07/03/2014. Franquisme. Daniel Cardona serà homenatjat diumenge a Sant Just. Cardona fou el batlle republicà de Sant Just Desvern fins a l’any 39. Cardona es va doldre i no va acceptar la renuncia de Francesc Macià el 1931, que va convertir en Generalitat autonòmica el que havia estat la República Catalana proclamada el 14 d'abril.

Benvolguts,

Avui, 07/11/2016, estan jutjant Santiago Espot, impulsor de Catalunya Acció a l’Audiència Nazional a Madrid. En un apunt d’avui mateix l’Espot s’explica i fa un manifest que inclou la frase:

 “Avui, davant les portes de l’Audiència Nacional, vegem qui hi és present defensant la llibertat d’expressió d’un català.” 

Crec que l’exclamació és deguda al sentiment que l'Espot té que és un lluitador solitari (que opinem que cal que n’hi hagi molts) i que creu que no tindrà el suport de tots, polítics i paisans, que vàrem gaudir en la monumental xiulada al camp del Barça fa un parell d’anys i que abans i després d’aquest fet hem gaudit amb l’escarni continuat de l’himne d’Espanya i dels Borbons, usurpadors com tothom sap molt bé de la Presidència de l’Estat espanyol!

De fet aquest apunt el redacto, entre altres motius, perquè dins el paquet en el núvol de Catalunya Acció he trobat aquest apunt sobre Daniel Cardona.

M’han mogut a fer-ne una ressenya almenys dos motius, l’un perquè jo vaig néixer l’any 1937 i vaig viure precisament a Sant Just Desvern fins al final de la guerra. Per tant en Cardona fou el meu batlle. L’altre motiu és una frase de l’article que dintre de l’explicació de la vida independentista d’en Daniel Cardona diu que:

Cardona no va acceptar la renuncia de Francesc Macià el 1931, que va convertir en Generalitat autonòmica el que havia estat la República Catalana proclamada el 14 d'abril.

I és aquest un fet que sempre he recordat des que el vaig saber i que m’ha acompanyat tota la vida. Realment aquest assumpte hauria pogut ser de cabdal importància per a Catalunya ja que va ser una ensarronada més, un sidral que en diuen tot sovint, que Espanya ens va engaltar i que en Macià a títol individual o en Macià i el seu govern varen acceptar miserablement. Com ja sabeu en Macià va declarar la República Catalana el 14 d’abril al matí. Si llegim el conjunt de 6  articles de Quim Torra publicats a l’Avui sobre els fets de la proclamació de la República catalana el 14 d’abril d 1931 i concretament un d’ells L’epicentre es trasllada a Madrid en un paràgraf explica que:

D'alguna manera, en aquella epopeia, com diria Humbert Torres “humanitzaria el catalanisme”, el posava a l'altura del poble, el feia profundament viscut, l'arrencava dels Ateneus i dels Instituts, l'impregnava de vida. Però la situació a partir d'aleshores és molt delicada. Des del primer moment, Madrid recela de la República Catalana i alguns, com Maura i Lerroux, s'hi han oposat rotundament. La pressió creix per moments. La premsa madrilenya esdevé unidireccional i envia un missatge d'intranquil·litat que fa un efecte profund a Catalunya: està en joc el futur de la República. Des de les pròpies files del catalanisme se suggereix una solució pactada. La feliç indefinició de Macià, que tants bons resultats havia donat en permetre que tothom volgués entendre el que volia escoltar, s'havia d'acabar. Macià aleshores busca entre els seus col·laboradors el que pugui anar a negociar amb Madrid. Només en troba un, que és advocat, “separatista” com ell, que ha patit la presó i que, a més, coneix molt bé els orígens de la República perquè va ser present a l'hora zero del seu naixement, en la signatura del Pacte de Sant Sebastià. L'home és Carrasco i Formiguera...

I la història va continuar i va acabar com tots sabem. Llegiu tots els articles d’en Quim Torra relacionats amb aquest episodi, que s’ho val, ja que la nostra vida hauria canviat si en Macià i el seu govern no haguessin acceptat el sidral de Madrid! Us afegeixo els enllaços:

1. 22/04/12. L'últim acte de la República Catalana
2. 22/04/12. L'epicentre es trasllada a Madrid
3. 22/04/12. 3. Una República Catalana que governa
4. 22/04/12. D'un canvi de règim polític a un canvi d...
5. 22/04/12. Crònica política de la República Catalan...
6. 22/04/12. La Republica Catalana 14-17 d'abril de 1...

Una possible ucronia hauria estat que Madrid hagués acceptat la proclamació de la República catalana. S’hauria proclamat també la República espanyola. Hi hauria hagut una “entente” cordial entre les dues repúbliques completament independents. Com que les dretes i les esquerres espanyoles no haurien acceptat el joc, hauria arribat el moment de fer un 18 de juliol i Espanya hauria declarat la guerra a Catalunya. Podria ser que s’iniciés la guerra i els alemanys, els italians i el Vaticà recolzant l’Exèrcit espanyol. Tanmateix no hauria estat el mateix cas del que va esdevenir-se perquè no hauria estat una lluita interna d’Espanya, una lluita domèstica que diuen els anglosaxons, sinó un atac d’un país europeu, Espanya, a un altre país europeu, Catalunya, i els altres països europeus i potser els EUA i la Societat de Nacions haurien aturar la contesa. I vet aquí la ucronia...

Vegem l’article de Redacció sobre l’homenatge a Daniel Cardona:

Daniel Cardona serà homenatjat diumenge a Sant Just

Redacció, Barcelona | 07/03/2014 a les 16:12h

Arxivat a: Política, Nosaltres Sols, Daniel Cardona, FNC, Front Nacional de Catalunya, Bandera Negra, Alfonoso XIII, Santiago Espot, Quim Torra, Fermí Rubiralta, Catalunya Acció

Aquesta notícia es va publicar originalment el 07/03/2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Cartell de convocatòria de l'acte d'homenatge a Daniel Cardona.

 

L'històric militant independentista Daniel Cardona serà homenatjat aquest diumenge a  Sant Just Desvern (El Baix Llobregat), municipi del qual havia estat elegit alcalde. L'acte comptarà amb la presència com a oradors de l'historiador Fermí Rubiralta; el director del Born Centre Cultural, Quim Torra; la historiadora Anna Tarrés, i el president de Catalunya Acció, Santiago Espot. La convocatòria és a la plaça Verdaguer, a les 11 del matí.

Cardona va ser fundador de Bandera Negra i de Nosaltres Sols!. El 1925 va aparèixer com a implicat en el Complot del Garraf, l'intent d'atemptat contra el rei Alfonso XIII als túnels del Garraf, que no va reeixir. Representant del corrent independentista català més equiparable al model del Sinn Feinn i l'IRA irllandès,

Cardona no va acceptar la renuncia de Francesc Macià el 1931, que va convertir en Generalitat autonòmica el que havia estat la República Catalana proclamada el 14 d'abril.

Després de la Guerra Civil, va integrar-se a la resistència francesa contra l'ocupació alemanya i es va afegir a la creació del Front Nacional de Catalunya (FNC), l'organització político-militar que pretenia agrupar tot l'independentisme i superar les divisions i errors del període anterior. Afectat per una greu malaltia, va morir als cinquanta-tres anys d'edat l'any 1943 al mateix Sant Just Desvern, on s'havia traslladat d'amagat per poder acabar així la seva vida en terra catalana.

L'entitat Catalunya Acció, adherida a l'acte de diumenge, ha assenyalat que "l’independentisme d’en Cardona representa un model a seguir, i més en aquests moments que viu Catalunya on són molts els independentistes que veuen com les claudicacions d’alguns dels nostres principals dirigents polítics del país comencen a prendre forma. Reivindicar l’exemple d’homes com en Cardona col·labora a aixecar el nostre orgull patriòtic que és indispensable per assolir la independència del nostre poble. Com també cal reivindicar aquell esperit insubornable d’en Cardona que no tenia cap mania a enfrontar-se a Espanya com el que és: l’enemic de Catalunya."

Redacció de Catalunya Acció

Crec que cal acabar el meu apunt amb un tercer motiu per comentar la ressenya sobre en Cardona i és que la meva dona i jo en els anys 50 i 60 varem estar integrats al Front Nacional de Catalunya, partit que en Cardona havia ajudat a crear. La Generalitat del tripartit ens va fer un emotiu homenatge als lluitadors antifranquistes amb un acte al Palau de la Generalitat amb parlament d’en Benach, president del Parlament i amb lliurament de medalles commemoratives...

Joan A. Forès

Reflexions