Benvolguts,
El PuntAvui fa anys que està fent un magnífic treball a
favor del procés d’autodeterminació i a favor del SÍ a la independència. I ho
aconsegueix amb un magnífic planter de periodistes fidels al diari i al país.
Els catalans mai no agrairem prou aquests ajuts. Els que no varem viure en el
primer terç de segle XX, només coneixem per referències els potents diaris
catalans i en català que hi va haver en aquella època: Només
en recordem els noms: El Diari de Barcelona, La Vanguàrdia, La Publicitat,
La Veu de Catalunya, La Nau, L’Opinió...
Així com els setmanaris com El Cu-cut, El bè negre, La Campana de
Gràcia (1870 – 1934) o L'Esquella de
la Torratxa (1872 – 1939, amb interrupcions).
En aquests moments hi ha a Catalunya diaris rabiosament
espanyolistes com El Periódico i La Vanguardia i diaris independentistes com El
PuntAvui i l’Ara i a més els diaris digitals que varen començar amb el Vilaweb,
la Nació Digital, El Nacional, El Mon, el Directe.cat, i que són tots catalans.
Hem fet aquest preàmbul perquè alguns d’aquests diaris tenen
periodistes especialitzats en Història com en Marc Pons a El Nacional, i ara
n’hem vista aparèixer un altre al PuntAvui, en Jaume Clotet. I considerem que calen
aquestes col·laboracions perquè la
sistemàtica destrucció de la Història que diu en Jordi Bilbeny, potenciada
a Espanya pels Borbons i les Dictadures ha fet molt mal al poble espanyol que
en aquest moment ens atrevim a dir que és analfabet gairebé integral. Només cal
veure com eren en general d’analfabets els immigrants espanyols a Catalunya. No
és que no sabessin història, és que no sabien llegir. I cal recordar que així
com durant el franquisme el PSUC
intentava mostrar Catalunya com a terra de promissió, i sobretot com a terra de
diferent cultura i de diferent llengua dels que arribaven i els ensenyaven a
respectar les converses en català i els empenyien a perdre la por i
afegir-s’hi, diem que aquest era el capteniment del PSUC, però en canvi no fou el
capteniment del PSC (PSC-PSOE), si no tot al contrari, ni
ha estat de cap manera el capteniment dels feixistes del PP ni dels franquistes de Ciudadanos.
Tots aquests partits han procurat que els que arribaven d’Espanya amb una
llengua, no aprenguessin el català i es mantinguessin en guetos en els pobles i
ciutats del voltant de les grans ciutats catalanes. Éren més dominables si els
mantenien en la inòpia i en la incultura...
Comprenem que ha estat molt difícil pels immigrants
trobar-se en un territori de parla diferent, amb la propaganda brutalment
espanyolista del Règim, sense poder aconseguir diaris ni llibres en català
perquè el català estava prohibit pel franquisme. De fet hi havia immigrants que
no s’adonaven que els catalans entre ells parlaven una altra llengua i trigaven
anys a comprendre que parlaven una altra llengua, perquè ells no sabien que hi
hagués cap més altra llengua que la seva. Coneixem casos com aquests i en Gabriel Rufian té un article on explica
aquesta sensació, i el Paco Candel també hi havia filsofat en els seus llibres.
Passem doncs a presentar en Jaume Clotet i la seva obra 50 moments
imprescindibles a la història de Catalunya, presentada en 51 temes, un cada
dia del PuntAvui. Ara som a la meitat.
Vegem l’article de presentació en forma d’autoentrevista:
12 juliol 2017 2.00
h
Jaume Clotet
Periodista I
Historiador
“El 51 serà el desenllaç del procés
polític actual”
Quantes vegades no hem
parlat de la guerra dels Segadors sense saber, realment, entre quins anys es va
lluitar? Què en sabem, de debò, dels almogàvers? Sabem quin va ser el primer
diari aparegut a Catalunya? Què se’n va fer, de l’Estat català proclamat per
Francesc Macià? Com va acabar el tancament de caixes? Parlem amb el periodista
i historiador Jaume Clotet per conèixer millor què trobaran els lectors en
aquesta sèrie que es comença a publicar demà i que es basa en un llibre seu.
Per què aquests 50
moments?
Vaig triar els moments
que configuren la Catalunya actual i també els que crec que configuren la
nostra manera de ser. Un d’aquests, com que soc periodista, és el naixement del
primer diari a Catalunya. També hi ha el ferrocarril o l’enderrocament de les
muralles de Barcelona. Moments que potser no han marcat la història de
Catalunya en sentit gran, però que m’han permès explicar una manera de fer
nostra en un moment concret. No només és la història en sentit ampli, és també
una aproximació al caràcter català. Per què som el que som avui
Més enllà d’entrar
en cada període concret, què destacaries en un àmbit global de la nostra
història?
Avui dia tendim a
pensar que els catalans som un poble pacífic, i efectivament ho som i ho tenim
molt endins. Però la nostra història no és així. Catalunya és un país que s’ha
esculpit a base de guerres i d’invasions. Per aquí ha passat tothom: romans,
grecs, fenicis, àrabs, cristians, gots... Tots els que han passat per aquí hi
han deixat alguna cosa i normalment a base d’estomacades. El nostre és un país
molt guerrejat, amb molta destrucció del patrimoni cultural, natural i urbà. Un
país que té pocs arxius perquè s’han anat destruint al llarg de la història.
Creat a partir de les guerres. La pròpia expansió del nostre país –al País
Valencià, les Illes Balears, cap a part de la Catalunya nova– es va fer
per la via de la conquesta. Aquesta és una part. L’altra part és la mala sort.
Hi ha molta gent que diu “sempre ens equivoquem, sempre ens va tot
malament...”. Sempre no, però moltes vegades no hem encertat els aliats, ens
hem equivocat. D’altres ens hem infravalorat o sobrevalorat. No hem trobat
l’equilibri. En general, hem tingut un punt de mala sort. Hem tendit a apostar
per bàndols perdedors. I això, a la llarga, es paga.
Els primers
capítols fan referència als ibers, als grecs, als romans.
Val a dir que en
aquests primers capítols Catalunya com a tal no existia, al llibre hi ha una
certa trampa. Però no podia deixar de parlar d’aquestes tres o quatre cultures
sense les quals no seríem el que avui dia som.
El darrer capítol
és la Transició. Per què?
La transició del
franquisme a l’autonomia és un moment històric. Crec que m’havia de plantar
aquí. El número 51 serà el desenllaç del procés polític actual. L’etapa
autonòmica, si el procés culmina amb èxit, quedarà com un període purament
transitori.
És difícil saber
què pot passar ara.
Hi ha un capítol del
llibre, Nyerros i Cadells, que és sobre la divisió que tenim sempre els
catalans. Ens perd la desunió. Barallar-nos entre nosaltres és una
característica molt catalana. Tot i així penso que aquesta vegada tenim aquesta
divisió més resolta que altres vegades. Si mirem la història, el que anem a intentar
ara normalment surt malament. Perquè ho han intentat altres vegades i no ha
sortit bé. És veritat que hi ha coses que feien que no sortís bé que ara són
impensables, com ara l’ús de la violència per l’Estat. Ara hi ha una
transparència internacional del que està passant aquí que abans, fa un, dos,
tres segles, era inexistent. Han canviat molts elements externs que fan que ara
sigui més probable que surti bé.
La divisió la tenim
més resolta, però tot i això aquests darrers dies hi ha hagut una mica d’esbroncs
entre independentistes i comuns. Sembla que tots volem el mateix però ens
acabem barallant.
Això és molt català.
De fet és molt jueu. Els jueus tenen una dita que diu “dos jueus, tres
sinagogues”. Nosaltres podríem dir “dos catalans, tres partits polítics”. Ara
bé, hi ha un fil conductor que sempre es manté que és l’actitud del govern
espanyol en relació amb tot això que està passant. És incomprensible que no
hagin après res del passat. Aquesta actitud inflexible els ha fet perdre totes
les colònies que tenien. Aquesta actitud tan agressiva i tan hostil que ha
portat sempre l’Estat espanyol a una reducció del seu perímetre territorial no
ha variat. I de retruc ens porta a nosaltres a estar més units que mai en el
nostre objectiu.
Jaume Clotet
Joan A. ForèsReflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada