dilluns, 30 de maig de 2016

29/05/2016. Feixisme. Bernat Ferrer. L'Estat munta una campanya de descrèdit contra el procés i envia dues ambaixadores especials a l'exterior (a Àustria, Suïssa, Brussel·les, Londres i Nova York -els mateixos països, de fet, en els quals la Generalitat hi té delegació). L'hipotètic Estat català no respectaria els drets dels castellanoparlants de Catalunya. Tot el procés independentista no és res més que una maniobra de la classe política per evitar els judicis per corrupció.

Benvolguts,

No parem d’explicar-ho. No estem en igualtat de condicions. Els nostres enemics gasten el que volen, per a això són ells els que fan els pressupostos i tenen mil maneres d’amagar les despeses (que tampoc no s’hi miren ni poc ni molt). La confrontació no és entre iguals, sinó allò que els castellans en diuen “burro amarrado contra leon”.

Aquestes informacions ens permeten comprendre que el Ministerio de Asuntos Exteriores és un mon dintre del mon de l’estat. Per això el Margalló està ufanós de la seva força i del mal que ens pot fer, quan ens envia per exemple a l’Illa de Robinson!

El meu pare usava sovint la frase “sempre et veuràs embrutat per una paella”. I aquest és el cas!
El partit més corrupte d’Espanya explica a l’exterior que el procés no és res més que una maniobra de la classe política catalana per evitar els judicis per corrupció!

Sort que a Europa ja els comencen a veure el llautó!

I els nostres titellaires també:


A veure si els nostres dirigents deixen de fer l'enze i fugim d'una vegada!

Avui mostrem dos articles sobre la corrupció institucionalitzada pel règim borbònico-franquista al que estem sotmesos o més aviat s’hauria de dir del qual en som presoners:

29/05/2016. Feixisme. Víctor Alexandre. La violència de l'Estat contra l'estelada. El Gobierno amb la prohibició de l’estelada, no esperava reeixir, sinó desviar l'atenció dels 1,2 milions d'euros de fiança demanats al PP pel jutge que investiga les seves caixes B, amb una notícia sensacionalista que ho tapés. Alliberar la ràbia que els provoca la sola visió d'una bandera que desautoritza el seu poder sobre Catalunya...

Benvolguts,

El Victor Alexandre, com altres periodistes i escriptors que opinen sobre el nostre dia a dia en relació a Espanya, té la capacitat de veure el que altres no veuen. En aquest cas, amb allò del quid pro quo”, es tractava de trobar el perquè de les animalades que delegats del Gobierno i altres sicaris llençaven al vent, fent actes de provocació. Catalunya no podia deixar-se fer aquesta mala jugada, i si comences reculant acabes de cul per terra...

La capacitat de síntesi que demostra el Victor Alexandre també es va veure en l’apunt de la setmana passada sobre el mateix tema de la prohibició de l'estelada de la Llanos de Luna de Madrid, escrit pel Xavier Graset:


En el que vàrem escriure-hi el següent paràgraf:

Aquestes paraules del President ens han fet reflexionar sobre el fet que estem tan acostumats a que ens fuetegin, a que ens sodomitzin, que no ens hem adonat prou de l’intent de continuar-nos fent passar per la pedra. I fa gairebé 80 anys que estem sent passats per la pedra. Esperem que les paraules del President faran que el Gobierno i el poder judicial, per una (la primera?) vegada a la vida actuïn com a demòcrates i no com a feixistes!

Ah, i no cal que els donem les gràcies. Si ells fan una atzagaiada ja s’espavilaran a tirar endarrere...

Vegem l’intel·ligent article del Victor Alexandre:

17/06/2007. Eugeni Casanova. Infraestructuras: Catalunya estrangulada. Situación de las infraestructuras en Catalunya. Según todos los expertos, el déficit amenaza con yugular su desarrollo. El ahorro de tiempo que genera el AVE a unos cuantos usuarios no justifica los elevados costes económicos y medioambientales, "pero todo se hace para centralizar el país".

Benvolguts,

La corrupció no tant sols s'està demostrant a l'Estat espanyol sinó també a la CE amb els casos Junkers i d'altres. Tanmateix a partir de l'informe-repte del Tribunal de Comptes Europeu (l'entitat de supervisió de la Comissió Europea), que val la pena de dir que tenen pa a l'ull o coses molt pitjors, hem cercat altres informes periodístics sobre Infraestructures i hem trobat aquest interessantíssim i exhaustiu article de l'Eugeni Casanovas de l'any 2007 explicant entre altres assumptes d’infraestructures com anaven fa 10 anys els treballs del Corredor Mediterrani i la interacció entre l'Estat espanyol i la UE. L’article és una enciclopèdia de situacions, que impliquen una enciclopèdia de greuges de Catalunya envers l’Estat espanyol.
Tanmateix, hi ha errors de concepte que potser el 2007 l’Eugeni Casanovas encara no havia copsat. Ja ho hem explicat pel dret i pel revés:

·       Per a la UE el Corredor Mediterrani és fonamentalment per a mercaderies, per això es queixen de l’accés als ports i a les grans empreses o als grans centres logístics. Espanya ho sap però ha enfocat tot el projecte de cara als Florentinos i d’esquena als Països Catalans, i si passa, passa...

La lectura d’aquest article ens ha de fer entendre, ni que no vulguem, que ja n’hi ha prou de ser putejats per Espanya i que cal desenganyar-nos i desenganxar-nos, si hi som a temps!

Hi ha un acudit d’un amic que li demana a un altre que li faci el favor de vigilar la seva dona perquè tem que l’enganyi. L’amic ho fa, troba totes les evidències contra la dona, excepte que no va aconseguir ficar-se al llit amb els amants i quan ho explica al marit aquest respon: Veus! sempre em queda el dubte...

Podem veure que les posicions i les decisions del PP i les del PSOE són intercanviables. PPSOE!

A veure si els senyors Rajoy i Sánchez però també els senyors Iglesias i Rivera admeten que tot el que s’explica en aquest llarg i dens article és veritat o no ho és.

Així mateix si als senyors Coscubiela, Domènech, Rabell, Colau, etc, encara els queda el dubte, caldria que ho entenguessin d’una punyetera vegada!

Tasts. N’hi molts i extensos, com ho és l’article. Podeu saltar-vos-els si voleu anar per feina...

·         El AVE de Barcelona a Valencia, ni lo soñéis mientras mandemos nosotros: llegaríais a acuerdos con los valencianos en la economía y os podríais acabar entendiendo en la lengua y otros temas".
·         Disney Corporation negociaba abrir en España su macroproyecto de parque europeo. Quien llevaba las negociaciones en el ejecutivo de Felipe González era Guillermo de la Dehesa, secretario de Estado de Economía, que sugirió que Eurodisney se instalase en Almería. La compañía lo desestimó por la situación geográfica y la escasa población de la zona. De la Dehesa pasó a proponer Oliva-Pego (Valencia-Alicante), que tampoco gustó a los americanos, que habían escogido ya Salou por las condiciones de Catalunya y la confluencia de dos autopistas. Cuando la Generalitat ofreció subvenciones, el secretario de Estado contraatacó asegurando que cada peseta que aportara Catalunya la restaría de las prometidas por la Administración central. Al final, acabaron proponiendo a Disney que instalaran el parque donde quisieran menos en Catalunya. Un miembro del ejecutivo central le dijo abiertamente que no podían permitir que la Generalitat "se apuntara el tanto". Harta de presiones, Disney acabó llevando su parque a París. "O mía o de la tumba fría”.
·         Germà Bel, catedrático de Política Económica de la UB, que fue uno de los ponentes en el acto de IESE, coincide en que todo el diseño de las infraestructuras en España obedece a una posición ideológica, no a necesidades reales. "El PP concibió un trazado del AVE radial que pusiese a todas las capitales de provincia a dos horas y media de Madrid para convertir a la capital en el centro de todo.
·         Ramon Tremosa explica que el puerto de Barcelona ha duplicado su capacidad desde que la Generalitat participa en su gestión, pero no le llegan trenes para hacer circular las mercancías. Wolksvagen ha anunciado que quiere convertir a Barcelona en su gran puerta de entrada a Europa para todo lo que han deslocalizado en Asia, pero su condición es que haya una vía de ancho europeo hasta la frontera en el 2011. "El volumen de Volkswagen es fabuloso y es muy posible que su oferta se pierda - explica Tremosa-. Confiábamos en que los últimos presupuestos del Estado incluyeran una partida para ello, pero no ha sido así". El economista dice que esto no sólo potenciaría la fábrica de Martorell, sino que daría un impulso a todo el país. Montilla les ha tenido que prometer una vía férrea directa hasta el puerto…".
·         "Pero esta vez había sonado la alarma: los dirigentes de Ford en Detroit habían llamado al presidente Francisco Camps para advertirle de que o tomaba él medidas o las tomarían ellos, porque su fábrica de Almussafes cada día tiene nuevos problemas con las exportaciones porque la AP7 está colapsada - su tráfico crece un 10% anual- y la vías férreas actuales son insuficientes".
·         Germà Bel argumenta que el plan actual lleva a que todos los aeropuertos sean tributarios del de Madrid. "Este modelo es inconcebible en el resto del mundo desarrollado y en Europa lo tienen solamente España y Rumanía".
·         Bel, que fue diputado en el Congreso por el PSC-PSOE la legislatura pasada y antes había sido asesor de los ministros de Obras Públicas y de Administraciones Públicas, dice que en los puertos, "han permitido una cierta autonomía, porque para ir al mundo por mar no hay que pasar por Madrid; suena a risa, pero es así".
·         Antoni Castells explica que España es uno de los lugares del mundo donde la política condiciona más las inversiones: "Los territorios reciben dinero en función de quién gana las elecciones. La mayoría de las comunidades se equilibran cuando el PP y el PSOE se alternan en el poder, pero Catalunya siempre sale perjudicada". Un ejemplo de ello es que en los últimos 20 años, los dos tercios de la inversión pública del Estado en aeropuertos ha ido a parar a Madrid. "El caso de la nueva T4 es escandaloso; ha costado más que todos los aeropuertos de París juntos y visualiza el modelo de Estado".
·         Ramon Tremosa explica que hasta los pequeños detalles se orientan en la misma dirección."El Ministerio de Fomento realiza ocho obras en la provincia de Tarragona, pero ha asignado a un solo ingeniero para todas y no hay manera de avanzar; en tres años no han acabado ninguna".
·         Manuel Milián Mestres abunda en la problemática de las carreteras: "La AP7, que encima es de peaje, tiene un embudo en El Vendrell, y la autovía Barcelona-Madrid es un laberinto". El representante de la patronal considera "escandaloso" que las dos principales ciudades españolas no estén unidas por autovía y, en cambio, las hay que llegan a zonas remotas. "Antes llegará la autovía de Madrid a Lisboa, que inaugurarán dentro de dos años, que a Barcelona".
·         Para el ex diputado Milian, es también "de juzgado de guardia" que no esté prevista la conexión de alta velocidad entre Tarragona y Castellón hasta el 2020, "cuando la mayor parte de las exportaciones españolas siguen el corredor del Mediterráneo". En su opinión, Catalunya está ya estrangulada. El puerto de Barcelona, que debería ser la salida natural al mar de Aragón, de Midi-Pyrénées y del Languedoc, está colapsado porque no tiene vías rápidas, "pero por una cuestión política los dos gobiernos del PP quisieron favorecer el puerto de Valencia en detrimento del de Barcelona". Milián opina que "en Madrid tienen mucho miedo a soltar el puerto y el aeropuerto porque pueden crecer mucho…".

Tot l'assumpte és tan llastimós que hi volem inserir les opinions dels ninotaires que evidentment hi entenen més que nosaltres:



  






Vegem ara l'article complet:

diumenge, 29 de maig de 2016

29/05/2016. Història. Marc Pons. La tradició revolucionària de Gràcia. Gràcia té una llarga història de revoltes. I és la plaça més representativa de les revolucions socials de la història contemporània de Catalunya. La seva composició social era bàsicament formada per famílies de classe obrera, que treballaven –homes, dones i nens- en les fàbriques escampades arreu de la ciutat i del pla de Barcelona.

Benvolguts,

El nostre amic Marc Pons ens obsequia amb un altre retall de la historia de Catalunya. Aquest cop no va de comtes i reis sinó de Gràcia, llar d’obrers immersos en la Revolució Industrial. Aquest cop va de la Revolta de les Quintes de 1870, que per les seves tràgiques conseqüències, és la més rellevant històricament. I la que millor defineix l’antiga vila com un espai de tradició històrica reivindicativa dels valors de la llibertat i dels avenços socials.

Segons explica l’historiador, Gràcia era la segona ciutat del Principat en nombre d’habitants -per davant de Tarragona, Lleida o Girona-  i doblava la població dels principals focus industrials del país –Sabadell, Terrassa, Manresa o Mataró- i del pla de Barcelona –Sant Andreu o Sants-. 
Estem vivint el Sexenni Revolucionari que va del 1868 al 1874, un dels períodes del que hem anomenat trajecte dels Borbons semblant al Guadiana. Extraiem del Bloc:

El Sexenni Democràtic o Sexenni Revolucionari és un període històric del Regne constitucional d'Espanya comprès entre la Revolució de 1868 que suposà la fi del regnat borbònic d'Isabel II d'Espanya i la Restauració de la dinastia borbònica el Gener del 1875.

La Restauració de la dinastia borbònica es va basar en el nou model dinàstic que consistia a tenir dos partits que s’alternaven indefinidament, basats en el caciquisme que comportava la corrupció institucionalitzada, inicialment regits per Cánovas i Sagasta. Us sona el mètode? Aquest règim va acabar-se manu militari per la Dictadura de Primo de Rivera (tutelada pel Borbó de torn) del 1923.

Vegem el relat:

28/05/2016. Referèndums. Andreu Barnils. No cal seduir Xavier Domènech. Ell votaria ‘No’ en un referèndum d’autodeterminació. Mentre hi hagi el Si/No com a tercera opció, ho tindrem més fotut. Amb un referèndum binari, els independentistes guanyem si alguns Si/No es passa al Sí, però també si el Si/No es queda a casa. També doncs, i per aquesta raó pràctica, jo cada vegada estic més convençut que la via és un Referèndum Unilateral d’Independència (RUI).

Benvolguts,

En Xavier Domènech d’En Comú Podem va estar entrevistat ahir a la Vanguardia. L’opinió que ha quedat més clara és que Xavier Domènech votaria ‘No’ en un referèndum d’autodeterminació.

Aquí presentem el comentari del directe.cat a l’entrevista i al mateix temps comentem i presentem No cal seduir Xavier Domènech, que és l’opinió de l’Andreu Barnils sobre aquest tema. En aquest article d’opinió, molt intel·ligent, en Barnils recorda que abans del 9-N els independentistes demanàvem que la gent votés, independentment de si votaven si o no a la independència. I ho dèiem perquè era important que hi hagués més del 55% de vots a les urnes, per donar més validesa al referèndum. Però varen esdevenir-se dues coses, l’una és que els pocapenes dels polítics catalans, per a afavorir ves a saber qui o per a desafavorir ves a saber a qui altre, varen plantejar un referèndum on es podia respondre si, no i si-no, que de fet no era un referèndum (que ha de ser binari) sinó que era una merda lligada amb un cordill. L’altra cosa fou que no es va arribar ni molt menys al 55%.
En l’apunt de sota es veu que la participació no fou del 55% sinó del 43%...


I en un paràgraf queda definit:
I les dades ens diuen que el 43% dels catalans del cens van anar a votar el 9N (perdó, a "participar"), i que molt majoritàriament van votar pel SI-SI, de manera que fins a un 35% del cens va votar SI-SI. I això vol dir, ras i curt, que tenim guanyat un referèndum real fins a una participació del 70%, sense afegir ni un vot més al SI-SI. I a partir d'aquest percentatge, només necessitem 145.000 vots més amb una participació del 75%, 275.000 més per al 80%  i 410.000 més per al 85%...

Vegem ara els dos articles, el comentari de l’entrevista de LV a Xavier Domènech i l’opinió mesurada i genial de l’Andreu Barnils:

22/05/2016. Franquisme. Transacció. Oriol Izquierdo. Els tecnòcrates i el protofeixisme. La Santamaría, afirmava que ‘la Delegación del Gobierno en Madrid ha tomado esa decisión por criterios técnicos y operativos, no políticos’. Encara més greu que el que l’intent de prohibició té d’atac a la llibertat d’expressió, que ja ho és molt. Fins i tot molt més que la maniobra d’instrumentalització d’un esdeveniment esportiu per justificar una persecució –he escrit persecució, sí– política.

Benvolguts,

L’Oriol Izquierdo fa un article per demostrar que el feixisme imperant a les espanyes tendeix cap al protofeixisme. Què vol dir, que millorem?

En el Patufet hi va sortir un acudit que un li deia a un altre: Em vaig donar un cop tan fort que em vaig quedar mig beneit! I l’altre va respondre-li: Coi, doncs encara hi vas guanyar!  Així que jo ho veig d’aquesta manera: mentre ens mantinguem en la ficció que després de la transacció (que no transició) vàrem passar a la democràcia no anem bé!

Ja ho hem dit més d’un cop, i ho repetim: La Democràcia és la seva democràcia, no la nostra; La Llei és la seva llei, no la nostra; La Constitució és la seva Constitució, no la nostra; L'ordre constitucional és el seu ordre constitucional, no el nostre; La Transacció (que no transició) és la seva Transacció, no la nostra! 

Hem explicat pel dret i pel revés que:

la transacció (que no transició) va servir per amnistiar a tots els antifranquistes dels crims que no havien comès i per amnistiar a tots els franquistes dels crims que sí que havien comès!

L'Oriol Izquierdo ens explica que disfressar les accions polítiques d'accions tecnocràtiques, és una manera tramposa d'actuar perquè figura que les accions tecnocràtiques no són discutibles, estan per sobre del bé i del mal...

Vegem doncs l’opinió de l’Oriol Izquierdo:

dissabte, 28 de maig de 2016

26/05/2016. Vicent Partal. Editorial. Gràcia o la desorientació de l’independentisme. Resulta que els nostres polítics estan més preocupats per menjar-se terreny entre ells, per fer-se travetes i per complicar-se la vida que no pas per alliberar el país. Des del 28-S l’obsessió d’Esquerra ha estat enterrar Junts pel Sí. I de fet ja ho ha aconseguit.

Benvolguts,
He llegit amb respecte aquest Editorial i hi he estat d’acord en la seva totalitat. I també he llegit comentaris dels meus amics. I en molts comentaris hi he estat també d’acord.

Per tant començo a pensar que tenim infiltrats en el moviment independentista. Fins i tot en els partits que més he respectat...

 També crec i veig que hi ha més d’una CUP. Jo fa molt de temps que en dic sempre “les CUP”. Ara bé, jo que vaig votar-los el 27-S havent-me llegit tots els articles, totes les entrevistes i taules rodones a en Josep Manel Busqueta (de qui vaig llegir-me i em va agradar molt el llibre L'hora dels voltors, que vaig recomanar a amics i coneguts) i a l'Anna Gabriel,  no els tornaré a votar mentre no posin totes les cartes sobre la taula, criteri que cal seguir en totes les votacions amb tots els partits a qui vulguis votar ja que no pots jugar a la ruleta si saps que el crupier fa trampa! Considero que és una gran deslleialtat que “les CUP” no ens haguessin explicat abans de les eleccions que hi havia més d’una CUP amb criteris diferents i tot sovint antagònics. És que per ser de la CUP o de qualsevol altre partit, per idees boges que es tinguin només cal omplir un formulari i ja ets a dintre i en tens tots els drets, sobretot a parlar en nom del partit? No hi ha controls interns? El corol·lari indispensable d’aquest paràgraf és l’assumpció de la manca d’ètica dels dirigents que veient les discrepàncies entre les diferents CUPs no ho han denunciat públicament i callen impúdicament. Té dret el senyor Antonio Baños a qui jo veia amb molt bons ulls abans de la seva “espantà” a fer “mutis pel forum” sense donar totes les explicacions? Tenen dret els altres venerables companys de l’MDT de tota la vida a no denunciar que la CUP, de la qual ells formen part, actua amb poca ètica? Que en diria, si digués res que no ho fa, la germana Forcades, davant d’aquesta situació?

De la mateixa manera considero una deslleialtat als seus votants que ERC (partit coaligat a CDC en Junts pel Sí) no vagi anunciar abans de les eleccions que si guanyaven intentarien rebentar el procés des de dins per aconseguir més vots que CDC en unes noves eleccions. Esperit mesquí al qual ja ens tenia acostumats des que va passar-se un any i escaig des del 9N fins el 27S...

Després de l’Editorial d’en Vicent Partal crec que cal que els que es considerin dirigents o exdirigents de qualsevol branca de les CUP, donin públicament la seva opinió sobre l’erràtic capteniment de la seva amalgama de partits! I que els d'ERC s'expliquin amb pels i detalls perquè fins ara no els entenem...En cas contrari els haurem de dir a tots com en els juraments del rei a les Corts catalanes i si non, non”!

Un dels comentaristes escriu el següent paràgraf, que estic temptat de subscriure:
El dit “procés” s’ha acabat. I el que no ho vulgui veure es perquè encara creu en els Reis Mags. Però la historia serà molt dura amb uns polítics que tenien la Champions a tocar, es van asseure a la gespa i varen deixar que els fessin gols per totes bandes. Seguiré subscrit a vilaweb simplement per anar veient com, fins i tot vostè, optimista nat amb la consecució de la independència a curt termini, em dona la sensació de que en comença a tenir els “C….” plens de tanta incompetència...

Vegem l’Editorial d’en Partal:
Gràcia o la desorientació de l’independentisme

«Una batalla campal amb uns independentistes atiant la violència més irresponsable i gratuïta des d'un costat i amb uns altres independentistes dirigint una repressió fora de lloc des d'un altre»
Fotografia: Oriol Bäbler.

 26.05.2016  22:00

El 27-S l’independentisme va guanyar les eleccions, però tot fa pensar que aquell dia, paradoxalment, també va perdre. Va perdre el relat i la direcció. Perquè passen els mesos i es van exhaurint les esperances que tot això siguen només circumstàncies que es podrien remuntar. A mi no m’ha agradat mai fer un discurs genèric contra els partits, però no tinc cap més remei que explicar-ho d’acord amb això. El relleu, el relleu al capdavant del moviment que s’havia de fer, no ha funcionat. De la direcció i la pressió des del moviment popular, bàsicament des de l’ANC, s’havia de passar el testimoni al parlament i el govern. Aquesta era la lògica que ens havia de portar ràpidament a la república.


Però resulta que els nostres polítics estan més preocupats per menjar-se terreny entre ells, per fer-se travetes i per complicar-se la vida que no pas per alliberar el país.

Tot això que passa a Gràcia n’és un bon exemple. A Gràcia el 27 de setembre Junts pel Sí va guanyar les eleccions amb prop de la meitat dels vots, el 46% del total, i la CUP va ser segona força, amb prop del 15%. Sumant tots dos grups, més d’un 60% dels graciencs van votar a favor de portar el país a la independència en un període màxim de divuit mesos. Però què es troben els graciencs, aquells graciencs normals i corrents que anaren amb il·lusió a les urnes, vuit mesos després?
Doncs es troben amb un conflicte que es podia haver evitat amb molta facilitat però que s’ha acabat convertint en una mena de batalla campal. Una batalla campal amb uns independentistes atiant la violència més irresponsable des d’un costat i amb uns altres independentistes dirigint una repressió absolutament desproporcionada des d’un altre. Mentre Colau veu com se li va omplint el farcell de vots, fa l’escàpol i es mira l’espectacle. Mentre Madrid es frega les mans tot esperant el moment d’aplaudir l’autoliquidació de la rebel·lió catalana. Mentre els unionistes mediàtics furguen en la ferida, xipollegen contents en la ferida per a ser exactes.

Gent de la CUP i un conseller de CDC a banda i banda, doncs. Però no deixe Esquerra al marge.

Esquerra: Des del 28-S la seua obsessió ha estat enterrar Junts pel Sí. I de fet ja ho ha aconseguit.

Tots sabem que Junts pel Sí és ara mateix una ficció parlamentària malgrat els desesperats esforços d’alguns diputats, que s’escarrassen tant com poden a impedir-ho. ‘Separats pel Sí’, que diu l’amic Xevi Xirgo. Perquè on és Junts pel Sí a Gràcia? Què hi té a dir Junts pel Sí sobre Gràcia? En voleu cap prova més evident?

Esquerra ha decretat que no tornaria a haver-hi mai més la plataforma que dugué Catalunya a tocar de la independència, passe què passe. Que ells no ho permetran això. No diuen que ja veurem què passa, si convé o no, que ja en parlarem. Diuen que no passarà. I de fet ja no ha passat en les dues eleccions que hem fet des d’aleshores. I quin sentit tindria, doncs, continuar treballant per allò que els ciutadans vam votar fa vuit mesos però que ells han decidit que no té futur? Quina lleialtat voleu que mostren als qui a les eleccions eren ells mateixos, anaven a les mateixes llistes, però que han passat a ser l’adversari principal.

Fa vuit mesos molts podíem somniar, o volíem somniar, que el tradicional caïnisme català seria capaç d’aguantar calmat divuit mesos i que els partits treballarien seriosament per l’única cosa que ha donat sentit al nacionalisme sempre: la nació. Avui crec que és massa difícil d’aguantar la mirada de la realitat, fit a fit. A Gràcia hi ha una CUP nihilista que es desentén i fins i tot es mofa de les aspiracions dels qui volem acabar el règim del 1979 proclamant una república a Catalunya. A ells què els expliqueu d’una cadena que vàreu fer del Voló a Vinaròs! Però és que davant seu tenim un govern inexistent. Amb un conseller d’Interior de CDC que no sap, que no pot o que no vol controlar la brutalitat, coneguda, anunciada i repetida de la Brimo. Amb un president desaparegut, possiblement perquè en aquest terreny no hi pot fer res, veient el govern que té.
Eixa realitat és la que tenim, la que fa que aquella força en què van confiar gairebé la meitat dels graciencs no tinga avui res a dir. Junts pel Sí, malgrat l’enorme legitimitat que li van donar les urnes, ni tan sols és present a Gràcia, és molt gros això. No té res a dir enmig d’un conflicte gravíssim, ple d’arestes, que requeriria grans pactes polítics basats en una enorme autoritat social. Basats en aquesta enorme autoritat social que ningú com l’independentisme no tenia, però que els partits s’han estimat més regalar.

Els uns als dels malls i els cotxes bolcats i els altres als de la porra o el càlcul electoral més insensat.

PS1. No han fet res ben fet els partits, aquests vuit mesos? I tant que sí. Tots tres partits, el parlament, els diputats independents de Junts pel Sí que no paren de fer feina cada dia, el govern i el president. No tinc cap inconvenient de dir-ho i crec que ho he dit gairebé cada dia. Però avui no parle d’això.

PS2. Si el cafè amb llet se us ha posat malament, no us preocupeu. Només si sabem on som sabrem què hem de fer. I el país, i els partits, els hem canviats nosaltres cent vegades aquests darrers quatre anys.

Pressionant-los i posant-los contra la paret com cal que els pressionem i els posem contra la paret ara més que mai.

De manera que obriu la porta de casa i cap al carrer. Que de feina n’hi ha molta i nosaltres, d’això no en tingueu cap dubte, la continuarem fent.


Joan A. Forès
Reflexions

divendres, 27 de maig de 2016

25/05/2016. Infraestructures. Puigdemont sobre el Corredor Mediterrani "Hem constatat que estem en temps de descompte. Puigdemont, ha reclamat al govern espanyol que escolti la veu d'Europa i també el consens interregional que s'ha posicionat a favor del Corredor Mediterrani, i ha citat el País Valencià, Balears, Múrcia i Andalusia. Entre Tarragona i l'Ebre encara hi ha 45 quilòmetres que són de via única”...

Benvolguts,

A partir de l'informe de la UE sobre la desídia del Gobierno Español en el projecte del Corredor Mediterrani, amb un retard de 30 anys, totes les forces vives comencen a prendre partit. Havíem comentat en apunts anteriors els problemes que Catalunya sempre ha tingut amb les infraestructures ferroviàries i també els tenen el País Valencià, Murcia i Andalusia, encara que com que estaven fins ara abduits pel PPSOE, no s'havien queixat o almenys no havia transcendit als mitjans de comunicació majoritaris. Ara sembla que s'han despertat. En seguirem parlant.

La queixa de la CE i les xifres que han transcendit ens fa veure que fins ara hi havia un gran equívoc entre el que entenia la UE i el que entenia Espanya. Espanya no ha parlat mai dels trens de mercaderies i en canvi la CE com és molt natural només es preocupa dels trens de mercaderies que són els que poden donar força al Corredor Mediterrani i a la relació comercial entre Espanya (de fet entre Catalunya i els Paisos Catalans) i Europa! 

Com anirem veient aquests propers dies, aquest equívoc s'ha plantejat perquè Espanya, el PPSOE, el 1986 va embogir i va apostar insensatament per construir milers de quilòmetres de vies (d'ample europeu) amb la intenció de fer-hi circular trens de passatgers AVE (que s'ha demostrat que no eren rendibles i que els pocs passatgers que els usaven no pagaven ni el cost del manteniment), i no es va preocupar de veure si amb aquesta nova infraestructura (els cables de acero de la Maleni) podrien circular-hi trens de mercaderies i a més si hi hauria mercaderies a transportar. D'altra part la UE no es va preocupar en els 30 anys que han transcorregut de supervisar si les vies estaven previstes per suportar el trànsit de mercaderies amb trens de 750 metres que molt aviat passaran a 1500 metres quan les infraestructures de l'AVE només estan previstos per trens de passatgers, d'AVEs, de màxim 500 metres. A més el ridícul és estrepitós perquè a dia d'avui la xarxa d'AVEs és deficitària absolutament, no hi ha cap trajecte (ni Madrid-Sevilla ni Madrid-Barcelona) rendible. I a més Espanya està usant els seus últims recursos abans de la fallida total del país en acabar la infraestructura d'AVE de Madrid a Santiago de Compostela que és doblada de la infraestructura de tren convencional que segons les estadístiques és la infraestructura més infra, més infra en tot d'Espanya ja que és el trajecte més deficitari de tota la xarxa convencional o d'ample ibèric.

I no hem parlat de la coexistència dinàmica en la mateix infraestructura de trens de mercaderies i de trens de bestiar, ai de passatgers! Per Europa tots els trens són d'ample europeu i generalment les infraestructures de mercaderies són diferenciades de les de passatgers, estan doblades vaja. D'altra part els trens de mercaderies són pesats i lents (no es caracteritzen pel nombre de passatgers que pugui portar i de la màxima velocitat que pugui desenvolupar sinó per les tones que pugui transportar. Ja hem explicat més d'un cop que l'invent d'emergència del tercer carril que intenten usar per permetre la circulació simultània dels trens d'ample ibèric i d'ample europeu és un nyap. El tercer carril només permet desviacions en una ma, a la dreta o a l'esquerra. I els trens de mercaderies s'han d'aturar en via auxiliar cada cop que pretengui passar un tren ràpid AVE, sigui a la dreta o a l'esquerra. És per tant gairebé segur que amb la tradicional puntualitat dels trens de passatgers a Espanya, la puntualitat baixarà encara més.

Tanmateix, com la UE indica, el que cal resoldre no és la velocitat i la puntualitat dels AVEs sinó la capacitat per transportar mercaderia, recollir-la de fàbriques i centres logístics i fer-la arribar prioritàriament, sobretot si transporten productes peribles (fruites i verdures fresques) a la destinació, normalment transfronterera...



    El president reclama al govern espanyol que escolti la veu d'Europa i el consens interregional pel Corredor Mediterrani
ACN Barcelona .- El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha reclamat aquest dimecres al govern espanyol que escolti la veu d'Europa i també el consens interregional que s'ha posicionat a favor del Corredor Mediterrani, i ha citat el País Valencià, Balears, Múrcia i Andalusia. En una compareixença sense preguntes després de la reunió de la Taula Estratègica del corredor, Puigdemont ha celebrat el suport "transversal" que hi ha a Catalunya per part dels partits i els agents econòmics i socials, però ha avisat que ara és el moment d'unir forces. "Estem en temps de descompte i aquesta alerta europea ens ho confirma", ha apuntat referint-se a l'auditoria feta pública pel Tribunal de Comptes europeu on es denuncien els retards que pateix aquesta infraestructura. Puigdemont ha avançat que la reunió de la Taula conjunta amb el País Valencià tindrà lloc a València.


"Hem constatat que és un moment decisiu i que estem en temps de descompte", ha explicat Puigdemont als mitjans després de la primera reunió de la Taula Estratègica del Corredor Mediterrani, que ha tingut lloc al Palau de Pedralbes i que ha congregat unes 120 persones entre grups parlamentaris, sindicats, patronals, cambres de comerç, col·legis professionals, universitats, ajuntaments i diputacions.

Puigdemont ha estat el primer a comparèixer després de la trobada, que ha servit per tornar a constatar el consens "transversal", ha dit, que hi ha a Catalunya en defensa d'aquesta infraestructura. Però el president ha volgut destacar també el consens "regional", en referència a l'aposta que també fan pel corredor altres territoris espanyols.
 
A això li ha sumat també l'últim informe del Tribunal de Comptes europeu, que alerta dels retards en l'execució de les obres del corredor. En concret, segons ha explicat el mateix Puigdemont, l'auditoria revela que si l'any 2009 havien de circular pel tram Perpinyà-Figueres més de 8.000 trens, l'any 2013 només ho feien 931, quan l'objectiu, a més, és que l'any 2019 en circulin gairebé 20.000. "Les xifres són molt eloqüents, i quan parlem que en aquest corredor han de circular en tres anys prop de 20.000 trens i només en circulen menys de mil estem parlant de llocs de treball, de competitivitat de l'economia, de pèrdua d'oportunitats per al nostre teixit econòmic", s'ha queixat.
 
La propera cita d'aquest full de ruta en defensa del Corredor Mediterrani serà properament, quan es reuneixi la Taula Estratègica conjunta entre Catalunya i el País Valencià, a la qual també s'ha convidat a les Illes Balears. La trobada serà a València i els representants catalans, ha explicat Puigdemont, es desplaçaran simbòlicament en Euromed, passant per 45 quilòmetres de via única. "Es visualitzarà aquest consens interregional i s'enviarà un missatge clar i contundent als estats concernits, sobretot a l'estat espanyol i a la UE. Perquè no sé si és l'última oportunitat, però ho ha de semblar", ha conclòs. 

ACN Barcelona

Joan A. Forès
Reflexions

27/05/2016. Història. Els darrers 80 anys a Espanya. Com que han aparegut moltes opinions, molts articles, molts debats sobre la qüestió del Corredor Mediterrani i els seus perquès, cal fer una mica d’història. L’Alzamiento, els partits dinàstics PPSOE a imatge dels Conservadors i Liberals anteriors a la Dictadura de Primo de Rivera, els 40 anys de franquisme i els altres 40 anys de franquisme borbònic...

Benvolguts,

El Tribunal de Comptes europeu ha denunciat, creiem recordar que no és el primer cop, la desídia d’Espanya i França amb el corredor mediterrani i la manca d’atenció en les connexions dels ports. A partir d’aquesta denúncia s’han desenvolupat les opinions i les protestes sobre les infra-infraestructures ferroviàries en la seva vessant de transport de mercaderies.

Com que han aparegut moltes opinions, molts articles, molts debats sobre aquesta qüestió creiem que de moment cal fer una mica d’història, per tal d'esbrinar per què hem arribat a aquest punt de degeneració democràtica,,,

L’Estat espanyol, monopolitzat durant els darrers 40 anys pels partits dinàstics agrupats en la descripció PPSOE, que varen crear l’estructura constitucional actual ha abusat de la bona fe del poble per blindar-se (civilment i militarment) per tots cantons. Recordem que tots nosaltres, per activa i per passiva, som fills i víctimes de l’Alzamiento franquista del 1936 que tenia com a missió fonamental deixar les coses tal com estaven molt abans del 1936, i del 1931, o sigui durant la Dictadura del General Primo de Rivera, amb la direcció a l’ombra del Borbó i l’aquiescència de les dretes i l’església:
·         una dinastia borbònica (por la gracia de Diós) sense control ni supervisió del poble,
·         una revolució agrària inexistent,
·         un simulacre de democràcia corrupta,
·         un analfabetisme funcional i molt sovint total,
·         una església prepotent i omnímoda,
·         un caciquisme rampant que generava obligatòriament corrupció institucional,
·         una España Una, Grande i Libre, que no donava opció a les Nacions presoneres de l’Estat  borbònic des del 1714-1715 de triar els seus territoris, les seves institucions i els seus governants...

Aquesta actitud des de fa 40 anys, va venir després d’una guerra d’extermini a partir del 18 de juliol del 1936, un milió de morts, un exili provocat que va augmentar la mitja d’analfabetisme restant i va disminuir encara més els valors intel·lectuals mitjos de la població, camps de concentració per tota la península, assassinats indiscriminats dels suposats contraris al règim feixista guanyador (massivament fins a l’any 1956, de tant en tant fins el 1975), l’analfabetisme consuetudinari desbocat, tot embolcallat en el nacionalcatolicisme franquista que era la transposició a Espanya del nazi-feixisme regnant a l’Europa del III Reich  a la mateix època fins a l’any 1945, amb la derrota de les potències de l’Eix

A la mort (al llit) del dictador Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la Gracia de Diós, a l’any 1975, les forces d’esquerra i independentistes, que havien anat fent el seu treball soterrat durant la Dictadura varen emergir tímidament (llibertat, amnistia i estatut d’autonomia) però varen ser absorbides immediatament per la “voràgine feixista” absolutament viva i potent, preparada per matar com sempre havien fet, de forma que les forces d’esquerra i independentistes varen ser abduïdes per les dretes feixistes. Les dretes feixistes varen entronitzar immediatament un rei el mateix 1975, sense consultar al poble quina distribució territorial (España Una, República unitària, República federal, Nacions independents, ni quin règim volia (Dictadura, Monarquia, Estats independents confederats o no), varen fer un simulacre de Constitució (convertida en sacrosanta immediatament) i sobretot varen fer una Llei d’Amnistia el 1977,  que impedia per sempre jutjar delictes considerats imprescriptibles per les lleis internacionals, de forma que de fet:

La Llei d'amnistia política va indultar el franquisme dels crims que havia comès i va indultar l'oposició dels crims que no havia comès. 

Seguirem parlant-ne, perquè s’ho val!

Joan A. Forès
Reflexions

24/05/2016. Infraestructures. Corredor Mediterrani. El Tribunal de Comptes europeu denuncia la desídia d’Espanya i França amb el corredor mediterrani i la manca d’atenció en les connexions dels ports. Falta de competitivitat. no s’han complert, ni molt menys, els objectius” del nou tram Perpinyà-Figueres. La línia és utilitzada diàriament per menys de quatre trens de mercaderies...

Benvolguts,

El Tribunal de Comptes Europeu, segons el directe.cat, ha denunciat, creiem recordar que no és el primer cop, la desídia d’Espanya i França amb el Corredor Mediterrani i la manca d’atenció en les connexions dels ports. A partir d’aquesta denúncia s’han desenvolupat les opinions i les protestes sobre les infra-infraestructures ferroviàries en la seva vessant de transport de mercaderies (Hem dit bé, estem parlant de les infra-infraestructures!). D’entrada hem de denunciar que “desídia” i “manca d’atenció” són expressions molt suaus que no van al fons de la qüestió sinó que només graten la superfície del fet. Més hi escaurien animadversió i manca d’activitat per negligència o per incúria.

Aquí cal immediatament explicar que el Tribunal de Comptes Europeu està vetllant pel transport de mercaderies no pel TGV (que a Espanya en diuen AVE). I per tant quan parlen del Corredor Mediterrani s’estan referint al Corredor Mediterrani de Mercaderies...  

Hem de recordar també el litigi existent actualment entre la companyia constructora i explotadora del Túnnel del Pertús (UTE entre ACS i una constructora francesa) i l'Estat Espanyol (especialitat del Florentino). Aquesta companyia va ser contractada pel Ministerio de Fomento, Gobierno de España per a construir i explotar el Túnnel del Pertús, que no sabem perquè es va encarregar a una UTE privada! El projecte havia d'estar acabat i a punt per quan l'AVE pogués ser operatiu entre Barcelona i Perpinyà. I creiem que el projecte del túnnel va estar a punt. El que no va estar a punt va ser la línia d'AVE corresponent. El contracte també deia (vegi's la ma del Florentino), que mentre no hi passessin trens la UTE tenia dret a facturar al Gobierno de España com si en passessin d'acord amb el nombre de tones o de trens estimat en el contracte. I el retard, si ho recordeu va ser històric. La UTE va anar facturant fins que el Ministerio va trencar el contracte. Des d'aquell moment van cessar els ingressos per a no fer res i al final la UTE ha fet fallida. Ara estan reclamant al Gobierno de España que els paguin els diners que han perdut (i els que varen guanyar?). I el litigi és als jutjats. Podria ser que fos un "negoci" com el dels Autobusos Pegaso d'Egipte, la Plataforma Castor d'ACS, el Canal de Panamà de Sacyr, l'AVE de La Meca o d'altres on havia intervingut el Juanca i havíem acabat pagant "todos los españoles...".

Vegem l'article:

24 de maig de 2016 17:10 h

El Tribunal de Comptes europeu denuncia la desídia d’Espanya i França amb el corredor mediterrani i la manca d’atenció en les connexions dels ports

El Tribunal de Comptes europeu ha donat la raó als ports de Barcelona i Tarragona després d’emetre un informe en el qual denuncia de manera reiterada la manca de compromís dels estats espanyol i francès en la potenciació de la línia de tren d’alta velocitat a la frontera pirenaica.

Mal rendiment del tram ferroviari per manca d’explotació
El Tribunal de Comptes de la Unió Europea denuncia la “falta de competitivitat” i el “rendiment insuficient” del tram del corredor mediterrani entre l’Estat i França. El guardià financer de la UE alerta en un informe que “no s’han complert, ni molt menys, els objectius” del nou tram Perpinyà-Figueres, ja que de mitjana la línia és “utilitzada diàriament per menys de quatre trens de mercaderies”. La inversió per aquest tram va ser de 279 milions d’euros, dels quals la UE en va pagar 70.

Tothom sap que la potencialitat del corredor mediterrani és alta però l’Estat espanyol no ha volgut invertir en la posada a punt de les connexions ferroviàries entre el Port de Barcelona i la xarxa de trens del corredor mediterrani. Això ha degradat la productivitat i ha evitat els inversors importants. L’informe apunta que “actualment només es transporten a través dels Pirineus 3,1 milions de tones de mercaderies, el que representa el 3% del total del transport de mercaderies terrestre”.

Espanya no compleix cap dels estàndards

L’informe també denuncia que tant els governs espanyol com francès no tenen en consideració aquesta xarxa ja que no s’estan complint cap dels objectius quantitatius pel que fa al nombre de tones que s’haurien d’estar transportant a hores d’ara. “A Espanya, en el tram Barcelona-Figueres no estan connectats a la xarxa ferroviària d’ample estàndard una sèrie de ports i fàbriques que constitueixen importants orígens i destins de mercaderies”. La denúncia conclou dient que l’Estat espanyol té la quota de transport de mercaderies de les més baixes d’Europa (4,6%).
Directe.cat

Joan A. Forès
Reflexions

24/05/2016. Infraestructures. El Tribunal de Comptes europeu ha donat la raó als ports de Barcelona i Tarragona. L’organisme denuncia la desídia d’Espanya i França amb el Corredor Mediterrani i la manca d’atenció en les connexions dels ports. És a partir d’aquesta notícia que explicarem la situació del transport de mercaderies per ferrocarril amb ample europeu...

Benvolguts.

Avui parlarem del Corredor Mediterrani i compararem els 4.000 km de vies d’AVE que no serveixen per a gran cosa (excepte pels Florentinos) i la necessitat des de fa 30 anys de construir el Corredor per donar sortida com a mínim a les mercaderies d’Andalusia, la Región de Murcia, el País Valencià i el Principat de Catalunya, que sí que serviria per molt i que abaixaria enormement la pol·lució al llarg de tot el recorregut que ara cal fer-lo en camions (Per la Jonquera hi passen dia i nit 4 camions per minut!).

Els Gobiernos del PPSOE instal·lats omnímodament al poder després de la transacció (que no transició) del 1975-1978, han boicotejat la construcció del Corredor Mediterrani que Europa ha pagat en part amb els 145.000M€ dels Fons de Cohesió de la UE encara que la majoria dels fons s'han destinat a l'AVE de l'Espanya Radial (la Maleni deia que "coseremos España con cables de acero"). Quan li varen preguntar fa poc al Rajoy que per què servien els 4.000 km de vies d’AVE si la utilització és ridícula, o sigui que no hi ha ni molt menys la demanda mínima necessària, ell va respondre “Shí pero los tenemosh...”. Avui per la televisió han explicat que hi ha capital voltor estranger esperant que Espanya hagi d’anar baratant-se les instal·lacions d’AVE, per fer-hi una inversió massiva (creiem que han parlat de 180.000M€), ampliar-les amb criteris de rendibilitat i explotar-les a continuació...

Per saber el perquè de tot plegat sobre el Corredor Mediterrani estem obligats a començar les explicacions amb la cruel anècdota que ja hem explicat més d’un cop de la conversa del 2002-2003 del futur batlle de Barcelona Xavier Trias i un sicari del PP respecte a l'esmentat Corredor Mediterrrani:

dijous, 26 de maig de 2016

26/05/2016. Populisme. Pere Cardús. La frase de Colau que ha de tenir conseqüències. Bernat Ferrer. Barcelona en Comú presenta el seu "pla de xoc" per als primers mesos de mandat, que contraposa a la "deriva especuladora de Trias". "Aquest pla és ambiciós, perquè toca temes fonamentals de la ciutat, però és perfectament factible". Ada Colau, un any després…

Benvolguts,

En Pere Cardús ha publicat un article al Vilaweb de títol La frase de Colau que ha de tenir conseqüències.

Com que no sabia de quina frase ens parlava, he cercat articles que em poguessin aclarir les idees. He trobat un article d’en Bernat Ferrer de l’any passat, del 18/02/2015, o sigui del temps de campanya de títol Barcelona en Comú presenta el seu "pla de xoc" per als primers mesos de mandat, que contraposa a la "deriva especuladora de Trias..." (recordeu aquella frase d’una ex-diputada d’ERC que diu que en campanya tot s’hi val”...)  

 Ada Colau i Gerardo Pisarello, presentant el pla de xoc de Barcelona en Comú. Foto: Bernat Ferrer/Nació Digital.

I he trobat un article actual de Marta Escobar del 25/05/2016, de títol Ada Colau, un any després.

Sense haver encertat la frase exacta, encara que havent comprovat que l’Ada Colau ha rebut “un bany de realisme”, en aquest any de govern, us ofereixo els tres articles d’opinió:

dimecres, 25 de maig de 2016

24/05/2016. Filosofia. Xavier Serra. Vermell, compte! Les set arts liberals, organitzades en dos grups: l'eloqüència (gramàtica, dialèctica, retòrica) i les matemàtiques (aritmètica, geometria, astronomia i música). A la Universitat es demana que els alumnes hi arribin ensenyats, que sàpiguen expressar-se correctament i fluidament tant oralment com per escrit i que coneguin llengües estrangeres en profunditat...

Benvolguts,
En Xavier Serra,  professor de filosofia a l'Institut “Salvador Espriu” (Salt, Gironès) -, és un professor espantat i desconcertat per la deriva d’un pragmatisme desbocat que fa prevaler en l’ensenyament les assignatures tècniques a les humanístiques. En Xavier Serra en l’article Vermell, compte! diu:

A les escoles monàstiques i catedralícies de l'alta edat mitjana s'enumeraven set arts liberals, organitzades en dos grups: l'eloqüència (gramàtica, dialèctica, retòrica) i les matemàtiques (aritmètica, geometria, astronomia i música). Si s'assolien es podia accedir a l'especialització, sent “batxiller en arts”, un grau universitari inicial. Encara ara aquest és el paper de la filosofia en l'educació secundària: garantir que se sap pensar i expressar-se, comprendre i raonar, acreditar la maduresa de l'alumnat.

Aquí és on he de parlar de la meva experiència personal coincident amb el que diu l’articulista:

L’any 1996 jo era professor a la UPC i vaig assistir a una reunió de professors i catedràtics presidida pel Vicerector. Aquest des del faristol explicava, dolent-se, que els empresaris li demanaven que els alumnes que sortissin de la UPC complissin dos requisits:

·         Que sabessin expressar-se correctament i fluidament tant oralment com per escrit
·         Que sabessin llengües estrangeres

I ho explicava, dolent-se, ja que ell considerava que la demanda dels empresaris era correcta, però  no era la universitat qui havia de resoldre aquells problemes! Deia que els alumnes, batxillers, en entrar a la UPC havien de posseir ja les característiques que els empresaris demanaven. I fixeu-vos que els empresaris no demanaven que coneguessin l’ofici d’enginyer, que donaven per descomptat sinó que posseïssin coneixements relacionats amb l’eloqüència i per tant amb la filosofia.

I jo crec que en aquest aspecte tenia raó. És una anormalitat del nostre sistema escolar que hi hagi aquesta manca de coneixements i d’aptituds, que s’adquireixen treballant molt fort, i que no crec que el sistema d’ensenyament actual proporcioni. I si el que he explicat va succeir fa 20 anys i ara en Xavier Serra es continua queixant del mateix, significa que ja hem perdut 20 anys més en el camí cap a l’assoliment de la volguda perfecció, fruit evidentment dels plans d’estudi d’ESO i batxillerat...

En Xavier Serra acaba el seu escrit amb la sentència:

Al s. XXI sabem de tecnologies i formes d'èxit momentani, però la mentalitat competencial té més a veure amb la filosofia, amb tenir el cap al seu lloc: no és prescindible...

Vegem ara l’article complet: