Benvolguts,
En el Vilaweb hi ha un
enllaç molt oportú sobre aquest article de la Patrícia Gabancho al Núvol,
indispensable a dia d’avui, degut al rebombori del Manifest Koiné!
Dic molt oportú perquè
caldria que cada signant del manifest Koiné hi digués la seva! Ep! Molts ja ho
estan fent!
Aquest és particularment potent
perquè es refereix a la solució d’una situació del 1895 amb l’Àngel Guimerà a l’Ateneu
Barcelonès i mostra com aquesta situació es repeteix des de fa anys a Catalunya.
I la solució del 1895 pot servir de pauta un cop més!
Vegem l’article:
Jo he firmat el
manifest Koiné
Article de
Patrícia Gabancho a Núvol
11/04/2016
El 1895, en la solemne sessió inaugural de l’Ateneu
Barcelonès, Àngel Guimerà, que n’era president, va utilitzar la
llengua catalana. Hi va haver escàndol. Molts senyors presents, burgesos,
intel·lectuals, seriosos, van considerar que allò era una ofensa a la institució i a les autoritats i
van protestar aïradament. Els catalanistes militants, que eren presents en
nombre menor, van contestar la protesta. Alguns van marxar i la conferència va
continuar en català… fins avui (amb el parèntesi cruel del franquisme, quan el
castellà hi va tornar a regnar obligadament). Els qui van protestar devien
considerar que Guimerà era un talibà perquè vulnerava el que es considerava normal: que les coses serioses es
feien en castellà. Era un normalitat acceptada per tothom, excepte per una
minoria (encara) de catalanistes que estaven fundant una nova realitat política
i, per tant, també lingüística i, per tant, també de consciència. De
consciència nacional. Avui som talibans els qui critiquem la “normalitat”
establerta des de la Transició en el sentit polític (som independentistes) i
lingüístic (defensem l’oficialitat única del català en la futura república). No
és casual que les dues coses vagin de bracet. Però parlem de llengua.
Àngel
Guimerà retratat per Ramon Casas | Arxiu MNAC
Els qui defensen la
continuïtat de la normalitat actual no s’exclamen quan noten, si és que ho noten, que el castellà
ocupa abusivament gran part dels espais regulats d’exposició pública i del funcionament de moltes
institucions. Ocupa la major part de la publicitat, del cinema, de la justícia, dels
mitjans de comunicació privats, de l’etiquetatge, de la majoria d’ofertes
comercials, de moltes enquestes, dels call-centers, de molts cursos de
formació, de molta atenció al públic, etc., etc. Tot això no és gens
espontani, insisteixo, està regulat. I està regulat per un seguit de lleis
espanyoles que deriven de l’article 3 de la Constitució que consagra el
castellà com a única llengua
obligatòria, també a Catalunya —l’Estatut ho va voler corregir però el
Tribunal Constitucional va dir que ni parlar-ne i ho va suprimir. De manera
que legalment la
situació del castellà i del català està desequilibrada a favor del castellà,
cosa que fa que sigui la llengua per
defecte i la llengua del paisatge.
Això fa molt
difícil la incorporació de nous parlants, que troben innecessari l’esforç d’aprendre
català si no tenen prou inquietud cultural ni prou oportunitats d’ascens social
immediat (el català encara és la llengua majoritària de la classe mitjana).
En
conseqüència, la presència aclaparadora del
castellà a tot arreu està desgastant el català fins a un grau mai viscut abans,
en què s’ha perdut vocabulari, sintaxi, fonètica i geni, fent una passa
endavant cap a la dialectalització, cap a la galleguització, si se’m
permet l’ofensa. Això passa amb l’aquiescència dels
mitjans de comunicació, els correctors dels quals troben normal que guanyi com a única
opció dir “el dia següent”, “estava llest per sortir” o “es portaven bé”
(per s’avenien). Etcètera.
Tothom que s’ha
estripat les vestidures amb el manifest Koiné troba que això és normal,
correcte, estimulant i mantenible. Un seguit de gent, que
tenim la llengua catalana com a matèria de treball, trobem que no i firmem el
manifest que demana que el català sigui única llengua oficial. Per fer què? Doncs per revertir la situació
privilegiada del castellà. Perquè el català ocupi un terreny que vagi més enllà de les posicions
simbòliques que es van acordar tàcitament durant la Transició, és a dir, que el català seria la llengua de la
política, de l’escola i dels mitjans públics (i per això C’s, el PP i les entitats espanyolistes malden per introduir-hi
el castellà en nom del bilingüisme). Ja veiem que el bilingüisme (oficial) és problemàtic.
Si volem que el català
ocupi els espais regulats que
avui ocupa el castellà gràcies a les lleis que l’impulsen necessitem que les
dues llengües tinguin un estatus diferent, és a dir, que l’una sigui oficial i
l’altra, no. Que a poc a poc, i sense traumes, el paisatge canviï a
favor del català i que el català esdevingui la llengua de referència. Això vol dir llengua única? Doncs és clar que no! Això vol dir regular allò que es regula en tots
els països civilitzats. I no té res a veure
amb la llengua personal de les persones, de cadascú dels parlants, que
continuaran parlant com els dóna la santíssima gana, perquè hi tenen i tindran
tot el dret. Quant als drets lingüístics a preservar, que és
lògic que es preservin, només faltaria, els castellanoparlants han de tenir
accés a l’administració i la justícia, i la llengua castellana ha de continuar
sent ensenyada a l’escola. Ningú vol perdre patrimoni. No s’extirparà el
castellà del cervell dels catalans ni es deixarà de parlar a Catalunya ni es
prohibirà (com si es va fer amb el català en temps de Franco). Per entendre’ns, li donarem al castellà l’espai que avui
té naturalment el
català, situació que no els angoixa gens i no
els mou a demanar més protecció ni més res. Són els mateixos que han callat com
una mula quan es va instituir el Lapao i quan s’ha trossejat la llengua a les
Illes i al País Valencià… and so on (perquè vegin que no
sóc gens monolingüe).
De manera que si això
és manca de cosmopolitisme o talibanisme, és [el] que els autoerigits
representants del castellanoparlantisme practiquen avui. No deu ser tan dolent. El castellà és un actiu en el
bagatge cultural dels catalans però no és la llengua nascuda a Catalunya: és una llengua arribada amb el poder
polític, amb els decrets, amb el prestigi del mercat espanyol i amb les
successives onades migratòries (com ara ho és el castellà als Estats Units). Amb aquestes eines, les llengües es
disputen el mercat. Doncs ajudem la més feble. Que això fa por als polítics? Doncs mira, t’ha tocat. I tampoc cal patir: la decisió la prendrà un
Parlament democràtic, amb totes les veus representades. I per això cal que la
veu de l’oficialitat del català es manifesti. Mai més ben dit.
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada