Benvolguts,
Avui l’Andreu Pujol ens
parla de l’actualització del concepte Catalunya-ciutat
dels primers batecs del noucentisme.
Si recordem l’apunt sobre
la
mort de Domènech i Montaner que varem publicar fa dos o tres dies hi
trobarem aquest paràgraf:
I
així potser cal reflexionar i entendre que la immigració [de finals del segle
XIX i principis del segle XX] va cuallar perquè [els immigrants] es varen
trobar un terreny abonat amb burgesos i mecenes i polítics i industrials que
havien anat preparant el país creant unes estructures d’Estat que per les
terres del sud no havien sabut fer. I va florir la cultura i el benestar
malgrat els atacs continuats dels nostres enemics seculars...
Amb el concepte de Catalunya-ciutat que avui comentem
podrem entendre millor la filosofia de creació de país que Catalunya va poder
desenvolupar des de mitjans segle XIX i que la immigració sobretot del sud de
la península es va trobar ja feta. L’esperit de progrés de Catalunya fou
potenciat amb la revolució industrial i va evolucionar per tal de crear un país amb infraestructures, hem parlat de
ferrocarrils i carreteres, i amb cultura, hem parlat de les escoles i de les
biblioteques en ciutats mitjanes i petites. Aquesta filosofia és la que
imperava a Catalunya quan el mallorquí Gabriel Alomar hi va aterrissar en el
tombant de segle, quan el modernisme estava en plena ebullició i el noucentisme
estava apareixent i quan la cultura catalana, des de l’òpera del Liceu i d’altres
teatres fins a l’eclosió d’ateneus populars, les obres teatrals de Guimerà i
Pitarra, els pintors com Picasso i Miró, els cors de Clavé, els escriptors com
Verdaguer i Maragall, traspuaven cultura i tendència al benestar. Gràcies a
aquest terreny abonat Alomar va poder reflexionar i va poder filosofar sobre la
Catalunya-ciutat. Ja sabem que el
concepte va fer fortuna i la Mancomunitat
de Catalunya va agafar el testimoni i el va aplicar en la seva projecció
cap a tot el territori. No hem d’oblidar que el progrés va anar lligat als
industrials que el van potenciar, a la burgesia catalana, a la capacitat industrial
i marítima de Barcelona que es va demostrar també en la capacitat per fer dues
Exposicions Universals en el període que comentem, els anys 1888 i 1929.
Creiem que aquí cal
explicar la història de la implantació de la infraestructura
del ferrocarril a Catalunya i compararla amb la implantació de la mateixa
infrestructura a Madrid. En l’enllaç s’hi pot trobar tota l’explicació detallada
de com els industrials catalans que necessitaven moure les seves mercaderies varen
aconseguir la concessió del primer ferrocarril de la península, que es va posar
en marxa el 1848 i que anava de Mataró a Barcelona i que 7 anys més tard ja s'havia estès i havia fet una xarxa de Barcelona, Mataró, Molins de Rei, Terrassa, Martorell, Granollers,
Igualada, Vilanova i la Geltrú, Tarragona, Reus, Lleida, etc.
Tres anys més tard a
Madrid, i per no ser menys, es va crear també una companyia de ferrocarrils, però com explica l’enllaç
no sabien ben bé per què el podien aprofitar. Van decidir fer no una xarxa sinó
una sola línia, de Madrid a Aranjuez, no per què hi hagués indústria sinó perquè
la cort es desplaçava, segons la temporada, a Aranjuez.
El ferrocarril català, en
mans privades, encara està funcionant i en canvi la companyia del ferrocarril,
també en mans privades, de Madrid a Aranjuez va fer fallida als dos anys d’explotació.
La solució fou que la companyia fou comprada, nacionalitzada, i des d’aquell
moment les noves línies radials (us sona el mot?) varen ser ja construïdes i
explotades pel Gobierno. En canvi les que no partien de Madrid no varen ser mai
nacionalitzades.
D’aquí se’n desprèn que
els ferrocarrils catalans hagin de ser finançats per companyies privades i que la
resta de ferrocarrils espanyols siguin finançats pel Gobierno de Madrid.
L’extrapolació evident la
trobem 100 anys més tard en el negoci de les autopistes. Les primeres
autopistes foren privades i de peatge (les catalanes i valencianes). La resta d’autopistes
(les de Madrid) són finançades per l’Estat i són gratuïtes...
Passem ara a veure l’article de l’Andreu Pujol:
30 desembre 2016 2.00 h
La Catalunya-
ciutat avui
Andreu Pujol
El concepte Catalunya-ciutat
va ser formulat per Gabriel Alomar durant els primers batecs
del noucentisme i acabaria esdevenint una de les màximes d'aquest moviment
ideologicocultural. Es tractava de vertebrar Catalunya
a través de la cultura, fomentant la
proliferació de petits nuclis intel·lectuals a
comarques –aquells que Ors anomenà els
“solitaris”–, procurant dotar de biblioteques les ciutats secundàries i esperonant la construcció d'escoles arreu del territori,
a través de les fórmules més diverses per fer-ho possible. Més enllà del
camp cultural i educatiu, també es volgué teixir el país d'una
manera literal, per mitjà de la construcció de carreteres, línies telefòniques i desenvolupant una preocupació per arribar físicament a cada racó de la geografia catalana.
Més de cent anys després,
sembla que torna a ser
necessari tornar a treure la
bandera de la
Catalunya-ciutat
Amb motiu del
centenari de la Mancomunitat de
Catalunya l'any 2014 van abundar les publicacions, conferències i
exposicions per refrescar la memòria i aprofundir en tots aquests aspectes. Hi
penso precisament ara arran de dues notícies que hem pogut llegir aquests dies.
Una d'elles és la que fa referència al tancament de l'únic caixer automàtic de la vall del
Pedraforca, deixant una àrea de muntanya de 85 quilòmetres sense
poder disposar de diners en efectiu en cas de necessitat. L'altra notícia és la
que diu que s'estan plantejant la desaparició de les cabines telefòniques perquè cap operador no se'n vol fer càrrec. Les
informacions publicades posen especial èmfasi en els telèfons públics menys
profitosos, és a dir, aquells situats en entorns rurals. I ja que parlem de telecomunicacions,
cal esmentar també els impediments amb què es troben els municipis petits per
al desplegament
de la fibra òptica, per culpa de pràctiques monopolístiques que s'excusen en la
baixa rendibilitat quan en realitat es tracta de la inoperant comoditat dels
que remenen les cireres. Més de cent anys després, sembla que torna a ser
necessari tornar a treure la bandera de la Catalunya-ciutat.
Andreu Pujol
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada