dilluns, 31 de juliol de 2017

31/07/2017. Lluís Martínez. L’estratègia de la por. Al final de la Guerra Civil es va obrir la Causa General per depurar, empresonar i castigar tothom que hagués tingut alguna cosa a veure, ni que fos com a simpatitzant, amb la legalitat republicana. Amb la Causa General es va estendre la por per tenir ben collada la gent durant anys. Sedició? Doncs és molt senzill. Sedició és el que van fer un grup de generals, entre els quals Francisco Franco, l’any 1936. Referèndum: Podria passar que guanyés el no. I perdonin si ara em desvio de la idea principal, però no entenc per què els que diuen que els independentistes són una minoria donen per segur que guanyarà el sí...

Benvolguts,

Cada dia s’apren una cosa nova. Ho dic pel concepte Causa General. Jo hi era quan els tancs varen arribar per la Diagonal. Jo hi era quan les primeres forces d’ocupació varen ocupar llocs de treball de gent que havia fugit i empreses d’industrials que s’havien exiliat, però era massa petit per saber tot el que passava. Jo sabia que nosaltres els republicans catalans havíem perdut la guerra. Jo vaig saber que el meu pare que era tècnic electricista amb estudis per correspondència en el que ara en diríem Universitat Oberta i que s’anomenava l’Extensió d’Ensenyament Tècnic de la Generalitat (encara guardo la dotzena i mitja de llibres que li varen proporcionar a la Generalitat) se’n va anar a fer uns cursos de lampista a l’Escola del Treball perquè corria la brama que els republicans serien deportats a Andalusia, no els valdrien els títols que tinguessin i haurien de treballar del que poguessin. Companys del meu pare que treballaven a la mateixa empresa anomenada La Canadenca (la de les centrals hidràuliques del Pirineu, Cabdella, Estany Gento i d’altres), la de les tres xemeneies del Paral·lel de Barcelona, després anomenada Riegos y Fuerzas del Ebro, després anomenada FECSA, després anomenada Endesa, etc, foren deportats a Extremadura i Andalusia. Per sort a nosaltres no ens varen deportar.

Aquest preàmbul era per explicar que el nom genèric de Causa General no el coneixia (els arbres no ens devien deixar veure el bosc), encara que sí que vaig conèixer els efectes. El meu pare abans de la guerra estava afiliat al Centre de Dependents (CADCI) que durant la guerra fou transferit o gestionat o annexat a l’UGT. Per tant el meu pare era un rojo-separatista i judeo-masónico i no era afecto al régimen segons deia la targeta de càstig que li varen donar i la terminologia feixista que usaven els idems. Per tant el gener del 39 va quedar suspès de sou i de lloc de treball. Com que teniem parents que eren industrials i que tenien diners i altres parents o amics que no eren suspectes de ser republicans, perquè aquesta Catalunya quebrada que explica l’assassí de la reunió de Las Azores, no existia en aquella època ni existeix actualment, encara que els nostres enemics voldrien que fos així i fins podria ser que no arribessin a entendre-ho mai, aquesta Catalunya quebrada, deia, s‘ajudava i s’ajuda, perquè el concepte de lluita de classes havia passat feia dècades i en aquell moment i ara el que compta és Catalunya, no les dretes i les esquerres en el sentit que s’usava abans. I al meu pare el varen ajudar de tal manera que un parell de mesos més tard fou readmès a l’empresa.

Vegem ara l’article d’en Lluís Martínez:

31/07/2017. Referèndum. Pepa Masó. Disponibles. Com que el Gobierno està utilitzant tots els recursos de l’Estado de Derecho, pfff no rigueu que us trencarieu, com el Tribunal de Cuentas, el Consejo de Estado i altres organismes poblats d’Elefants esperant d’anar cap el cementiri, començarem per un acudit d’en Ferreres de fa uns quants mesos que mostra un invent meravellós per estalviar feina al Rajoy (encara hi és?), al TC i als altres organismes del règim...

Benvolguts,

Avui, per variar no anem de Guàrdia Civil incivil, la del clavegueram, ni de Rodalies mal girbades, ni dels botiflers del PSC o dels incults i illetrats dels nostres enemics dels Ciudadanos, avui anem, ah que no us ho esperàveu!, avui anem de Tribunal Constitucional o TC!!!

Vegem com la Pepa Masó està Disponible, tal com ens varen recomanar fa uns mesos a la societat civil.

Com que el Gobierno està utilitzant  tots els recursos de l’Estado de Derecho, pfff no rigueu que us trencarieu, com el Tribunal de Cuentas, el Consejo de Estado i altres organismes poblats d’Elefants esperant d’anar cap el cementiri, començarem per un acudit d’en Ferreres de fa uns quants mesos que mostra un invent meravellós per estalviar feina al Rajoy (encara hi és?), al TC i als altres organismes del règim:


I ara anem per feina:

31/07/2017. Referèndum. Marta Lasalas. Llach: "Al món de la cultura a Espanya, dir segons què de l'1-O és perdre la feina". I a part del Referèndum del Principat, expliquem que al mon de la cultura a Espanya també deu ser per perdre la feina parlar dels Països Catalans i parlar de la llengua comuna. A València estan en litigi perquè els fatxes estan empenyats a que “el dominio linguístico del valenciano” només sigui el del País Valencià o per a ells la Comunidad Valenciana. Hauríem de começar a parlar del dominio linguístico del murciano, de l’extremeño o de l’Andaluz...

Benvolguts,

En el vídeo de l’entrevista de la Marta Lasalas a Lluís Llach, sembla que als locals de Junts pel SÍ, hi apareix penjat a la paret un mapa comarcal de Catalunya. I em veig empès a demanar-vos que fullegeu l’apunt del Bloc Reflexions de títol “12/05/13. En Joan Ballester i el Mapa mut dels Països Catalans”. L’apunt explica com a l’escoltisme català a començaments dels 60 del segle passat ens vàrem implicar a explicar i parlar de comarques amb els minyons o scouts, però no només de les comarques del Principat sinó de les comarques de tota la nació que explica en Vicent Partal.

I des d’aleshores em fa angúnia de veure, sigui on sigui, un mapa comarcal de Catalunya i no un mapa comarcal dels Països Catalans. Demano a qui sigui, per exemple a les institucions del Principat, del País Valencià i de les Illes Balears, entre d'altres, que els mapes comarcals que mostrin o promocionin siguin sempre els de tota la nació! 

Vegem l’article i el vídeo:

diumenge, 30 de juliol de 2017

30/07/2017. Nicolas Tomás. Entrevista José Luis Villacañas: "Ja no hi ha manera divina ni humana d'impedir un referèndum". Catalunya és una nació que culmina la seva autoperfecció nacional molt aviat. En els discursos a les Corts de 1410, Martí l'Humà és capaç de tenir una percepció de la pròpia història i les pròpies institucions, d'adonar-se d'allò que efectivament uneix els seus territoris. Sota cap concepte es pot negar que Catalunya és una nació política, no només cultural. Ho és des de fa moltíssim temps. Catalunya va ser una república coronada fins al 1714.

Benvolguts,

Avui comentem una Entrevista de Nicolàs Tomàs a José Luis Villacañas, catedràtic d'Història de la Filosofia Espanyola a la Universitat Complutense de Madrid.

Jo havia estudiat Història de la Filosofia a 6è de batxillerat, però amb aquest article he après molt més de tot el que vaig aprendre fa més de 60 anys en un curs! Tanmateix jo que no hi entenc ni una gota més aviat anomenaria el tema de la xerrada com a Filosofia política

Evidentment, per molt catedràtic que sigui i per molt que pontifiqui sobre la filosofia política espanyola, el seu pensament està reflectit en el seu discurs de forma que la seva manera d’analitzar la situación actual de Catalunya no lliga amb la meva i suposo que tampoc amb la d’altres estudiants de politòleg com jo.

Ara bé és dels pocs Intel·lectuals espanyols que és capaç de dir:
·         Segons la seva opinió, un referèndum d'autodeterminació a Catalunya ja és inevitable. L'actual conflicte no l'entén sense la voluntat de l'aznarisme per revertir l'Estat de les autonomies. La seva proposta: un reconeixement integral de la nació catalana, també de la nació política catalana.
·         La història nacional no és un producte científic.
·         La història del poder és la història dels sistemes de poder.
·         Des de pràcticament el final del regne dels gots no hi ha manera d'exposar la història de les terres hispàniques com una història nacional. No hi ha ni bases ètniques unitàries en l'origen, ni lingüístiques, ni culturals.
·         Espanya [com la RENFE] és una "nació tardana
·         Parlant de la Catalunya del 1400 diu: Catalunya és una nació que culmina la seva autoperfecció nacional molt aviat. En els discursos a les Corts de 1410, Martí l'Humà és capaç de tenir una percepció de la pròpia història i les pròpies institucions, d'adonar-se d'allò que efectivament uneix els seus territoris. Sota cap concepte es pot negar que Catalunya és una nació política, no només cultural. Ho és des de fa moltíssim temps. Va ser una república coronada fins al 1714.

I passant a l’entrevista: L’autor diu: {A Espanya} No hi ha ni bases ètniques unitàries en l'origen, ni lingüístiques, ni culturals [no sé si es poden dir ètniques, ara les bases lingüístiques i culturals als Països Catalans hi són totes. Tal com ell mateix diu més endavant: Catalunya és una nació que culmina la seva autoperfecció nacional molt aviat. En els discursos a les Corts de 1410, l’estat que es regeix per unes Corts unificades, on regna Pere el Cerimoniós, o sigui la Confederació catalano-aragonesa: És una nació que culmina la seva autoperfecció nacional molt aviat. En aquests discursos Martí l'Humà és capaç de tenir una percepció de la pròpia història i les pròpies institucions, d'adonar-se d'allò que efectivament uneix els seus territoris. Podem dir que això és una nació?].

També hauríem de dir que la Constitució-trampa del 78 és prou ambigua per permetre que qui mani, sempre la casta, sempre el franquisme (recordem allò de la autoridad competente, militar por supuesto del 23F), pugui manipular-la al seu propi gust, perquè el PPSOE sabia en el moment de la creació de la Consti (amb soroll de sabres) a l’any 1978, que durant un fotimer d’anys, o potser sempre el PPSOE, producte de la traïció del PC i del PSOE, o sigui la Consti seria intocable...
Tal com hem explicat en el paràgraf anterior, més endavant l’autor diu consequentment: L'evolució de la Constitució, tanmateix, no ha estat fidel a aquest esperit. S'ha pretès reduir al mínim tot el significat del que pugui ser una nacionalitat, en nom d'una homogeneïtat que per primera vegada l'Estat espanyol té prou poder per imposar. Això atempta contra l'esperit de la Constitució del 78. Per això és necessari un ajustament, si es vol estar en condicions d'oferir una sortida a Catalunya [Hem de recordar també que el terme nacionalitat no era el que volien la majoria dels catalans, sinó que volien el terme nació i un dels catalans pares de la Pàtria, en Miquel Roca ho va defensar infructuosament, l’altre en Solé Tura ja en tenia més que suficient. En el llibre Autonomies, Federalisme i Autodeterminació en Solé Tura ja s’havia passat al PSOE,  havia perdut els pocs  escrúpols que li quedaven i explica el tema de la discussió sobre nació i nacionalitat (amb pistoles sobre la taula] mirant-s’ho des de la barrera!]

Bé vegem l’entrevista i intentem absorbir els savis consells de l’autor José Luis Villacañas:

27/07/2017. Media.cat. Mentides sobre el procés: qui dia passa, any empeny. Entorn del procés sobiranista, aquests darrers dies els diaris i les xarxes socials perboquen informacions de forma vertiginosa, algunes de les quals són esbiaixades, clarament tendencioses o directament falses. En les últimes quaranta-vuit hores, hem tingut tres exemples de cròniques que incorren en mentides deliberades, de les quals els autors encara no s’han molestat a desmentir o que han quedat vaporitzades per la mateixa immediatesa.

Benvolguts,

Pel que sembla una manera de difondre notícies falses, sobretot en contra del procés sobiranista, és la premsa, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, evidentment. Les notícies (dels mitjans espanyolistes) estan adreçades a fer quedar malament la Generalitat i els mitjans catalans (amb els indepes inclosos). De fet, allò que se’n diu “confondre l’enemic!

Publiquem dos articles de media.cat.  Ja ho sabeu perquè en altres ocasions n’hem publicats, que media.cat es dedica a descobrir errors, intencionats o no, i esbombar la certesa o no d’aquestes notícies falses que de tant en tant circulen pels mitjans de comunicació. Sembla que en aquest estat de les comunicacions sobre el procés independentista que ha de tenir una fita important en el referèndum, les clavegueres de l’Estat, vegeu el reportatge d’en Jaume Roures, van esverades. Publiquem dos primers apunts, aquest sobre les mentides i qui dia passa any empeny i un altre sobre els periodistes a les trinxeres. Per tant, d’ara endavant hem d’estar molt amatents a la bondat o maldat de les informacions abans de fer-les córrer...

Vegem aquest primer article:

dissabte, 29 de juliol de 2017

28/07/2017. Jofre Llombart. Les nacions pregunten, els estats interroguen. "Si Espanya pot reformar la seva Constitució en una setmana semi-laboral, perquè Catalunya no pot aprovar les seves lleis en una tarda?". Doncs molt senzill! Perquè en aquest fotut cas nostre, com a Montecarlo, la Banca sempre guanya. I qui diu Banca diu Casta. I qui diu Casta diu franquisme... Per aspirar a ser un estat, cal actuar com a tal. Si Espanya pot reformar la seva Constitució en una setmana semi-laboral, perquè Catalunya no pot aprovar les seves lleis en una tarda? De fet, tots els països de la Unió Europea disposen d’aquest mecanisme exprés.

Benvolguts,

En Llombart titula l'article Les nacions pregunten, els estats interroguen. Fa un llarg i precís raonament. I en treu conclusions.

Jo he pensat en un acudit del Perich que utilitza precisament aquests dos mots pregunta i interroga:


Jo m’ho miro d’una altra manera: "Si Espanya pot reformar la seva Constitució en una setmana semi-laboral, perquè Catalunya no pot aprovar les seves lleis en una tarda?"

Doncs molt senzill! Perquè en aquest fotut cas nostre, com a Montecarlo, la Banca sempre guanya. I qui diu Banca diu Casta. I qui diu Casta diu franquisme...

I La Banca no és només una figura retòrica! La Banca és Bankia i els seus consellers del PP, el Rato, el De Guindos, el Margallo de la Illa de Robinson, el Miquel Valls de la Cambra de Comerç, el Gay de Montellà, President de Foment, l’altre Gay, l’Eugenio, que va formar part del Tribunal Constitucional del 2000 al 2012 i que per tant va votar col·lectivament per unanimitat contra l’Estatut el juliol del 2010 i el lobby del Puente Aéreo amb els Godó de LV i els Villar Mir d’OHL I la Banca la forma el Botin (+), el Blesa (+) [Per cert, que tant en Botin com en Blesa havien manifestat públicament que mentre ells visquessin Catalunya no esdevindria independent!], l’Álvaro Lapuerta, el Florentino, el darrer ministre viu del franquisme franquisme Utrera Molina (+) que és sogre del Gallardón, l’Aznar i les seves Armas de Destrucción Masiva, el Rajoy i els hilillos de plastilina, el Puente Aéreo, l’IBEX35, el BOE, el Martin Villa, el De Alfonso que afina, el Fernández Díez que condecora mares de DEu, el Correa, el Bárcenas (Luís, sé fuerte!), el Felipe González (la X del GAL), el Guerra i el seu ribot, en Serra i la seva Catalunya Caixa, i tots els borbons (la Pilar que tenia 2.000 milions d’euros en un Paradís fiscal mentre el seu germà Juanca era rei, el Juanca, el Felipe, la Cristina, l’Urdangarin, l’Elena, el Marichalar. I ens en deixem moltíssims...


Les nacions pregunten, els estats interroguen

"Si Espanya pot reformar la seva Constitució en una setmana semi-laboral, perquè Catalunya no pot aprovar les seves lleis en una tarda?"



28/07/2017

1. El 28 d’agost del 2011 van començar els treballs de reforma de la Constitució Espanyola. Van acabar el 2 de setembre del 2011. En ple agost, als grups parlamentaris els van donar 24 hores per presentar esmenes sobre aquesta reforma. Van ser rebutjades totes de cop, per no perdre temps.

2. Soraya Saénz de Santamaría presumeix que amb 24 hores el Tribunal Constitucional pot frenar qualsevol iniciativa del Parlament o del Govern. Des del poder executiu, per tant, s’anuncia què farà el poder judicial i amb quant de temps.

3. Legalment, la web del Pacte Nacional pel Referèndum (PNR) no es pot finançar amb diners públics, la de la Fundació Francisco Franco, sí.

4. Les diligències per les quals s’estan investigant alts càrrecs del govern a la caserna de la Guàrdia Civil (i no a al jutjat) són secretes.

5. El Tribunal Constitucional tombarà la reforma del reglament del Parlament pel qual les lleis es poden aprovar amb lectura única.

Si es posen aquests cinc fets a la coctelera, la conclusió és clara: per aspirar a ser un estat, cal actuar com a tal. Si Espanya pot reformar la seva Constitució en una setmana semi-laboral, perquè Catalunya no pot aprovar les seves lleis en una tarda? De fet, tots els països de la Unió Europea disposen d’aquest mecanisme exprés.

Sobre els preparatius del referèndum: l’exigència de garanties pot ser un pou sense fons. S’ha d’explicar quin torn farà el conserge del consell comarcal del Bages l’1 d’octubre i en canvi interrogar Jaume Clotet es pot fer sota secret de sumari policial, sense advocat i sense que ni tan sols ho sàpiga el jutge que porta la investigació. Perquè el Parlament ha d’explicar què farà a cada hora i el govern espanyol pot dir, sense més, que actuarà en conseqüència? Doncs exactament per la mateixa raó per la que Joan Ignasi Elena s’ha assegut abans amb la Guàrdia Civil que amb Soraya Sáenz de Santamaría

l’alternativa a les urnes no és la política. Ara ni tan sols la justícia. La resposta a les urnes és la Guàrdia Civil. 

Lògic si tenim en compte que Elena representa el PNR, tres sigles de tres conceptes que a Madrid no conceben: no volen sentir a parlar ni de Pacte, ni Nacional, ni Referèndum.

I compte, que no tot és PP. Al Congrés, el PP, el PSOE i Ciutadans sumen 254 diputats que tenen la mateixa visió: ni pacte, ni nacional, ni referèndum. 

No contemplen cap votació per Catalunya, perquè no conceben Catalunya com una nació i per tant no hi pot haver cap pacte per la senzilla raó que el pacte és un acord entre dues parts diferenciades i la concepció unitària i unívoca d’Espanya ho impedeix. No ha d’estranyar, doncs, que per més persones que tingui al darrera Joan Ignasi Elena, el que ell representa no només sigui considerat il·legal sinó irreal. I això que, pel que fa a garanties democràtiques, la Catalunya unilateral ja ha demostrat que les compleix totes: ningú no va posar en qüestió la pulcritud del 9N.

El dilema doncs, és ben senzill. Només cal contestar-se a un mateix si Catalunya té dret, com la resta de països, a tramitar les lleis per la via d’urgència, si Catalunya té dret a votar el seu futur polític, si se’n pot fer campanya sense que hi interfereixi la policia, en definitiva, si Catalunya té dret a actuar com un estat. I la resposta és binària: o sí, o no. 

·       Si és que sí, deixi de perdre el temps: tot el que està passant aquests dies va en aquest sentit, tant la iniciativa des de Barcelona com la reactiva des de Madrid.

·       I si pensa que no, deixi de perdre el temps i de buscar tres peus al gat:
o    vostè pensa que Catalunya és menys nació que qualsevol altra nació del món i per tant tard o d’hora trobarà una excusa que s’amotlli a aquest pensament, com per exemple, que no li han dit quin horari farà el conserge del consell comarcal del Bages el dia del referèndum.

Jofre Llombart

Joan A. Forès
Reflexions

29/07/2017. Miquel Pérez Latre. Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència. Perquè, recordem-ho, només nosaltres som bilingües capaços de saltar de botó en botó del comandament. En contrast, aquesta setmana hem comprovat com la gens adoctrinadora RTVE substituïa la declaració judicial de Rajoy per un programa de cuina. Més arguments i més sòlids, cada dia, per a una participació massiva l'1-O i una victòria diàfana i efectiva del sí. I adéu d'una vegada, per tants segles, a tanta humiliació colonial...

Benvolguts,

En les històries de franquisme sociològic fa angúnia saber que cap cadena de televisió estatal no ha volgut passar el documental de les clavegueres de l’Estat d’en Jaume Roures de Mediapro! Ni les cadenes ho han volgut passar ni el poble ho ha reclamat! I Com a postre aquesta setmana hem comprovat com la gens adoctrinadora RTVE substituïa la declaració judicial de Rajoy per un programa de cuina [Hauria estat més imaginatiu i complet que ho haguessin substituït per una “corrida de toros”!].

Però és que tots, els de dalt, els de baix i els del mig, militars i paisans, poble i casta, que formen el magma del franquisme sociològic espanyol són tant llondros de tapar-se els ulls, com els nens petits, quan pensen (si és que mai han arribat a pensar!) que amb els ulls tapats els esdeveniments no s’esdevenen?

El Documental original:
http://www.publico.es/publico-tv/video/624801/las-cloacas-de-interior-el-documental-completo

Vegem el Temps de sedició d'aquesta setmana d’en Miquel Pérez Latre:

dijous, 27 de juliol de 2017

26/07/2017. Referèndum. Editorial. Vicent Partal. El moment més delicat és ara. Una dècada de feina i treball de centenars de milers de persones ha dipositat en la votació del primer d’octubre la clau que obre tots els panys. Totes les dades demoscòpiques deixen clar que la població vol votar i que l’obstrucció per part dels partits unionistes és contestada, fins i tot, des dels seus propis votants. A més, totes les dades demoscòpiques deixen clar que la victòria serà del sí. Hi haurà un Carles que haurà de comandar. Un Oriol que haurà de posar urnes. Una Carme que haurà de dotar el país d’un marc legal. Hi haurà una Teresa, dic qualsevol nom, un Francisco, una Júlia, un Pep, una Laura, un Miquel, una Fàtima, un Ramon que defense als tribunals qui puga ser perseguit.

Benvolguts,

Un editorial encoratjador d’en Vicent Partal. Un extraordinari encàrrec a tots els catalans. Per a mi el paràgraf més lúcid és el següent:

«Hem de ser conscients que només aconseguirem guanyar si tots i cadascun de nosaltres assumim la nostra responsabilitat, sense excuses». Alerta, però, que som en el moment més delicat de tots. Més delicat i tot del que vindrà després del dos d’octubre. Hem de ser conscients que només aconseguirem guanyar si tots i cadascun de nosaltres assumim la nostra responsabilitat, sense excuses. Hi haurà un Carles que haurà de comandar. Un Oriol que haurà de posar urnes. Una Carme que haurà de dotar el país d’un marc legal. Però també haurà d’haver-hi una Teresa, dic qualsevol nom, que organitze un acte, un Francisco que puge a l’autobús l’Onze de Setembre, una Júlia que argumente en un bar als indecisos, un Pep que torne a penjar la bandera al balcó, una Laura que agafe un avió de lluny per venir a votar, un Miquel que enganxe cartells, una Fàtima que escriga consignes, un Ramon que defense als tribunals qui puga ser perseguit.

Vegem l’Editorial:

Editorial
Vicent Partal

El moment més delicat és ara
«Hem de ser conscients que només aconseguirem guanyar si tots i cadascun de nosaltres assumim la nostra responsabilitat, sense excuses»

26/07/2017  22:00

Ahir, al Parlament de Catalunya, vàrem veure i viure moments d’un cinisme polític difícil i impossible de superar.

Com quan el diputat del PP Alejandro Fernández es va atrevir a afirmar que Junts pel Sí i la CUP no acceptarien el resultat d’un referèndum acordat i legal, si el resultat d’aquest referèndum era negatiu. 

Fernández parlava del referèndum legal i acordat, aquell que el seu partit es nega rotundament a fer. 

I malgrat això, es permetia encara d’acusar Junts pel Sí i la CUP, que precisament lluiten contra l’estat que governa el seu partit per aconseguir el dret de votar de tots els catalans. Dels qui volen votar que sí i dels qui volen votar que no.
A aquella mateixa hora, per si calia un contrast més nítid encara, dos alts funcionaris de la Generalitat havien de perdre el matí declarant davant la Guàrdia Civil en un altre interrogatori ordenat pel govern del partit del senyor Alejandro Fernández. I malgrat això, des de la tribuna del parlament, gesticulant i fent uns crits d’allò més ridiculitzables, el portaveu del PP provava de capgirar la realitat

 i presentar-se ell –que és qui persegueix les urnes, vol impedir l’expressió del vot popular i fa servir la repressió de la Guàrdia Civil– com el perseguit.

Molta gent es va indignar, cosa que és comprensible. Cada dia que passa la pressió antidemocràtica de l’estat és més intensa i, amb això, es fa més difícil d’acceptar amb esportivitat i humor numerets com el que vàrem veure ahir. Però la indignació no ens hauria de fer perdre de vista ni la ruta ni els objectius ni les maneres. Perquè eixir-nos de la via que ens ha portat fins ací seria l’error més greu que podríem cometre.

Som a dos mesos i cinc dies del referèndum, amb totes les coses que això implica. Una dècada de feina i treball de centenars de milers de persones ha dipositat en la votació del primer d’octubre la clau que obre tots els panys. Totes les dades demoscòpiques deixen clar que la població vol votar i que l’obstrucció per part dels partits unionistes és contestada, fins i tot, des dels seus propis votants. A més, totes les dades demoscòpiques deixen clar que la victòria serà del sí. I el govern ha estat ben clar sobre què passarà immediatament després. És lògic i normal, per tant, que totes les caretes ja hagen caigut, símptoma evident de la desesperació dels partidaris de l’status quo, fins i tot dels revolucionaris professionals partidaris de l’status quo.

Alerta, però, que som en el moment més delicat de tots. Més delicat i tot del que vindrà després del dos d’octubre. Hem de ser conscients que només aconseguirem guanyar si tots i cadascun de nosaltres assumim la nostra responsabilitat, sense excuses. Hi haurà un Carles que haurà de comandar. Un Oriol que haurà de posar urnes. Una Carme que haurà de dotar el país d’un marc legal. Però també haurà d’haver-hi una Teresa, dic qualsevol nom, que organitze un acte, un Francisco que puge a l’autobús l’Onze de Setembre, una Júlia que argumente en un bar als indecisos, un Pep que torne a penjar la bandera al balcó, una Laura que agafe un avió de lluny per venir a votar, un Miquel que enganxe cartells, una Fàtima que escriga consignes, un Ramon que defense als tribunals qui puga ser perseguit.

Si un de tots, només un, en les setmanes vinents, no fa allò que li toca fer, aquesta humiliació cínica a què vàrem ser sotmesos ahir tots plegats en el Parlament de Catalunya haurà tingut sentit. Perquè fent això que fan, busquen cansar-nos, dividir-nos, afeblir-nos, dir que som menys, dir que ens hem trencat, ficar-nos la por i el dubte al cos. Si per mandra, per suficiència, per creure que no cal, per imprudència, pel que siga, un de sol deixa de fer el que li correspon ara, cal que sàpiga que ens ho posa molt més difícil als altres, en el moment més complicat. Però si les Tereses, els Franciscos, les Júlies, els Peps, les Laures, els Miquels, les Fàtimes, els Ramons, els Carles, els Oriols, les Carmes, els Vicents

 fem tot allò que ens toca fer i continuem fent-ho amb la serenitat, l’alegria, la consciència i el rigor amb què, contra totes les amenaces i pors, hem posat dempeus aquest moviment, aleshores això està fet. Ja.

Vicent Partal

Joan A. Forès
Reflexions

25/07/2017. Pere Cardús. Entrevista amb el doctor Berger, sobre Milícies antifeixistes de Catalunya. Creades l’agost del 36. Són una organització que neix de zero perquè la quarta divisió de l’exèrcit espanyol havia estat dissolta a Catalunya com a resposta immediata a l’alçament feixista. Aquells primers mesos de guerra, la Generalitat funcionava com un estat independent amb exèrcit propi. Aquest nivell d’autogovern no agradava gens ni mica al govern de la república espanyola, que va esforçar-se per minvar el poder de la Generalitat i afeblir-ne la capacitat financera.

Benvolguts,

A partir d’aquest document que mostrem avui veurem que el capteniment dels dirigents espanyols de la II República espanyola no és precisament un model de res! I com també veurem el capteniment del “pueblo llano” espanyol tampoc no és un model de res.

Mostrarem alguns enllaços a documents d’aquest Bloc, per veure quin pa hi donaven i per veure com les successives generacions d’espanyols quin pa hi donen actualment. Ultra el document que mostrem, parlarem del capteniment de les patums de  la República, mentre governava, quan estava deixant de governar i a l’exili.

L’apunt d’avui explica fets del 1936.

A l’acabament de la guerra el 1939, hem d’explicar com varen travessar la frontera del Pertús Companys, Aguirre i Azaña.

Manuel Azaña, acompanyat del president del Consell de Ministres republicà, Juan Negrín, va sortir en direcció a la frontera a les cinc de la matinada. A les vuit –que era l’hora convinguda per Lluís Companys i Manuel Azaña–, van sortir els dirigents catalans i bascos (aquests encapçalats pel lehendakari José Antonio Aguirre); amb sorpresa, van descobrir que Azaña feia tres hores que havia marxat, deixant en no-res l’entesa amb el president català. Era la millor imatge de la profunda divisió que s’havia establert entre les diferents institucions i representacions polítiques de la II República. Francesc Vilanova, Als dos costats de la frontera. Relacions polítiques entre exili i interior a la postguerra, 1939-1948, Barcelona, PAM, 2001, p. 21.

Al llarg l’exili hem de parlar de com la República a l’exili representada en aquest cas per Salvador de Madariaga va aconseguir que la proposta al Premi Nobel al Doctor Trueta no prosperés.

“Havia estat nomenat manta vegades per al Premi Nobel. Fa poc, l’historiador lleidatà Josep Maria Prim que estava a Estocolm el 1975 a l’entorn decisori dels Premis Nobel ha divulgat que el Sr Salvador de Madariaga, republicà, ministre de Justícia en el gabinet de Lerroux al 1934, antifranquista, home de gran prestigi internacional, però també totalment incomprensiu del fet català, s’oposà d’una manera draconiana al nomenament d’En Trueta, perqué Madariaga creia que un Premi Nobel atorgat al Dr Trueta el 1975, l’any quan el General Franco es moria “hauria suposat una patent internacional per al nacionalisme català” i, com que ell el coneixia molt bé perquè havia estat veí d’En Trueta a Oxford, sabia que "En Trueta hauria utilitzat la distinció en benefici de la sobirania de Catalunya”.

Per cert que el polític del PSOE Javier Solana de Madariaga és parent proper de Salvador de Madariaga.


I també explicarem el viatge d’exiliats espanyols i catalans en un vaixell que va sortir de Casablanca l’any 1942 cap a Mèxic i el problema entre uns republicans catalans i uns republicans espanyols amb un enterrament al mar d’una nena petita que havia mort en el trajecte.

Tragèdia en un vaixell d’exiliats antifranquistes:

I ens fa adonar d’un problema molt més greu i és que a dia d'avui tant els governs, com els ciutadans espanyols, segurament per ignorancia induïda, odien els catalans...

Vegem l’entrevista d’en Pere Cardús amb el doctor Gonzalo Berger:


26/07/2017. Referèndum. Joan Serra Carné / Oriol March. La desconnexió exprés fa via al Parlament entre retrets de l'oposició. La cambra aprova, amb els vots de Junts pel Sí i la CUP, la reforma del reglament que permetrà tramitar les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica en el menor temps posible. L'oposició carrega contra els canvis normatius i en qüestiona la legitimitat. Joan Coscubiela, portaveu parlamentari de Catalunya Sí que Es Pot (CSQEP), ha apuntat que la reforma no és la millor resposta a la "bunquerització" de Mariano Rajoy al capdavant de la Moncloa.

Benvolguts,

Fixeu-vos el merder que està fent l’oposició (enemics + botiflers). Resulta, com s’explica a l’article i com ja s’ha explicat manta vegades, que la reforma del reglament que permetrà tramitar les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica en el menor temps possible, forma part del Reglament del Congreso de los Diputados i de 10 dels parlaments de les 17 autonomies del règim del 78. Per tant tots els partits de l’oposició saben que están mentint quan increpen el Govern.

Fixeu-vos també que CSQP (botiflers) admet la “bunquerització” de La Moncloa (enemics).

Vegem el relat de la sessió d’ahir:

dimecres, 26 de juliol de 2017

25/07/2017. José Antich. El creixement del PIB català s'accelera a dos mesos del referèndum. La Cambra de Comerç de Barcelona acaba de fer públiques les dades de previsions de creixement econòmic per al 2017 i per al 2018, que suposen un reconeixement a la recuperació i un senyal de tranquil·litat a poc més de dos mesos del referèndum d'independència, que ha anunciat el Govern per al pròxim 1 d'octubre. És important que el Govern sigui capaç de repetir a costa de fer-se pesat que la seva voluntat és primer posar les urnes l'1-O i després dialogar amb el govern espanyol i amb les autoritats europees una vegada es coneguin els resultats.

Benvolguts,

En José Antich en l'Editorial diari d'El Nacional analitza les expectatives de creixement del PIB català, el 3,1%, superior al que havia estimat l'Executiu català. El compara amb l'espanyol, i conclou que els grups inversors internacionals deuen estar convençuts del creixement de l'economia catalana i per tant no deuen tenir por de les amenaces de Madrid, mai no argumentades ni justificades amb informes de cap tipus....



Vegem l'Editorial d'El Nacional:

25/07/2017. Salvador Cot. El sobiranisme català guanya crèdit.No dic la simpatia ni el suport, però sí el respecte dels mitjans de comunicació occidentals, que ja no interpreten la crisi entre Catalunya i Espanya com una comèdia per millorar posicions polítiques o una manera d'influir en el repartiment dels fons públics que recapta l'Estat. Durant tots aquests anys, l'Estat espanyol ha optat per pressionar perquè ho podia fer. El Govern català no ha tingut més remei que intentar convèncer. El resultat és que la visibilitat dels catalans s'ha incrementat fins equiparar-se amb la del govern espanyol. I no és un mal punt de partida de cara a l'U d'Octubre.

Benvolguts,

En l'Editorial del José Antich d'avui hi ha el mateix optimisme que hi ha en aquest d'en Salvador Cot i en d'altres Editorials o articles d'opinió dels principals diaris en paper o digitals.

Són importants els conceptes de credibilitat internacional, i l'abandonament de la interpretació anterior de la crisi entre Catalunya i Espanya com una comèdia!

Aquesta setmana tant el diari conservador francès per excel·lència Le Figaro, així com el setmanari americà Político dedicaven amplis reportatges en primera pàgina i en pàgines interiors sobre les posicions respectives de Catalunya i Espanya en aquesta contesa.

Un paràgraf molt eloqüent és aquest:

Si hi ha un comú denominador de l'actitud de la premsa internacional és la perplexitat davant l'immobilisme absolut de Madrid. L'estampa mineral de Mariano Rajoy al capdavant d'unes institucions espanyoles purament repressives crida l'atenció en un context de democràcia liberal. En general, els mitjans assenyalen la importància de Catalunya en totes les magnituds econòmiques i se'ls fa difícil interpretar les raons d'aquesta renúncia a la negociació política per resoldre un enfrontament polític. 

No és fàcil entendre Madrid!

Vegem l'article:


dimarts, 25 de juliol de 2017

23/07/2017. Corrupció. Quim Torra. Contra la por, independència. «Si ens fixem en el patrimoni col·lectiu de la nació, porten segles espoliant-lo». L’”operación patrimonio” sembla haver estat la darrera gran aportació del tenebrós Estat espanyol en un intent desesperat per donar a la “por” un renovat i poderós impuls. I, tanmateix, en la llarga trajectòria d’un Estat que ho ha provat tot per tal de destruir-nos, això ja s’ha provat en altres ocasions. La Llei de Responsabilitats Polítiques franquista va expropiar patrimonis i béns de milers d’exiliats. Ara es perfeccionarà el sistema i a través del Tribunal de Comptes ja no caldrà que t’exiliïs perquè t’expropiïn.

Benvolguts,

Un magnífic article del magnífic Quim Torra. El títol és encertat i en l’article ens l’aclareix. La idea sembla que li ha vingut de les maniobres mesquines i miserables que pot fer qui sembla que ha dominat a un altre i aquest ha anat aguantant any rere any i segle darrere segle l’espoli no tan sols econòmic, de renda i de patrimoni, sinó de cervell. Vaja, que se’ns han menjat el coco durant generacions i nosaltres ho hem anat aguantant.

I ja n’hi ha prou!

En quim Torra també parla de castes, com nosaltres n'hem parlat molts cops, concretament ahir amb l'apunt d'en Joan Russinyol.

Vegem ara el magnífic treball d'en Quim Torra:

23/07/2017. Joan Rusiñol. L'Espanya asimètrica. “Hay que tener cuidado y no hacer cosas que den una imagen de asimetría entre Catalunya y el resto de España”. Durant anys, el socialisme espanyol ha alimentat la creença que les demandes catalanes són sinònim de privilegi i ara n’és presoner. Ara sectors conservadors espanyols, de dreta i d’esquerra, no amaguen el desconcert perquè, arribats a aquest punt, l’única possibilitat que els catalans continuïn formant part de l’Estat és a través d’una profunda singularització de Catalunya –d’una asimetria- que reordeni l’equilibri de poders i reparteixi la sobirania. Dit d’una altra manera: el cost d’evitar la independència és canviar Espanya de dalt a baix. I això xoca amb els Sánchez Amor de torn, que només saben dir “hay que tener cuidado”.

Benvolguts,

L’autor explica que en centenars d’anys el poble espanyol (no la casta sinó el poble) ha estat induït de la fal·làcia que les demandes catalanes són sinònim de privilegi. I la preocupació de les castes intermitges entre la casta i el poble “llano” (diguem-ne els barons en aquest cas) és que es tingui “cuidado y no hacer cosas que den una imagen de asimetría entre Catalunya y el resto de España”. I ara el PSOE del sud de la península, els sectors conservadors espanyols, de dreta i d’esquerra, no amaguen el desconcert perquè, arribats a aquest punt, l’única possibilitat que els catalans continuïn formant part de l’Estat és a través d’una profunda singularització de Catalunya –d’una asimetria- que reordeni l’equilibri de poders i reparteixi la sobirania.
Dit d’una altra manera: el cost d’evitar la independència és canviar Espanya de dalt a baix. I això xoca amb els Sánchez Amor de torn, que només saben dir “hay que tener cuidado”.

Vegem l’article:

23/07/2017. Referèndum. Germà Capdevila. Resistir els embats. «L'Estat ha desfermat –d'una manera impúdica– una ofensiva que impedeix l'exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya». "Pensa el lladre que tothom roba". "O tots moros, o tots cristians". "De diners i de bondat, la meitat de la meitat". "A qui de por se mor, de merda li fan la fossa". "Que visca la llibertat, crida aquell que a casa seva manté un ocell engabiat"...

Benvolguts,

En Germà Capdevila fa una exhibició de coneixements dels refranys catalans!

·         Quan la Guàrdia Civil exigeix factures, en Germà explica la visita del Papa a València. Són ells els corruptes del PP els que van fer servir els actes de la visita del Papa a València per desviar fons públics al PP i a les seves butxaques, "Pensa el lladre que tothom roba", diu la dita.
·         Quan el Tribunal de Comptes farcit de lladres franquistes d’amics i familiars fins a les orelles ha de supervisar els comptes, diu " O tots moros, o tots cristians ".
·         Quan La Moncloa vol controlar els comptes de la Generalitat cada microsegon, als que han regalat els milions del Castor, el milions del rescat bancari, els milions de les autopistes de Madrid, diu la dita que "De diners i de bondat, la meitat de la meitat".
·         Quan l'Estat ha desfermat una ofensiva total per impedir el referèndum, d'una manera impúdica, car reprimeix les mateixes conductes que d'altres comunitats –com ara la compra d'urnes– o el mateix Estat, fan habitualment, resulta que "A qui de por se mor, de merda li fan la fossa", diu la dita.
·         Quan es mogui la primera fitxa, cauran les suspensions i inhabilitacions, i Catalunya haurà de fer valdre el nou marc legal que surti del Parlament català i en aquest moment és quan haurem de demostrar que no tenim por, quan comprovarem si l'Estat fa efectives –o no– les seves amenaces i ofega la democràcia en nom de la llei i la llibertat. "Que visca la llibertat, crida aquell que a casa seva manté un ocell engabiat", diu la dita.
Vegem l’article:

01/01/2016. Súmate. Sabes en qué se gasta el dinero la Generalitat? No en las embajadas. No en la promoción del catalan. Entonces de donde sacamos el dinero para evitar recortes? Muy simple: de los impuestos que se van y no vuelven. Como conseguimos que vuelvan? Lo vamos pidiendo poco a poco, a quien gobierne en Madrid, a cambio de votos? Hacemos un nuevo Estatut? Pedimos un régimen económico como el que tienen los vascos? Lo fiamos todo a la reforma constitucional que pide el PSOE? Votamos a Podemos? Votamos la independència? Es la única opción que nos queda. ¿Te sumas?

Benvolguts,

Els amics de Súmate tenen les idees molt clares i expliquen de manera rigorosa i entenedora el que els economistes del Col·lectiu Wilson, la Marta Espasa, l’Andreu Mas-Colell, la Núria Bosch, en Germà Bel et tutti quanti expliquen...

En aquest pamflet o full volant usen precisament el que recomana la viquipèdia: títol impactant que intrigui el lector i un argumentari molt concret sobre la idea:

D'entrada mostra una taula del pressupost de la Generalitat. Després es fa les següents preguntes i respostes:

Sabes en qué se gasta el dinero la Generalitat? No en las embajadas. No en la promoción del catalan. Entonces de donde sacamos el dinero para evitar recortes?

Muy simple: de los impuestos que se van y no vuelven...

Y como conseguimos que vuelvan?

I aleshores d’una forma molt simple explica el seu argumentari. O sigui d'on treure els diners que ara es treuen de les retallades? I ho fan per successives exclusions: Demanant-los de mica en mica a Madrid a canvi de vots (o sigui submissió)? Fem un nou Estatut (que ja sabem que no l'accepten)? Demanem un règim econòmic com els bascs (més submissió)? La reforma constitucional del PSOE (amb les retallades del Guerra)? Votem a Podemos (partit unionista i amb poca força)? 

I arriben a la conclusió final: 

Votem la independència. 

És l'única opció que ens queda. T'hi sumes?


Vegem el full volant: 

dilluns, 24 de juliol de 2017

22/07/2017. Pere Pugès. La teoria del cop d’estat. En la mesura que hem escurçat els terminis entre l’aprovació de la primera llei de desconnexió política real –la llei del referèndum– i la seva aplicació, els hem deixat sense temps material per seguir el procediment establert per intervenir la Generalitat i escapçar, per aquesta via, el nostre quadre de comandament.

Benvolguts,

En Pere Pugès ens explica allò que tal vegada s’esdevindrà, o directament allò que realment s’esdevindrà. De fet al final de l’article, que ens explica que pot passar d’avui fins a l’1-O, quin és el nostre paper i quin és el paper de l’estat borbofranquista (amb grans clavegueres i Brunetes mediàtiques), ens anuncia que més endavant, en frases tirant a críptiques, ens continuarà suggerint actuacions

Si hem d’esperar a mitjans d’octubre, esperarem amb molt de gust! Encara haurà estat millor, perquè amb el referèndum per entremig serà menys complicat gestionar, l’endemà, la ultimíssima línia de defensa de l’adversari, de la qual haurem de parlar ben aviat.

Vegem l’article i peparem-nos per tot el que pot esdevenir-se. Serà intens però la fita és engrescadora: La República catalana del segle XXI:

22/07/2017. Referèndum. Salvador Cot. Els serveis pengen d'un fil madrileny. "La represàlia col·lectiva és una vella arma colonial que busca la submissió, però que, al final, sempre s'acaba trobant amb la insubordinació". Si algú signa un paper relacionat amb les urnes es represaliarà, també, tota la seva família per la via de la confiscació i la ruïna econòmica, sigui un membre del Govern, un alcalde o un funcionari de la Generalitat.

Benvolguts,

Ja sabem com actuen els sorges israelians. Si troben culpable un palestí (els seus enemics com hem explicat abans en l’apunt d’en López Bofill Amics i enemics), l’empresonen o el maten (amb l’ajut de l’apreciada “llei de fugues”) i després envien una piconadora a la casa on vivia el palestí, en territori palestí o en territori ocupat pels israelians, i destrueixen la casa i tot el que hi havia a dintre, per tant castiguen tota la família del palestí!



I si es queixen a la Unesco, és pitjor:










Ara podem llegir l’article d’en Salvador Cot i intentar trobar si hi ha cap semblança entre els sorges israelians i els sorges espanyols:

24/07/2017. Hèctor López Bofill. Amics i enemics. La sobirania comença per identificar amics i enemics i obrar en conseqüència. Amic, enemic, sobirania, identificar i combatre aquell que busca la nostra destrucció, misèria del pacte fiscal, 10% del PIB i 20.000 M€, els espanyols sí que tenien molt clar a qui havien d'oprimir per impulsar la seva plenitud nacional, i darrerament les conseqüències de l’actuació del TC, del TS, del TSJCC, amb la reforma estatutària, la laminació del sistema d'immersió lingüística, amb el setge a la cultura i als símbols catalans, operacions veritablement mafioses com marginar els Països Catalans en el traçat del Corredor Mediterrani. Obrir un conflicte polític que reconegui clarament que és l'Estat espanyol la principal amenaça a l'existència futura del país...

Benvolguts,

Avui comentem l'article Amics i enemics de l'Hèctor López Bofill, publicat el 2011 i que ja havíem analitzat a fons i opinat el 12/10/2011.

Estem recuperant apunts "vintage" del Bloc Reflexions, tenint en compte que segons la Viquipèdia vintage té l'accepció: Vintage en la moda i el disseny refereix a objectes o accessoris amb certa edat, que no es poden catalogar encara com antiguitats, i que, com els bons vins, es considera que s'han millorat o s'han revaloritzat amb el pas del temps. S'utilitza per designar entre d'altres instruments musicals, automòbils, llibres, fotografies, peces o accessoris de roba, sèries televisives, videoconsoles, telèfons mobils i videojocs.[1] 

Hem considerat que l'actualització d'articles i conceptes que han canviat amb el pas dels anys es mereix també que se'ls anomeni vintage.

Hem considerat l'article Amics i enemics que torna a ser de rabiosa actualitat perquè els problemes que planteja, 6 anys després continuen existint però estem molt més a prop de resoldre'ls. De fet aquí caldria esmentar també "l'any de la marmota" i el "mite de Síssif" per explicar els problemes repetitius i consuetudinaris de la pell de brau.

Tanmateix un dels problemes que no havia aparegut el 2011 era el fenomen 15M i els partits (espanyols) que parteixen dels problemes eterns de l'altiplà, de castes, de mestas, d'hijosdalgo i de visions imperialistes i les confluències (perifèriques) que parteixen dels mateixos pressupòsits quan la història i el desenvolupament social, polític, agrari, industrial, financer, és molt diferent (només Catalunya i Euskadi, per exemple, han fet una revolució industrial, quan tocava, adaptada al territori corresponent).

Copiem l'apunt del 2011 i en els comentaris utilitzarem els parèntesis de tipus [claudàtor] com fem sempre en aquests casos, per afegir-hi comentaris dintre dels comentaris.

Apunt original:

Avui hi ha un article extraordinari al diari Avui. I dic extraordinari perquè no estem acostumats a que els nostres polítics diguin les veritats descarnadament, sense pels a la llengua, com fa l’Hèctor López Bofill.

L’entradeta diu: La sobirania comença per identificar amics i enemics i obrar en conseqüència.
I l’article incideix en els termes: amic, enemic, sobirania, bombardeig, oprimir, identificar i combatre aquell que busca la nostra destrucció, misèria del pacte fiscal, 10% del PIB i 20.000 M€, els espanyols sí que tenien molt clar a qui havien d'oprimir per impulsar la seva plenitud nacional, i darrerament les conseqüències de l’actuació del TC, del TS, del TSJCamb la reforma estatutària, la laminació del sistema d'immersió lingüística, amb el setge a la cultura i als símbols catalans, operacions veritablement mafioses com intentar que la Unió Europea financi el corredor central per marginar els Països Catalans, obrir un conflicte polític que reconegui clarament que és l'Estat espanyol la principal amenaça a l'existència futura del país...

I explica com tots els nostres polítics (que jo diria com he dit altres vegades que són l’enemic del poble), acoten el cap, s’imaginen delirants pactes fiscals [o solucions esotèriques com modificar una Constitució que en 40 o 80 anys no ha canviat substancialment] i no s’enfronten a la realitat, amb el poc temps que ens queda per a l'anihilació total!

Vegem l'apunt del López Bofill a l'Avui (i llegim-lo un parell de cops com a mínim):

dissabte, 22 de juliol de 2017

divendres, 21 de juliol de 2017

21/07/2017. Oriol Junqueras. La democràcia no té preu. De debò es pensen que amenaçant-nos econòmicament ens farem enrere? De debò creu el govern espanyol que el camí per aturar la voluntat de la gent del país de votar i decidir el futur és instrumentalitzant ara el Tribunal de Cuentas per amenaçar el patrimoni dels ja condemnats per posar urnes? Aquest país no renunciarà a votar i ho farà amb tota la dignitat. El 9-N vam votar 2.344.828 persones, en un procés participatiu exemplar.

Benvolguts,



21 juliol 2017 2.00 h
OPINIÓ
La democràcia no té preu


Oriol Junqueras - Vicepresident del Govern de Catalunya

De debò es pensen que amenaçant-nos econòmicament ens farem enrere? De debò creu el govern espanyol que el camí per aturar la voluntat de la gent del país de votar i decidir el futur és instrumentalitzant ara el Tribunal de Cuentas per amenaçar el patrimoni dels ja condemnats per posar urnes?

Abordant la creació d’una Caixa de Resistència al servei de la defensa de la democràcia

Si és així, que sàpiguen que no només no ens farem enrere sinó que incrementen exponencialment el desig de votar per decidir i el nostre compromís amb la democràcia i l’1 d’Octubre. Aquest país no renunciarà a votar i ho farà amb tota la dignitat. I si el preu sobrevingut amb el qual ara el govern del PP vol aturar que la gent d’aquest país voti l’1 d’Octubre és una responsabilitat de 5 milions d’euros, que no dubtin que aquest país no deixarà ningú compromès amb la llibertat a l’estacada. 

No permetrem aquest nou abús que no té cap més intenció que intimidar el conjunt de la població. 

El 9-N vam votar 2.344.828 persones, en un procés participatiu exemplar. És a dir, 2,1 euros per vot és la factura econòmica que ara ens volen girar. No tinc cap mena de dubte que cap dels que vam participar en la votació –i gosaria dir també que molts dels que pel motiu que sigui no van anar a votar aquell dia– estaran més que satisfets d’aportar aquesta quantitat per fer front a la nova ofensiva del govern espanyol, ara sobre el patrimoni de les quatre persones ja condemnades del govern que presidia Artur Mas. I òbviament, abordant la creació d’una caixa de resistència al servei de la defensa de la democràcia i plantejant les iniciatives corresponents en tots els àmbits. 

Estem davant un episodi insòlit i, malgrat tot, no ens sorprèn. 

Com tampoc ens sorprèn que no es demani cap responsabilitat per l’afer Castor, que suma 1.350 milions, o pel rescat de les radials de Madrid, de 3.718 milions, o pel rescat fraudulent dels bancs, que ha costat desenes de milers de milions d’euros, entre molts d’altres. 

O pels qui s’han fos irresponsablement els 60.000 milions de la guardiola de les pensions, veritable amenaça de futur per al conjunt dels nostres jubilats. Així funciona el Règim del 78. Pal a qui posa les urnes, pastanaga als que ens han estat a punt d’arruïnar.

Les darreres setmanes hem vist com s’accentua l’amenaça sobre el patrimoni personal de tots aquells que gosin treballar per tal que la gent d’aquest país pugui votar l’1 d’Octubre. 

Fins i tot ja s’està amenaçant hipotètics voluntaris sense cap rubor. 

Em pregunto, quan parlen del patrimoni personal, el quantifiquen i ens assenyalen, si ens estan dient que volen desposseir els nostres fills d’un sostre on viure. Em pregunto si tota resposta a la voluntat de la gent de votar és l’amenaça de prendre’ns-ho tot. 

Em pregunto si la voluntat de perjudicar la ciutadania i els seus ciutadans és el manual que distribueix el govern espanyol del PP als seus aliats polítics i mediàtics. 

Em pregunto si allò que hem pogut veure i escoltar fa uns dies a Las cloacas de Interior, el rigorós documental dirigit per Jaume Roures, és l’estratègia que guia tothora als que volen impedir al preu que sigui que votem. Allò de “nos hemos cargado el sistema sanitario” revela la maldat inconfessable d’aquells que no dubten a conspirar per perjudicar el conjunt de la societat catalana, tots i cadascun de nosaltres. Saben quines responsabilitats s’han exigit a les dues persones que conspiraven per delinquir des de les institucions de l’Estat? Cap. La impunitat més absoluta ha estat la resposta, amb el silenci còmplice del gruix dels partits polítics espanyols i de les seves corretges de transmissió.

Seguim i seguirem, serenament. Amb el cap ben alt. Treballant per un futur pròsper, per una societat més justa, a favor dels emprenedors, al servei de la majoria, potenciant les inversions, potenciant les exportacions, batallant per unes millors infraestructures, al servei de l’economia productiva, al servei del bé col·lectiu, sent generosos amb tothom, intentant mantenir les millors relacions amb la societat espanyola. I parlant amb tothom, sempre, a tota hora. També amb el govern espanyol, per descomptat. 

Ara bé, tothom ha de saber que hi ha una cosa a la qual no renunciarem mai, i és a servir el conjunt dels nostres ciutadans facilitant que puguin dipositar una papereta en una urna per expressar la seva opinió. 

Perquè si ho féssim no només estaríem traint un mandat ciutadà, estaríem condemnant el conjunt del nostre país a la resignació i a la desesperança i a deixar el futur dels ciutadans catalans en mans d’aquells que no volen que ens en sortim ni com a país ni com a societat.

 Oriol Junqueras

19/07/2017. Referèndum. Suso de Toro. Un referèndum nacional. L’opció no hauria de ser independentisme sí o no; l’opció és votar o no. Rajoy va aconseguir que tot l’Estat assumís explícitament la seva ideologia i, després d’apoderar-se del poder judicial, en va fer un instrument del poder executiu, del Gobierno. Que el Tribunal Constitucional sigui avui ideològic i fàcticament del PP i que actuï com un poder executiu, saltant-se el legislatiu, demostra que el Regne d’Espanya ja no és una democràcia, és una altra cosa...

Benvolguts,

Aquests dies els comentaristes polítics ens estan explicant, del dret i del revés quin és el neguit del poble català, almenys des del juliol del 2010, quan el TC ens va anular parts fonamentals de l’Estatut que amb molts treballs havíem elaborat durant el tripartit i aprovat en referèndum el 2006, amb un 73,9% dels sufragis. Catalunya és l’únic territori que des del 2010 no està regit pel que ha votat el poble en referèndum, que a més fou aprovat també pel Congrés de diputats a Madrid i ratificat solemnement pel Borbó!

I el neguit és que en un 80% segons les enquestes, nosaltres, el poble (We, the people) volem expressar-nos, volem votar.

Suposem que recordeu les sinistres accions del PP parant meses “petitòries” per tot Espanya reclamant que el Congreso no aprovés l’Estatut de Núria. Hi va haver fets anecdòtics miserables com els ciutadans andalusos per exemple, intoxicats amb la propaganda anticatalana del PP que anaven a les meses i demanaven de “votar contra Cataluña!”.

L’estat d’ànim actual dels catalans (en un 80% segons les enquestes) és que nosaltres ja hem desconnectat i que només ens cal la ratificació administrativa (el Referèndum de l1-O) per esdevenir una República independent!

En l’article d’ahir de l’Antoni Infante vàrem poder llegir que:

D'altra banda crec que a poc a poc està fent-se evident que el motiu de la confrontació actual entre el poble català i l'Estat espanyol no és la voluntat d'independència, sinó entre la voluntat de poder exercir la democràcia i poder votar i la decisió autoritària d'impedir qualsevol mena de votació.

En Suso de Toro, de manera semblant elucubra la seva visió de l’actual “problema espanyol” (que no problema català), amb la curta i precisa frase: L’opció no hauria de ser independentisme sí o no; l’opció és votar o no.

Vegem l’article del sempre precís i clarivident i gran coneixedor de Catalunya Suso de Toro: