diumenge, 8 de gener del 2017

08/01/2017.Història. J. M. Solé i Sabaté. L'exemple del Noi del Sucre. En Salvador Seguí, el Noi del Sucre, va dir que els treballadors catalans no temien per res el catalanisme i que se sumarien a tot el que fos favorable al moviment obrer. Incloent la independència. És un acte indigne del moviment obrer i la seva història que uns dirigents i exdirigents de CCOO o de la UGT no se sumin avui al dret a la independència de Catalunya.

Benvolguts,

El catedràtic Solé i Sabaté ens parla d’una opció que mai se li hauria acudit ni a l’esquerra ni al centre ni a la dreta catalana d'abans de la guerra: No estar sistemàticament al costat dels independentistes catalans. “Salvador Seguí, el noi del sucre” que ho explica molt clarament, directament en la introducció. Parla de les tres figures que han quedat a la nostra memòria històrica com una mena de llegenda per les seves aportacions tant en el camp de les seves respectives ideologies com en el de les seves realitzacions orgàniques. Són tres figures que representen encara, cada una d’elles un estament social diferent i fins i tot oposat de la nostra societat. Es refereix a Enric Prat de la Riba, a Francesc Layret i a Salvador Seguí. Segons explica:

El primer va sintetitzar el pensament i l’acció de la burgesia catalana, particularment la mitjana, a la qual va donar uns objectius polítics. El segon, Layret, va intentar realitzar el mateix amb la petita classe mitjana, la més acostada al treballador emancipat, i va arribar a donar-li uns justificatius de poder que no tenia. I el tercer, Seguí, va intentar, tasca més difícil encara, fer el mateix amb la classe proletària del país. Volia donar-li, això ho va realitzar, unes estructures proletàries per a defensar els seus interessos de classe social, però volia que tingués també, això no ho va poder realitzar, unes projeccions i unes ambicions que fossin vàlides en un moment donat, en el qual les masses obreres catalanes assolissin la direcció de la societat catalana...

Hi ha un llibre de Manuel Cruells, editat a les acaballes del franquisme de títol Salvador Seguí, el Noi del Sucre. El llibre d’en Manuel Cruells és de lectura obligada si es vol entendre la història de Catalunya del segle XX. I s’ha de llegir per comprendre les traïcions dels partits espanyols pretesament d’esquerres que al llarg dels temps s’han anat apoderant subtilment dels partits catalans homònims, i que s’han doblegat servilment a les dretes nacionalistes espanyoles de tal manera que en aquests moments són indistingibles. Avui podem parlar del PPSOEC’s i els seus sindicats i podem veure-hi l’essència del nacionalisme espanyol més salvatge. L’unionisme, amb tota la seva cruesa. Només cal veure com cap d’aquests partits, avui, accepten la sobirania de la nació catalana, i veure com els mesells abduïts per aquests nacionalistes-colonialistes espanyols llepen el cul dels monarques franquistes i dels partits franquistes espanyols.

La darrera mostra d’esquerra espanyola encara no totalment abduïda per les dretes colonialistes la trobem en Podemos i les seves confluències. I si parlem de les confluències de Podemos com CSQP, ECP, etc, que com a franquíciats indica que obeeixen ordres de la central, podem intuir que és un mal senyal, perquè abans d’hora ja s’han donat! Cauen perfectament en la definició que hem mostrat en el paràgraf anterior: són colonialistes, no accepten la sobirania catalana, i no sabem qui els paga, però algú els paga! I parlem dels partits i dels seus dirigents, no dels militants i simpatitzants i votants que tanmateix han de ser conscients d’aquestes tres “virtuts” dels seus dirigents: són nacionalistes espanyols, són colonialistes i són  corruptes...

Ja hem explicat molts cops com el Pablo Iglesias en la seva primera visita a les colònies, en el Velòdrom d’Horta, va fer unes declaracions dient que la seva memòria històrica partia de la Constitució de l’any 1978. Ço que implica que accepta la història anterior: l’Alzamiento franquista contra la legalitat republicana, la guerra de les dretes contra les esquerres espanyoles, la guerra contra Catalunya, el milió de morts i exiliats, els 40 anys de franquisme i la tramposa entronització un cop més de la corrupta monarquia borbònica en les nostres vides. I aquests són els menys contaminats! Esperem que rectifiquin i que tots acceptin que l’enemic comú de Podemos i de Catalunya és el mateix: el franquisme sociològic, representat pels PPSOEC’s.

Vegem ara l’article molt encertat d’en Solé i Sabaté:

OPINIÓ

CATEDRÀTIC D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA A LA UAB - 

8 gener 2017 2.00 h

TRIBUNA
L'exemple del Noi del Sucre

J. M. Solé i Sabaté - catedràtic d'Història Contemporània a la UAB

“Mai el moviment obrer ha tingut por de la llibertat

Als anys vint del segle passat, en un període de reivindicació del moviment nacional català per avançar per l'hegemonia del poble, en Salvador Seguí, el Noi del Sucre, va dir que els treballadors catalans no temien per res el catalanisme i que se sumarien a tot el que fos favorable al moviment obrer. Incloent la independència.

És un acte indigne del moviment obrer i la seva història que uns dirigents i exdirigents de CCOO o de la UGT no se sumin al dret a la independència de Catalunya.

Els moviments populars al llarg del segle XIX van reivindicar de forma diversa una república catalana com eina bàsica per millorar la vida dels treballadors. Al segle XX no els tremolaren les cames, a anarquistes, socialistes i comunistes, a l'hora de defensar-ho si així la gent ho volia.

Van ser els aparells del PSOE, còmplice vergonyant amb la dictadura de Primo de Rivera, i el PCE quan la República i la guerra civil, els qui van lluitar per avortar el que de nacional o social tenia el moviment obrer català.

Quan el franquisme tot era falsa comprensió dels drets nacionals de Catalunya, a l'hora de la democràcia va aparèixer el nacionalisme espanyol de sempre. Agressiu i insensible vers els altres. La data clau de la trampa fou el dia després del 23-F amb l'acord del rei imposat i el frau de la transició democràtica amb el suport de PSOE i PCE. Avui, que tots els sectors socials del país estan a favor de decidir el futur de Catalunya en un referèndum, ens apareix una barreja de marxisme, populisme i activisme que dubta i que diu que el problema social és previ.

Més ignorància, impossible. No hi ha res més social, just, solidari i transversal que la reivindicació d'un poble per la seva llibertat.

Ja s'acaba la mediocre hegemonia marxista de gent de casa bona, massa d'ells fills de franquistes, la que va podrir el PSUC de debò, el dels obrers i pagesos, el de la lluita antifranquista, el de l'Assemblea de Catalunya, el de la il·lusió per després de la dictadura. La que va anar a torçar la digna trajectòria del PSC, per ser sempre PSOE, fins a la marginalitat.

La majoria dels seus militants, com ho escrivia Antoni Gutiérrez Díaz, eren antifranquistes. De comunistes, en tenien tan poc com l'escàs valor que demostren uns dirigents sindicals temorosos de les masses catalanes al carrer, uns sindicalistes que si els veiés la CNT històrica i honesta, l'anterior a caure en mans dels totalitaris de la FAI, s'avergonyiria d'aquests funcionaris simples intermediaris d'empresaris, bancs i partits borbònics.

Uns marxistes que en embriagar-se de tanta ideologia mai no van entendre la vergonya del Mur de Berlín, la conversió de Cuba en el desencís més gran, la gerontocràcia soviètica i ni van veure que la intervenció a l'Afganistan era igual de criminal que les americanes a l'Amèrica Llatina.

Ni tan sols van entendre el Maig del 68. Mai el moviment obrer ha tingut por de la llibertat; qui ho diu menteix i insulta.
J. M. Solé i Sabaté 

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada