dissabte, 30 de juliol de 2016

30/07/2016. Procés. Pérez Latre. Canvi de rasant: ja som fora de la llei... espanyola. Temps de sedició. Gratis. Impacte. Impresentable. Insurrecció. Intervenció. La Vanguardia esperpèntica: “el nou escenari espanyol ofereix possibilitats d’intervenció que cap força política catalana no hauria de menystenir”. Investidura. Estem arribant a l'endemà del 26 de gener del 1939!

Benvolguts,
Comentari a l’apunt de l’historiador i arxiver Manuel Pérez Latre Canvi de rasant: ja som fora de la llei... espanyola. 

Ja hi som! Ara cal que tothom s’arrengleri, es manifesti, en un cantó o a l’altre.
La posició dels catalans valents que saben ja definitivament que l’única sortida és la República Catalana ha de ser clara.

Els de fora de Catalunya ja s’han manifestat, per exemple el Pedro Sánchez agenollant-se miserablement davant del Rajoy i del rei per anar contra Catalunya, Per exemple el Rivera, que ja el teníem calat com un producte de laboratori que estava dissenyat per ser d’usar i llençar i que encara ha aguantat 10 anys. Segons l’article de Pérez Latre se li acosta la fi. Fora de l’anticatalanisme de laboratori a Ciudadanos no hi ha res!

I dins de Catalaunya les franquícies han començat a mostrar la veritable pell de llop sota la pell de corder i han iniciat o continuat el seu camí als inferns. L’Iceta que diu que ell és un espanyol que viu a Catalunya, el Franco Rabell i en Coscubiela acollits sota la capa de Podemos (Pablo Iglesias ja va declarar fa més de dos anys al Velòdrom d’Horta que ell considerava que el seu ideari polític partia de la Consti del 1978 i ningú no l’ha contradit, que vol dir que no troba malament ni la dictadura franquista ni els assassinats, ni la guerra contra Catalunya ni l’Alzamiento “felón” que en diu el Cotarelo ) i que Podemos ja els comença a trair si ha de triar entre Catalunya i l’Espanya una, grande i libre. De qui cobren els caps del PSC i els confluents?

I el rei? Doncs està claríssim que els borbons, de vegades també amb pell de xai, i sempre aliats amb el Glorioso Ejército Español i amb les ultradretes són els que han fet més mal al país, des del Felipe V guanyador de la darrera batalla del setge de Barcelona l’11 de setembre del 1714 amb l’Ejército Español, i iniciador del genocidi contra Catalunya institucionalitzat amb els Decrets de Nova Planta assimilatoris de la Confederació Catalano Aragonesa a les lleis de Castella, passant per Ferran VII, que el 1823 va abolir el Trienni liberal iniciat amb la Revolta de Riego i la incipient Constitució liberal del 1812 anomenada la Pepa, amb l’entrada dels Cent mil fills de Sant Lluís que restableixen Ferran VII i l’absolutisme.

Fins al fill de la Reina Isabel II, Alfons XII que va ajudar-se del general Pavia per liquidar la també incipient Primera República Espanyola, passant pel caciquisme i la corrupció institucionalitzada del sistema constitucionalista Cánovas-Sagasta (mestres de tots els que han vingut al darrere), seguint per l’Alfonso XIII que va tutelar les guerres del Rif i la Dictadura del general Primo de Rivera

Sortosament Espanya va fer fugir Alfonso XIII i va declarar la II República que va durar només 5 anys fins que els generals traidors a Espanya, els generals rebels Franco, Mola i Sanjurjo, van fer l’Alzamiento del 18 de juliol del 1936 i varen estar delmant Espanya dos anys i mig fins al 1939, delmat que va continuar a Catalunya des del 1939 fins avui. El 1939 va continuar la història amb la pútrida dictadura franquista, la dels camps de concentració i les execucions sumàries, la de la persecució dels catalans i del català fins a extrems increïbles. El 1975-1978-1981, seguint les directrius de Franco amb allò de l’atado y bién atado, l’exèrcit espanyol va restituir la monarquia convertint-la en una continuació amb corona de la Dictadura franquista. Etapa que en podem dir del Borbofranquisme que encara dura. Fins avui!

Si fullegeu l’apunt:  
Us adonareu d’en quin bàndol eren els Borbons el 1939 quan els tancs franquistes varen entrar per la Diagonal. Tota la merda borbònica, nazi i feixista varen enviar sengles telegrames al Franco congratulant-se de l’anorreament de Catalunya. Dos exemples de com ens van “rematar” segons Don Juan de Borbón:
L’ex rei d’Espanya Alfonso XIII es va afegir a les celebracions amb aquest telegrama: “Mi felicitación entusiasta y cordial extensiva a todo ese glorioso Ejército mandado por V.E. y mi gratitud como español con la reiteración de mi adhesión y de mi confianza en el despertar de nuestra Patria.  !! Viva España !! Alfonso XIII.”
El fill d’Alfonso XIII, Don Juan de Borbón (avi de l’actual rei d’Espanya) igualment va felicitar al general Franco: “Felicito de corazón a V.E. con el orgullo de ser español por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas. Con la emoción que siento ante el heroísmo invencible ejército, Generales y Mando Supremo le saluda afectuosamente. Juan de Borbón.”

El fill de Don Juan de Borbón no va poder felicitar el Franco en aquell moment perquè només tenia un anyet d’edat. Tanmateix uns anys després ja s’havien fet molt amics, tant que el Franco el va declarar hereu...

Llegiu-vos aquest apunt que s’ho val!
  

Vegem ara, l’opinió de l’historiador i arxiver Manuel Pérez Latre:

divendres, 29 de juliol de 2016

29/07/2016. Procés. Enric Vila. La corda al coll. La frase clau a l’apunt és: Cada cop veig més clar que el procés ha estat pensat per anar traient rèdits electorals de l'independentisme i, al mateix temps, aconseguir que els catalans fracassem amb la consciència tranquil·la. Mentre els responsables de dissenyar l’estratègia del trencament siguin experts educats per l’escola jurídica espanyola, és difícil que ens en sortim...

Benvolguts,

Curiosament, o potser no, el sentiment que traspua aquest article de l’Enric Vila és mol semblant al de l’apunt anterior Els enormes desgavells del procés només els pot salvar la DUI.

Llegim-los i assimilem-los i al final diguem: Sempre ens queda el dubte!

Les frases clau a l’apunt són:
·         Cada cop veig més clar que el procés ha estat pensat per anar traient rèdits electorals de l'independentisme i, al mateix temps, aconseguir que els catalans fracassem amb la consciència tranquil·la.
·         Mentre els responsables de dissenyar l’estratègia del trencament siguin experts educats per l’escola jurídica espanyola, és difícil que ens en sortim...
·         El discurs del cop d’Estat es va començar a socialitzar quan els nostres polítics van decidir que, per sortir d'Espanya, calia seguir l'ordenament jurídic espanyol, que és com intentar sortir d'un camp de concentració fent servir el reglament dels seus guardians.
·         Si l’Estat encara no s’ha plantejat de dissoldre l’autonomia és perquè no està segur que calgui i perquè no sap quina seria la reacció internacional, a banda que en el millor dels casos això crearia un problema intern que amenaçaria la mateixa democràcia espanyola.
·         Si no deixem de fer experiments i convoquem el referèndum, acabarem posant-nos la corda al coll nosaltres mateixos, a còpia de gestos històrics.
Hi ha més d’un comentari al voltant de l’article. El comentari és sempre: A vegades em costa d'entendre aquest home. I a mi em passa el mateix!

Evidentment, veient l'actitud de Madrid, el que comptarà al final és qui controla el territori.

OPINIÓ
La corda al coll

Enric Vila
Barcelona. Divendres, 29 de juliol de 2016

Cada cop veig més clar que el procés ha estat pensat per anar traient rèdits electorals de l'independentisme i, al mateix temps, aconseguir que els catalans fracassem amb la consciència tranquil·la.
És significatiu que, des que Mas va escoltar la veu del poble, la causa de la independència s’hagi anat posant en mans d'exfederalistes de poca o cap experiència internacional. Mentre els responsables de dissenyar l’estratègia del trencament siguin experts educats per l’escola jurídica espanyola, és difícil que ens en sortim. Cada sistema legal respon a un ideal de civilització, per això Alexander Herzen va poder escriure que Anglaterra i França tenien sistemes incompatibles, perquè el primer era "com un bosc" i el segon "com un jardí versallesc."

Tot i que el processisme oficial diu que “només tenim una oportunitat per a la desobediència”, a la pràctica ens hem anat trobant amb petites insurreccions que serveixen per justificar els partits sobiranistes i per encabronar l'opinió pública espanyola. Com ja va advertir l'Enric Juliana a l’inici del procés, la dinàmica d'aquests anys ha servit, bàsicament, per reescalfar la situació política i per premiar les actituds numantines. Si fas bullir una olla plena d'aigua, tard o d’hora l'aigua s'evapora. Aquesta és la filosofia del procés. Això és el que va passar entre el 1929 i el 1939, i això és el que els assessors d’alguns líders independentistes sembla que mirin de repetir de nou.
N'hi ha prou de llegir els titulars de la premsa per adonar-se que la darrera votació èpica del Parlament ens ha embolicat una mica més en la perversa lògica "legalista" de la política espanyola. L’endemà de la sessió, l’Avui parlava de “pas endavant” (un altre); La Vanguardia de desafiament al Constitucional (un més); l’Ara d’un suposat “inici de desconnexió” (quants anys fa que comencem?); El Mundo situava el Parlament fora de la llei (com si la llei espanyola fos universal). Cada diari donava, a la seva manera, la raó al hashtag que els unionistes van crear a tuiter: 72 colpistes. Així tothom contribuïa a la totemitzar la Constitució de 1978, que fa tres anys era una desferra.

La tesi que per aconseguir la independència cal fer un cop d’Estat va començar a circular coincidint amb la devaluació del referèndum que la vella CiU va perpetrar entre el 2012 i el 2014. Fins llavors, l'unionisme parlava de majories mínimes del 60 per cent, o bé deixava caure aquella idea stalianiana que el principi d’autodeterminació només pot aplicar-se a les colònies. També es deia allò que l'Hospitalet té el mateix dret a independentitzar-se que Catalunya, cosa que seria veritat si mai aconseguís un Parlament. El discurs del cop d’Estat es va començar a socialitzar quan els nostres polítics van decidir que, per sortir d'Espanya, calia seguir l'ordenament jurídic espanyol, que és com intentar sortir d'un camp de concentració fent servir el reglament dels seus guardians.

L'única manera de superar la llei espanyola és a través un Referèndum. És veritat que la seva legitimitat sempre serà opinable però com a mínim ens situarà en un pla internacional que ens permetrà discutir amb l'Estat de tu a tu. També permetrà, si Madrid fa pujar la tensió, introduir l’element multilateral amb força.

Evidentment, veient l'actitud de Madrid, el que comptarà al final és qui controla el territori.

Però si no tinguéssim una gran majoria del país a favor d'autodeterminar-se tampoc no tindríem majoria al Parlament per exercir aquest dret. Per això em pregunto què passarà quan Escòcia celebri el referèndum que Londres diu que no autoritzarà? [???] 
Només en el moment que estiguem disposats a fer com els escocesos, l’Estat espanyol haurà de triar entre dissoldre el Parlament o pactar unes condicions, ni que sigui quan el Referèndum ja estigui a punt de celebrar-se. Si l’Estat encara no s’ha plantejat de dissoldre l’autonomia és perquè no està segur que calgui i perquè no sap quina seria la reacció internacional, a banda que en el millor dels casos això crearia un problema intern que amenaçaria la mateixa democràcia espanyola. Si finalment Madrid intentés suspendre el Parlament encara tindríem 48 hores per convocar un referèndum i assegurar la seva celebració. Només si ens resignéssim, el procés hauria conduït a un altre 6 d'octubre.

Els polítics haurien d’entendre que l’estratègia que segueixen des del 2012 només ha servit per anar retornant a poc a poc la legitimitat democràtica als espanyols que no volen votar, mentre que un referèndum ens la donaria tota a nosaltres. El referèndum fa respecte perquè toca la confrontació de base amb l’Estat, i perquè obliga a aplicar el veredicte. En el fons és com el tabú de la llengua. L’interès que els espanyols han tingut des de fa 50 anys a dir que Catalunya és un país bilingüe ve de la por que, amb la descolonització, la legislació internacional se’ls girés en contra. Amb l’autodeterminació passa una cosa semblant: l'emmascarem amb disfresses estrafolàries perquè ens dóna massa la raó. [???] 

El referèndum és un escac i mat perquè avui, a Europa, tot va de qui té la legitimitat democràtica. Per això l’Estat i els seus sequaços faran tot el que puguin per evitar que el Parlament arribi a convocar-lo. Per això alguns no el volen i d’altres no el veuen possible. Per això el vincle entre el talent i l’independentisme s’ha anat dissolent, a mesura que els polítics han optat per vies més fàcils, disfressades de tecnicismes i d'astúcia. I per això la distància entre els partits sobiranistes i el carrer es va fent cada cop més gran. Si no deixem de fer experiments i convoquem el referèndum, acabarem posant-nos la corda al coll nosaltres mateixos, a còpia de gestos històrics.
Al costat dels 30 anys de presó que li van caure a Companys i a la resta de consellers de la Generalitat per organitzar el numeret ambigu del 6 d’octubre, els riscos d’exercir el dret a l’autodeterminació avui són una broma. Si venem tan barat un principi universal tan bàsic quina credibilitat tindrem davant del món?  
Enric Vila


Comentaris:
A vegades em costa d'entendre aquest home. [repetit moltes vegades]


Joan A. Forès
Reflexions

28/07/2016. Procés. Els enormes desgavells del procés només els pot salvar la DUI. La DUI, la Pedra Angular que rebutgen els actuals constructors és l'única que pot coronar l'edifici. Desprecien la DUI com fan tantes esguellades com està fent l’actual ANC actuant sense previsió i sense ni to ni so, tal com explica el post que ací mateix reprodueixo.

Benvolguts,

Un company d’aventures, en Jordi Fornas, militant d’ERC, va passar junt amb molts altres, jo mateix entre ells, a col·laborar amb Solidaritat que en aquella època, fa 5 o 6 anys tenia els conceptes teòrics de l’independentisme molt més clars que ERC. En Jordi Fornas va arribar a ser batlle de Gallifa un parell d’anys fins que l’esperit caïnita que ens domina va fer que una entesa entre Convergència i no sé qui més el fotessin fora.

Vaig coincidir amb ell en el cercle d’amics de Joan Ventura, que desenvolupava el seu mestratge a Palau de Plegamans. Aquest cercle va durar un o dos anys després que el malaguanyat Ventura es morís!

En Jordi Fornas que té les idees molt clares va deixar el cercle d’en Ventura que s’esllanguia de mica en mica i va crear la Plataforma UPDIC -Units per Declarar la Independència Catalana.

A mi i a d’altres ens va proposar d’incorporar-nos a l’equip, però vaig considerar que tenia prou feina amb l’Assemblea i no el vaig seguir. Ja sabem que la vida és una seqüència inacabable de decisions binàries i en aquest cas pot ser que vagi triar malament. M’ho repensaré!

Amb la darrera acció de l’ANC d’apuntar-se a la RUI, i de vendre-la als seus associats de manera barroera, vaig oposar-m’hi constantment amb apunts en el Bloc. Finalment vaig pensar que el meu parer no faria canviar massa la fal·lera RUIsta de l’Assemblea i vaig anar a votar...

Una frase definitòria de l’acció que d’aquest escrit ens proposa és:

Cal coordinar i muntar una nova alternativa (dels partidaris de la DUI) a la manca de decisió i de determinació dels capdavanters actuals de la nostra Independència perquè ells mai tindran les coses suficientment a punt per donar el pas final que cal donar, mai tindran prou diputats (ara ja en tenen 72, 4 més dels que calen per fer una DUI a Catalunya), mai tindran prou estructures o prou lleis de desconnexió, o prou coratge per complir la DIP i no fer cas del Tribunal Constitucional espanyol i de les lleis de Madrid,  … ells no! no ho faran mai i amb ells esdevindrem de nou “esclaus per sempre” com cantaven a les Olimpíades del 1992 “amics, per sempre” sotmesos, que esdevé l’equivalent “d’esclaus per sempre”, espoliats per sempre

Ara veig que en Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM, simpatitzant de l’UPDIC de Jordi Fornas ex batlle de Gallifa, ha publicat aquest article que sembla sortit del forn d’en Fornas i que m’ha semblat força revelador del que sembla que pugui ser una engalipada monumental, amb cotó fluix, adreçada a tots els indepes catalans, i que només els escollits són capaços de comprendre!

El problema sempre és el mateix, tal com diu un acudit molt vell i conegut:

Sempre ens queda el dubte!!!

Vegem l’article:

28/07/2016. Vicent Partal. El blocatge. «Ningú no pot discutir que com més afeblit estiga l'estat espanyol més oportunitats hi haurà per a nosaltres». Pérez Royo dixit: Monarquia que penja d’un fil. Sistema de partits col·lapsat. Sistema judicial pervertit i desacreditat. Societat corrompuda. Incapacitat de negociar res. I tot plegat, en un moment d’un envit constitucional tan gros com és el procés de Catalunya cap a la independència.

Benvolguts,

Com sempre en Vicent Partal fa un editorial que ens sorprèn favorablement. Aquí barreja dues casuístiques:
·         el ressò que ha tingut en els diaris estrangers el desafiament del Parlament de Catalunya al TC , i la constatació que el PPSOE ho té molt difícil
·          i les opinions del catedràtic Pérez Royo sobre la situació deliqüescent espanyola.

Fixeu-vos quines andanades que Pérez Royo engega a la línia de flotació del règim:
Va descriure l’estat espanyol com un estat extremadament afeblit, fins a un punt que ni nosaltres mateixos no en som conscients:
·         Amb una monarquia que penja d’un fil i que té una prova de foc en aquestes converses per a formar govern.
·         Amb un sistema de partits col·lapsat i incapaç de fer acords.
·         Amb un sistema judicial pervertit i desacreditat –va dir que la sentència del Constitucional contra l’estatut havia estat el cop d’estat real.
·         Amb una societat corrompuda i rosegada per irregularitats constants.
·         I amb la incapacitat de negociar res. Ni un possible acord per al referèndum català ni tan sols un pacte per a fer govern a Madrid.
·         I tot plegat, en un moment d’un envit constitucional tan gros com és el procés de Catalunya cap a la independència.

Vegem l’Editorial:

dijous, 28 de juliol de 2016

27/07/2016. Procés. Marc Bleda. La premsa internacional posa el focus en la decisió del Parlament.

Benvolguts,
La premsa internacional està molt a l’aguait de les informacions del contenciós Catalunya-Espanya.

PROCÉS

La premsa internacional posa el focus en la decisió del Parlament
Marc Bleda

Barcelona. Dimecres, 27 de juliol de 2016


 L’aprovació de les conclusions de la comissió d'estudi del Procés Constituent ja ha desembarcat en algunes capçaleres europees. Els 72 vots del Parlament a favor de la resolució han estat presos en l’entorn internacional com una confirmació de les institucions catalanes de seguir endavant amb l’objectiu de conformar un nou Estat independent, i han subratllat que això es farà desobeint els organismes espanyols. Tots coincideixen en el fet que la batalla amb Madrid està servida.

Vegem la resta dels titulars:

27/07/2016. Feixisme. Història molt simplificada de com el poble català ha estat putejat pels poders espanyols. 1978: Nosaltres els fatxes, l’exèrcit, l’església i les dretes, amb la inspiració divina del Franco, proposem la reinstauració de la monarquia i en contrapartida, tots plegats, ens donem una llei d’amnistia que perdoni tots els crims que els antifeixistes no havien comès i que perdoni també tots els crims que nosaltres els franquistes sí que havíem comès...

Benvolguts,

D'entrada us vull explicar que he usat el verb putejar, encara que sigui políticament incorrecte en el català normatiu, però encara viu en el DCVB.

Us vull recordar que dedico molta part del meu temps a llegir tant com puc sobre la situació actual i sobre la situació passada del nostre país. I el dedico també a opinar frenèticament sobre la situació de Catalunya i a deixar-ho tot escrit al Bloc Reflexions.

Recordo sempre que puc que aquesta situació política, econòmica i territorial ve de molt endarrere.

Els catalans i tots els ciutadans dels Països Catalans estem actualment putejats pel borbofranquisme des del 1981 (amb el simulacre de cop d’estat del 23F com el de l’Erdogan a Turquia), i vàrem estar putejats en la transacció, que no transició, del 1975 al 1981, en la suposada caiguda del franquisme, gestionada pel Borbó i per l’Exèrcit espanyol, exèrcit que ja ens havia guanyat la guerra 36 anys abans (amb moros i legionaris i capellans i nazis i feixistes italians). Hem de saber i comprendre que el que en varen anomenar transició va ser realment una transacció:

Nosaltres els fatxes, l’exèrcit, l’església i les dretes, amb la inspiració divina del Franco, proposem la reinstauració de la monarquia i en contrapartida, tots plegats, ens donem una llei d’amnistia que perdoni tots els crims que els antifeixistes no havíen realitzat en 40 anys i que perdoni també tots els crims que nosaltres els franquistes sí que haviem realitzat en 40 anys.

En els 6 anys de la transacció no ens varen donar opció a decidir quin era el nostre territori nacional (Catalunya), i no ens varen permetre decidir si volíem una monarquia o una 
república. 


Aquestes preguntes i decisions són del tot correctes, necessàries i imprescindibles en un cas semblant, sortint d’una dictadura sanguinària, com havien fet després de la caiguda del mur de Berlin en els territoris de l’Europa de l’Est i com havien fet en els territoris de l’antiga Iugoslàvia en el mateix temps.


Si no ens varen donar cap alternativa és que els espanyols no teníem dret a opinar, a decidir sobre el nostre futur. Per tant durant la transacció es continuava el règim dictatorial, sense diferència amb els 40 anys anteriors.

O sigui que continuava el franquisme amb totes les seves característiques!

Vegem la continuació de l'apunt:

dimecres, 27 de juliol de 2016

26/07/2016. Feixisme. Enric Serra. Entre el gos i el pastor. La societat espanyola mai no s'ha desprès dels trets de la dinàmica rural. El context polític i social d'Espanya ha estat emmarcat per règims clarament dictatorials durant quaranta anys del segle XX. La resta s'han repartit entre un fals parlamentarisme i un règim democràtic encotillat per les herències de la Guerra Civil. És a dir: des de fa molt de temps el ramat està acostumat a fer camí falcat entre les envestides del gos i el xiulet del pastor.

Benvolguts,

Avui comentem l’article al PuntAvui de l’Enric Serra de nom Entre el gos i el pastor.

Mai amb menys paraules s’havia definit tant clarament la “societat espanyola”! Mai havia quedat tan retratada i encotillada. I mai s’havia fet palesa l’adscripció de la “societat espanyola” al franquisme sociològic!

Ja hem expressat en molts altres apunts que el franquisme sociològic el va crear el franquisme però això va ser només el nom perquè realment ve de molt més antic. De fa 300 anys? De fa 500 anys? I aquí l’Enric Serra ens el retrata meravellosament.

En aquest Bloc hi trobem nombrosos esments al franquisme sociològic, imbricat profundament amb el caciquisme tradicional, fruit també de la corrupció i pel que explica l’Enric Serra tenint com a “caldo de cultiu” la “societat espanyola” mesella, sense criteri, capteniment explicat prou bé amb la frase “Donde vas Vicente? Ande va la gente!”

El caciquisme segons la Viqui:
El caciquisme és un sistema social i polític en el qual existeixen formalment les institucions de la democràcia parlamentària (com leseleccions o els partits polítics), però a la pràctica el poder real es troba en mans de les persones (cacics) que posseeixen major influència econòmica i social en cada localitatcomarca o regió.

Als partits polítics tradicionals i “constitucionalistes”, els hereus del Cánovas i el Sagasta (o el Pallasso i l’August o els “verdes” i els “colorados”), fins ara representats pel PP i el PSOE, se’ls van afegint per mimetisme (també en diuen “Y yo mas”) els nous partits com Ciudadanos o com Podemos.  Dels primers en sabem un niu. D’en González en coneixem moltes portes giratòries, d’en Rajoy també.

En aquest cas Ciudadanos ja ha demostrat la seva majoria d’edat. Va néixer en un laboratori peixat pel PSC i La Caixa i les paraules-clau eren anti-catalanisme furibund, anti-immersió lingüística, bilingüisme, àmbit geogràfic Catalunya, molta inversió i molt morro. Darrerament han tingut “deliri de grandesa”, han vist que on pot robar un o dos també poden robar tres o quatre, i s’han afegit al “carroussel”...

De Podemos ja n’hem parlat molt i millor no parlar-ne més perquè perd oli per totes les juntes i totes les confluències...

El mestre Grupera fa una molt bona explicació dels intríngulis inscrits en l’ADN de la “societat espanyola” en l’apunt “El destape” amb tres frases molt clares:

·       La corrupció expressa les relacions de poder. Allí on hi ha marge per ocultar diners hi ha diners ocults; allí on hi ha poder arbitrari hi ha corrupció; allí on hi ha una població captiva de les seves carències hi ha caciquisme
·       El mecanisme de repartiment de poder que ha funcionat des del 78 té la corrupció de lubricant
·       Ara per ara la batalla és entre un Estat que s’aguanta sobre les carpetes dels corruptes i la tremolor de cames dels cacics, i la necessitat de bastir un estat de dret sense aquests deutes...

Vegem ara el curt però dens apunt de l’Enric Serra:

dimarts, 26 de juliol de 2016

19/07/2016. Operació Catalunya. Marta Escobar. Un jutge demana a Interior informació sobre l'Operació Catalunya. Per primera vegada des que ha sortit a la llum l'existència d'una Operació Catalunya, un jutge ha demanat a la Direcció General de la Policia informació sobre els viatges realitzats a Catalunya per inspectors “alliberats”.

Benvolguts,

Per primera vegada des que ha sortit a la llum l'existència d'una Operació Catalunya, un jutge ha demanat a la Direcció General de la Policia informació sobre els viatges realitzats a Catalunya per inspectors “alliberats”.

El diari El Nacional té diversos periodistes d’investigació, plens de feina en aquests temps. La Marta Escobar, experta en el Crim Organitzat és de les més actives!

Ens anirem adonant a mida que es coneguin més dades que tothom ho sabia (en l’Executiu i en el Judicial) i tothom callava (en l’Executiu i en el Judicial). I nosaltres, i entre nosaltres el president Pujol havia de preguntar “Que cony és la UDEF?”. El senyor Montesquieu deu estar esgarrifat de com els pseudo estats de dret, just sortint de 40 anys de dictadura, pertanyents a la UE i a la ONU, però que no han passat mai per una Revolució Francesa, es pixen els seus súbdits (o esclaus?). Fins quan?

Vegem més informació sobre l’Operació Catalunya:

25/07/2016. Operació Catalunya. Marta Escobar. Interior va provar d'accelerar investigacions contra líders sobiranistes abans del 27-S. Què cony és la UDEF? Recordeu aquesta frase? Doncs aquí hi ha una mostra del que és. És el crim organitzat! La UDEF va ser, el centre de les maniobres. Un grup de policies actuava sense cap tipus de control judicial i elaborant sense pausa informes que anaven directament a alguns mitjans de comunicació.

Benvolguts,

Què cony és la UDEF?

Recordeu aquesta frase?

Doncs aquí hi ha una mostra del que és:

És el crim organitzat!

·         Quan no quedaven ni tres setmanes pels comicis, el cap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), que en aquells moments era Manuel Vázquez, el cap de la Brigada Anticorrupció, José Manuel García Catalán, dos caps de secció i els caps de vuit dels dotze grups que té la Brigada es van reunir per buscar casos que inculpessin dirigents independentistes.

·         La UDEF va ser, doncs, el centre de les maniobres. Sempre segons el mitjà citat, un grup de policies actuava sense cap tipus de control judicial i elaborant sense pausa informes que, enlloc d'acabar en mans de la Fiscalia, anaven directament a alguns mitjans de comunicació.

I què devien estar fent mentrestant el sinistre ministre Fernández i el sinistre àngel Marcelo?

La solució en el proper lliurament...

Vegem l’article de Marta Escobar:

24/07/2016. Joan Lladonet. Uns quants dirigents de “Ciudadanos” es col·loquen, mentre enfonsen el partit. Som una persona, que després de més de setanta anys creu que ha estat capaç de superar l'alienació rebuda durant quasi la meitat de la seva vida i que ha frenat els intents de continuar fent-ho de polítics i mitjans que es dediquen a aquesta labor tan deshonrosa.

Benvolguts,

En Joan Lladonet es dol que Ciudadanos hagi pactat amb el PP. I per a més INRI han esperat fins el divuit de juliol per a deixar ben clar que la data és molt escaient perquè commemora el 80è aniversari del dia de l’Alzamiento feixista del 1936, del que aquests dos partits en són i se’n senten  hereus. Així Ciudadanos pot compartir amb goig el mig milió de morts de la guerra d’Espanya contra Catalunya, així com l’intent de genocidi físic i cultural contra el nostre poble  i els processos sumaríssims i els afusellaments en temps de pau com el del president Companys

Hem de recordar que quan el Parlament de Catalunya va proposar fa poc iniciar un procediment per revisar el sumari i recuperar la documentació de l’assassinat de Companys, va haver-hi dos partits que van marxar de l’hemicicle per no haver de votar a favor de la iniciativa del Parlament.

I quins varen ser aquests dos partits, enemics del poble de Catalunya?

Bingo! Ho heu encertat! El PP i Ciudadanos!!!

Vegem l’article d’en Joan Lladonet:

dilluns, 25 de juliol de 2016

21/07/2016. Economia. Gemma Aguilera. L'Estat català tindria un superàvit mínim de 400 milions d'euros. Catalunya és el tercer territori en aportació de recursos tributaris a l'Estat, però és el desè en ingressos rebuts, és a dir, que paga molt més del que rep quan es fa la liquidació del sistema de finançament. És el dèficit fiscal que a mesura que passen els anys, s'incrementa!

Benvolguts,

L'Estat català tindria un superàvit mínim de 400 milions d'euros. Catalunya és el tercer territori en aportació de recursos tributaris a l'Estat, però és el desè en ingressos rebuts, és a dir, que paga molt més del que rep quan es fa la liquidació del sistema de finançament.

És el conegut dèficit fiscal, que en cap cas no és una novetat, però sí que a mesura que passen els anys, aquest dèficit s'incrementa. En aquest context, l'estudi monogràfic Impacte econòmic de la independència, elaborat per una quinzena d'economistes i que es publica en un número  de la Revista de Catalunya, evidencia la millora de la situació econòmica i financera del país en cas d'esdevenir un Estat independent.

En aquest informe/anàlisi ens explica punt per punt quines són les avantatges d'una República Catalana sobre la situació actual, en la visió d'un munt d'economistes experts en disciplines econòmiques complementàries.

Vegem la ressenya de l'Informe: 

13/07/2016. Editorial. Vicent Partal. El referèndum. L’amenaça més gran, i l’envit més potent al qual ens enfrontem, no és fer el referèndum o no fer-lo sinó la qüestió de confiança. És possible que el president Puigdemont i el govern de Junts pel Sí la superen, però també podria passar que no. Situació complicada. Cosa que em fa imaginar que hauríem d’anar a eleccions.

Benvolguts,

Avui comentem, amb un retard de dues setmanes, l’article d’en Partal de nom El referèndum. Aquest RUI que s’han inventat a l’ANC o ves a saber qui i per què, i que encara no hem esbrinat què té de positiu, que des del dia de l’invent criticàvem perquè sempre havíem sentit a dir que el que calia era fer una DUI i aleshores el problema entre Catalunya i Espanya passava de ser un problema “domèstic” en terminologia anglesa, de ser resolt pels espanyols amb la legislació espanyola, a esdevenir un problema internacional a ser resolt pels catalans amb la supervisió i la legislació internacional. I aquesta solució sempre m’ha semblat molt més positiva. Ara veurem el perquè! 

A la biblioteca de casa meva als anys 40 hi havia una novel·la que sempre m’havia interessat. El nom era molt estrany per a mi en aquell moment: Era el “Noli me tangere” de José RizalNota 1. Ara sé que Rizal fou un escriptor hispano-filipí que va acabar afusellat pels espanyols.  Noli me tangere volia dir “no em toquis”, a ponent en dirien no m’emprenyos! Ara 70 anys més tard hi veig similitud amb el llarg procés que també Catalunya està seguint contra Espanya des de fa 500 anys o més. La novel·la explica com funcionava el domini colonial espanyol, accentuat per la fal·lera d’evangelizar xinets... Els herois indígenes o criolls de les guerres colonials acabaven afusellats. Alguns herois catalans en les guerres colonials i domèstiques al mateix temps també han acabat esquarterats com el General Moragues o afusellats com el president Lluís Companys o el sindicalista anarquista, secretari general de la CNT en els anys 20 i ministre d'Indústria de la República Joan Peiró, entre molts d’altres. És per això que trobo enormes semblances entre el tracte que els espanyols donaven a les colònies "americanes" i el que ens donen a les colònies “domèstiques”.

Per tant pot ser que la independència de Catalunya encara generi més màrtirs (Mas? Puigdemont? Romeva? Baños?). I això és justament el que molts polítics i intel·lectuals consideren que pot passar si els catalans volem seriosament arribar a la independència. Un article de l’Enric Vila analitza aquestes possibilitats.


Dit d’una altra manera, si continuem pensant que l’Estat espanyol ens deixarà anar “gratia et amore” s’equivoca. És per això que trobo tan ridícul que en  Mas, la Rigau i en Quico Homs, vagin cercant subterfugis per fugir dels judicis i de la presó. El 9-N 40.000 voluntaris varem ajudar a que la jornada sortís rodona. I tots sabíem que podia haver-hi conseqüències. A més els voluntaris vàrem anar a autoinculpar-nos al Palau de Justícia. Els funcionaris varen acceptar els documents d’autoinculpàció i  uns mesos més tard la justícia espanyola va dictaminar que no admetien l’autoinculpació. Justament, el que volíem els autoinculpats és que hi hagués en Mas, la Joana Ortega, la Irene Rigau i en Quico Homs inculpats així com la munió de voluntaris que els volíem acompanyar.

Nota 1. José Rizal. Noli me tangere. Resumen del libro
José Rizal va esdevenir oficialment heroi nacional a les Filipines un cop l’arxipèl·leg es va independitzar
Este libro le ha costado la vida a su autor, José Rizal, que fue fusilado por los españoles en Filipinas en 1896. Se trata
de una novela profundamente anticlerical que refleja con dramatismo pero también con humor e ironía la vida provinciana y opresiva de aquella colonia en el pasado siglo XIX. Apenas dos años después de la ejecución de Rizal, España perdería sus posesiones de ultramar.
L’argument de l’obra és: El joven heredero filipino Crisóstomo Ibarra, regresa al archipiélago tras unos años de formación en Europa, habiendo pasado algún tiempo en Suiza y en España. La muerte de su padre en la cárcel y las circunstancias de su entierro despertarán en el hijo un sentimiento de odio hacia el omnipotente padre Damián que acabarán por acarrear su perdición. Una historia sorprendentemente parecida a la del propio Rizal.

 Vegem ara l'article:

24/07/2016. Feixisme. Víctor Alexandre. El condecorador de verges vol ser ambaixador. Per justificar l'eliminació del dret civil valencià estem parlant d'un Estat que encara viu al segle XVIII. [A La Codorniz hi va haver una notícia que deia que Espanya tenia mas de todo que los otros paises. Por ejemplo España tiene mas futuro...porqué aún debe pasar el siglo XVIII, el XIX y el XX!]

Benvolguts,

Un article d’opinió del sempre genial Víctor Alexandre.

Uns tasts, comentats (si cal):

·         Per justificar l'eliminació del dret civil valencià. Estem parlant d'un Estat que encara viu al segle XVIII. [A La Codorniz hi va haver una notícia que deia que Espanya tenia mas de todo que los otros paises. Por ejemplo España tiene mas futuro...porqué aún debe pasar el siglo XVIII, el XIX y el XX!]
·         Les seves accions responen fil per randa al manual d'un fill ideològic del franquisme [No tan sols ideològic! El Fernández Díaz és fill d’un capità de l’exèrcit d’ocupació espanyol que va ser importat pel batlle de Barcelona dels anys quaranta per exercir de Cap de la Guàrdia Urbana]
·         Jorge Fernández Díaz sigui un home frustrat. Néixer tres segles i mig més tard de l'època desitjada l'ha marcat profundament. Ell, conspirant contra Catalunya i ordint trames i instruccions secretes del Consejo de Castilla per abatre-la, s'hauria sentit realitzat en la cort de Felip V.
·         Un home de l'Opus Dei que afirma que manté diàlegs molt interessants amb el seu Àngel de la Guarda, que es diu Marcelo, i que fa profundes meditacions a prop de la tomba de Franco en aquell mausoleu feixista anomenat Valle de los Caídos, que és centre de pelegrinatge de franquistes, falangistes i neonazis.
·         Ara sabem que l'any 2012, dins el marc de l'Operació Catalunya, es va crear una brigada política per portar a terme tota mena d'operacions il·legals i muntatges policials que criminalitzessin l'independentisme. No només sabem això, també sabem els noms principals de la brigada
·         Fernández Díaz aprova que l'Estat manipuli les eleccions catalanes impedint el vot dels residents a l'estranger, o la coacció a directors de diari perquè publiquin falsedats sobre els líders independentistes, o la criminalització de persones per raons ideològiques. Tot, com va confessar Jorge Fernández Díaz, es feia amb el vist-i-plau del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que, naturalment, no ha dimitit, que ha tornat a guanyar les eleccions i que, sense cap mena de pressió social en contra, aspira de nou a ser investit president del seu país.

Vegem l’article:

diumenge, 24 de juliol de 2016

24/07/2016. Economia. Pérez Latre. Avançar arrossegant una bola de ferro anomenada Espanya. Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència. Confiança. Deute. Enquesta. Impedir. Impostura. Unilateralitat.

Benvolguts,

L’arxiver, historiador i blogaire Miquel Pérez Latre ens fa com cada setmana un resum dels esdeveniments hebdomadaris.  

En Economia ens parla de les contradiccions: mentre Josep Borrell continua repetint una vegada i una altra el seu frau en el càlcul del dèficit fiscal (bàsicament, rebaixar-lo a base de no computar el pagament del deute). En Borrell va repetint sempre la mateixa història. El Bloc n’està ple d’explicacions d’economistes com en Xavier Sala i Martin o l’Andreu Mas-Colell contradient les parides d’en Borrell. Ens parla un cop més de la Guardiola de les Pensions, potser el tema més greu al que s’hauran d’enfrontar els que no hagin fugit d’Espanya encara quan el sistema econòmic i financer espanyol peti. I ens presenta l’índex d’un monogràfic de la Revista de Catalunya, compilat per l’Oriol Amat i en Modest Guinjoan que creiem que ha de ser importantíssim i que caldrà comprar-lo...
Repecte al Deute com que Espanya no ens deixa endeutar amb bancs estrangers des de fa lustres, resulta que el deute de Catalunya té un creditor gairebé únic: El Regne d’Espanya amb un 75%. Tal com diu en Pérez Latre aquesta circumstància sembla molt positiva per nosaltres ja que en les negociacions per la separació, en el moment del repartiment d’actius i passius, tindrem una poderosa arma a les mans, perquè molta part del que devem es compensa amb l’acumulat de dèficits fiscals, que a la seva vegada els ha gastat espanya per fer inversions mastodòntiques, que no han estat aplicades a Catalunya!

Del tema de la separació n’hem parlat molt en aquest Bloc. Vegem-ne uns quants tasts:

Vegem el treball d’en Pérez Latre:

19/07/2016. Feixisme. Francesc de Dalmases. 18 de juliol de 2016. La integritat de l'Estat i el monolingüisme com a principis superiors i anteriors al fet democràtic. El franquisme sociològic. La síndrome d’Estocolm. Al 1978 no ens varen deixar triar ni organització territorial ni organització política (monarquia o dictadura o república). Podemos i acòlits, ha estat incapaç de bastir una proposta que desfaci la pervivència del franquisme.

Benvolguts,

Estic absolutament d’acord amb en Francesc de Dalmases. I hi tinc unes quantes concrecions a afegir:

·         Podemos i acòlits, ha estat incapaç de bastir una proposta que desfaci la pervivència del franquisme [El Pablo Iglesias va fer unes declaracions al Velòdrom d’Horta en la seva primera visita a les colònies fa dos anys on va explicar que les seves conviccions polítiques partien del 1978, no anaven més endarrere! Que vol dir, segons el meu lleial saber i entendre que donava per bo (o per amortitzat) els 40 anys de dictadura franquista, la llei d’amnistia, la guerra i l’Alzamiento... ]
·         La integritat de l'Estat i el monolingüisme com a principis superiors i anteriors al fet democràtic [alguna patum del règim feixista (o borbofranquista actual) va dir que la Unitat d’Espanya i la preminència de la llengua castellana estaven per sobre de la democràcia!]
·         Pel broc gros parlem del franquisme evident del Partit Popular pel fons i les formes de la seva actuació política, i del franquisme latent de Ciutadans i el PSOE quan de forma desacomplexada estan d'acord a situar la integritat de l'Estat i el monolingüisme com a principis superiors i anteriors al fet democràtic. [A aquest fenomen en diem “el franquisme sociològic” que té tot el poble espanyol amarat i amb la síndrome d’Estocolm]
·         Bona part de la simbologia i de l'arquitectura politicoinstitucional del règim del 78 neix del fet que un dictador militar colpista decideix qui serà, després d'ell, el cap d'Estat, qui el succeirà i quins són els principis que inspiraran els seus regnats.[Per tant no ens varen deixar triar ni organització territorial ni organització política (monarquia o dictadura o república)]
·         El trencament amb el franquisme polític i sociològic és, per vergonya nostra, una assignatura pendent a Catalunya. [I la feina que tindrem per erradicar aquesta lacra, 80 anys més tard!]

Vegem l’article d’en Francesc de Dalmases:

dissabte, 23 de juliol de 2016

21/07/2016. Catalanofòbia. Àstrid Bierge. En castellà, mal educats. "No entendre el castellà a Espanya és una ofensa, no entendre el català al País Valencià és una conseqüència del capritx i la mala educació". Ens odien. Aquest odi és cultivat i projectat no tan sols pels polítics sinó pels estaments oficials. Adéu i merda!

Benvolguts,

Us comento un apunt de l’Àstrid Bierge, d’uns fets que sembla mentida que encara passin. I dic encara passin perquè jo i la meva família i els meus coneguts ens varen sentir dir moltes vegades expressions d’aquest tipus: És de ben educats parlar la llengua de qui t’interpela o la llengua dels grans, si ets petit, etc, o la Lengua del Imperio, si es posaven castissos!

Avui parlem de l’odi dels espanyols cap a Catalunya, cap als catalans i cap al català, convertit en la catalanofòbia. Amb un parell o tres d’exemples. Cada setmana apareixen fets com els que comenta l’Àstrid: a Vic per treure’s el passaport, als aeroports per a poder entrar o sortir, etc. L’ONG Plataforma per la llengua els col·lecciona i divulga.

Per als espanyols illetrats i analfabets els catalans parlem en català per ofendre’ls, per fer-los la punyeta, per fotre’ls. Tots hem sentit a dir dels espanyols que s’estranyen que als teus fills els parlis en català i fins algú que s’ha disparat a dir barbaritats quan s’adonen que els catalans parlen en català fins i tot als gossos mascota!

A un fill meu a Madrid li va passar el seguent: eren quatre catalans de la mateixa empresa prenent unes canyes (i uns calamars?) en una taberna quan va adressar-se’ls el cambrer dient que havien de parlar en castellà perquè en cas contrari els altres parroquians es pensaven que estaven dient mal d’ells...

I com veurem aquesta mala educació castellana no va adreçada tan sols als catalans sinó als valencians, etc.

Aquest odi és cultivat i projectat no tan sols pels polítics sinó pels estaments oficials. Un exemple clar és l’article que el Felipe Gonzàlez i la Carmen Chacón varen publicar a quatre mans al diari El País respecte a les retallades al’Estatut del 2006 I ho van deixar molt clar: No n’hi ha per tant per quatre retallades de res que no arriba ni al 5% dels articles...

Immediatament va respondre’ls en Terricabras que va dir que el pes del cervell només era el 5% del pes de tot el cos. I així s'ha demostrat amb els centenars de seqüeles del TC, provinents de l'Estatut.

Tanmateix s’ha de reconèixer que segons les lleis i la idiosincràsia del país tots els no catalanoparlants tenen raó: Hi ha centenars de lleis espanyoles que obliguen a fer les coses en castellà, siguin els prospectes dels medicaments o siguin les actes notarials o la presentació de les comptabilitats a Hisenda, o el parlar català només a la intimitat, o el que sigui. I això va començar fa més de 500 anys...

És per això que també volem fugir!

Vegem l’apunt de l’Àstrid amb els arguments peregrins de molts odiosos castellans (una de les accepcions d’odiosos és carregats d’odi):