Benvolguts,
Un apunt molt ben fet de Vicent Sanchis sobre
l’afer Fernandezgate. N’hem de
ressaltar alguns paràgrafs perquè si no ho fa en Sanchis no ho fa ningú i si no
ho fem nosaltrers no ho farà tampoc ningú. Alguns tasts:
Jorge Fernández
Díaz, ministre d'Interior // EFE
·
En un Estat que no fóra precisament espanyol
Fernández Díaz i De Alfonso haurien de dimitir immediatament.
·
Sobre el paper, que és molt sofert i es deixa
rebregar, a Espanya, després de quaranta anys de dictadura, es va
instaurar, amb penes i treballs, un Estat de dret.
·
Una democràcia particular.
·
Perquè l'Espanya de la transició i de la posttransició -quan s'acabarà la transició a Espanya?- quedava
albardada per vicis
seculars, que el franquisme havia agreujat i
que convertien la democràcia a l'espanyola en un artefacte fràgil i qüestionable.
·
En qüestió hi ha una manera de fer, d'interpretar
i aplicar la
democràcia des de les institucions d'un Estat que no garanteix la divisió de
poders i que actua amb una prepotència i una impunitat dignes dels pitjors
sistemes totalitaris.
·
Però la diferència espanyola és remarcable. Arreu d'aquesta part del món,
quan els agafen, els agafen, i dimiteixen o els destitueixen.
·
Perquè la formalitat del sistema democràtic no suporta que algú
transgredesca totes les normes i que no passe res.
En Sanchis ho explica, ho
comunica, se’n fa creus, però amb això no n’hi ha prou...
Potser en Sanchis des de
la seva tribuna considera que segons quins pecats no s’han d’esbombar, i només
els deixa en entredit, però nosaltres que com hem dit més d’un cop no tenim “ni
Dieu ni mâitre” n’hem de parlar!
Tal
com s’intueix llegint entre línies, s’ha de partir de la premissa que el franquisme no s’ha acabat.
És gairebé una blasfèmia parlar
que a Espanya hi ha un Estat de Dret.
No es pot començar cap crítica o cap alabança a l’actual règim borbònico-franquista a partir de la premissa “Espanya és un Estat de Dret”.
Segons el meu parer, segons el meu saber i entendre, la seqüència lògica per demostrar la no
validesa de la premissa surt del propi treball d’en Sanchis:
1.
La República
era un Estat de Dret (incontestable)
2.
L’Alzamiento
franquista i el període de Guerra no permet, ni de lluny, dir que hi havia cap Estat de Dret (incontestable)
3.
El franquisme
no fou un Estat de Dret (incontestable)
4.
El període
de Transacció (que no transició) no
fou un Estat de Dret. En Sanchis
diu: Quan s'acabarà la transició a Espanya?
5.
El règim
sortit de la Transacció (amb soroll de sabres), amb entronitzacions de Borbons,
amb aministies pels franquistes no és un
Estat de Dret:
a.
En aquest règim
no hi ha cap democràcia. En Sanchis diu: Aplicar la
democràcia des de les institucions d'un Estat que no garanteix la divisió de
poders i que actua amb una prepotència i una impunitat dignes dels pitjors
sistemes totalitaris... no converteix el règim en un Estat de Dret.
b.
En aquest
règim hi ha una impúdica barreja de poders, fotent-se de
Montesquieu. En Sanchis diu: L'Espanya de la
transició i de la posttransició quedava albardada per vicis seculars, que el
franquisme havia agreujat i que convertien la democràcia a l'espanyola en un
artefacte fràgil i qüestionable. Per tant aquesta Espanya no és un Estat de Dret.
c.
En
Sanchis diu: La particular interpretació de la democràcia a Espanya ha
facilitat, també i de retop, tot dins la mateixa maquinària indigna:
1.
el finançament il·legal dels partits
2.
la corrupció en tots els estaments
3.
el manteniment de monopolis i oligopolis en
les grans empreses i la banca
4.
la pervivència dels privilegis de les grans
famílies
5.
i la pràctica de les portes giratòries, que
garanteix que els poders públics que afavoreixen els privats tindran una
recompensa quan deixen de ser-ho.
d.
I en
Sanchis remata: Perquè la formalitat del sistema democràtic no suporta que algú
transgredesca totes les normes i que no passe res...
e.
Ergo: Espanya no és un Estat de Dret I esmentant
l’expressió d’en Vicent Sanchis, apareix la frase definitiva:
L'Estat espanyol és exactament espanyol.
Vegem ara l’article:
L'Estat
és espanyol
Vicent Sanchis 29/06/2016
En un Estat que no fóra precisament
espanyol Fernández Díaz i De Alfonso haurien de dimitir immediatament.
Sobre el paper, que és
molt sofert i es deixa rebregar, a Espanya, després de quaranta anys de
dictadura, es va instaurar, amb penes i treballs, un Estat de dret. Una
democràcia que en altres llocs del món es movia i removia de feia dècades o
segles. Una
democràcia particular. Perquè l'Espanya de la transició i de la posttransició -quan s'acabarà la transició a Espanya?- quedava
albardada per vicis seculars, que el franquisme
havia agreujat i que convertien la democràcia a l'espanyola en un artefacte
fràgil i qüestionable. Això va qüestionar exactament el 15-M i la cua política dels indignats:
els defectes dits sistèmics d'un model polític que n'acumula una pila. Això
qüestiona l'independentisme català.
Perquè ja no es tracta del PSOE i dels GAL, ni de la guerra còsmica que José María Aznar va desplegar, amb arrogància, ingenuïtat i estupidesa, contra els imperis del mal, ni de la reacció del seu govern arran dels atemptats de l'11-M a Madrid. No són només els episodis bruts que l'Estat ha anat encadenant en les darreres dècades. En qüestió hi ha una manera de fer, d'interpretar i aplicar la democràcia des de les institucions d'un Estat que no garanteix la divisió de poders i que actua amb una prepotència i una impunitat dignes dels pitjors sistemes totalitaris.
La particular interpretació de la democràcia a Espanya ha facilitat, també i de retop, tot dins la mateixa maquinària indigna, el finançament il·legal dels partits, la corrupció en tots els estaments, el manteniment de monopolis i oligopolis en les grans empreses i la banca, la pervivència dels privilegis de les grans famílies i la pràctica de les portes giratòries, que garanteix que els poders públics que afavoreixen els privats tindran una recompensa quan deixen de ser-ho.
Perquè ja no es tracta del PSOE i dels GAL, ni de la guerra còsmica que José María Aznar va desplegar, amb arrogància, ingenuïtat i estupidesa, contra els imperis del mal, ni de la reacció del seu govern arran dels atemptats de l'11-M a Madrid. No són només els episodis bruts que l'Estat ha anat encadenant en les darreres dècades. En qüestió hi ha una manera de fer, d'interpretar i aplicar la democràcia des de les institucions d'un Estat que no garanteix la divisió de poders i que actua amb una prepotència i una impunitat dignes dels pitjors sistemes totalitaris.
La particular interpretació de la democràcia a Espanya ha facilitat, també i de retop, tot dins la mateixa maquinària indigna, el finançament il·legal dels partits, la corrupció en tots els estaments, el manteniment de monopolis i oligopolis en les grans empreses i la banca, la pervivència dels privilegis de les grans famílies i la pràctica de les portes giratòries, que garanteix que els poders públics que afavoreixen els privats tindran una recompensa quan deixen de ser-ho.
Sobre el mateix paper brut, la nova política -concretada
en les sigles de Ciutadans i Podemos-
havia de combatre totes aquestes pervivències, reivindicava una democràcia més homologable
i es comprometia amb la regeneració del
sistema. El problema és que potser el sistema també són ells.
Perquè el sistema a Espanya porta massa segles funcionant a la manera espanyola
per deixar-se impressionar per ningú. En definitiva, al final Ciutadans s'afanya a pactar amb el PSOE o amb el PP sense Rajoy i Podemos
haurà de pactar igualment amb el PSOE.
És a dir, amb sistema. I qui remena l'oli se n'unta les mans. Què és, si no sistema, la pila de desordres
que han començat a aflorar a l'Ajuntament d'Alacant?
Encara és més sistema l'episodi que s'acaba de viure a Catalunya.
Encara és més sistema l'episodi que s'acaba de viure a Catalunya.
El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l'Oficina
Antifrau -un càrrec que escull el Parlament-, el magistrat Daniel de Alfonso,
es van reunir vés a saber quantes vegades per conspirar contra els partits que
ells consideren "separatistes".
De Alfonso va facilitar a
Fernández una informació confidencial que no correspon saber al ministeri.
Fernández instava amb vehemència De Alfonso perquè investigara més i millor
contra els dirigents d'Esquerra Republicana i Convergència Democràtica. Perquè
trobara proves -o les induïra- que en comprometeren el prestigi. Que afebliren,
en definitiva, el denominat procés
sobiranista. Les converses destaroten. La tranquil·litat
amb què parlen els dos alts càrrecs sobre on i com mossegar és una exhibició de
sentit pervers d'Estat.
Això ja s'intuïa i se suposava. És "l'Estat". L'Estat espanyol que "té dret a defensar-se". Com els altres Estats d'aquesta part del món més civilitzat. D'acord. Hi ha hagut episodis semblants al Regne Unit, amb el paraigua protector de la reina, i a França. Incomptables, als Estats Units, que és l'imperi que determina on hi ha el mal i com eliminar-lo. Però la diferència espanyola és remarcable. Arreu d'aquesta part del món, quan els agafen, els agafen, i dimiteixen o els destitueixen.
Això ja s'intuïa i se suposava. És "l'Estat". L'Estat espanyol que "té dret a defensar-se". Com els altres Estats d'aquesta part del món més civilitzat. D'acord. Hi ha hagut episodis semblants al Regne Unit, amb el paraigua protector de la reina, i a França. Incomptables, als Estats Units, que és l'imperi que determina on hi ha el mal i com eliminar-lo. Però la diferència espanyola és remarcable. Arreu d'aquesta part del món, quan els agafen, els agafen, i dimiteixen o els destitueixen.
Perquè la formalitat del sistema democràtic no suporta
que algú transgredesca totes les normes i que no passe res.
Però això és el que ha dit exactament Mariano Rajoy.
Però això és el que ha dit exactament Mariano Rajoy.
Que no passa res.
Perquè el ministre i el director són "dues
persones que mantenien una conversa dins l'àmbit de les seues
competències". La competència del
Ministeri de l'Interior deu ser fer la guerra bruta contra l'independentisme
català. La de l'Oficina Antifrau de Catalunya deu ser posar-se al servei del
Ministeri de l'Interior per facilitar-li la croada.
Aquesta és exactament la diferència d'Espanya. La gran tranquil·litat amb què els presumptes servidors de l'Estat reaccionen quan queden en l'evidència antidemocràtica més flagrant.
Aquesta és exactament la diferència d'Espanya. La gran tranquil·litat amb què els presumptes servidors de l'Estat reaccionen quan queden en l'evidència antidemocràtica més flagrant.
I no passa res. Per això
els diputats del PSOE es van indignar tant quan Pablo Iglesias va fer una
al·lusió explícita al debat d'investidura de Pedro Sánchez a la calç viva. N'hi
va haver, de calç viva? Són algú Lasa i Zabala? Va ser condemnat el ministre
d'Interior José Barrionuevo per propiciar la guerra bruta contra els GAL? La
diferència entre Espanya i un altre Estat democràtic és que ací els botxins sempre
es presenten com a víctimes i que, a
més, s'indignen
quan els recorden el que han perpetrat. Exactament
com s'indigna Rodolfo Martín Villa quan l'Ajuntament de Barcelona li retira una
condecoració per la seua implicació en els crims de Vitòria de 1976.
O com s'indigna la Fundación Francisco
Franco quan
algun il·lús demana que l'Estat deixe de subvencionar-la.
L'Estat espanyol és exactament espanyol.
L'Estat espanyol és exactament espanyol.
Reacciona com una hiena quan li retrauen que encara
siga massa Estat i massa espanyol.
En un Estat que
no fóra precisament espanyol Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso haurien
dimitit immediatament quan es va fer públic el contingut de les converses que
els presenten com dos conspiradors contra càrrecs electes. En un Estat que no fóra precisament espanyol el president
del Govern hauria destituït el seu ministre i almenys s'hauria mostrat
aparentment consternat per una actuació clarament delictiva. A Espanya Felipe González va acompanyar Pepe Barrionuevo a les portes de
la presó, José María Aznar encara busca proves que impliquen ETA en els
atemptats de Madrid i Mariano Rajoy afirma que no passa res.
Això no ho canvia ni el primer Pablo Iglesias rediviu!
Vicent Sanchis
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada