dimecres, 4 de maig del 2016

03/05/2016. Xavier Roig. Aquesta fatxenderia porta a creure’ns que a Catalunya tenim el millor restaurant del món perquè algú així ho ha dit, i el fet ens satisfà. Abans no hi havia referèndums, però s’utilitzaven altres mètodes per desempallegar-se de segons qui: la guerra, les aliances internacionals, etc. Si un poble sencer decidia independituina sort tenim! zar-se, el fet era inevitable, tard o d’hora...

Benvolguts,

Avui comentem l'article Quina sort que tenim! d’en Xavier Roig.

Hi ha una de les encertades frases, càustica com tot l’article i com tots els articles , que m’ha estimulat el record:

“Aquesta fatxenderia que porta a creure’ns que a Catalunya tenim el millor restaurant del món perquè algú així ho ha dit, i el fet ens satisfà.”

M’ha recordat una historia que coneixia de la meva llunyana joventut: La historia dels 3 sabaters i la publicitat:

Hi havia un poble on hi havia 3 sabaters, tots tres en el carrer principal. Un dia en un dels establiments hi va aparèixer un rètol que deia: Aquí hi ha el millor sabater d’aquest poble!

Al cap d’uns dies va aparèixer un altre rètol en una de les altres sabateries que deia: Aquí hi ha el millor sabater d’aquest país!

I al cap d’uns dies més l’establiment del tercer sabater va lluir aquest altre rètol: Aquí hi ha el millor sabater d’aquest carrer!!!

O sigui que tot és relatiu. Que tot és segons el color del cristall amb que es miri...

Vegem l’article:


Quina sort tenim!
 «Si les noves eleccions a Espanya porten a un govern que accepta una consulta a Catalunya però amb sordina (vull dir amb condicions), descobrirem que aquí no anem tant bé com sembla»


03/05/2016

Alguns qualifiquen de “mala sort” al fet de pertànyer a Espanya. Sempre he trobat aquesta excusa inadequada. Si Catalunya pertany a Espanya és perquè Catalunya així ho ha anat decidint en cada moment. Abans no hi havia referèndums, però s’utilitzaven altres mètodes per desempallegar-se de segons qui: la guerra, les aliances internacionals, etc. Si un poble sencer (per “sencer” vull dir de forma transversal, és a dir, la majoria de la gent de tot tipus i classe) decidia independitzar-se, el fet era inevitable, tard o d’hora.

Penso que si a Catalunya aquest fet no ha tingut lloc fins ara és degut a que ja ens estava bé. Avançàvem sota el tant nostrat eslògan “qui dia passa, any empeny[altrament dit “el peix al cove”]. I, també, perquè la situació satisfeia el nostre ego. Aquesta fatxenderia que porta a creure’ns que a Catalunya tenim el millor restaurant del món perquè algú així ho ha dit, i el fet ens satisfà. Mentre la majoria de la gent a la que volem preguntar (no a tota, sinó només a la que volem preguntar) digui que som genials, ja ens està bé. Aquesta ha estat, fins ara, la realitat. Espanya era un país mediocre? Sí. Però nosaltres, mediocres també, érem els primers de la classe. És per això que ens va deixar tant cofois, durant decennis, gairebé segles, el fet de ser “la fàbrica d’Espanya”. En lloc de voler ser, simplement, “una fàbrica d’Europa”. Una fàbrica d’Europa hagués sigut més potent que una fàbrica d’Espanya. Però, ai las, no haguérem pogut sentit elogis sobre “la laboriosa Cataluña”. I si bé la incorporació a la UE ens ha fet caure la bena dels ulls una mica (per això ara, en part, qualla l’independentisme també entre molta classe empresarial), la veritat és que encara ens queda un bon bocí de camí per recórrer.

Tota aquesta introducció treu cap a que vivim sota l’aparença que el procés va avançant sense soroll. Dic que sembla perquè, de fet, el que està tenint lloc és que a Madrid estan distrets. I això ens beneficia. Altre cop, des d’una perspectiva interna espanyola, tenim sort i la situació permet que traguem pit. La qual cosa no vol dir que ho estiguem fent bé. El soroll a casa nostra queda amortit per la fressa, més gran, que fan a Espanya. I com que som com som (ho he explicat més amunt), allò ens distreu més que això, perquè allò satisfà la nostra fatxenderia. Però em temo que, aquí, les coses no van per on haurien d’avançar.

Si les noves eleccions a Espanya porten a un govern que accepta una consulta a Catalunya però amb sordina (vull dir amb condicions), descobrirem que aquí no anem tant bé com sembla. Es posarà en evidència que els partits encara viuen tancats dins la seva caixa, sense adonar-se que els temps han canviat. I si bé el món econòmic i empresarial un dia va descobrir que pertànyer a Espanya ja no era tant interessant (ja que es podia vendre sense aranzels a Baviera amb tanta facilitat com a Andalusia), encara trigarem una mica a que la nostra classe política s’adoni que aquesta mena de Restauració, que ha estat la Transició, ha de desaparèixer.

Les eleccions del desembre passat es van encarar com si res hagués de canviar. Però les coses han canviat tant que, ara, cal repetir-les. Durant uns mesos, Catalunya n’ha tret avantatge –l’enemic ha estat distret-. No crec que, després d’aquesta segona ronda, la nostra sort continuï indemne.
Xavier Roig

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada