dimecres, 27 de desembre de 2017

26/12/2017. Sara González. Tabàrnia o la idea de les «dues Catalunyes» quan no pots tombar l'independentisme. Hi ha victòries amargues. La d'Inés Arrimadas n'és, sens dubte, un clar exemple. El triomf a les eleccions del 21-D ha estat indiscutible, però la consolidació de la majoria absoluta independentista suposa per a Ciutadans un mur infranquejable per assaltar la Generalitat tal com pretenia al capdavant del bloc del 155.

Benvolguts,

Els unionistes i el seu rei continuen fent el ridícul. Volen crear una nova distribució administrativa dintre de Catalunya, de nom Tabàrnia.

No sé si el nom pel nou territori tindria més acollida entre el votants unionistes si l'anomenessin Tabèrnia !

Vegem l'aticle:

26/12/2017. Ferran Casas. Felip VI punxa a Catalunya. El missatge de Felip VI té a Catalunya 737.000 espectadors i una quota de pantalla del 39,8%, la més baixa de l'Estat: 8 milions d'espectadors el van seguir a tot l'Estat, quatre menys que el discurs del 3 d'octubre. Ha estat el seu primer gran discurs sobre la situació catalana després del seu contundent missatge institucional del 3 d'octubre, poques hores després del referèndum de l'1-O, brutalment reprimit, i en un dia d'aturada de país i manifestacions multitudinàries. En aquella amenaçadora intervenció no va tenir cap gest cap a les víctimes policials ni va mostrar cap empatia cap als catalans que havien votat sí. El cap de l'Estat ha afirmat que la via independentista només generarà “discòrdia, incertesa, desànim i empobriment moral, cívic i –per descomptat– econòmic de tota una societat”.

Benvolguts,

En Ferran Casas, director de Nació Digital i membre de diverses taules de debat televisiu explica la seva visió sobre el discurs de l'usurpador hereditari de la funció de Cap d'Estat espanyol. En el càrrec des que fou entronitzat, sense haver estat escollit pel poble, ha pres una posició clara contra Catalunya, contra el poble de Catalunya, que vota independència i república. El borbó es posa al cap de l'atac de l'Estat contra Catalunya, en comptes de fer com la Reina d'Anglaterra, per exemple, que va tenir una posició neutre entre el Regne Unit i Escòcia en el seu Referèndum d'Independència del 2014. O sigui que si consideren que és el rei d'Espanya que ho facin però no és el nostre rei i en lògica conseqüència actua com el nostre enemic...

Recordem que el borbó és al tron perquè el Franco va instaurar el borbofranquisme i la casta del PPSOE va acceptar-ho com si fossin uns xaiets (ep! en un espai corrupte i caciquil!). I si hi ha una Constitució, feta amb soroll de sabres, és per tal de col·locar els borbons un cop més al tron. Llegiu els apunts sobre la Transacció (que no transició) d'aquest Bloc i ho veureu clar si no ho teniu clar encara...

La primera pregunta que se'ns acut en aquest cas és: Qui escriu els discursos del rei? I podem preguntar-nos un cop més com pensa el rei? En la cruel dictadura franquista deien que el Franco havia escrit un llibre que portava com a títol: Como pienso!

Vegem l'article d'en Ferran Casas:

26/12/2017. Francesc Canosa. Pompeu Fabra dins d’un caneló a Tabàrnia. «El problema de Tabàrnia, la fictícia i la real, és que ni saben ni els interessa qui era Pompeu Fabra. Els hi sua. Això no passa a cap país amb els seus genis». Fabra: Sí, ell “és l'únic català a qui tots els catalans han obeït plenament. Ell és l'únic que ha vist realitzada la noble ambició de tota la seva vida, l'únic que a l'hora suprema haurà pogut dir: "Del meu treball, res no ha estat debades." I un article adreçat, encara que no l’entenguin, als promotors de Tabàrnia, que no és mot, ni concepte ni tan sols entelèquia. Però a més és odi. Tabarnia és la materialització del concepte més rústec de l’Espanya eterna, l’odi, l’odi de l’”A por ellos”, l’Espanya de l’odi, l’Espanya també definida i molt ben definida per Valle Inclan amb un concepte molt clar: “España es una deformacion grotesca de Europa...”

Benvolguts,

Un article d'en Francesc Canosa, engrescador per a qui es vol engrescar. Un article pels que, tal com diu l’autor són capaços de raonar, que no tothom ho sap fer i sobretot pels catalans que tenim un mot únic i, segons que diu l’autor, que expressa un concepte que no es troba en altres llengües: El concepte-mot d’enraonar!

Un article per lletraferits, com jo, que necessitem sempre tenir un diccionari a l'abast, i que no sabríem viure sense conèixer segons quines definicions de conceptes, entre ells el concepte del concepte...

Un article adreçat, encara que no l’entenguin, als promotors del concepte Tabàrnia, que segons en Canosa ells només son professionals de la destrucció: és l'única paraula que hi ha al seu diccionari. 

I un article per tant per Tabàrnia, que no és mot, ni concepte ni tan sols entelèquia. Però a més és odi. Tabàrnia és la materialització del concepte més rústec de l’Espanya eterna, l’odi, l’odi de l’”A por ellos”, l’Espanya de l’odi, l’Espanya també definida i molt ben definida per Valle Inclan amb un concepte molt clar: España es una deformacion grotesca de Europa, o de l’Antonio Machado quan usant “idea” com a expressió de “concepte”, diu a Campos de Castilla. Proverbios y cantares. XXIV:

De diez cabezas, nueve
embisten y una piensa.
Nunca extrañéis que un bruto
se descuerne luchando por la idea.

Ara vegem l’article:

26/12/2017. Germà Capdevila. Miratge. «La satisfacció pels resultats del 21-D no pot amagar que l'Estat no té cap intenció de restaurar l'autogovern de Catalunya». Els líders independentistes van tenir l'oportunitat de fer del procés català un afer europeu i van renunciar-hi els dies 10 i 27 d'octubre. Van decidir que el procés seguiria sent un afer intern espanyol, i Europa i el món en van prendre nota. El discurs de Nadal del cap de l'Estat ha deixat clar que l'únic futur possible per als catalans dins d'Espanya és l'assimilació. Res no canviarà per més que el mite de la majoria silenciosa s'hagi esmicolat, per més que la majoria independentista al Parlament es repeteixi durant 20 eleccions seguides, o per més que s'eixampli a 80, 90 o 100 diputats.

Benvolguts,

En Germà Capdevila, segons les meves conviccions i el meu parer, té les idees molt clares! I en fa un article amb un toc d’agror...

En la frase més potent de l’article hi diu, el que molts ja havíem dit just després del 10 i del 27 d'octubre:

Els líders independentistes van tenir l'oportunitat de fer del procés català un afer europeu i van renunciar-hi els dies 10 i 27 d'octubre. Van decidir que el procés seguiria sent un afer intern espanyol, i Europa i el món en van prendre nota.

I amb això donen patent de cors als del 155, que realment no la necessiten! Per tant el camí no serà tan planer. Serà més costerut. Però amb més esforç que mai i sobretot amb més seny, ens en sortirem!

Visca la República!

Vegem l’article:

dimarts, 26 de desembre de 2017

21/12/2017. Marià de Delàs. Entrevista Puigdemont. Elecciones catalanas 2017. Dice usted que estas elecciones no son limpias? No, no lo son, y no porque tenga miedo de haya fraude, sino porque el fraude ya se ha producido: porque no las ha convocado quien debería; porque las condiciones en las que debemos operar no son las justas ni son iguales para todos; porque hay candidatos que tenemos que estar fuera o en la cárcel para poder pedir el voto; porque hay candidatos que piden el voto -como Jordi Sànchez- y que, por el solo hecho de pedirlo, han sido vejados y sancionados; porque no tenemos recursos económicos y otros tienen muchos recursos económicos -que algún día tendrán que explicar...-, y porque hay un Estado español que ha decidido participar en las elecciones. En este sentido, los resultados van a quedar afectados por estas circunstancias.

Benvolguts,

En aquesta entrevista al president Puigdemont feta pel periodista de Público Marià de Delàs a Brussel·les un parell de dies abans de les eleccions del 21-D hi he trobat respostes molt encertades i de gran potència mediàtica. Particularment m’ha interessat una resposta molt encertada a la pregunta ¿Tiene claro qué hará luego?. Vegem-la:

No tengo muy claro a qué me voy a dedicar, porque mi vida ha sufrido tantas alteraciones en los últimos dos años que ahora ya casi es difícil hacer previsiones sobre qué va a pasar después de esta etapa, pero me gustaría mantener lo que siempre ha dado sentido a mi actividad que es la comunicación...

Mai més ben expressat el sentiment d’en Puigdemont i una mostra del seu poder de comunicació és veure les acurades i contundents respostes a les preguntes de l’entrevistador.

Vegem l’entrevista:

diumenge, 24 de desembre de 2017

21/12/2017. Editorial Directe.cat. 22 de desembre 2017. Malgrat la repressió, els independentistes s'han guanyat el dret a la República Catalana. Ho hem de tenir molt clar per afrontar la venjança judicial que començaran demà mateix. Els líders polítics espanyols no saben perdre i ho demostraran amb tota la seva força. Abans de formar govern hem d'exigir a Europa el tancament de les causes judicials, cap pres polític, cap membre del Govern a l'exili. Exigir l'anul·lació del 155 i que treguin les seves corruptes mans de la caixa de la Generalitat. Retorn del govern legítim de Puigdemont i Junqueras. Exigir a Europa una taula de negociació entre l'Estat Espanyol i el govern legítim de Catalunya que estableixi el marc d'implementació i reconeixement de la República Catalana refrendada en aquestes eleccions il·legals i jugades en camp contrari.

Benvolguts,

El magnífic Editorial del directe.cat de l'endemà de la jornada del 21 de desembre, fa una "declaració de principis", que segurament que tots els independentistes que varem votar el dijous per la independència hi estarem absolutament d’acord! 

Eleccions creades pel PP de Rajoy (amb el total recolzament del PSOE de Sánchez i d'Iceta, de Ciudadanos, de Rivera i d'Arrimadas, aprofitant l'estat de setge del 155, amb totes les trampes imaginables per guanyar, candidats a la presó sense raons justificades (presos polítics, com tothom a Europa excepte a Espanya reconeix), candidats impugnats i que es varen haver d'exiliar, candidats que no varen poder participar en la campanya electoral, premsa i televisió mediàtica espanyola (la Brunete mediàtica), escampant mentides a cor què vols, amb el Govern de Catalunya segrestat per les Forces d'Ocupació espanyoles, civils, militars i judicials...  

Llegiu-vos la declaració, i troveu-hi la contundència dels principis, la contundència del full de ruta! 

Permeteu-me, d'altra part, de fer una broma per l’analogia entre el disseny del text Llibertat i el del text Cacaolat. És broma, que deia el Cassen!



24/12/2017. Resum dels articles d'opinió i dels comentaris sobre Ciudadanos.

2017

2016

2015

2014

2013


dimecres, 20 de desembre de 2017

18/12/2017. Ignasi Farinyes. Independentisme o franquisme. Dijous que ve, 21 de desembre, serà un dia estrany: haurem de participar en unes eleccions il·legítimes. Un cop refets de l’animadversió provocada per l’últim acatament del govern (que ens empenyia a girar-los l’esquena), els independentistes no podrem defugir la “crida a les urnes”. "El repte independentista no ha desvetllat el fantasma del feixisme, sinó que li ha esquinçat la disfressa que s’havia anat confeccionant des de la Transició del 78".

Benvolguts,

Com que el règim del 78 ja s’ha tret la disfressa i s’ha transmutat en el que realment és, el 155, la majoria de comentaristes catalans, com qui signa l’article que comentem avui, parlen del que hi ha sota de la careta: el franquisme. A més a més ens sap greu, o no!, que la Soraya SS estigui molt preocupada perquè sempre que podem els catalans li fem “escratxes” i li expliquem que des del 1978 sabem que la casta que governa les Espanyes és franquista, els seus pares també eren franquistes i els seus fills són o seran franquistes. És el seu ADN!

A més si volen xupar càmera com el Franco Rabell, el Coscubiela, el Rivera, l’Arrimadas, el Pedro Sánchez, l’Iceta i els pocapenes del PP català, Millo, Garcia Albiol i algun altre, no tenen més remei que treure’s també la careta i acceptar que la seva nissaga és o podria ser una nissaga d’arrel franquista.

La casta de governants, diplomàtics, ministres, militars, jutges, fiscals, capellans, bisbes, cardenals espanyols són franquistes, sempre els mateixos, porten els mateixos cognoms, són de les mateixes nissagues. I no tan sols això, la casta pel cantó superior arrriba a ministres i per la part inferior, arriba fins als alts, petits i baixos funcionaris, secretàries, uixers, batlles, regidors. Mostrem-ne unes quantes “perles”:

El pare de l’Arrimadas fou inspector de policia franquista a la policia armada de Barcelona (la dels Creix) en els anys 60 i té un cosí procurador en les Corts franquistes i governador civil franquista de Jaén o d’Albacete o de per allà.  

El sinistre Fernández Díez és fill de militar franquista.

L’Iñigo Méndez de Vigo ve d’una nissaga de franquistes, militars i falangistes franquistes. Estan emparentats amb bona part de la Casta franquista des de fa 200 anys.... Són tres germans. Un d’ells militar franquista, coronel de cavalleria franquista, com era el pare, que era ajudant del sinistre dictador Franco, “militar africanista con una excelente carrera castrense siempre cercana al poder”. El germà és militar franquista, director del gabinet tècnic del Secretari d’Estat de Defensa, (tots els militars, fiscals i jutges espanyols són franquistes mentre no es demostri el contrari, fins i tot abans del Franco).  L'Iñigo ministre. Una germana, Beatriz, és llicenciada en dret com Iñigo i espia de carrera. Va entrar al Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) de molt jove, amb padrins poderosos i ha “medrao” en el Centre. Ara ocupa el número 2 i només té per sobre el general franquista Félix Sanz Roldán. El cuñado del ministro, Iñigo Pérez de Herrasti, ha tenido problemas con la política y la Justicia. Considerado como la oveja negra de la familia, es un conocido ultraderechista que tuvo su última aparición pública hace sólo tres años en el asalto a la librería y centro cultural catalán Blanquerna, en Madrid, en cuyo juicio celebrado este año fueron condenados 14 de los 15 acusados a penas inferiores a un año (i que no han entrat a la presó perquè el jutge s’ha compadit de que un d’ells tenia fills petits, com tenen fills petits la majoria de catalans empresonats). L’Iñigo Méndez també a través de la seva muller està emparentat amb l’ex-ministre de Defensa Pedro Morenés, ex fabricant d’armes (bombes de raïm entre d’altres) a la societat Instalaza i amb Borja Prado, fill del soci de negocis bruts i corruptes del Juanca, Prado y Colon de Carvajal, que va acabar la vida a la presó, sense esquitxar el Juanca.

La tal Carina Mejias és filla de militar franquista destinat a Sant Climent (Clemente?) Sescebes (las Cebollas?) i nascuda a Girona. Està casada amb un altre militar franquista nascut al País Valencià. Va militar al PP (1991-2012) i després va passar a C's (des de 2012), amb motiu de la reacció d’odi (en podem dir autoodi?) que la va portar a participar en uns fils de tweeter d’insults del tipus: "me gustaría ver a Gabriel Rufián y Joan Tardà en Hospitalet y Cornellà tras su mierda de golpe de Estado. Degollados" o "En caso de golpe de Estado sobran farolas en Hospitalet y Cornellà para colgarles”.
Óscar Bermán, l’exregidor del PP de Palafolls (Maresme) que va plegar del partit a principis d’aquest 2017, després de militar-hi durant més de 25 anys s’ha manifestat a ritme marcial amb legionaris i ultradretans pels carrers de Palafolls i ha fet declaracions enyorant el règim de Franco. Bermán va saltar a la palestra mediàtica amb una frase masclista poc afortunada: “En una societat seriosa i sana, Ada Colau estaria fregant terres i no d’alcaldessa“. No és l’única “perla” de Bermán. Setmanes abans havia sortit en defensa d’un càrrec del PP fent apologia del franquisme sentenciant que “al costat d’aquesta Espanya, la de Franco era l’Arcàdia feliç“.
M’agradarà més veure com els Mossos us foten la porra pel cul als independentistes i a sobre us agrada“. Sense matisos, així de clar ho escrivia el regidor popular de Figueres (Alt Empordà) Diego Borrego al seu perfil de Facebook. La frase es feia pública al gener de 2017.
Comparar una marxa de torxes independentista amb una de nazi i quedar-se tan ample. Això és el que va fer el regidor de Ciutadans a Sitges, Miguel Ángel Bastenier, a través del seu perfil de Facebook. L’afirmació de Bastenier va comportar la reprovació de la CUP local de les seves paraules i la reacció del regidor de Cs va afegir encara més llenya al foc comparant les marxes independentistes amb les del Ku Klux Klan.
Al mes d’agost passat, la direcció de Ciutadans va decidir obrir un expedient a José Manuel Mateo, regidor seu de Rubí, després que es viralitzés un vídeo de Rubí TV (minut 2.26) del març de 2014 on Mateo afirmava que “qui vulgui aprendre català, que vagi a una acadèmia i se la pagui“. El mateix regidor piulava l’any 2013 un enllaç del digital ultradretà ‘Mediterráneo Digital’ sobre “la mentida que Franco va prohibir el català” o titllava de “reunión de marujas” els debats lingüístics a les escoles.

En resum, de franquistes n’hi ha més que un foc no en cremaria!

Vist com Espanya està podrida de franquistes, podem afegir que “el franquisme, com l’energia, no es crea ni es destrueix, només es transforma”

Vegem ara l’article: 

17/12/2017. Marc Pons. 1932: el primer Parlament independentista. Aquesta setmana ha fet 85 anys que el Parlament de Catalunya proclamava Francesc Macià i Llussà 122è president de la Generalitat. Era el 14 de desembre de 1932. El Parlament que va votar la investidura del president era el primer que, com a tal, havia estat elegit democràticament per sufragi popular. El president investit era el primer que era elegit pels representants electes, com a tals, del Parlament de Catalunya. Macià, fundador i líder del partit republicà i independentista Estat Català —motor de la coalició Esquerra Republicana— es convertia en el primer president republicà i independentista de la Generalitat.

Benvolguts,

En aquest apunt d’en Marc Pons hi ha una visió reduïda de la proclamació de la República catalana. En els enllaços següents presentem un seguit d’articles d’en Quim Torra publicats al PuntAvui el 2015 que explica amb detall els 4 dies del 1931 que no varen fer canviar el mon, però que sí que varen frustrar un cop més la proclamació total de la República Catalana.


Més endavant publicarem altres comentaris del Bloc Reflexions, relacionats amb els fets de l’abril del 1931.

Vegem ara l’article d’en Marc Pons:

19/12/2017. Ramón Cotarelo. Acabar amb la dictadura espanyola. Donades les circumstàncies, l'estratègia del bloc independentista, en fracturar-se en tres opcions diferents, no ha estat especialment hàbil. La unitat del principi va haver de mantenir-se perquè va ser ella la que va obligar al bloc franquista a llevar-se la careta i anar a la dictadura del 155 descaradament. De tant en tant, però, exabruptes de baixa i probable etílica estofa com el de Soraya Sáenz de Santamaría, jactant-se que ha estat Rajoy qui ha empresonat directament els independentistes, avisen de l'absoluta anormalitat de la situació. Unes eleccions en una societat sotmesa al 155, amb plens poders dictatorials, amb diversos candidats a la presó, impedits d’expressar-se en els mitjans, censurats i represaliats si parlen, no són normals. No són ni eleccions, sinó un acte d'arbitrarietat imposat pel poder franquista, que és el que regeix a Espanya. Amb en Franco estàvem millor!

Benvolguts,

Ja tenen raó els qui pensen que els arbres no deixen veure el bosc. I també els que pensen que ells són els més llestos del mon. I els que tenen com a objectiu en la seva vida política poder gaudir d’una poltrona, com més temps millor, en comptes de tenir com a objectiu el bé del seu país, del seu territori, de la seva comunitat, de la seva Nació!

En Cotarelo diu:

Donades les circumstàncies, l'estratègia del bloc independentista, en fracturar-se en tres opcions diferents, no ha estat especialment hàbil. La unitat del principi va haver de mantenir-se perquè va ser ella la que va obligar al bloc franquista a llevar-se la careta i anar a la dictadura del 155 descaradament.

L’article parla de l’actual Dictadura espanyola i se m’ha acudit una frase contundent:

Amb en Franco viviem millor!

Vegeu l’article, que s’ho val:

Acabar amb la dictadura espanyola

“Les eleccions de dijous imposades 'manu militari' amb els candidats catalanistes a la presó o a l'exili, són un referèndum”


19/12/2017

La pluja de debats i tertúlies dels últims dies de campanya ha demostrat la veritat de dos fets: a) el pluralisme de la política catalana a on s'enfronten set opcions, gairebé vuit si comptem la d'Albano Dante, que no es presenta a les eleccions, cosa que assenyala la diferència qualitativa entre Espanya i Catalunya; b) el poder de la dictadura espanyola, que té còmplices fins i tot i sobretot entre els qui la pateixen a Catalunya.

A les tertúlies, la tònica ha estat debatre civilitzadament (en això es diferencien de les espanyoles) entre posicions molt trobades però donant per fet que el moment polític i les eleccions són circumstàncies normals. De tant en tant, però, exabruptes de baixa i probable etílica estofa com el de Soraya Sáenz de Santamaría, jactant-se que ha estat Rajoy qui ha empresonat directament els independentistes, avisen de l'absoluta anormalitat de la situació, de la seva excepcionalitat.

Unes eleccions en una societat sotmesa al 155, norma de plens poders dictatorials, amb diversos candidats a la presó, impedits d’expressar-se en els mitjans, censurats i represaliats si parlen, no són normals. No són ni eleccions, sinó un acte d'arbitrarietat imposat pel poder franquista, que és el que regeix a Espanya. La suspensió de la Generalitat, la destitució dels seus dirigents, la intervenció i ocupació de fet de Catalunya no són circumstàncies normals, sinó brutalment excepcionals.

La presència de Rajoy a Catalunya, com si anés a unes eleccions autonòmiques ordinàries quan té als seus adversaris empresonats i ostatges de la seva arbitrarietat, és una altra evidència de la hipocresia de la dreta i de la situació de dictadura espanyola en què viu Catalunya.

Els atacs permanents de ràbia de Borrell, els seus insults, amenaces i pedanteries només delaten la frustració i la incomoditat de participar com a principal beneficiari d'unes eleccions injustes i arbitràriesBeneficiari i còmplice de qui les ha convocat mitjançant el cop d'Estat del 155. El principal suport i aliat de l'atac franquista a Catalunya és el PSOE / PSC. Una posició que porta mals auguris al partit. No en quant a dignitat, que la té perduda, sinó en eficàcia. Serà impossible convèncer l'electorat espanyol de la sinceritat del PSOE en la seva lluita contra Rajoy i el PP quan s'ha posat al seu servei incondicional per justificar l'atropellament comès a Catalunya. Perquè aquest és el tràgic i absurd discurs del PSC (aquest tan intel·ligent) que no és contra el PP a favor de Catalunya, sinó contra Catalunya a favor del PP. Disfressar això és impossible.

Els altres partits unionistes, el PP, Ciutadans i la pseudoesquerra oportunista catalana de Podem i els comuns estan dins del que és previsible. No enganyen: volen perpetuar la situació colonial de Catalunya com a cambra de compensació i finançament del perpetu espoli oligàrquic i caciquil d'Espanya. Ho vaig escriure fa un mes en aquest diari: 

El cop d'Estat del 155 no anuncia la dictadura del PP sinó l'espanyola en el seu conjunt sobre CatalunyaÉs la dictadura espanyola. El PP, el PSOE, Ciutadans, Podem i els Comuns, amb diferències de matís tenen la mateixa intenció: el manteniment d'un règim autonòmic que és una farsa per impedir que Catalunya pugui desenvolupar el seu potencial com a Estat independent.

Al final, la dura realitat de les coses s'ha imposat i ha demostrat que, per molt que es menteixi, les eleccions de dijous imposades manu militari amb els candidats catalanistes a la presó o a l'exili, són un referèndum. El referèndum d'autodeterminació que els franquistes espanyols del 155 (especialment PP / PSOE / Ciutadans) van tractar d'evitar apallissant la gent indefensa. En aquest referèndum hi ha dos blocs:

·         el dels partidaris de la submissió catalana a una Monarquia il·legítima imposada per un dictador
·         i el dels partidaris d'una República independent.
D'eleccions normals, res. Un atropellament pel qual s'intenta fer bo (fer-ho a base d'insultar i reprimir) un cop d'Estat en contra de les institucions legítimes de Catalunya.

Donades les circumstàncies, l'estratègia del bloc independentista, en fracturar-se en tres opcions diferents, no ha estat especialment hàbil. La unitat del principi va haver de mantenir-se perquè va ser ella la que va obligar al bloc franquista a llevar-se la careta i anar a la dictadura del 155 descaradament. No va poder ser probablement per aquest clima d'aclaparament, hostilitat, assetjament, prepotència i injustícia en què s'ha perpetrat aquest atropellament. Anant per separat, l'independentisme ha fet concebre esperances als unionistes, als més i els menys provocadors que, amb una mica més de pressió "normal", que aquell quedaria fora de joc.

Amb els seus dirigents a la presó o a l'exili, un cop comptabilitzats els seus vots per partits i després de la seva probable victòria de demà l'independentisme ha de recompondre la seva unitat sense vel·leïtat alguna de pactes amb els unionistes.

Ha de restablir el govern legítim de la Generalitat, treure de la presó els presos polítics, portar del desterrament als exiliats, aixecar l'embargament del patrimoni dels represaliats i seguir endavant amb la República Catalana.

Ha de fer-ho perquè, si no, tot l'esforç, tota la mobilització d'aquest poble hauran estat en va, els presos es podriran a les presons i la frustració durarà generacions.

Ramón Cotarelo

Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 18 de desembre de 2017

17/12/2017. David González. Desinfectant Borrell. "Vaig a desinfectar-me abans de ficar-me al llit. Amb salfumant n'hi haurà prou, calculo. No crec que calgui fer servir calç, suposo". Està bé això de cosir ferides, però abans cal desinfectar. Junqueras (ERC) i Carles Puigdemont, són en presó o a l'exili. Immobilitzats per fer campanya mentre Borrell treu el pot de Zotal o DDT per "desinfectar" Catalunya, començant, va afegir, pels seus mitjans públics. En el règim del 155, si Borrell fos independentista, hauria estat denunciat i possiblement detingut per incitació a l’odi després d’haver animat a “desinfectar” de dirigents “indepes” el "cos social" català. "Ara us desinfectarem", els deien els seus botxins als presoners d'Auschwitz davant les dutxes de la mort.

Benvolguts,

Aquest cap de setmana hi ha hagut declaracions dels fatxes del PSC (PSC-PSOE) i dels fatxes del PP, que tal com diu en David González, si en Borrell o la Soraya SS no haguéssin estat en el bàndol dels bons haurien estat denunciats i possiblement detinguts per incitació a l’odi.

Ara us presentem aquest magnífic article amb la troballa dels presoners d’Auschwitz, i demà us presentarem l’article on la Soraya SS, que devia anar pet, explicava la “separació de poders” al Regne de Castilla, altrament dit d’Espanya Una, Grande i Libre...

Vegem l'article d'en David Fernàndez:

dimarts, 12 de desembre de 2017

10/12/2017. Martí Gironell. Garanties. "Com ho expliquen els convocants del 21D que un electrodomèstic de segona mà tingui més garanties que qualsevol persona que vulgui concórrer a aquestes eleccions?" Que en unes eleccions que haurien de ser l’exponent de la democràcia, com a exercici honest i lliure d’una societat, s’estigui constantment parlant de garanties, fa grinyolar tot aquest muntatge que s’ha urdit des de Madrid per fer creure que amb l’aplicació del 155 i la convocatòria electoral són les veritables garanties perquè tot torni a funcionar, a Catalunya. Garantir és respondre davant d’algú, reconèixer i avalar un compromís que has adquirit prèviament. I aquesta acció té una component d’obligació per part de qui l’assumeix. La garantia serveix per donar seguretat. Una garantia és un dret i és un deure i, en definitiva, es fonamenta en el principi de la confiança.

Benvolguts,

Recordem com el mot “garanties” fou usat en el Parlament de Catalunya pels franquistes durant mesos i mesos per tal d’impedir que el parlament tirés endavant les lleis de desconnexió. I això quines garanties té? I com es garanteix que es passi de la “llei” a la “llei”? Etc.

I ara continuen amb les “garanties” donant per descomptat que les seves lleis sempre son garantides i les nostres lleis sempre són impugnables!

En Martí Gironell té una frase molt encertada que relaciona les garanties d’una contesa electoral o d’una llei amb les garanties d’un electrodomèstic usat...

Vegem l’article:

dilluns, 11 de desembre de 2017

07/12/2017. ERC-Puigdemont. Àstrid Bierge. Salvats per la presó. Potser sonarà vanitós, però tinc la sensació que el país està abduït, que viu en un Show de Truman pervers i que només una petita part som conscients de l’engany. Voldria agafar Catalunya per les solapes i sacsejar-la amb violència: “Desperta, collons!”. Mai vaig confiar en els líders independentistes però sí que creia en la gent, pensava que el poble no els deixaria marge per la desbandada i que els obligaria a fer la feina que van dir que venien a fer. I més encara, molt més encara, després de veure el coratge amb què es va defensar el referèndum. I així estem, repetint en bucle el nostre error atàvic, encimbellant líders mediocres només perquè han estat maltractats per Espanya. Com si ser maltractat et convertís directament en un heroi. Quina mena de lògica és, aquesta? Ser un heroi és trobar el valor i la intel·ligència per alliberar-se del maltractador.

Benvolguts,

Un altre lliurament del contenciós ERC-Puigdemont, però molt més crític amb tothom! Fixeu-vos en el títol i si no l'enteneu, l’article us l’aclarirà!


Salvats per la presó

"Els autocrítics resulta que som molt mals patriotes i pitjors persones i la derrota només ha servit perquè el món vegi que Espanya és un país molt bèstia"


07/12/2017

Cada cop que miro les notícies em foto d’una mala hòstia còsmica. Esquerra posant-se bé per pactar amb els comuns, Puigdemont fent el discurs de Marta Pascal i Santi Vila i, el que és pitjor per molta diferència, la gent ovacionant els presos polítics com si fossin herois i anant amb il·lusió a Brussel·les per participar en una manifestació que no servirà absolutament per a res.


Mai vaig confiar en els líders independentistes però sí que creia en la gent, pensava que el poble no els deixaria marge per la desbandada i que els obligaria a fer la feina que van dir que venien a fer. I més encara, molt més encara, després de veure el coratge amb què es va defensar el referèndum. 

Si més no, pensava que, si els líders s’arronsaven, com a mínim la derrota serviria per desemmascarar el processisme i començar una nova etapa en què, ara sí, aniríem a fer la independència. Pensava que la gent s’adonaria, per fi, que tota aquella història de no explicar-nos res perquè no volien ensenyar les seves cartes, que la prepotència de dir-nos que no ens preocupéssim de res perquè tenien plans B fins a la lletra zeta

i que totes aquelles suposades jugades mestres de Puigdemont prorrogant la DUI eren, en realitat, un bluf, una fugida endavant per no reconèixer que la via unilateral sempre va semblar-los impossible.

Pensava que, si perdíem aquesta pantalla, com a mínim caurien caretes i la pressió social faria surar uns líders amb un pla de veritat. Un pla amb el qual tot estigués preparat perquè molts Mossos, tractors, bombers i ciutadans protegissin les seves institucions i bloquegessin ports i aeroports durant dies.

No haurien pogut venir a disparar ni a tirar bombes contra centenars de milers de persones.

Que no, conxo, que no. Haurien pogut amenaçar, i no dubto que van fer-ho, però la “violència il·limitada” en què s’ha escudat JxSí per fer-se enrere és impensable. Espanya ho pot fer tot excepte això. Potser sí que uns feixistes haurien pelat algú o que un policia hauria etzibat un cop de porra mortal, però aquest era un risc que calia assumir igual que l’1-O es va assumir que algú podria sortir mal parat.

Estic convençuda que la gent, ben dirigida i esperonada des de dalt, hauria estat disposada a aguantar aquesta situació durant uns dies. No n’haurien calgut tants per generar una crisi econòmica alarmant que forcés la UE a forçar l’estat a acceptar un procés de mediació. Com a mínim s’hauria pogut intentar. És el pes de generar aquest caos el que els va fer por assumir, no el d’avesar la gent a una massacre inimaginable.

Malauradament, ni s’ha plantat cara ni han caigut màscares. Els autocrítics resulta que som molt mals patriotes i pitjors persones i la derrota només ha servit perquè el món vegi que Espanya és un país molt bèstia. El dia 21 es presentaran els mateixos que acaben de fracassar i el seu nou projecte és recuperar allò que s’ha perdut, no pas esmenar els errors i preparar-se per poder guanyar.

Ara la unilateralitat ha quedat descartada i per tant el gruix de l’independentisme ha assumit al peu de la lletra el projecte dels comuns: esperar que Espanya canviï.

Quantes dècades calen perquè puguem fer, a les bones, un referèndum pactat? Comptin, comptin, aquests són els anys a què ens volen condemnar.

M’agafen ganes de plorar quan amics meus, d’aquests que pengen cartells d’ERC des dels 13 anys, em vénen amb la cançoneta de la presó. Que s’ho han jugat tot pel país, diuen, perquè els han posat a la presó i perquè han perdut molt patrimoni. I es caguen en Espanya i blablabla. Em pregunto què hauria passat si no els haguessin engarjolat. Crec que la gent, lliure de l’empatia envers el màrtir, tan catalana, hauria estat molt més crítica. Crec que la gent s’hauria emprenyat com una mona amb uns líders que han reconegut obertament que no estaven preparats per aplicar la independència perquè, en paraules de l’ex-pistoler Rufián, s’esperaven un contrincant “civilitzat”. Espanya! Mira, puja al meu dit i balla. Crec que el país no s’ho hauria empassat, crec que hauria vist que aquest govern mai va creure en la victòria. La mostra és que Santi Vila ara és el dolent de la pel·lícula.

Com que els han posat a la presó, però, la compassió i la indignació han taponat els retrets. Ni tan sols la CUP s’ha atrevit a criticar-los.

L’empresonament dels nostres líders -terrible, injust, neandertal-, paradoxalment, els ha salvat. És així de bèstia. Un cop decidit que no aplicarien la DUI, anar a declarar a Madrid canell contra canell era l’única escapatòria que tenien per no patir l’escarni del seu poble. La garjola, la martirització, els ha servit de cortina de fum. Al cap i a la fi, és menys difícil dir que anaven amb el lliri a la mà i pagar-ho amb unes setmanes al trullu que no pas reconèixer que, precisament perquè sabien perfectament de quin peu calça Espanya, mai van creure que podrien complir les promeses que van fer-nos.

I així estem, repetint en bucle el nostre error atàvic, encimbellant líders mediocres només perquè han estat maltractats per Espanya. Com si ser maltractat et convertís directament en un heroi. Quina mena de lògica és, aquesta? Ser un heroi és trobar el valor i la intel·ligència per alliberar-se del maltractador.

Per rematar el drama, els crítics amb vocació política no s’han atrevit a presentar-se o han decidit unir-se a les candidatures processistes. La CUP és l’únic partit que segueix defensant la via unilateral com a única possible. La CUP, que òbviament no guanyarà mai perquè va pel món dient que Cuba i Veneçuela són països meravellosos. Quin panorama. O ens cau un Sant Jordi del cel o d’aquí 50 anys encara estarem demanant-li al món que vingui a matar-nos el drac, que nosaltres, sabeu, som els bons.

Àstrid Bierge

09/12/2017. ERC-Puigdemont. Marta Lasalas. El cos a cos entre independentistes s'instal·la en la campanya del 21-D. Va ser el conseller Carles Mundó qui va destapar el debat, apel·lant al realisme per tenir clar que dificilment Carles Puigdemont podrà tornar com a president. Ho va dir després que el mateix Puigdemont hagués assegurat hores abans que no fer-lo president seria com avalar el 155. Aquest dissabte, cinquè dia de campanya, l'argument ha continuat recorrent els discursos de les candidatures independentistes amb insistència i ha acabat trenat entre les contundents crítiques contra el front unionista.


ELECCIONS 21-D

El cos a cos entre independentistes s'instal·la en la campanya del 21-D

Marta Lasalas
Vilanova i la Geltrú. 

Dissabte, 9 de desembre de 2017
El cos a cos entre ERC i Junts per Catalunya sembla definitivament instal·lat en la campanya. Va ser el conseller Carles Mundó qui va destapar el debat, apel·lant al realisme per tenir clar que dificilment Carles Puigdemont podrà tornar com a president. Ho va dir després que el mateix Puigdemont hagués assegurat hores abans que no fer-lo president seria com avalar el 155. Aquest dissabte, cinquè dia de campanya, l'argument ha continuat recorrent els discursos de les candidatures independentistes amb insistència i ha acabat trenat entre les contundents crítiques contra el front unionista.

La president de l'AMI i alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, Neus Lloveras, s'ha encarregat de replicar els dubtes dels republicans sobre el retorn de Puigdemont. Des de la Garriga, s'ha referit a Mariano Rajoy i "tots aquells que diuen que el president i el Govern legítim no tornaran a Catalunya". "I tant que tornarà i ho farà gràcies als vots que emetrem a Catalunya el 21-D", ha assegurat.

Mentre Lloveras parlava a la Garriga, Esquerra intervenia a Vilanova i la Geltrú, on ha portat els consellers Carles Mundó i Raül Romeva, que dilluns van sortir de la presó d'Estremera, a un míting amb Gabriel Rufian i Antoni Castellà. Tots ells han demanat el suport per a ERC, per fer un Govern fort, i l'han situat com el "vot més útil" per frenar Ciutadans, a més de descriure la candidatura d'Esquerra com la més transversal i encarnació de la "centralitat" de Catalunya. "Un partit amb 83 anys d'història, amb tradició, arrelat al territori, no un partit improvisat, no és un partit que va néixer fa quatre dies", ha assegurat Mundó, en el que s'ha interpretat com una al·lusió directa a Junts per Catalunya.

Davant l'empenta que està aconseguit la imatge del president a l'exili, Mundó ha recordat que la campanya d'Esquerra no pot ni tan sols escoltar el seu candidat i tampoc aquí ha citat la candidatura de Puigdemont que inclou a cada acte una intervenció de Puigdemont des de Brussel·les, però la referència era prou clara: "A Oriol Junqueras no li podem sentir la veu ni tan sols per videoconferència".

El conseller, però, no ha reiterat l'avís del dia anterior sobre les dificultats que Puigdemont pugui tornar com a president. Només el demòcrata Antoni Castellà s'hi ha referit de manera directa per assegurar que Puigdemont és el president legítim de la república i Junqueras el vicepresident legítim, però ha afegit: "No ens podem enganyar. Pot ser perfectament que el president Puigdemont no prengui possessió, pot ser que Oriol Junqueras no prengui possessió".

Romeva ha recuperat l'argument dels republicans i ha cridat a "fer president algú que està a la presó", però, ha anat més enllà i ha fet una crida a recolzar el lideratge de la secretària general d'ERC, Marta Rovira. "És qui aguanta aquest projecte ara, i és qui hem d'ajudar avui més que mai a què segueixi liderant aquesta candidatura perquè és el que ens va demanar Oriol Junqueras".

"Ja en tenim un de president"

L'acte de Junts per Catalunya a la Garriga tenia com a protagonistes el món municipal i ha comptat amb la participació de la consellera Meritxell Borràs. Igual com ha fet Lloveras, també la resta d'alcaldes que hi han intervingut han recollit el fil argumental de la campanya de JuntsxCat en el sentit que investir un altre president que Puigdemont equivaldria a avalar la suspensió de l'autonomia.

"No hem d'escollir president perquè ja en tenim un. Si Carles Puigdemont no és ratificat avalarem el 155", ha advertit l'alcaldessa de Girona i número dos per Girona, Marta Madrenas.

Puigdemont no s'hi ha referit de manera directa en la seva intervenció a través d'un vídeo, tot i que sí ha deixat clar que "segur que si ens ho proposem ens veurem aviat tots a Catalunya".

Marta Lasalas 

09/12/2017. ERC-Puigdemont. Eduard Voltas. El meló. "Mentre l’unionisme fa una campanya més plebiscitària que mai, a una part de l’independentisme se li ha acudit obrir el meló". Delicadíssim, el terreny que cal trepitjar per analitzar com es mereix el míssil llançat des d’ERC contra la candidatura de Carles Puigdemont. Però obligatori fer-ne el comentari, perquè fa la pinta que marcarà els pròxims dies de campanya, fins i tot potser la campanya sencera, i perquè toca el moll de l’os de l’autèntica naturalesa d’aquestes eleccions convocades per la Moncloa a l’empara del 155.

Benvolguts,

Un altre article sobre el contenciós ERC-Puigdemont.


El meló

"Mentre l’unionisme fa una campanya més plebiscitària que mai, a una part de l’independentisme se li ha acudit obrir el meló"


09/12/2017

Delicadíssim, el terreny que cal trepitjar per analitzar com es mereix el míssil llançat des d’ERC contra la candidatura de Carles Puigdemont

Però obligatori fer-ne el comentari, perquè fa la pinta que marcarà els pròxims dies de campanya, fins i tot potser la campanya sencera, i perquè toca el moll de l’os de l’autèntica naturalesa d’aquestes eleccions convocades per la Moncloa a l’empara del 155.

Som-hi, doncs. Subratllant la impossibilitat legal i material que Puigdemont prengui possessió, sembla que ERC pretén despullar la candidatura del President: no podrà ser restituït i no ens vol dir qui és el suplent que ocuparà el seu lloc. En el subtext hi ha la idea que la de Puigdemont és una candidatura improvisada que al final del camí, si guanya, només servirà per a que el PDECat torni a remenar les cireres a través d’un tapat que ara no es vol ensenyar.  I tot això, en contrast amb la solidesa d’ERC com a partit, que sí que ensenya el seu pla B (Marta Rovira). Si votes ERC saps el que votes; si votes Puigdemont, potser estàs votant el contrari del que vols votar. Aquest seria el missatge.

En condicions normals seria un marc de campanya demolidor. Però les condicions no són normals, i no està clar que ERC hagi triat bé el moment i la forma. Fa tres setmanes, quan les enquestes encara donaven els de Junqueras com a claríssims guanyadors del 21-D, des de les files republicanes tot  eren paraules amables cap a la candidatura de Puigdemont, i fins i tot s’assumien com a propis els propòsits de restitució del Govern legítim. Potser aquell era el moment de posar de relleu els inconvenients i angles morts de la candidatura presidencial. Fer-ho ara, just després que una enquesta fiable (Gesop) digui que Puigdemont ja ha atrapat ERC en intenció de vot, més que preocupació sincera per la governabilitat del país, pot transmetre als electors nervis per la remuntada. Que el qüestionament de Puigdemont, a més, s’hagi produït quan els 50.000 de Brussel·les encara eren a les carreteres de tornada a casa, no sembla tampoc la millor idea. I la cruesa i fredor amb què s’ha formulat, totalment mancades d’empatia cap a la figura del President a l’exili, de ben segur que no connecta amb l’estat emocional de les bases del sobiranisme.

El meló que ha volgut obrir ERC posant el focus sobre les conseqüències pràctiques dels processos judicials sobre les principals figures de l’independentisme és ple de trampes per als republicans, també. Si es tracta de tocar cruelment de peus a terra i posar-se ultrapragmàtics, és legítim preguntar-se si Raül Romeva, Dolors Bassa, Carles Mundó i Carme Forcadell (i Rull, i Turull), tots ells a les llistes i amb escó assegurat després del 21-D, són aptes per continuar en la primera línia política, estant com estan amenaçats de tornar a la presó si se surten un mil·límetre del guió marcat pel jutge. No estarà en el mateix cas Oriol Junqueras en cas que finalment l’alliberin? No serà considerat “reiteració delictiva” el simple vot favorable a una declaració simbòlica del Parlament reconeixent el Govern legítim? Pot l’independentisme fer política si està permanentment lligat de mans i peus per les estratègies de defensa legal dels seus principals dirigents? El problema és prou greu, afecta prou gent i les solucions són prou complexes com per haver-s’ho pensat dues vegades abans de donar-li caràcter d’argument electoral en la lluita entre els propis partits perjudicats per la repressió.

Fins ahir, la campanya independentista semblava construïda sobre bases morals, apel·lant al vot de la dignitat, sense més consideracions a curt termini que donar una resposta contundent als autors i coautors dels cops de porra i del 155. Semblava que les dificultats pràctiques de l’endemà (evidentíssimes) es deixaven per això, per a l’endemà. Sorprenentment, mentre l’unionisme fa una campanya més plebiscitària que mai, a una part de l’independentisme se li ha acudit obrir el meló ara, sense cap possibilitat, a més, que les preguntes (infinites, molt més enllà de la figura de Puigdemont) es resolguin abans del dia 21. A ERC li sobraven, i encara li sobren, arguments per guanyar aquestes eleccions: és el partit que no ha ficat mai la mà a la caixa, el que més connecta amb la centralitat ideològica progressista del país, el que ha gestionat impecablement la situació financera de la Generalitat permetent que es reverteixin les retallades, i, per si això fos poc, té el seu líder a la presó com a màxima expressió de compromís. Costa d’entendre que, amb tants asos a la mà, hagi volgut portar la campanya on l’ha portada.

Eduard Voltas 

09/12/2017. La UE, l’OTAN i Mario Soares. 1974. Portugal entra a l’OTAN. Li pregunten al primer ministre Soares el perquè. Soares respon: Si som a l’OTAN, podem tenir per segur que l’OTAN no ens envairà! 2017. I jo em pregunto: D’acord amb la Consti (recordeu que es va fer amb soroll de sabres) i els articles de la Consti referents a l’exèrcit: ¿Podem assegurar que a semblança de Mario Soares i l’OTAN, l’exèrcit espanyol, per multiples raons, no ens envairà? Doncs em vaig equivocar, i per partida doble! L’Exèrcit espanyol (Guàrdia Civil i Policia Nacional) ha envaït Catalunya i encara més greu és que ni la Unió Europea ni l’OTAN hagin piulat, o sigui que hem estat ocupats per l’OTAN !!!

    Benvolguts,    

A l’any 1974 quan van desaparèixer les restes de la Dictadura del Salazar a Portugal i era l`època de l’OTAN Sí, OTAN NO! Portugal va entrar a l’OTAN i els partits portuguesos li varen preguntar a Mario Soares, cap del govern portuguès, per què havien demanat d’entrar a l’OTAN i la resposta és aplicable ara al tauler d’escacs espanyol.

Soares va respondre:

Si som a l’OTAN, podem tenir per segur que l’OTAN no ens envairà!

I fa un parell d'anys jo em vaig preguntar: D’acord amb la Consti (recordeu que es va fer amb soroll de sabres)  i els articles de la Consti referents a l’exèrcit:

¿Podem assegurar que a semblança de Mario Soares i l’OTAN, l’exèrcit espanyol no ens envairà?

Jo vaig fer-me la pregunta, donant per descomptat que l’Exèrcit espanyol no ens envairia per multiples raons:

•             Perquè som al segle XXI
•             Perquè l’OTAN o la Unió Europea no poden permetre que l’exèrcit espanyol (integrat a l’OTAN) envaeixi i ocupi una part de seu propi territori
•             Perquè som uns ocellets i no podíem imaginar que la casta, els polítics, l’estament judicial, els generals hereus del Franco i de l’Exèrcit espanyol de la Cruzada, intentessin repetir 80 anys més tard les seves pròpies “fazañas” i muntessin un sidral, o sigui un Alzamiento a imatge i semblança del que van muntar el 1936, que es va acabar amb l’ocupació de Catalunya l’any 1939, i que encara dura…

Doncs em vaig equivocar, i per partida doble!

L’Exèrcit espanyol (Guàrdia Civil i Policia Nacional) ha envaït Catalunya i encara més greu és que ni la Unió Europea ni l’OTAN hagin piulat, o sigui que hem estat ocupats per l’OTAN !!! 
              

Joan A. Forès
Reflexions

10/12/2017. Matthew Tree. Tupi...què? El frau del 21-D ja està fet. Si es vol desfer-lo, caldria votar. Massivament, que consti. El senyor Tree ens fa un resum concís de les darreres putades que el Gobierno espanyol ens ha fet. Amb el 155? O sense, això és igual! Sempre tenen un roc a la faixa! I les putades, en època d’eleccions es converteixen en TUPINADES! Com es poden fer eleccions serioses i homologables internacionalment si l’Estat espanyol ens ha fet un Cop d’Estat i la meitat dels possibles futurs diputats i presidents del Parlament i de la República són a la presó o exiliats i no poden fer campanyes? Com es poden fer eleccions serioses si TV3 i Catalunya Ràdio, úniques emissores en català van tenir prohibit transmetre la manifestació de 90.000 catalans a Brussel·les del dijous passat?

Benvolguts,

El senyor Tree ens fa un resum concís de les darreres putades que el Gobierno espanyol ens ha fet. Amb el 155? O sense, això és igual! Sempre tenen un roc a la faixa!

I les putades, en època d’eleccions es converteixen en TUPINADES!

Com es poden fer eleccions serioses i homologables internacionalment si l’Estat espanyol ens ha fet un Cop d’Estat i la meitat dels possibles futurs diputats i presidents del Parlament i de la República són a la presó o exiliats i no poden fer campanyes?

Com es poden fer eleccions serioses si TV3 i Catalunya Ràdio van tenir prohibit transmetre la manifestació de 90.000 catalans a Brussel·les del dijous passat?

Com poden negar-se a acceptar que hi hagi observadors internacional oficials (homes de negre?) que vigilin les tupinades que ja ens han començat a fer des de l’1-O i abans!

Com es poden fer eleccions sotmesos a un estat de setge? Recordem que l’estat de setge els serveix per desmantellar totes les estructures, d’estat o no, que fins ara havíem construït!
I mentrestant l’Estat espanyol ens va robant amb el dèficit fiscal que al final han hagut de reconèixer que és del 8% equivalent a 16.000M€ anuals. I ens van robant amb les peces de Sixena que avui mateix se n’estan enduent cap a l’Aragó (tenim les factures), o amb la incitació exprés, reeixida, a que les empreses que vulguin puguin canviar les seves seus socials.

Per tant, l’espoli fiscal, el 155, les presons i exilis són putades. I són tupinades!

Tal com ho explicava el Wert: 

S’han d’eliminar ambaixades i llengües, com a despesa innecessària!

Vegem l’article del Matthew Tree: