Benvolguts,
Recuperem
aquest apunt del novembre del 2011 quan el Parlament de Catalunya va nomenar De
Alfonso com a Director d’Antifrau. S’ha parlat molt del sicari De Alfonso, però
ningú no ha parat esment en el seu currículum. Fixeu-vos en quin ambient
ultrafranquista va créixer i estudiar.
De
Alfonso va néixer a Madrid el 1964 i és llicenciat en dret per la Universidad
de San Pablo CEU.
Us
he parlat molts cops de la Universidad de San Pablo CEU, que més aviat
hauria d’anomenar-se El Niu d’escurçons San Pablo CEU. És la institució
franquista “avant la lettre”, successora de la Institució feixista Asociación Católica de
Propagandistas, que fou una instititució ultracatòlica i ultranacionalista espanyola
que durant la República va conspirar
(mira quin mot i concepte m’ha sortit!) contra la pròpia República, va
col·laborar a l’Alzamiento i la Guerra d’extermini del feixisme internacional
contra Catalunya i va proveir de Ministres
d’Educació de la dictadura franquista, sense solució de continuïtat, fins
avançats els anys 50: Martin Artajo, Ibáñez, Martin...
En
aquest Bloc hi ha diversos apunts dedicats a aquests feixistes desbocats:
Els
propagandistes havien tingut vàries
carteres en la Dictadura de Primo de Rivera i
Salvo contadas excepciones, la inmensa mayoría de los
propagandistas apoyaron la sublevación militar activamente.
Els primers anys de la
dictadura franquista els falangistes, amb Serrano Suñer al capdavant varen dominar el Consell de Ministres, però Ibáñez Martin fou ministre d’educació del 1939 al 1951.
Un cop acabada la II Guerra Mundial:
En 1945 es nombrado Ministro de Asuntos Exteriores el
propagandista Alberto Martín Artajo. Otros
ministros propagandistas de Franco fueron José Larraz López (Hacienda), José Ibáñez Martín
(Educación), Joaquín Ruiz-Giménez (Educación), Fernando María
Castiella (Exteriores) y Federico Silva Muñoz (Obras Públicas).
Alberto Martín Artajo fue el artífice del Concordato con la
Santa Sede del año 1953 que rompió el aislamiento de España y
supuso una extraordinaria plataforma para la Iglesia Católica en España. Se puede decir que hasta el año 1957
el tono político de los consejos de ministros de Franco lo marca la ACNdeP bajo
el liderazgo primero de Fernando Martín Sanchez y luego de Francisco Guijarro y
Alberto Martín Artajo.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada