03/03/2018. Lluís Muntada. Les cursives són meves. L’autor presenta una sèrie d’expressions que s’utilitzen correntment des de fa poc que són fruit de l’acceptació de les condicions en que actualment a través del 155 (abans també ho feien però més subtilment) l’Estat espanyol ens maltracta! Ens mostra tres exemples fruit de l’acceptació de les actuals condicions i conclou que el poder no només reprimeix, sinó que, sobretot, normativitza i normalitza. I és després quan penses que la repressió del poder també es normalitza a través d’aquestes defenses atomitzades i possibilistes de drets tan fundacionals com la llibertat d’expressió, el dret a viure en un sistema en què la decisió democràtica i les idees polítiques no siguin perseguides, i el dret a la defensió davant dels abusos d’un poder autoritari.

Benvolguts,

L’autor presenta una sèrie d’expressions que s’utilitzen correntment des de fa poc que són fruit de l’acceptació de les condicions en que actualment a través del 155 (abans també ho feien però més subtilment) l’Estat espanyol ens maltracta! 

I diagnostica: El poder no només reprimeix, sinó que, sobretot, normativitza i normalitza. I és després quan penses que la repressió del poder també es normalitza a través d’aquestes defenses atomitzades i possibilistes de drets tan fundacionals com la llibertat d’expressió, el dret a viure en un sistema en què la decisió democràtica i les idees polítiques no siguin perseguides, i el dret a la defensió davant dels abusos d’un poder autoritari.

L’autor ho mostra amb tres exemples amb els que explica com en el llenguatge corrent s’han acceptat aquestes condicions, i filosofa sobre el poder:

Llegeixes això i un foc de glaç t’estremeix perquè no oblides el diagnòstic tres vegades profund que Michel Foucault fa del poder: El poder no només reprimeix, sinó que, sobretot, normativitza i normalitza.

I és després quan penses que la repressió del poder també es normalitza a través d’aquestes defenses atomitzades i possibilistes de drets tan fundacionals com la llibertat d’expressió, el dret a viure en un sistema en què la decisió democràtica i les idees polítiques no siguin perseguides, i el dret a la defensió davant dels abusos d’un poder autoritari.

Vegem aquest magnífic article:

 

3 març 2018 2.00 h

DE SET EN SET

Les cursives (en roig anglès) són de l’autor

Lluís Muntada

Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, es desmarca del PSC i signa una moció en què:

1) es considera desproporcionada la decisió de mantenir en presó preventiva càrrecs electes i representants de l’ANC i Òmnium Cultural;

2) es demana l’excarceració d’aquests presos,

i 3) es demana que mentre aquesta excarceració no es produeixi, els quatre presos siguin traslladats a centres penitenciaris catalans.

Llegeixes això i un foc de glaç t’estremeix perquè no oblides el diagnòstic tres vegades profund que Michel Foucault fa del poder:

El poder no només reprimeix, sinó que, sobretot, normativitza i normalitza.

I és després quan penses que la repressió del poder també es normalitza a través d’aquestes defenses atomitzades i possibilistes de drets tan fundacionals com la llibertat d’expressió, el dret a viure en un sistema en què la decisió democràtica i les idees polítiques no siguin perseguides, i el dret a la defensió davant dels abusos d’un poder autoritari.

En aquest punt les cursives es redrecen amb una rodonesa mineral. Considerar que la presó és desproporcionada vol dir que consideres que alguna proporció de caràcter punible hi deu haver en els actes dels empresonats. Càrrecs electes i representants et sembla un eufemisme trampós de presos polítics. Trobes que reclamar l’excarceració és una conquesta incompleta comparat amb el que suposaria la justícia plena d’arxivar una causa basada en la incriminació per raons d’ordre ideològic i d’aplicació democràtica. I el trasllat a centres penitenciaris catalans mentre no hi hagi excarceració et sembla un abaratiment molt perillós d’un procés judicial que mereix una esmena a la totalitat. 

I que no es pot legitimar amb una condescendent presó a enlloc, ni a Catalunya! I tot perquè, amb la pitjor de les bones intencions, no es normalitzi aquesta gran infàmia.

Lluís Muntada

Joan A. Forès

Reflexions