dissabte, 31 de desembre de 2016

30/12/2016. Franquisme. El PuntAvui. El lector escriu. Jordi Antich. ‘Informe semanal'. Es percep algun subtil matís que permeti diferenciar els textos o alguna subliminal manipulació? A quin club de futbol militen o van militar els subjectes esmentats en el paràgraf A). Quantes vegades s'esmenta el nom de Real Madrid al costat del dels futbolistes? O simplement en tot el reportatge? Quants jugadors del Barça apareixen en el reportatge? I quantes vegades s'esmenta el nom del Barcelona?

Benvolguts,

Una carta al director que no cal ni comentar. Es comenta sola! Tanmateix aquesta subtil o no tan subtil evidència és normal en els afers madrilenys.

Crec que s’ho val i és adient explicar la portada d’un exemplar de l’Esquella de la Torratxa, setmanari humorístic català,  que hi havia a casa meva: La portada porta per títol “Informació a la madrilenya” i està dividida en dues meitats, a l’esquerra un dibuix de personatge i un títol: Angel Guimerà, excelso poeta espanyol, a la dreta un dibuix d’un altre personatge i un títol: Perot lo Lladre, gran criminal catalan.

Vegem si hi ha similitud en la facècia:

30/12/2016. Procés. Andreu Pujol. La Catalunya- ciutat avui. Amb el concepte de Catalunya-ciutat que avui comentem podrem entendre millor la filosofia de creació de país que Catalunya va poder desenvolupar des de mitjans segle XIX. La Mancomunitat de Catalunya va agafar el testimoni i el va aplicar en la seva projecció cap a tot el territori. Creació en ciutats petites o mitjanes de :Escola, Biblioteca, Telèfon, Ferrocarril, Carretera.

Benvolguts,

Avui l’Andreu Pujol ens parla de l’actualització del concepte Catalunya-ciutat dels primers batecs del noucentisme.

Si recordem l’apunt sobre la mort de Domènech i Montaner que varem publicar fa dos o tres dies hi trobarem aquest paràgraf:

I així potser cal reflexionar i entendre que la immigració [de finals del segle XIX i principis del segle XX] va cuallar perquè [els immigrants] es varen trobar un terreny abonat amb burgesos i mecenes i polítics i industrials que havien anat preparant el país creant unes estructures d’Estat que per les terres del sud no havien sabut fer. I va florir la cultura i el benestar malgrat els atacs continuats dels nostres enemics seculars...

Amb el concepte de Catalunya-ciutat que avui comentem podrem entendre millor la filosofia de creació de país que Catalunya va poder desenvolupar des de mitjans segle XIX i que la immigració sobretot del sud de la península es va trobar ja feta. L’esperit de progrés de Catalunya fou potenciat amb la revolució industrial i va evolucionar per tal de crear un  país amb infraestructures, hem parlat de ferrocarrils i carreteres, i amb cultura, hem parlat de les escoles i de les biblioteques en ciutats mitjanes i petites. Aquesta filosofia és la que imperava a Catalunya quan el mallorquí Gabriel Alomar hi va aterrissar en el tombant de segle, quan el modernisme estava en plena ebullició i el noucentisme estava apareixent i quan la cultura catalana, des de l’òpera del Liceu i d’altres teatres fins a l’eclosió d’ateneus populars, les obres teatrals de Guimerà i Pitarra, els pintors com Picasso i Miró, els cors de Clavé, els escriptors com Verdaguer i Maragall, traspuaven cultura i tendència al benestar. Gràcies a aquest terreny abonat Alomar va poder reflexionar i va poder filosofar sobre la Catalunya-ciutat. Ja sabem que el concepte va fer fortuna i la Mancomunitat de Catalunya va agafar el testimoni i el va aplicar en la seva projecció cap a tot el territori. No hem d’oblidar que el progrés va anar lligat als industrials que el van potenciar, a la burgesia catalana, a la capacitat industrial i marítima de Barcelona que es va demostrar també en la capacitat per fer dues Exposicions Universals en el període que comentem, els anys 1888 i 1929.

Creiem que aquí cal explicar la història de la implantació de la infraestructura del ferrocarril a Catalunya i compararla amb la implantació de la mateixa infrestructura a Madrid. En l’enllaç s’hi pot trobar tota l’explicació detallada de com els industrials catalans que necessitaven moure les seves mercaderies varen aconseguir la concessió del primer ferrocarril de la península, que es va posar en marxa el 1848 i que anava de Mataró a Barcelona i que 7 anys més tard ja s'havia estès i havia fet una xarxa de Barcelona, Mataró, Molins de Rei, Terrassa, Martorell, Granollers, Igualada, Vilanova i la Geltrú, Tarragona, Reus, Lleida, etc.

Tres anys més tard a Madrid, i per no ser menys, es va crear també una companyia de ferrocarrils, però com explica l’enllaç no sabien ben bé per què el podien aprofitar. Van decidir fer no una xarxa sinó una sola línia, de Madrid a Aranjuez, no per què hi hagués indústria sinó perquè la cort es desplaçava, segons la temporada, a Aranjuez.

El ferrocarril català, en mans privades, encara està funcionant i en canvi la companyia del ferrocarril, també en mans privades, de Madrid a Aranjuez va fer fallida als dos anys d’explotació. La solució fou que la companyia fou comprada, nacionalitzada, i des d’aquell moment les noves línies radials (us sona el mot?) varen ser ja construïdes i explotades pel Gobierno. En canvi les que no partien de Madrid no varen ser mai nacionalitzades.

D’aquí se’n desprèn que els ferrocarrils catalans hagin de ser finançats per companyies privades i que la resta de ferrocarrils espanyols siguin finançats pel Gobierno de Madrid.

L’extrapolació evident la trobem 100 anys més tard en el negoci de les autopistes. Les primeres autopistes foren privades i de peatge (les catalanes i valencianes). La resta d’autopistes (les de Madrid) són finançades per l’Estat i són gratuïtes...

Passem ara a veure l’article de l’Andreu Pujol:

divendres, 30 de desembre de 2016

30/12/2016. Blog de l’Oriol Nel·lo. La Catalunya-Ciutat i la Nació-Xarxa. Evolució del concepte de Catalunya-Ciutat creat pel modernista-noucentista Gabriel Alomar a començaments de segle XX. Concepte que fou utilitzat per la Mancomunitat de Catalunya com a filosofia de creació d’infraestructures a la Catalunya que estaven afaiçonant. Una Catalunya-Ciutat que en els racons més petits tingués una unitat: Escola- Biblioteca-Telèfon tot lligat amb Carreteres i Ferrocarrils.

Benvolguts,

Preparant el comentari a l’article de l’Andreu Pujol d’avui, he llegit com en Gabriel Alomar (1873-1941), va crear el concepte de Catalunya-Ciutat. Aquest concepte fou utilitzat per la Mancomunitat de Catalunya com a filosofia de creació d’infraestructures a la Catalunya que estaven afaiçonant. La Mancomunitat va voler crear una Catalunya-Ciutat que fins i tot en els llogarrets més petits tingués una unitat: Escola- Biblioteca-Telèfon, lligat tot per Carreteres i Ferrocarrils. Aquesta idea els va portar a intensificar les Escoles Normals per tal de fornir mestres, a la creació de la magnífica Escola de Bibliotecàries, i a l’estructuració de carreteres i de ferrocarrils que teixissin el territori.

També veiem que modernament, segons explica l’Oriol Nel·lo, a qui li hem manllevat aquest article del seu Bloc, s'amplia l’extensió del concepte Catalunya-Nació a Nació-Xarxa. Amb una profunda  reflexió sobre aquesta evolució.

Fixem-nos en les captivadores primeres frases de la declaració de principis de Gabriel Alomar:
“La gradació progressiva no és aquesta: regió (ruralitat), ciutat, nació. Sinó ben diversament, aquesta: regió, nació, ciutat”. Així escrivia l’any 1907, Gabriel Alomar. I reblava: “La mera nació és col·lectivitat tancada dins si mateixa, movent-se a si mateixa, exercint la seva influencia en el cercle de si mateixa; i la ciutat és nucli d’irradiació, d’influència sobre l’exterior; si en la nació hi ha esperit conscient, en la ciutat hi ha esperit pensant i imperant; si en la nació hi ha sentimentalitat, en la ciutat hi ha pensament i volició.

Vegem ara l’article de l’Oriol Nel·lo:

28/12/2016. Franquisme. Editorial. José Antich. Riscos i perills de trencar ous per fer una truita. En Valle Inclan no tenia prou inventiva per imaginar que els ministres de l’època condecoressin MaredeDeus ni viatgessin amancebats o en contuberni amb el seus Àngels de la Guarda. Ni tampoc que els respectables jutges (ex-policies per cert) poguessin passar-se una hora intentant esbrinar com es fa una truita i si cal o no trencar els ous per fer-la!

Benvolguts,

Els espanyols ja tornen a estar “estupendos” (Valle Inclan o Jardiel Poncela)!

Un altre cop el Gobierno i els tribunals castellans (independents, ep!) s’assemblen més al meravellós esquema inventat per en Valle Inclan i que va anomenar l’esperpento. Pel meu gust el més ben trobat, que va de lladres i borratxos madrilenys, és Luces de Bohemia! Doncs l’esperpèntica situació actual dels Gobiernos de Madrid i dels tribunals de Madrid (ex-TOP) li donen set voltes al Valle Inclan. És que ell no tenia prou inventiva per imaginar que els ministres condecoressin MaredeDeus ni viatgessin amancebats o en contuberni amb el seus Àngels de la Guarda, ni a mitges amb els jutges destrossessin sistemes sanitaris dels catalans. Ni tampoc que els respectables jutges (ex-policies per cert) poguessin passar-se una hora intentant esbrinar com es fa una truita i si cal o no trencar els ous per fer-la!

El José Antich ens ho explica:

29/12/2016. Procés. JxSí i CUP acorden la llei que desconnecta Catalunya de l'Estat. L’objectiu d’aquesta llei s’expressa en l’article 1 del text: “Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social”. Se suma a la voluntat de garantir la màxima seguretat jurídica en la transició a la República, un cop guanyat el referèndum per la independència.

Benvolguts,

Presentem dos apunts sobre la recent Llei de Desconnexió o de Transitorietat Jurídica:

1.       JxSí i CUP acorden la llei que desconnecta Catalunya de l'Estat
2.       Marta Rovira: "La llei de transitorietat jurídica és inimpugnable"

Vegem l’apunt 1:

29/12/2016. Procés. Marta Rovira: "La llei de transitorietat jurídica és inimpugnable". "Amb aquest mandat democràtic i amb aquest nou marc legal, no entenem que el Tribunal Constitucional el pugui ni impugnar ni suspendre. "És l'habilitació perquè el referèndum es pugui celebrar amb absolutes garanties, amb absoluta cobertura jurídica i legal. Perquè els funcionaris puguin fer la seva feina quan toqui, perquè els ciutadans puguin anar a votar sense que impliqui cap problema, exposa."

Benvolguts,

Us passo l’apunt 2 sobre la Transitorietat.

Només un detall: Si us recordeu del TBO o del Pulgarcito o del DDT o de La Codorniz, de quan erem molt joves, hi havia una secció que es deia “Primero dijo” i al final acabava el mateix personatge que havia dit el que fos dient el contrari. El refrany castellà és “Donde dije digo digo Diego” o com que tothom és presoner de les seves paraules i no-sé-què més. Doncs crec que aquestes declaracions poden anar pel mateix camí. I ho trobo poc seriós!

Vegem l'apunt:

dijous, 29 de desembre de 2016

29/12/2016. Franquisme. Joan J. Queralt. El decorador del Rei. Ens podem preguntar com pot parlar de servar la llei qui no té obligació de servar-la? En tot el discurs no va aparèixer ni la paraula atur, ni juvenil ni de cap mena, ni la paraula corrupció, ni l'expressió violència de gènere. Llei i més llei, molts (indefinits) valors en comú, sense esmentar-ne cap i, això sí, molta esperança. Deu ser perquè l’esperança és l’últim que es perd

Benvolguts,

El doctor Queralt en l’article El decorador del Rei explica que el Felipe parla de llei però ell i la seva família i la corona i la monarquia i la mare que els va parir estan tots englobats en una bombolla anomenada privilegi que precisament no té res de llei.

Per entendre’ns i segons la Viqui:

Un privilegi (etimològicament, llei privada; per oposició a la llei general) és una forma jurídica que consistix en una disposició del poder legislatiu que dóna un tractament d'excepció beneficiós a una persona, grup de persones o a una població respecte de les lleis comunes a la resta.

Per tornar-nos a entendre, vol dir que hi ha dues menes de persones, les sotmeses a la llei comuna i les no sotmeses a la llei comuna (el Felipe i parentela).

Els privilegis al Felipe li venen de qui li poden venir o sigui de Déu com al Franco, del franquisme, de l’Ejército espanyol, etc.

Aleshores ens podem preguntar com pot parlar de servar la llei qui no té obligació de servar-la?

Quan erem petits i no hi havia mòbils jugàvem a altres jocs, per exemple el joc de l’oca o el parxís, o els de guerra de vaixells, o el "saltar i parar" o el "cavall fort", però també a altres jocs, com un que es deia “ni ni no, ni blanc ni negre, ni or ni plata”, que consistia a fer un relat amb la condició que no podies dir aquells mots i si els deies perdies! Doncs un altre detall interessant de l’article del doctor Queralt sobre el discurs reial és el del següent paràgraf:

Deu ser per això que en tot el discurs no va aparèixer ni la paraula atur, ni juvenil ni de cap mena, ni la paraula corrupció, ni l'expressió violència de gènere. Llei i més llei, molts (indefinits) valors en comú, sense esmentar-ne cap i, això sí, molta esperança. Deu ser perquè l’esperança és l’últim que es perd.

En el que es demostra que el Felipe en un relat o discurs de 10 minuts té la traça de no dir ni atur, ni juvenil ni de cap mena, ni la paraula corrupció, ni l'expressió violència de gènere, ni Catalunya, ni destrozado ni Seguridad social, ni pensiones ni etcètera...

Vegem l’article:

dimecres, 28 de desembre de 2016

20/12/2016. Procés. Entrevista. Nació Digital, Ferran Casas, Roger Tugas a Marta Rovira: "Valorem aprovar la llei de transitorietat i convocar el referèndum el mateix dia". Inhabilitació. El que habilita la presidenta del Parlament són els vots rebuts el 27-S. Nosaltres estem preparats per fer front a tots els escenaris, per implementar amb normalitat el full de ruta que va presentar el president Puigdemont, que és tenir-ho tot preparat el juliol perquè el setembre es pugui celebrar aquest referèndum.

Benvolguts,

Hem buscat aquest article que no havíem comentat quan va aparèixer fa 8 dies. I creiem que és suficientment interessant perquè podríem creure que som en un atzucac i pel que la Marta Rovira explica, no sembla que sigui aquest el cas. Podríem creure-ho perquè resulta que el full de ruta ha estat alterat, perquè la Carme Forcadell ha estat imputada i amenaçada d’inhabilitació i perquè la “justícia espanyola” continua detenint gent, portant-los a Madrid i fent-los declarar, prendre’ls el possible passaport que no tenen i actuant de manera violenta presentant-se un agent judicial al Parlament durant una sessió i obligant (amb prepotència i fatxenderia) a Junqueras i Puigdemont a sortir fora per lliurar-los una diligència del TSJCC.  

Les paraules-clau apareixen en el títol: llei de transitorietat, referèndum, full de ruta sobiranista, Junts pel Sí, CUP, justícia espanyola i l'executiu central...

Vegem l’entrevista que és molt interessant, es veu la potència de la Marta Rovira responent amb claredat les preguntes de Nació Digital:

27/12/2016. Història. Efemèrides. Mor Domènech i Montaner, creador de l'arquitectura modernista catalana. Atmosfera cultural i intel·lectual catalana, Puig i Cadafalch, els doctors Ferran, Turró, Corachan, Duran i Reinals, Trueta, els escriptors Lo Gaiter del Llobregat, Valentí Almirall, etc. Atmosfera que se’n va anar en orris amb les guerres dels veïns de ponent que només saben guerrejar i no fer florir cultures. Maleits siguin!

Benvolguts,

Quan llegim biografies o només pinzellades sobre els nostres prohoms, patums o Homenots, de fa 100 anys ens adonem de com la història de Catalunya i de la seva cultura dels segles XVIII al XX fou la cristal·lització de la mateixa cultura dels 600 anys anteriors interrompuda pels assetjaments, robatoris i guerres de l’Espanya eterna contra Catalunya. Periòdicament apareixen polítics analfabets de les terres del sud d’Espanya, explicant que Catalunya va triomfar i prosperar gràcies a la sang andalusa vessada pels immigrants als quals els catalans varen gairebé esclavitzar, perquè Catalunya ha esdevingut un país ric no pel seu propi esforç sinó per l’aportació del sud. Aquests analfabets segurament que estan mal informats, ja que Catalunya a partir de la Renaixença no ha fet altra cosa que continuar el que les guerres i dictadures franquistes d’aquells tres segles havien intentat destruir...
I així potser cal reflexionar i entendre que la immigració va cuallar perquè es varen trobar un terreny abonat amb burgesos i mecenes i polítics i industrials que havien anat preparant el país creant unes estructures d’Estat que per les terres del sud no havien sabut fer. I va florir la cultura i el benestar malgrat els atacs continuats dels nostres enemics seculars...

Els polítics i arquitectes com Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, els advocats i periodistes com Prat de la Riba, Valentí Almirall i Carles Rahola, els metges com el doctor Ferran, el doctor Trueta, el doctor Corachan, el doctor Turró, els Duran i Reynals, els escriptors com Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Santiago Russinyol, Rovira i Virgili, els educadors com Ferrer i Guàrdia, els músics com Josep Anselm Clavé, els pintors i escultors com Nogués i Miró varen crear una atmosfera cultural i intel·lectual hereva de la dels Segles d’or XIV, XV i XVI. Atmosfera cultural i intel·lectual que se’n va anar en orris amb les guerres dels veïns de ponent que només saben guerrejar i no fer florir cultures. Maleits siguin!

 I ara parlem de Domènech i Montaner:

27 DE DESEMBRE DEL 1923
Mor Domènech i Montaner, creador de l'arquitectura modernista catalana

Marc Pons

Foto: Wikimedia
Tarragona. Dimarts, 27 de desembre de 2016

Tal dia com avui, fa 93 anys, moria a Barcelona Lluís Domenech i Montaner, que va dibuixar el camí cap a una arquitectura moderna i catalana. Va ser l'iniciador del modernisme a Catalunya i  el mestre de les figures més destacades d'aquest moviment. Acabada la carrera, va fer una llarga estada per diferents ciutats europees per conèixer noves tendències, que, de retorn a Barcelona, transformaria en el modernisme català. Les seves obres més destacades són l'Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música i l'Editorial Montaner i Simón (actual Fundació Tàpies), a Barcelona, i l'Institut Pere Mata a Reus. Els seus deixebles més rellevants van ser Gaudí i Puig i Cadafalch.


Imatge: Fundació Hospital de Sant Pau

Una altra faceta destacada de la seva trajectòria és la política. L'any 1892 va presidir l'Assemblea que va redactar les Bases de Manresa, la reivindicació de l'autogovern que marca la majoria d'edat del catalanisme politic contemporani. Anys abans (1870) havia fundat –amb un grup de 50 personalitats destacades del món de la cultura– la Jove Catalunya, una organització política que tenia la divisa “Salut i Catalunya independent”. El 1899 va fundar –amb Enric Prat de la Riba–  el Centre Nacional Català, que definia el catalanisme no com un corrent polític sinó com una causa nacional, el precedent de Solidaritat Catalana, el primer moviment transversal del catalanisme.

On és més desconegut, però, malgrat la transcendència de la seva actuació, és en la seva tasca de catalogació del patrimoni romànic de Catalunya. Va dedicar dos anys a inventariar i fotografiar totes les esglésies romàniques del Pirineu català –des de l'Aran fins al Rosselló–. Un treball que va servir per conscienciar el món cultural i interessar el món polític en la  necessitat i en la importància de conservar aquests elements. A més, aquesta actuació va evitar que aquest patrimoni fos objecte del pillatge i de l'espoli, i va ser decisiva perquè la Mancomunitat de Catalunya (1918) destinés molts esforços en la seva conservació i protecció.


Imatge: Institut Pere Mata


Marc Pons

Joan A. Forès
Reflexions

26/12/2016. Procés. Judicial. Josep Casulleras entrevista Iñaki Anasagasti: ‘Us enviaran els tancs jurídics, els mediàtics i potser els altres’. Anasagasti ha estat durant trenta anys a les corts espanyoles, com a diputat i com a senador del PNB. Ha viscut des de dins els anys posteriors al cop d’estat del 23-F (insisteix que Juan Carlos hi va estar implicat), fins a la crisi que ha desencadenat el procés independentista català, que ha fet tremolar els fonaments constitucionals de l’estat...

Benvolguts,

Suposo que coneixeu Iñaki Anasagasti. És un paio molt llarg. Tant si el coneixeu com si no, us proposem que fullegeu el seu article sobre el Juanca i el 23F, i posats a fer fullegeu tots els articles del Bloc Reflexions inspirats per l’Anasagasti. Des del seu punt de vista i des dels seus criteris religioso-polítics dóna savis consells als polítics catalans. L’enfocament de les relacions amb l’Estat i el Règim borbònic són completament diferents dels nostres. Alguns molt concrets.

Vegem l’article, i prenem-ne nota:

dimarts, 27 de desembre de 2016

26/12/2016. Procés. PDECAT. Oriol March. La incògnita Puigdemont alimenta els moviments successoris al PDECat. Mas ja explora possibles sortides en reunions amb dirigents del PDECat davant la possibilitat que el president no sigui candidat. L'expresident no es descarta del tot però Neus Munté i Mercè Conesa són les que apareixen amb més força com a alternatives. La formació respecta els tempos del president, que manté que no vol repetir, l'espera i el posa en valor com a "actiu" del procés i del partit

Benvolguts,

Ja veieu que no són només els sidrals de fora...

PDECAT
La incògnita Puigdemont alimenta els moviments successoris al PDECat

Mas ja explora possibles sortides en reunions amb dirigents del PDECat davant la possibilitat que el president no sigui candidat

 L'expresident no es descarta del tot però Neus Munté i Mercè Conesa són les que apareixen amb més força com a alternatives

La formació respecta els tempos del president, que manté que no vol repetir, l'espera i el posa en valor com a "actiu" del procés i del partit

Oriol March | 26/12/2016 a les 20:06h


Carles Puigdemont i Artur Mas conversen durant una reunió del PDECat | ACN
"És molt seu. Per bé i per mal". La frase és d'un dirigent territorial del Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat) que coneix bé el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. El seu futur és una de les qüestions urgents que la formació hereva de Convergència ha de solucionar al llarg d'un 2017 que serà decisiu per al procés cap a la independència. Fa pràcticament un any que Puigdemont va arribar a Palau en circumstàncies excepcionals -una negociació esgotadora entre Junts pel Sí i la CUP va acabar amb la renúncia d'Artur Mas- i, a hores d'ara, els pronòstics sobre si serà candidat -o no- són incerts. Ell manté que no té previst repetir, però les urgències del partit i el procés poden alterar els seus plans, tal com va passar ara fa gairebé un any.

Existeixen dos corrents d'opinió majoritaris sobre el futur de Puigdemont entre els diversos dirigents del PDECat consultats per NacióDigital. Hi ha un grup que considera que serà "fidel" al compromís expressat: que ell era aquí per "solucionar un problema" i que no tenia cap intenció de ser candidat. "És capaç de complir-ho, especialment si s'aconsegueix fer el referèndum i en surt un resultat vinculant", manté una font. "El més adequat seria no pressionar-lo", sosté un dirigent consultat. "Ell sabrà què vol fer", resumeix una altra veu dels hereus de Convergència.

Misteri per tenir tothom arrenglerat

A l'altra banda hi ha tot un seguit de consultats que indiquen una versió diferent i, possiblement, més rebuscada. "No es pot descartar que alimenti el misteri per tenir-nos a tots arrenglerats", expressen veus de la sala de màquines del PDECat. Un dirigent manté que, "per responsabilitat", podria canviar la seva opinió i acabar encapçalant la llista dels nacionalistes a les properes catalanes. En un principi haurien de ser el març del 2018, però no són poques les veus dins la formació -especialment entre sectors governamentals que no acabaven de veure clara l'aposta pel referèndum vinculant- que ja preveuen eleccions a la tardor vinent.
 

Carles Puigdemont, en la presentació del logotip del nou partit a Barcelona Foto: PDEcat

Puigdemont, que per ara afirma no contemplar l'escenari de no liderar les sigles nacionalistes als propers comicis, només ha obert la porta a ser candidat en cas que quedi estroncat el full de ruta. El seu compromís, assumit en el debat d'investidura, és el de portar el país "de la postautonomia a la preindependència". El partit, cada vegada més, el destaca com a "actiu" en un moment de caiguda a les enquestes. Un escenari que ha obert un període de "reflexió" dins del PDECat. Segons va avançar l'agència Efe, el tàndem Marta Pascal-David Bonvehí va fer una crida a la "disciplina" en l'última reunió de la direcció executiva.

El paper de Mas

La incertesa sobre el futur de Puigdemont fa que sigui motiu de conversa entre dirigents. Artur Mas, segons asseguren fonts consultades a NacióDigital, ja ha tractat la qüestió en reunions privades. L'expresident manté contacte permanent amb tots els sectors de la formació i planteja "diversos noms" com a alternativa per veure quina reacció tenen els interlocutors. Fa unes setmanes, no va voler descartar al 100% la possibilitat de tornar-se a presentar. "Dependrà de com evolucioni el país", va assenyalar.

Dirigents enquadrats en l'antiga direcció de Convergència observen de forma lúgubre la situació. "A un any vista de les properes eleccions [en cas que s'avancin], no tenim candidat a la Generalitat, ni tampoc a Barcelona [municipals del 2019]. I les projeccions a les enquestes no són bones", apunta una font consultada. El partit donarà marge a Puigdemont, però tampoc vol que la situació s'allargui en excés. ERC va disparada a les enquestes -l'última, a El Periódico, li atorgava fins a 50 diputats- i els nacionalistes necessiten un candidat per fer front al vicepresident Oriol Junqueras. Diversos dirigents consultats situen el president de la Generalitat com el "millor" per "obtenir un bon resultat".

Alternatives en femení

Què passa si Puigdemont decideix no presentar-se? A les travesses que ja circulen entre els quadres nacionalistes destaquen dos noms: la consellera de la Presidència, Neus Munté, i la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa. Munté ja va estar en boca de tothom durant la negociació entre Junts pel Sí i la CUP com a possible relleu de Mas i també ha sonat com a candidata a Barcelona, mentre que Conesa ha emergit amb força durant les últimes setmanes. Davant les veus consultades que auguren una "guerra civil" entre sectors, d'altres dirigents apunten que tot se solucionaria "amb normalitat". I, preferiblement, a través d'unes primàries, segons marquen els estatuts interns.
 

Mercè Conesa és la presidenta de la Diputació de Barcelona. Foto: Adrià Costa

Munté, durant el procés congressual, va fer costat a Jordi Turull en la seva aposta per ser coordinador general. Finalment, va acabar com a vicepresidenta de la formació fent tàndem amb Mas. Conesa, després de criticar amb duresa les propostes de noms de la direcció -MésCatalunya i Catalans Convergents-, va quedar fora de la cúpula del PDECat i va presentar-se a la presidència del consell nacional. La seva victòria davant Santi Vila, conseller de Cultura i aposta de l'antic aparell, va ser ben rebuda pels sectors més renovadors. "A Conesa la promou [com a hipotètica cap de cartell a la Generalitat] més el seu entorn que no pas ella mateixa", manté una veu consultada.

El partit haurà de triar, també, candidat o candidata a Barcelona. Els aspirants a succeir Xavier Trias són precisament Vila i l'actual home fort del PDECat a la capital catalana, Joaquim Forn. Mercè Homs, presidenta de la federació barcelonina de l'antiga Convergència, va recordar dijous durant el sopar de Nadal de la formació que el 2017 hi havia el repte de triar cap de llista per fer front a Ada Colau. Una dirigent, per cert, amb qui el màxim dirigent català intenta bastir ponts d'entesa per defensar el referèndum pactat amb l'Estat abans que calgui engegar la via unilateral.

Més vida de partit

Precisament el sopar de Nadal del PDECat a Barcelona és un exemple de l'increment d'activitat interna de Puigdemont, que va ser l'estrella dijous passat a les Cotxeres de Sants. També va ser l'encarregat de tancar l'acte de presentació del logotip el 17 de desembre, i en les dues ocasions ha apel·lat al paper "central" dels hereus de CDC en la construcció de l'estat català. "Encara no estem acostumats a discursos tan sintètics i concisos", se sorprèn un dirigent del PDECat sobre l'estil del president en actes de partit. Puigdemont encara no ha arribat a l'estima indestructible que tenia la militància envers Mas -quan era president-, però gaudeix de tota l'ascendència que li atorga el càrrec.

Tot i que sempre se li ha atribuït "mandra" a les qüestions orgàniques, va participar activament en la confecció de la direcció executiva -la llista es va acabar de tancar en una cita entre ell, Mas, Pascal i Bonvehí- i també en la tria del logotip. Al llarg dels propers mesos decidirà si vol fer de candidat o considera que ja ha complert amb la seva feina duent el país a la "preindependència". El partit n'està molt pendent.
*      Oriol March


Joan A. Forès

Reflexions

26/12/2016. Poder Judicial. PP i PSOE comencen a repartir-se els magistrats del TC. Una mostra de l’Estat de dret i de la Separació de Poders. Pobre Montesquieu i pobres de nosaltres! I amb quin “morro”! Rajoy-Legislatiu: Aquí hi ha separació de poders. Rajoy-Executiu: Tal com ha de ser. Rajoy -Judicial. En un Estat de dret!

Benvolguts,


Una mostra de l’Estat de dret i de la Separació de Poders. 

Pobre Montesquieu i pobres de nosaltres!

I amb quin “morro”!

Poder Judicial

PP i PSOE comencen a repartir-se els magistrats del TC

El Nacional
Foto: ACN
Barcelona. Dilluns, 26 de desembre de 2016

El PP i el PSOE han començat ja la negociació pel nomenament dels magistrats que han de formar el nou Tribunal Constitucional, segons avança avui la Cadena SER. S'han d'escollir els quatre que proposi el Senat. El termini per presentar les candidatures acaba el 13 de gener. Cada comunitat, a més, ha d'enviar la seva proposta. El ball de noms s'hauria de concretar aquesta setmana, amb la polèmica habitual de rerefons.

Entre els tràmits hi ha també la renovació de la cúpula del Constitucional: el president, Francisco Pérez de los Cobos, i la vicepresidenta, Adela Asúa.

Entre les moltes opcions de la nova formació del Tribunal Constitucional n'hi ha una que pot ser que es reparteixin a mitges els càrrecs entre el PP i el PSOE. Se n'han de nomenar quatre, i, tot i que per la força de cada partit li correspondria triar-ne dos al PP, un al PSOE i un als altres grups, la majoria de populars i socialistes fa preveure que s'ho manegaran entre ells i deixaran fora la resta de forces polítiques. 

Amb diversos tràmits pendents de resoldre, sobretot pel que fa al procés català, el més probable és que es mantingui un TC conservador, que garanteixi la pugna amb l'independentisme català.

Fins ara el TC ha acordat la suspensió de totes les resolucions aprovades pel Parlament de Catalunya, i acaba d'anul·lar les tres ponències de les lleis de transició nacional, la base legal de la desconexió. 

El més que possible acord entre el PP i el PSOE per blindar el TC, passa també per blindar l'executiu de Rajoy, que ha arribat a diversos acords amb el PSOE que li garanteixen la governabilitat i l'aprovació dels pressupostos.
El Nacional 

Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 26 de desembre de 2016

25/12/2016. Procés. Salvador Cot. Els Borbons moralitzen la independència. " (Una, grande y libre!). "El 1975, Joan Carles I apel·lava a "la unidad que no elimina la variedad" (Una, grande y libre!) i, aquest Nadal, el seu fill reclamava "poner el acento en lo que nos une, construyendo sobre nuestra diversidad" (Una, grande y libre!).

Benvolguts,

Els Borbons moralitzen la independència. " (Una, grande y libre!).  "El 1975, Joan Carles I apel·lava a "la unidad que no elimina la variedad" (Una, grande y libre!) i, aquest Nadal, el seu fill reclamava "poner el acento en lo que nos une, construyendo sobre nuestra diversidad" (Una, grande y libre!).

Explicaven una anècdota en temps del Franco que figura que succeïa a l’Argentina en temps dictatorials del feixisme més salvatge (que també n’havien tingut). Al país hi havia una sola cadena de televisió. I el règim va anunciar que en posaven en marxa una segona tal dia a tal hora. Tots els que tenien televisió varen pensar que ja n’estaven tips de la televisió oficial, amb cerimònies militars, amb programes porqueria i amb misses i que una segona cadena podia ser interessant. Va arribar el dia i l’hora anunciat i tothom va estar atent davant del televisor. I oh meravella, va sortir el cartell que deia “La Dos”, una mica de musiqueta (militar por supuesto), a continuació foscor, silenci, i tot d’una va aparèixer una ma amb una pistola, amenaçant directament el personal i ordenant-li: Vinga, a posar la Uno!...”

L’article d’en Salvador Cot m’ha recordat l’anècdota!

Per cert que en l’últim paràgraf en Cot es torna a equivocar perquè escriu: Dues paraules en català en quaranta-un anys que només serveixen per ressaltar el menyspreu de la monarquia espanyola a tot allò que no sigui aferrar-se a la cadira. I insistim a què s’hauria de dir “En vuitanta anys” o en “300 anys” com dèiem fa poc!

Recordem que:

“El franquisme ni es crea ni es destrueix, només es transforma!”

Vejam l'article: 

10/08/2015. Pep Martí. José María Espejo-Saavedra (C's): «No sé què vol dir la singularitat catalana». Aquest Espejo ha nascut abans d’ahir i és voluntàriament analfabet, i en presumeix. L’Espejo-Saavedra és un especímen d’arrel feixista que milita en un partit franquista i que pertany al magma del franquisme sociològic per sentiments (?) i per coneixements, encara que com a elit i no com a súbdit, i que evidentment fa per oblidar, amb consciència, la Història si mai l’ha sabuda.

Benvolguts,
Aquest Espejo ha nascut abans d’ahir i és voluntàriament analfabet, i en presumeix! És un cas semblant al del Pablo Iglesias, que va dir en la seva primera acció a províncies, en el Velòdrom d’Horta, que la seva posició política partia del 1978! Aquest darrer, pertany  a unes criatures que fan causa comú amb l’unionisme més salvatge i que també s’han inventat partits amb noms impronunciables, per això ha aparegut l’acrònim QWERTY per identificar-los. Els ideòlegs d’aquests partits, estranya barreja de botiflerisme i d’unionisme, d'esquerres o de dretes, ambigus, expliquen i amb els seus actes ho demostren, que la seva memòria històrica, que els regeix el seu pensament i els seus actes no ve del 1714, sinó del 1939. Tant en un cas com en l’altre la memòria històrica pot venir del bàndol i de la ideologia guanyadora o del bàndol i de la ideologia perdedora. El poble català fou el bàndol perdedor tant en una guerra com en una altra. El franquisme fou el bàndol guanyador tant en una guerra com en una altra.

L’Espejo-Saavedra és un especímen d’arrel feixista que milita en un partit franquista i anti-català de naixement, i que pertany al magma del franquisme sociològic per sentiments (?) i per coneixements, encara que com a elit i no com a súbdit, i que evidentment fa per oblidar, amb consciència, la història si mai l’ha sabuda. Pel que respecta als espanyols aquesta condició és consubstancial, la porten a l’ADN i tal com diu el Victor Alexandre assumeixen que estan molt realitzats sent espanyols (zoi epañó, cazi na!) a Espanya, és a dir, en una democràcia totalitària regida per la supèrbia, no pas per la intel·ligència.

En unes declaracions del 2015 l’Espejo digué: "jo no sé què és això de la singularitat catalana. Nosaltres volem que tots els ciutadans tinguin els mateixos drets a tot arreu, sense privilegis de cap mena". Aquestes declaracions confirmen el que hem exposat més amunt, i és que aquest home que o és un feixista o és un aventurer o totes dues coses no vol saber res de la història de Catalunya, no vol saber res dels cinc segles que Catalunya fou un Estat independent, no vol saber res justament de la pèrdua de poders de Catalunya, malgrat que hauria de ser conscient que Catalunya fa més de tres segles que està sent putejada en guerra i en pau i que el català ha patit el setge més brutal a la llengua i a la ciutadania que es pugui imaginar, tot dissenyat i executat per l’imperialisme castellà.

Ahir varen passar per televisió The Phantom, el Fantasma que camina, una pel·lícula extreta dels còmics americans dels anys 30. El Fantasma com el Superman o el Batman o com The Shadow, la Sombra, o el Doc Savage, s’ha imposat com a missió fer el bé a la humanitat. I la seva característica principal és que pertany a una nissaga que va transmeten les seves característiques de pares a fills, i els seus acòlits i la humanitat sencera pensen, volgudament, que és etern, que sempre ha existit i que sempre existirà, per tant que és immortal. Aquesta condició crec que és cent per cent aplicable al franquisme, o sigui que pertany a la trista realitat d’un país maltractat pels seus governants des de fa generacions i que els esclaus o súbdits no són capaços d'escapar-se del seu paper. La paupèrrima condició de la majoria d’habitants del país, fruit del caciquisme i de l’analfabetisme ha produït aquest magma. Una sentència, treta de l’experiència diu que, com la matèria o com l’energia,

El franquisme ni es crea ni es destrueix, només es transforma!

Vegem l’article d’en Pep Martí:

diumenge, 25 de desembre de 2016

18/12/2016. Franquisme. Procés. Estefania Molina. Per què Rajoy té por dels referèndums? Rajoy: "No donaré aquí la meva opinió sobre els referèndums ni sobre les consultes, perquè crec que no toca”. La qüestió és que la funció pública comporta una forma de concebre la democràcia que desconfia que el poble estigui capacitat per decidir qüestions polítiques complexes. "Els referèndums els carrega el diable".

Benvolguts,

Digueu-nos si les terribles expressions que s’usen en l’entorn de Rajoy i SSS, no mostren la mentalitat del PPSOE i mostren un sindicat del crim perfectament organitzat.


Expressions que ens mostra que estem en una monarquia bananera:

·         Rajoy: "No donaré aquí la meva opinió sobre els referèndums ni sobre les consultes, perquè crec que no toca".
·         "Seria un error que una majoria imposés la reforma a una minoria, o que la minoria exigís un referèndum per la sola força dels seus escons".
·         La qüestió és que la funció pública comporta una forma de concebre la democràcia que desconfia que el poble estigui capacitat per decidir qüestions polítiques complexes.
·         "Els referèndums els carrega el diable".
·         Hi ha un cert patriotisme a l'administració de l'Estat i vinculacions emocionals i personals.
·         Hi ha un llegat de temor de qüestionar el sistema polític espanyol i la Constitució a través dels referèndums

És per aquest motiu que el PP i PSOE han pactat aquesta setmana, no per casualitat, tres pilars bàsics que queden fora de la reforma constitucional:
·         la unitat d'Espanya,
·         la monarquia
·         i el dret d'autodeterminació.

Tot això sembla tenir al cap Rajoy quan pensa en referèndums, consultes i altres "embolics", paraula que sol utilitzar el president espanyol.

Vegem l'article:

24/12/2016. Procés. Gemma Aguilera. El processisme amic d’Espanya. "Ni Colau, ni Domènech ni Rabell no pateixen per la legitimitat i validesa del referèndum català, sinó per la cohesió interna dels seus partits i pel cicle electoral". Es tracta de posposar tant com sigui possible aquest debat democràtic amb una defensa abstracta i confusa del referèndum. Mentrestant, l’independentisme faria bé de dedicar més temps a convèncer els votants dels comuns que no pas les seves elits, que actuen exclusivament en clau d’eleccions autonòmiques.

Benvolguts,

Comencem l’anàlisi amb la darrera frase de l’article:

Mentrestant, l’independentisme faria bé dedicar més temps a convèncer els votants dels comuns que no pas les seves elits, que actuen exclusivament en clau d’eleccions autonòmiques. 

Com que ens temem que l’asserció sigui certa i que poc en treurem de les elits d’ERC i del PDECAT, correm tots a convèncer els votants dels comuns!

D’altra part cal veure la sistemàtica organització de sidrals per part dels espanyols, siguin partidaris del PPSOE o de C’s.

Aquest any hem detectat almenys 4 o 5 sidrals considerables (amb altres sidrals enllaçats), tots contra Catalunya sempre que pretenem aixecar el cap:





Vegem l’article molt encertat de la Gemma Aguilera:

24/12/2016. Franquisme. Referèndum. Serà Espanya qui el farà unilateral. Preveuen gastar fins a 37.000 MEUR en fragates, submarins, tancs i avions, i subliminalment diuen, atenció, ho relacionen amb que cal “defender a España de regímenes totalitarios y populistas". Atorga al Borbó un blindatge del qual no gaudeix cap altra autoritat pública, perquè simbolitza la pervivència d’un Estat que no es fonamenta en la lliure adhesió dels seus ciutadans, sinó en l’herència d’un dictador.

Benvolguts,

L’arxiver, historiador i blogaire Miquel Pérez Latre ens torna a fer un repàs de la setmana política. 

Demostra que el Referèndum serà Unilateral perquè Espanya vol que sigui Unilateral. Demostra que els “Programas Especiales de Armamento” (PEAs) preveuen gastar fins a 37.000 MEUR en fragates, submarins, tancs i avions, i subliminalment diuen, atenció, ho relacionen amb que cal “defender a España de regímenes totalitarios y populistas". Explica que que la CUP encetarà la seva campanya pel sí el proper mes de febrer; s’uneix a les que ja han llançat ERC, Demòcrates i Esquerres per la Independència. Explica un surrealista pla per fer un Erasmus carpetovetònic per a alumnes d’entre 14 i 18 anys, que pot servir per rebentar encara més la immersió lingüística o per fer que els alumnes catalans s’adonin de la diferència de serveis en els territoris subsidiats respecte als territoris subsidiadors. Explica les darreres animalades del TC i aclareix que ara el dependentisme ens dirà de la Catalunya sotmesa actual que és la que gaudeix de més autonomia de la història (quin sarcasme, per a un país amb plena sobirania durant cinc segles!) o que som dins un règim federal ultra avançat en el context europeu. Demostra que el Congreso de los Diputados reflecteix una majoria claríssima dels defensors del búnker del 78. PP i PSOE amb el recolzament de la seva crossa taronja. 254 de 350 escons al servei del manteniment de l’statu quo. Amb una nova mostra del rebuig de la seva Comissió de Justícia a una proposta presentada per Esquerra Republicana per a derogar com a delicte les ofenses a la corona, tal i com ara contemplen els articles 490.3, 491 i 543 del Codi Penal espanyol. Hem de concloure, per tant que:

Cal atorgar al Borbó un blindatge del qual no gaudeix cap altra autoritat pública, principalment, perquè simbolitza la pervivència d’un Estat que no es fonamenta en la lliure adhesió dels seus ciutadans, sinó en l’herència d’un dictador.

Finalment trobem que l’autor torna a usar, com altres comentaristes (estem empeltats de franquisme!), l’expressió neofranquisme i insistim a dir que l’expressió és incorrecta en el nostre context. Semànticament neo- significa nou, tornat a ser, i per tornar a ser ha d’haver desaparegut primer i nosaltres no recordem que el franquisme hagi desaparegut mai d’Espanya!

Cerqueu un període de la història d’Espanya sense franquisme! No n’hi ha cap.

Espanya va fer una Transacció, que no transició, segons diuen els experts, que va passar d’una legalitat (la franquista) a una altra legalitat (la del borbofranquisme)...

Hem d’utilitzar un altre genial acudit del Perich per representar-ho gràficament:


Vegem l’article:

23/12/2016. Procés. Referèndum. Nerea Rodríguez. Madrid, última oportunitat. "La cimera pel referèndum és el darrer esforç per part dels catalans, l’última vegada que es dirigeixen a Madrid per demanar poder votar". Al govern espanyol cada vegada li serà més difícil justificar davant la comunitat internacional la seva negativa a tot. Després de la negativa espanyola hauran de decidir què fan, però el que és segur és que n’hi ha uns quants que ja ho tenen clar i que, a més, tenen majoria al Parlament.

Benvolguts,

Tal com diu la Nerea Rodríguez la foto és magnífica. Tanmateix no ens hem de pensar que tot està resolt. El CNI, els fons reservats, les desenes de Fernándezs Diazs, la Brigada Aranzadi, les cinquenes columnes, la Brunete mediàtica, el clavegueram. Tots contra Catalunya!

Ara és l’hora segadors, ara és l’hora d’estar alerta...

Vegem l’article:

23/12/2016. Procés. Ana Stanič. "Catalunya ha de defensar que la seva independència suposi la dissolució legal d’Espanya". Sota el dret internacional, tothom és l'estat successor. La qüestió no és si podeu fer el procés, això ningú ho qüestiona, sinó com. «Catalunya ha d'aprofitar els 400 processos judicials per despertar consciències al món». «El Tribunal de l’Haya va dir que el dret a l'autodeterminació no és incompatible amb el principi d'integritat territorial».

Benvolguts,

Trobem aquí una altra veu important en el procés de separació Catalunya-Espanya. Teniem múltiples opinions des dels membres del Col·lectiu Wilson (expressats en múltiples articles i programes de ràdio i televisió així com en la conferència en el Cercle d’Economia), fins al reste d’economistes amb particular incidència en l’Albert Pont i el seu llibre Delenda est Hispania.

En aquest article hi hem trobat un concepte molt interessant que és que:

ens cal que la independència de Catalunya hagi de suposar la dissolució legal d’Espanya.

L’Ana Stanič explica que:

en la separació i a efectes legals internacionals cal que Catalunya quedi com a Estat successor d’Espanya.

Si observem el paràgraf següent:

Sota el dret internacional, tothom és l'estat successor. La qüestió és: estaríem davant d'un cas de dissolució o secessió, que té impacte sobre com es desenvolupen les relacions amb la resta d'actors internacionals. En la meva opinió, hi ha un gran fonament per argumentar que Catalunya seria un cas de dissolució i no de secessió, i és molt important establir la distinció i dir que la independència ha acabat en una dissolució d'Espanya tal com estava configurada sota la constitució de 1978. Així, els dos països estarien fora o dins de la UE per igual i ni la resta d'Espanya tindria la permanència a la UE assegurada.

veiem clarament que és el que més ens convé.

Vegem ara l’entrevista feta per Gifré Jordan:

dissabte, 24 de desembre de 2016

24/12/2016. Viquipèdia. DUI. Mentre no fem una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), els altres països ni opinen ni hi intervenen perquè ho consideren un afer “domèstic” en concepte anglosaxó, o sigui un afer intern d’Espanya. Si fem una DUI l’assumpte passa a ser de l’entitat superior o sigui d’Europa. A partir d’aquest moment la resta d’Estats europeus i de la resta del mon se senten concernits i obligats a opinar i a actuar.

Benvolguts,

Des de fa 5 o 6 anys estem donant voltes a la manera d’independitzar-nos d’Espanya. Amb DUI? Amb RUI? O amb què?
A partir de les explicacions del Professor Hèctor López Bofill, hem publicat al Bloc uns quants apunts sobre la DUI. La tesi és ben senzilla:
·         Mentre no fem una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), els altres països ni opinen ni hi intervenen perquè ho consideren un afer “domèstic” en concepte anglosaxó, o sigui un afer intern d’Espanya. I punt.
·         Ara bé, si declarem la independència, sigui amb una declaració unilateral (DUI) o de comú acord amb Espanya, l’assumpte passa a no ser un afer d’Espanya sinó de l’entitat superior o sigui d’Europa. A partir d’aquest moment la resta d’Estats europeus i de la resta del mon se senten concernits i obligats a opinar i a actuar. Actuar vol dir:
o   defensar-nos si per exemple i hipotèticament l’Exèrcit espanyol ens envaeix, com ha fet moltes vegades.
o   Actuar, en condicions normals, vol dir establint relacions diplomàtiques i comercials amb Catalunya i acollint-nos a formar part de la Comunitat Europea (CE), de la qual ja en formavem part a partir de que Espanya precisament va ser admesa a la UE. És per això que gaudim completament de les lleis europees encara que Espanya no les compleixi totes. Gaudim de l’Euro, de la lliure circulació de persones i de capitals, etc.

La metodologia ens l’explica l’Ana Stanič Advocada i experta en dret internacional en una entrevista d’en Gifré Jordan que publicarem demà. Ara i aquí ens limitem a anar a un article de la Viquipèdia de títol Declaració d'independència.

Al març del 2013 vàrem publicar un apunt on comentàvem l’article de la Viquipèdia, amb la llista de països que s’han independitzat amb la DUI. Aviat la Viquipèdia ens hi inclourà a nosaltres!

Vegem l’article de la Viquipèdia:

divendres, 23 de desembre de 2016

04/10/2015. Eduardo del Campo. Retrato familiar de Inés Arrimadas desde Jerez: 'La niña ya es imparable'. El pare, advocat i policia a Barcelona a la dècada dels 60. Policia a Barcelona (el cap de la Brigada Social era un dels dos germans Creix), havia de deixar empremta. Recordem que durant tota la dictadura els policies vivien atrinxerats en illes de cases amb protecció militar (com en un “fort” dels westerns), amb merlets i arpilleres.

Benvolguts,

Un perfil amb quatre pinzellades, que deu reflectir l’ambient polític d’Andalusia i en general l’ambient polític fora de Catalunya. Fa 50 anys jo anava a Madrid tot sovint i més d’un cop m’havien explicat que a Madrid tothom té algún parent Guàrdia Civil o militar de carrera. En aquest cas és semblant: El pare, militància a UCD, pas a votar el PP des de fa 40 anys. És una imatge de la Transacció, que no Transició!. El pare, primer advocat i després policía [¿] en aquest ordre. En la dècada dels 60, policía a Barcelona (el cap de la Brigada Social era un dels dos germans Creix), havia de deixar empremta. Recordem que durant tota la dictadura els policies vivien atrinxerats en illes de cases amb protección militar (com en un “fort” dels westerns), carrers Selva de Mar-Andrade, carrer Benet Mateu (Benedicto a l’època)-Santa Amèlia, Avinguda de Roma-Manso, que semblava una caserna, entre d’altres…

Primo paterno Moisés Arrimadas Esteban, delegado del Ministerio de Vivienda en Cádiz en los 60 y gobernador civil y jefe provincial del Movimiento en Cuenca y Albacete en los 70….

 El pare, en tota la década dels 60, com a policía va aprendre català [¡] i sembla que la llavor va fructificar en els fills. No era corrent que en els anys 60 un policía andalús es trobés còmode a Barcelona i volgués aprendre català! I la mare no el va aprendre. S’ha de pensar que les forces d’ocupació tenien uns objectius concrets…

La trajectòria política del “primo” confirma el que m’havien explicat a Madrid!

A Catalunya, territori ocupat, als anys 60, hauria sigut difícil trobar un “currículum” semblant!
De la “nena” que és molt creguda i que defensa les seves mentides amb molta fe, hem trobat aquesta foto del dia que va fer un trist paper quedant-se amb els braços plegats mentre el Parlament cantava els Segadors. Ho va fer per fer una gracieta però se li va veure el llautó. És l'única foto del "plantón" i estranyament està unida amb una foto de salutacions nazis o fexistes o franquistes o falangistes cantant el "Cara al Sol" o las "Montañas nevadas". 

Va fer un miserable paper, que és normal quan un no defensa els seus principis sinó la seva cartera. De quin “departamento” o “ministerio” cobren aquesta gent?

Vegem l’article:

dijous, 22 de desembre de 2016

07/12/2016. Franquisme. Suso de Toro. La España excluyente. El Premio Cervantes, por ejemplo. L’autor es queixa que amb els impostos dels espanyols que parlen catellà i dels que parlen andalús i dels que parlen extremeny i dels que parlen gallec i dels que parlen català i dels que parlen euskera, es financien els Premis Cervantes en els que hi poden participar qui escrigui en castellà i només que en castellà. Somos 400 millones...

Benvolguts,

L’Espanya eterna va al seu aire. Avui al directe.cat expliquen que Espanya pretén bloquejar el Brèxit a la Gran Bretanya perquè hi ha Gibraltar entremig...

Fa un parell de mesos el primer ministre de Gibraltar deia que “abans de ser espanyols es glaçarà l’infern”.

I així “ad infinitum...”.

Vegem l’article de Suso de Toro que es queixa que amb els impostos dels espanyols que parlen catellà i dels que parlen andalús i dels que parlen extremeny i dels que parlen gallec i dels que parlen català i dels que parlen euskera, es financen els Premis Cervantes a qui escrigui en castellà i només que en castellà. 

Somos 400 millones! 

Recordo que en temps del Wert, per fer-se el simpàtic, aquest va proposar dadivosament de digitalitzar els llibres antics de la Biblioteca de Catalunya, excepte els que fossin escrits en (dialecto) català...

Todos al suelo, coño!

Vegem l’article del Suso:

dimecres, 21 de desembre de 2016

18/12/2016. Vicent Partal. Al pas que anem, això esclatarà abans de falles (i què hem de fer?). El Règim ho ha provat tot per fer fracassar l’independentisme i no hi ha cap indici que vaja de baixa, ans al contrari.... Saben que, democràticament, tenen la batalla perduda. Aquests darrers cinc anys la solidesa de l’independentisme ha estat provada en ocasions innombrables i no els ha funcionat res.


Benvolguts,

En Vicent Partal té una memòria blindada o un equip de documentalistes que li van subministrant informació sota demanda! 

Diu en Partal que el Règim ho ha provat tot per fer fracassar l’independentisme i no hi ha cap indici que vaja de baixa, ans al contrari.... 

Crec que en aquest cas en Partal no preveu totes les possibilitats:

En Partal té i desplega una argumentació molt sòlida, però vist de la manera que actuen i vist el suport internacional que tenen (mentre no fem una DUI, que no tenim pebrots per fer-la), podem pensar que els PPSOEC's poden inhabilitar tot el Parlament, uixers i tot, o poden engarjolar-tots els independentistes del Parlament i deixar només els botiflers i similars, o poden fer una altra revolucioncita però no de militars sinó de jutges i fiscals “adeptos”. Poden assassinar, com fan els dictadors com cal, tots els independentistes, com si fos un accident, etc. I Europa no mourà ni un dit com no el van moure contra en Franco i els seus feixistes! De fet l’any 1934 varen fer una d’aquestes variants, i no va passar res!

Ja ho veurem...