Benvolguts,
Avui comentem l'article de l’Hèctor López Bofill de títol Els mites del PSUC. L'autor ja ens havia esbossat de manera subtil
la tesi o tesis d’aquest apunt en el seu darrer llibre polític de nom La trama contra Catalunya (poders catalans que
frenen la independència), publicat el 2013. El llibre, de lectura obligada
com ja hem explicat diverses vegades en aquest Bloc, havia d’anomenar-se Els vigilants del gueto, però al final
va quedar amb el títol de La trama...
El primer capítol, de títol Conèixer els
amos, comença amb un paràgraf extraordinari:
Per què
arribats a una situació realment oberta, quan sembla que el conflicte amb
l’estat és inevitable i que Catalunya enfilarà el camí cap a la independència,
l’ordre sempre torna? Per què quan el catalanisme polític llança el desafiament
i el procés és a punt de desbocar-se, ens encastem de nou contra el mur de la
nació espanyola? Per què els dirigents que havien de fer el pas sempre invoquen
subterfugis de baixa estofa per justificar el seu immobilisme? Per què el
catalanisme es distreu desvariejant en projectes sobre Espanya i Espanya sempre
és la mateixa? Per què quan l’objectiu s’0esclareix, ningú no dibuixa cap
estratègia definida ni en l’ordre intern ni en la dimensió internacional, que
és el tauler on juguen les nacions que aspiren a la sobirania? Per què fins i
tot els militants més abrandats a favor de la Catalunya lliure defugen els
sotracs d’una ruptura tan bon punt accedeixen a responsabilitats
governamentals? Aquest
llibre prova de respondre a aquestes preguntes.
Fixem-nos
en la data del llibre: Maig de 2013!
Què
havia passat a Catalunya abans del maig 2013?
https://ca.wikipedia.org/wiki/Proc%C3%A9s_independentista_catal%C3%A0·
· El 10 de juliol del 2010 es va produir la primera gran manifestació des
del 1977 sota el lema «Som
una nació. Nosaltres decidim»[10][11]contra el trinxat de l’Estatut per part del TC, amb
el suport de la majoria dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya (excepte
pel PPC i C's),[12][13][14] així
com dels sindicats i
prop de 1.600 entitats.[15][16]
·
Entre el 30 d’abril i el 25 de maig de
2011 es crea l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).
·
A finals del 2011 es funda
l’Associació de Municipis per la Independència (AMI)
·
L'11 de setembre de 2012 se celebrà
una altra important manifestació a Barcelona sota el lema «Catalunya, nou estat d'Europa», que reuní entre 1 i 1,5 milions de persones a favor
de la independència de Catalunya. La manifestació sovint és reconeguda com un punt d'inflexió en el procés i un catalitzador dels
esdeveniments que es produirien en els següents anys.
·
El 25 de novembre del 2012 se celebraren eleccions
al Parlament de Catalunya, que va guanyar Convergència i Unió tot
i amb una forta caiguda de vots que li representà perdre 12 diputats. D'altra
banda Esquerra Republicana aconseguí 21 diputats, 11 més dels que tenia el
2010, convertint-se en segona força. Les eleccions suposaren també que Solidaritat
Catalana per la Independència perdés la seva representació en
favor de la Candidatura
d'Unitat Popular, amb 3 escons.
·
El 23 de gener de 2013 el Parlament
de Catalunya va aprovar per 85 vots a favor, 41 en contra, 2 abstencions i
5 no votaren la Declaració de Sobirania i del dret a decidir del poble
de Catalunya,[28][29][30][31]. Els partits Convergència i Unió (50 SÍ), Esquerra
Republicana de Catalunya (21 SÍ), Iniciativa per Catalunya Verds -
Esquerra Unida i Alternativa (13 SÍ) donaren suport en bloc a la declaració
de sobirania. En canvi, el Partit Popular de Catalunya (19 NO) i Ciutadans
- Partit de la Ciutadania (9 NO) s'oposaren en bloc a la proposta.
Finalment, la Candidatura d'Unitat Popular - Alternativa d'Esquerres
donà un «sí crític» amb 1 vot a favor i 2 abstencions. Cinc dels vint diputats
del Partit dels Socialistes de Catalunya, malgrat ésser presents a l'hemicicle
no votaren.
·
El maig del 2013 l’Hèctor López Bofill publica el seu llibre “La trama contra Catalunya”.
I
recordem què ha passat des d’aquell moment:
· ·
L’11 de setembre del 2013 es va fer
la manifestació Via Catalana cap a la
Independència en els 400 quilòmetres
entre El Pertús i Alcanar.
·
El 12 de desembre de 2013 el President de la Generalitat de
Catalunya Artur Mas anuncia data i pregunta de la
consulta en una compareixença al Palau de la Generalitat conjunta
amb els líders dels partits que li donaven suport, CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA
i les CUP. També es va decidir reclamar al Congrés dels Diputats d'Espanya el
traspàs de la competència per convocar un «referèndum consultiu».[51][52]
·
L’11 de setembre del 2014 es va fer
la manifestació de la V baixa a Barcelona
·
El 9N del 2014 es va realizar un simulacre de
referéndum no vinculant, amb el resultat de 2,5 milions de participants i un 81% de vots favorables a la independència (Sí-Sí).
·
L’11 de setembre del 2015 es va fer
la manifestació de la Meridiana de Barcelona.
·
Es perd gairebé un any des del 9N
del 2014 fins a les eleccions plebiscitàries del 27S del 2015 amb el
resultat de 72 escons independentistes, 11 escons ni independentistes ni dependentistes i 52 escons dependentistes)
·
L’11 de setembre del 2016 es farà la
manifestació descentralitzada de Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona i
Berga
Hem afegit aquests paràgrafs, extrets de la Viqui, per explicar
quin era el panorama polític des del juliol del 2010 fins el maig del
2013 quan es va publicar el llibre de l’Hèctor López Bofill, i des d’aquella
data fins avui. D’aquesta manera es pot comparar el que l’autor diu que passa i
passarà amb el que realment sabem que ha passat i com hem arribat fins aquí!
Ara cadascú s’ha de preguntar si l’Hèctor tenia raó en algún dels punts de seu primer paràgraf del llibre que comentem!
Ara cadascú s’ha de preguntar si l’Hèctor tenia raó en algún dels punts de seu primer paràgraf del llibre que comentem!
Les meves primera conclusions són que durant la dictadura franquista del
1939 al 1975 Catalunya va estar ocupada
per l’exèrcit espanyol, els catalans vàrem estar sotmesos i espoliats pel règim.
Del 1975 al 1981 vàrem estar engalipats per la Transacció (que no
va tenir res de transició ni res d’exemplar), no ens varen permetre de tenir un
territori per nosaltres sols com el que estàvem a punt de tenir en l’època
republicana, i amb el corresponent soroll de sabres ens varen col·locar una monarquia
que no havíem demanat, una aministia als feixistes pels crims que havien comès, una aministia a les esquerres pels crims que no havien
comès, i durant el nou règim borbofranquista, des del 1981, els
catalans hem estat engalipats subtilment per les
dretes, segons explica en López Bofill en el seu llibre i segons en Jordi
Pujol també ens ha demostrat, i a més segons aquest article també hem estat engalipats per les esquerres, PSC i PSUC...
Ara ja podem
llegir l’article Els mites
del PSUC:
13 agost 2016 2.00 h
TRIBUNA
Els mites del PSUC
Hèctor López Bofill - Professor De Dret (Upf)
“El discurs
d'emancipació social i de lluita contra el feixisme en contraposició al
catalanisme i al procés d'autodeterminació és d'una falsedat històrica
clamorosa
És comprensible que aquells que es reclamen
hereus del PSUC, especialment si es
tracta de quadres
que es van formar com a polítics i com a intel·lectuals en els moments de
màxima influència de la formació, tinguin una
visió idealitzada d'allò que va representar
el partit ara que es commemoren els vuitanta anys de la seva fundació. El que és més inquietant, tot i que potser també revelador
del rerefons ideològic que el PSUC va exhibir ja durant la dictadura, és que
s'invoqui el discurs d'emancipació social i de lluita contra el feixisme en
contraposició al catalanisme i al procés d'autodeterminació que estem vivint en
l'actualitat. Aquesta oposició, durant les darreres
setmanes molt remarcada precisament per sectors joves propers a ICV, a Podem i
al govern de l'Ajuntament de Barcelona que no van viure aquelles vicissituds,
és d'una falsedat històrica clamorosa.
Malgrat
la preponderància del
missatge igualitarista i suposadament
universalista propi de qualsevol partit de
tradició marxista, el PSUC no hauria tingut el paper aglutinador que va tenir
de l'esquerra catalana si no hagués incorporat elements del catalanisme polític
i fins i tot doctrines explícitament autodeterministes. Així en donen testimoni figures prominents
que van ser-hi propers o que van militar-hi, com Josep Benet (cap de llista pel
PSUC a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de 1980) o com Muriel Casals, la qual, com és ben
sabut, acabà esdevenint una de les principals dirigents del moviment independentista.
Això no obstant (i sense entrar a
valorar episodis obscurs com la retirada en la lluita antifeixista després que
Stalin pactés amb Hitler el repartiment de l'Europa de l'est l'agost de 1939)
potser fou l'asèpsia en la qüestió nacional i l'igualitarisme
abstracte allò que, tot reforçant l'hegemonia del PSUC, va contribuir a atenuar el conflicte nacional en els darrers
anys de la dictadura i durant la transició. Altrament dit, en l'èxit del
PSUC com a principal força d'oposició al
franquisme, hi ha un dels principals factors
que expliquen que el marc polític espanyol no es
qüestionés de forma radical durant aquells anys i que el discurs sobre el
conflicte de classes predominés sobre el discurs de l'emancipació nacional. [Dues guerres: l’Espanya feixista
contra l’Espanya d’esquerres i Espanya contra Catalunya].
En primer lloc,
el protagonisme del PSUC va significar la condemna a la marginalitat i en la
memòria històrica de l'antifranquisme catalanista sobiranista, com el Front
Nacional de Catalunya, precisament una de les forces
més actives durant la II Guerra Mundial i fins al final de la contesa quan el
recuperat prestigi del comunisme soviètic va permetre la revivificació dels
partits comunistes a l'Europa occidental.
En segon lloc, és innegable que el PSUC va contribuir a la cohesió social però
la qüestió és si part d'aquest mèrit fou a costa de la negació del conflicte nacional o almenys
del seu desplaçament a una posició secundària: el PSUC va aconseguir que immigrants
d'identitat nacional espanyola s'arrengleressin contra Franco i també que ho
fessin elits d'estudiants amb vincles familiars i intel·lectuals directes amb
l'oligarquia franquista, si aquests sectors s'haguessin mantingut al costat del règim
potser la transició a la democràcia o no s'hagués esdevingut o s'hagués
concretat en una forma molt més traumàtica caracteritzada per la polarització
d'identitats.
Ja quan s'intensifica la reivindicació
catalanista a través de la reforma estatutària de 2006 antics d'aquells militants del PSUC amb vincles
familiars amb l'oligarquia franquista o sectors populars no integrats en la
catalanitat acaben abraçant un discurs nacional espanyol sense ambages i sorgeix un
partit com Ciutadans. Del PSUC, doncs, van aparèixer figures del sobiranisme però també de
l'espanyolisme. I, finalment, l'asèpsia nacional del partit comunista va preparar els
quadres de l'esquerra catalana que havien d'ocupar les institucions d'un
autogovern sota el marc constitucional de 1978 sense qüestionar-lo i va
propiciar la neutralització de l'esquerra independentista, la qual va passar llargues dècades en la travessia del
desert fins al creixement d'ERC
i la irrupció de la CUP, una jugada teixida
des dels ajuntaments metropolitants controlats pel PSC i per ICV que sembla
voler reproduir Ada Colau i en la qual també insisteixen Joan Coscubiela o
Lluís Rabell quan diuen apostar per un referèndum de sobirania però sempre dins
el marc constitucional espanyol. En
definitiva, l'aportació del PSUC fou positiva si
entenem que fou positiu que no hi hagués un conflicte nacional dur en el
crepuscle del franquisme que ens podria haver dut a una derrota i a un patiment
més aclaparadors... o potser també a una
llibertat que fes superflus els debats que ara tenim.
Hèctor López Bofill
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada