Gana Rajoy
Luis María Anson. Gana
Rajoy
Tal vez
tenga razón el presidente, aunque son muchos los analistas que razonan sus
dudas sobre lo que puede ocurrir en el segundo tiempo del partido que se está
jugando sobre el estadio ibérico.
Tornen
a patrimonialitzar la Península Iberica amb el jou Castellà!, així s’han perdut
les espanyes! No veuen més enllà del melic!
CANELA
FINA
- Luis María Anson
28/04/2016 03:01
El
resultado de las elecciones del 20 de diciembre debe resumirse así: 123
diputados a favor de Mariano Rajoy; 227 diputados en contra. El
presidente supo difuminar el descalabro de los 63 escaños perdidos y se dio
cuenta de que solo unas nuevas elecciones podían evitar que lo
escabecharan. Planteó una gran coalición entonces inviable, se negó a que
le vapulearan en una sesión de investidura, atizó las disensiones internas de
los otros partidos, los lanzó a las contradicciones internas, los desgastó en
negociaciones estériles y los cubrió de miseria. Y ganó la partida. Salvo una
finta de última hora, el pueblo español se dispone a pagar la carísima
factura económica de las nuevas elecciones -200 millones de euros en
cifras reales- y dedicar el último domingo de junio a visitar las nuevas urnas
que han venido a certificar el fracaso de los partidos políticos.
Mariano
Rajoy encontró apoyo indirecto en la actitud de Felipe González y
otros barones del PSOE, sobre todo Susana Díez, que prohibieron
a Pedro Sánchez el acuerdo con Podemos. El líder socialista
tenía claro, y así lo manifestó, la constitución de lo que él llamaba Frente
Progresista, es decir, un Frente Popular, en el que, según González, el
partido comunista Podemos 'pasokizaría' al PSOE. Pedro Sánchez intentó
entonces la pirueta de pactar con Ciudadanos y esperar en la investidura la
abstención de Podemos con el señuelo de que lo principal era desmontar a Rajoy
de la presidencia del Gobierno. No consiguió su propósito porque Pablo
Iglesias, fracasado el proyecto de Frente Popular con una suculenta
supervicepresidencia para él, se alineó en la carrera hacia las nuevas
elecciones. Creía entonces, y tal vez sigue creyendo, que la alianza de los dos
partidos comunistas, el clásico, Izquierda Unida, y el del siglo XXI, Podemos,
significaría el 'sorpasso', relegando a un tercer lugar al PSOE. Iglesias
tiene ahora muy difícil la suma de confluencias, incluida la de Izquierda
Unida, pero está claro que va a intentar consumar la maniobra.
No
reconocer la habilidad de Mariano Rajoy en los últimos cuatro meses sería
perder el sentido de la objetividad. Por el momento, ha salvado la cara
y la silla curul de Moncloa. A España le hubiera convenido que el PP
apoyara a Pedro Sánchez en la segunda sesión de investidura. El PP se habría
quedado con el control del legislativo en el Congreso y en el Senado, evitando
nuevas elecciones y el feroz desgaste de los partidos. En Rajoy, como en
Sánchez, como en Iglesias, predominó el personalismo y el interés partidista
sobre el interés general. El espectáculo circense al que los partidos
políticos han sometido al pueblo español entre estúpidas cabriolas y piruetas
absurdas ha acentuado el asco generalizado con que la sociedad española
distingue a la clase política.
Mariano
Rajoy ha ganado el primer tiempo del partido y cree que, por miedo, se
producirá una reacción del electorado que se abstuvo el 20-D, lo que permitiría
al centro derecha -PP y Ciudadanos- encaramarse con mayoría absoluta en el
Congreso de los Diputados. Tal vez tenga razón el presidente, aunque son muchos
los analistas que razonan sus dudas sobre lo que puede ocurrir en el segundo
tiempo del partido que se está jugando sobre el estadio ibérico.
27/04/2016. José Antich. 33 jutges
sobiranistes.
EDITORIAL
33 jutges sobiranistes
José Antich
Barcelona. Dimecres, 27 d'abril de 2016
2 minuts
Barcelona. Dimecres, 27 d'abril de 2016
2 minuts
El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha
arxivat el cas contra el diari La
Razón per publicar en una doble pàgina les fotos de 33 jutges
catalans que havien firmat un manifest a favor de la consulta participativa
organitzada per la Generalitat el 9-N del 2014. Segons els jutges demandants,
un total de 22, almenys, algunes de les fotos només s'haurien pogut
obtenir a través de la base de dades del Document Nacional d'Identitat i es
tractaria d'un delicte de revelació de secrets. De fet, dos inspectors de la
Brigada d'Informació del Cos Nacional de Policia van arribar a admetre que
havien accedit a la base de dades del DNI per realitzar un informe demanat per
un superior. El cas, per qui l'hagi seguit, va iniciar la seva instrucció
en un jutjat de Barcelona i, passat un temps, el titular se'n va inhibir en
favor d'un jutjat de Madrid. En l'arxivament del sumari, que no és recurrible,
s'hi assenyala que no hi ha delicte i que tampoc no hi va haver revelació de
secrets. De com van ser obtingudes algunes de les fotografies no se'n sap res
més.
El sempre inquiet jurista Joan Queralt,
col·laborador d'El Nacional, quan
va llegir la notícia al nostre diari va fer un tuit directe, com molts dels
seus, que sonava a una interpel·lació. Deia: "Impresentable. Si haguessin
estat jutges afins el resultat hauria estat el mateix?". Es referia, és
clar, a si haguessin estat objecte d'una violació de la seva imatge i contraris
al procés. I encara que la pregunta no pugui tenir una resposta clara ja que no
s'ha produït la situació, és molt probable que Queralt tingui raó. Entre
altres coses, perquè els precedents de tot el relacionat amb el 9-N el que no
fan és generar confiança en la justícia, ja que en el procés penal de la
consulta estan immersos el president Mas i tres dels seus consellers del
moment. I encara que cansi val la pena recordar que els fiscals catalans
es van oposar unànimement a presentar una querella i només ho van fer una
vegada la Fiscalia General de l'Estat, fent ús de les seves potestats, va
ordenar a la Fiscalia de Catalunya que la presentés.
Un dels magistrats denunciants s'ha referit a la
utilització de la seva imatge com una actuació vergonyosa. És evident que no va
errat i diu molt poc de l'Estat de Dret i dels límits d'utilització en benefici
propi dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat. Els ciutadans necessitem
saber que aquestes línies es respecten i que els primers que ho fan són aquells
a qui els confiem la nostra seguretat.
27/4/2016. Directe.cat. El
26J, resultat de 200 anys de cultura política española.
27/4/2016. 20:12 H
El 26J, resultat
de 200 anys de cultura política espanyola
“Fiasco”, “bloqueig”, “vetos”, “fracàs”. Són les
principals paraules que ha utilitzat aquest dimecres la premsa per explicar la
surrealista situació generada pels partits polítics espanyols que aboca el país
a noves eleccions. Però no només són els mitjans de l’Estat qui en van plens,
sinó que la notícia ha arribat arreu del món. Per exemple, la televisió pública
alemanya ZDF culpa la “manca de
compromís” dels principals dirigents, i en la mateixa línia el The Guardian britànic diu que els partits
de l’Estat han d’aprendre “l’art del compromís”.
Espanya s’ha topat amb el mur que ha estat construint durant dècades, o fins i tot segles. Quan no hi ha hagut un dictador, el bipartidisme o tornisme ha funcionat de manera gairebé perfecta des de 1833, amb la fi de l’absolutisme borbònic. I quan n’hi ha hagut, l’Estat ha passat per sobre de les minories com si d’un rodet es tractés, per bé que en les èpoques sense dictadures els partits i clams minoritaris no han comptat per res. Qui esperava una entesa ara, doncs? La intransigència i la nul·la capacitat política –en el sentit estricte de la paraula- és a les profunditats de les elits espanyoles, així que el col·lapse amb el panorama actual estava servit.
Alguns experts diuen que els nous comicis no portaran gaire canvis en el repartiment dels 350 escons, cosa que podria dur a un nou bloqueig. Amb tot, està per veure si el panorama queda igual, ja que en primer lloc, l’abstenció serà més alta, cosa que automàticament vol dir més diputats per la dreta (PP-Ciudadanos) i menys per l’esquerra (PSOE-Podemos). A més, tradicionalment els votants han demostrat poca memòria –tot i el Prestige i la Guerra de l’Iraq, el PP hauria guanyat les eleccions de 2004 si no hagués estat per l’11-M-, així que en aquests seixanta dies tot pot passar.
Per últim la volatilitat i indecisió dels electors són més altes que mai, cosa que va quedar palès en les últimes setmanes abans del 20D, en què Podemos va escalar força punts percentuals i Ciudadanos es va desplomar. Encara no està tot dit. En qualsevol cas, ens esperen 60 dies de nova campanya electoral amb més retrets que mai que aquest dimecres ha donat el tret de sortida. Preparin les crispetes.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
Espanya s’ha topat amb el mur que ha estat construint durant dècades, o fins i tot segles. Quan no hi ha hagut un dictador, el bipartidisme o tornisme ha funcionat de manera gairebé perfecta des de 1833, amb la fi de l’absolutisme borbònic. I quan n’hi ha hagut, l’Estat ha passat per sobre de les minories com si d’un rodet es tractés, per bé que en les èpoques sense dictadures els partits i clams minoritaris no han comptat per res. Qui esperava una entesa ara, doncs? La intransigència i la nul·la capacitat política –en el sentit estricte de la paraula- és a les profunditats de les elits espanyoles, així que el col·lapse amb el panorama actual estava servit.
Alguns experts diuen que els nous comicis no portaran gaire canvis en el repartiment dels 350 escons, cosa que podria dur a un nou bloqueig. Amb tot, està per veure si el panorama queda igual, ja que en primer lloc, l’abstenció serà més alta, cosa que automàticament vol dir més diputats per la dreta (PP-Ciudadanos) i menys per l’esquerra (PSOE-Podemos). A més, tradicionalment els votants han demostrat poca memòria –tot i el Prestige i la Guerra de l’Iraq, el PP hauria guanyat les eleccions de 2004 si no hagués estat per l’11-M-, així que en aquests seixanta dies tot pot passar.
Per últim la volatilitat i indecisió dels electors són més altes que mai, cosa que va quedar palès en les últimes setmanes abans del 20D, en què Podemos va escalar força punts percentuals i Ciudadanos es va desplomar. Encara no està tot dit. En qualsevol cas, ens esperen 60 dies de nova campanya electoral amb més retrets que mai que aquest dimecres ha donat el tret de sortida. Preparin les crispetes.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
26/04/2016. Josep M. Torrent. La partida
d'escacs de Puigdemont i Rajoy.
La partida
d'escacs de Puigdemont i Rajoy
"La partida del president Puigdemont és més
estratègica. És una partida de desgast, de gota malaia dirigida a Espanya i als
observadors internacionals"
per Josep M. Torrent26 d'
Abril 2016 a les 19.45 h
Podria donar la sensació que la reunió de la
setmana passada entre el president de Catalunya, Carles Puigdemont, i el
d'Espanya, Mariano Rajoy, va ser el primer pas per començar a plegar veles
en les aspiracions sobiranistes. I podria donar la sensació que la reunió
anunciada per aquesta setmana entre els vicepresidents de Catalunya, Oriol
Junqueras, i d'Espanya, Soraya Sáenz de Santamaria, és la confirmació de tot
plegat. Si no és aquesta la voluntat última de la trobada, quina és? Quina
necessitat té el president Puigdemont d'encetar una ronda de contactes
institucionals amb un govern central en funcions que no vol sentir a
parlar de sobiranismes, ni de drets a decidir, ni de referèndums? A on porta
aquesta maquiavèl·lica partida d'escacs?
El president de la postautonomia a la
preindependència no podia esperar cap mena d'acord amb un president en funcions que
massa sovint sembla que condueix l'Espanya que transita d'un estat
constitucional a un de preconstitucional. Ei, que no parlo de cap Espanya
franquista ni res que s'hi assembli. He escrit moltes vegades que Adolfo
Suárez, tot i venir del Movimiento, va ser el polític que més va saber
interpretar els nous aires que bufaven després de la mort de Franco i
va liderar una transformació política trencadora. Tan és així que,
quan encara no hi havia Constitució, va propiciar el retorn del president de la Generalitat a
l'exili, Josep Tarradellas, el legítim dipositari de
l'única institució republicana que va resistir la dictadura. Per tant, quan dic
preconstitucional em refereixo a la interpretació cada cop més
restrictiva, coercitiva i curta d'una norma que també es podria llegir en clau
confederal, tal i com van fer els primers legisladors.
Puigdemont i Rajoy juguen una partida d'escacs on, curiosament, no competeixen solament entre ells sinó contra tots els altres. La partida del president Rajoy és més aviat tàctica. Sabent com sabia que al líder del PSOE, Pedro Sánchez, li resultava impossible articular una majoria que el catapultés a La Moncloa, confirmació que ja s'ha produït, i que porta a unes noves eleccions generals-- tenia molt interès en visualitzar que Espanya, ara mateix, té un govern que no és del PSOE, ni del PSOE+C's, ni del PSOE+Podemos+tota la resta, sinó que és un govern del PP. A Rajoy, després de tantes setmanes sabàtiques aquesta constatació el tornava a posar en circulació política.
La partida del president Puigdemont, en canvi, és més estratègica. És una partida de desgast, de gota malaia dirigida a Espanya i als observadors internacionals. És una partida que perseguia --amb un èxit notable-- trencar el cordó sanitari, l'aïllament que bona part dels partits espanyols volien imposar a la seva persona i al govern que representa. L'entrevista amb Rajoy era la culminació de l'estratègia. Abans havia aconseguit que la resta de líders els visitessin al Palau de la Generalitat. La seva anada a La Moncloa només podia interpretar-se com la primera victòria estratègica d'un govern que ha posat la proa cap a la república catalana.
Puigdemont i Rajoy juguen una partida d'escacs on, curiosament, no competeixen solament entre ells sinó contra tots els altres. La partida del president Rajoy és més aviat tàctica. Sabent com sabia que al líder del PSOE, Pedro Sánchez, li resultava impossible articular una majoria que el catapultés a La Moncloa, confirmació que ja s'ha produït, i que porta a unes noves eleccions generals-- tenia molt interès en visualitzar que Espanya, ara mateix, té un govern que no és del PSOE, ni del PSOE+C's, ni del PSOE+Podemos+tota la resta, sinó que és un govern del PP. A Rajoy, després de tantes setmanes sabàtiques aquesta constatació el tornava a posar en circulació política.
La partida del president Puigdemont, en canvi, és més estratègica. És una partida de desgast, de gota malaia dirigida a Espanya i als observadors internacionals. És una partida que perseguia --amb un èxit notable-- trencar el cordó sanitari, l'aïllament que bona part dels partits espanyols volien imposar a la seva persona i al govern que representa. L'entrevista amb Rajoy era la culminació de l'estratègia. Abans havia aconseguit que la resta de líders els visitessin al Palau de la Generalitat. La seva anada a La Moncloa només podia interpretar-se com la primera victòria estratègica d'un govern que ha posat la proa cap a la república catalana.
Puigdemont -i tot l'equip polític- van esvair
l'ombra d'un bloqueig diplomàtic reunint-se amb una quinzena d'ambaixadors (Itàlia,
Suïssa, Irlanda, Canadà...) i després amb tots els dirigents espanyols, entre
ells el president del govern. Fins i tot, va aconseguir que després de la
trobada a La Moncloa sortís el mateix Rajoy a explicar com havia anat, fet
inusual i que solament es produeix quan es reuneix amb dirigents
estrangers.
El joc d'escacs dels presidents també és traslladable als vicepresidents. Només hi ha un matís, Junqueras i Sáenz de Santamaria, a més de fer gestos hauran de parlar del mentrestant. I el mentrestant es diu sostre de dèficit i, sobretot, recursos per governar la Generalitat. Per tant, Puigdemont i Junqueras pleguen veles amb les seves reunions amb el president i la vicepresidenta d'Espanya? Està clar que no.
Hi juguen a escacs. I de moment, no sembla que hagin perdut el domini de les seves peces sobre el tauler. En pocs mesos, el president Puigdemont ha passat de ser el líder d'un país aïllat a ser el màxim dignatari d'un país en marxa que marca l'agenda política d'Espanya i que ha estat reconegut per tothom. I tot això movent peça a peça els seus peons, gesticulant molt i governant poc. És a dir, fent política.
El joc d'escacs dels presidents també és traslladable als vicepresidents. Només hi ha un matís, Junqueras i Sáenz de Santamaria, a més de fer gestos hauran de parlar del mentrestant. I el mentrestant es diu sostre de dèficit i, sobretot, recursos per governar la Generalitat. Per tant, Puigdemont i Junqueras pleguen veles amb les seves reunions amb el president i la vicepresidenta d'Espanya? Està clar que no.
Hi juguen a escacs. I de moment, no sembla que hagin perdut el domini de les seves peces sobre el tauler. En pocs mesos, el president Puigdemont ha passat de ser el líder d'un país aïllat a ser el màxim dignatari d'un país en marxa que marca l'agenda política d'Espanya i que ha estat reconegut per tothom. I tot això movent peça a peça els seus peons, gesticulant molt i governant poc. És a dir, fent política.
Moderats i independentistes
Moderats i independentistes
Agustí Colomines
27/10/2013
“No tots els
moderats som partidaris de la tercera via, perquè, d’entrada, som
independentistes. I som moderats perquè creiem en la democràcia i en el pacte
per exercir el dret de decidir.”
La Vanguardia va
publicar ahir un editorial, “¿Quién teme a los
moderados?”, que
és d’aquells que pretenen marcar l’agenda política. És ben legítim.
Tots els diaris del món ho intenten, per bé que no sempre ho aconsegueixin. El
diari barceloní darrerament ha errat en les seves apostes polítiques. Deu ser
perquè no hi ha cregut de veritat o bé perquè les ziga-zagues en política no
tenen el mateix efecte que el sistema tiki-taka té en el futbol. En política es
perd el control del temps i de l’espai quan l’actitud és erràtica.
La història de 'La
Vanguardia' és la història de les classes dirigents catalanes, les quals, per
cert, no sempre han estat ni prudents ni moderades. Al contrari, han atiat el foc de la
violència i la rebel·lió amb el mateix empeny que ho feien les organitzacions
anarcosindicalistes o extremistes. La valuosa hemeroteca del diari —ara
accessible per a tothom— conté tota mena de proves del que dic. Només cal posar
al cercador uns quants noms, més enllà del sempre recurrent i amable Gaziel.
També s’hi poden trobar articles de personatges, diguem-ne, més inquietants,
com Fernando Valls Taberner, pare dels Valls-Taberner Arnó que després de la
Guerra van acabar controlant, juntament amb les famílies catalanes Millet,
Carceller i Biosca, el Banco Popular Español. D’aquest eminent medievalista és
un article del 15 de febrer de 1939, d’abans per tant que acabés oficialment la
Guerra Civil, força conegut però només citat en aquella part que dóna sentit al
títol, “La falsa ruta”:“Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado
en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el
nacionalismo catalanista”.
No és un article, és
un ditirambe per exaltar la Catalunya espanyola sota el règim de Franco i
culpar el catalanisme —aquell mateix catalanisme que ara tothom posa d’exemple
del seny i la moderació catalanes— de tots els mals de la Catalunya i l’Espanya
en guerra: “El catalanismo no logró casi nunca dejar de presentar una
significación partidista; ni alcanzó a abandonar a tiempo unos derroteros que a
la postre han conducido al país a la ruina. Nadie puede hoy honradamente dejar
de confesar que, en fin de cuentas, el catalanismo, al término de su
trayectoria, se ha vuelto contra Cataluña; y que incluso lo que un tiempo pudo
tener de generosa aspiración renovadora, en medio de la general decadencia, lo
que tuvo también de idealidad, desviada sin duda, pero llena, de ingenuas
ilusiones, lo que haya representado en cuanto a anhelos de reforma y de
perfección, bien que exaltados y turbulentos, todo ello ha sido
ignominiosamente prostituido y sacrificado en estos últimos años. Lo que, en
medio de la equivocación general, hubiera en él de nobles ansias renovadoras y
de esencias tradicionales, ha sido muerto últimamente por los corifeos
separatistas, y a consecuencia de ello el catalanismo es hoy un cadáver. Para
el bien de Cataluña y de España entera no lo podemos de ningún modo dejar
insepulto”.
Amb un diagnòstic tan
sever, l’antic diputat de la Lliga Catalana arribava a un conclusió que sí que
era històricament injusta i del tot falsa, atès que el cop d’Estat fou
responsabilitat exclusiva dels militars i no pas de les autoritats civils
catalanes o espanyoles, una tesi, per cert, que només sostenen els historiadors
i publicistes franquistes. El remei que proposava Valls Taberner era tan simple
com irreal: “Hay que liquidar, pues, un pasado equivocado, y en sus resultados
desastroso; hay que reemprender el camino, volviendo al buen sendero. Cataluña
es una realidad viva y no un prejuicio tendencioso; y para restaurar su vida y
redimirla y dignificarla de verdad sólo hay un camino: despojarla de
sectarismos, de mezquindades y de encogimientos, devolverle el buen sentido,
librarla de megalomanías y de emperezamientos, de disipaciones y de
frivolidades, de chavacanerías [sic] y de ridiculeces, y hacerla andar con fe,
con amor y con el mejor espíritu por la ancha vía triunfal de la Nueva
España, hacia un destino común lleno de promesas y de esplendores, de
gloria auténtica y de progreso positivo”.
O Valls Taberner era
un modern a l’ample o bé els raonaments que s’esgrimeixen avui dia contra el
catalanisme sobiranista són tan antics, arnats i rebregats com ho eren els d’un
intel·lectual tenallat per la por, les sagnants lluites ideològiques i la
profunda decepció política que li havia provocat la República. Valls Taberner
va voler trobar la palla en l’ull del catalanisme sense reconèixer que la biga
de la dictadura que ell defensava impactava contra el règim constitucional
republicà per destruir la democràcia. Diguem les coses pel seu nom, oi? I és
que falsa ruta del catalanisme nacionalista havia sigut, segons Valls
Taberner, la seva deriva separatista. Així doncs, la
guerra ja no era la conseqüència directa del cop d’Estat sinó que havia estat
covada en els ambients que havien volgut anar massa enllà. Culpabilitzar el
catalanisme era més fàcil que culpabilitzar els immobilistes i els extremistes
de veritat, de dreta o d’esquerra. Era l’explicació adequada per explicar el
fracàs d’un moviment polític que, per damunt de tot, havia estat un dels grans
factors de modernització del país i fins i tot de l’Estat. No ho dic jo. M’ho
va explicar meravellosament bé l’historiador madrileny Vicente Cacho Viu, que
va ser professor meu d’Història de Catalunya quan ell era catedràtic a la
Universitat de Barcelona.
El catalanisme ha
estat modernitzador i, també, almenys en el seu tronc central, el principal
impulsor del moderantisme. I en aquest sentit és com cal reivindicar-lo, perquè sinó ningú no
podrà entendre per què som on som i per què ha tingut el suport de tanta gent
durant tants anys i, a més, per què ha impregnat ideologies tan diverses, que
van del comunisme a la democràcia cristiana. Al marge d’aquest
catalanisme transversal només n’han quedat aquells que han negat la nació
catalana i n’han volgut fer desaparèixer els trets identitaris, el que inclou
els lerrouxistes, els faistes i els franquistes. Però que el
catalanisme hagi estat moderat, dialogant i pactista durant anys no ha
comportat que fos ben rebut a Espanya. Hi ha molta i bona literatura històrica
sobre els intents d’establir alguna mena d’aliança entre l’Espanya intel·ligent
i il·lustrada i el catalanisme. Aquesta mateixa literatura demostra que
tots els intents han acabat en fracassos sonats o bé, com va passar durant la
darrera transició, en una claudicació catalanista que va haver d’acceptar tant
si com no bou per bèstia grossa. Als moderats d’aleshores els va
semblar que recuperar una autonomia limitada era el preu calia pagar per
consolidar la democràcia. Quan s’ha volgut fer un salt endavant, el 2006, la
reacció espanyola va ser furibunda. I aquí va començar la transformació
del catalanistes moderats en moderats sobiranistes.
El desconcert de 'La
Vanguardia' és genealògic. Arrenca de la naturalesa mateixa del que ha estat
aquest diari en la història de Catalunya. Van errar en el passat i poden tornar
a errar en el present perquè potser no entenen que la moderació no és a les
seves mans ni vol dir, necessàriament, claudicació. Que el catalanisme
s’hagi desplaçat cap a l’independentisme, o almenys cap a la solució
sobiranista per damunt de l’autonomista, no el fa més radical; simplement el
transforma.Arribar a la conclusió que l’autonomisme ja no és cap solució i
que l’única via possible és dotar Catalunya d’estructures d’Estat pròpies i no
pas prestades (que van i vénen segons l’humor i les majories parlamentàries
espanyoles), no és cap mostra de radicalisme. Al contrari, és la
visualització del seny català per continuar defensant una Catalunya moderna,
econòmicament pròspera i nacionalment competitiva en el món de la
globalització. El president Artur Mas no s’ha begut l’enteniment, ni
és un buròcrata moderat que de sobte ha esdevingut el cap dels irredempts per
les males influències d’ERC. Això és un d’aquells gags de Polònia que només fa
riure els babaus.
L’1 de desembre de
2012 —després de les eleccions, per tant—, vaig publicar un editorial en el web
de la Fundació CatDem titulat “Els moderats i la
independència”, que
no va agradar a ningú perquè hi deia coses com aquesta: “La majoria política
que demanava el MHP Artur Mas no s’ha assolit perquè els moderats s'han
refugiat en altres opcions i una altra franja, menor de la que es diu, s'ha
sentit còmode amb ERC. Que els moderats hagin decidit no refiar-se del
procés sobiranista encapçalat per Mas és un símptoma que el control de la
velocitat és vital. Les presses debiliten el sobiranisme. Ara cal fer
una parada per refer l'aliança amb els moderats que tenen clara la catalanitat
per bé que no siguin independentistes. S'equivoquen els que expliquen la
davallada de CiU pel refús dels electors a les polítiques de contenció
econòmica o bé a les declaracions d’algun dirigent de la federació. Són molts
menys dels que ERC voldria. El problema són els moderats que han
dubtat. Cal convèncer-los com sigui perquè llavors la independència
sí que serà imparable.” La qüestió avui és la mateixa: obtenir el
control del temps.
Després de la Via Catalana i de la perllongada mobilització sobiranista davant l’immobilisme espanyol, l’únic retret que ens podem fer és que de vegades els de la pressa persisteixen a voler debilitar el líder dels moderats, que no pot ser ningú més que el president Mas, amb actituds i reivindicacions impossibles. Quina importància té fixar una data si l’has de pactar, si es vol fer bé, amb l’Estat? Per què la governabilitat de Catalunya depèn d’una data i una pregunta quan, de moment, el govern espanyol té enrocat al català? És el suport a Mas el que debilitarà la intransigència espanyola i farà inútil les terceres vies que tampoc no atenen a Madrid.
Després de la Via Catalana i de la perllongada mobilització sobiranista davant l’immobilisme espanyol, l’únic retret que ens podem fer és que de vegades els de la pressa persisteixen a voler debilitar el líder dels moderats, que no pot ser ningú més que el president Mas, amb actituds i reivindicacions impossibles. Quina importància té fixar una data si l’has de pactar, si es vol fer bé, amb l’Estat? Per què la governabilitat de Catalunya depèn d’una data i una pregunta quan, de moment, el govern espanyol té enrocat al català? És el suport a Mas el que debilitarà la intransigència espanyola i farà inútil les terceres vies que tampoc no atenen a Madrid.
Per dir-ho ras i curt.
No tots els moderats som partidaris de la tercera via, perquè, d’entrada, som
independentistes. I som moderats perquè creiem en la democràciai en el pacte
per exercir la democràcia que s’ha de traduir en el permís governamental per
exercir el dret a decidir, que és sinònim d’autodeterminació. I som
moderats, també, perquè ens reivindiquem del catalanisme popular que ha
sostingut tot el que una vegada i una altra, sigui després d’una guerra, sigui
amb motiu d’una crisi econòmica, es vol fer passar com una falsa ruta que només
ens genera desgràcies. El catalanisme va ser víctima, certament, dels extrems
en una època que l’historiador Eric Hobsbawm va anomenar així: dels
extrems. Ara també podria ser-ne víctima, però l’extrem aquest cop no
és l’extremisme ideològic, sinó l’immobilisme, incloent-hi l’unionisme
vitaminat que cada dia s’aparta més del dret de decidir. En quin
període de la història de Catalunya s’ha intentant resoldre democràticament el
plet català sense condicionants de cap mena? Aquesta és la pregunta que
s’haurien de fer els partidaris de la tercera via. La incorporació dels
moderats al sobiranisme ha convertit en majoritari un independentisme que en
altres temps era minoritari. Hi ha moderats que encara dubten,
d’acord. Però el preu per esperar-los no pot ser mai reprendre la cantarella de
la falsa ruta. Fóra un error i situaria Catalunya al caire de l’abisme i de la
marginalitat. Cal controlar el temps, és clar que sí, i els arguments i també
la governabilitat. I aquí és on convindria que aprenguessin la lliçó de la
història ERC i CiU. Si el procés sobiranista aixeca reticències és perquè de
vegades es tenyeix de partidisme. Però això ja són figues d’un altre paner.
Potser si ERC hagués entrat al Govern des del primer dia i CiU hagués fet de
partit moderat i independentista sense fer seguidisme dels republicans, ara
probablement estaríem en una altra conjuntura, més robusta interiorment, encara
que la relació amb el govern central fos igual de dolenta.
La tercera via no
és de cap manera l’única opció que demana diàleg i pacte, que és la tesi de
l’editorial de La Vanguardia. El president Artur Mas ha reclamat aquest diàleg per canviar la
relació amb Espanya des del 2010. Ho va fer amb la proposta
de pacte fiscal quan la majoria d’empresaris que ara es posen a recer de la
tercera via li van girar l’esquena. I ho fa en aquests moments quan reclama
negociació i diàleg per poder consultar el poble català —majoritàriament
sobiranista si mirem la correlació de forces al Parlament— sobre el seu
futur. Es pot ser moderat i independentista, doncs. És el
govern espanyol qui tem els moderats, perquè per primera vegada en la història
contemporània de Catalunya es podria produir un canvi “radical” sense cap mena
de violència, si descomptem els insults de la caverna mediàtica espanyola i
catalana. Per acabar l’article amb la mateixa figura retòrica que empra
l’editorialista de La Vanguardia: si els moderats independentistes som tan
combatuts és perquè és un senyal inequívoc que anem pel bon camí.
Agustí Colomines
26/04/2016. Lluís Falgàs.
Cánovas i Sagasta. Enllaços a articles sobre el 27-S i sobre el 20-D.
Benvolguts,
Avui és el dia que els
polítics espanyols decideixen com volen acabar la partida de pòquer que varen
començar el 20-D, mentre se’n reien dels problemes
que teníem els catalans per investir president i formar govern, rialles que
venien des del 27-S quan l’independentisme havia
guanyat les eleccions a Catalunya amb el següent resultat:
Nosaltres ho vàrem
resoldre el 9 de gener d’enguany.
El periodista Luís Falgàs
coneix la psicologia dels espanyols pel que demostra en aquest curt escrit.
26 abril 2016 2.00 h
Cánovas i Sagasta
Lluís Falgàs –
A Espanya mai hi ha hagut cultura real de pacte entre els dos partits majoritaris
Tot fa
pensar que no es complirà el desig públic de
Felipe González: “Un dels dos grans partits haurà de deixar governar l'altre.” Aquest fet pot
passar a Alemanya. A Espanya, s'ha fet
impossible. Malgrat els precs de González, de les empreses de l'Íbex
i de la Unió Europea, entre
d'altres. Des de les eleccions del 20-D s'han vist
mínimes possibilitats de fer realitat un acord entre el PP i el PSOE, sovint condicionat al fet que un dels dos candidats
renunciés. Ni Rajoy ni Sánchez han plegat i, si no hi ha cap
daltabaix en els respectius partits, ambdós aspiraran a ser novament candidats
el 26 de juny. Aquest fet pot provocar que el resultat dels dos partits
majoritaris acabi sent el mateix del 20-D, amb variacions per
menys participació.
A Espanya mai hi ha
hagut cultura real de pacte entre els dos partits majoritaris. Només s'han alternat els papers –hi ha tres mil càrrecs en espera
que guanyin els uns o que guanyin els altres–. En cas d'haver-hi un pacte, els càrrecs
també s'haurien de dividir –mil cinc-cents del PP i mil cinc-cents del PSOE–. El País Basc va ser l'excepció.
Ara, Rajoy i Sánchez ni es parlen i per buscar sinergies entre el PP i el PSOE
s'han de remuntar al conservador Antonio
Cánovas del Castillo i al liberal Mateo Sagasta (ambdós tenen un bust al
passadís del Congrés). Al segle XIX (1885) van
signar el Pacte del Pardo perquè
consideraven amenaçada l'estabilitat arran de la mort del monarca de l'època.
El problema per al ciutadà d'un acord entre el PP
i el PSOE no són els dos personatges. Ara mateix són incompatibles.
ANNEX. Apunts Reflexions sobre 27-S i 20-D:
ENQUESTES. ELECCIONS /
27-S
ENQUESTES. ELECCIONS /
27-S
ENQUESTES. ELECCIONS /
27-S
ENQUESTES. ELECCIONS /
27-S
ENQUESTES. ELECCIONS /
27-S
ENQUESTES. ELECCIONS / 20-D
ENQUESTES. ELECCIONS /
20-D
ENQUESTES. ELECCIONS /
20-D
ENQUESTES. ELECCIONS /
20-D
ENQUESTES. ELECCIONS /
20-D
ENQUESTES. ELECCIONS /
20-D
ENQUESTES. ELECCIONS /
20-D
ENQUESTES. ELECCIONS /
20-D
ENQUESTES. ELECCIONS /
20-D
ENQUESTES. ELECCIONS /
20-D
ENQUESTES. ELECCIONS /
20-D
ENQUESTES. ELECCIONS /
20-D
ENQUESTES. ELECCIONS /
20-D
27/04/2016. Andreu Barnils. La City de
Londres, explicada per un corresponsal de guerra
La City de
Londres, explicada per un corresponsal de guerra
Joris Luyendijk es trasllada al cor del
capitalisme europeu i fa parlar als banquers en primera persona al llibre
'Nedant entre taurons' (Empúries)
Per: Andreu Barnils
Joris
Luyendijk, antropòleg de formació, era corresponsal de
guerra al Pròxim Orient fins que se’n va avorrir. Aleshores es va traslladar a
la City de Londres. Tenia l’objectiu d’explicar un dels cors del capitalisme
des de dins. Com a bon antropòleg, es va centrar més en les històries personals
dels banquers que no pas en els aspectes tècnics de la banca. Com van viure el
crac del 2008? Poden dormir a la nit? El resultat és el llibre ‘Nedant
entre taurons‘ (Empúries), que s’acaba de publicar. Luyendijk
va ser ahir a Barcelona per a presentar aquest llibre a la Borsa de Barcelona.
I només d’entrar-hi va quedar atrapat a l’ascensor durant tres quarts. Un error
del sistema més. Finalment, a la tercera planta de l’edifici del passeig de
Gràcia, va oferir una conferència de premsa interessantíssima davant una
quinzena de periodistes. Aquesta és la transcripció editada d’allò que va dir
després d’haver nedat entre taurons:
«Jo em pensava que els banquers eren el mal.
Monstres. He vist que no. Són éssers humans. És el sistema, que és monstruós. I
hem comès un error anant-los a atacar. La idea del film ‘Wolf of Wall
Street’, que els banquers són psicòpates, cocaïnòmans, van de
putes, i són addictes al joc, no és el problema. El problema és que el
sistema, fins i tot quan tothom actua de manera racional, i dins la llei, acaba
en una crisi terrible. L’explicació de per què tan pocs banquers han anat a la
presó és perquè la majoria de coses que feien eren legals. Aquí el problema no
són les persones, és el sistema.»
«Quin és el gran problema d’Europa ara mateix? El
financer. I els banquers hi juguen un paper clau. Doncs no en sabem
pràcticament res. Per això he escrit les històries a través dels ulls dels
banquers. Gent que t’explica què és això de la City de Londres. Un lloc on et
poden acomiadar en cinc minuts. Tornes d’esmorzar i el teu col·lega ja no hi
és. Arribes a la feina al matí i la targeta de seguretat no et funciona. Doncs
cinc minuts més tard truques a la parella: potser haurem de vendre’ns la casa.
Les històries personals són molt més interessants que no pas dir què són les
‘swaps’. Per què algú en un banc arrisca la feina per parlar amb mi, un
periodista? Doncs perquè no són tan sols banquers, també són ciutadans. Alguns
volen defensar-se, alguns altres volen fer sonar l’alarma. Tothom té una
motivació per parlar.»
«El que m’ha sorprès més és que el sector financer
és molt més perillós que no em pensava. Molta gent de dins dels bancs m’han dit
que l’any 2008, quan la crisi va explotar, van trucar a la parella per dir-los
coses com ara aquestes: compra tant menjar com puguis, treu tots els diners del
banc i compra or; prepara els nens, ens n’anem cap al camp. Fins i tot hi ha
informacions de banquers que van comprar armes. De què tenien por? Que el
subministrament no arribés als supermercats, a les gasolineres o a les
farmàcies. Ni menjar, ni gasolina, ni medicines. Estaven realment aterrits que
passés una cosa així. Més endavant, funcionaris de la UE d’alt rang expliquen
que va anar de poc que no passa. De ben poc. I als EUA Paulson, el ministre de
Finances, parlava per telèfon amb la seva dona, i ella li llegia la Bíblia. No
sabien què fer. Hem creat un sistema econòmic que quan es col·lapsi arrasarà
tota la societat. Uns quants dies, segur. I per això els polítics no van poder
fer res més sinó dir als bancs: tranquils, nosaltres ens encarreguem del vostre
deute.»
Quin és el gran problema d'Europa ara mateix? El
financer. I els banquers hi fan un paper clau. Doncs no en sabem pràcticament
res. Per això he escrit les històries a través dels ulls dels banquers
«I ara ens preguntem: pot tornar a passar? Doncs
ja ha tornat a passar. Dos anys després de Lehman Brothers, els bancs van dir:
hem deixat tants diners a Grècia que si li reclamem tots els deutes tornarem a
ser al mateix punt. Per tant, els polítics van dir als bancs, d’acord, us hem
de tornar a salvar. Però aquesta vegada no us podrem donar els diners
directament. Nosaltres ens ocupem del deute i farem que els ciutadans, amb els
seus imposts, us paguin a vosaltres. Per tant, no pregunteu si pot tornar a
passar. Ja ha tornat a passar. No han rescatat Grècia, han rescatat els
bancs. No el 100%, però gairebé. Les causes de veritat no s’han
solucionat i ens encarem a una amenaça molt gran.»
«El gran canvi hauria de ser la responsabilitat
personal. Ara mateix els banquers donen molts crèdits a gent que vol comprar
cases, a Espanya. I cada any tens un ‘bonus’ per haver-ne col·locat tants. De
sobte, la bombolla peta. Però ai, ara el banquer que havia rebut un ‘bonus’, no
rep un ‘malus’. No ha de tornar res. Has causat tot aquest mal, però el mal el
paguen els altres? Si les recompenses són personals, els càstigs també haurien
de ser personals. Faig moltes conferències a banquers, i quan els dic això
tussen i remuguen. ‘Som banquers, anem mudats, anem a escoles d’elit… I, amic,
ni rebem càstigs ni anem a la presó.’ I potser no, que no haurien d’anar a la
presó. Però haurien de pagar-ne el preu. N’és un exemple Jérôme Kerviel, que
tot sol va perdre 4,9 bilions d’euros de Société Générale. La justícia francesa
va multar-lo amb 4,9 bilions d’euros. Ha de viure en una casa molt senzilla,
treballar, i tot allò que guanyi per sobre del salari mínim ha de donar-ho a
Société Générale. Això és el que s’hauria de fer amb els banquers culpables.»
A Londres, hi he trobat el catolicisme sense
infern. Si ets un banc, no cauràs mai. És molt estrany! És com jugar a la
ruleta russa amb el cap d'un altre
«A Londres, hi he trobat el catolicisme sense
infern. Si ets un banc, no cauràs mai. És molt estrany! És com jugar a la
ruleta russa amb el cap d’un altre. Ben mirat, es podria argumentar que el 2008
no demostra que el capitalisme vagi equivocat: demostra que sense capitalisme
tens això. Després del 2008, n’hem vist caure cap, de banc? Amb prou feines. De
fet, si això és capitalisme, què és socialisme? El cor del nostre sistema
financer viu en el socialisme. Sí, tornem al socialisme, quan els del Kremlin
menjaven caviar. Aquests dies, quan parlo amb polítics, tot es fa tan estrany!
Els Verds, per exemple, et diuen que hem de tenir capitalisme i que els bancs
caiguin. Uau, verds capitalistes. I després parles amb els liberals i et diuen:
‘Això no és realista. L’estat ha d’ajudar els bancs.’ Uau. Mira què diuen els
liberals. Ens han fet creure que el problema són els banquers, no els bancs, i
que tenim un sistema capitalista. Si visquéssim en un sistema capitalista no
hauria sobreviscut ni un banc.»
«Per al cervell humà, la cosa més difícil és
acceptar que gent que està bé pugui obtenir resultats pèssims. Anava a les
entrevistes i pensava: ‘Sí, sí, tu ets tan banquer com jo. Però treballes en un
sistema que produeix efectes terribles. I és molt difícil de fer-te’n
responsable perquè n’ets una petitíssima part.’ La meva impressió sobre els
banquers sí que ha millorat. Enormement. Jo venia de la idea de ‘Wolf of Wall
Street’, o ‘American Psicho’, i no. El problema és que moltes coses que odiem
dels bancs són legals. Per això crec que ens hem de centrar a millorar la llei.
I aleshores la gent millorarà sola.»
A la City els bancs comencen essent 50% homes i
50% dones. Però quan la gent té 45 anys, no en queda cap, de dona. He sentit
històries de banqueres que parlaven de feina per telèfon durant el part!
«Una tercera part de les entrevistes que he fet
són amb dones. A la City els bancs comencen essent 50% homes i 50% dones.
Però quan la gent té 45 anys, no en queda cap, de dona. És tan competitiu, que
només que agafis una baixa maternal de dues setmanes, ja n’hi pot haver prou
per a no tornar. He sentit històries de banqueres que parlaven de feina per
telèfon durant el part! Hi ha aquella pregunta: ‘Què hauria passat si en lloc
de Lehman Brothers haguessin estat Lehman Sisters? Doncs la persona de més rang
responsable de la seguretat del banc a Lehman Brothers era una dona. Hi ha,
crec, una fantasia: si poguéssim treure’ns de sobre els psicòpates, els
cocaïnòmans, els addictes al joc i els homes sí que aniríem bé! D’acord. Però
el problema no és la gent. El problema és el sistema. I trobaràs prou dones per
a tenir el mateix sistema. Et costarà més temps, de segur, però les acabaràs
trobant.»
«A la City crec que la meritocràcia és clau. La
vella City de Londres tenia molt més control social. Menys escàndols i menys
crisis. Però tots eren blancs, homes, heterosexuals, de classe mitjana i
cristians. Ara a la City he trobat marroquino-espanyols, algeriano-francesos,
turco-alemanys i aquests em diuen que a la City ‘és el primer lloc d’Europa on
sembla que no em jutgen pel color de la pell’. Jo he vist més minories a la
City que al periodisme. És un punt clau. Si ets negre, però els números són
bons, endavant. Si ets dona i ens portes bons números, endavant. I si ens
portes diners estafant pensionistes espanyols, i és legal, endavant! Si és
legal, endavant. D’això se’n diu amoralitat: que la teva ètica depengui de la
llei. La Bíblia, l’Alcorà, la Torà diuen que no facis als altres allò que no
voldries que et fessin. Això sí que és una manera de pensar moral. Si consideres
la gent part de la teva comunitat, no els vens productes tòxics. Si creus que
el pensionista podria ser ta mare, no vens productes tòxics. Però si només hi
veus una xifra a la pantalla, aleshores és molt temptador.»
«Puc passar per alt la pregunta de la
independència de Catalunya? Ha! Si et mires això de la independència, has de
mirar si tens els bancs sota control. En molts sentits, això marcarà més la
independència que no pas una bandera i un parlament. Fins i tot si els catalans
no arribeu a la independència, intenteu aixecar bancs locals. Si només teniu
bancs estrangers, aleshores la independència només és una bandera.»
Si et mires això de la independència, has de mirar
si tens els bancs sota control. En molts sentits, això marcarà més la independència
que no pas una bandera i un parlament.
«Després de cinc anys al Pròxim Orient volia una
cosa nova. Les notícies sempre són l’excepció de la regla. I això pot portar a
confusió. Al Pròxim Orient vaig aprendre que allà l’excepció són àrabs barbuts
i enfadats. Per tant, cada dia a les notícies surten àrabs barbuts i enfadats.
I al final pots arribar a creure que el món àrab es redueix a homes barbuts i
enfadats. El periodisme té un problema explicant el món tal com és. Perquè ens
centrem en les notícies, les novetats. Em vaig convèncer que com a escriptors
hem de centrar-nos en allò que és important, no en allò que és novetat. Crec
que al meu llibre no hi ha gaires novetats. Sí que és una nova manera
d’explicar una història.»
«I, per cert, crec que el periodisme té molt a
veure amb la banca. De fet, el meu llibre anterior parla d’això, i des del
Pròxim Orient: de com l’estructura et diu què pots dir i què no. Israel té unes
relacions públiques meravelloses. I els palestins, no. Dónes un minut a
l’israelià i un minut al palestí. L’israelià et donarà una resposta excel·lent.
Una resposta molt ben pensada i entrenada. El palestí et deixarà anar que ‘la
resolució 457 no és acceptable. I punt’. Tu has fet la teva feina. Has donat la
veu a tots dos. I els israelians en surten molt més ben parats. No és cap
conspiració, sinó l’estructura. Per això crec que el periodisme té tantes
similituds amb la banca. L’estructura. Fins i tot a la tele pública ara les
audiències són tan importants, que amb temes com aquest poden argumentar que no
tindrien audiència. Raons de ‘target’. Poc negoci. Això també és amoral. I no
només en periodisme. Hi ha tanta gent que m’ha dit que el llibre els recorda la
seva experiència! I són gent del sistema penitenciari, universitari, o de salut.
I això passa perquè la City és pertot arreu.»
27/04/2016. L'Hospitalet es declara ciutat
Borbònica amb els vots del PSC, PP i Ciudadanos.
27 D'ABRIL DE 2016 16:40 H
Ciudadanos amenaça el portaveu d’ERC, Antoni
Garcia, amb enprendre accions legals per algunes afirmacions del regidor
republicà contra la monarquia durant la defensa de la moció
El Ple de l'Ajuntament de L'Hospitalet de
Llobregat ha rebutjat aquest dimarts amb els vots del PSC, PP i Ciudadanos,
la moció d'ERC que instava el consistori a declarar l'Hospitalet de
Llobregat com a municipi republicà, retirar el retrat del rei del saló de Plens
i la Medalla d’or de la ciutat al rei Juan Carlos I i substituir el nom
de l’Avinguda de Joan Carles I de l’Hospitalet per un dels noms de reserva del
nomenclàtor de la Ciutat. Els regidors no adscrits de Guanyem que formen govern
amb el PSC, van votar en contra de la retirada de la imatge del Borbó i ERC,
ICV, CiU i la CUP van votar a favor de la moció. Durant el debat, Ciudadanos va
voler quartar la llibertat d’expressió del portaveu del grup municipal d’ERC,
Antoni Garcia, acusant aquest d’haver incorregut en un delicte d’injúries a la
corona per haver afirmat que la monarquia és una institució corrupte i
parasita.
En declaracions al directe.cat Garcia, ha lamentat
que el PSC que, suposadament, defensa els valors republicans voti en contra la
moció que insta a declarar l’Hospitalet municipi republicà.
El text de la moció:
Atès que la instauració de la monarquia a l'Estat espanyol no va ser fruit d’un procés democràtic, sinò que va ser imposada com a conseqüència directa d'una dictadura, basant la seva legitimitat en la decisió de Francisco Franco, de qui esdevé hereva. A la fi del franquisme el poble espanyol va ser privat de poder decidir el seu cap d'estat, en un procés de transició imperfecte, tutelat i que no va acabar de trencar amb el règim anterior.
Atès que els Borbons són responsables de la pèrdua de les llibertats nacionals que encara els catalans no hem recuperat, i són els representants d'una dinastia que ha estat protagonista d'etapes de repressió, prohibicions i persecució de la cultura catalana.
Atès que la monarquia és una institució desfasada i anacrònica, i que representa uns valors completament allunyats del principi d'igualtat entre ciutadans, aprofitant el blindatge constitucional per mantenir privilegis d'aforament i immunitat davant la llei, que empara i ha fomentat en el seu entorn conductes opaques i proclius a la corrupció.
Atès que l'any 1996 l’Ajuntament de l’Hospitalet va decidir donar la medalla d’or de la ciutat al rei Juan Carlos I, “com a reconeixement de la seva tasca i trajectòria”. Una trajectòria marcada pels escàndols i els casos de corrupció en el seu entorn més directe.
Atès que el mes d'abril del passat any 2015 el Ple de l'Ajuntament de l'Hospitalet va aprovar una moció en favor de la República, que reclamava el dret de la ciutadania a escollir lliurement el seu cap d'Estat.
Atès que a Catalunya, després de les eleccions del 27S i fruit de la massiva i constant mobilització social dels darrers anys, s'ha iniciat el camí cap un procés constituent de la República Catalana.
Atès que els ciutadans de l’Hospitalet és caracteritzen per estar compromesos amb els valors republicans com la igualtat d’oportunitats, la llibertat, la solidaritat i la justícia social.
El grup Municipal d’ERC proposa els següents acords:
PRIMER.- La retirada del retrat del rei del saló de Plens.
SEGON.- Declarar l'Hospitalet de Llobregat com a municipi republicà.
TERCER.- Retirar la Medalla d’or de la ciutat al rei Juan Carlos I.
QUART.- Substitució de nom de l’Avinguda de Joan Carles I de l’Hospitalet per un dels noms de reserva del nomenclàtor de l’Hospitalet.
CINQUÈ.- Donar trasllat d’aquesta moció als diferents grups del Parlament de Catalunya
El text de la moció:
Atès que la instauració de la monarquia a l'Estat espanyol no va ser fruit d’un procés democràtic, sinò que va ser imposada com a conseqüència directa d'una dictadura, basant la seva legitimitat en la decisió de Francisco Franco, de qui esdevé hereva. A la fi del franquisme el poble espanyol va ser privat de poder decidir el seu cap d'estat, en un procés de transició imperfecte, tutelat i que no va acabar de trencar amb el règim anterior.
Atès que els Borbons són responsables de la pèrdua de les llibertats nacionals que encara els catalans no hem recuperat, i són els representants d'una dinastia que ha estat protagonista d'etapes de repressió, prohibicions i persecució de la cultura catalana.
Atès que la monarquia és una institució desfasada i anacrònica, i que representa uns valors completament allunyats del principi d'igualtat entre ciutadans, aprofitant el blindatge constitucional per mantenir privilegis d'aforament i immunitat davant la llei, que empara i ha fomentat en el seu entorn conductes opaques i proclius a la corrupció.
Atès que l'any 1996 l’Ajuntament de l’Hospitalet va decidir donar la medalla d’or de la ciutat al rei Juan Carlos I, “com a reconeixement de la seva tasca i trajectòria”. Una trajectòria marcada pels escàndols i els casos de corrupció en el seu entorn més directe.
Atès que el mes d'abril del passat any 2015 el Ple de l'Ajuntament de l'Hospitalet va aprovar una moció en favor de la República, que reclamava el dret de la ciutadania a escollir lliurement el seu cap d'Estat.
Atès que a Catalunya, després de les eleccions del 27S i fruit de la massiva i constant mobilització social dels darrers anys, s'ha iniciat el camí cap un procés constituent de la República Catalana.
Atès que els ciutadans de l’Hospitalet és caracteritzen per estar compromesos amb els valors republicans com la igualtat d’oportunitats, la llibertat, la solidaritat i la justícia social.
El grup Municipal d’ERC proposa els següents acords:
PRIMER.- La retirada del retrat del rei del saló de Plens.
SEGON.- Declarar l'Hospitalet de Llobregat com a municipi republicà.
TERCER.- Retirar la Medalla d’or de la ciutat al rei Juan Carlos I.
QUART.- Substitució de nom de l’Avinguda de Joan Carles I de l’Hospitalet per un dels noms de reserva del nomenclàtor de l’Hospitalet.
CINQUÈ.- Donar trasllat d’aquesta moció als diferents grups del Parlament de Catalunya
NOTÍCIES RELACIONADES
- Ciudadanos proposa trencar la convivència a l’Hospitalet esmicolant el
català 21.04.2016.
- La Legión desafía l'Ajuntament de l'Hospitalet 25.03.2016.
- Tornaran els crits de “Viva Espanya i viva la legión” als carrers de
l’Hospitalet i Palafolls aquesta Setmana Santa? 18.03.2016.
21/04/2016. Ciudadanos proposa trencar la
convivència a l’Hospitalet esmicolant el català.
21 D'ABRIL DE 2016 05:00 H
La formació tira d’hipocresia i de cinisme a
l’hora de proposar la retolació “al menys en castellà” de la senyalització
viària a l’Hospitalet de Llobregat
( 8 vots
)
El portaveu de Ciudadanos a l’Hospitalet de
Llobregat, Miguel García, ha comunicat als mitjans que la seva formació
proposarà una moció al proper ple per a “homologar la senyalització viària i adaptar-la al català i al
castellà”.
Ciudadanos pretén transformar l'"STOP"
en un "PARE"
COMPARTEIX
URL curta
Ciudadanos endega la campanya més barroera
possible, la de la hipocresia demanant quelcom que no ha aplicat mai a favor
del català
Aquesta és una passa més en la croada del partit d’Albert Rivera i Inés Arrimadas contra la llengua catalana. El portaveu de la formació taronja a l’Hospitalet de Llobregat, Miguel García, defensa la seva postura dient que “segons l’Estatut de Catalunya i la Llei de Tràfic, Circulació de Vehicles a Motor i Seguretat Vial, els senyals han d’expressar-se almenys en castellà”. Tant Ciudadanos com el Partit Popular han obviat la llei quan s’ha tractat de les retolacions en els establiments comercials. La llei també es molt clara en aquest sentit: “Les persones consumidores tenen dret a rebre en català qualsevol informació de caràcter fix. És a dir, qualsevol element informatiu de caràcter fix haurà d’estar redactat almenys en català”. La resposta d’aquestes formacions quan s’arriba a aquest punt, és la de la demagògia i la de titllar la llei de sectària o de nazi.
De l’”STOP” al “PARE”. L’excusa de la llengua, una argúcia per no pagar multes
García, utilitza la llengua com a arma llancívola per a trencar la convivència entre la comunitat bilingüe que impera a la ciutat del Baix Llobregat. La seva principal amenaça no és cap altra que “deixar sense efecte les possibles sancions que siguin interposades”. Per tant, el portaveu de Ciudadanos a l’Ajuntament ve a dir que si“no s’adapta la senyalització a la normativa lingüística”no pagarà les multes. D’aquesta manera, la formació taronja sembla que justifiqui la invasió de vies si les senyals d’STOP no es tradueixen per un “PARE”.
Espanya ha signat però no ratificat els acords de la Convenció de Viena sobre senyalització de tràfic
Mentre Ciudadanos intenta crear un conflicte lingüístic amb la senyalització viària, l’Estat espanyol, a data d’octubre de 2015, encara no havia ratificat laConvention on Road Signs and Signals, és a dir, el tractat multilateral que pretén augmentar la seguretat viària internacional, i ajudar a estandarditzar una sèrie de símbols a tot el món (senyals de carretera, llums de trànsit i marques a la carretera). Espanya forma part d’un selecte grup d’estats europeus que tampoc han ratificat aquest tractat: Islàndia, Irlanda, Andorra, Malta, el Regne Unit, el Vaticà i Liechtestein. Amb la mesura que proposa Ciudadanos, que busca assimilar-se a la política de traducció de topònims que va implantar el PP al País Valencià, Espanya podria contradir aquest tractat que, per altra banda, encara no ha ratificat, com anunciàvem més amunt.
Aquesta és una passa més en la croada del partit d’Albert Rivera i Inés Arrimadas contra la llengua catalana. El portaveu de la formació taronja a l’Hospitalet de Llobregat, Miguel García, defensa la seva postura dient que “segons l’Estatut de Catalunya i la Llei de Tràfic, Circulació de Vehicles a Motor i Seguretat Vial, els senyals han d’expressar-se almenys en castellà”. Tant Ciudadanos com el Partit Popular han obviat la llei quan s’ha tractat de les retolacions en els establiments comercials. La llei també es molt clara en aquest sentit: “Les persones consumidores tenen dret a rebre en català qualsevol informació de caràcter fix. És a dir, qualsevol element informatiu de caràcter fix haurà d’estar redactat almenys en català”. La resposta d’aquestes formacions quan s’arriba a aquest punt, és la de la demagògia i la de titllar la llei de sectària o de nazi.
De l’”STOP” al “PARE”. L’excusa de la llengua, una argúcia per no pagar multes
García, utilitza la llengua com a arma llancívola per a trencar la convivència entre la comunitat bilingüe que impera a la ciutat del Baix Llobregat. La seva principal amenaça no és cap altra que “deixar sense efecte les possibles sancions que siguin interposades”. Per tant, el portaveu de Ciudadanos a l’Ajuntament ve a dir que si“no s’adapta la senyalització a la normativa lingüística”no pagarà les multes. D’aquesta manera, la formació taronja sembla que justifiqui la invasió de vies si les senyals d’STOP no es tradueixen per un “PARE”.
Espanya ha signat però no ratificat els acords de la Convenció de Viena sobre senyalització de tràfic
Mentre Ciudadanos intenta crear un conflicte lingüístic amb la senyalització viària, l’Estat espanyol, a data d’octubre de 2015, encara no havia ratificat laConvention on Road Signs and Signals, és a dir, el tractat multilateral que pretén augmentar la seguretat viària internacional, i ajudar a estandarditzar una sèrie de símbols a tot el món (senyals de carretera, llums de trànsit i marques a la carretera). Espanya forma part d’un selecte grup d’estats europeus que tampoc han ratificat aquest tractat: Islàndia, Irlanda, Andorra, Malta, el Regne Unit, el Vaticà i Liechtestein. Amb la mesura que proposa Ciudadanos, que busca assimilar-se a la política de traducció de topònims que va implantar el PP al País Valencià, Espanya podria contradir aquest tractat que, per altra banda, encara no ha ratificat, com anunciàvem més amunt.
NOTÍCIES RELACIONADES
24/04/2016. Víctor Alexandre. Ens volen
sotmesos per salvar-nos de la 'bogeria'
Ens volen
sotmesos per salvar-nos de la 'bogeria'
"El Procés no ha oblidat pas que estem
sotmesos a un imperi. Imperiet agònic, per ser més precisos"
per Víctor Alexandre 24 d'
Abril 2016 a les 21.36 h
Ara fa només uns dies, la secretària general del
Partit Popular, María Dolores de Cospedal, ens obsequiava amb unes declaracions
que, referint-se al govern de Catalunya, deien exactament això: "Quan
alguns obliden que estan sotmesos a l'imperi de
la llei ataquen directament la democràcia." I afegia
que "allò que divideix empetiteix". No són paraules noves, ja que formen part de la doctrina nacionalista espanyola que els tres membres del
búnquer, Partit
Popular, Partit Socialista i Ciudadanos,
repeteixen dia rere dia. Però cal
aturar-s'hi perquè sempre hi ha alguna ànima de bona fe que es deixa
impressionar per l'ampul·lositat de l'expressió 'imperi de la llei'.
Per començar, cal dir a la senyora Cospedal
que el Procés no ha oblidat pas que estem
sotmesos a un imperi. Imperiet agònic, per ser més precisos, ja que,
com deia el títol espanyol del remake de George
Cukor d'un clàssic britànic, l'imperi castellà és luz que agoniza. Fins i tot
l'argument del film li escau força, ja que parla d'un individu que pretén fer
creure a la seva dona que està malalta i que s'ha tornat boja. Aquí n'hem parlat
sovint de les frases dels membres del búnquer que defineixen la independència
de Catalunya com una malaltia política. "Catalunya viu una malaltia
col·lectiva", han arribat a dir. S'entén la maniobra, oi? Si
voler la llibertat és una bogeria, el qui la vol és un boig. I atès que és
boig, cal tenir-lo captiu per salvar-lo de la seva bogeria.
Allò que ataca directament la democràcia, senyora Cospedal, és l'imperi espanyol de la llei. Aquest imperi, com vostè l'anomena, constitueix en si mateix una vulneració dels principis democràtics i una violació dels drets humans. Negar la identitat d'un poble, negar-li fins i tot la condició de poble, amenaçar-lo amb la intervenció armada, privar-lo del dret a decidir i sotmetre'l a la voluntat d'un tercer no és una llei, és una agressió. Una agressió que tot demòcrata té l'obligació de rebutjar per una simple qüestió de dignitat i perquè no n'hi ha prou de ser demòcrata, cal defensar també aquests valors sempre que algú, valent-se d'una posició de poder, pretén violar-los. Altrament se n'esdevé còmplice.
Catalunya, per tant, no pot obeir cap llei totalitària per dues raons: la primera, per sentit comú, perquè constituiria un suïcidi; i la segona, per sentit moral, perquè no pot reconèixer la tirania espanyola. Només desobeeix el qui reconeix el poder d'un altre sobre ell. L'ús del mot 'desobeir' ja implica acceptació de la pròpia subordinació. Hom adduirà que, s'usi o no s'usi aquest mot, hi ha una realitat administrativa de dominació que s'imposa. És cert. Però cap llibertat administrativa no és assolible sense el previ alliberament mental del captiu. La llibertat, per entendre'ns, comença dins d'un mateix. No podem segar els barrots exteriors sense haver segat primer els barrots interiors. La nostra manera de parlar reflecteix la nostra manera de pensar.
Pel que fa a la frase "allò que divideix empetiteix", diguem que és una burda manipulació retòrica. La llibertat no divideix ni empetiteix. Allò que de debò empetiteix és la manca de llibertat. Empetiteix i destrueix. La llibertat és el dret de tota persona o col·lectivitat d'associar-se (o no) amb altres persones o col·lectivitats. El concepte subjacent de 'grandesa nacional' que hi ha en la frase de Cospedal és absolutament imperialista i ve a dir-nos: "Vosaltres sols no sou ningú, i només podeu ser alguna cosa com una pertinença nostra". La supèrbia, malauradament, impedeix que l'espanyolisme s'adoni del profund complex d'inferioritat que s'amaga darrere la creença que la grandesa d'una col·lectivitat nacional es mesura per la seva dimensió territorial o demogràfica. No és estrany, doncs, que l'Estat espanyol intenti desacreditar la llibertat de Catalunya. No suporta la idea de saber-se geogràficament més 'petit'. Tot glorificador de la grandària física s'esglaia davant l'anunci de la seva imminent petitesa.
Allò que ataca directament la democràcia, senyora Cospedal, és l'imperi espanyol de la llei. Aquest imperi, com vostè l'anomena, constitueix en si mateix una vulneració dels principis democràtics i una violació dels drets humans. Negar la identitat d'un poble, negar-li fins i tot la condició de poble, amenaçar-lo amb la intervenció armada, privar-lo del dret a decidir i sotmetre'l a la voluntat d'un tercer no és una llei, és una agressió. Una agressió que tot demòcrata té l'obligació de rebutjar per una simple qüestió de dignitat i perquè no n'hi ha prou de ser demòcrata, cal defensar també aquests valors sempre que algú, valent-se d'una posició de poder, pretén violar-los. Altrament se n'esdevé còmplice.
Catalunya, per tant, no pot obeir cap llei totalitària per dues raons: la primera, per sentit comú, perquè constituiria un suïcidi; i la segona, per sentit moral, perquè no pot reconèixer la tirania espanyola. Només desobeeix el qui reconeix el poder d'un altre sobre ell. L'ús del mot 'desobeir' ja implica acceptació de la pròpia subordinació. Hom adduirà que, s'usi o no s'usi aquest mot, hi ha una realitat administrativa de dominació que s'imposa. És cert. Però cap llibertat administrativa no és assolible sense el previ alliberament mental del captiu. La llibertat, per entendre'ns, comença dins d'un mateix. No podem segar els barrots exteriors sense haver segat primer els barrots interiors. La nostra manera de parlar reflecteix la nostra manera de pensar.
Pel que fa a la frase "allò que divideix empetiteix", diguem que és una burda manipulació retòrica. La llibertat no divideix ni empetiteix. Allò que de debò empetiteix és la manca de llibertat. Empetiteix i destrueix. La llibertat és el dret de tota persona o col·lectivitat d'associar-se (o no) amb altres persones o col·lectivitats. El concepte subjacent de 'grandesa nacional' que hi ha en la frase de Cospedal és absolutament imperialista i ve a dir-nos: "Vosaltres sols no sou ningú, i només podeu ser alguna cosa com una pertinença nostra". La supèrbia, malauradament, impedeix que l'espanyolisme s'adoni del profund complex d'inferioritat que s'amaga darrere la creença que la grandesa d'una col·lectivitat nacional es mesura per la seva dimensió territorial o demogràfica. No és estrany, doncs, que l'Estat espanyol intenti desacreditar la llibertat de Catalunya. No suporta la idea de saber-se geogràficament més 'petit'. Tot glorificador de la grandària física s'esglaia davant l'anunci de la seva imminent petitesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada