Benvolguts,
L’Enric Vila va
fer fa unes setmanes un perfecte Perfil d’un enemic del poble, indesitjable,
pocasolta i savi doctor en filosofía, de la Real Academia Española (succeint
Martí de Riquer), franquista compulsiu, de nom Felix de Azua, que a part de ser
un dels franquistes espanyols promotor de Ciudadanos
fa un parell d’anys va anunciar que es traslladava a Madrid perquè no volia que
la seva filla cresqués i visqués en un ambient angoixant com l’ambient català.
D’una entrevista
del Vilaweb:
‘A Catalunya tota l’educació té com a principal
finalitat la lleialtat al règim. Són exactament com els professors de l’època
de Franco. Jo no estava disposat a deixar que fessin això amb la meva filla.’
És l’autor
d’aquesta frase: "Ada Colau debería
estar sirviendo en un puesto de pescado"…
Hi ha una entrevista
interessant a El Mundo que explica moltes coses entre línies, d’aquest
fatxenda. El títol de l’entrevista ja paga: Félix de Azúa: "Nadie ha
hecho nada para evitar que en Cataluña se eduque en el odio".
De Azua és “compadre”
de Vargas Llosa. En l’ambient franquista frequentat per De Azua va aterrar Vargas Llosa a
Barcelona. I s’hi va trobar bé. En Vargas Llosa era un molt bon escriptor
peruà, de la casta criolla peruana, de dretes o d’ultradretes segons com es
miri….
[Petita
disquisició] Hi ha també una ressenya d’Europa Press sobre una conferencia
a de Vargas llosa a València de títol:
Cuando Vargas Llosa descubrió a 'Tirant
lo blanc'. En la conferència en Vargas Llosa parla sobre Joanot
Martorell i parla de llengues. No diu que la censura de la Inquisició va cremar
tota la primera edició del Tirant, la varen traduir al castellà i la varen
editar com “de autor anónimo” com solien fer en aquella época amb molts dels llibres
que els escriptors s’atrevien a escriure en català (per sort d’aquella primera
edició en català se’n varen conservar 3 exemplars a la Biblioteca vaticana i
així es va descubrir, fa cent anys el frau!).
Suposem que l’ambient
franquista que De Azua va viure en la seva Joventut a Barcelona era l’ambient
dels funcionaris invasors que ni se n’havien assabentat que la llengua de Catalunya
havia estat el català fins que les hordes franquistes amb els funcionaris al darrere
varen ocupar-la i genocidar-la! Era l’ambient dels sociates il·lustrats com en
Barral o en Gil de Biedma, o dels franquistes també il·lustrats com Marti de
Riquer, o dels franquistes rics com en Francesc de Carreras, fill de Narcís de Carreras,
president digital del Barça, o sigui posat a dit, de l’època franquista i de La
Caixa franquista, també posat a dit, (La Caixa que encara li dura el franquisme,
com amb el robatori de les “accions preferents” colocades als pobres jubilats a
canvi de la seva llibreta i que no han volgut tornar fins ara quan Europa els
ha obligat), cosí germà de Narcís Serra que robava quan ja no s’estilava robar…
Vegem l’article de l’Enric Vila:
PERFIL
Félix de Azúa, el
menyspreu de l'ignorant
Enric Vila
Foto: Efe
Barcelona. Diumenge, 2 d'abril de 2017
Félix de Azúa forma part d’una generació d’intel·lectuals
que va créixer i va formar-se en una Barcelona espanyolitzada per la força, en
la qual Catalunya sobrevivia amagada en les cases particulars i en les
converses íntimes.
Mentre ningú no va dir res, aquesta generació va estar la
mar de còmode. Va gaudir de tots els avantatges de viure en la ciutat més
europea i antifranquista de l’Estat, i de tots els avantatges d’exercir
d’espanyols de primera classe a Catalunya.
Fins entrada la
trentena, Azúa
va desplegar sense oposició el seu ego quixotesc de sabio castellano en una ciutat
que ell creia “perfectament espanyola” perquè –tot sigui dit– ningú que gaudís
d’una posició de prestigi o de poder estava en condicions de dir-li el
contrari.
Per por o per inconsciència, la generació de Gabriel Ferrater va
viure més sotmesa sota el franquisme que els intel·lectuals francesos durant
l’ocupació nazi. Altrament no s'explica que gent intel·ligent encara
es pensi que un Carles Riba seria possible en un país sense aspiracions
polítiques.
Determinat a ser un
intel·lectual rellevant, Azúa va començar a escriure i a estudiar a la Universitat mentre Catalunya era arraconada a les muntanyes i Josep Pla es feia el
pagès per sobreviure. El 1970, Josep Maria Castellet va incloure’l en
una antologia poètica amb Pere Gimferrer, Ana María Moix i Leopoldo Panero. El mateix any va
conèixer Martí de Riquer, que va ser un dels ideòlegs de la folklorització de
la cultura catalana i que el 2013 li cediria, en morir, la cadira que ara ocupa
a l’Acadèmia de las Letras Españolas.
Azúa va començar a
crear-se la imatge d’intel·lectual dissident a primers dels anys vuitanta
amb un article titulat Barcelona
es el Titanic. L’article assegurava que “ya todo pasa en Madrid” i comprenia la majoria dels tòpics
benintencionats que després ha repetit durant tres dècades com una
carraca. Sense
tenir-ne la intenció, pocs intel·lectuals hauran ajudat tant com ell a
perpetuar les tares de la Catalunya pujolista i el diàleg de sords entre Madrid
i Barcelona.
Incapaç de posar els problemes en un
context que no fos el de la dictadura que ell havia viscut, l'escriptor s’ha
fet un tip de mentir dient veritats més o menys incòmodes.
Com que
no creia que l’independentisme seria mai majoritari, es va conformar a fer d’intel·lectual heroic
davant del pujolisme. El fet d’oposar-se a un govern autonòmic,
en lloc de tractar amb equitat les injustícies, el va anar
desplaçant a mesura que el país es deslliurava dels fantasmes de la
dictadura.
Catedràtic d’Estètica de la UPC des de 1993, Azúa ha vist com tot allò que menyspreava,
començant pel modernisme i la Sagrada
Família, ha anat guanyant categoria a mesura que ell es feia vell. És significatiu que
mentre el català recuperava el to i la flexibilitat, i Barcelona restaurava les
façanes modernistes, Azúa anés submergint-se en un pou cada cop més
fosc de menyspreu i de melancolia.
Quan l’independentisme
va esclatar el 2010,
l’autor del Diario de un hombre humillado es va acomiadar dels lectors d’El Periódico anunciant
que es retirava a los "Cuarteles de
Invierno". A l’hora de la veritat no ha viscut tan retirat. El 2014 va
participar en un documental titulat Gente que vive fuera que
insisteix en la idea que, justament en el moment de màxima llibertat de la història d'Espanya,
Catalunya ha embogit per culpa de la propaganda.
Home d’una educació
exquisida que va creure que sempre seria guapo i jove, l’evolució d’Azúa recorda aquell vers de
Machado que diu que Castella menysprea tot allò que ignora.
Veure’l parlant de la “profunda enfermedad mental de
los barceloneses” en el documental dirigit per Arcadi Espada,
dóna una idea del nivell
de menyspreu que l’escriptor necessita mantenir per defensar les seves
idees sobre Catalunya.
El 2012 Azúa va explicar a la premsa que havia
marxat a viure a Madrid perquè el clima independentista l’asfixiava. Després es va dir que un dels motius de
l’exili havia estat un afer de banyes.
El mateix any la seva obra Contra Jeremías va guanyar el premi de
periodisme González Ruano. Poc després el guardó va haver de canviar de
nom gràcies a un llibre de Garcia Planes que descriu
l'activitat antisemita i filonazi del célebre escriptor
madrileny.
Autor d’una extensa
obra intel·lectual, i membre fundador de Ciutadans,
Azúa va afirmar fa uns dies que a Junts
pel Sí li convindrien un parell de morts per sostenir el conflicte amb
Espanya. A més
de demanar la suspensió de l'autonomia i d’insistir en el tòpic que el
nacionalisme és de dretes, l'escriptor agitava el fantasma de la FAI,
aprofitant la performance que
la CUP va fer a la seu del PP amb enganxines.
Llegint l’entrevista és difícil no pensar en aquella frase de
Montaigne que diu que odiem en els altres els nostres pitjors
defectes o en aquella altra de Churchill que deia que
els feixistes del futur es dirien a ells mateixos antifeixistes.
Amb raó, a Madrid
comencen a dir que Azúa està obsessionat amb Catalunya. L'escriptor representa el desengany d’una generació que no es
va preocupar mai de les flors que trepitjava i que ara veu com
una traïció i com una amenaça al seu prestigi que Catalunya no sigui tal
com ells la van viure quan tothom tenia por i els reia les gràcies.
Si l'Europa d'esquerres que va ser còmplice
de l'extermini dels jueus té una tírria irrefrenable a Israel, els
fills de la Barcelona pijoprogre no poden suportar que
l'independentisme posi en evidència el profit que van treure de la
dictadura.
Ara que venen temps difícils és un bon moment per recordar que l'odi i el ressentiment són focs que creixen per intentar esborrar les marques de
la pròpia culpa.
Enric Vila
Joan
A. ForèsReflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada