dilluns, 31 d’octubre del 2016

31/10/2016. Pau Fabregat. Catalunya va ser protagonista del comerç negrer amb Cuba. Llegim-lo amb atenció perquè hi ha molta informació complementària sobre nombre d’expedicions amb esclaus des del 1790 fins el 1845 en que fou prohibit, nombre d’esclaus transportats, importància cabdal de l’Illa de Cuba i de la seva corrupta administració i relació de les famílies d’esclavistes catalans

Benvolguts,

A partir del treball d'en Marc Pons comentat i publicat en aquest Bloc amb el títol La cara més negra de la Revolució Industrial catalana, hem cercat per internet i hem trobat aquest també magnífic treball. Llegim-lo amb atenció perquè hi ha molta informació complementària del primer sobre nombre d’expedicions amb esclaus des del 1790 fins el 1845 en que fou prohibit, nombre d’esclaus transportats, importància cabdal de l’Illa de Cuba i de la seva corrupta administració i relació de les famílies d’esclavistes catalans:
El nombre de famílies catalanes i grans comerciants que es van enriquir gràcies al tràfic d’esclaus és extensa. Fins al 1820, el comerç negrer es considerava una transacció més dels negocis mercantils i, segons afirma l’historiador Jordi Maluquer, “gairebé tots els comerciants s’hi van dedicar en un moment o altre”. A partir de 1820, quan entra en vigor el tractat d’abolició, el tràfic d’esclaus passa a ser un negoci més lucratiu i controlat per alguns dels grans comerciants que ja estaven establerts a l’illa. Les famílies Samà i Vidal-Quadras, Antonio López i López, Joan Xifré, Miquel Biada o Joan Güell són algunes de les personalitats catalanes destacades que es van lucrar amb aquesta activitat.

Vegem l’article:

30/10/2016. Marc Pons. La cara més negra de la Revolució Industrial catalana. Magnífic retrat de la interacció entre la invenció i utilització de la Màquina de Vapor, l’empreneduria catalana, el comerç d’esclaus, els indians, la injecció de diners procedents d’aquestes pràctiques esclavistes, i la revolució industrial. Tot això relacionat amb la Guerra Civil dels Estats Units, la indústria del cotó, la guerra econòmica sobre qui s’enduia més profit del cotó...

Benvolguts,
Avui comentarem l'article d'en Marc Pons a ElNacional, de títol La cara més negra de la Revolució Industrial catalana. 
El títol ho diu tot! Els catalans com gairebé tothom portem la nostra motxilla a l'esquena...
En Marc Pons ens fa un magnífic retrat de la interacció entre la invenció i utilització de la Màquina de Vapor, l’empreneduria catalana, el comerç d’esclaus, els indians, la injecció de diners procedents d’aquestes pràctiques esclavistes i la revolució industrial.  Tot això relacionat amb la guerra entre el nord i el sud als EUA la Guerra Civil dels Estats Units, la indústria del cotó, la guerra econòmica sobre qui s’enduia més profit del cotó, etc.
Hi ha un paràgraf molt significatiu i punyent:
Els americans –en aquells dies de carbó i esclaus– ja sabien proclamar les seves particulars i perverses guerres justes. Perquè el veritable propòsit era destruir el sistema esclavista del sud, desplaçar del poder les seves oligarquies i dominar tot l'aparell productiu, del començament a l'acabament.
Després els historiadors ens poden engalipar explicant-nos “la cruz y la espada”, la mal anomenada “Leyenda negra”, la “colonització i evangelització de les amèriques”, i tot el que vulgueu. Tot fals!
Llegiu l’apunt que és molt interessant, i els enllaços si en voleu saber més:

31/10/2016. Jordi Creus. Lluites compartides. La Marina de Port, és un barri del districte de Sants-Montjuïc, situat a l'est de Barcelona, i que forma part de la Marina de Sants. Es tracta d'una ambiciosa campanya per reivindicar la feinada de milers de ciutadans de casa nostra en favor del bé comú i les lluites de tanta gent, des de diferents vessants ideològics, sense les quals seria impossible entendre la Catalunya d'avui

Benvolguts,

Exemples del treball col·lectiu amb campanyes privades, no institucionals, que les associacions catalanes empenyen amb afany. Òmnium Cultural i l’ANC treballen en aquesta direcció.

31 octubre 2016 2.00 h
Lluites compartides
Jordi Creus
Aquesta és una campanya de llarg recorregut que té, sobretot, dues grans virtuts: el foment de l'autoestima i la transversalitat
Als anys 70 del segle passat, la lluita dels veïns de la Marina del Port –un barri molt popular de Barcelona on tot estava per fer– va aconseguir aturar-hi una gran operació d'especulació immobiliària. La seva tenacitat va aconseguir que l'enderrocament de l'antiga Fàbrica Farrero no acabés amb la construcció de més blocs de pisos, sinó en una zona verda que avui inclou els jardins Can Farrero i el Centre Cívic Casa del Rellotge, l'edifici on hi havia hagut les oficines d'aquella fàbrica de galvanitzats.
Aquest és un dels molts exemples que Òmnium Cultural destaca per explicar el seu projecte Lluites compartides. Es tracta d'una ambiciosa campanya per reivindicar la feinada de milers de ciutadans de casa nostra en favor del bé comú i les lluites de tanta gent, des de diferents vessants ideològics, sense les quals seria impossible entendre la Catalunya d'avui: des dels veïns que s'hi van implicar –i s'hi continuen implicant– per tenir un barri o un poble millor, fins als activistes que van posar les urnes a centenars de localitats catalanes per fer les consultes populars per a la independència. I, entremig, la lluita per l'habitatge, per la llengua i la cultura catalanes, pels drets de les dones, contra el militarisme i per unes condicions de treball dignes. Totes són lluites diverses, que han ajudat a construir el nostre imaginari col·lectiu.

Aquesta és una campanya de llarg recorregut que té, sobretot, dues grans virtuts: el foment de l'autoestima i la transversalitat. La primera, perquè reivindica nombrosos exemples de lluites que semblaven perdudes i que van acabar provocant canvis importants en el seu entorn i, de retruc, també van provocar canvis en la consciència de tanta i tanta gent. La segona perquè la campanya dóna protagonisme a persones de les més diverses tendències i idees. Això ho podreu comprovar tots aquells que el proper 5 novembre assistiu al Fòrum de les Lluites Compartides que tindrà lloc a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. Jo no hi faltaré!
Jordi Creus

Joan A. Forès
Reflexions

31/10/2016. Joan Rueda. Els insults i el PSOE. “La independència és una fractura a la convivència, una fractura social i un nou mur de Berlín.” Carme Chacón, exministra de Defensa i d'Habitatge. Socialista. “Hem de desterrar del nostre vocabulari paraules com crisi, violència de gènere i independentisme.” Pedro Sánchez, exprimer secretari del PSOE. “Catalunya dóna la culpa de tot allò que passa a uns quants. Ho van fer els nazis amb els jueus i tots sabem com va acabar.” Rosa Díez, exeurodiputada pel PSOE i després líder d'UPD.

Benvolguts,
Des d’abans d’ahir els diaris en van plens de les paraules de Rufian al Congreso. I sobretot de les opinions dels espanyols, de dretes o d’esquerres que són desfavorables al Rufian! Per què? Perquè tal com algun altre articulista, català, opina, el Rufian, català amb l’accent castellà els diu el que ells, espanyols, no volen sentir. I les opinions dels periodistes catalans, de dretes o d’esquerres són divergents: als periodistes catalans de dretes, gent d’ordre, no els agrada perquè destorba l’ordre. En canvi als periodistes catalans d’esquerres, nacionalistes, els sembla un discurs encertat...
Tanmateix, cal sempre saber en quin entorn, en quines circumstàncies, en quin context, s’han pronunciat o escrit les frases usades per en Rufian.
És important la feina dels documentalistes que cerquen en cada ocasió les frases més escaients al tema que es tracta. Per exemple es poden usar els recursos de la xarxa. Concretament n’hi ha un molt interessant del Vilaweb:
Diumenge  03.03.2013  06:00
Els 'herois indepes', una col·lecció de les perles dialèctiques del nacionalisme espanyol
Una iniciativa que transforma en cromos col·leccionables les sortides de to i les frases més agressives contra els catalans

Nosaltres usem els acudits per trobar ironia al temes del que es tracta. No hem trobat encara cap acudit sobre el discurs de Rufian al Congreso, però ja sortiran!
Més d’un periodista utilitza la metàfora del mirall! Veurem més d’un article d’opinió sobre aquest tema.
Vegem ara aquest d’en Joan Rueda:

diumenge, 30 d’octubre del 2016

29/10/2016. Investidura. Maiol Roger. Rufián indigna el “PSOE Iscariot”. El republicà fa escarni del viratge socialista i provoca la indignació de tota la bancada. Gabriel Rufián encén els diputats del PSOE: ‘No es facin dir mai més obrers; són traïdors’. “El PSOE ha vessat sang, suor i llàgrimes perquè el senyor Rufián pugui seure al Congrés”. “A mi em faria vergonya”.

Benvolguts,
El discurs del Rufian d’ahir al Congreso va aixecar molta polseguera. Tanmateix no és la primera vegada que el PSOE actua de forma que només amb discursos com el d’en Rufian pots apaivagar la teva i la nostra ràbia.
Com a mostra, el Perich fa més de 25 anys creava acudits gràfics potents com el que segueix:

Mostrem dos articles, del Maiol Roger de l’ARA i de la Redacció de Vilaweb sobre l’espectacle.
Mostrem primer els apunts del Rufian que la Presidenta del Congrés (muchacha para todo, com fou Patxi López l’anterior legislatura) no li va deixar pronunciar del tot al·legant manca de temps, quan el Congrés havia estat amb crits interrompent el discurs. No li van descomptar temps, com en el futbol, i va quedar un discurs esguerrat:


Vegem les dues visions, de l’ARA i de Vilaweb així com els vídeos:

29/10/2016. Lluís Muntada. La tria sembla feta. Des del 2010 la situació, com explica en Lluís Muntada ha canviat. A Catalunya s’han desmuntat o estan en via de desmuntar-se els tinglados de corrupció i cada cop Catalunya està més sotmesa a Espanya on no s’han desmuntat els tinglados de corrupció! I en Lluís Muntada explica que Espanya ja ha triat entre créixer com a democràcia o ser una dictadura.

Benvolguts,

L’article d’en Lluís Muntada porta com a títol La tria sembla feta. I precisament nosaltres opinem que La tria ja l’hem feta entre els 8 articles presentats avui. Aquest no és el més extens, però és el que més ens ha de fer pensar!
De fet ens ve a dir que després del 10 de juliol del 2010 als catalans ens havia caigut la bena dels ulls. Els catalans vàrem reaccionar a una transició tramposa i vàrem veure que ens havíem autoenganyat, en part perquè els nostres polítics havien fet veure des de la Transacció (que no transició) del 1975-1981 que tot anava bé, que “el peix al cove” (al seu cove) funcionava, que l’Aznar parlava català en la intimitat, i que s’havien folrat descaradament mentre feien veure que vetllaven pel país. Però en part també ens havíem autoenganyat per punyetera comoditat! Era tan bonica la cançó del Jacques Brel “Si c’etait vrai”...
Tanmateix, des del 2010 la situació, com explica en Lluís Muntada havia canviat. A Catalunya s’han desmuntat o estan en via de desmuntar-se els tinglados de corrupció i cada cop Catalunya està més sotmesa a Espanya on no s’han desmuntat els tinglados de corrupció!
I la conclusió d’en Lluís Muntada és que aviat Espanya hauria de triar entre créixer com a democràcia o ser una dictadura. I segons ell ja han triat! Un altre Alzamiento?
Per cert que en Muntada parla d’una frase de Voltaire, però en el Bloc n’hi ha una altra tant interessant com aquella. Cerqueu-la!
Vegem l’article, i reaccionem que el mon no s’acaba encara però la fi de la nostra relació d’amo-esclau amb Espanya sí que s’està precipitant. I és a les nostres mans:

29/10/2016. Antoni Dalmau. Demanar perdó. “Montsegur no va ser el final de l'església càtara occitana, però va marcar-hi sens dubte una inflexió”. La persecució va ser cruel i sistemàtica quan l'Església de Roma havia anat destil·lant tota una doctrina que no sols legitimava la seva plena intervenció en els afers del segle, sinó que justificava l'ús de les armes i la formació d'exèrcits que combatien en nom de Déu contra els infidels.

Benvolguts,
Avui parlem dels càtars o albigesos, amb l'article Demanar perdó de l’Antoni DalmauEn el Bloc Reflexions hi trobareu altres apunts sobre aquest tema.
Un tast de l’article:
Demanar perdó. “Montsegur no va ser el final de l'església càtara occitana, però va marcar-hi sens dubte una inflexió”. La persecució va ser cruel i sistemàtica quan l'Església de Roma havia anat destil·lant tota una doctrina que no sols legitimava la seva plena intervenció en els afers del segle, sinó que justificava l'ús de les armes i la formació d'exèrcits que combatien en nom de Déu contra els infidels.Varem publicar una crònica de l'acte solemne de perdó que l'Església catòlica del bisbat de Pàmies, a l'Arieja, va efectuar fa un parell de setmanes al poble de Montsegur.

Vegem l’article complet. Llegiu-lo bé i seguiu amb els articles complementaris i els altres articles del Bloc sobre els càtars o albigesos: 

29/10/2016. Enric Ramionet. Antifranquistes tots. “I si estem malbaratant l'única oportunitat que tindrem de viure una revolució?” Tots els antifranquistes som antifranquistes, és clar. I tots ens sentim ferits per la nostàlgia col·lectiva del que per a aquest país podia haver estat la República i no va ser; i podem evocar aquell esperançador esclat de llum brevíssim i de final tràgic.

Benvolguts,
Un altre dels 8 articles del 29/10/2016.

Vegem-lo:

29/10/2016. Germà Capdevila. Ben a prop del xoc. L'Estat ha decidit que el ‘problema català' s'ha de resoldre amb repressió. Gobierno d’un partit amb desenes de membres i exmembres destacats processats per una corrupció d’organització criminal. Un partit suposadament socialista prefereix trair els seus votants per mantenir les prebendes negociades amb el franquisme durant la Transició.

Benvolguts,
Un altre dels 8 articles del 29/10/2016.

Vegem l’article: 

29/10/2016. Salvador Cot. Colau no conflueix, absorbeix. Per als comuns, la resta d'opcions polítiques tenen un cert punt d'il·legitimitat perquè o formen part del sistema o bé s'hi acosten. ERC no se'n surt a Barcelona; Ada Colau no compleix els pactes. Per als comuns, la resta d'opcions polítiques tenen un cert punt d'il·legitimitat perquè o formen part del sistema o bé s'hi acosten

Benvolguts,

Un altre dels 8 articles d’opinió del 29/10/2016.

Vegem l'article:

29/10/2016. Manuel Cuyàs. La política, com la vida. “El rei no va dir “tranquil, Jordi, tranquil”, sinó Pujol al monarca. Cal recordar que Cuyàs va ser el "negre" que va ajudar Pujol en la seva autobiografia, abans que s'aixequés tot l'assumpte de la "deixa", etc. En Cuyàs ha dit algun cop que en els tres anys que va estar ajudant Pujol, aquest no li va parlar mai del seu pare ni d'Andorra i en els tres anys tampoc no va veure mai els fills de Pujol.

Un altre dels 8 articles d'opinió del 29 d'octubre de 2016. 

Cal recordar que Cuyàs va ser el "negre" que va ajudar Pujol en la seva autobiografia, abans que s'aixequés tot l'assumpte de la "deixa", etc. En Cuyàs ha dit algun cop que en els tres anys que va estar ajudant Pujol, aquest no li va parlar mai del seu pare ni d'Andorra i en els tres anys tampoc no va veure mai els fills de Pujol.

Vegem l'apunt:

dissabte, 29 d’octubre del 2016

29/10/2016. Procés. Toni Brosa. Campions en cinisme. L’Albert Rivera, es va “partir la cara, literalment,” l’Arrimadas “ya sabemos lo que pasa en Cataluña”. Rajoy no ha esmentat la llarga llista que ell incompleix (Constitució, Estatut, Finançament, Dependència, 0,7%...), que ell trepitja (LEC, Comerç...), o que ell suspèn via TC (...). Llista de partides on Catalunya perd més del 90% de les inversions pressupostades...

Benvolguts, 
Campions en cinisme. Mentides. Arrimadas ‘sap el que passa a Catalunya', però Rajoy és el paladí de la llei, del diàleg, de la igualtat i dels SMS. Mots utilitzats: Cinisme, llei, diàleg, igualtat veritat, interès, interessos. L’Albert Rivera, es va “partir la cara, literalment,” La Inés Arrimadas va dir “ya sabemos lo que pasa en Cataluña”. Rajoy no ha esmentat la llarga llista que ell incompleix (Constitució, Estatut, Finançament, Dependència, 0,7%...), que ell trepitja (LEC, Comerç...), o que ell suspèn via TC (...).
Fixeu-vos en els % de les partides pressupostàries enumerades per l’autor. Llegiu bé!
·         inversió pressupostària (12% contra 22% del PIB),
·         nivell d'execució del pressupostat (Catalunya 10%, Madrid 90%),
·         concessió de beques (5% vs. 58%),
·         quilòmetres d'autovia construïts entre 1985 i 2005 (20 km vs. 900 km),
·         quantitat de trens vells en servei (40% vs. 4%)
·         en el dèficit fiscal que suporta Catalunya (8%)
·         en l'increment de les inspeccions fiscals (Catalunya 45% vs. Espanya 8%)...

Vegem l’article: 

29/10/2016. Gobierno espanyol. Xevi Xirgo. Quin morro! Quin morro, Mariano, sentint-te aquests dies parlant de diàleg. Quins dallonses, quin desvergonyiment, quina insolència i quin cinisme, Mariano. Sentir Rajoy parlant de la necessitat de diàleg, de la seva voluntat de formar un govern obert al diàleg és indignant, irritant.

Benvolguts,

Al Xevi Xirgo se li escapen tots els mots contraris als que el barrut del Rajoy està utilitzant aquests dies. I encara el votem! Vergonya, cavallers, vergonya



(“Vergonya, cavallers, vergonya!” va ser –diuen– el crit de Jaume I quan, a la batalla de Portopí, el Conqueridor va voler avançar i va veure que ningú no gosava fer ni un pas: un crit exigint dignitat.)
!

Quin morro, Mariano, sentint-te aquests dies parlant de diàleg. Quins dallonses, quin desvergonyiment, quina insolència i quin cinisme, Mariano. Sentir Rajoy parlant de la necessitat de diàleg, de la seva voluntat de formar un govern obert al diàleg és indignant, irritant. Ell, que no s'ha sotmès a cap control parlamentari quan ha tingut majoria absoluta, que ha passat per norma la piconadora pel Congrés dels Diputats i que sempre ha tirat pel dret, ara ens vol donar lliçons de diàleg?



Vegem l'article:

29/10/2016. Àlex. Sociedad Anonima. Arrimada al miedo y a la mentirà. Los discursos políticos se pueden ensuciar de un millón de formas diferentes, de la misma manera que cualquier historia de ficción puede acabar convertida en una cruel broma. No obstante, entre todas las formas de manchar la narrativa política hay dos recursos que, de tan cutres, llegan a resultar hasta tiernos. Me estoy refiriendo al miedo y a la mentira.

Benvolguts,

L’Àlex Ribes té un potent Bloc de títol Sociedad Anónima. Algun cop n’hem comentat apunts en el nostre Bloc Reflexions.

Avui ha pujat un perfecte apunt de títol Arrimada al miedo y a la mentirà, que a part de jugar amb les paraules juga intel·ligentment amb els conceptes de por i de mentida.
Té un pròleg molt clar:

" Estimada, o no, Inés: Los discursos políticos se pueden ensuciar de un millón de formas diferentes, de la misma manera que cualquier historia de ficción puede acabar convertida en una cruel broma. No obstante, entre todas las formas de manchar la narrativa política hay dos recursos que, de tan cutres, llegan a resultar hasta tiernos. Me estoy refiriendo al miedo y a la mentira."

I elabora els conceptes magníficament.

Vegem l’apunt de l’Àlex:

divendres, 28 d’octubre del 2016

27/10/2016. Enric Vila. The Walking Dead . La cultura de la por o l'home del bat. Sense el record que va deixar la brutalitat, no es pot explicar perquè en els darrers segles Catalunya ha patit la història, més que pas no l'ha viscut, ni perquè encara avui alguns polítics i intel.lectuals responen als estímuls del poder de forma tan mecànica, ben bé com si fossin el gos de Pavlov.

Benvolguts,
Avui un altre treball amb rerefons filosòfic de l’ Enric Vila. Una frase de resum: 
Sense el record que va deixar la brutalitat, no es pot explicar perquè en els darrers segles Catalunya ha patit la història, més que pas no l'ha viscut, ni perquè encara avui alguns polítics i intel.lectuals responen als estímuls del poder de forma tan mecànica, ben bé com si fossin el gos de Pavlov.
 La cultura de la por o l'home del bat
Enric Vila
Barcelona. Dijous, 27 d'octubre de 2016
5 minuts
Si algú vol comprendre què passa a Catalunya em sembla que farà bé de seguir la setena temporada de la sèrie The Walking Dead. La nova entrega comença amb un nou dolent que esclafa el cap d'alguns dels vells protagonistes amb un bat de beisbol, mentre obliga a la resta del seu grup a mirar-s'ho de genolls. Tot el capítol és un assaig sobre la capacitat subjugadora del terror quan s'exerceix de forma impactant i calculada.
Mentre mirava les primeres escenes truculentes, pensava en l'evolució que han fet alguns dels meus amics i en l'article que l'Antoni Puigverd va publicar dilluns a La Vanguardia. El fet que Puigverd sigui capaç de defensar que els catalans van participar en la Transició "lliures de tot perill", i que si no va anar diferent és perquè no van voler, m'ha permès comprendre millor el tomb narratiu que The Walking Dead ha impulsat després de sis temporades d'holocaust zombie.
Fins ara, la sèrie explorava els límits de l'individu que lluita per la seva ànima en l'absurda vida postmoderna. La història venia a representar una caricatura radicalitzada del món conquerit per la voracitat de les masses consumistes i indignades, que tan bé encarnen els ramats de morts vivents que ho arrassen tot al seu pas. A partir d'ara, sembla que els guionistes reflexionaran sobre els límits de la llibertat quan en un entorn de caos s'hi estableix una tirania. 
El nou dolent del bat de beisbol, que esclafa els cervells dels enemics com si fossin ou ferrats, promet il.lustrar-nos sobre un parell de coses: primer, sobre com les formes de poder emanen del context. I, segon, sobre com la brutalitat exercida amb intenció política pot esclavitzar els individus fins i tot més lliures i endurits, i tornar-los ressentits i obedients per sempre.
Si tenim en compte l'abast de les carnisseries del segle XX, és cert que els catalans estaven lliures de perill, després de la mort de Franco. No és casualitat que les onades migratòries que van canviar el paisatge del país augmentessin a partir dels anys 60. A partir llavors, amb el pacifisme, utilitzar els exercits per reprimir la població civil era cosa de paisos àrabs, llatinoamericans o comunistes. Té lògica que l'Estat busqués una forma alternativa de mantenir el control polític sobre Catalunya. 
Tot i així, Puigverd passa un detall per alt. Catalunya va arribar al segle XX molt domesticada i deformada pel terror. La majoria de catalans que van viure la Transició amb prou feines eren capaços d'imaginar-se com era viure en democràcia. Com havien de pensar en res que no fos deixar enrera la dictadura, si després de prohibicions de segles ni tan sols sabien escriure en el seu idioma? En aquella època, el mateix Joan Reventós li va dir a un amic meu que ell també volia la independència, però que ho negaria si ho explicava al partit.
Si no es comprèn el paper que la por ha tingut en la història del catalanisme no es pot entendre què està passant ara. No es pot entendre perquè, mentre els espanyols es deixaven matar al País Basc per no reconèixer la necessitat de celebrar d'un referèndum després de la dictadura, aquí anàvem dient que el nostre mal no vol soroll. L'home del bat potser fa temps que va marxar, però ha deixat una emprempta cultural molt viva. La mateixa política és plena de paraules com diàleg, seny, convivència, concòrdia o "fer país" que segueixen despertant ressorts sentimentals relacionats amb les temences i la repressió que els van donar el prestigi i la substància.
Sense el record que va deixar la brutalitat, no es pot explicar perquè en els darrers segles Catalunya ha patit la història, més que pas no l'ha viscut, ni perquè encara avui alguns polítics i intel.lectuals responen als estímuls del poder de forma tan mecànica, ben bé com si fossin el gos de Pavlov. La mateixa interpretació que Puigverd fa de la Transició posa de manifest fins a quin punt el desenvolupament de l'individu, això que en diuen el talent o la capacitat creativa, s'estanca quan l'ésser i el saber no van de la mà. 
L'exaltació erudita del detall, o de vegades la seva exaltació histriònica, permet oblidar l'anàlisi del conjunt, que és el que ens posa en perill com a catalans davant l'arbitrarietat de l'Estat espanyol. Llavors tard o d'hora la forma ofega l'essència i la persona es comença a estrafer i a caricaturitzar. Aquest fenomen, que jo mateix he pogut observar en amics més joves i intel.ligents que jo, és el que explica que Puigverd pugui defensar que els catalans van votar en el referèndum de 1976 "lliures de tot perill". 
Puigverd té raó quan diu que els escarnis que va patir l'estàtua de Franco són una revisitació grotesca de l'antifranquisme. Però també són grotesques i falsament èpiques les excuses que es posen per evitar que Catalunya exerceixi el dret a l'autodeterminació. El que li va passar a l'estàtua de Franco és un mirall de la indigència intel.lectual que es desprèn dels discursos hegemònics. Recordar que l'antifranquisme va ser gris també hauria de servir per preguntar-se quines conseqüències va tenir aquesta grisor i què caldria fer per no perpetuar-la.
És impressionant com l'home es perd sovint per allà on creia que se salvaria. Fa vertigen veure amb quina facilitat els petits somnis personals s'interposen entre nosaltres i el coneixement profund de la realitat. El poder sempre mira d'allunyar a l'individu que vol créixer de les influències que podrien ajudar-lo a desplegar el seu potencial. La història és una onada imparable i només la capacitat que algunes persones tenen per comprendre que l'onada no pot controlar-se, però que això no significa que sigui necessari d'ofegar-s'hi o naufragar, pot influïr en la manera com cristal.litzarà el futur.
No fa tant, l'Andrea Levy deia en privat que la solució més lògica a la situació de Catalunya era celebrar un referèndum, i ara té tanta por de perdre el que creu que ha guanyat que ja no gosa ni pensar-hi. No fa gaire, el Salvador Sostres era el millor escriptor de Catalunya, mentre que avui, d'aquella alegria profètica que tenien els seus textos, només en sobreviuen alguns llampecs escadussers escrits en castellà. Si el 9N no hagués sigut una comèdia, segur que el senyor Nacho de Sanahuja hauria mirat de desplegar un enginy més fi que aquest humor franquista, de bravata i novatada d'internat, que se suposa que fa riure.
El futur també serà com els catalans ens el sapiguem imaginar. Res que no sigui capaç de sobreviure en la nostra imaginació no es pot arribar a fer realitat. El món i les persones cristal.litzen sempre a partir de les contradiccions internes. Per això el pòsit cultural és rellevant i em fa patir veure com els discursos s'empobreixen i com la llibertat interior d'alguns amics cedeix a les pressions. No és un detallet que en comptes de parlar de com seria una Espanya unida o una Catalunya independent es parli tant de democràcia i populisme, alhora que es recorre a la justicia per mirar de despertar l'espectre de home del bat. 

Igual que d'altres vegades a la història, hi ha forces que treballen perquè el futur es converteixi en una pel.lícula de Freddy Krueger. Abans d'admetre que es pot exercir el dret a l'autodeterminació sense tocar l'ordenament jurídic espanyol, hi ha gent que voldria poder apretar el botó nuclear o treure la serra elèctrica. La sort que tenim és que, a diferència d'altres temps, el terror que ens intenta fer petits i esclavitzar només pot sobreviure dins del nostre cap. I jo, com que vull anar cap a la llum, no penso perdre l'oportunitat de prescindir d'aquest sotabosc de pors i hipocresies.

dijous, 27 d’octubre del 2016

26/10/2016. Vicent Sanchis. Com reaccionarem? La quantitat de causes i causasses judicials que comencen a encadenar-se per “desobediències” vàries al denominat “procés sobiranista” n'estan fent, en efecte i mai més ben dit, un autèntic “procés”. I a l’estranger els diaris presenten l’Estat espanyol i la seva judicatura i les seves Lleis (I la Consti!), amb els seus ulls d’experts i imparcials i la pregunta d’en Vicent és, Com reaccionarem?

Benvolguts,

En Vicent Sanchis comença l’article dient que La quantitat de causes i causasses judicials que comencen a encadenar-se per “desobediències” vàries al denominat “procés sobiranista” n'estan fent, en efecte i mai més ben dit, un autèntic “procés”.

Hem afegit aquest enllaç a un article de l’Iu Forn que esmenta una darrera l’altra les Lleis i Citacions que els Tribunals espanyols utilitzen contra la legislació emesa des de fa dos anys pel Parlament de Catalunya. De cada tres lleis que ha recorregut el Gobierno del PP en funcions, dues són catalanes i l’altra de tots els altres territoris…


I la pregunta que en Sanchis es fa, després d’esmentar uns quants casos de com els diaris seriosos europeus com el Financial Times presenten l’Estat espanyol i la seva judicatura i les seves Lleis (I la Consti!), la pregunta que es fa, diem és: I Com reaccionarem?

Vegem l'apunt:

26/10/2016. Tribunals. Odei A.-Etxearte. El silenci obedient. Les institucions de l’Estat han personalitzat en Forcadell el desafiament que consideren que els fa la cambra catalana. Podrien haver ampliat la investigació judicial a la resta de membres de la mesa que representen la majoria independentista, Però això implicaria obrir un conflicte judicial i polític d’una envergadura inassumible, per ara, per a l’Estat espanyol.

Benvolguts,
L’Odei es queixa dient que Si la desobediència política no té una rèplica des de baix...
I és una opinió, però la rèplica des de baix hi serà si els de dalt es mouen!
També diu, amb molt bon criteri, que les institucions de l’Estat han personalitzat en Forcadell el desafiament que consideren que els fa la cambra catalana.
I hi afegeix que podrien haver encausat més parlamentaris, caps de partit, etc, però això implicaria obrir un conflicte judicial i polític d’una envergadura inassumible, per ara, per a l’Estat espanyol.
En aquesta última reflexió, clavada a la que dèiem ahir, creiem que podem afegir que:
Els nostres trumfos són que engarjolin els d’alt nivell. Espanya pot inhabilitar centenars de catalans i ningú del mon li retraurà, en canvi no pot engarjolar mitja dotzena de polítics catalans sense que tot se’ls emmerdi. Si ho fan, tenim guanyada la partida!
Vegem l’interessant article de l’Odei:

26/10/2016. Xevi Xirgo. Dos anys i mig de presó? “La decisió del PSOE no farà res més que contribuir que la llista d'imputats a Catalunya continuï creixent dia rere dia. Els nostres trumfos són els engarjolats d’alt nivell. Espanya pot inhabilitar centenars de catalans i ningú del mon li retraurà, en canvi no pot engarjolar mitja dotzena de polítics catalans sense que tot se’ls emmerdi. Si ho fan, tenim guanyada la partida!

Benvolguts,
Avui parlem del cas Joan Coma que ha desobeit els tribunals espanyols. Aquí creiem que no es poden fer les coses a mitges! Quan algú vol desobeir ho ha de fer sospesant totes les conseqüències i un cop hi hagi la reacció dels jutges borbofranquistes tampoc no es pot dubtar. Trobo molt correcte el camí de Joan Coma, com exemple, com a mostra del que es pot fer, però estem més aviat amb els que opinen que només s’ha de desobeir una vegada. La primera i última! I trobo molt incorrecte el camí d’en Mas, la Rigau, l’Ortega i l’Homs. El que ha decidit desobeir al TC com hem fet tots perquè el nostre Parlament ho va decidir i nosaltres ho vàrem aprovar ha de ser conseqüent. I no pot anar a discutir amb el TC perquè justament és aquest tribunal el que hem decidit desobeir...
Per tant esperem que la presidenta del Parlament, Carme Forcadell no respongui a la demanda del TSJCC (que fa de noi dels encàrrecsi ni presenti al·legacions ni compleixi la possible condemna d’inhabilitació (com s’ha dit que faria) , perquè la Carme Forcadell com moltíssims de nosaltres ja fa temps que ha desconnectat. Precisament en Coma ha dit:
“Deixem de supeditar les decisions de les nostres institucions a les decisions de les institucions espanyoles, en particular de les decisions del Tribunal Constitucional”
I suposo que veieu que el poder de Madrid pretén “que se note el efecto sin que se note el cuidadoperquè inhabilitar Mas i companyia que és el que volen fer, és positiu per a ells perquè es treuen un mort de sobre i nosaltres no hi podem fer res, i en canvi empresonar-los els pot engegar els estats de la UE en contra.
Ergo, en el moment actual no hem d’arriscar-nos a que ens inhabilitin, i en tot cas, si cal, arrisquem-nos a que ens engarjolin un i dos i tres presidents del Parlament i de la Generalitat. És un efecte pòquer. Suposo que ho recordeu, que quan els americans varen bombardejar amb una bomba atòmica Hiroshima i tres dies més tard amb una altra bomba Nagasaki, no tenien més bombes però els japonesos es van rendir perquè ells no sabien quantes bombes més tenien els americans. Com una partida de poker!
L’equivalent a casa nostra, els nostres trumfos són els engarjolats d’alt nivell. Espanya pot inhabilitar centenars de catalans i ningú del mon li retraurà, en canvi no pot engarjolar mitja dotzena de polítics catalans sense que tot se’ls emmerdi. Si ho fan, tenim guanyada la partida!

Vegem l’article d’en Xevi Xirgo: 

25/10/2016. Efemèrides. Història. Marc Pons. Tal dia com avui Catalunya vota l'Estatut de 1979. Darrere quedava la llarga, tenebrosa i inacabable nit d'una dictadura brutal. Quedava, també, la lluita incansable de milers de persones anònimes, que amb el seu compromís personal i arriscant la seva vida, havien treballat des de la clandestinitat per assolir de nou un règim de llibertats. PSOE 100 años de historia. PSOE 60 años de historia y 40 de vacaciones...

Benvolguts,
Un nou capítol d’en Marc Pons sobre la Catalunya recent. Hi ha una història subjacent de la que no se’n parla i és que a Catalunya es va arribar a la Transacció amb els deures fets. A Catalunya es va crear una Assemblea de Catalunya, transversal, sense partits polítics que havia propulsat els 4 punts de l’Assemblea: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia (i Independència, que existia en els papers de l’Assemblea però que no es va arribar a explicitar expressament...). En canvi a l’Espanya amarada de franquisme sociològic aquests sentiments i aquests crits de llibertat no varen ser mai cridats. Concretament el PSOE quan ja havia fet la genuflexió traïdora a la lluita antifranquista, va treure un eslògan que  més o menys deia: PSOE 100 años de historia. I immediatament fou contestat amb un altre eslògan que deia PSOE 60 años de historia y 40 de vacaciones...
A Catalunya durant el franquisme i fora del PSUC no hi havia oposició visible.
Vegem l’article:

dimecres, 26 d’octubre del 2016

25/10/2016. Corrupció. Narcís Serra i Adolf Todó, a judici per cobrar sobresous a Catalunya Caixa. En la Lley de Murphy s’explica que “Si una cosa pot anar malament, hi va!”. En Partal diu que “Si en un país pot haver-hi corrupción, n’hi ha!” Quan hi ha corrupció i hi ha diners públics que van a parar a butxaques privades, aquests diners haurien anat a augmentar el benestar de la societat espanyola: a infraestructures, a pensions de jubilats, a pagar deutes de l’Estat…

Benvolguts,

En la Lley de Murphy s’explica que “Si una cosa pot anar malament, hi va!” I hi ha un article que crec que és d’en Partal que diu que:

“Si en un país pot haver-hi corrupció, n’hi ha!”

Hem de recordar repetidament que quan hi ha corrupció i hi ha diners públics que van a parar a butxaques privades, Serra, Rato, Bárcenas, Soria, Juanca, Urdangarin & Company, Pujols, Gürtels. etc, aquests diners haurien anat a augmentar el benestar de la societat espanyola: a infraestructures, a pensions de jubilats, a pagar deutes de l’Estat…

Vegem com diuen que robaven els il·lustres pròcers (de casa bona, ex ministres de la guerra, ex batlles de Barcelona). Pura corrupció! De manual!

Uns quants tasts:

·         Administració deslleial
·         Sobresous
·         Augmentar el sou dels directius, malgrat que l'entitat es trobava en una situació crítica en haver-se vist obligada a demanar 1.250 milions al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB).
·         Participacions preferents
·         El consell d'administració de l'entitat financera va aprovar els increments retributius "amb aparent abús del seu càrrec i en perjudici de l'entitat", ja que no eren conformes a la situació real de Catalunya Caixa ni "a l'entorn de la greu situació de crisi econòmica per la que travessava"
·         Per al tribunal, el 2010, quan Narcís Serra presidia l'entitat, es van establir clàusules per rescissió anticipada, de prejubilació, retribucions variables i pagaments de pensions mitjançant polítiques que "suposaven importants retribucions econòmiques"
·         Un cop l'entitat ja estava intervinguda amb fons públics, el consell de Catalunya Caixa va aprovar a l'octubre del 2010 una pujada salarial per al 2011 dels membres del comitè de dirección
·         David Fernández, que en seu parlamentària va qualificar Serra i Todó de "lladres, estafadors i cleptòmans". Reitera doncs que el fet que tots dos exdirectius augmentessin les seves retribucions econòmiques sabent la greu situació en la qual es trobava l'entitat que dirigien, "no pot qualificar-se amb un altre nom que no sigui el de saqueig" dels recursos de l'entitat d'estalvi.

Vegem la noticia:

25/10/2016. Franquisme. Guifré Jordan. Lliçó de democràcia de Romeva a Margallo en un intercanvi d’articles a la premsa internacional. El conseller d'Exteriors difon la idea que el plebiscit es farà tot i la manca de diàleg espanyol. Margallo: Explica a un diari mexicà que només Etiòpia i Sant Kitts and Nevis tenen constitucions que admeten l’autodeterminació –cosa que ha negat el propi Romeva al diari mexicà...

Benvolguts,
Lliçó de democràcia de Romeva a Margallo en un intercanvi d’articles a la premsa internacional. El conseller d'Exteriors difon la idea que el plebiscit es farà tot i la manca de diàleg espanyol. Margallo: Explica a un diari mexicà que només Etiòpia i Sant Kitts and Nevis tenen constitucions que admeten l’autodeterminació –cosa que ha negat el propi Romeva al diari mexicà... perquè precisament Mèxic reconeix aquest dret, encara que Margallo ho va oblidar al mateix rotatiu
 Vegem l'article:

14/07/2016. Corrupció. Gemma Liñán. La Fiscalia no veu delicte en les converses de Jorge Fernández Diaz. I per aquest motiu no pensa obrir cap investigació. "Del contingut de les converses no es desprenen indicis suficients per iniciar una investigació penal per preconstitució falsa de proves, per prevaricació administrativa ni pels restants tipus penals".

Benvolguts,

Veig una analogia total entre els moviments de les fiscalies de l’Estat i els partits de basquet. Jo te la paso a tu, tu les desvies a fora. Tu no dius res. Jo torno a insistir cap un altre jugador. Pilotes fora, etc.
Podríem pensar que el tal Fernández té autoodi, però això no pot ser ja que per tenir-se autoodi s’ha de pertànyer al país a odiar i el senyor Fernández com el senyor Iceta, tal com aquest darrer explica són espanyols que viuen a Catalunya, o són castellans que varen passar una època practicant la depredació a Catalunya.  El tal Fernández va néixer a Salamanca o a Burgos o per allà a l’altiplà. Tal com es diu correntment “De ponent ni vent ni gent!”

Vegem l'article i fixem-nos que està ple de "fiscalies"...:

12/07/2016. Vicent Partal. La geografia canviant del català. Les llengües són organismes vius i evolucionen i que el futur del català no per força ha d’anar vinculat completament, dic completament, al territori d’origen. El català, com totes les llengües que s’han adaptat a la tecnologia, ha esdevingut ja una llengua global.

Benvolguts,

L’Editorial d’en Partal és la reflexió sobre una notícia apareguda al mateix Vilaweb el mateix dia que es pot visionar a l’enllaç i que té el titular i els primers paràgrafs següents:

Un regidor d’Oriola parla per primera volta en català per defensar-lo dels atacs del PP
Karlos Bernabé, regidor de Canviem Oriola, va defensar la llengua catalana davant la moció contra 'l'ús impositiu del valencià' presentada pel PP.
El 30 de juny, el PP va presentar una moció contra ‘l’ús impositiu del valencià’. El PP ha reaccionat a unes declaracions de Vicent Marzà que havia proposat d’ensenyar el català a les comarques castellanoparlants.
Bernabé, que és castellanoparlant, va començar la seva intervenció dient: ‘Jo ara faré un experiment. No sé si és el primer cop que un regidor parla en català en un ple d’Oriola, però no hauria de passar res. No cauen les parets, no arriba la fi del món i no passa res.’ Sense deixar de mirar els regidors del PP, va explicar que la llengua catalana li permet d’accedir a un mercat de deu milions de persones, ‘però sobretot jo puc gaudir d’Ovidi Montllor, puc emocionar-me amb Raimon i puc llegir Joan Fuster, que també són meus...


I ara l’opinió d’en Partal: