dilluns, 25 de juliol del 2016

13/07/2016. Editorial. Vicent Partal. El referèndum. L’amenaça més gran, i l’envit més potent al qual ens enfrontem, no és fer el referèndum o no fer-lo sinó la qüestió de confiança. És possible que el president Puigdemont i el govern de Junts pel Sí la superen, però també podria passar que no. Situació complicada. Cosa que em fa imaginar que hauríem d’anar a eleccions.

Benvolguts,

Avui comentem, amb un retard de dues setmanes, l’article d’en Partal de nom El referèndum. Aquest RUI que s’han inventat a l’ANC o ves a saber qui i per què, i que encara no hem esbrinat què té de positiu, que des del dia de l’invent criticàvem perquè sempre havíem sentit a dir que el que calia era fer una DUI i aleshores el problema entre Catalunya i Espanya passava de ser un problema “domèstic” en terminologia anglesa, de ser resolt pels espanyols amb la legislació espanyola, a esdevenir un problema internacional a ser resolt pels catalans amb la supervisió i la legislació internacional. I aquesta solució sempre m’ha semblat molt més positiva. Ara veurem el perquè! 

A la biblioteca de casa meva als anys 40 hi havia una novel·la que sempre m’havia interessat. El nom era molt estrany per a mi en aquell moment: Era el “Noli me tangere” de José RizalNota 1. Ara sé que Rizal fou un escriptor hispano-filipí que va acabar afusellat pels espanyols.  Noli me tangere volia dir “no em toquis”, a ponent en dirien no m’emprenyos! Ara 70 anys més tard hi veig similitud amb el llarg procés que també Catalunya està seguint contra Espanya des de fa 500 anys o més. La novel·la explica com funcionava el domini colonial espanyol, accentuat per la fal·lera d’evangelizar xinets... Els herois indígenes o criolls de les guerres colonials acabaven afusellats. Alguns herois catalans en les guerres colonials i domèstiques al mateix temps també han acabat esquarterats com el General Moragues o afusellats com el president Lluís Companys o el sindicalista anarquista, secretari general de la CNT en els anys 20 i ministre d'Indústria de la República Joan Peiró, entre molts d’altres. És per això que trobo enormes semblances entre el tracte que els espanyols donaven a les colònies "americanes" i el que ens donen a les colònies “domèstiques”.

Per tant pot ser que la independència de Catalunya encara generi més màrtirs (Mas? Puigdemont? Romeva? Baños?). I això és justament el que molts polítics i intel·lectuals consideren que pot passar si els catalans volem seriosament arribar a la independència. Un article de l’Enric Vila analitza aquestes possibilitats.


Dit d’una altra manera, si continuem pensant que l’Estat espanyol ens deixarà anar “gratia et amore” s’equivoca. És per això que trobo tan ridícul que en  Mas, la Rigau i en Quico Homs, vagin cercant subterfugis per fugir dels judicis i de la presó. El 9-N 40.000 voluntaris varem ajudar a que la jornada sortís rodona. I tots sabíem que podia haver-hi conseqüències. A més els voluntaris vàrem anar a autoinculpar-nos al Palau de Justícia. Els funcionaris varen acceptar els documents d’autoinculpàció i  uns mesos més tard la justícia espanyola va dictaminar que no admetien l’autoinculpació. Justament, el que volíem els autoinculpats és que hi hagués en Mas, la Joana Ortega, la Irene Rigau i en Quico Homs inculpats així com la munió de voluntaris que els volíem acompanyar.

Nota 1. José Rizal. Noli me tangere. Resumen del libro
José Rizal va esdevenir oficialment heroi nacional a les Filipines un cop l’arxipèl·leg es va independitzar
Este libro le ha costado la vida a su autor, José Rizal, que fue fusilado por los españoles en Filipinas en 1896. Se trata
de una novela profundamente anticlerical que refleja con dramatismo pero también con humor e ironía la vida provinciana y opresiva de aquella colonia en el pasado siglo XIX. Apenas dos años después de la ejecución de Rizal, España perdería sus posesiones de ultramar.
L’argument de l’obra és: El joven heredero filipino Crisóstomo Ibarra, regresa al archipiélago tras unos años de formación en Europa, habiendo pasado algún tiempo en Suiza y en España. La muerte de su padre en la cárcel y las circunstancias de su entierro despertarán en el hijo un sentimiento de odio hacia el omnipotente padre Damián que acabarán por acarrear su perdición. Una historia sorprendentemente parecida a la del propio Rizal.

 Vegem ara l'article:

El referèndum

«En aquest context, és obvi que l'amenaça més gran no està a fer el referèndum o no fer-lo: està en la qüestió de confiança»


 13.07.2016  22:00
Hauria de dir que em sorprèn la virulència amb què alguna gent fa campanya a favor del RUI, però sincerament no em sorprèn pas. En aquest país ens agafem les coses com ens les agafem. Dita la qual cosa hauria de remarcar encara, que em sorprèn especialment que donem tanta importància al referèndum i tan poca a allò que de debò és el moment clau de la present legislatura: la qüestió de confiança.
A les eleccions del 27-S i posteriorment en la declaració parlamentària del 9-N, Junts pel Sí i la CUP, ens van assegurar que aquesta seria una legislatura curta, que duraria divuit mesos a tot estirar. Ja s’entenia que si n’eren vint no passava res i si n’eren setze encara millor. Parlàvem i parlem, doncs, de l’estiu del 2017 com a frontera política per a forçar finalment el procés d’independència de Catalunya.
Em consta que el govern treballa en aquesta línia i que hi ha molta feina avançada per fer això possible. I no he sentit encara dir a ningú, dels grups polítics que donen suport a la independència, que siguen necessaris més mesos dels previstos per arribar al punt determinant. Cosa que és evident que si algú la digués ara seria molt greu i tindria conseqüències importants per a la credibilitat de la nostra classe política.
En aquest context, a mi em sembla ben obvi que l’amenaça més gran, i l’envit més potent al qual ens enfrontem, no és fer el referèndum o no fer-lo sinó la qüestió de confiança. És possible que el president Puigdemont i el govern de Junts pel Sí la superen, però també podria passar que no. I si això passés veig molt complicada la possibilitat d’elegir un altre president amb els diputats que hi ha en el parlament actual. Cosa que em fa imaginar que hauríem d’anar eleccions. I, si bé no tinc ni idea de què passaria en aquest cas, el que està fora de tota discussió és que aquesta frontera de l’estiu del 2017 simplement s’esvairia. Context en el qual pensar en qualsevol referèndum simplement no trauria cap a res.
De manera que sóc de l’opinió que no hauríem de passar l’arada davant dels bous. El govern té la responsabilitat de guanyar la qüestió de confiança i és en aquest marc on crec que no només es pot sinó que cal discutir sobre l’oportunitat del RUI.
Personalment seguisc sense estar-ne ni a favor ni en contra. Seguisc tenint molts dubtes i seguisc assumint-los des d’una actitud oberta i expectant. Però de la mateixa manera que dic això també he de reconèixer que no m’agrada que aquest tema es convertesca en un tòtem.

 Que no m’agrada que reproduïm bàndols una vegada més.
 I que em preocupa que amb aquesta excusa, convertint en essència allò que només és una eina, torne a prendre cos un tipus  d’independentisme que tots sabem 
que prefereix la derrota dels altres independentistes abans que la independència.



Vicent Partal

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada