dijous, 5 de maig del 2016

05/05/2016. Directe.cat. La nefasta estratègia d'En Comú Podem en un senzill gràfic. Demanem a Espanya que ens deixin decidir... Espanya ens diu que no podem decidir... Demanem als catalans que esperin a que hi hagi un canvi a Espanya... Es produeix un canvi de govern a Espanya... Demanem a Espanya que ens deixin decidir...

Benvolguts,

Som en un cercle viciós... Oi que no calen gaires explicacions?

Tanmateix, ho exemplifico amb dos o tres contes:

·         Quan jo era jove corria per l’internet de l’època (el boca-orella) una història d’un salvador de masses il·luminat que en l’incendi d’un teatre i quan la gent comença a esverar-se buscant la sortida, ell surt a l’escenari dient que és “l’Home del Pífano” i convenç als espectadors que no es moguin. La gent l’obeeix i en lloc de morir aixafats moren cremats mentre van escoltant l’Home del Pífano que van dient: No us mogueu! Creieu-me, jo soc l’”Home del Pífano” i us salvaré...

·         Una altra història d’enganyifa no col·lectiva sinó individual és la del poblet (Vallfogona segons la tradició popular) amb una noia solterona (ja sé que és políticament incorrecte però és tal com la meva àvia l’explicava) que cada dia se’n va a resar a l’església i demana a la marededéu que li trobi un noi, un promès. L’escolanet que és un trapella, s’amaga darrera l’estàtua de la marededéu i fent veure que és el noi a la falda de la marededéu li diu cada dia: No és hora encara...No és hora encara...Al cap d’un temps, la noia tipa de demanar i no obtenir, quan sent la veu de No és hora encara... li  respon: Calleu vos, petit merdós i deixeu dir a la vostra mare que sap més que vos!!!
·         
També crec que s'ha de citar un fragment de l'apunt: 
que té una total similitud amb l'esquema de l'article que comentem:
Dins del comentari a aquest article d’en Joan Tardà del 2012 hi trobem el paràgraf:
El nacionalisme espanyol ens roba compulsivament, sense fer res. Només ha de deixar de fer!
En aquest cas es tracta del trist afer dels papers de Salamanca (obtinguts pel “Justo derecho de conquista”, cita provinent del Decret de Nova Planta, i exalçat pel novel·lista espanyol Gonzalo Torrente Ballester1), que fa anys que Madrid els va deixant anar en comptagotes seguint l’esquema que ahir jo exposava: Catalunya reclama el que és seu. Ells no es mouen. Catalunya va als tribunals. Si fallen a favor nostre ells no mouen peça. Es va al Suprem o al Constitucional. Si fallen a favor nostre no fan res. Si canvien els governs de Madrid, tots portats per nacionalistes espanyols l’assumpte es retarda un parell d’anys. Si hi ha eleccions on sigui l’assumpte es retarda. Sempre cal tornar a començar talment com en el Mite de Síssif o en el Dia de la marmota. I en Tardà encara creu que el PP els retornarà de seguida tots els “papers que falten”. Ocellet!

Com es pot veure, mateixa estratègia, que consisteix a no actuar encara que "caigan chuzos de punta".

Un exemple genial d'en Ferreres és el seguent: 




Vegem doncs la Nefasta estratègia d'En Comú Podem en un senzill gràfic:


5 De Maig 2016

Gràfic sobre En Comú Podem


Corre per la xarxa un senzill gràfic que explica a la perfecció l'estratègia d'En Comú Podem respecte a la relació que ha de tenir Catalunya amb Espanya. És entenedor i clarificador, ideal per aquells que encara tinguin algun dubte del seu funcionament.

Es tracta de demanar a Espanya que ens deixi decidir. Llavors Espanya ens diu que no podem decidir. En Comú Podem demana un esforç als catalans perquè atorguin confiança a què el govern espanyol canviarà. Si això passa, es torna a demanar a Espanya que ens deixi decidir. Espanya ens diu que no... i un cicle infinit que ja dura més de 300 anys.

Ideal per a mostrar als indecisos o aquells que ja no tenen paraules per a defensar l'estratègia ambigua d'En Comú Podem...

Directe.cat

Joan A. Forès
Reflexions

a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada