Benvolguts,
El 22 de
desembre publicàvem un brillant article d’Ana Pardo de Vera: Catalunya expulsa a Rajoy, España
empieza. I diem
brillant per moltes raons. Primer perquè l’endemà del 21-D
tota la caverna unionista, amb Rajoy al davant explicava que ells havien
guanyat. Segon perquè l’articulista considerava que qui podria formar govern
seria l’independentisme que havia guanyat de forma més sòlida i definitiva. I
durant 15 dies s’ha mantingut aquesta tesi.
En el moment
actual, 6 de gener, després de la interlocutòria
(la sentència segons l’advocat d’en
Junqueras Andreu Van den Eynde) les coses han canviat! Analitzem-ho!
L’endemà
del 21-D tota la
caverna mediàtica i política espanyola es destapava, un cop més, dient que ells, la casta, la fatxenderia, l’unionisme,
els monàrquics, el 155, havien tornat a guanyar.
Tot mentida (en els resultats del 27-S del 2015
havien usat la mateixa tècnica tramposa)
El Rajoy va
felicitar Arrimadas però no l’independentisme. Recordem que el mateix Rajoy i
tota la casta no va molestar-se a felicitar Carme Forcadell quan va esdevenir
presidenta del Parlament de Catalunya, fa un parell d’anys. Recordem també que
el Borbó tampoc no la va felicitar. Ni l’Espanya de més enllà de la
Mediterrània, l’Espanya “mesetària”, l’Espanya de l’Altiplà, de dretes,
d’esquerres o del mig, es van molestar a felicitar Mas o Puigdemont en el seu
moment. Qui sí que ens va felicitar fou l’Espanya mediterrània no empastifada
pel PSOE ni per Ciudadanos, tots els estaments d’Euskadi, les esquerres
nacionalistes de Galícia... Recordem sempre Machado i les dues Espanyes
(Españolito que vienes, al mundo te guarde Diós, una de las dos Españas ha de
helarte el corazón)
El que hem
de recordar un cop més és que la Constitució, i els Estatuts com a conseqüència, es trien els seus diputats amb eleccions al Parlament respectiu i és aquest
Parlament que s’organitza per escollir un Govern! D’aquesta metodologia se’n
diu Estat parlamentari. Precisament en Rajoy i la seva dreta i ultradreta
mafiosa va trigar un any i mig a aconseguir un compromís amb la resta de forces
parlamentàries per escollir un Gobierno. Recordem que en aquest mateix moment
la coalició mafiosa de dretes no aconsegueix que el Parlament espanyol li
aprovi els pressupostos.
Recordem com a França, per exemple hi ha eleccions a President de la República cada 7 anys i
hi ha eleccions a Primer ministre
cada 4 anys. L’Estat espanyol fou concebut pel borbofranquisme en la Transacció (que no transició) com a artefacte
híbrid. No hi ha President de
l’Estat, aquest continua sent usurpat i vitalici pels Borbons. I hi ha les
“Cortes” o parlament espanyol que és qui escull el Cap de Govern, el Rajoy, o el Zapatero, o l’Aznar o el González.
La
Catalunya desgraciadament sorgida de
la Transacció funciona de la mateixa
manera. Es fan eleccions legislatives com les del 21-D o les del 27-S, i els partits que volen formar govern
intenten establir pactes entre ells per formar governs estables. I estem en
aquest període: Els partits s’han de posar d’acord per governar de forma
estable. Els unionistes, els del 155, el
PPSOE i Ciudadanos no tenen cap possibilitat de guanyar perquè tenen
minoria d’escons. Només pot pretendre formar Govern el nucli indepe de
JxCat+ERC+CUP. I
aquí entra el final de la tupinada! L’Estat espanyol va fer remor de sabres i tancs durant
el mes de setembre. Va fer por. La Marta Rovira i d’altres van esmentar al
novembre quan s’estava gestant engegar la República catalana que l’Estat usant
l’Exèrcit podia encara fer més mal. El Govern en funcions es devia espantar i
van decidir separar-se discretament, uns a Brussel·les amb el Puigdemont al
davant, els altres a Catalunya amb en Junqueras. El 155 va entrar a destrossar
el Govern, la Generalitat, el Parlament.
El Rajoy irrogant-se uns funcions que
no eren les seves va convocar eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya
i l’independentisme (JxCat+ERC+CUP), va haver d’acceptar el joc.
Evidentment
l’unionisme del 155 (PP+ PSC PSOE +Ciudadanos) també va acceptar el
joc, que consistia, en el seu Pla A, que
l’Unionisme amb els Ciudadanos i amb l’Arrimadas al davant i ajudant-se de les trampes de sempre, immensos problemes per votar des de l'estranger, gestió dels resultats per INDRA, companyia participada de l'Estat, arribessin a obtenir
prou escons per a poder formar govern. Però fou
una victòria pírrica! Malgrat que varen
guanyar no varen tenir prou escons per pretendre formar govern.
I tenien un Pla B, que consistia a mantenir a la presó tants hostatges de diputats electes
independentistes com calgués de forma que tampoc no poguessin formar govern. Això s’ha vist claríssimament amb la Sentència contra
Junqueras esputada aquesta setmana, amb un aclariment (David Portabella):
Amb el revés d’ahir, el Suprem envia a Junqueras i a la majoria sobiranista del Parlament
l’avís que no li
tremolarà el pols a l’hora d’apartar diputats del seu escó perquè
“el dret a la participació política no fa desaparèixer l’obligació d’assumir
les conseqüències de la comissió d’un delicte”.
O sigui que amb el Pla B, solució molt més barroera, amb el suport de la fiscalia i dels jutges (politització de la justícia, justilització de la política), tot solucionat!!!
En sentirem a parlar...
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada