dijous, 20 de juliol de 2017

19/07/2017. Salvador Cot. Una bombolla plena de catalans bojos. "L'U d'Octubre ha fet que tots els tòpics de la catalanofòbia antropològica es condensin en una tempesta d'insults, histèrica i coral, que arriba des dels mitjans de Madrid i que deixa perplexa l'opinió pública catalana". La Catalunya que dibuixen, aberrant i lisèrgica, viu dins de la bombolla informativa madrilenya, allunyada del que s'escriu a Barcelona, Londres, París o Nova York.

Benvolguts,

Aquest article és una constatació repetitiva del pensament de tots els articulistes catalans que periòdicament s’adonen individualment o col·lectivament dels insults que els nostres enemics ens llencen sense treva i ho publiquen com a article d’opinió, com a acudit gràfic, etc.
I aquests insults, variats, podrien ser els mateixos que es devien fer el 2012, que van inspirar el ninotaire Ferran Martin a crear aquesta genial vinyeta:


Com a corol·lari Salvador Cot escriu aquest magnífic paràgraf:

A Catalunya el que hi ha és un debat polític intensíssim que l'independentisme ha guanyat, simplement, per incompareixença de l'unionisme. I, com deia l'autor de Les cròniques marcianes, "la bogeria és relativa. Depèn de qui tanqui a qui a la gàbia". [A Catalunya també diem que n’hi ha més a fora que a dins...]

Vegem l’article d’en Salvador Cot:

16/07/2017. Referèndum. El PP compara ara les “purgues de Puigdemont” amb Maduro i ETA. Ja sabem que a les Espanyes no s’estudia ni a l’ESO ni al Batxillerat res relacionat amb el franquisme, res relacionat amb l’Alzamiento, res relacionat amb la guerra de l’exèrcit i dels conservadors espanyols (ajudats de l’església i el Vaticà amb la guerra bruta, i dels feixistes italians i els nazis alemanys amb la guerra per terra, mar i aire) contra els socialistes i republicans espanyols (guerra civil), res relacionat amb la guerra d’Espanya contra Catalunya o la guerra de l’Espanya franquista contra la Catalunya republicana...

Benvolguts,

Anècdota:
Segons Naciódigital.cat, Pablo Casado, en un homenatge a Miguel Ángel Blanco, assegura que "els mateixos que justifiquen ETA són els que justifiquen els totalitaris a Catalunya", amb una anècdota sobre els mots autoritari i totalitari. Piensa el ladrón que todos son de su condición. 

Aprofitem que acabem de passar el 18 de juliol, 81è aniversari de l’Alzamiento, inici dels 3 anys de guerra, extermini i genocidi amb el que l’exèrcit i els falangistes espanyols varen obsequiar als pobles de l’Espanya republicana, i alguna altra cosa més.
Abuelito dime tu, de la Heidi


El Parlament de Catalunya amb svàstiques







 L’ambient nazi a Catalunya des del 1939. El Paraninf de la Universitat



El rei Alfonso XIII i el dictador Primo de Rivera l’any 1924. El Primo de Rivera acabava de fer un cop d’estat i iniciar una Dictadura, amb la complicitat de la monarquia. El primer que va fer la dictadura és suprimir la Mancomunitat de Catalunya i prohibir el català (els espanyols sempre actuen igual...)

Els tancs per la Diagonal el 1939


El coronel Yagüe, el Carnicerito de Badajoz a Barcelona el 1939. A Badajoz entre 2.000 i 4.000 republicans portats a la plaça de toros a l’agost del 1936 plena de públic feixista i amb sadisme torejats, banderillats i afusellats. Una gran festa.



El PPSOE o sigui la “casta espanyola” juga sempre amb l’ambigüitat i confon expressament els mots, per exemple “autoritari” i “totalitari”. Suposo que recordeu que la Real Academia de la Lengua va canviant els significats de les paraules del diccionari de la RAE a mida que els fa falta. Per exemple en una biografia del Franco (que varen haver de retirar de la circulació) feta en ple
borbofranquisme varen explicar que el “Caudillo Franco” era un vellet “autoritari” com el “abuelito dime tu, de la Heidi” quan havien d’haver dit que era un dictador sanguinari,  “totalitari” com el ”Fuhrer Hitler” i el “Duce Mussolini”, per tant havien d’haver dit que el “caudillo Franco” pertanyia a la mateixa escòria assassina que els altres dos. I els seus successors també!
Ja sabem que a les Espanyes no s’estudia ni a l’ESO ni al Batxillerat res relacionat amb el franquisme,
res relacionat amb l’Alzamiento (a les excolònies espanyoles en dirien “una  revolucioncita”), res relacionat amb la guerra de l’exèrcit i dels conservadors espanyols (ajudats de l’església i el Vaticà amb la guerra bruta, i dels feixistes italians i els nazis alemanys amb la guerra per terra, mar i aire) contra els socialistes i republicans espanyols (guerra civil), res relacionat amb la guerra d’Espanya contra Catalunya o la guerra de l’Espanya franquista contra la Catalunya republicana, res relacionat amb el perquè de l’adveniment de la la Segona República Espanyola, res relacionat amb la monarquia borbònica des de la restauració borbònica del 1874 després de la Primera República espanyola cap aquí, res relacionat amb les relacions borbòniques amb l’exèrcit espanyol amb els tristos capítols de la guerra colonial contra els marroquins de les muntanyes del RIF i de la implicació dels generals espanyols (en aquells anys tots els militars eren generals) que es venien les armes a l’enemic i després eren atacats i delmats amb aquestes armes, res relacionat amb la guerra soterrada dels espanyols, contra els catalans, des del 1707 fins el 1931 (i des del 1939 fins avui) amb els successius episodis de “pillatge” i sobretot amb els centenars de lleis contra Catalunya i la cultura catalana que pretenien eliminar la llengua i cultura catalana a sang i foc si calia, res relacionat amb la Guerra de Successió entre Borbons i Àustries, que va acabar el 1707-1714-1715 amb l’anorreament dels territoris mediterranis (de parla catalana) i la repressió subseqüent pel “justo derecho de conquista”...
Amb aquests paràgrafs de més amunt volem explicar que l’Espanya consuetudinària, sobretot l’Espanya corrupta militar i borbònica, fa més de 300 anys que són els nostres enemics, ens ataquen amb sadisme, i a les escoles i universitats no se’n parla ni poc ni molt...
Com que no se’n parla podria ser que molts lectors del Bloc no entenguin el que expliquem perquè justament Espanya, el Reyno de España, el Reyno de Castilla, s’ha afanyat durant els 300-400-500 anys, des dels Reis Catòlics cap aquí a amagar que Catalunya i la Confederació catalano-aragonesa (Catalunya, el Regne de València, el Regne de Mallorca, Sicília, Sardenya, Calàbria va existir des del segle XI fins el segle XVIII (1714), durant 700 anys com un país independent, temporalment regentat pels Reis Catòlics i els seus descendents, els Àustries, però país independent amb relacions comercials i diplomàtiques amb tot el mon europeu i el mon mediterrani (consolats del Mar).
Com que tota aquesta història ha estat amagada i encara hi està, avui volem recordar que aquesta setmana s’ha esdevingut el 81è aniversari de l’Alzamiento franquista i les guerres del franquisme i del feixisme internacional contra el poble espanyol i contra el poble català.
I ho farem amb fotos per recordar el franquisme i el nacionalcatolicisme amb tota la seva cruesa i tot el seu sadisme. Els falangistes espanyols, l’exèrcit espanyol, els feixistes italians, els nazis alemanys, l’església, continuació de la guerra amb l’ocupació de Catalunya durant 80 anys, 40 de franquisme i espoli i 40 de borbofranquisme i espoli...

La propaganda franquisme-nazisme
El franquisme i el Nacionalcatolicisme. Tots, Franco, militars, capellans, bisbes fent la salutació feixista



En Franco i el seu hereu.La continuitat del franquisme amb el borbofranquisme


 La continuïtat del borbofranquisme amb el borbofranquisme



I l’article s’ha d’acabar amb els personatges retratats en forma d’acudit gràfic:

Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 19 de juliol de 2017

19/07/2017. Referèndum. L'editorial de Vicent Partal. Alerta amb l'eufòria. Som sota un règim que fou escollit fa 40 anys, amb soroll de sabres, pels mateixos assassins que havien col·laborat amb en Franco i el franquisme. Estem sota un règim monàrquic imposat pel Franco que no ha passat per les urnes (aquestes urnes que fan tanta por als nostres enemics). Estem sotmesos a una Constitució explícitament ambigua que permet interpretar-la al gust de qui mana, i qui mana mai no hem estat els catalans, el poble de Catalunya, sinó que ha estat la casta, l’encarnació del magma del poble espanyol, amarat de corrupció i de franquisme sociològic.

Benvolguts,

En el comentari de l’article anterior, d’en Jofre Llombart hem usat la frase: intentant interpretar el capteniment dels nostres enemics consuetudinaris. En un article més antic, el mot enemics va crear una petita inquietud entre alguns lectors. I crec que cal aclarir-ho. Són o no són els nostres enemics? Estem sota un règim que fou escollit fa 40 anys, amb soroll de sabres, pels mateixos assassins que havien col·laborat amb en Franco i el franquisme. Estem sota un règim monàrquic imposat pel Franco que no ha passat per les urnes (aquestes urnes que fan tanta por als nostres enemics). Estem sotmesos a una Constitució explícitament ambigua que permet interpretar-la al gust de qui mana, i qui mana mai no hem estat els catalans, el poble de Catalunya, sinó que ha estat la casta, l’encarnació del magma del poble espanyol, amarat de corrupció i de franquisme sociològic.

Aquesta entrada ha estat una disquisició sobre qui són els nostres enemics. És un tema tangencial a l'Editorial d'en Partal però que hem considerat que valia la pena d'exposar...

Vegem ara l’Editorial d’en Partal: 

14/07/2017. Franquisme. Referèndum. Jofre Llombart. Impugnar el desert. Es pretén resoldre la qüestió catalana per la llei, com si per llei es pogués fer desaparèixer el problema. El problema però no és aquest: és que ni tan sols en el terreny de la justícia hi ha equilibri. És com dir que guanyaràs el partit de futbol tant si marques més gols com si no t’hi presentes. Normalment és al revés: el qui no compareix, perd. El discurs que intenta silenciar el dret a decidir de Catalunya potencia precisament això: que el boicot i l’objectiu polític valgui el mateix.

Benvolguts,

Un altre raonament sobre la il·legitimitat del Veto. En Jofre Llombart fa un exercici d'autoinspecció, intentant interpretar el capteniment dels nostres enemics consuetudinaris. I ells saben que igual que a Las Vegas, la Banca sempre guanya!

I aquí som al començament de la qüestió, que normalment no es té en compte:

"El veto al referèndum és un acte també unilateral amb el plus afegit que també és vinculant". Es pretén resoldre la qüestió catalana per la llei, com si per llei es pogués fer desaparèixer el problema. El problema però no és aquest: és que ni tan sols en el terreny de la justícia hi ha equilibri. És com dir que guanyaràs el partit de futbol tant si marques més gols com si no t’hi presentes. Normalment és al revés: el qui no compareix, perd. El discurs que intenta silenciar el dret a decidir de Catalunya potencia precisament això: 
que el boicot i l’objectiu polític valgui el mateix.

Vegem l'article:

dilluns, 17 de juliol de 2017

16/07/2017. Referèndum. Oriol Jordan. Galeria d'hipòcrites. Demà sortirà un nou article signat conjuntament per Domènech i Iglesias de Catalunya en Comú, on es torna a afirmar que donen suport a la mobilització pel dret a decidir, però avisen que el 2 d’octubre s’haurà de seguir lluitant per aconseguir un referèndum. Ah! O sigui, que l’1 d’octubre anem a fer una costellada al pati dels tarongers. El 2 d’octubre esperem estar a només 24 hores de la Declaració d’Independència, senyors. Galeria d’hipòcrites podria servir d’encapçalament de qualsevol notícia o article sobre qualsevol partit actual, anterior, i segurament futur que pretengui moure’s (medrar) per l’Espanya Una Grande i Libre!!!

Benvolguts,

Trobem extraordinari l’article de l’Oriol Jordan d’avui al directe.cat. Encara que no trobem gens extraordinari el capteniment del PSC (PSC-PSOE, PSC-PSOE, PSC-PSOE, PSOE, PSOE, PSOE...) pel que es refereix a la hipocresia

De fet aquest títol de Galeria d’hipòcrites, podria servir d’encapçalament de qualsevol notícia o article sobre qualsevol partit actual, anterior, i segurament futur que pretengui moure’s (medrar) per l’Espanya Una Grande i Libre!!!

Només cal veure la hipocresia d’un tal Casado del PP que acaba de fer unes vergonyoses declaracions on diu que el totalitarisme de Puigdemont té vincles amb ETA i Maduro. I no tant sols això. Vegem-ne un tast:

El PP continua l'escalada verbal contra Puigdemont i aquest diumenge ja l'ha comparat en una sola frase amb Maduro i ETA. El vicesecretari de Comunicació del PP, Pablo Casado, ha assegurat que les "purgues" del president de la Generalitat s'assemblen a les purgues del líder veneçolà. "Però també a l'absoluta intransigència que vam viure en els pitjors anys en que als constitucionalistes ens costava la vida defensar les nostres idees".

Aquest noiet té la hipocresia i la barra de presentar-se com un constitucionalista (?) dels que els costava la vida defensar les seves idees. En castellà diuen que “piensa el ladrón que todos són de su condición”.

També cal saber que el tal Ferran Pedret i Santos forma part de la casta de la que hem parlat tantes vegades. Es diputat del PSC pràcticament des que va néixer, perquè el seu pare i la seva mare ja n’eren. Vegem què en diu la Viquipèdia:

Ferran Pedret i Santos (Barcelona1979) és un advocat, polític i escriptor català, diputat al Parlament de Catalunya en la X i XI legislatures. És fill dels també polítics i diputats socialistes Jordi Pedret, diputat al Congrés durant vint-i-un anys (a la III, V, VI, VII, VIII i IX legislatures) i Lídia Santos, diputada al Parlament de Catalunya durant set anys (a la VII i VIII legislatures).[1]

 Vegem l'article:

diumenge, 16 de juliol de 2017

15/07/2017. Franquisme. Jaume Sastre. La Vanguardia, el diari franquista del "Conde Javier de Godó". En Sastre proposa tornar a fer un boicot a La Vanguardia semblant al que se li va fer amb l’afer del director Galinsoga conegut per la famosa frase “Todos los catalanes son una mierda”. Tota l’Espanya és enemiga de Catalunya... La gran força del moviment independentista és la transversalitat, la gran capacitat de mobilització i que sorgeix de la societat civil. Milions de persones ens hem manifestat els últims anys d'una manera pacífica i festiva reivindicant poder celebrar un referèndum d'autodeterminació

Benvolguts,

Hem arribat a un punt que l'estat espanyol està amenaçant els representants polítics sorgits de les urnes amb penes de presó i confiscació del patrimoni familiar per tal d'impedir el referèndum.

Aquesta setmana varem publicar l’article i els comentaris de nom:
14/07/2017. Puigdemont esclata i denúncia les mentides de La Vanguardia. Un article de Lola García confabula sobre les tensions del Govern. 

On s’explica la campanya que LV està realitzant, dirigida, contra el Govern català, o sigui contra Catalunya. Una piulada de Carles Puigdemont resumeix la situació:

@KRLS
A la "premsa de referència" emergeix un nou gènere periodístic: el periodisme de ficció. La narrativa de la versemblança ho aguanta tot.

Avui seguim aquest camí i trobem un meravellós article del professor Jaume Sastre presentant la situació de la relació de la família Godó amb els catalans. Hem vist i sentit darrerament queixes dels polítics botiflers i espanyolistes contra el Govern Puigdemont que expliquen que “el Govern no actua per a tots els catalans, sinó només pels indepes”, però el que nosaltres podem constatar és que LV sí que actua pels unionistes i espanyolistes i botiflers com gairebé tots els partits espanyolistes del PPSOE, dels Ciudadanos i dels de Podem...

Tota l’Espanya és enemiga de Catalunya...

Sobre LV hi ha molts articles en el Bloc. Vegem-ne uns quants, de lectura obligada:


També hem de recordar que el Comte de Godó i el seu imperi pertany a la màfia o col·lectivitat anomenada “Puente Aéreo”, també anomenada “Beneficiats del BOE”, i recordem que l’anfitrió d’aquesta gent quan es molesten a venir a confabular-se a Barcelona sol ser el “conde”.

Seguim amb el comentari de l’article d’en Jaume Sastre.

En Sastre proposa tornar a fer un boicot a La Vanguardia semblant al que se li va fer amb l’afer del director Galinsoga conegut per la famosa frase “Todos los catalanes son una mierda”.

Proposta que em sembla molt realitzable en el moment actual. Recordem com els catalans subscriptors o compradors de La Vanguardia l’any 1959, classe mitjana en general, varen boicotejar el diari a partir de la frase del Galinsoga, de tal forma que uns pocs mesos més tard, quan el diari ja havia perdut la meitat dels subscriptors, va arribar l’ordre des de Madrid de fotre fora el Galinsoga. Jo encara vivia amb els meus pares en aquell any i vaig viure en primera persona el boicot.

Vegem l’article d’en Jaume Sastre: 

13/07/2017. Josep Casulleras. Entrevista a Jaime Pastor, professor de ciència política de la UNED, referent ideològic d'Units Podem. Jaime Pastor: ’Si jo fos català no tindria cap més remei que votar sí a la independència’. Jo defenso l’opció de la separació per a poder negociar entre iguals. Dubtes a Podem: Em sembla legítim que hi hagi dubtes, però no em sembla que n’hi hagi prou per a no donar suport a aquest referèndum i a una crida a participar-hi. El Referèndum serà legítim i legal si entenem que la jurisprudència internacional preval en les constitucions que diuen que es comprometen a acceptar aquests acords internacionals...

Benvolguts,

Un resum de l’entrevista:
Jaime Pastor: Jo no sóc independentista, però reconec que la via federalitzant que va intentar l’estatut es va demostrar impossible. I reconec que no hi ha voluntat d’un pacte federal per part de la majoria de partits espanyols, En aquest context, no tindria cap més remei que votar que sí. Seria desitjable que el sí a la independència portés a alguna mena de pacte confederal o d’estat lliure associat amb els diversos pobles de l’estat espanyol; no pas amb l’estat espanyol. És a dir, es tractaria de forçar des de Catalunya a encetar el meló del debat constitucional i l’obertura de processos constituents. I, en aquest context, arribar a un pacte confederal. Jo defenso l’opció de la separació per a poder negociar entre iguals.

Sembla que a tota la península i a tots els partits van ara tots de cul per proposar acords al PP, que es manté sense dir ni si, ni no, ni blanc ni negre ni or ni plata...

Vegem ara l’entrevista:

dissabte, 15 de juliol de 2017

15/07/2017. Referèndum. Germà Capdevila. La independència és inevitable. El dia que a Arenys de Munt vam prendre consciència que podíem prendre en les nostres mans el nostre futur i decidir què volíem fer quan fóssim grans, es va posar en marxa un moviment cívic únic al món per la seva força i la seva transversalitat. L’onada per la independència no és un suflé, és un fenomen transversal i de base que no es pot manipular, frenar o dirigir des de dalt...

Benvolguts,

En Germà Capdevila, com sempre, com en Vicent Partal, o el Victor Alexandre, o el Cotarelo o d’altres ens injecta moral per un tub!

Ens explica que una de les característiques de tots els Territoris de l’Estat espanyol i dels seus Estatuts d’Autonomia és que tots els territoris estan regits pels seus particulars Estatuts, aprovats adequadament amb referèndum pel poble corresponent.

Tots?

Doncs no tots,

que diria l’Asterix, perquè el darrer Estatut català, aprovat en referèndum el 2005 pel poble de Catalunya, aprovat després pel Congreso de los Diputados i ratificat a continuació pel Rei, fou impugnat a posteriori pel PP i pel Defensor del Pueblo español (del PSOE), fou passat pel ribot del Congreso, i fou enviat al Tribunal Constitucional, que 5 anys més tard, el 2010, va considerar que ja era moment per dictar sentència al mateix temps que els senyors jutges exercien el seu dret constitucional d’assistir a una “Corrida de Toros” a la Maestranza de Sevilla, sentència que va comportar l’escapçada de múltiples apartats,

i per tant aquest Estatut capat, no és el que el poble català havia votat en referèndum en el seu moment. 

Vegem, tanmateix, la demostració d’en Germà Capdevila de que La independència és inevitable: 

15/07/2017. Independència. Josep Huguet. Balanç. En el front de les amenaces de pèrdua de riquesa si es consumava la independència, la victòria catalana sembla irreversible. Les inversions estrangeres plouen com mai. Hem arribat al nivell més alt d’exportació de la història i, per tant, al nivell mínim de dependència del mercat espanyol. En el front de la cohesió social... En la trinxera de la internacionalització... En el conflicte subterrani, les clavegueres de l’Estat... Els nervis dels ultres i certs segments de l’Estat els porten a fer demostracions militars a la costa i de la Guàrdia Civil en un teatre que fan traspassar definitivament Espanya la línia roja que separa una democràcia de baixa qualitat cap a un règim autoritari.

Benvolguts,

En Josep Huguet ens presenta d’antuvi el panorama econòmic i social comparat entre Catalunya i Espanya. Demostra que “Catalunya va bien i que España va mal”, que diria el sinistre Aznar. Les amenaces no ens fan por. Les inversions estrangeres plouen com mai. Pel que fa a la cohesió social s’han tirat endavant iniciatives com la renda mínima d’inserció amb el suport de tots els grups. I s’han aprovat mesures amb gran consens contra la pobresa energètica o contra els desnonaments que han estat boicotejades per l’Estat jacobí i els seus sicaris del TC, del TS, etc. El perfil de societat que dissenyen els representants del poble català s’està allunyant veloçment del perfil de societat espanyola dissenyada des del Congrés dels Diputats, amb unes hegemonies de biaix conservador. En la trinxera de la internacionalització s’ha passat de dir que era un afer intern que no interessava ningú, a una hiperactivitat de les ambaixades per intoxicar els governs estrangers contra el procés, contribuint així a la seva màxima internacionalització.

A continuació ens dóna savis consells:

·         Les úniques formes de combatre aquestes amenaces són: una veraç informació sobre els riscos reals de repressió i la preparació d’un bon aparell jurídic i solidari…
·         Ens proposa l’estratègia clau per tapar els dos esvorancs anteriors. Només necessitem que algun miler de dirigents municipals i de funcionaris voluntaris facin el pas endavant (crec que en bona part ja l’han fet o l’estan fent). La repressió massiva és un bumerang per al qui la pretén aplicar. Per dues raons:

o   bloqueja i deslegitima el sistema legal i judicial;
o   i comporta una solidaritat massiva dels 2 milions que han estat sortint al carrer reiteradament.

·         Les trinxeres adversàries tenen molts punts febles que hem d’aprofundir. La llei d’invalidació dels judicis franquistes i tot el tema de la memòria històrica deixen l’Estat i el règim amb l’etiqueta de tardofranquista. Hi ha una creixent tensió en l’espanyolisme entre falcons i carronyaires. Augmenta el desprestigi internacional d’Espanya, el país que encapçala el rànquing de corrupció i d’incompliments de la UE.

·         L’immobilisme macroeconòmic porta l’Estat a la fallida, amb la caixa de pensions buida i la política suïcida d’infraestructures.

I acaba explicant que hi ha una incapacitat total de tenir cap oferta consensuada que pugui seduir una franja de la població catalana. El govern espanyol apareix com a responsable final d’una nova desestabilització a la Mediterrània i fan traspassar definitivament Espanya la línia roja que separa una democràcia de baixa qualitat cap a un règim autoritari, o sigui una dictadura franquista més bèstia que la dels darrers 80 anys....

Vegem l’article:

14/07/2017. Puigdemont esclata i denúncia les mentides de La Vanguardia. Un article de Lola García confabula sobre les tensions del Govern. El president de la Generalitat no ha pogut aguantar més el to de La Vanguardia i ho ha denunciat a Twitter. El diari porta unes quantes setmanes carregant contra el Govern i la seva gestió del procés i el referèndum de manera roí. El diari del Grupo Godó ha encarregat a Lola García, directora adjunta del rotatiu, i a la periodista Isabel García Pagan, a intoxicar a través d'hipòtesis, especulacions i confabulacions…

Benvolguts,

La Vanguardia sempre té redactors o periodistes unionistes (o sigui espanyolistes) dient mal del Govern de la Generalitat, del Parlament de Catalunya, etc. Recordem la Laura Feixas, el Zarzalejos i el Joan Tapia, amb un quants articles comentats del Bloc Reflexions:




Ara sembla que se n’ha incorporat un altre al pim-pam-pum...

Vegem l’article: 

divendres, 14 de juliol de 2017

14/07/2017.Corrupció. Independència. Josep Casulleras. La UE reconeix que haurà d’involucrar-se si Catalunya és independent. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, reconeix que la independència de Catalunya no seria un fet ‘neutral’ en relació amb els tractats de la UE. És a dir, que s’hi hauria d’involucrar d’alguna manera. És la resposta per escrit que ha donat Juncker a l’eurodiputada espanyola Beatriz Becerra...

Benvolguts,

En l’entrevista d’en Casulleras al Juncker, aquest diu que la Comissió no pot romandre ‘neutral’ en cas d’independència, però sí que romandria “neutral” mentre Catalunya no sigui independent ja que ‘no és funció de la Comissió d’expressar una posició sobre qüestions sobre l’organització interna dels estats membres’.

Malgrat aquesta resposta, la premsa espanyola ha publicat informacions segons les quals Juncker diu que Catalunya quedaria fora de la UE en cas d’independència, en titulars com Juncker reitera que una Catalunya independent sortiria automàticament de la UE’ (El País). No es poden estar de fer trampes (i com que els celtibers no són poliglotes sinó més aviat unilingües, a més de corruptes, o no ho entenen o no ho volen entendre...).

Vegem l’entrevista d’en Casulleras al Vilaweb:

12/07/2017. Franquisme. Autodeterminació. Vicent Partal. La batllessa, el periodista i les mentides. Núria Parlón: ‘què justifica que Catalunya vulgui ser independent?’. La batllessa socialista de Santa Coloma adduïa com a argument: ‘Nosaltres no som una colònia.’ I hi insistia: ‘No tenim reconegut el dret d’autodeterminació perquè no som una colònia.’

Benvolguts,

Avui comentem un Editorial del Vicent Partal on entre altres temes toca l’acceptació automàtica en entrar Espanya a la UE el 1976 de tots els paquets de totes les resolucions de les Nacions Unides sobre Drets Humans, entre elles el Dret a l’Autodeterminació dels pobles incloses en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.

L’article es basa en les falsedats que publica sobre això el director d’El Periódico, Enric Hernández que com que està escrit de manera tramposa fa que polítics coneguts, com la batllessa de Santa Coloma, hagin quedat desconcertats i hagin arribat a dir una barbaritat com la que segueix, publicada a l’ARA:

Núria Parlón es demanava ahir en una entrevista al diari Ara ‘què justifica que Catalunya vulgui ser independent?. La batllessa socialista de Santa Coloma adduïa com a argument: ‘Nosaltres no som una colònia.’ I hi insistia: ‘No tenim reconegut el dret d’autodeterminació perquè no som una colònia.’

I es quedava tant feliç havent fet segurament feliços a tots els capitostos del PPSOE, entre ells el González, el ZP, el Sánchez i també l’Iceta, que un dia va dir que ell era un espanyol, que vivia a Catalunya...

I l'Editorial acaba amb un gemec: 

Jo no sé si hi ha relació entre l’una cosa i l’altra o si hi ha coordinació entre l’una cosa i l’altra. Però, siga com siga, quina pena de periodisme i quina pena de política…

Vegem l’Editorial:

dimecres, 12 de juliol de 2017

10/07/2017. Referèndum. Iu Forn. El referèndum d'Albano Dante, Évole, Sardà i Pau Gasol. En poques hores han coincidit quatre posicionaments sobre el referèndum de quatre persones que no són indepes i que han manifestat quatre postures diferents. En Xavier Sardà, escriu explícitament que no anirà a votar, entre altres motius perquè el dret d'autodeterminació que s’invoca només és reconegut per l’ONU en situacions colonials, perquè la Comissió de Venècia ha dictaminat en contra de la consulta, perquè els funcionaris queden en una situació d'inseguretat jurídica i perquè el Consell de Garanties estatutàries ha desautoritzat el referèndum....

Benvolguts,

Com que a l’article de l’Iu Forn hi apareixen els comuns i les comunes, ens obsequiem d’entrada amb un acudit gràfic del FER sobre l’ambiguitat i el desconcert dels comuns i les comunes.

I l'article és interessant perquè tal com l’Iu Forn fa notar és el primer cop que hi ha debat, vaja diversitat d’opinions.

Hi ha una coincidència d’opinions, per omissió: Ningú troba malament la posició del Gobierno i del PPSOE. És que ni en parlen, no parlen de la conya de les urnes, no parlen de la prepotència del TC, no parlen dels canvis de lleis per anar contra els indepes catalans, no parlen dels funcionaris Guàrdies Civils (prenent partit!) interrogant els funcionaris de la Generalitat i dels seus proveïdors (o eventuals futurs proveïdors), no parlen de la SSS amenaçant dia sí, dia també, no parlen de la guerra bruta, no parlen de la Cospedal i dels seus soldadets de plom, no parlen del clavegueram del Ministerio del Interior (amb merda fins aquí), no parlen de com polítics que semblaven normals es posen a parlar de “cajitas”. Tot això és el senyal inequívoc que el Franquisme Sociològic està tristament molt arrelat entre el bestiar de les Espanyes. Quina hòstia que es fotran!

 Vejam l'article:

11/07/2017. Jordi Galves. Inés Arrimadas, propera presidenta de la Generalitat. Els països de parla catalana quedarien anorreats, ja ho varen provar amb força èxit el 1939, si les dretes peninsulars, les forces espanyolistes, Ciutadans, PSC, Catalunya Sí que es Pot i el Partit Popular, creessin un anomenat “estat de Dret. La nostra importància només ve determinada si som un número prou majoritari. Només quan som molt més colla que una classe social, secta, partit o assemblea és quan podem anomenar-nos pròpiament poble sobirà o nació. I la nació és qui estableix l’única legitimitat possible i l’única legalitat.

Benvolguts,

En Jordi Gàlves fa un exercici filosòfic, una ucronia, on explica com els països de parla catalana quedarien anorreats, ja ho varen provar amb força èxit el 1939, si les dretes peninsulars, les forces espanyolistes, Ciutadans, PSC, Catalunya Sí que es Pot i el Partit Popular, creessin un anomenat “estat de Dret”, i els catalans deixéssim d’existir políticament, deixéssim d’existir com a “subjectes polítics”.  I l’anorreament l’encarna en la Inés Arrimadas, filla d'inspector de policia franquista a Barcelona en l’època Creix, primo paterno Moisés Arrimadas Esteban, delegado del Ministerio de Vivienda en Cádiz en los 60 y gobernador civil y jefe provincial del Movimiento en Cuenca y Albacete en los 70….Per demostrar la seva tesi “d’història ucrònica” l'autor fa un bell exercici de malabarisme on la plebs, la xurma, el populatxo, la turbamulta, que som els catalans actuals, resistents, agafa protagonisme per elaborar l’opinió pública i per definir les formes col·lectives de pensar i d’actuar.

Vegem-ne algun paràgraf important:

La nostra importància només ve determinada si som un número prou majoritari. Només quan som molt més colla que una classe social, secta, partit o assemblea és quan podem anomenar-nos pròpiament poble sobirà o nació. I la nació és qui estableix l’única legitimitat possible i l’única legalitat.

Per aquest motiu em va resultar prou graciós quan, per exemple, el 14 de novembre del 2005 el president de la república francesa, Jacques Chirac, criticava en un discurs la revolta dels joves que cremaven cotxes a l’extraradi de París. “La llei de la República ha de ser respectada”, va dir. Sí, senyor president, teniu raó. Sense oblidar mai, però, que la República francesa es legitima, es fonamenta, precisament en tot el contrari, en una revolució, és a dir, en la subversió de l’ordre establert i en la desobediència a la llei. En haver guillotinat, contra la seva reial voluntat, el legítim [???] sobirà de França.

O quan, a Espanya, es va votar la Llei per a la Reforma Política a les Corts franquistes el 18 de novembre de 1976. Per descomptat que la interpretació de la semàntica de les lleis és molt lliure, però no fins al punt de fer dir a les paraules el contrari del que diuen. Torcuato Fernández Miranda va trair la legitimitat del cop d’estat del 18 de juliol de 1936 quan, per art de màgia jurídica, va fer que de les lleis d’una dictadura en pogués sortir les d’una democràcia.

En les seves elucubracions l’autor defineix i demostra que qualsevol Estat de Dret de qualsevol societat, el que sigui, el que fa prioritàriament és preservar el seu particular statu quo

L’Estat de Dret és tan legítim com immobilista.

En resum i tal com va dir el president Companys a l’exili i que avui és plenament vigent:Per defensar altres causes hi ha molta gent , per defensar Catalunya només hi som els catalans.”

O com va dir Joan Fuster: L"esquerra espanyola fa la impressió que ha estat i es un instrument nacionalista de la dreta, i de l'extrema dreta”.

O com va dir en Josep Pla El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”

I l'article es conclou amb aquest paràgraf:

Els que afirmen no voler alimentar el nacionalisme català amb el seu vot ¿saben quantes vegades el nacionalisme espanyol s’ha alimentat com mai amb les derrotes del catalanisme, basquisme i galleguisme? ¿Quin monstre podries arribar a ser, bella Inés?

Vegem l’article:

04/07/2017. Josep M. Solé i Sabaté. Industrials i burgesos. Vicens havia estat cofundador del Cercle d’Economia. Han passat els anys i els aleshores llebrers del Cercle viuen en una dinàmica empresarial més complexa. Hom pot dir que els qui s’han fet a si mateixos són “industrials” mentre els qui han continuat, en projecció o en disminució l’empresa familiar, són “burgesos”. No és incompatible ser industrial i burgès, però sí que ho és ser burgès d’ahir en el món industrial o comercial d’avui. Per això els burgesos, no industrials, necessiten protecció, dreta radical, incultura. Molt més del que hom pensa.

Benvolguts,

Avui l’historiador Solé i Sabaté a consequència de la conferència a Sitges del dia anterior amb el triswt capteniment dels industrials catalans i les seves genuflexions a l'"amito Melitón" o sigui el Rajoy reflexiona sobre el llibre gairebé pòstum de Vicens i Vives Industrials i polítics i en fa un joc de paraules amb el títol de l’article Industrials i burgesos. El llibre d’en Vicens jo l’havia comprat el 1961 quan estudiava Enginyeria Industrial i em començava a interessar en la política catalana. En aquella època jo pertanyia al Front Nacional de Catalunya (FNC) i a l’Escola d’Enginyers m’havia responsabilitzat dels Cursets de Català, tasca que el Front feia per totes les Universitats del país. Els Cursets de Català a Enginyers varen funcionar 3 anys (fins que em vaig llicenciar). Després va continuar però de forma més irregular. El llibre d’en Vicens que compara els industrials i polítics catalans del segle XIX m’havia interessat, l’havia llegit i l’havia anotat.

Un parell de paràgrafs donen el to de la reflexió. En Solé i Sabaté després d’explicar que en Vicens havia estat cofundador del Cercle d’Economia explica:

Han passat els anys i els aleshores llebrers del Cercle viuen en una dinàmica empresarial més complexa. Hom pot dir que els qui s’han fet a si mateixos són industrials mentre els qui han continuat, en projecció o en disminució l’empresa familiar, són burgesos.
No és incompatible ser industrial i burgès, però sí que ho és ser burgès d’ahir en el món industrial o comercial d’avui.

Per això els burgesos, no industrials, necessiten protecció, dreta radical, incultura. Molt més del que hom pensa.

Vegem l’article:

dilluns, 10 de juliol de 2017

10/07/2017. El lector escriu. Juan Carlos Alonso. 40 anys de “democràcia”. Felipe6: “Fuera de la ley, nos enseña la historia, solo hay arbitrariedad, imposición, inseguridad y, en último extremo, la negación misma de la libertad”. Juanca: " Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes ". Gonzalo Torrente Ballester: Els espanyols són els amos de Catalunya pel Justo derecho de conquista. “por el justo derecho de conquista”, com havia fet el Felipe5 el 1714.

Benvolguts,

Ja hem explicat sovint que no s’han de negligir els “comentaris als articles” o les “cartes al director” o les seccions “El lector escriu”, sinó tot el contrari. En aquest cas el lector Juan Carlos Alonso ens esmenta les frases pronunciades amb tota la barra i impunitat imaginable del Felipe6 en la recent cerimònia d’enaltiment del franquisme:

Fuera de la ley, nos enseña la historia, solo hay arbitrariedad, imposición, inseguridad y, en último extremo, la negación misma de la libertad,

D’entre les moltes desgràciades frases que l’usurpador del Tron d’Espanya el fill, del fill, del fill, del fill del primer Borbó Felip V, creiem que caldria afegir-hi altres parides del seu pare com aquesta:

" Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes ".

I lligant amb aquesta frase però en sentit contrari també hi podríem afegir les frases extretes del Bloc Reflexions referides a un feixista com Gonzalo Torrente Ballester:

És la decisió més important de l’independentisme català per retrobar-se amb la seva història, per esdevenir una República Catalana, recordant que el darrer de molts intents fou delmat per les armes amb la guerra contra Catalunya que l’Alzamiento del 1936 va iniciar i provocar, i que els hereus o protagonistes d’aquella guerra d’extermini continuen manant a Espanya i continuen forçant el poble espanyol a odiar-nos i a actuar amb les mateixes idees genocides contra Catalunya.  Recordeu com un feixista espanyol de nom Gonzalo Torrente Ballester, va declarar des del balcó d’algun ajuntament no fa gaire que:  ells eren els amos de Catalunya pel Justo derecho de conquista. “por el justo derecho de conquista”, com havia fet el Felipe5 el 1714.

Aquí en tenim el text del lector:

diumenge, 9 de juliol de 2017

08/07/2017. Referèndum. Tayssir Azouz. Garanties. A l’hora de la veritat, la cúpula dels Comuns està fent costat als qui neguen i intenten sabotejar el dret dels catalans a decidir lliurement el seu futur polític. I qui són aquest botiflers? Els que volen obligar els ciutadans de Catalunya a renunciar al seu dret fonamental al vot. I ningú en té cap dret. Ni Lluis Rabell, ni Joan Coscubiela, ni Ada Colau, ni Miquel Iceta, ni Pablo Iglesias, ni Mariano Rajoy, ni Pedro Sánchez, ni el corromput Tribunal Constitucional. Ningú.

Benvolguts,

Les tesis d'aquest article del Tayssir Azouz, mantingudes també per la Gemma Aguilera en l'article anterior, han esclatat definitivament després que la coalició governant a Catalunya després del 27-S recolzada en els seus 72 escons del (contra 52 escons del NO) hagi estat demanant de genollons al PSC, a ICV, als Comuns, als altres Comuns, als Comuns de més enllà, etc, que tinguin a bé, almenys, no rebentar el Procés! Endebades! 

Tots aquests darrers (podem classificar-los conjuntament com botiflers) varen treure en total 11 escons el 27-S i el cap de colla dels Comuns va explicar aquella mateixa nit del 27-S que de cap manera els seus escons servirien per ser comptats com a SÍs o com a com a NOs!

L’articulista fa aquesta afirmació:

A l’hora de la veritat, la cúpula dels Comuns està fent costat als qui neguen i intenten sabotejar el dret dels catalans a decidir lliurement el seu futur polític.

I qui són aquesta gent? Més avall ens ho explica quan diu:

Ningú té cap dret a obligar els ciutadans de Catalunya a renunciar al seu dret fonamental al vot. Ni Lluis Rabell, ni Joan Coscubiela, ni Ada Colau, ni Miquel Iceta, ni Pablo Iglesias, ni Mariano Rajoy, ni Pedro Sánchez, ni el corromput Tribunal Constitucional. Ningú.

Tanmateix la frase definitòria és:

"Vull pensar que els votants -o ex-votants- dels Comuns seran infinitament més intel·ligents, lliures i desobedients que no pas alguns dirigents d’aquesta formació"

Sidrals...

Vegem l'article:

08/07/2017. Referèndum. Gemma Aguilera. Sí que es pot indultar el règim del 78. El règim del 78 és innocent. El PP és el culpable que a Catalunya hi hagi una majoria parlamentària i governamental que ha decidit posar les urnes sense el permís de la Metròpoli per permetre als catalans decidir si volen romandre a la colònia o volen fugir. I el PDeCAT també és culpable, perquè, fruit de la seva dèria retalladora i corrupta genèticament convergent, s’ha abocat a un referèndum sense garanties per salvar-se, empenyent un ramat d’ovelles dòcil a un salvatge xoc de trens amb els lloats valors de la Transició espanyola i la monarquia.

Benvolguts,

Recordeu la base filosòfica de les novel·les de misteri? L’unexpected end?

Doncs això!

Llegiu-vos d'una sola tirada i gairebé sense respirar el primer paràgraf de l'article!

I després en parlem...

Vegem l’article Sí que es pot indultar el règim del 78, molt coherent (i vinculant), de l’estupenda Gemma Aguilera:

dissabte, 8 de juliol de 2017

08/07/2017. Referèndum. Salvador Cot. La colònia del Nord-est. La mentalitat colonial impregna els discursos sobre Catalunya. Aquí no hi veuen política, només delinqüents. Els tres expresidents espanyols han aparegut/comparegut per deixar ben clar que ni al Felipe González dels Jocs de Barcelona, ni a l’Aznar que parlava català a la intimitat, ni al Zapatero que deia ser del Barça no els passa pel cap que els catalans puguin decidir el seu futur. Cap d’ells no es pensa moure ni un mil·límetre de l’Espanya de Don Pelayo. I la cordialíssima trobada a la Moncloa que va servir per dir el mateix amb les mateixes paraules. Mariano y cierraEspanya.

Benvolguts,

Un extraordinari article d’opinió d’en Salvador Cot!

Deixeu-me primer elucubrar sobre la profunditat dels articles que llegim en els diaris o setmanaris o en les opinions dels tertulians a la ràdio o la televisió. Ho hem explicat reiteradament que cal saber qui signa i a quin diari pertany (a quin amo es deu) per saber com te’ls has de llegir. I en les tertúlies de ràdio o de televisió passa el mateix, hi ha personal que senta càtedra sempre que parla i hi ha subproductes normalment fatxes com el tal Alejandro Tercero o el repugnant Enric Hernández o els altres repugnants Joan López Alegre, Nacho Martín Blanco o Toni Bolaño. Hi ha també productes intermedis, igual de repugnants però més sibil·lins, que no se’ls veu tant el llautó, per tant més perillosos, com el Francesc de Carreras, l’Ignacio Vidal-Folch, el Sardà i d’altres!

En els diaris hi ha notícies sense signar o signades com a Redacció, hi ha relats i hi ha també articles d’opinió. I segurament que la profunditat de l’escrit és proporcional a la cadena que hem esmentat: els primers són menys profunds, hi ha menys ànima del redactor en les notícies i hi ha més profunditat en els articles d’opinió.

Nosaltres, en el Bloc, acostumem a comentar només els articles d’opinió!

També és cert que hi ha articulistes que no saben escriure altra cosa que articles d’opinió i en Salvador Cot n’és un d’aquests. Segurament els passa i ens passa com a aquell que un dia es va adonar que escrivia en prosa. O sigui els escriptors o periodistes que estan avesats a redactar articles d’opinió o Editorials no els veuràs escrivint Notes de premsa o Notícies sense massa suc ni bruc, creen obres d’art.

Els articles d’opinió de vegades van disfressats d’Editorials com els d’en Vicent Partal al Vilaweb o els del José Antich a El Nacional. Hi ha també Editorials com els del PuntAvui que no se sap qui els signa i per tant els has d’atribuir al Director del Diari.

Vegem ara la col·laboració periòdica d’en Salvador Cot al PuntAvui, de títol La colònia del Nord-est:

dijous, 6 de juliol de 2017

06/07/2017. Editorial. Cap novetat de Madrid. Els observadors internacionals, i també els espanyols que no estan adoctrinats per un nacionalisme ranci propi del segle XIX, remarquen que la relació entre Espanya i Catalunya és un problema polític de primer ordre. Un Estat que, com l’espanyol, té polítics que consideren que la unitat d’Espanya és un valor secular anterior a la Constitució que tant agiten per frenar la democràcia. [España Una! España Grande! España Libre! Viva Franco! Arriba España. Por Diós, España y su revolución nacional sindicalista. Presentes!]

Benvolguts,

Editorial. Cap novetat de Madrid. Els observadors internacionals, i també els espanyols que no estan adoctrinats per un nacionalisme ranci propi del segle XIX, remarquen que la relació entre Espanya i Catalunya és un problema polític de primer ordre. I veiem que a la vinyeta de l'humorista Fer ens expliquen el mateix però amb més gràcia:

Un Estat que, com l’espanyol, té polítics que consideren que la unitat d’Espanya és un valor secular anterior a la Constitució que tant agiten per frenar la democràcia... ens fa exclamar enfervorits i amb el braç aixecat:  

[España Una! España Grande! España Libre! Viva Franco! Arriba España. Por Diós, España y su revolución nacional sindicalista. Presentes!]

El títol de l’Editorial del PuntAvui Cap novetat a Madrid m’ha recordat el títol de la novel·la d’Erich Maria Remarke Res de nou a l’oest. Un dels primers llibres de la Biblioteca de casa que jo vaig llegir quan feia els primers cursos de batxillerat. De fet el títol de l’Editorial podria ser exactament el del llibre perquè al front i a Madrid, que són a l’oest, no hi ha novetats per part de Rajoy, del sàtrapa actual.

També imaginatius sí que ho són, a Madrid. Ara s’han inventat l’adjectiu “autoritaris” i parlen també del “front” precisament!

I aquí s’equivoquen perquè autoritaris (i totalitaris) eren i són els franquistes de Madrid. I si el mot front l’han tret del Frente Popular o del Front d’Esquerres que eren les coalicions que governaven a Espanya i a Catalunya l’any 1936 quan els pares i avis franquistes dels franquistes actuals del PPSOE es varen revoltar contra els governs legalment constituïts, també s’equivoquen.

Com veurem tot seguit:

05/07/2017. Odi. Salvador Cot. Ni "apoyaré", ni català a la intimitat. "Finalment, ha arribat la demostració empírica de l'equivalència política de la dreta i l'esquerra espanyoles pel que fa a Catalunya". Tot plegat, tres personatges que van rebre el suport del catalanisme polític en ocasions decisives i que ara coincideixen a demanar repressió. El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Cap d'ells és capaç d'expressar la més mínima comprensió intel·lectual cap al catalanisme que els va fer presidents.

Benvolguts,

Un bon recull de mentides dels candidats espanyols a esdevenir caps de govern, González-Aznar-Zapatero, ajudats pels catalans, que som molt bon minyons i ens ho hem cregut sempre tot...fins ara!

En Josep Pla i la seva frase genial convertida en acudit gràfic per en Puigbert, ens recorda que ja ho sabíem i les patums del país també:

El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres,

amb l’afegitó que: 

El menys semblant a un independentista català és un altre independentista català...

Vegem l’article:

05/07/2017. Referèndum. Odei A.-Etxearte. Serà com mai. "Si JxSí i la CUP guanyen la partida a l'Estat espanyol i l'1-O hi ha urnes, no serà una votació com sempre, serà com mai. No hi ha referèndums unilaterals d'independència al calendari cada dia. Pel que fa als de l’Ada Colau, S'ha de resoldre el conflicte polític en un referèndum ara i aquí o volen deixar-se endur per l'immobilisme acreditat de l'Estat fins que arribin, si és que arriben, temps millors? La percepció de la ciutadania sobre la vinculació de l'1-O serà decisiva. Si JxSí i la CUP guanyen la partida a l'Estat espanyol i l'1-O hi ha urnes, no serà una votació com sempre, serà com mai.

Benvolguts,

L’article de l’Odei és curt però molt dens. I té raó que, semànticament no serà com sempre, segons l’eslògan de l’Oriol Junqueras, sinó que serà com mai!

Vegem-ne un resum dels missatges més punyents:

"Si JxSí i la CUP guanyen la partida a l'Estat espanyol i l'1-O hi ha urnes, no serà una votació com sempre, serà com mai". L'1-O no serà una votació com sempre. Si alguna cosa caracteritza la cita a les urnes és el seu caràcter excepcional. No hi ha referèndums unilaterals d'independència al calendari cada dia. I la genuïnitat de la convocatòria, amb l'oposició fèrria que les institucions espanyoles exerciran per impedir-la sigui com sigui, condiciona totes les garanties amb què l'executiu pretén donar seguretat a la ciutadania. Pel que fa als de l’Ada Colau, s'ha de resoldre el conflicte polític en un referèndum ara i aquí o volen deixar-se endur per l'immobilisme acreditat de l'Estat fins que arribin, si és que arriben, temps millors? La percepció de la ciutadania sobre la vinculació de l'1-O serà decisiva perquè hi hagi una participació prou àmplia que legitimi els dos únics passos següents previstos per la llei del referèndum: la proclamació immediata de la independència o unes altres eleccions autonòmiques. Això equival a reconèixer la sobirania de les institucions catalanes i la ciutadania que representen, o atorgar-ne el monopoli a un estat centralista que mai n'ha volgut perdre la tutela, fins al punt de voler impedir que els ciutadans tinguin l'última paraula i siguin lliures per decidir. Si JxSí i la CUP guanyen la partida a l'Estat espanyol i l'1-O hi ha urnes, no serà una votació com sempre, serà com mai.

Vegem l'article: