dilluns, 25 de setembre de 2017

07/07/2017. [Vídeo] Un ciutadà li etziba a Domènech les raons més contudents per votar l'1-O. "Vull ser ciutadà d'una república, no súbdit d'una monarquia imposada per la dictadura". I nosaltres hi afegim: Heu pensat mai si preferiu una República Catalana, hereva de la del 1931, i hereva de la Mancomunitat de Catalunya o si preferiu una Monarquia Borbònica hereva de la dictadura franquista, hereva de la dictadura de Primo de Rivera?

Benvolguts,

Tal com s’ha posat la carcúndia española aquesta setmana passada, creiem que és indispensable afegir al Bloc Reflexions comentaris i articles que no havíem publicat encara i que poden ajudar-nos a comprendre què hem de fer l’1-O.

Aquest és un tros d’una pregunta en un debat a la UPEC 2017:
Escolteu el vídeo que dura només un minutet!

En treiem una frase molt contundent:

“Vull ser ciutadà d'una República, no súbdit d'una monarquia imposada per una dictadura…


Heu pensat si preferiu una República Catalana, hereva de la del 1931, i hereva de la Mancomunitat de Catalunya o si preferiu una Monarquia Borbònica hereva de la dictadura franquista, hereva de la dictadura de Primo de Rivera?

Vegem l’article:

25/09/2017. El franquisme i el borbofranquisme. No hem d’oblidar mai que tot el que Hitler va fer a Alemanya era legal. No hem d’oblidar que a Alemanya està prohibida l’apologia del nazisme i a Espanya el franquisme ha estat sempre legalitzat (fins el diumenge que ve). La transició la varen fer ells (la casta), i la varen fer per a ells. I a ells els ha anat molt bé durant 40 anys! Segons ells la seva idea a partir de 1975 fou: “Nosaltres els fatxes, l’exèrcit, l’església i les dretes, amb la inspiració divina del Franco, proposem la reinstauració de la monarquia i en contrapartida, tots plegats, ens donem una llei d’amnistia que perdoni tots els crims que els antifeixistes no havíen realitzat en 40 anys i que perdoni també tots els crims que nosaltres els franquistes sí que haviem realitzat durant 40 anys.”

Benvolguts,

Sempre hem cregut que aquestes dues vinyetes que hem triat eren dues mostres, seriosa una i jocosa l’altra, del que la Dictadura franquista va ser i fer. 


La primera explica que les lleis no són lleis sinó són refrendades pel poble sense coacció de cap mena (just al revés del que prediquen i executen sense parar els franquistes del PPSOE).

La Ley. La Constitucion. El Estado de derecho. España portadora de valores eternos. Una Grande y Libre.



La segona explica que dels tres feixismes institucionals europeus dels anys 30-40, Feixisme italià, Nazisme Alemany i Franquisme Espanyol, els dos primers varen ser eliminats amb la Segona Guerra
Mundial i el tercer encara dura i brilla esplendorosament (com a mostra el setge ahir a Saragossa del congrés dels diputats d’esquerres espanyols per part dels ultrafranquistes o el setge aquesta setmana passada de les dependències de la Generalitat de Catalunya, la calle es mia que deia el Fraga, per les Forces Armades del borbofranquisme, la Guàrdia Civil, els grisos i l’Exèrcit?).

Des de la Transacció, que no transició, dels anys 75-81, que va tenir la plasmació en el règim borbofranquista que “gaudim” el feixisme (a Espanya se’n deia franquisme i des del 1975 se’n diu borbofranquisme) continua viu. 



Un manifest o full de ruta del borbofranquisme el podríem trobar en aquesta primera frase que hi ha en aquest manifest, inventat nostre però que explica la Transacció:

“Nosaltres els fatxes, l’exèrcit, l’església i les dretes, amb la inspiració divina del Franco, proposem la reinstauració de la monarquia i en contrapartida, tots plegats, ens donem una llei d’amnistia que perdoni tots els crims que els antifeixistes no havíen realitzat en 40 anys i que perdoni també tots els crims que nosaltres els franquistes sí que haviem realitzat durant  40 anys.”

I que permet aquest corol·lari, vist de de fora:

La transició la varen fer ells (la casta), i la varen fer per a ells. I a ells els ha anat molt bé durant 40 anys!

Catalunya va perdre una altra guerra el 1939 i va estar ocupada durant 40 anys des del 1939 al 1975, pels poders fàctics espanyols tot-poderosos que anorreaven cultures com la nostra i assassinaven presidents de la Generalitat com el president Companys.

Si algú creia que el franquisme havia mort al llit, com sol explicar Rufian, ha de ser crític i adonar-se que realment hem viscut 40 anys més en llibertat vigilada, amb l’espoli fiscal instituït a Catalunya. I finalment amb aquesta nova ocupació de les forces feixistes espanyoles és quan els surt la bèstia i actuen com sempre han volgut actuar, malgrat que s’han limitat a robar i fer por i s’han privat ells mateixos de l’acció violenta fins que s’han adonat que ens n’anavem!

Doncs ens n’anem i el diumenge que ve votarem majoritàriament la nova República Catalana. Adéu siau!


Joan A. Forès
Reflexions 

dissabte, 23 de setembre de 2017

22/09/2017. Editorial. Vicent Partal. L’orgull de ser un sediciós. Perquè jo crec que és un honor ser acusat de sedició per un estat autoritari que viola les seues pròpies lleis per atacar els drets democràtics. És honorable ser acusat de sedició pels qui detenen polítics, amenacen mitjans, violen la correspondència, tanquen webs, assalten dependències del govern, entren sense ordre judicial a impremtes o amenacen directors d’institut. En aquestes circumstàncies i amb aquests comportaments, jo no vull estar entre els defensors del seu ordre: preferisc ser un sediciós.



Vicent Partal


L’orgull de ser un sediciós
«Jo sóc sediciós perquè prenc partit, perquè no em puc creure una equidistància que equipara butlletes amb policies armats»


 22/09/2017  22:00

Ara ens diuen sediciosos. Ens acusen, de fet, de ser sediciosos. A tots els qui hem anat a les manifestacions en defensa de les institucions catalanes. A desenes de milers de persones, a centenars de milers de persones. Tots som sediciosos. Ho diu el tinent fiscal Miguel Ángel Carballo Cuervo en un paper que passarà a la història de la infàmia jurídica. Ell no ho entendrà mai, això, però l’acusació, com a mínim per a mi, és un honor.


Ser acusat de sedició és un privilegi quan qui ho és s’empara en l’obsessió d’enfrontar la llei a la democràcia. Quan es refugien en un article d’una constitució portat a mà dins un sobre pels militars de Franco. Quan ens diuen que, fem el que fem, el seu paper pot més que les nostres mans. Potser tots plegats hem trigat massa temps a enfrontar-nos-hi, però el tabú ja no s’aguanta: és el poble qui decideix, no les taules d’una llei vella i decrèpita que ja ni respectem ni reconeixem com a pròpia.
És més: formar part dels sediciosos avui és una presa de posició inexcusable. Perquè els qui ens acusen de sediciosos amb això, i fent això, només intenten mantenir els furs del seu règim corrupte que per primer vegada veuen amenaçat de manera seriosa. I jo no em posaré mai al costat de gent que és capaç de dir que qui la fa la paga, mentre dissimulen cínicament que el seu partit és el més corrupte d’Europa, mentre fan veure que no tenen centenars de militants que encara no han pagat pel que van fer, mentre trenquen impunement discos durs, mentre violen la separació de poders i posen les institucions de l’estat no només al servei de l’executiu sinó, encara més i pitjor, del partit.

Però per sobre de tot, deixeu-me dir que ser sediciós avui em sembla una necessitat moral imperativa. Jo sóc sediciós perquè prenc partit, perquè no em puc creure una equidistància que equipara butlletes amb policies armats, polítics elegits pel vot popular amb fiscals i tribunals d’excepció, el vot d’un poble pacífic amb la coerció d’un estat deslegitimat. Encara més:

sóc sediciós, i amb molt d’orgull, perquè vaig aprendre de menut, i des d’aleshores ho he cregut sempre, que entre la llibertat i la tirania simplement no hi ha cap opció per a triar.

Vicent Partal





21/09/2017. Puigdemont demana a Europa que intervingui a Catalunya. El president de la Generalitat fa una crida a la comunitat internacional a donar suport als catalans en un article a 'The Guardian'. La Comissió Europea té "el deure d'intervenir" en la situació catalana perquè Espanya "ha violat la carta europea de drets fonamentals". "Els valors europeus, els drets civils, la llibertat d'expressió, la d'informació i la de reunió estan sent violats pel govern central". L'intent d'Espanya de bloquejar el referèndum de Catalunya és una violació bàsica dels nostres drets', el president de la Generalitat assegura que Catalunya s'ha trobat en aquesta "inacceptable situació" després d'haver demanat diàleg polític "dotzenes de vegades" a Madrid.

Benvolguts,

Aprofitem que no havíem esmentat els esdeveniments des del dia 20 cap aquí, comentant aquest article del Directe.cat sobre l’article del president Puigdemont al diari The Guardian.
Redordem que quan es va publicar l’article el TSJC havia prohibit als mitjans de comunicació catalans de publicar propaganda sobre el Referèndum i la GC havia acabat d’entrar a les diferents dependències de la Generalitat, començant per la Conselleria d’Economia. Des d’aquest dia ha passat de tot. Al final resulta que la culpa és nostra i que si hem molestat els pobres GC que estaven fent la seva feina destructiva i de robatori de la nostra documentació, no ho havíem d’haver fet perquè el puto amo de tot és el Gobierno de España. Avui diuen que volen empaperar els Presidents d’Òmnium i de l’ANC pel seu dret (equivocat) a queixar-se i protestar, no dels GC que en principi fan el que els diuen de fer, sinó del capteniment salvatge del Gobierno espanyol, amb total menyspreu de les institucions catalanes.

En l’article el president ha assegurat aquest dijous que la Comissió Europea té "el deure d'intervenir" en la situació catalana perquè Espanya "ha violat la carta europea de drets fonamentals".

Vegem però la crònica de l’article del President al The Guardian:

divendres, 22 de setembre de 2017

21/09/2017. Francesc-Marc Álvaro. “No torneu!”. No volváis! “No torneu!” és una frase que anuncia una voluntat d’exclusió explícita, un lema que ho resumeix tot: no us volem aquí, però sí que volem que Catalunya continuï formant part del Regne d’Espanya. Mentalitat purament colonial d’uns determinats polítics espanyols. Reclam del domini etern sobre un territori, però no voler, en canvi, escoltar ni veure aquells indígenes que no ¬diuen “sí, bwana”. Els separadors, a Espanya, van sorgir molt abans que els separatistes; Gregorio Marañón subratlla que el “pecat principal” del Conde-Duque va ser “l’etern pecat de la incomprensió pel Govern central de la psicologia del poble català i, en conseqüència, la tècnica inconvenient amb què fou tractat”.

Benvolguts,


“No torneu!”


21/09/2017 04:20

Una piulada de la dirigent i portaveu de Podem al Congrés dels Diputats, Irene Montero, explicava ahir que parlamentaris del PP van cridar “No torneu!” quan els representants d’ERC i del PDECat van abandonar l’hemicicle, en protesta per la repressió impulsada pel Govern espanyol a Catalunya. “No torneu!” és una frase que anuncia una voluntat d’exclusió explícita, un lema que ho resumeix tot: no us volem aquí, però sí que volem que Catalunya continuï formant part del Regne d’Espanya. El moment em va recordar un vell acudit segons el qual un espanyolista reaccionari amolla aquesta paradoxal sentència: “Qué bonito es Catalunya, lástima que esté llena de ­catalanes”.

El crit “No torneu!” que va sortir de la boca sincera de diputats conservadors ens indica tres coses. En primer lloc, la mentalitat purament colonial d’uns determinats polítics espanyols. Colonialisme és –i del pitjor– reclamar el domini etern sobre un territori, però no voler, en canvi, escoltar ni veure aquells indígenes que no ­diuen “sí, bwana”. En segon lloc, ens recorda que els separadors, a Espanya, van sorgir molt abans que els separatistes; en aquest sentit, paga la pena de llegir la monumental biografia del comte-duc d’Olivares que va escriure Gregorio Marañón, en què el cèlebre metge subratlla que el “pecat principal” del personatge va ser “l’etern pecat de la incomprensió pel Govern central de la psicologia del poble català i, en conseqüència, la tècnica inconvenient amb què fou tractat”. I, en tercer lloc, la negativa a fer política i a escoltar els arguments dels adversaris, com si la seva absència de la Cambra Baixa resolgués el problema.

Retrat de Gaspar de Guzmán, comte-duc d'Olivares (Getty)

Mentre ahir al migdia passejava pel centre de Barcelona, on les protestes de molts ciutadans davant la Conselleria d’Economia de la Generalitat convivien amb l’aperitiu que d’altres prenien tranquil·lament a les terrasses assoleiades, vaig pensar en la molta feina feta pels separadors fins avui. Uns separadors que, de tan integrats en la cultura política espanyola, ja no són percebuts com a tals. Separadors com els que van impulsar les firmes contra l’Estatut del 2006, separadors com els que van proclamar que preferien una empresa alemanya abans que una catalana per a l’opa sobre Endesa, separadors com els que consideren normal que un català no pugui arribar a cap del Govern espanyol, separadors com els que creuen que parlem la llengua catalana per molestar, separadors que respecten totes les identitats del planeta excepte la d’aquí perquè afirmen que és “un invent de la burgesia”, separadors que han volgut humiliar milers de ciutadans de Catalunya durant anys, des de diaris i tertúlies de ràdio i tele­visió... Ara, els separadors demanen mà dura contra els separatistes. Ara, han fet tard.

La mà dura no aturarà l’independentisme. Les detencions potser impediran el referèndum, però faran créixer els partidaris de la secessió. Ahir, alguns coneguts em confessaven la seva conversió a la cosa estelada, per obra i gràcia de l’estil turc de Rajoy. Ho explico sobretot per als que ­llegeixin La Vanguardia a Madrid: una gran majoria ha perdut la por. Quan no et sents respectat –llegiu el magnífic article d’Antoni Puigverd de dilluns– només et queda respectar-te a tu mateix. Els que han dit “prou” no són fanàtics, ni bojos, ni abduïts, ni adoctrinats. Les persones que han dit “prou” han deixat de viure en la resignació i s’han donat una oportunitat. Fins i tot discrepant de l’estratègia dels polítics independentistes, fins i tot distanciant-se de certes fraseologies o estètiques. Per això les amenaces no tenen efecte sobre milers de catalans i això és, objectivament, una fractura irreversible de l’autoritat de l’Estat dins la societat catalana. Rajoy hauria de saber que el concepte d’Espanya que ell vol mantenir a força de prohibicions, suspensions, inhabilitacions, multes, registres i pressions de tota mena és mercaderia defectuosa a Cata­lunya. Per això els contraris a la independència no aconsegueixen fer grans manifesta­cions i per això el friquisme i l’ultradreta patrimonialitzen, per exemple, el 12 d’Octubre. No és només que l’independentisme tingui un relat atractiu i els altres no, és que la pulsió separadora fa sospitosa a ulls de l’ortodòxia tot pa­triotisme espanyol que no es basi en la gàbia i el càstig. Podemos i els comuns –que assagen una narrativa alternativa– són percebuts com un veritable àlien en la nau de l’Estat.

El problema de fons no és el catalanisme polític (ara sobiranisme rupturista), sinó la sospita estructural sobre la catalanitat, entesa aquesta com una identitat molesta (estranya) que amenaça el ser de l’Estat-nació. El centralisme veu la catalanitat (dinàmica, integradora i oberta) com una anomalia, un residu i un obstacle perquè la identitat espanyola generi unes lleialtats fortes que, al seu torn, haurien de convertir Espanya en la França que no ha pogut ser. El crit “No torneu!” expressa la trista impotència dels que només saben el que són quan neguen el dret a ser d’uns altres.


 Francesc-Marc Álvaro.

21/09/2017. Editorial. Vicent Partal. El primer d’octubre és la porta del dia 2: enteneu-ho. «El govern té maneres de resoldre-ho tot. Els col·legis obriran les portes a les nou del matí i a partir d'aquell moment el futur del país restarà només a les nostres mans». Ja han passat dos dies del cop d’estat i la campanya del referèndum continua implacable. Ara ja sabem en quins col·legis votarem i tot. A Rajoy la situació se li va complicant i, si no, ja s’encarreguen ell i els seus còmplices de complicar-ho encara més –genial, la idea de prohibir l’assemblea de càrrecs electes proposada per Podem…

Benvolguts,

Per què celebrem el Referèndum el dia 1? Molt fàcil per poder tocar el 2 l’endemà!

I ara seriosament. La Soraya SS i el Zoido, han explicat que cal enviar més grisos i més GC perquè a Catalunya hi ha ambients tumultuosos. On els veuen els tumults? (tumult és el mot que els jutges poden usar per parlar de disturbis i aplicar més multes i denunciar que a Catalunya hi ha un procés de secessió!!!


Vegem l’Editorial de Vilaweb:

20/09/2017. Editorial. José Antich. En marxa el cop de l'Estat contra les institucions catalanes. Catalunya viu en aquestes hores difícils un cop de l'Estat contra les seves institucions i la democràcia. Un cop tou que té diferents fronts i que pretén per la via dels fets liquidar l'autonomia catalana, assetjar el president i el conjunt del Govern, instaurar un estat de terror i de por en la ciutadania i, finalment, impedir el referèndum del pròxim 1 d'octubre. La repressió és de tal magnitud que en aquests moments l'Estat de dret a Catalunya i les llibertats civils -de manifestació, d'opinió, de premsa, d'empresa- estan seriosament en risc, amenaçades.

Benvolguts,

EDITORIAL
En marxa el cop de l'Estat contra les institucions catalanes

José Antich

Barcelona.

Dimecres, 20 de setembre de 2017

Catalunya viu en aquestes hores difícils un cop de l'Estat contra les seves institucions i la democràcia. Un cop tou que té diferents fronts i que pretén per la via dels fets liquidar l'autonomia catalana, assetjar el president i el conjunt del Govern, instaurar un estat de terror i de por en la ciutadania i, finalment, impedir el referèndum del pròxim 1 d'octubre. La repressió és de tal magnitud que en aquests moments l'Estat de dret a Catalunya i les llibertats civils -de manifestació, d'opinió, de premsa, d'empresa- estan seriosament en risc, amenaçades. I, així, amb aquestes dures paraules, i per què no dir-ho, amb tristesa i preocupació profunda, s'ha de dir.
L'Estat ha fet un pas molt perillós, segurament, sense valorar prou bé el moviment que duia a terme. El microclima colpista de Madrid, sempre disposat a solucionar les coses per la força. 

L'Estat ha dut a terme un moviment a la desesperada de qui sap que només per la força pot impedir el normal funcionament de la democràcia a Catalunya, important-li poc el fet de posar en risc la convivència a Catalunya teixida durant generacions i que la dictadura franquista lluny d'esquerdar va ajudar a cohesionar.

Amb tota seguretat, no serà diferent en aquesta ocasió, més enllà de governants i partits que, en comptes d'acceptar que el 80% dels catalans volien votar, han optat per mesures coercitives sense base legal i impròpies d'una democràcia occidental. Però això, també ho saben ells.

A aquesta provocació, perquè, al cap i a la fi, no és cap altra cosa, s'ha de respondre amb serenitat i amb fermesa. Amb la mateixa serenitat que el poble de Catalunya ha fet gala des de l'any 2010, en què el Tribunal Constitucional va liquidar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i que després, a través de mobilitzacions milionàries als carrers, ha reivindicat primer el pacte fiscal, més tard l'estat propi i finalment la independència de Catalunya. La revolució dels somriures, com ha estat conegut el moviment català, que ha admirat Europa, ha de seguir igual sense moure's ni un mil·límetre del seu hàbitat natural i no caure en les provocacions que està rebent. El somriure i els clavells. Contundència i serenitat. Aquest ha de ser el marc de la rèplica que impulsin les entitats sobiranistes.

Però la resposta també ha de ser ferma i inequívoca per part del Govern i de les institucions catalanes. La democràcia només es pot defensar amb més democràcia i d'aquest camí no ha d'apartar-se en aquesta hora difícil davant de la repressió i les amenaces que està rebent. El referèndum de l'1 d'octubre és avui més necessari que mai i els demòcrates, siguin independentistes o no, estan cridats a respondre amb el seu vot al cop de l'Estat que s'està produint a Catalunya. Les urnes han d'omplir-se de paperetes i l'aïllament del Partit Popular ha de fer-se evident amb sis, amb nos i amb vots nuls. Són els ciutadans els que estan convocats a donar aquesta resposta més enllà del que decideixi o pensi aquest o un altre partit polític.

Fa ja molt temps que al Partit Popular el conflicte català se li va escapar de les mans i ha portat Espanya a un atzucac. Els seus socis, Ciutadans i Partit Socialista, en són igual de responsables. Sobretot, els segons, que han renunciat a la seva història i han perdut la seva identitat.

L'envit no és fàcil i els temps de l'equidistància i de les zones de confort han desaparegut. És el preu que han de pagar per deixar la política en mans de la justícia i de la policia. Per renunciar a l'acord i al pacte. Pel pensament únic i l'atac a la democràcia. Per tot això, cal ser al costat de les institucions catalanes, del Govern i del Parlament. Perquè només així els catalans podrem defensar la democràcia.

José Antich 

dijous, 21 de setembre de 2017

20/09/2017. Vicent Partal. Editorial. Serenitat contra el cop d’estat, fermesa per la llibertat. El govern espanyol ha fet un cop d’estat contra la Generalitat de Catalunya. De manera il·legal i violant fins i tot les seues normes, la Guardia Civil ha assaltat diversos departaments del govern i hi ha detingut alts càrrecs. Arran de la desesperació, i després de veure que les agressions d’aquests dies no han fet efecte, el govern espanyol ha decidit d’entrar en una fase d’agressió sense precedents i superar tots els límits que els demòcrates poden permetre. Això que vivim és un cop d’estat.

Benvolguts,

En Vicent Partal ha fet un cant a la serenitat, a la calma, i ens ha explicat de manera molt clara, que l'acció de la Guàrdia Civil a Barcelona d'ahir és un inici d’ocupació del territori i que el seu objectiu, com en Rajoy repeteix cada mitja hora és que no es pugui celebrar el referéndum.

Per tant la nostra falera des d'ara endavant ha de ser ajudar a celebrar el referèndum!

Per què no es pugui celebrar el referéndum, siguent creatius es poden trobar diverses solucions:
·         Situar un gris o un GC al costat de cada ciutadà per impedir-li anar a votar
·         Desplegar tota la seva policia de grisos I GC i anular la policía autonómica, donant-los festa o desactivar-los enviant-los a les presons de tota Espanya
·         Ara que el president Puigdemont ha destapat les adreces de tots els Col·legis electorals de Catalunya, els grisos i els GC, i si cal l’exèrcit, poden bloquejar els locals de votacions. O poden calar-hi foc i fer la dansa dels bombers per tot Catalunya…
·         També poden mangar els ordinadors o les paperetes, o robar les actes just quan acabi la votació
·         Poden tirar gasos lacrimògens o polvores de pica-pica a l’interior dels locals i requisar paperetes o actes o urnes o taules o detenir els ciutadans que están fent la seva funció a les meses electorals
·         Etc.

Engargolar tots els ciutadans amb dret a vot
Tanmateix, el mateix Partal en un clarivident article de fa tres setmanes va explicar que si la policia política aconseguia anular totes les urnes menys una, els resultats d’aquella urna serien els vàlids...

El referéndum es celebrarà, amb urnes o sense urnes, amb paperetes o sense paperetes, amb locals o sense locals. I la Guàrdia Civil que són a milers a Catalunya, han noliejat 3 creuers dels que Baleària usa per fer de transbordadors entre les Balears i les Canàries i la península per fer d’hotels.

Finalment hem de recordar que:
El govern espanyol ha fet un cop d’estat contra la Generalitat de Catalunya. De manera il·legal i violant fins i tot les seues normes, la Guardia Civil ha assaltat diversos departaments del govern i hi ha detingut alts càrrecs.

Vegem l’article d’en Partal:

21/09/2017. Guardia Civil. Exèrcit espanyol. Multes demencials. Xantatges. Ahir l'Exèrcit espanyol va tornar a iniciar una ocupació de Catalunya. Ens varen robar informació i ens volen continuar robant amb multes demencials que entre ells i el Tribunal Constitucional s'han inventat...

Benvolguts,

Ahir l'Exèrcit espanyol va tornar a iniciar una ocupació de Catalunya. Ens varen robar informació confidencial i ens volen continuar robant amb multes demencials que entre ells i el Tribunal Constitucional s'han inventat...

Les forces d'ocupació suplementàries, amb unitats d'Antiavalots de  Guàrdia Civil i grisos, han llogat 3 vaixells creuers a Baleària per allotjar aquestes forces d'ocupació perquè els hotels convencionals no varen voler allotjar-los. Per temps indefinit? La darrrera ocupació va durar del 1939 al 1977...

La Guardia Civil ha parlat de 4.000 o 5.000 efectius...

Vegem la continuació amb explicacions sobre Mario Soares i l'OTAN, així com la definició de la Guàrdia civil, copiada de la Viquipedia i un artícle que parla de l'article 7 del Tractat de la Unió Europea en referència a l'Exèrcit: 

17/09/2017. Editorial. Vicent Partal. Sort dels serens. Si esteu nerviosos, entreteniu-vos preparant les banderes, els cotxes, el xampany, els clàxons excitats i el confeti alegre que, si no passa res estrany, haurem d’escampar per places i carrers quan se sàpiguen els resultats. I els editorials, els textos alarmats per l’erdoganització d’Espanya, ara ja impossible de dissimular gràcies al fet que nosaltres, amb la nostra determinada serenitat, hem fet que li caigués la careta.

Benvolguts,

En el Bloc hi trobareu molts comentaris als articles d’en Vicent Partal. Però no puc comentar-los tots. Tanmateix si em semblen interessants a cop d’ull, els emmagatzemo per tal de tornar-los a llegir i comentar i decidir que els he de publicar. Aquest és el cas de l’Editorial del Vilaweb de fa 4 dies que ara us ofereixo.

El títol Sort dels serens, no es refereix al cos de serens que des del 1785 fins el 1981 varen fer les rondes de nit a les ciutats com Barcelona.

El títol, es refereix als ciutadans conscients que saben mantenir la serenitat quan sembla que les circumstàncies van mal dades!

Vegem-lo i gaudim-ne:

17/09/2017. Referèndum. Oriol Izquierdo. Per què votaré que sí.Un altre article d’opinió no comentat fins ara al Bloc i que us ofereixo. L’Oriol Izquierdo és un brillant escriptor, pedagog i gestor d'institucions relacionades amb la cultura. Hi ha altres articles de l’Oriol comentats en el Bloc Reflexions.



Per què votaré que sí

«Votaré que sí, en resum, perquè m’ho diu el cor, perquè m’hi porta el cap i perquè ho reclama el ventre»
 17/09/2017  22:00
Ens hem passat tant de temps i hem dedicat tantes energies a defensar la legitimitat del referèndum i a denunciar la inconsistència dels arguments en contra que gairebé ens hem oblidat de parlar de la pregunta que se’ns planteja i de com hi respondrem. Ho faré avui, en aquest últim mail obert quinzenal abans de l’1 d’octubre. Serà la meva modesta aportació a la campanya del sí.
Votaré que sí, d’entrada, per raons emocionals. Jo, no sé per quin motiu, sempre, d’ençà que tinc ús de raó, m’he sentit català i alhora he sentit que no era espanyol. No hi he pogut fer res –tampoc no volia fer-hi res!–: és un fet incontrovertible digui el que digui aquest accident administratiu, que ara es revelarà conjuntural, anomenat DNI. En el meu cas, doncs, l’emoció no té cap mèrit, però estic segur que votar que sí és compatible amb molts altres sentiments. Perquè no se’ns demana un vot identitari, sinó que escollim entre dues opcions: fundar una nova república o continuar essent només una autonomia. Sé del cert que molts, siguin d’on siguin i se sentin d’on se sentin, entendran que la república donarà moltes més oportunitats de present i de futur que aquesta trista descentralització retallada que patim del postfranquisme ençà. I saben que la separació d’Espanya no  comporta deslligar ningú dels vincles personals i familiars que pugui tenir i voler mantenir amb qualsevol altre terra, amb qualsevol altra identitat (ja sigui espanyola, extremenya, eslovena, amaziga, coreana o etc. i etc.). Banalitza la identitat qui juga amb aquesta mena de xantatge sentimental.
Votaré que sí, en segon lloc, per raons polítiques, per dignitat democràtica. Perquè, després d’haver viscut la transició des de la dictadura i tot el que ha vingut al darrere, m’he convençut que això que en diuen Espanya simplement no té remei. Que hem heretat unes institucions obsoletes sobre les quals s’han anat fent pedaços igualment obsolets i massa sovint ineficaços. Que en prové una cultura política grollera i antidemocràtica que actua com un motlle deformador sobre nosaltres, els ciutadans, els que ja tenim una edat però també els que ja han nascut en suposada democràcia. Que, per tot això, només a través d’un procés constituent, i només si ens esforcem a fer-ne l’esforç, refundarem d’arrel, com cal, les estructures i ens donarem l’oportunitat, finalment, de viure com a ciutadans lliures i de ple dret. Ara encara no en som.
I votaré que sí, també, per raons administratives, per sentit de responsabilitat. No tornarem a fer ara la relació de greuges que per força ens hem après de memòria –les balances fiscals, les infrastructures, el reconeixement cultural i lingüístic–, sinó que ho diré així de simple i de breu: si som majors d’edat podem governar-nos sols. Per quina rara raó hem de continuar supeditant les decisions sobre el nostre propi govern a uns governants que ens són aliens? Per quina raó hem de deixar que els recursos propis ens siguin administrats sense tenir en compte les nostres prioritats? És que es tracta d’això, ras i pla. De reconèixer que la Generalitat amb prou feines ha pogut ser gaire més que una gestoria. I que ens cal  governar-nos d’una vegada en comptes de continuar tolerant que ens governin. Ja ho sé: tant com totes les interdependències ho permetin. Però no menys.
Votaré que sí, en resum, perquè m’ho diu el cor, perquè m’hi porta el cap i perquè ho reclama el ventre. I no veig cap ni una raó, ni una minsa ombra de raó, que me’n faci dubtar.

Oriol Izquierdo

dimecres, 20 de setembre de 2017

20/09/2017. Record dels esdeveniments que van precedir i succeir la derrota del sobiranisme al Québec el 1995.

Benvolguts,

Presentem aquest resum sobre com el Québec va perdre el 1995 el seu Referèndum d‘independència acordat amb el Canadà. Acordat, vol dir acordat, però les clavegueres de l’Estat i la corrupció institucionalitzada van fer que el Québec perdés. Les claus de l’article les hem tretes del llibre Interès d’Estat de l’Albert Pont. Com que Catalunya està en una situació semblant, encara que pitjor perquè el nostre Referèndum no és ni acordat, val la pena que ens fixem en el capteniment increïblement trampós de l’Estat canadenc, model de democràcia fins aquell moment. Els governants del Regne Unit el 2014 varen prendre’n nota i també varen guanyar enfront Escòcia, amb suavitat i mans de seda...

En aquest Bloc havíem ja comentat diversos articles sobre la guerra bruta que qui té molt poder permet fer a qui no té tant poder.

Vegem l’article:

dimarts, 19 de setembre de 2017

17/09/2017. Vilaweb. Les cinc mentides més grosses de la campanya del no. El referèndum és un delicte i és il·legal. El dret d’autodeterminació no existeix enlloc del món. Espanya no pot acceptar el referèndum d’autodeterminació perquè ho prohibeix la constitució. Catalunya no ha estat mai independent. La independència no es pot aconseguir amb un referèndum unilateral i sense acord amb l’estat espanyol.. MENTIDES!!!

Benvolguts,

Ja hem explicat que en els diferents Referèndums d’Independència dels darrers cent anys, els sàtrapes que ocupen el territori des de fa molts anys, segurament amb una guerra entremig i una entrada dels tancs per la Diagonal corresponent, van engegant mentides cada cop més grosses a mida que els colonitzats se’n van adonant que tot el que diuen els colonitzadors és mentida.

En aquest resum Vilaweb explica cinc mentides. Les antigues com la del Margallo dient que no podríem entrar a la Unió Europea i que ens quedaríem perduts en els espais siderals, com el personatge de la Illa de Robinson, ja no val, la del Linde explicant que entraríem en un “corralito” tampoc no fa efecte perquè Catalunya és el territori que més inversions acumula, la de que Catalunya no podria pagar les pensions ja està més que vist que és una mentida flagrant perquè les pensions les paga l’Estat que ha rebut els pagaments o contribucions de cada treballador a través de la Seguretat Social corresponent al llarg del temps que hagi treballat.

Així doncs, ara es van inventant (o les treuen del Manual del perfecte polític colpista) noves mentides.

Com a exemple de mentida fixeu-vos en la número 4:

4. Catalunya no ha estat mai independent. És una autonomia perquè ho va decidir la constitució espanyola i, per tant, no té drets històrics que pugui invocar

Mentida. Els drets històrics de Catalunya són indiscutibles. Fins el 1714 Catalunya no formava part de cap entitat que pugui relacionar-se amb això que avui és Espanya. La corona catalano-aragonesa era un estat federal que incloïa territoris de les penínsules ibèrica i itàlica, de les illes de la Mediterrània i del continent mateix. El 1714 Catalunya va ser incorporada a la força dins la monarquia espanyola (por legítmo derecho de conquista, segons mantenen els feixistes-nazi-franquistes). Però des d’aleshores ha proclamat la independència quatre voltes:
–Entre el 1810 i el 1812, el Principat fou un estat completament independent, que mantenia una relació estreta amb l’Imperi francès.

–El mes de març del 1873 la Diputació de Barcelona va proclamar l’estat català, que incloïa les quatre províncies del Principat i les quatre illes Balears i Pitiüses. Aquest estat es va integrar en la naixent primera república espanyola.

–El 1931 i el 1934 la Generalitat republicana va proclamar la república catalana. Francesc Macià ho va fer el 14 d’abril de 1931, poques hores abans que a Madrid es proclamés la república espanyola. Tres dies després, Macià va acceptar que la república catalana fos part de l’espanyola. Lluís Companys també va proclamar la república catalana el 6 d’octubre, proclamació que va ser avortada militarment per la república espanyola.

Però l’argument més important és que és impossible que la font de legitimitat de la Generalitat de Catalunya sigui la constitució espanyola, si es té en compte que la Generalitat va ser restaurada per l’estat espanyol abans d’existir la constitució.

La restauració de la Generalitat es fa pel reial decret llei 41/1977 de 5 d’octubre (el trobareu ací), que reconeix la legitimitat del president Josep Tarradellas, president escollit per les institucions de la república. La constitució espanyola no es va aprovar fins el 29 de desembre de 1978, que es quan es publica al BOE: la Generalitat de Catalunya ja funcionava des de feia més d’un any.

Com podeu veure, les mentides dels feixistes no s’aguanten. Si voleu seguir els enllaços encara ho veureu més clar!

Vegem l’article-document de Vilaweb:

diumenge, 17 de setembre de 2017

14/09/2017. Referèndum. Antoni Maria Piqué. Així es fa perquè el president Juncker digui el que tu vols. Costa saber què ha dit el president de la Comissió Europea sobre el referèndum de l'1-O. Cal travessar una boira de reelaboracions i reinterpretacions. Esclar que cada mitjà tria un fragment de la resposta de Juncker. Segurament el que més li agrada. És lògic: en un titular no hi cap tot. Altres, però, s'han estimat més considerar les paraules de Juncker com una errada, una pífia. En conseqüència, expliquen que Juncker no volia dir el que ha dit sinó allò que a ells els sembla que havia de dir..

Benvolguts,

A Espanya hi ha dues menes d’intel·lectuals, els que no saben llegir i els que no saben escriure. Permeteu-me d’entrada que us expliqui un acudit relacionat amb el llegir i escriure: En temps de la dictadura franquista, del nacionalcatolicisme i del nacionalsindicalisme a les Espanyes i del comunisme a la Unió Soviètica corria un acudit anticomunista, evidentment, que explicava que les patrulles de policia a l’URSS estaven formades per tres policies: El que sabia llegir, el que sabia escriure i el que vigilava aquells dos perillosos intel·lectuals...

Bé, seguim. Si recordem com fa un parell d’anys el president de la Comissió Europea Juncker va enviar un correu de dues línies al Rajoy i quan va arribar a Espanya tenia aquelles dues línies i 6 o 7 línies més... Fou un cop fort pel Juncker que sembla que algun nacionalsindicalista sicari del Fernández Díaz movent-se per la delegació espanyola com si fos una claveguera de la CE va afegir un paràgraf al text del Juncker que canviava totalment el sentit del missatge. Ho explico perquè avui estem parlant d’un problema semblant, amb el mateix Juncker com a protagonista, però amb un resultat molt satisfactori per als catalans.

Relacionant l’assumpte del sicari espanyol a la CE amb el paràgraf inicial d’aquest comentari, ens hem de preguntar si ara ens tornem a trobar amb sicaris manipuladors a la CE o si els manipuladors són els periodistes espanyols com sempre ?

Llegiu l’article del sempre brillant i documentat Antoni Maria Piqué i trobareu el resultat:

17/09/2017. Estefania Molina. Rajoy es prepara per a la revolta catalana i el PSOE calla davant l'envit judicial.

Benvolguts,




REFERÈNDUM

Rajoy es prepara per a la revolta catalana i el PSOE calla davant l'envit judicial
Estefania Molina
Foto: Sergi Alcàzar
Madrid. Diumenge, 17 de setembre de 2017



"La Generalitat està buscant arrossegar els ciutadans i crear una protesta social. Estem intentant evitar això, la nostra prioritat és impedir el referèndum amb garantia de proporcionalitat, intel·ligència i prudència", deia un íntim col·laborador de Mariano Rajoy als passadissos de la Moncloa. No havien passat ni 24 hores de l'inici de la campanya pel 'sí' al referèndum i la Policia Nacional havia arrencat cartells i efectuat identificacions i confiscacions de material per ordre judicial. Però a l'altra punta de Madrid, al Congrés, un membre del grup del PSOE se'n rentava les mans: "Són accions de la fiscalia, no hi podem entrar"; com tampoc, deia, si els jutges del Tribunal Constitucional suspenien polítics catalans.

L'esmolada maquinària de l'Estat ha trobat sota el rostre del fiscal general, José Manuel Maza, la màscara per el estrènyer el setge a la celebració de l'1 d'octubre, sense que ni la ciutadania, ni el secretari general socialista, Pedro Sánchez, puguin assenyalar –directament– com a culpable la figura de Rajoy. Ni per accions com la de la Guàrdia Civil personant-se a mitjans de comunicació per advertir-los sobre la publicitat, ni per la confiscació de 100.000 cartells a favor de l'1-O. "Si un creu en la independència dels poders", justificava la font amiga del president espanyol.

L'acció es va insinuar la setmana anterior, quan la Fiscalia es va querellar contra el Govern català, i Rajoy es va estalviar demanar –de moment– les suspensions al TC. I va continuar aquesta setmana amb la carta de Maza enviada als alcaldes catalans avisant-los de possibles citacions per declarar si col·laboren a posar d'urnes, amb l'amenaça de detenció si s'hi neguen. "Municipalitzen l'antireferèndum" denunciava el diputat del PDeCAT, Ferran Bel, des del Congrés, per rebutjar l'acció del Ministeri Públic, mentre presentava una petició de compareixença juntament amb ERC, En Comú i Bildu.

La qüestió és que els funcionaris de l'Estat no s'havien adonat dels "errors" estratègics derivats de la mesura, assenyalats en privat per membres del Govern català. Primer, que els edils són els càrrecs més propers als ciutadans, i envestir-los estendria el malestar com la pòlvora, Segon, els dubtes d'alguns catalans sobre l'acció de la fiscalia, arran de de l'operació Catalunya. Per això, fonts properes a Rajoy giraven l'esquena i acusaven la Generalitat del clima de revolta. "No seria nou, Artur Mas va haver d'entrar al Parlament amb helicòpter", recordaven sobre les retallades de CiU.

Així, a la Moncloa es distanciaven de la qüestió amb el pretext que ja havien fet la seva part de feina la setmana anterior, amb els recursos contra les lleis de desconnexió presentats al TC. "El Govern [espanyol] preservarà la concòrdia, no vol debilitar més l'equilibri social fràgil" a Catalunya, deia el portaveu Íñigo Méndez de Vigo, després del Consell de Ministres en què el titular d'Hisenda, Cristóbal Montoro, va aprovar intervenir de facto les finances de la Generalitat.

El fet és que la via judicial ha permès al Partit Popular mantenir la cohesió entre els aliats "constitucionalistes", que es neguitejaven per les mesures que podia emprendre Rajoy. Un font de la direcció socialista va reconèixer el "temor" del que pogués passar si el Govern desobeïa, alhora que des de Ciutadans exigien més "fermesa" per no trobar-se el 1-O al vespre comptant vots i el PNB advertia que retiraria el suport als pressupostos de 2018 –tot i que fonts populars descarten que passi, pels acords financers i d'infraestructures amb l'executiu basc.

La contradicció, però, va ser més accentuada a les files del PSOE. Les fonts van abstenir-se d'opinar pel "respecte" a la decisió dels jutges, inclús si al TC arribaven a suspendre càrrecs. Això, tot i que va ser el mateix partit de Sánchez el que va presentar fa setmanes al Congrés la petició de reprovació del Fiscal General de l'Estat per l'operació Lezo, i que el propi PSOE va instar a derogar la llei de l'Alt Tribunal que li atorga potestat de sancionar. Ara bé, aquest silenci es va trencar quan els periodistes van preguntar a la jutgessa Margarita Robles si li semblava oportú suspendre l'acte a Madrid pel referèndum. Succinta, va dir que sempre ha estat "una defensora de la llibertat d'expressió". 

Però a la Moncloa pensen que la pugna entre legalitat i autodeterminació ja ha començat. "L’estat de dret té les seves garanties, que ells van dinamitar al ple de la setmana passada. Des d'aquell ple, ja no hi ha garanties", deien, obrint la porta a qualsevol acció que es pogués emprendre. Rajoy ho repetia a Barcelona: "Ens obligaran a fer allò que no volem fer". I és que "l'Estat té el seu ritme", justificava una font del govern espanyol sobre la lentitud aparent dels moviments de l'"elefant".


Estefania Molina

16/09/2017. Editorial. José Antich. La perillosa deriva antidemocràtica. Martin Niemöller: Vaig guardar silenci. Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata´. Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu. Quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú més que poguera protestar.

Benvolguts,

L’Antich ens presenta un futur negre. Encara que hi ha modestes mostres de suport a Catalunya per part de ciutadans i entitats madrilenyes, asturianes i basques. Però no hi ha una empenta de suport gens considerable fora de Catalunya. Torna a aparèixer l’esment a Martin Niemöller que en el seu poema Vaig guardar silenci diu:

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,
Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.
La història del ciutadà que no es posa en política mentre els sorges van agafant comunistes, socialdemòcrates, sindicalistes i jueus hauria de ser un exemple edificant pels apolítics (com deia el Perich, pels apolítics de dretes...). Però no! El règim del 78, el franquisme sociològic, el borbofranquisme, mira cap un altre cantó quan els dolents amenacen els bons, els amenacen i segons el que es veu el règim està realitzant una guerra de guerrilles que els catalans no poden aguantar amb massa facilitat. I ho solucionem, de moment, amb enginy, imprimint cartells a casa quan els sorges han robat les impressions generades per la Generalitat (100.000!), substituint les adreces dels webs quan l’Estat les ha prohibides, posant generadors elèctrics quan els sorges treuen les llums dels locals públics on s’hi fa un acte proreferèndum. I els Whatsapps que generen acudits a grans velocitats. Per exemple aquest:
 Els partits espanyols que ataquen o que s’abstenen, o els soi-disants ciutadans d'esquerra que fan Manifiestos. Explica com el Gobierno,  com si Espanya fos una monarquia bananera (que ho és), fan una guerra de guerrilles contra Catalunya.

Per tant, estem forçats a fer una Declaració Unilateral d'Ìndependència (DUI) abans que els espanyols ens obsequiïn amb un altre anorreament, diferent en la forma però igual en els efectes, del de l'any 1939. 

En cas contrari, nova ocupació de 40 anys i tots els efectes secundaris que es poden veure explicats el l'Epíleg del darrer formidable llibre de l'Albert Pont de títol Interès d'Estat, on es manifesta la corrupció de totes les institucions espanyoles en tres dimensions, Technicolor i pantalla panoràmica...

Vegem l’Editorial: