16 de Juliol 2016. Història. Procés. Gemma Aguilera. Mas-Colell encara ens governa. Diferències del març 2015 al juliol 2016. Duran i Lleida defenestrat, Mas s’aparta, Puigdemont puja, les CUP tenen molta força al Parlament, la podridura de les clavegueres de l’Estat s’ha visualitzat, la fiscalia, anti-Montesquieu, no mou ni un dit per combatre la podridura (estan en funcions), i els pressupostos catalans???

Benvolguts,

La Gemma Aguilera ens descriu com era el panorama polític al començar el 2015 i com és en l’actualitat. Duran i Lleida defenestrat, Mas s’aparta, Puigdemont puja, les CUP tenen molta força al Parlament, el Rajoy continua sense fer res (està en funcions), la podridura de les clavegueres de l’Estat s’ha visualitzat, la fiscalia, anti-Montesquieu, no mou ni un dit per combatre la podridura (estan en funcions), i els pressupostos catalans no reflecteixen la situació político-econòmica perquè no han pogut ser posats al dia...

Vegem com ho explica, molt ben explicat, la Gemma Agulera:

Mas-Colell encara ens governa

"Segur que ni JxSí ni la CUP no volen rebentar el full de ruta, ni funcionar amb uns pressupostos 100% autonomistes i propis d'un govern de dretes"

Gemma Aguilera 16 de Juliol 2016 a les 19.15 h

4 de març de 2015. Duran i Lleida dorm a la seva suite de l'Hotel Palace, Carles Puigdemont és alcalde de Girona, a Espanya, Rajoy governa a cop de decret, Espadaler, Ortega i Pelegrí són consellers de la Generalitat, i al Parlament, la CUP no té cap capacitat de bloqueig perquè CiU i ERC sumen majoria absoluta després del pacte de sang del 9-N. Així és Catalunya quan el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, l'ala més liberal de l'executiu d'Artur Mas, es presenta al Parlament amb un llapis de memòria que conté la proposta de pressupostos del 2015, a la qual la cambra catalana donarà llum verda tres mesos després. Són uns comptes força durs, amb la clara empremta de la disciplina Harvard i amb algunes reminiscències del gran error polític d'Artur Mas, voler ser l'alumne avantatjat d'Espanya passant la tisora.

I fins avui. Només ha passat un any i mig, però el país i el mapa polític s'han capgirat com un mitjó. CDC i Unió s'han divorciat i CDC és ara el Partit Demòcrata Català, Artur Mas ja no és president de la Generalitat, Mas-Colell ha desaparegut de l'escena política, Puigdemont té el despatx a Palau, Unió està en la descomposició política i econòmica més absoluta, Duran no té càrrec polític per primera vegada en 37 anys, la CUP té 10 diputats amb capacitat per fer caure el primer govern independentista i Rajoy és al seu despatx llegint el Marca esperant que els nacionalistes espanyols l'avisin que ja pot ser investit. Però els pressupostos encara són els de Mas-Colell. El vicepresident i conseller d'Economia, Oriol Junqueras, s'està empassant els números d'un executiu que té poc a veure amb el d'ara, on pràcticament no hi ha cap rastre de liberalisme i on, clarament, hi predomina el centre-esquerra.

És totalment raonable que Junts pel Sí vinculi la qüestió de confiança del president Puigdemont a l'aprovació dels pressupostos, que són la llei troncal de qualsevol govern. Ho digui o no als acords del 9 de gener. Si l'executiu no pot treure's la llosa dels comptes del 2015 i no pot avançar en l'aplicació del full de ruta nacional i social, tot apunta que hi haurà noves eleccions. I també és totalment raonable que la CUP vulgui posar la seva empremta als comptes d'un executiu que ha promès situar el país a les portes de la independència. 

Segur que ni JxSí ni la CUP no volen rebentar el full de ruta, ni funcionar amb uns pressupostos 100% autonomistes i propis d'un govern de dretes. Perquè tan injust és dir que l'equip de Puigdemont és la dreta casposa com defensar que la CUP ha vingut al món a fotre els independentistes de bona fe. Als uns i als altres només els queda el camí de la negociació i la generositat, pensant, exclusivament, en el país. Quan el país sigui lliure, ja es tornaran a matar a les urnes.

Però primer cal arribar a les urnes havent fet un pas més cap a la plena justícia social.

Gemma Aguilera

Joan A. Forès

Reflexions