dissabte, 7 d’abril del 2018

06/04/2018. Jordi Bianciotto. L’altre Matrix. S’ha dit que l’independentisme viu en una realitat paral·lela, i certament de vegades ho sembla, però després dels fets de dijous als tribunals alemanys és hora de preguntar-nos si n’hi ha una altra, de dimensió còsmica, on hi ha fet niu en els darrers mesos la narrativa més extrema de l’Estat espanyol. És l’altre Matrix, hábitat pels qui s’ha omplert la boca de violència, rebel·lió i “tumulto”, conceptes que, segons veiem ara, adquireixen un altre significat tot just quan creuem els Pirineus i ens plantem al bell mig de certes democràcies consolidades. Això no canvia el fet que l’independentisme té el suport social que té i que aquesta realitat numèrica no la canvia cap sentència d’un tribunal ni alemany ni d’enlloc. I que la solució no passa per combatre un Matrix amb un altre Matrix, sinó buscant un camí possible en aquest cantó de la realitat.


Benvolguts,

Article que podria estar dedicat a la tal Arrimadas que de cada tres paraules que diu al Parlament o als mítings o a les rodes de premsa, una és “Mátrix” i l’altra és “universos paral·lels” (la tercera és “prusés”!

És interessant presentar els universos paral·lels del nostres enemics, veient qui dona suport a qui!

Vegem l’article:


L’altre Matrix

 «Ara, la ingenuïtat de l’'Europa no ho permetrà' ha canviat de bàndol, com ho ha fet també, per cert, el fantasma de l’eurofòbia»


06/04/2018 a les 20:03h

S’ha dit que l’independentisme viu en una realitat paral·lela, i certament de vegades ho sembla, però després dels fets de dijous als tribunals alemanys és hora de preguntar-nos si n’hi ha una altra, de dimensió còsmica, on hi ha fet niu en els darrers mesos la narrativa més extrema de l’Estat espanyol.

És l’altre Matrix, hábitat pels qui s’ha omplert la boca de violència, rebel·lió i “tumulto”, conceptes que, segons veiem ara, adquireixen un altre significat tot just quan creuem els Pirineus i ens plantem al bell mig de certes democràcies consolidades.

El procés d’aquests anys ha donat cos a uns principis i frases fetes que han acabat sent objecte de ridiculització fins i tot des del mateix independentisme: allò de l’"Europa no permetrà…", "si Espanya alça la porra davant d’una urna ja ha perdut", "el món ens mira", "ara no ho sembla, però és una jugada mestra"…

Molt bé, però a l’altre cantó del terreny de joc també hi tenen les seves veritats revelades, convertides en clixés, algunes de les quals han quedat ara en entredit.

Per exemple, aquell principi segons el qual "la UE és un club d’estats que s’ajuden entre ells"[tal com diu El Mundo en l’enllaç de més amunt] i que, per tant, tot és lligat i ben lligat. Als qui porten mesos repetint-lo i lluint-lo o com si fossin les claus d’una cel·la amb cadena perpètua, els podem preguntar: qui ha estat ara l’ingenu que s’ha muntat una fantasia a mida? Qui ha viscut en una realitat paral·lela, a Matrix? Ara, la ingenuïtat de l’”Europa no ho permetrà” ha canviat de bàndol, com ho ha fet també, per cert, el fantasma de l’eurofòbia. Només hem de veure titulars de portada com els de l’ABC (ideal per ampliar el club d’amics d’Espanya a Alemanya i a tot Europa!) El Español, per no parlar del senyor Losantos, titllant la judicatura alemanya de racista. Acusacions ‘boomerang’: ara no és l’independentisme qui hipotèticament s’enrabia amb Europa perquè una autoritat decideix una cosa que no li agrada.

Ningú no sap a hores d’ara l’abast jurídic i polític de la desautorització formulada per l’audiència de Schleswig-Holstein, però si més no hi ha una conseqüència que té a veure amb les percepcions col·lectives de la legitimitat. Ara, cada cop que algú parli de rebel·lió, de sedició, de violència i de "tumulto", qualsevol ciutadà, sigui independentista o no ho sigui, aquí i també allà, tindrà motius raonables per, com a mínim, posar aquestes categories en quarentena i preguntar-se íntimament si rauen en la honestedat o en un revengisme passat de rosca.

Això no canvia el fet que l’independentisme té el suport social que té i que aquesta realitat numèrica no la canvia cap sentència d’un tribunal ni alemany ni d’enlloc.

I llegir el que ha passat com a senyal de simpatia germànica cap a la república catalana tornaria a ser una immensa senyal d’ingenuïtat i de frivolitat. Però en cap moment d’aquests darrers mesos havia quedat tan clar que cal política d’alta volada per sortir d’on som.

I que la solució no passa per combatre un Matrix amb un altre Matrix, sinó buscant un camí possible en aquest cantó de la realitat.

Jordi Bianciotto

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada