23/07/2017. Montserrat Nebrera. Cui prodest el clavegueram? En dues ocasions en Jaume Roures es va afanyar a dir que la crítica que s’hi feia no era sols a la putrefacció de l’aparell central, que a Catalunya la cosa no havia estat diferent, i que un Estat independent no seria garantia de res; més encara, que el programa sols esmenta l’anomenada “Operació Catalunya” com una petita derivada política del control privadament interessat que certs individus de la policia, la fiscalia o la judicatura han fet i fan de l’aparell de l’Estat en el seu propi benefici i seguint una tradició que afirmava hereva del franquisme.

Benvolguts,

La Montserrat Nebrera parla de les Clavegueres de l’Estat.  I per això conta un debat a TV3 on hi assistia en Jaume Roures, autor del documental, i ella, i que en dues ocasions en Roures es va afanyar a dir que la crítica que s’hi feia no era sols a la putrefacció de l’aparell central, que a Catalunya la cosa no havia estat diferent, i que un Estat independent no seria garantia de res. I continuava dient que el programa sols esmenta l’anomenada “Operació Catalunya” com una petita derivada política del control privadament interessat que certs individus de la policia, la fiscalia o la judicatura han fet i fan de l’aparell de l’Estat en el seu propi benefici i seguint una tradició que afirmava hereva del franquisme.

Estem absolutament d’acord en aquests arguments amb dues matisacions:

·         Volem incidir en la podridura i corrupció total en l’espai-temps de les castes funcionarials, policia, fiscalía, judicatura, a les que creiem que cal cal afegir-hi les castes dels diplomàtics, dels exèrcits, dels Puentes Aéreos, dels BOEs, dels IBEXs i de les monarquies, tot amanit amb les portes giratòries que poden obrir-se i tancar-se de qualsevol estament a qualsevol altre.

·         I volem afirmar també que un Estat independent no seria garantia de res. Però el nostre afany és que la creació d’una República Catalana és el que més s’assembla a una revolució. I nosaltres estem començant a fer una revolució, sense sang, a partir de l'1 d'octubre. 

Pels espanyols, tal com deia el Dante que estava inscrit a les portes de l'infern: Lasciate ogni speranza voi qui entrate (Deixeu tota esperança els qui hi entreu). Pels espanyols tal com deien els cartells a les portes dels Camps d'Extermini nazis: Arbeit macht frei. (El treball fa lliures). I nosaltres hi afegiríem les divises franquistes de: Uns, Grans i Lliures.  

Vegem l’article:

Cui prodest el clavegueram?

"Arriba una clau sols ideològica de construir Catalunya, però a la dreta del panorama de les idees tothom sembla haver marxat de vacances"

per Montserrat Nebrera 23/07/2017

Els mitjans de comunicació catalans s’han abocat a la difusió massiva del documental “Las cloacas de Interior” amb una barreja d’eufòria per l’oportunitat de presentar el Govern de Madrid en la seva pitjor faceta, i de ràbia pel contingut que hi té a veure amb l’entrebanc que les clavegueres de l’aparell central de l’Estat hagin pogut intentar contra el procés. El fet que en el documentals sortissin Xavier Trias i Artur Mas i que es descobrís la maldestra actuació envers ells de l’aleshores ministre Jorge Fernández Díaz i d’alguns altres polítics alhora titelles de certs individus foscos de la policia de tota la vida (adobada de “rubalcabisme”) ha fet creure als guionistes del procés que el programa reportaria rèdits a l’independentisme; més encara en veure que d’entre els canals de televisió de tot l’Estat, sols al País Basc es retransmetria el programa. El pluralisme mediàtic sempre va per barris.

I potser sí que algú que fins aquell moment no estava convençut de voler la independència ara ho està, pensant en l’oportunitat de lliurar-se dels usos espuris dels serveis policials. I de fet la meva primera lectura del programa va ser aquesta, potser perquè sense oportunitat d’alternar-ho amb Goldfinger (no tinc Imagenio) haig d’admetre que el vaig anar seguint a estones, convençuda de ser davant d’un dejà vu de la Comissió d’investigació parlamentària on van comparèixer els seus autors.

Però del fet que el documental té unes pretensions ben diverses a les de l’independentisme me’n vaig convèncer més endavant. Fa pocs dies en la tertúlia del programa Divendres  de TV3 en la seva darrera setmana d’emissió coincidí amb Jaume Roures, convidat en tant que productor del documental. En dues ocasions es va afanyar a dir que la crítica que s’hi feia no era sols a la putrefacció de l’aparell central, que a Catalunya la cosa no havia estat diferent, i que un Estat independent no seria garantia de res; més encara, que el programa sols esmenta l’anomenada “Operació Catalunya” com una petita derivada política del control privadament interessat que certs individus de la policia, la fiscalia o la judicatura han fet i fan de l’aparell de l’Estat en el seu propi benefici i seguint una tradició que afirmava hereva del franquisme.

Benefici? Cui prodest el programa sobre tan menyspreable clavegueram? La resposta no arriba fins ben entrada la segona part, però que ningú badi, tot ell està pensat per al moment estel·lar en què Pablo Iglesias desmenteix haver estat finançat obscurament. O sigui, per dir, per fer-nos creure que per primer i únic cop a la història un partit polític emergeix del no res i arriba a la cinquantena de diputats sense deure res a ningú.  Siguin certes o no les connexions de Podemos amb Estats de radicalitat democràtica tal que per la força de les majories pensen perpetuar governants en el poder, el cert és que la clau del programa, i el seu suposat periodisme d’investigació té la seva culminació no en el perquè ara alguns comissaris delaten a altres (la guerra desfermada entre ells i les raons ni s’esmenten), ans en el protagonista paper de Pablo. Però que ningú es queixi, he conegut periodistes que m’han dit a la cara que, si ells volen, fan d’un sòmines un líder en un cap de setmana. I Pablo Iglesias no és en absolut un sòmines.

En clau catalana, l’exaltació del podemisme i l’aliança d’esquerres (més, menys o res independentistes, però d’esquerres) que es visualitza un cop tancat el cicle mític de l’1 d’octubre  per la força inexorable del pas del temps, hauria de fer a alguns repensar les seves estratègies. Arriba una clau sols ideològica de construir Catalunya, però a la dreta (conservadora, o lliberal, o democristiana, o sociolliberal, o tot alhora) del panorama de les idees, tothom sembla haver marxat de vacances. Tot per fer...i quasi tot possible.

Montserrat Nebrera

Joan A. Forès

Reflexions