Benvolguts,
No havíem sentit parlar del pla B fins fa uns pocs dies. Ara tothom en parla. De moment n’hem analitzat, entre altres, els articles d’opinió de la Gemma Aguilera, d’en David González, d’en Tayssir
Azouz, d’en Jofre Llombart, d’en Vicent Partal, de l’Enric Vila, de l’Oriol
Jordan, del Quico Sallés i de l’Albert Acín, i hem conclòs que si es parla del pla B, que es refereix concretament a allargar sine die el Referèndum,
és perquè alguns o molts dels nostres polítics són uns cagats i no es mereixen el poble
que tenen al darrere!
Però ens en sortirem!
Unes quantes frases, a veure si ens estimulem:
·
El 13 d'agost de 2015 en remembrança de l'assassinat del president Companys el
president Mas va
dir: l'aspiració de Catalunya a decidir el seu futur està "intacta" i
també que "Companys
va lluitar i morir en defensa de les institucions catalanes".
·
El
mateix dia l’Oriol Junqueras va dir:
L’Ejército de Ocupación de Cataluña, va assassinar el president Lluís companys. Companys fou assassinat pel fet de ser el president de Catalunya.
·
L’Oriol Junqueras en un article publicat el 15/10/2007 va
escriure:
El president Companys en arribar a Barcelona l’1 de març de 1936,
després d’un any i mig de presó, ja ens va indicar el camí que hauríem de
seguir: “Venim per servir els ideals.
Portem l’ànima amarada de sentiment. Res de venjances, però si un nou esperit
de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!”. I,
per tant, arengats per Joan Salvat Papasseit, nosaltres hem de
formar “l’escamot del soldats de la llibertat, /
dels qui mai no reculen, / i sols un bes els pot fer presoners; / l’escamot
dels que trenquen les reixes, / i res els pot fer caure sinó un altre bes; /
l’escamot dels soldats d’avantguarda, / perquè el primer bes se’ns doni als
primers”.
·
“Hi
ha una frase que Companys va dir a l’exili i que avui és plenament
vigent:
·
Totes les
causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens
té a nosaltres.
En resum vol dir que
ser president de Catalunya o diputat al Parlament no és només cobrar a final de
mes sinó servir els ideals de Catalunya.
I hi ha uns riscos. Qui no ho consideri així, hauria de plegar (i tornar els
diners que li hem avançat per fer una funció que no ha sabut fer).
Si extraiem alguna
frase dels articles d’opinió esmentats, ens mentalitzarem encara més.
Diu la Gemma
Aguilera que:
Diverses fonts coneixedores expliquen que rere el pla B del PDeCAT
hi ha un altre ideòleg, Artur Mas, que va expressar
en una de les reunions que celebra els dilluns la
seva creença que no hi haurà manera de convocar el referèndum i l’avís del risc
de fer moviments que puguin acabar en penes de presó.
I continua la Gemma
Aguilera:
Cap polític català de cap partit, ni tan
sols el president de la Generalitat, l’únic que podria dur el país a unes noves
eleccions dissolent el Parlament, no pot revertir una revolució
democràtica i retornar Catalunya a l’autonomisme sense que això comporti la
mort política del partit que ho impulsi. Tècnicament,
el PDeCAT té raó, es pot tornar enrere. Però el marc
mental, ideològic i democràtic de la majoria social del país mai més no
encaixarà en el règim del 78. Passi el que passi amb el referèndum.
De fet, comença a
circular la idea d’un pacte PDeCAT, ERC i els Comuns per explicar als ciutadans que no es pot convocar el
referèndum en condicions òptimes, i que l’única sortida són les eleccions. Això no és el que havíem quedat!
Tal com diu Tayssir Azouz:
Si algun dels 72 diputats no se
sent capaç d’assumir totes les conseqüències del mandat
adquirit amb la ciutadania, hauria de ser honest i deixar pas als que si estan disposats a fer-ho. No hi
ha marge per l’error. Hem de recordar-nos cada dia
que ens hi estem jugant la nostra llibertat
col·lectiva, el nostre benestar social, la
nostra capacitat de generar riquesa, en definitiva, el futur del nostre país,
i no pas la supervivència d’un partit o d’una cadira.
També trobem
extraordinari i molt optimista el que diu en Vicent Partal:
Com a Escòcia la victòria del no ha portat a
demanar un segon referèndum, no al passat autonòmic.
Pel que
es veu alguns encara necessiten dir-ho per a comprovar si senten l’alè de la
societat al clatell. I alguns altres necessiten furgar irresponsablement a
veure si guanyen quatre vots a risc de posar-ho en perill tot. Si és així, però,
que respiren deu segons i després que pensen que no eixim milions de persones
al carrer de forma repetida perquè sí. Que pensen que no es juguen el seu futur polític Mas,
Ortega i Rigau, Homs, perquè sí. Que pensen que no diu ERC que ara no toca fer unes
eleccions que clarament els afavoriren perquè
sí. Que pensen que no vota la CUP el pressupost perquè sí. Que pensen que
no lidera Puigdemont el govern amb la fermesa que ho fa perquè sí. Que pensen que
no signen articles conjunts ell i Junqueras perquè
sí. Que pensen que no treballa sense descans la
diplomàcia catalana perquè sí. Que pensen que no van centenars de persones cada dia a
dotzenes de xerrades i debats perquè sí. Que pensen que no s’hissen estelades en places i rotondes perquè sí. Que pensen que
no s’organitzen els funcionaris i els batlles per fer front a l’estat perquè sí. Que pensen que
no apareixen de sota les pedres els diners per a pagar les multes perquè sí. Que pensen que
Òmnium i l’ANC no aguanten la pressió perquè
sí.
Que pensen,
en definitiva, que no hem triat aquest camí, tots plegats, perquè sí.
D’aquests textos en podem
treure lamentables conseqüències, però ens en
sortirem:
·
Que
en Bonvehí repetia el que sembla que s’està coent al PDCat
·
Que
el PDeCAT, ERC i els Comuns recolzen el Pla B
·
Que
no hem sentit encara que ni Òmnium ni l’ANC hagin dit ni piu
·
Que
els polítics que hem triat no mereixen els votants que els han escollit
I també alegries perquè:
En Vicent Partal
acaba l’article esmentat dient:
Simplement
no hi ha futur en el passat. I això ho sap millor que
ningú el president, ho sap el govern, ho sap la majoria parlamentària, ho sap
el carrer organitzat. I també,
és clar, ho saben tots aquells que estan furgant i furgaran cada dia d’ací al
setembre per intentar així trencar aquesta mata
de jonc que hem triat ser, que no tenim cap més remei que ser. Des
d’aquell onze de setembre de 2012 hem
passat moments molt difícils, més i tot que els d’ara i tots, del president de la Generalitat al darrer
manifestant, sabem com els hem superat i el que hem hagut de fer.
En Jofre Llombart
acaba dient:
L’única derrota, l’autoderrota. No
ho farà el Constitucional, ho faran els de sempre: els 2.344.828 catalans
que van mostrar el seu DNI el 9-N per votar quin país volien. Aquests inhabiliten de debò. La resta ho intenta.
"Que t’inhabiliti la justícia espanyola pot
arribar a ser un honor. Que t’ho faci el poble de Catalunya, la vergonya més
gran".
També en Tayssir
Azouz acaba dient:
I el
futur és ara. Ni demà, ni ahir. Les accions d’avui, d’ara, dibuixen l’endemà. Cada pas en fals és una bufetada als milions de persones que
es mobilitzen al carrer, any rere any, reclamant que es faci efectiva la
independència de Catalunya
La nostra conclusió
final és que creiem que el poble de Catalunya està preparat per mobilitzar-se pacíficament
a partir d’ara en defensa de les nostres llibertats. Tal com deia en Salvat-Papasseit "No seriem dignes del
llegat dels nostres avantpassats si no ho féssim!"
I ens en sortirem!
Visca la República
catalana!
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada