dissabte, 14 d’octubre del 2017

13/10/2017. Josep Pinyol. El fals dilema. No és la primera vegada que una mobilització catalanista es talla en sec. El gran moviment de la Solidaritat Catalana de 1905 amb els extraordinaris resultats electorals de 1907, va acabar de manera abrupta amb la Setmana Tràgica de 1909. L’agitació es reprèn amb l’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la campanya per l’Estatut d’Autonomia de 1918 que va fer trencar la Lliga Regionalista amb l’escissió d’Acció Catalana i amb el capità general Miguel Primo de Rivera que va fer un cop d’Estat el 1923 i va imposar la seva dictadura militar amb la tutela d’Alfons XIII, el rei perjur. La seva deslegitimació era tan gran que la monarquia va col·lapsar el 14 d’abril de 1931

Benvolguts,

Avui en el directe.cat hi trobem un magnífic, documentat i molt explicatiu article sobre les sortides polítiques que Catalunya té en aquests moments. S’anomena El fals dilema. Recordem com amb un títol semblant, La falsa ruta, Fernando Valls y Taberner aquest franquista del 1939 va incloure-hi la següent frase, amb la tesi que 80 anys després continua sent molt actual:

La falsa ruta. La tesi de l’article és que la culpa de la guerra no fou dels falangistes, dels feixistes, dels militars i de l’Església, sinó dels catalanistes que eren molt dolents! 

L’autor de l’article, Josep Pinyol i Balasch, autor de memorables articles recollits en aquest Bloc, l’esmenta amb tota la intenció usant l’expressió El fals dilema com a títol de l’article.

De fet en Josep Pinyol ens explica el context actual i la possible continuació de la mort anunciada de la no-nata República catalana. O sigui que presenten el Cop d’Estat del franquisme borbònic amb tota la seva força i tota la seva pocavergonya, contra un poble que sempre ha cregut en la bona fe de la humanitat, innocents!, no reflectida en absolut en el capteniment de l’Estat espanyol ni ara ni mai...

Quan parla de la traïció dels països europeus, de la UE, esmenta els acords de Dayton que varen deixar en els anys 90 Kosove en mans dels sanguinaris imperialistes serbis, però no esmenta els acords de No intervenció de les potències europees en la guerra civil espanyola del 1936 al 1939, clar exemple del capteniment del feixisme-franquisme espanyol dignament representat actualment pels PPSOE i C’s. Tampoc no esmenta com Europa permet el genocidi al Mediterrani dels pobles que fugen de la guerra a l’Orient Mitjà...

En l’etapa de consells, l’autor recorda que la mare dels ous és que:
la primera acció unilateral la va efectuar el Tribunal Constitucional que no només va retallar l’Estatut, sinó que, sobretot, va prevaricar al vulnerar l’article 152.2. de la seva pròpia constitució que no permet modificar un Estatut aprovat en referèndum. Han de fer veure a la Unió Europea que no usar la seva influència suposa deixar Catalunya sola com Kosovo, en mans d’un Estat inflamat per l’odi contra la majoria dels seus habitants; en mans d’un país que enalteix els guàrdies civils i els policies que ataquen brutalment a pacífics ciutadans i es nega a investigar els fets com demanen organitzacions com Human Rights Watch. Ha d’explicar que el règim constitucional s’ha negat a acordar un referèndum com el d’Escòcia.

Vegem la història del nostre país dels darrers 100 anys i escaig, molt ben resumida, i les possibles continuacions a l’atzucac actual:

Inici del formulari

DIVENDRES, 13/10/2017. 10:04 H

El fals dilema
   
 El requeriment del Govern espanyol al President de la Generalitat és un ultimàtum: si abans de les 10 hores del 19 d’octubre no s’anul·len tots els actes del mandat democràtic del 27-S-2015 (des de la declaració del 9-N-2015 fins al referèndum d’autodeterminació) s’intervindrà el Parlament i la Generalitat d’acord amb l’article 155 de la C.E. La confirmació, abans del dilluns 16, sobre si s’ha declarat o no la independència és una maniobra de distracció. La proclamació i suspensió de la independència només va ajornar l’opció entre proclamar la independència, o evitar la intervenció de l’autonomia.

     L’ajornament ha evidenciat la negativa frontal del Govern espanyol a tota mena de diàleg i mediació i ha fet aparèixer el poble català i els seus representants com a actors polítics racionals. La realitat és que, abans del 19 d’octubre, no apareixerà cap mediador amb la capacitat de pressió necessària per forçar el Regne d’Espanya a iniciar converses.

     Només hi ha dues alternatives. La primera:

 el Govern i el Parlament constaten la negativa de l’Estat espanyol a cap tipus de mediació, proclamen la independència i, juntament amb la majoria del poble català, preparen la resistència a la intervenció i a les detencions dels seus dirigents.
La segona:
es retracten de tots els passos fets per evitar l’aplicació de l’article 155, retornen a la «normalitat» constitucional i acaben convocant eleccions autonòmiques.

     Aquest és un fals dilema perquè la Generalitat ja està intervinguda de facto:
  •  aquest mes l’Estat pagarà les nòmines dels funcionaris;
  •    una ordre del fiscal general de l’Estat va posar els Mossos d’Esquadra sota el comandament d’un coronel de la Guàrdia Civil.
  • El Parlament és una carcassa buida com ho demostra l’anul·lació de 18 lleis socials pel Tribunal Constitucional.

Evitar la intervenció només permetrà:

a) continuar a l’actual direcció dels mitjans de comunicació de la Generalitat;
b) mantenir l’actual nivell d’immersió lingüística a les escoles ja sentenciada per ordres judicials que imposen el 25% de classes en espanyol;
c) preservar durant un temps les delegacions de la Generalitat a l’exterior.
    
 Són pèrdues greus, però no compensen els efectes de resignar-se a la castració química de l’autonomia, d’esporuguir-se davant les grans manifestacions d’odi contra Catalunya i davant del xantatge dels grans poders econòmics catalans. El retorn a la «normalitat constitucional i estatutària» desemboca, de manera ineluctable, en una dinàmica de residualització, de provincianització del poble català.

     No és la primera vegada que una mobilització catalanista es talla en sec. El gran moviment de la Solidaritat Catalana de 1905 amb els extraordinaris resultats electorals de 1907, va acabar de manera abrupta amb la Setmana Tràgica de 1909. L’agitació es reprèn l’any 1917 amb l’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i la campanya per l’Estatut d’Autonomia de 1918. Va tornar a ser finiquitada per la vaga de la Canadenca de 1919, que va portar a Francesc Cambó a formar part del govern d’Antonio Maura. Aquesta maniobra va trencar la Lliga Regionalista amb l’escissió d’Acció Catalana, que liderada per Rovira i Virgili va guanyar les eleccions de l’estiu de 1923. Poc després el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va fer un cop d’Estat i imposar la seva dictadura militar. Quan Alfons XIII, el rei perjur, va voler retornar a la «normalitat» de la Constitució de 1876, la seva deslegitimació era tan gran que la monarquia va col·lapsar el 14 d’abril de 1931. Recordar les seqüències històriques és important.

     A la majoria del poble català només li queda l’altra alternativa: continuar la lluita pacífica que ha portat al referèndum del dia 1 d’octubre i a l’aturada general de país del dia 3. Milions de persones van defensar els col·legis, van transportar les urnes, van aguantar hores per votar i van patir la brutalitat policial. El seu sacrifici va posar el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya a totes les portades dels mitjans de comunicació del món, a totes les cancelleries i a les altes finances mundials. Va fer caure la cotització de l’euro, trontollar la borsa espanyola i forçar la resposta de les empreses catalanes que formen part de l’oligarquia espanyola. També va generar el tancament de files de les grans potències al voltant de Mariano Rajoy i del Regne d’Espanya.

 Han ignorat la campanya d’odi que el Partit Popular i els seus mitjans de comunicació han atiat contra els catalans. El diputat Pablo Casado va anunciar que el President Puigdemont acabaria com el President Companys, que va ser afusellat el 15 d’octubre. Els estats europeus repeteixen la ignomínia dels Acords de Dayton de 1995 que van posar fi a la guerra dels Balcans, però van deixar Kosovo en mans de l’odi de Sèrbia, considerant aquella regió autònoma un afer intern de Iugoslàvia. [n’heu sentit parlar de la UE i de l’afer intern espanyol?]. Els assassinats i la neteja ètnica que Milosevich va desencadenar va acabar provocant la intervenció de l’OTAN i de les Nacions Unides.

     El vertigen de perdre el control de la Generalitat, i de sentir-nos sols, no ens pot portar a dilapidar l’enorme capital polític acumulat en els set anys de lluita contra la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. No podem dir ara que era una «falsa ruta».

     El President Puigdemont i els 72 diputats de Junts pel Sí i la CUP han de convocar un ple del Parlament abans de ser intervinguts i proclamar-hi la independència.

Com la Declaració d’Independència dels Estats Units l’han de justificar davant del món. Han de recordar que la primera acció unilateral la va efectuar el Tribunal Constitucional que no només va retallar l’Estatut, sinó que, sobretot, va prevaricar al vulnerar l’article 152.2. de la seva pròpia constitució que no permet modificar un Estatut aprovat en referèndum. Han de fer veure a la Unió Europea que no usar la seva influència suposa deixar Catalunya sola com Kosovo, en mans d’un Estat inflamat per l’odi contra la majoria dels seus habitants; en mans d’un país que enalteix els guàrdies civils i els policies que ataquen brutalment a pacífics ciutadans i es nega a investigar els fets com demanen organitzacions com Human Rights Watch. Ha d’explicar que el règim constitucional s’ha negat a acordar un referèndum com el d’Escòcia.

     En declarar la independència els diputats han de tenir consciència clara que el seu acte accelerarà la intervenció del Parlament i la Generalitat i la quasi segura detenció del seu President i Vicepresident i membres del govern, de la Presidenta del Parlament i de la seva Mesa. Però la indignació pel retorn dels presos polítics a l’Estat espanyol i pel retrocés en les llibertats nacionals provocarà una reacció d’enormes dimensions en defensa de les nostres institucions i els nostres representants. I una resistència al llarg d’un o dos anys fins al cicle electoral vinent, que com a molt tard començarà a les eleccions municipals de maig de 2019.

     La incapacitat manifesta dels buròcrates espanyols per dirigir els serveis públics catalans, sumada a la no-col·laboració i la resistència passiva dels mestres i professors, dels mossos d’esquadra, dels periodistes dels mitjans de la Generalitat, dels funcionaris i de la població en general portarà al caos. La incompetència del delegat del Govern, Enric Millo, i del coronel de la Guàrdia Civil, Pérez de los Cobos, per impedir el referèndum i organitzar la seva repressió mostra la ineptitud del Partit Popular per intervenir la Generalitat. Es multiplicaran els conflictes i les vagues i la reacció espanyola serà incrementar la repressió, que generarà més mobilització. A més els joves comprovaran que la precarietat laboral és permanent i que l’oligarquia espanyola és incapaç d’oferir un futur de treball digne i estable que els permeti emancipar-se i formar una família si volen. 

El desprestigi del domini estatal a Catalunya assolirà les més altes cotes, a casa nostra, a Espanya i a la resta de països.

     Després de la vulneració dels drets humans elementals, dels desordres administratius i els enfrontaments socials, amb els nostres representants democràtics empresonats, en el proper cicle electoral la demanda de «llibertat, amnistia i república» obtindrà un triomf esclatant. Es podrà repetir l’èxit de les forces integrades a l’Assemblea de Catalunya que van obtenir el 80% dels vots. Aleshores el Regne d’Espanya entrarà en una crisi profundíssima i no tindrà altra alternativa que reconèixer la República Catalana proclamada el 2017 o bé acceptar un referèndum d’autodeterminació vinculant amb supervisió internacional. S’acompliran les paraules del President Companys: «tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer». 


Josep Pinyol I Balasch

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada