L'enrabiada del Suprem
José Antich
Barcelona. Dimarts, 17 d'abril de 2018
Caldrà
crear un nou gènere literari que englobi les cada vegada més nombroses i
sorprenents interlocutòries del Tribunal Suprem sobre els nou presos polítics catalans empresonats en
tres centres de la comunitat de Madrid, els cinc membres del Govern a l'exili
començant pel president Puigdemont, a Alemanya, Bèlgica i Escòcia, i la
secretària general d'Esquerra Republicana, Marta Rovira, també exiliada,
en aquest cas, a Suïssa.
En total, quinze persones. Si fins ara havíem vist com es
podia crear un relat sobre els fets de setembre i octubre de l'any passat, que
poc s'adeien a la realitat, aquest dimarts, en una interlocutòria
sorprenent i, si més no, discutible, hem pogut recrear-nos sobre com es pot
arribar a generar nous delictes per aconseguir un objectiu.
En aquest cas,
l'extradició per part de la justícia alemanya de Carles Puigdemont, si no pot
ser pel delicte de rebel·lió que ho sigui pel de sedició. Com si li diguessin
al tribunal: envieu-nos-el com sigui!
Per als que estem fent des del món de la informació
política o de l'opinió una aproximació continuada a l'esfera del dret —sens
dubte, ja amb més hores lectives que l'inexistent màster de Cifuentes o els que
se suposa que ha fet Pablo Casado— i mirem de
buscar opinions entre els penalistes que segueixen gairebé al minut tot
l'increïble procés judicial de l'1-O,
és fàcil dir que la política s'ha apoderat del debat retorçant les lleis. El problema sorgeix quan són els
professionals els que posen el crit al cel, com ha succeït en aquesta ocasió,
amb la interlocutòria de la sala penal del Suprem en la qual el tribunal s'havia de pronunciar sobre el recurs
d'apel·lació del diputat Jordi Sànchez per anar a la sessió d'investidura
al Parlament del passat dia 12 març i que no es va arribar a celebrar per
la prohibició del jutge Pablo Llarena que abandonés Estremera.
La justícia ha de tenir la seva pròpia lògica
però és estrany el viarany que s'ha pres. I tot, per validar aquest 17 d'abril,
almenys formalment, les raons per les quals Sànchez no podia anar, segons la
sala, a la seva investidura. Ràpid no ho ha estat gaire, precisament.
Tanmateix, quan un llegeix els 37 folis, per entremig
troba, a partir de la pàgina 23, la veritable raó i importància de
la interlocutòria i que no és cap altra que fonamentar la demanda
d'extradició de Puigdemont a Alemanya demanada pel jutge Llarena per rebel·lió
i denegada inicialment pels jutges d'aquell país. Al preu que sigui? Sembla que sí i per això s'incorpora sobre la
marxa un nou delicte com és el de sedició que no havia contemplat el jutge
d'instrucció. Val la pena aturar-se aquí un instant: Com ho fa el TS? No precisament amb empatia, ja que s'emet una crítica
exagerada i gairebé desesperada a la justícia alemanya i el tribunal que s'ha
pronunciat, el de Schleswig-Holstein, que sembla apuntar que es tracta
d'uns senyors que no tenen ni idea de res; i que si s'haguessin pres prou temps
per analitzar a fons tot el material probatori enviat per la justícia
espanyola, el resultat hauria estat diferent. No sembla que sigui un redactat
per fer amics entre els jutges d'Alemanya ni un elogi al seu sistema processal.
Molt cridaners són dos apunts que deixa el
text. El primer, quant a la votació de l'1-O: "Els protagonistes del procés van prosseguir amb el
seu full de ruta i van induir uns dos milions de persones que
sortissin al carrer per votar il·legalment", assenyala. I, en un altre moment,
"el referèndum sí que va acabar realitzant-se... dos milions de votants
que s'ha convençut de manera malintencionada del seu dret legítim a
votar". El segon fa referència a la
violència, a la que hi va haver i, sobretot, a la que (presumptament) hi hagués
pogut haver. En aquest punt es fan diverses referències a la contenció
dels 6.000 agents de la policia espanyola i el fet que "el resultat quedés
reduït a un nombre important de ferits lleus". I acaba, temeràriament, així: "El que succeeix és
que si haguessin intervingut un nombre força més gran de policies, és molt
probable que tot hagués acabat en una massacre i llavors sí que seria molt
factible que el resultat de l'euroordre fos molt diferent".
Per
entendre'ns, amb una repressió més bèstia de la que es va produir
l'1-O s'hauria produït "una matança". Segons el diccionari,
"una matança conjunta de moltes persones, en general indefenses".
Només de llegir-ho esgarrifa i és fàcil recordar el que al seu dia va dir Marta
Rovira sobre això i que tantes crítiques li va valer. O sigui, que una matança hagués
facilitat l'extradició de Puigdemont i no hi hauria hagut més debat. Uf!
José Antich
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada