dimarts, 28 de febrer de 2017

27/02/2017. Catalanofòbia. Esports. Ragna Debats. Guanya l'or representant Holanda després del veto d'Espanya a Catalunya. Espanya ens roba, ens maltracta, limita l’accés a tots els arxius històrics de totes les biblioteques, prohibeix taules rodones (en aquest cas el PSOE), demostra el seu nazisme-feixisme-borbofranquisme més virulent, i un llarg, llarguíssim etcètera.

Benvolguts,

Ahir explicàvem com l’Estat espanyol ens puteja sense parar, econòmicament i de moltes altres maneres. Veurem ara un nou cas d’atac frontal de l’Estat contra Catalunya produït la setmana passada. Ja hem explicat més d’un cop el cas de l’equip de hockey patins de la selecció catalana que havia d’ingressar a la Federació mundial de Hockey i que en el Congrés de Fresno els federatius espanyols varen amenaçar totes les delegacions que havien estat d’acord de votar l’entrada de Catalunya, moltes sudamericanes, per tal que no votessin per Catalunya sota l’amenaça de rescindir els ajuts comercials d’Espanya a aquests països. Hem de recordar que moltes Federacions catalanes pertanyien i algunes eren fundadores de la Federació mundial correponent i que un cop ocupada Catalunya pels franquistes varen ser eliminades les Federacions catalanes i substituïdes per les espanyoles.

Espanya ens ataca com veiem en aquests apunts:

Ens maltracta:

Espanya limita l’accés a tots els arxius històrics de totes les biblioteques públiques i de tots els ministeris, a tohom de tot el mon mundial. No només als catalans que hem estat demostrant fins ara que la història de les espanyes està falsificada des del segle XV, sinó a tothom:

El PSOE prohibeix una taula rodona de Ximo Puig i Francina Armengol amb Carles Puigdemont:

L’Estat espanyol a través de l’estament judicial demostra el seu nazisme-feixisme-borbofranquisme més virulent:

Vegem finalment la notícia:

diumenge, 26 de febrer de 2017

26/02/2017. Dolors Marin Tuyà. “L'agnotologia explica la postveritat”. L’“agnotologia” vol dir l’estudi de la construcció cultural d'ignorància. L'agnotologia inocula por, dubte, confronta, desacorda, deprimeix i desapodera la gent. És un verí perillós, és el curare dels nostres sempiterns enemics.

Benvolguts,

Avui va de filosofía. L’amiga Dolors Marin, psicóloga, ens presenta una branca de la psicología desconeguda per nosaltres fins ara i apassionant! Singular, sorprenent i “unexpected” que diuen els anglesos.

Si us plantifiquem entre cap i coll la seguent proposició: “des que es va proposar el concepte nombroses disciplines l'apliquen i s'està creant un ampli corpus de literatura agnotològicament orientada que està canviant el paradigma i la recerca sobre les dinàmiques històriques de la relació entre coneixement i la construcció deliberada d'ignorància”, el primer que feu és treure-us la pistola… I tanmateix un cop llegit l’article l’entendreu perfectament!

Amb el concepte “agnotologia”, ens passa el mateix que amb el concepte “prosa”. Tothom parla en prosa i ningú se n’havia adonat fins que no li ho expliquen (per antinòmia amb “vers”). Amb el concepte “agnotologia” que vol dir l’estudi de la construcció cultural d'ignorància passa semblantment, tothom és ignorant de moltissimes coses, com deia Sòcrates, però no tothom és conscient que aplica l’agnotologia quan descobreix mentides creades expressament per confondre’ns o sigui amb mala fe (també en diuen per confondre l’enemic!).

La Dolors Marin esmenta els efectes polítics i pràctics de la producció d'ignorància i explica precisament que “des que es va proposar el concepte nombroses disciplines l'apliquen i s'està creant un ampli corpus de literatura agnotològicament orientada que està canviant el paradigma i la recerca sobre les dinàmiques històriques de la relació entre coneixement i la construcció deliberada d'ignorància”. Què? Ara ho enteneu, oi?

 Esmenta que s'ha fet sobre l'esclavatge als Estats Units, sobre l'ideari racial nazi que va fomentar el genocidi en la dècada del 1930, sobre els esforços de les empreses tabaqueres mitjançant informes continuats a fi de crear dubte sobre el perill de fumar, sobre el descrèdit de la ciència del canvi climàtic i del medi ambient, entre d'altres! Són producte de la ignorancia creada per uns per engalipar a la resta! I la resta que som tots els mortals que en rebem les consequències, podíem intuir-ho però no podíem imaginar que hi havia poderosos interessos a part de mala fe, per propagar aquesta ignorancia metódicament!

L'agnotologia inocula por, dubte, confronta, desacorda, deprimeix i desapodera la gent.

Tinguem-ho en compte en analitzar cada engalipada de l’Estat espanyol, el nostre sempitern enemic, encara que el no haver conegut fins avui la teoría de l’agnotologia ens podría confondre…

Finalment la Dolors, “unexpectedly”, aplica la teoría de l’agnotologia a la “destrucció de la historia”, segons feliç frase creada per en Jordi Bilbeny. Llegiu i en gaudireu!

Vegem l’article:

24/02/2017. Puigdemont acusa l'Estat de maltractar els catalans pel simple fet de ser-ho. Per això, el president ha assegurat que el govern espanyol “maltracta per igual tots els catalans pensem el que pensem, perquè el problema no és que siguem independentistes o no, el problema és que som catalans”. I concloem amb una frase del Victor Alexandre:"No ataquen la llengua, ataquen la nació. I si parléssim urdú perseguirien l’urdú".

Benvolguts,

En aquest article d’El Nacional hi ha una bona càrrega de filosofia. Comparem el que va dir ahir Puigdemont amb el que havia escrit el Victor Alexandre fa tres anys o en Joan Lladonet a la mateixa època i en veiem l’absoluta semblança. I podríem trobar molts exemples en els últims anys de frases que tenen exactament el mateix significat expressades per persones diverses, perquè en essència i des de fa almenys 3 segles (o més) tal com diu l’Alexandre "No ataquen la llengua, ataquen la nació. I si parléssim urdú perseguirien l’urdú". I l’ataquen perquè és la nostra!

L’única conseqüència que se'n pot treure, obligatòriament és que:

 Castella, necessita la desaparició nacional de Catalunya.

I què havia escrit el Victor Alexandre a El Mon?

En Victor Alexandre el 2013 en l’article Llencapasu, nom de l’espanyol a Catalunya escriu:

"No ataquen la llengua, ataquen la nació. I si parléssim urdú perseguirien l’urdú". El seu objectiu és destruir la nació catalana, esborrar-ne l’existència. Odien la nostra llengua no pas perquè sigui catalana, sinó perquè és la nostra. Per això, per poder fer realitat el seu somni impossible de ser una nació, Espanya, que no és més que un eufemisme de Castella, necessita la desaparició nacional de Catalunya. Aquest, per tant, és el drama d’Espanya, que és un Estat, però que mai no ha estat ni serà una nació..

I en Joan Lladonet al directe.cat:

També en Joan Lladonet a l’article del 2014 de títol La repressió franquista del PP, fàbrica d’independentistes, escrit des de Mallorca explicava la frase molt coneguda de l’Ovidi Montllor:

A qui li molesta que es parli, s’escrigui o es pensi en català, en realitat, li molesta que es parli, s’escrigui i es pensi.

I acabava amb aquest paràgraf:

Amb un Estat que aplica un règim franquista, dictatorial i antidemocràtic, no fan res més que cada dia augmenti el nombre de persones que no volen viure amb un Govern que els persegueix. L’únic que aconseguiran serà retardar la independència, però un dia no tan llunyà, també arribarà a tots els Països Catalans... inexistents?  
   
Aquests textos d’en Victor Alexandre i d’en Joan Lladonet, i molts més que en trobaríem defineixen perfectament el que en Puigdemont diu:

Puigdemont acusa l'Estat de maltractar els catalans pel simple fet de ser-ho.

I ja veiem que això té una molt bona solució!

Vegem ara l’article d’ElNacional.cat

dissabte, 25 de febrer de 2017

25/02/2017. Franquisme. El PSOE “prohibeix” una taula rodona de Ximo Puig i Armengol amb Puigdemont. El franquisme sociològic a tota màquina! Un vergonyós fet! En ningun caso se admite la federación de comunidades autònomes. El PSOE no vol una fotografia de Puig i Armengol amb l’empestat Puigdemont.

Benvolguts,
El franquisme sociològic a tota màquina!

Com ja sabem molt bé el PPSOE és una Unidad de Destino en lo Universal, ja que a estímuls iguals tenen reaccions idèntiques...

Recordem que a la Constitució amb la que varem ser sodomitzats l’any 1978, i encara dura, hi ha un article, el 138-1 que diu que:

En ningun caso se admite la federación de comunidades autònomas

L’aclariment de l’Humbert Roma explica que:
És aquesta una prohibició destinada explícitament a evitar qualsevol acord entre les Comunitats Autònomes que pugui aproximar l’estructura de l’Estat a una configuració federal. Respecte a Catalunya, el País Valencià i les Illes, aquest és un gravíssim obstacle que té com a objectiu impedir el lliure procés de reconstrucció nacional dels Països Catalans.
El text no solament prohibeix la Federació de comunitats autònomes, sinó que fins i tot exigeix l’autorització de les  Corts de l’Estat perquè puguin ser signats acords de cooperació entre elles (art. 138, 2).
Això significa que per a qualsevol acord, encara que sigui de tipus cultural (com el manteniment i el desenvolupament conjunt de l’Institut d'Estudis Catalans, l’ensenyament de la llengua comuna, la posta en pràctica dels acords del Congrés de Cultura Catalana conjuntament, etc.) caldrà aconseguir prèviament l’aprovació estatal.

Tornant a l’article que estem comentant, vegem que conté el que podria ser perfectament un ukàs del PP:

24/02/2017. Franquisme. Carles Feiner. La farsa de la justícia espanyola. Cas Valtònyc. Cas Noos. Cas Bankia. Cas Nuet. En aquest cas, no és rellevant el comportament del condemnat, els fets, sinó que se’l condemna pel seu pensament, per les seves paraules. Dit d’una altra manera, la fiscalia reconeix explícitament que està perseguint independentistes per la seva ideologia, i no membres de la Mesa del Parlament pel seu comportament.

Benvolguts,

En Carles Feiner té un Bloc hostatjat al directe.cat. I avui publica un article interessant de títol La farsa de la justícia espanyola.

A què juga la justícia espanyola? A que juga l’Estat espanyol? A què juga Espanya? L’autor conta que la justícia és una farsa. En Valle Inclan considerava que Espanya era una deformació grotesca d’Europa. Un esperpent. L’autor explica i s’exclama pel cas del raper mallorquí conegut amb el nom artístic de Valtònyc, s’exclama pel final, de moment, del cas Noos, s’exclama pel cas de les targetes black amb els dos principals culpables Blesa i Rato. Recordem que un jutge ja fou apartat del cas Bankia per la presumpta implicació de Blesa. I s’exclama pel cas Forcadell-Nuet. Arriba a la conclusió que el PPSOE és l’encarnació del franquisme sociològic, que comporta corrupció en grau superlatiu, que la fiscalia està dirigida per les clavegueres de l’Estat i que el TC també ho està. I per tant si diverses branques de la judicatura, del poder judicial, estan podrides, qui ens assegura que la resta d’estaments oficials no estan també podrits i contaminats fins a la medul·la?

Hem de desconfiar de la justícia espanyola, quan ja desconfiàvem de tots els ministeris, o sigui del poder executiu i del poder legislatiu en general. Espanya és la negació de Montesquieu, es la negació de l’Estat de dret del qual tant se’n vanaglorien, és la negació absolutament de tot. És la corrupció i la podridura institucionalitzada. Tenim milers de mostres d’aquesta corrupció. No cal repetir el que hem estat demostrant en aquest Bloc en els darrers 7 anys.

Aquí podem veure com en Ferreres representa la divisió de poders, del temps del Gallardon i del Perez de los Cobos.

I de com en Ferreres representava la separació de poders el 2015, encara amb el Pérez de los Cobos:

I aquí podem veure com l'intent de penalitzar el pensament, l'intent de penalitzar la ideologia ja estava expressat fa anys pel ninotaire Torrent:


En aquest Bloc Reflexions hi ha actualment més de 3.000 entrades, que representen uns 3.000 comentaris d’articles d'opinió. Les estadístiques diuen que hi ha:
Visualitzacions de pàgina avui
61

Visualitzacions de pàgina ahir
63

Visualitzacions de pàgina l'últim mes
3.082

Historial de totes les visualitzacions 
222.762




Doncs bé, hem fet una prova que qualsevol pot fer: Triar aleatòriament 3 o 4 apunts i veure a quin apartat corresponen. Hi sortirà de ben segur:

·         el franquisme, el PPSOE,
·         la judicatura, els tribunals, tots contra Catalunya,
·         l’anticatalanisme, l’odi induït contra Catalunya i els catalans,
·         la corrupció,
·         la caverna mediática,
·         les infraestructures,
·         les balances fiscals,
·         les pensions,
·         les retallades en salut i educació,
·         l’espanyolisme a Catalunya,
·         els Països Catalans,
·         les clavegueres de l’Estat,
·         les mentides del règim,
·         la por cerval del règim borbofranquista pel referéndum,
·         la premsa espanyola, tota anticatalanista, etc.

Feu la prova aleatòria i vegeu quantes de les entrades caben dintre de cada apartat...

Vegem ara l’article esmentat:

23/02/2017. Franquisme. Poder Judicial. Corrupció. Vicent Partal. Editorial. Sense separació de poders, ens amenaça el poder absolut. Sobre l’alliberament d’Iñaki Urdangarin, se’n poden dir poques coses. És tan descarat, és tan escandalós… No és únicament que aquest home haja robat diners a cabassos: és que ha comès tota mena de delictes. Des de no pagar l’IVA fins a falsificar documentació, passant per qualsevol cosa que us pugueu imaginar...

Benvolguts,

Avui en Partal parla del cas Urdangarin i del cas de la querella del TC contra la mesa del Parlament de Catalunya.

Uns acudits gràfics d'en Ferreres per centrar el problema:



Uns tasts:
Cas Urdangarin-Cristina:
·         Sense separació de poders, ens amenaça el poder absolut.
·         La sentència ridícula d’Iñaki Urdangarin i la querella, no pas menys escandalosa, contra la mesa del Parlament de Catalunya dibuixen un escenari tenebrós, fins i tot més enllà de la batalla política concreta.
·         Sobre l’alliberament d’Iñaki Urdangarin, se’n poden dir poques coses. És tan descarat, és tan escandalós… No és únicament que aquest home haja robat diners a cabassos: és que ha comès tota mena de delictes. Des de no pagar l’IVA fins a falsificar documentació, passant per qualsevol cosa que us pugueu imaginar
·         És veritat que els Borbons no han tingut mai mesura, però aquesta vegada la burla del règim a la societat és d’una dimensió tan colossal que sembla impossible que s’hi hagen atrevit.

Cas TC contra mesa Parlament de Catalunya. Separació de poders. Corrupció:
·         Això, això que han fet de separar els membres de la mesa del Parlament de Catalunya segons la ideologia que tenen, simplement és propi de dictadures.
·         La situació de la democràcia a l’actual estat espanyol és molt greu. Perquè la tradicional separació de poders que va definir Montesquieu pràcticament hi ha desaparegut.
·         L’amenaça que avui tenim tots els ciutadans de l’estat espanyol és el poder absolut del PP.
·         I crec que no cal pas recordar que aquest és un partit descarnat, que de tants i tants delictes com ha comès ja no tens manera de saber si és una formació política o bé una organització criminal disfressada d’instrument polític.

Vegem ara l’Editorial:

23/02/2017. Franquisme. Referèndum. Mònica Sabata. Felicitacions i encerts, Pacte pel Referèndum. "En qualsevol procés de negociació que es pugui produir arreu del món hi ha reunions que no són públiques i que està bé que així sigui". La dura realitat, però, és que amb el govern de l'Estat espanyol tot és molt més complicat. No es donen les condicions adequades i sembla que no hi ha res a fer.

Benvolguts,

Avui comentem un article potent de la Mònica Sabata. Opinió molt encertada en no esbombar més que el que sigui estrictament útil, independentment de que el Senyor Rabell, el senyor Coscubiela i la senyora Arrimadas opinin.

Ens ha semblat una opinió molt correcta per ajudar a tirar endavant el referèndum. Se la veu molt confiada a que la paraula del Pablo Iglesias es mantindrà per recolzar el referèndum. Creiem que també es mantindran les dels esmentats dirigents de CSQP (procedents d’ICV, fracció espanyolista) que ves a saber qui els paga, recolzant el referèndum però insistint al no a un referèndum unilateral. No deuen haver entès encara les metàfores de trencar els ous per fer les truites (les de botifarra d’ou...).

Però qui li interessa a Catalunya és el poble que pensi per si mateix i que no obeeixi els dirigents, que no líders, que hi ha hagut fins ara. És el poble que decideix, no els gurus ni els dirigents vitalicis...

Vegem les opinions de la Mònica Sabata:

dijous, 23 de febrer de 2017

21/02/2017. Salvador Cot. El 'caudillo' d'El País. Cebrián es declara provinent d'una família franquista davant Cayetana Álvarez de Toledo (marquesa de Casa Fuerte, directora de l'àrea Internacional de la Fundació FAES i periodista ocasional a El Mundo) i explica que el diari El País va sorgir de l'entorn de Manuel Fraga amb el vist-i-plau del règim de Franco.

Benvolguts,


I aquest tal Cebrian és l'Editor del diari més neutre, més equilibrat, més no partidista del règim Borbofranquista. Quins pebrots que té el paio! Diu que no hi havia alternativa a Franco. I així Franco va destrossar mitja Espanya, va destrossar la meva joventut, va maldar per eliminar Catalunya i el català del mon i encara ho intenten els seus deixebles avançats com els de Ciudadanos!!!

I el tal Cebrian, com el Bono i el Felipe González i el Fraga i l'Aznar i molts d'altres dels PPSOE i d'altres partits franquistes lloa els falangistes perquè la seva nissaga és de falangistes...



Però la meva nissaga és republicana pels quatre costats! Jo pertanyo a l'altra Espanya!


Vegem l’article:

23/02/2017. Avui és 23F! Avui fa 36 anys del cop d’estat frustrat (o no?) del Rei, el general Armada i el Tejero. Un altre episodi no explicat, no resolt, de la Transacció Borbofranquista! Deia el Sabino a l'Anasagasti: ¿Qué significaba lo de “Esto no estaba previsto”? ¿Por qué el Rey aparentaba estar tranquilo conmigo y no con Armada?

Benvolguts,

Avui és 23F! Avui fa 36 anys del cop d’estat frustrat (o no?) del Rei, el general Armada i el Tejero. Un altre episodi no explicat, no resolt, de la Transacció Borbofranquista! Deia el Sabino a l'Anasagasti: ¿Qué significaba lo de “Esto no estaba previsto”? ¿Por qué el Rey aparentaba estar tranquilo conmigo y no con Armada?

Considero que cal treure informació desada en calaixos des del 23F. Els records es perden, però documents com els de l’Iñaki Anasagasti de títol La verdad sobre lo que pasó el 23F, publicat sencer en el Bloc, no es perden.

Segons el Bloc de l’Anasagasti amb informació verbal directa de Sabino Fernández Campo,  militar espanyol assistent personal del rei Joan Carles I de Borbó, en molts paràgrafs s’explica que el Juanca estava tranquil, brindant amb xampany amb la Sofia, mentre escoltaven els trets del Congreso per la radio. També explica que el Sabino va repetir moltes vegades a mida que la cosa es complicava, que el Juanca volia que el general Armada que era al Congreso sense que el rei ho sabés, anés immediatament a La Zarzuela i el Sabino ho desaconsellava.

La cosa es complicava, per exemple quan els varen informar que l’exèrcit havia ocupat la seu de Televisió Española,  i el rei va dir la frase, repetida al llarg de la nit a cada nou episodi: “Esto no estaba previsto!”

Tornava a complicar-se quan es va saber que Milans del Bosch havia tret els tancs al carrer a València. I el rei passava d’estar tranquil a esverar-se quan el Sabino li deia que “allò que passava” podia significar la fi de la monarquia, com havia passat amb Alfonso XIII!

Diu l’Anasagasti:

¿Qué significaba lo de “Esto no estaba previsto”? ¿Por qué el Rey aparentaba estar tranquilo conmigo y no con Armada?

Suposo que amb aquests tasts us interessarà llegir completament el document de l’Anasagasti.
Que en gaudiu!
Joan A. Forès
Reflexions

21/02/2017. Economia. Pensions. Enric Serra. Savis que són ases. Fa pocs dies, des del govern espanyol i des del Banc d'Espanya, s'apuntava un altre cop la necessitat de retardar més l'edat de jubilació, de subscriure fons de pensions privats per substituir les mancances del sistema públic i s'augurava als actuals i propers beneficiaris unes rebaixes de percepció dramàtiques.

Benvolguts,

Avui presentem, un article que no necessita massa comentaris, autoexplicatiu, un article molt incisiu que ens explica com l’Estat espanyol no té futur. La gent continuarà emigrant, les infraestructures ferroviàries hauran de desmuntar-se, l’estat de benestar avança vertiginosament cap un Estat de malestar. Els joves no podran tenir criatures perquè no els podran alimentar. D’aquest panorama se’n pot diur un mad-max?

Vegem l'article:

22/02/2017. Franquisme. Nacionalisme espanyol. PPSOE. Cotarelo. 46/45. El nacionalisme espanyol no es divideix entre esquerres i dretes. És sempre de dretes. El d'esquerres, també. El nacionalisme espanyol, especialment el de dretes està disposat a trossejar Espanya a canvi del manteniment del seu privilegi sempitern de governar el que en quedi.

Benvolguts,

Magnífica explicació del capteniment polític del PPSOE. En tot l’article traspua el sentiment que nacionalisme espanyol = franquisme = PPSOE.

Nosaltres ja havíem explicat que el franquisme ja existia abans del Franco. I havíem postul·lat que:

El franquisme, com l’energia, no es crea ni es destrueix, només es transforma!

En Cotarelo diu:

Aquest punt és aquí decisiu perquè explica perquè el nacionalisme espanyol no es divideix entre esquerres i dretes. És sempre de dretes. El d'esquerres, també.

Antonio Cánovas del Castillo, cap del Partit Liberal Conservador,
i Práxedes Mateo Sagasta, cap del Partit Liberal Fusionista,

 Recordem que el bipartidisme de Cánovas del Castillo (Partit Liberal Conservador), i Mateo Práxedes Sagasta (Partit Liberal Fusionista) era exactament això: Bipartidisme o tornisme programat matemàticament amb canvi cada quatre anys (durant 30 anys!), en pla sadomasoquista: Era caciquisme i corrupció institucionalitzada. El Cánovas, com el PP, era la part sado i el Sagasta, com el PSOE era la part massoca.

Segons el Sapiens:
BIPARTIDISME: Va començar amb el Pacte del Pardo el 1876.
Antonio Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i l’alternança en el poder dels dos grans partits, el Partit Liberal Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista liderat per Práxedes Mateo Sagasta, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. El sistema suposava un cert equilibri entre el rei i les corts, la tradició i la modernitat. Queda clar que el sistema podia ser etern, ja que Sagasta, el major exemple de supervivència política en tota la història d’Espanya, que havia estat responsable com a cap de Gobierno del Desastre del 98, va tornar ser elegit el 1901 (com pot ser que passi amb el Rajoy o l’Aznar).  

I finalment vegem l'acudit:

Vegem ara l’article:

dimecres, 22 de febrer de 2017

21/02/2017. Procés. Josep M. Torrent. El maquinista de la Generalitat. Genial el títol de l’article que ens recorda Buster Keaton! Sempre hem considerat que un bon títol, un títol suggerent, encertat, és un complement indispensable a un bon article. Pensament que podríem capgirar i dir que un bon article és un complement indispensable a un bon títol!

Benvolguts,

Genial el títol de l’article que ens recorda Buster Keaton! Sempre hem considerat que un bon títol, un títol suggerent, encertat, és un complement indispensable a un bon article. Pensament que podríem capgirar i dir que un bon article és un complement indispensable a un bon títol! L’article ens va recordant les diferents etapes que el catalanisme modern de centre, el post-modern encara no ha arribat, ha anat realitzant a empentes i rodolons...

Acaba proposant que el Maquinista de la General, ai! de la Generalitat continuï sent en Puigdemont.

Creiem que l’article és explicatiu, però que aquesta visió és antiquada i que les posicions polítiques s’han de definir clarament: CDC volia ser un partit de centre autonomista però era un partit de dretes autonomista (només cal haver observat la germanor de criteris amb UDC, les batusses amb ERC i molt més les batusses amb les CUP). D’aquí se’n conclou que l’article obvia les esquerres que han existit i existiran (haberlas, haylas diuen els gallecs). S’ha de partir de la visió catalanista i independentista. En Macià que era de dretes va decidir amb altres patums de dretes crear un partit independentista d’esquerres perquè se’n va adonar que les esquerres existien (va absorbir els partits de centre i d’esquerra i no va absorbir els partits de dretes com UDC ni els comunistes i trotsquistes). I a més en aquelles circumstàncies els partits d’esquerres eren indispensables, era el contrapès, era l’equilibri.

Segons la nostra modesta opinió aquest criteri continua sent vàlid, els partits independentistes d’esquerres (ERC i CUP) són indispensables per tirar endavant el país. I l’antiga CDC o s’adapta a la nova situació o no ens en sortirem! Segurament aquesta era la proposició que CDC i ERC varen assumir quan varen crear Junts pel Sí!

Vegem l’article d’en Josep M. Torrent: 

21/02/2017. Editorial PuntAvui. Important declaració a Palma. Que gairebé quaranta anys després de la reinstauració de la democràcia, una reunió dels tres consellers de Cultura de Catalunya, el País Valencià i les Balears sigui un fet extraordinari ens indica com està de malament, en molts àmbits comuns, la relació entre els diferents territoris dels Països Catalans.

Benvolguts,

Referint-nos a la propera Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya, on la cultura catalana és la convidada, caldria que quedés ben clar que la convidada és la cultura catalana, no la cultura editada en els Paisos Catalans però que no és en català!. En la Fira de Frankfurt de fa uns anys (en temps del tripartit) on la cultura catalana era també la convidada s’hi va colar la cultura feta en castellà. Esperem que no torni a passar!

Observem també que continuem usant frases com la reinstauració de la democràcia, referint-nos a la situació política post-transacció del 1975-1981, també anomenada règim borbofranquista,  i creiem que anem errats! Aquest fet indica que continuem amarats de borbofranquisme i ens cal alliberar-nos-en tal com diu en Llach a l'Estaca!

Insistim a dir que no podem usar els mots democràcia o estat de dret en va, perquè tenen un significat que no lliga amb el borbofranquisme reinant!

Nota: Creiem que en el text de l'article hi ha un error en usar el mot comptabilitzar quan realment segons el nostre modest criteri hauria de ser compatibilitzar...

Vegem l’Editorial:

dimarts, 21 de febrer de 2017

20/02/2017. Acord històric dels governs dels Països Catalans per defensar la llengua i la cultura. De tant en tant hi ha alguna notícia positiva! Hem de recordar tanmateix que aquestes accions des de la Transacció han estat boicotejades sistemàticament pel PP al País Valencià (durant 40 anys) i a les Illes durant la darrera legislatura de 4 anys. Però quin mal els hem fet? Per què ens tenen aquest odi?

Benvolguts,

De tant en tant hi ha alguna notícia positiva!

Hem de recordar tanmateix que aquestes accions des de la Transacció han estat boicotejades sistemàticament pel PP al País Valencià (durant 40 anys) i a les Illes durant la darrera legislatura de 4 anys. Però quin mal els hem fet? Per què ens tenen aquest odi?

Vegem la notícia:

17/02/2017. [Vídeo] Les tertúlies del Cuní a 8 Al Dia es converteixen en un feu unionista.. Ahir, per exemple, hi havia Màrius Carol, Xavier Vidal-Folch i Antoni Fernández Teixidó contra Gemma Calvet. De fet, en alguns moments, l'exdiputada per Esquerra, va posar molt nerviosos als tertulians unionistes tal com es pot veure al vídeo. Extrapolació a totes les cadenes.

Benvolguts,

Expliquem avui les menes de tertulians (independentistes o unionistes) que hi ha a les cadenes de televisió que es sintonitzen a Catalunya. També expliquem si les televisions d'àmbit territorial català es comporten de manera més o menys partidista i feixista en la tria dels tertulians, o no s'hi comporten.

En Vicent Partal ha dit algun cop, tenint present segurament la Llei de Murphy, la màxima: 

On hi ha la possibilitat d'haver-hi corrupció, n'hi ha!

Veurem si és així!

Presentem avui doncs dos apartats:

  • El el primer hi mostrem l'estudi del directe.cat, referit als tertulians actuals (o de sempre?) de la tramposa cadena godoista de 8aldia
  • En el segon analitzem el procediment trampós que varen tenir la majoria de cadenes espanyoles en les eleccions del 27-S, amb l’aquiescència tramposa de la Junta Electoral Central, procediment que sempre deuen utilitzar! I sense esmentar en aquest cas però que farem algun dia que el Gobierno espanyol directament (Operació Catalunya?) va llogar la cadena de hackers que varen atacar durant hores el 27-S els sistemes informàtics de la Generalitat de Catalunya, en una activitat perillosa i criminal mai no vista (o que mai no havia trascendit), que va afectar els serveis informàtics polítics però també els del sistema de salut, universitari, dels mossos, etc…

dilluns, 20 de febrer de 2017

Endeutament i independència. Resum Executiu Autors: David Ros i Pere Miret

Benvolguts,

Endeutament i independència. Resum Executiu Autors: David Ros i Pere Miret Una Catalunya independent naixeria amb un endeutament situat entre el 50 i el 75% del seu PIB, molt per sota de la mitjana de la UE (87,2% del PIB). Un % de deute sobre el PIB similar o inferior a Alemanya, Holanda o Finlàndia. En canvi, la Catalunya autonòmica ha de suportar un deute superior al 105% del seu PIB (deute propi + % 19,5 del deute net de l’Estat espanyol corresponent a l’esforç fiscal de Catalunya) Sovint es parla del deute que tindria una Catalunya independent tractant el deute de forma aïllada, sense considerar que en una separació d’estats el que es reparteix son els actius i els passius. Sovint també s’oblida que els agents i autoritats financeres internacionals obliguen a una negociació que acaba amb una solució pactada, que és l’única manera de donar tranquil·litat i continuïtat als mercats. També sovint es posa èmfasi en parlar dels riscos de la independència sense fer esment dels costos i riscos financers de tota mena que suposa mantenir la dependència a l’Estat espanyol. A la pregunta de si el nou Estat naixeria poc o molt endeutat podem concloure que: 1. El deute que suporten avui els catalans pel fet de viure a Espanya és superior al que tindrien en una Catalunya independent, sigui quin sigui el criteri que s’utilitzi per a repartir el deute (ara és el 105,3% del PIB) 2. El deute català actual més el que s’heretés del Regne d’Espanya seria assumible per l’economia catalana en el marc d’un nou estat, en situar-se per sota de la mitjana dels països europeus i amb un estalvi d’entre un 30 % i un 52 % en relació amb la situació actual dins de l’Estat espanyol. 1. El deute actual de Catalunya Els catalans suporten el deute propi de la Generalitat així com aquella part del deute de l’Estat espanyol que paguen a través del seu esforç fiscal. El deute de la Generalitat al final de l’exercici 2015 ha estat de 72.274 milions d’euros, al qual cal afegir el percentatge del deute net de l’Estat espanyol que correspon al seu esforç fiscal. 940.516 mil milions és el que el Banc d’Espanya calcula com a deute de l’Administració central de l’Estat espanyol. Aquest és el deute brut, però cal considerar que té associats actius financers, en particular el FLA, Fons de Finançament a Comunitats Autònomes, les quals ja el tenen comptabilitzat al seu propi passiu. Si bé en l’àmbit internacional, a l’hora de comptar el risc del deute sobirà és lògic que es calculi el deute brut del qual respon 2 l’Estat, considerat globalment, aquí ens trobem en la necessitat de calcular el deute davant d’una separació d’estats, ja que cada regió autònoma respon del seu propi deute Deute net de l'Estat espanyol (PDE) (31-12-15) Administració central Actius per FLA Deute net En milions d'euros 940.516 150.208 790.307 Percentatge sobre el PIB 87,0 13,9 73,1 Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Banc d’Espanya. Aquest deute net de 790.307 milions d’euros, és l’import a partir del qual s’hauria de calcular la part que correspondria a Catalunya en una separació de l’Estat espanyol, ja que el FLA ja el té incorporat com a deute propi la Generalitat de Catalunya. 2. Escenaris d’assoliment de la independència i el seu impacte sobre l’endeutament 2.1. Independència sense negociació amb l’Estat espanyol Sense negociació el deute català ja hem vist que seria de 72.274 milions d’euros. Un 33,6 % del seu PIB. La preocupació dels creditors vindrà més per garantir com pagaria l’Estat espanyol el deute una vegada Catalunya no en formi part, que no per la capacitat que el nou Estat pugui assumir la seva part, ja que el deute de Catalunya serà inferior al que paga actualment pel fet de romandre dins de l’Estat espanyol. Si els creditors no veuen garantit el cobrament del deute és evident que es posaran una vegada més en funcionament l’FMI, la UE, el BCE, el Club de Paris (creditors públics) , el Club de Londres (creditors privats), que pretenen garantir el cobrament del deute sobirà, evitar l’augment del risc, garantir la viabilitat dels dos estats (predecessor i successor), reduir l’impacte en els mercats financers... Cal recordar que el deute de l’antiga Iugoslàvia, en el moment de la seva dissolució, era d’uns 16.000 milions d’euros, el de l’antiga URSS era d’uns 53.500 milions, mentre que el de l’Estat espanyol pot superar els 1.000.000 milions d’euros. 2.2 Independència amb negociació amb l’Estat espanyol Els criteris de repartiment del deute que s’empren habitualment són els de l’activitat econòmica, la població, la despesa realitzada, la inversió realitzada, el deute històric... Però no és correcte ignorar, en la separació d’estats, el repartiment d’actius i passius. En el cas de Catalunya pot servir de punt de partida per a fer el repartiment l’estudi realitzat per Jordi Angusto, Marcel Coderch i Gemma Pons “Repartiment d’actius i passius entre Catalunya i l’Estat espanyol. El balanç patrimonial de l’estat com a eina de càlcul”. En estudiar el balanç de l’Estat espanyol han posat de manifest que “en termes econòmics i tractat com si fos una corporació empresarial, l’Estat espanyol té uns passius que superen en molt els seus actius; altrament dit, està en situació de fallida i no podria fer front a la 3 totalitat dels seus deutes ni en el cas de vendre’s la totalitat dels actius”. Els autors quantifiquen “el forat” de l’Estat espanyol en més de 269.000 milions d’euros. Dit d’una altra manera, a cada euro d’actius li correspon un “forat” d’un 46 % d’euro, un sobrecost del 46 % per actiu. Els autors estimen que els actius materials que poden estar ubicats a Catalunya es troben per sota del 15 %. Aquest percentatge no sorprèn, ja que segons l’estudi de la Fundació BBVA que citen, a Catalunya hi ha poc més del 2,66 % dels edificis de l’Estat a tot el seu territori. L’estimació equivaldria a uns 20.000 milions d’euros d’actius, que suposarien haver d’assumir uns 29.000 milions d’euros de passius. Un sobrecost discutible des de Catalunya, ja que ha estat a bastament pagat prèviament via dèficit fiscal, i més, si tenim en compte que en les privatitzacions, AENA per exemple, no ha incorporat cap sobrecost. 2.2.1 Deute de la Catalunya autonòmica comparat amb el del nou Estat i percentatge sobre el PIB. Diferents escenaris possibles Aquesta taula resumeix els càlculs del deute segons els diferents criteris de repartiment i escenaris amb o sense negociació amb l’Estat espanyol. Si ja hem calculat que sense acord l’endeutament d’una futura República catalana seria només del 33,6% del seu PIB, amb un repartiment d’actius i passius aquest endeutament se situaria entre el 47,1% del PIB i un màxim del 73,2%, molt similar al càlcul que sortiria d’aplicar la despesa de l’Estat a Catalunya, situada a l’entorn del 10%. Deute propi Percentatge a assumir Part del deute net a incorporar Total deute Percentatge PIB Catalunya Situació actual 4 A. Catalunya autonòmica dins l'Estat espanyol 72.274 19,5 % 154.110 226.384 105,3 Imputació del deute, abans del repartiment d'actius i passius B.1 Sense acord 72.274 0,0 % 0 72.274 33,6 B.2 Sense acord, no assumint FLA en tant no es negociï 28.931 0,0 % 0 28.931 13,5 C. Segons PIB 72.274 18,9 % 149.368 221.642 103,1 D. Segons població (cas TxèquiaEslovàquia) 72.274 15,9 % 125.659 197.933 92,1 E. Segons despesa de l’Estat a Catalunya. (Mitjana de la despesa 2006-2011) 72.274 10,6 % 83.773 156.047 72,6 Imputació del deute, repartiment d'actius i passius (sense existències Tresor Públic) Segons actius materials. Angusto, Coderch i Pons. Part inferior forquilla 72.274 - 29.000 101.274 47,1 Segons actius materials. Angusto, Coderch i Pons. Part superior forquilla 72.274 - 85.000 157.274 73,2 Segons els immobles públics estatals a Catalunya 72.274 2,7 % 20.977 93.251 43,4 Segons els metres quadrats dels immobles estatals a Catalunya 72.274 1,0 % 7.886 80.160 37,3 Font: Elaboració pròpia a partir de les diferents fonts citades. Si comparem aquests distints escenaris amb la situació de l’endeutament de la resta dels actuals estats de la UE, en un repartiment d’actius i passius, la República catalana tindria un deute molt inferior a la mitjana de la UE, al Regne Unit o Àustria, i similar o inferior a Alemanya, Holanda o Finlàndia. 2015 Deute públic en % del PIB Grècia 179,0 Itàlia 132,8 Portugal 129,1 Xipre 108,4 Catalunya autonòmica dins l’Estat espanyol 106,4 Bèlgica 106,1 Catalunya assumint deute segons PIB 104,3 Espanya 99,0 Irlanda 98,4 França 96,2 Zona de l'euro 93,5 Catalunya assumint deute segons població 93,5 Regne Unit 88,6 UE-28 87,2 Croàcia 86,0 5 Àustria 85,9 Eslovènia 83,5 Hongria 75,8 Catalunya assumint deute segons actius materials, marge superior 75,7 Catalunya assumint deute segons despesa de l’Estat a Catalunya 74,3 Alemanya 71,6 Països Baixos 66,8 Malta 64,0 Finlàndia 62,7 Eslovàquia 52,3 Polònia 51,4 Catalunya assumint deute segons actius materials, marge inferior 49,6 Catalunya assumint deute segons els immobles públics estatals a Catalunya 45,9 Suècia 44,0 Lituània 42,7 Rep. Txeca 40,9 Dinamarca 39,9 Catalunya assumint deute segons m2 dels immobles estatals a Catalunya 39,8 Romania 39,0 Letònia 36,7 Catalunya assumint exclusivament deute propi (sense acord) 36,1 Bulgària 28,2 Luxemburg 21,3 Catalunya assumint exclusivament deute propi sense acord, no assumpció del FLA 16,0 Estònia 10,1 Fonts: Ameco, Banc d'Espanya, INE, Idescat i elaboració pròpia. Nota: El deute de Catalunya (exclusivament en aquesta taula) inclou el de l'Administració local i la Seguretat Social (consolidada) perquè sigui homogènia la comparació amb la UE. 3. PIB, evolució del deute sobirà i la seva qualificació Aquesta evolució dependrà en gran mesura del nivell dels tipus d’interès en relació al PIB nominal. Les previsions per als propers anys són de tipus d’interès molt baixos atesa la política monetària propiciada pel Banc Central Europeu. D’altra banda, els creixements del PIB previstos per al nou Estat català són força alts, amb l’impuls de la desaparició del dèficit fiscal amb l’Estat espanyol, que permetria un important augment de la despesa pública al territori català, amb el consegüent efecte multiplicador. Aquest fet permetria que el saldo públic tingués superàvits, llavors el nivell del deute públic disminuiria progressivament en relació amb el PIB, fins i tot tenint en compte els venciments pendents. La possible qualificació del deute sobirà d’un Estat català, ja ha estat analitzada en altres estudis, i se situaria en la banda mitjana alta del grau d’inversió, que facilita un clar accés als mercats de capitals internacionals; molt per sobre del País Basc i Navarra, que gaudeixen del concert econòmic. 6 4. Conclusions 1. El deute que suporten avui els catalans pel fet de formar part de l’Estat espanyol és superior al que tindrien en una Catalunya independent, sigui quin sigui el criteri que s’utilitzi per a repartir el deute. 2. El deute català actual més el que s’heretés del Regne d’Espanya seria assumible per l’economia catalana en el marc d’un nou estat, en situar-se per sota de la mitjana dels països europeus i amb un estalvi d’entre un 30 % i un 52 % en relació amb la situació actual dins l’Estat espanyol. Catalunya no seria un estat especialment endeutat, i podria començar la seva vida amb una economia sanejada. 4. La negociació dels actius i passius situaria el deute del nou Estat entre el 75 % i el 50 % del PIB, per sota de la mitjana de la UE. Amb el creixement del PIB, aquest percentatge disminuiria significativament. 5. Fins que no es negociés l’endeutament de Catalunya, el deute públic es col·locaria al voltant del 36 % del PIB, percentatge que podria disminuir al 16 %, mentre no s’assumís la devolució del FLA a l’Estat espanyol, molt per sota de la mitjana europea. Cal dir que no considerem probable aquest escenari, per les raons explicades. El dret internacional és el marc a considerar i una garantia per a una solució negociada. David Ros Serra. Economista, interventor d’Administració local Pere Miret Economista, Màster en Anàlisi Econòmica i Finances i MBA

dissabte, 18 de febrer de 2017

17/02/2017. El Nacional. Els avantpassats feixistes de la fiscal Magaldi. Als anys 20 del segle passat va haver-hi a Girona diversos intents de crear un nucli estable del Fascio (el partit únic de Mussolini) que mai no va esdevenir gaire dinàmic. El principal motiu de la inactivitat van ser les tradicionals divergències entre la colònia local i sobretot les dissensions internes entre la mateixa família de l’agent consular Magaldi, la més nombrosa de la comunitat italiana de Girona".

Benvolguts,

Varem acabar l’article comentat ahir sobre la fiscal franquista Magaldi amb la frase:

Cal trobar, tanmateix, més informació sobre aquesta família d’autèntics feixistes...

I aquesta informació ha aparegut ràpidament i la comentem en l’article complementari Els avantpassats feixistes de la fiscal Magaldi.

#0013 @somrepublica L'Operació Catalunya segons el mestre #Puyal
Les clavagueres espanyoles


L'ULL DE L'AGULLA
Els avantpassats feixistes de la fiscal Magaldi
El Nacional
Barcelona. Divendres, 17 de febrer de 2017

Al número 288 de la magnífica "Revista de Girona", Joan Barbarà explica que els Magaldi van arribar a Girona el 1864 des de Rivello, una localitat de la regió de Basilicata, al sud d'Itàlia, potser empesos per les dures condicions del país, sacsejat pels conflictes de reunificació. Barbarà cita l’historiador Arnau González i Vilalta a "Cataluña bajo vigilancia", on explica que, als anys 20 del segle passat va haver-hi  a Girona diversos intents de crear un nucli estable del Fascio (el partit únic de Mussolini).

"Malgrat que en diversos períodes fins i tot hi va arribar a ser, mai no va esdevenir gaire dinàmic. El principal motiu de la inactivitat van ser les tradicionals divergències entre la colònia local i sobretot les dissensions internes entre la mateixa família de l’agent consular Magaldi, la més nombrosa de la comunitat italiana de Girona", explica el reportatge. Es veu que Giuseppe Magaldi, que s’havia afiliat al Partit Nacional Feixista el juny de 1928, no tenia gaire predicament entre els italians gironins. González revela en el seu llibre alguns noms de persones que es van afiliar a l’organització feixista italiana a Girona. Entre ells Giovanni di Giuseppe Magaldi, Giuseppe di Giovanni Magaldi, Salvatore di Antonio Magaldi, Maddalena i Maria Magaldi.

Aquest només és un detall de l'excel·lent treball de Barbarà, que insisteix que "la majoria d’italians que es varen establir a la ciutat eren gent emprenedora, amb un cert nivell d’instrucció, que buscaven estabilitzar les seves vides i fugir de la conflictivitat que es vivia aleshores a la seva terra. No venien a buscar feina sinó a crear-ne".
El Nacional 

Joan A. Forès
Reflexions



divendres, 17 de febrer de 2017

17/02/2017. Perfil de la tal Magaldi (arribat per internet). Pertanyent a una família feixista italiana, instal·lada a Catalunya abans del 1936. Van intentar estendre el feixisme per la ciutat de l’Onyar. Pel que sembla amb no massa èxit perquè només es té constància d’aquesta sola família com a propagadors del feixisme a Girona...

Benvolguts,

Ens ha arribat el perfil de la tal fiscal Magaldi, pertanyent a una família feixista italiana, militants del Partit Nacional Feixista, família que va arribar i es va establir a Catalunya, concretament a Girona, abans del 1936 i va intentar estendre el feixisme per la ciutat de l’Onyar. Pel que sembla amb no massa èxit perquè només es té constància d’aquesta sola família com a propagadors del feixisme a Girona...

La fiscal diu que té 64 anys per tant devia néixer al voltant del 1953.

Jo odio els sanguinaris feixistes espanyols i de retruc els feixistes italians que venien a bombardejar Catalunya. I odio els actuals franquistes hereus dels anteriors.

Ja admeto que aquests assumptes m’interessen extraordinàriament. Jo vaig néixer el 1937 a Barcelona, en territori republicà començant a ser assetjat en aquell moment per l'exèrcit espanyol que estava culminant la guerra d'Espanya contra Catalunya, repetició de la Guerra de Successió dels borbons contra els àustries tristament finalitzada l'11 de setembre del 1714.

Nosaltres varem perdre la guerra i els franquistes la varen guanyar, ajudats pels governs dels feixistes italians, dels nazis alemanys i del Vaticà i la seva Cruzada.

I nosaltres, i la fiscal Magaldi també, varem viure l'ocupació per l'exèrcit espanyol i pels seus sequaços, falangistes, requetés, funcionaris (mestres, professors universitaris, secretaris d'ajuntaments, notaris, registradors de la propietat, personal de RENFE, i capellans i bisbes). I varem viure el genocidi físic i cultural de Catalunya durant tota la nostraa joventut, aixafats pel franquisme més salvatge, que a l'any 1975 a través de la "transacció borbònico-franquista" va disfressar-se de democràcia, "de forma que todo cambie para que nada cambie". Amb la diferència que nosaltres varem patir l'ocupació i en canvi la fiscal Magaldi la devia gaudir!

És per això que tinc contínua necessitat d’explicar el context de la guerra i la postguerra.

A la gent de la meva generació els varen assassinar econòmicament, culturalment, i físicament molt sovint. Amb l'ocupació militar i civil varen assassinar Catalunya. La Catalunya que hem viscut no és la que havien viscut els nostres pares i que ells havien preparat per a nosaltres. És una Catalunya franquista, borbònica, espanyola, repugnant...

Endavant, doncs amb els comentaris:

Hem de recordar que, segons la Viqui:

Benito Amilcare Andrea Mussolini (Dovia di PredappioForlíRegne d'Itàlia29 de juliol del 1883 - Giulino di Mezzegra27 d'abril del 1945), fou el cap d'estat dictatorial d'Itàlia durant el període de 1922 fins al 1943. Va ser el creador d'un règim antidemocràtic anomenat feixisme, en el qual ell va rebre el sobrenom de Duce (guia o cap). A partir de 1936, el seu títol oficial va ser Sua Eccellenza Benito Mussolini, Capo del Governo, Duce del Fascismo e Fondatore dell'Impero ("Sa excel·lència Benito Mussolini, Cap del Govern, Duce del Feixisme i Fundador de l'Imperi")[1]
 El 23 de març de 1919, Mussolini fundà el fascio a la Piazza San Sepolcro de Milà com el Fasci Italiani di Combattimento (Esquadra Italiana de Combat), consistent en 200 membres.;[48]tot i que segons Mussolini només hi havia presents 50 membres,[49] però en anys posteriors, quan la qualificació de "sansepolcrista" donava automàticament drets a beneficis substancials econòmics i socials, van ser centenars de persones els qui van aconseguir afegir el seu nom a la llista.[49]



Així doncs aquesta senyora, fiscal franquista espanyola, de nissaga feixista italiana, que es devia trobar bé en la franquista Espanya de Franco i que es deu trobar més que bé en la franquista Espanya post-Franco, per alguna cosa s'ha colocat de fiscal franquista a Catalunya i com que a més és una provocadora compulsiva, ha fet tots els numerets i totes les posturetes en els judicis a Mas-Ortega-Rigau: asseure’s de forma que surti a totes les fotos de totes les jornades i a tots els vídeos del judici múltiple a Mas-Ortega-Rigau, aturar-se, girar-se i plantar cara fumant una cigarreta, provocant els joves antifeixistes a la sortida del Palau de Justícia(?)...

I a més ha fet que els mitjans cavernícoles de Madrid hagin aprofitat per parlar més d'aquesta anècdota que dels aspectes realment importants d'un judici antidemocràtic que serà el previ a un altre judici antidemocràtic a la Presidenta del Parlament català. I diem antidemocràtic perquè estem immersos en un procés kafkià que usa una justícia amb la balança desequilibrada cap el nacionalisme espanyol sense cap oportunitat pel nacionalisme català. I cal dir ben alt que el recurs continu a anomenar Espanya estat de dret no s'aguanta per cap cantó. L'Estat espanyol no és un estat de dret. No n'hi ha prou de dir-ne estat de dret per què un estat corrupte, ple dels assassins franquistes encara repapats a les seves poltrones sigui un estat de dret!

Que quedi clar que no creiem que l'Estat espanyol sigui un estat de dret ni estem d'acord a que una Constitució franquista creada amb soroll de sabres franquistes sigui cap model exportable de Constitució...

Unes quantes fotos i acudits gràfics del feixisme-nazisme-franquisme-borbonisme:

dijous, 16 de febrer de 2017

15/02/2017. Editorial. El doble raser de la Fiscalia a Múrcia i a Barcelona. Els nou fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya van decidir per unanimitat que no hi havia delicte en la consulta o procés participatiu del 9-N i la Fiscalia General de l'Estat va ordenar que es presentés una querella contra el president de la Generalitat Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau pels delictes de desobediència i prevaricació.

Benvolguts,

El doble raser de la Fiscalia a Múrcia i a Barcelona. Els nou fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya van decidir per unanimitat que no hi havia delicte en la consulta o procés participatiu del 9-N i la Fiscalia General de l'Estat va ordenar que es presentés una querella contra el president de la Generalitat Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau pels delictes de desobediència i prevaricació.
En canvi la Fiscalia General de l'Estat acaba d'ordenar no continuar endavant amb la investigació que duien a terme les fiscals del cas Púnica contra el president de la Regió de Múrcia, Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular.

Doble raser Catalunya-Espanya i doble raser CIU-PP!

Vegem l'editorial:

11/02/2017. Franquisme. Salvador Cot. Rajoy veu 'pied-noirs' espanyols. Sempre que els espanyols parlin del 48%, etc se’ls ha de recitar la dècima: “Són 72 escons del SÍ contra 52 escons del NO! I els 11 restants fins a 135 són de CSQP que la mateixa nit electoral van dir que de cap manera es podien afegir els seus 11 vots als SI o als NO!”

Benvolguts,

Vegem els resultats comentats del 27-S!

“Són 72 escons del SÍ contra 52 escons del NO! I els 11 restants fins a 135 són de CSQP que la mateixa nit electoral van dir que de cap manera es podien afegir els seus 11 vots als SI o als NO!”

En Salvador Cot explica que
:
El supremacisme castellanista de sempre avança cap a la consideració de pied-noirs dels unionistes catalans, als qui, tot i oferir tutelatge, acusa, implícitament, de passivitat davant la força social de l'independentisme. 

I Els diuen que els salvaran, encara que a Catalunya ningú no demani ser salvat.

Com podeu veure el Rajoy va fent amics:

dimecres, 15 de febrer de 2017

11/02/2017. Franquisme. Toni Soler. La Moncloa té un problema. El sobiranisme català ha de canviar d’estatus si vol captar l’atenció dels agents polítics i econòmics. És a dir, ha de deixar de ser una molèstia, o una ofensa, per esdevenir un problema. Conclusió: el govern espanyol no pot suspendre l’autonomia catalana, perquè sense la Generalitat i el Parlament no seria capaç d’administrar el territori seguint els principis de l’estat de dret i de la democràcia. Això, amics, és un problema real. I el tenen ells.

Benvolguts,

Magnífica reflexió d’en Toni Soler! I és per llegir-la tres cops i pensar-hi tres dies. Un cop ho tinguem clar, endavant les atxes!

La Moncloa té un problema
Toni Soler ACTUALITZADA EL 11/02/2017 18:08


MOLESTAR. Tenir raó, tenir relat, tenir marca, està molt bé. Però en una batalla política i diplomàtica, aquesta mena d’arsenal és insuficient. No diré, Déu me’n guard, que per fer una truita cal trencar els ous. Només diré, si se’m permet, que el sobiranisme català ha de canviar d’estatus si vol captar l’atenció dels agents polítics i econòmics. 

És a dir, ha de deixar de ser una molèstia, o una ofensa, per esdevenir un problema. 

Perquè davant d’un problema els poders actuen (sobretot si tenen un informe que diu que el preu de la inacció serà superior al preu de l’acció). Exemple de problema: l’agència Moody’s ha reconegut recentment que, en cas de conflicte, un impagament del deute per part del govern català podria ser interpretat pels mercats com un impagament de l’estat espanyol. Fins ara era la tesi de Junqueras. Ara és la de Moody’s.

REPRIMIR. El repte català és de primera. Fer un referèndum sense acord és molt difícil; aplicar les lleis de transitorietat, en cas de victòria del sí, encara més. Però posem-nos a la pell de Mariano Rajoy, forçat a fer respectar la seva autoritat en un territori díscol. Imaginem que la Moncloa, per la força, desarticula el referèndum i evita que es compleixi el mandat del Govern i del Parlament. Si Rajoy se sent magnànim, ho podria deixar aquí; però si el govern català hi torna, haurà d’acabar portant els seus membres als tribunals. Tot i així, el Parlament seguirà existint, i el seu mandat es tornarà a aplicar. Per evitar-ho, al final el govern espanyol haurà de suspendre l’autonomia i dissoldre el Parlament, democràticament elegit, la qual cosa a Europa farà lleig, i a Catalunya significarà, aquest cop sí, una ruptura mental difícilment reversible. (L’efecte a Espanya tampoc no serà gaire bo, perquè ¿algú creu que una mascarada com és l’estat de les autonomies durarà gaire, si Catalunya passa a ser un territori no autònom?)

GESTIONAR. Però això no és res. Ara imaginem la situació real del país amb l’autonomia suspesa per decret. Imaginem -no és fàcil- que no hi ha reacció ciutadana i que la gent s’avé a la recentralització forçada. Després d’un procés de depuració a escala industrial, amb una Generalitat intervinguda, sense consellers ni directors generals, el govern espanyol haurà de demostrar que és capaç de fer rutllar els serveis públics a Catalunya. (Fa més de 30 anys que som una comunitat autònoma, hi ha coses que no s’aprenen en un parell de mesos.) Les escoles, els hospitals, la seguretat, els serveis socials, el transport, l’administració local... El govern espanyol haurà de fer rutllar una maquinària immensa des de la distància, com fa amb Renfe, o bé comptar amb la bona gent que recluti l’Enric Millo. Imagineu consellers i alts càrrecs de la nova administració catalana militants del PP (5è partit de Catalunya!) fent-se obeir pel territori, contravenint tots els mandats del Parlament.

Conclusió: el govern espanyol no pot suspendre l’autonomia catalana, perquè sense la Generalitat i el Parlament no seria capaç d’administrar el territori amb normalitat i eficàcia, seguint els principis de l’estat de dret i de la democràcia. Això, amics, és un problema real. I el tenen ells.
Toni Soler

Joan A. Forès

Reflexions