Benvolguts,
Catalunya es troba en el que sembla una curiositat
o potser una paradoxa històrica que és que dos presidents de la Generalitat dels
temps moderns, Lluís Companys i Carles Puigdemont, hagin estat perseguits i segrestats
pel feixisme espanyol i internacional, directament o a proposta dels règims
feixistes espanyols, i per tant no hagin pogut desenvolupar la seva tasca en
moments molt difícils de la nostra història. I no és així, no és casualitat!
No és així perquè el
clima polític dels anys 30 i el clima polític de finals del segle XX i del
començament del segle XXI afavoria i afavoreix el feixisme institucional, que
tenia i té un brou de cultiu en la podridura dels règims espanyols i europeus
de cada una de les èpoques.
En Lluís Companys va
néixer al Tarròs, l'Urgell, el 21 de juny de 1882. Fou advocat i va viure en
l’etapa de la Proclamació de la República catalana el 14 d’abril del 1931. En l’inici
de la seva activitat política va destacar l’amistat que va tenir amb dos altres
activistes del poble: el també advocat Francesc Layret,
assassinat a la porta de casa seva pels pistolers de la patronal l’any 1920 i el
sindicalista de la CNT Salvador
Seguí, anomenat també el Noi del Sucre assassinat el 1923 també pels
pistolers del Sindicat Lliure.
Per altra part Puigdemont
ha tingut una vida política fins avui molt més curta que Companys. Puigdemont, nascut a Amer (La Selva) el 1962,
és periodista i fou nomenat President de la Generalitat el 10 de gener del 2016.
Companys era batlle
de Barcelona i el 14 d’abril del 1931, constatada la fugida del Borbó, proclamà
la República Catalana, hissant la bandera republicana i Francesc Macià,
president d’ERC es dirigí, poc després, a l'actual palau de la Generalitat de
Catalunya, a l'altra banda de la plaça, i proclamà la República Catalana dins
la República
Federal Espanyola. Hi ha una explicació
molt completa dels esdeveniments, d’en Quim Torra en 6 lliuraments publicats
al PuntAvui...
La II República
espanyola va anar fent el seu camí, va crear la coalició republicanosocialista
i la Constitució
espanyola de 1931. S’establí
l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que es va aprovar a les Cortes el 1932.
Companys fou elegit president del Parlament català i Macià fou elegit President
de la Generalitat. Macià va morir el desembre del 1933 i Companys passà a
presidir la Generalitat.
El 28 de juny es celebraren eleccions a
les corts constituents, de nou amb victòria
aclaparadora de les esquerres. Abans d'acabar l'any, el 14 d'octubre,
Alcalá-Zamora dimiteix com a president del gobierno perquè al Parlament hi ha
massa posicions laiques i reformistes per a un centrista
com ell (conserva, però, la presidència de la República), i n'assumeix el
càrrec Manuel Azaña, fins aleshores ministre de la Guerra.
El gobierno aprova la Constitució de la
República el 10 de desembre de 1931. Pocs dies després, el 16, Azaña forma un gobierno
estable que donarà lloc a l'anomenat bienni socialazañista.
A la tardor del 1933, ja eren evidents la
crisi de la coalició republicanosocialista i el desgast del gobierno. El cap
del gobierno, Manuel Azaña, va dimitir i el president de la República, Alcalá
Zamora, va dissoldre les corts i va convocar eleccions al novembre. Les
eleccions generals es van celebrar el 18 de novembre. Tot i que l'abstenció hi
va ser força alta, van ser les primeres en què, en aplicació de la Constitució de 1931, les dones van exercir el
vot. L'esquerra s'hi va presentar desunida: els republicans i socialistes,
enfrontats pels conflictes socials, van presentar candidatures separades; a
més, un nombre important d'obrers va optar per l'abstenció a petició de
la CNT. La
dreta, però, ben al contrari, s'hi va presentar unida i organitzada en moltes
circumscripcions. El resultat en va ser la
victòria dels partits de centredreta, fet que va inaugurar dos anys
de gobierno conservador, un període que fou anomenat Bienni Negre per les
esquerres.
Dues forces polítiques hi van obtenir els
millors resultats: el Partit Republicà Radical de Lerroux i
la CEDA de Gil-Robles. El president de la
República, Alcalá Zamora, temorós davant les pretensions
de la CEDA, que amenaçava de reformar la Constitució, va confiar la formació
del gobierno al Partit Republicà Radical. Aquest va constituir un gabinet
monocolor que va tenir, però, el suport parlamentari de la CEDA a canvi de la promesa d'una rectificació immediata de les
reformes del bienni d'esquerres.
Es va produir una
revolta a Astúries contra el gobierno de dretes aplacada a sang i foc pels
militars sota les ordres del general Franco. El govern català també es va
revoltar. El gobierno va declarar l'estat
de guerra a Catalunya i l'exèrcit, comandat pel general Batet, va ocupar el palau de la
Generalitat. Hi va haver més de 3.500 detinguts,
entre els quals hi havia tots els membres del govern de la Generalitat i tots
els alcaldes, diputats i regidors que havien donat suport a la insurrecció,
així com els dirigents més destacats del partit i dels sindicats d'esquerres.
Azaña, que era a Barcelona, també va ser empresonat.
Dos anys més tard en unes noves eleccions,
l'esquerra s'havia reorganitzat: el Partit Socialista (PSOE), la Izquierda Republicana de Manuel
Azaña, la Unió Republicana de Diego Martínez Barrio, el Partit Comunista
d'Espanya (PCE) i els
nacionalistes gallecs (ORGA)
i catalans (ERC) es
van presentar a les eleccions com a Front Popular. Els nacionalistes del País
Basc hi simpatitzaven i l'important sindicat anarquista Confederació Nacional
del Treball (CNT)
trencà el seu apoliticisme per demanar el vot per al Front Popular, mentre que
els partits de dretes es presentaren desunits. A Catalunya, les dretes sí que
s'organitzaren, en l'anomenat Front Català d'Ordre.
A Espanya, les eleccions del 16 de febrer
de 1936 són guanyades de forma aclaparadora pel Frente Popular, mentre a Catalunya
guanyà el Front d'Esquerres.[notes
5] La victòria de les esquerres es produí per una conjunció de
factors: la desqualificació del Partit Radical de Lerroux, la massiva
participació electoral dels anarquistes i la divisió d'unes forces de dreta
fraccionades entre el Bloque Nacional (successora
de Renovación Española) de José Calvo Sotelo i la CEDA de Gil Robles. El gobierno català amb
Companys al davant és alliberat. Companys havia estat empresonat prop de dos
anys.
El 17-18 de juliol del 1936 l’exèrcit
espanyol comandat per tres generals africanistes, Mola, Sanjurjo i Franco, es
revolta. Comença la guerra entre dretes i esquerres a Espanya i la guerra entre
Espanya i Catalunya no agafa empenta fins a finals del 1938.
Cal recordar el
paper del Vaticà en els prolegòmens de la República, durant la República, en la
preparació de l’Alzamiento feixista i en la guerra. La cirereta fou la
declaració de Cruzada o guerra santa amb la que el Vaticà es va posar al costat
dels feixistes revoltats contra el poble. Aquesta actitud els va aplanar el
camí per manar a l’estat espanyol durant tots els 40 anys de dictadura franquista.
Lleida cau en poder dels facciosos a finals
del 1938, es perd la batalla de l’Ebre i Barcelona cau el 26 de gener del 39.
Comença un èxode cap a la frontera francesa dels republicans espanyols que
havien anat refugiant-se a Catalunya i de les esquerres catalanes i l’1 d’abril
s’acaba la guerra. Companys passa a França.
Itàlia tenia un règim feixista liderat
per Mussolini des del 1922, que va ajudar moltíssim les dretes franquistes.
Alemanya tenia un règim nazi (el feixisme alemany) des del 1933
que també ajudà els franquistes (el feixisme espanyol) amb
bombardejos de gran intensitat en el front i sobre poblacions civils com la
destrucció de Gernika a Euskadi.
El setembre del 1939 comença la II Guerra
mundial. Alemanya invadeix l’Europa oriental i part de l’occidental.
L’any 1940 Companys és fet presoner per la
Gestapo al nord de França i lliurat a l’exèrcit espanyol. Un judici sumaríssim
(?) el condemna a mort i és afusellat a Barcelona el 15 d’agost del mateix any
1940.
Per altra part Puigdemont
ha tingut una vida política molt més curta que Companys (va començar més tard). Carles Puigdemont, nascut a Amer (La Selva) el 1962 és periodista, fou
nomenat President de la Generalitat el 10 de gener del 2016. Militant de Convergència i Unió (CiU) des del 1983, començà la seva
carrera política el 2006, quan fou elegit diputat al Parlament per CiU. El 2011 fou
elegit alcalde de Girona, ciutat on feia anys
que vivia, després de guanyar les eleccions municipals celebrades
el mateix any. Quatre anys després es va convertir en president de l'Associació de Municipis
per la Independència. El 10 de gener de 2016 va ser investit president de
la Generalitat de Catalunya (el cent trentè) pel Parlament de Catalunya[4] gràcies
a l'acord dut a terme el dia abans entre Junts
pel Sí i la CUP i en el qual es va anunciar
que substituiria Artur Mas com a president de la
Generalitat a canvi de garantir l'estabilitat parlamentària al Govern.[5][6]
Dèiem que els dos
presidents havien tingut en certa manera unes vides paral·leles. Tots dos com dirigents
de Catalunya han estat els adalils del poble català contra el centralisme, el
nacionalisme espanyol, l’exèrcit, l’església, la casta dominant i la monarquia,
ajudats alternativament per les esquerres espanyoles i les catalanes, encontres
amb mal final en els dos casos.
Després d’aquesta curta introducció, ajudats per la
Viquipèdia (en cursiva), per aclarir el context, vegem l’article del
Salvador Cot:
És Madrid qui ha fet indiscutible
Puigdemont
"Puigdemont és qui controla els temps i els noms. De fet, la gran
paradoxa és que, políticament, ha sortit reforçat de la repressió, més encara
si la justícia alemanya torna a humiliar Llarena i les seves euroordres"
per Salvador Cot 29/04/2018
Si
hi ha hagut un fracàs rotund en l'estratègia de Madrid contra l'independentisme
català és en l'intent -prioritari, gairebé desesperat- de retirar de l'escena
política el president Carles Puigdemont.
Els
plans de l'Estat passaven per una destrucció dels lideratges ("descabezar", en termes de Soraya
Sáenz de Santamaría) polítics, socials i institucionals que, sumada a la
pressió asfixiant de jutges, fiscals i policies, obliguessin a una reconstrucció
molt lenta del moviment polític.
L'objectiu
principal, naturalment, eren el Govern i les entitats, però era imprescindible
acabar amb Puigdemont.
Contràriament a aquesta previsió, el fet és
que l'estratègia d'internacionalització judicial
del president a l'exili ha tingut importants èxits parcials que, al
contrari dels càlculs del gobierno de Madrid, han
reforçat el lideratge de Puigdemont fins fer-lo indiscutible en el conjunt del
moviment polític i social. Per a més de dos milions de persones -al
marge de les sigles concretes que hagin votat- el
president legítim és ell i exigeixen retornar-lo al despatx de la plaça de Sant
Jaume. Puigdemont és, ara, l'únic lider transversal en part gràcies
a l'obsessió contra la seva figura de l'Estat espanyol.
Per això Puigdemont és qui controla els temps i els noms. De fet, la
gran paradoxa és que, políticament, ha sortit reforçat de la repressió, més
encara si la justícia alemanya torna a humiliar Llarena i les seves euroordres.
En aquest sentit, Puigdemont i el seu entorn
podrien tenir la temptació d'anar a unes eleccions que, probablement, li
reforçarien el lideratge. Però, atenció,
això podria convenir a una sola persona, però no pas a un país sencer.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada