dissabte, 30 d’abril de 2016

30/04/2016. 30/04/2016. Hèctor López Bofill. Els tabús. “Si, com diu el grup Koiné, la immigració va fer de “colonitzador involuntari” probablement va ser perquè la “colonització voluntària” la va fer en bona part l'oligarquia autóctona. Vivim en un país ocupat per la nació espanyola i que aquest fet ha generat una societat dividida essencialment en dues comunitats.

Benvolguts,

El professor López Bofill toca allò que no sona! I ben tocat!

És un article per fer-nos pensar moltíssim, perquè d’aquesta assumpció n’ha de sortir el nostre capteniment futur en la relació entre la llengua dels invasors i la llengua autòctona i en igualtat de condicions la provinença de l’unionisme actual entre la ideologia espanyolista d’alguns dels descendents de les forces d’ocupació i dels immigrants i la ideologia espanyolista de part de la burgesia autòctona.

Jo recordo que durant la dictadura, en temps que en Marsillach feia televisió en programes del tipus “Silencio se rueda”, fou entrevistat, crec que a la revista Triunfo sobre el tema de la llengua i ell va respondre, no sé si orgullós o no, que a casa seva després de la guerra es parlava castellà i que ell havia après el català de les minyones, que pel que sembla no li havien ensenyat només això...

Per assumir la tesi que l’Hèctor López Bofill defensa hem d’analitzar tots els detalls de l’escrit:

L’autor parteix de la constatació que no hi ha cap estudi històric científicament solvent i àmpliament documentat, que demostri que el franquisme va practicar una política conscientment colonitzadora a través de la immigració econòmica castellanoparlant amb la voluntat no sols d'eliminar la llengua sinó també la comunitat nacional catalana. Això implica el fet que no hi ha cap estudi però no significa que la política esmentada no existís!

Però com que “de meigas haberlas haylas”, en López Bofill en treu la conclusió que hi ha hagut dues vies per la colonització, i proposa que si la immigració va fer de “colonitzador involuntari” probablement va ser perquè la “colonització voluntària” la va fer en bona part l'oligarquia autòctona...

I entra de ple a la premissa que no s’acostuma a dir i que és que aleshores topem amb el gran tabú que ha d'acarar la Catalunya del present, a saber, 

que vivim en un país ocupat per la nació espanyola i que aquest fet ha generat una societat dividida essencialment en dues comunitats.

Toca a continuació un tema marginal, però que serà fonamental, que és que la nova immigració ha suposat l'aparició de noves comunitats a Catalunya per bé que la lluita consisteix precisament a determinar si la integració d'aquestes noves comunitats es canalitza a través de l'imaginari català o a través de l'imaginari espanyol...

Explica, amb dolor, que el partit que més lluità per conservar la unitat civil durant el final del règim franquista i la Transició, el PSUC, té en el present uns hereus que tant militen en el bàndol de l'independentisme com en el bàndol de l'espanyolisme més acèrrim...

I evidentment ha de concloure que posats a fer insinuacions, potser ens ajudaria a entendre la realitat sociològica de l'unionisme actual si entenem que està vinculat o bé a la immigració espanyola no integrada o bé als cercles amb ascendents propers a la burgesia que va donar suport a Franco.

Finalment proposa que el desconeixement, la mancança, dels estudis profunds sobre la ocupació franquista, la immigració i la seva relació amb l’actual diferenciació entre unionistes i independentistes ens obliga aplegar documentació per embastar una obra que tingués per objecte acostar-se a la veritat malgrat totes les sensibilitats que es puguin ferir i el cost que pugui suposar haver de mirar directament als ulls la bèstia dels nostres temors.

Vegem l’article, i llegim-lo amb reverència:

divendres, 29 d’abril de 2016

29/04/2016. Eva Garcia Pagán. 98.100 aturats menys que el 2015, però més temporals. El Govern fa una “valoració positiva” de l'EPA, però no es “conforma” davant de la persistència de l'atur. Menys atur i més ocupats, però... feina de més qualitat? Són unes xifres que es podrien llegir en positiu, però ni els sindicats ni tan sols l'administració aprofiten per fer un discurs triomfalista.

Benvolguts,

Avui va d’economia i sobretot d’atur. Dos articles descriptius de la situació de l’atur a Catalunya respecte a Espanya d’Eva Garcia Pagán i de l’ACN, amb opinions dels responsables del Govern i de les universitats sobre el tema. Es parteix de les dades de l'enquesta de població activa (EPA) del primer trimestre del 2016, elaborada per l'INE (l'Institut Estadístic Espanyol). Hi ha menys aturats a Catalunya. Hi ha més aturats a Espanya, però els responsables de la Generalitat no estan gens contents de l’evolució...

Vegem els dos apunts:

dijous, 28 d’abril de 2016

28/04/2016. Vida i miracles del senyor Ferran Valls i Taberner, acadèmic notable, franquista més notable encara. Cultivador de l’autoodi retrospectiu. Cultivador de l’endofòbia? L’any 1939 va escriure un article (més aviat un libel) a La Vanguàrdia, que duia per títol La falsa ruta. La tesi de l’article és que la culpa de la guerra no fou dels falangistes, dels feixistes, dels militars i de l’Església, sinó dels catalanistes que eren molt dolents!

Benvolguts,

No sé si heu sentit parlar mai del senyor Ferran Valls i Taberner. Si jo us digués que n’he sentit parlar força, us ho podeu creure, encara que no m’havia mai mirat a fons la seva fitxa a la Viquipèdia. I ara ho he fet. De fet el senyor Valls i Taberner és com el doctor Jeckyll i Mister Hide. Va viure simultàniament dues vides, en total esquizofrènia. O bé és un exemple claríssim d’autoodi retrospectiu. D’aquesta característica en vaig parlar en un comentari del magnífic i recomanable article d’un vell conegut del Bloc, en Lluís de Yzaguirre, de títol L'endofòbia i la ultradreta espanyola. En Lluís, que per cert és de Sant Martí, vaig tenir el goig de conèixer-lo personalment en l’autocar de la darrera Assemblea de l’ANC a Manresa. L’enllaç al meu apunt és:


A l’article,  en Lluís de Yzaguirre, desenvolupa un concepte molt interessant, relacionat amb l’autoodi, que ell anomena l’endofòbia que atribueix a la ultradreta espanyola i que defineix com:

Es tracta d'un concepte complementari del de xenofòbia. Partint de la idea que el xenòfob rebutja la persona diferent excloent-la de la seva comunitat ('et reconec el dret de ser diferent i et nego el dret de formar part del meu món'), l'endòfob rebutja el dret de ser diferent d'una persona que reconeix com a membre del seu món ('et reconec com a membre del meu món i et nego el dret de ser diferent de com jo l'identifico').

Avui no parlarem d’endofòbia sinó d’autoodi. Parlarem d'en Ferran (Fernando) Valls i Taberner.

El que jo en sabia d’en Valls i Taberner era que era de la Lliga Regionalista d’en Cambó, que havia estat un bon medievalista, que havia escrit força sobre la història medieval catalana, i que havia col·laborat amb en Ferran Soldevila, un dels més grans medievalistes que hi ha hagut a Catalunya.

També en sabia que s’havia exiliat en començar la guerra d’Espanya contra Catalunya, que s’havia passat als franquistes i que havia entrat a Barcelona amb les forces d’ocupació franquistes.

També en sabia que el mateix any 1939 va escriure un article (més aviat un libel) a La Vanguàrdia, que duia per títol La falsa ruta. La tesi de l’article és que la culpa de la guerra no fou dels falangistes, dels feixistes, dels militars i de l’Església, sinó dels catalanistes que eren molt dolents! L’article  La falsa ruta l’afegeixo com annex a aquest apunt. Per cert que un altre fatxa de nom Carles Sentís també va escriure un article de característiques semblants en el mateix diari, també a la Barcelona acabada d'"alliberar", de nom Finish Cataloniae?

També en sabia que just acabada la guerra, un dia caminant per  Barcelona va ser saludat per un antic amic que li va dir “Hola Ferran!”. Ell li va respondre amb rapidesa i li va dir “Me llamo Fernando!”

I encara en sabia que de forma molt directa estava entroncat amb la família propietària del Banco Popular.

Amb aquesta informació acumulada a la memòria he volgut aprofundir més en Valls i Taberner perquè vaig trobar-me amb un fet insòlit en intentar treure diners d’un caixer automàtic precisament del Banco Popular, Us ho explico al final de l’apunt.

Per aprofundir un xic més us afegeixo un resum de l’article de la Viquipèdia sobre en Ferran (Fernando) Valls i Taberner, que inclou l’article La falsa ruta, així com una declaració de principis definitòria i definitiva:


26/04/2016. Editorial Vilaweb. Vicent Partal. Quan Compromís fa de ‘kingmaker’. Descurar l’adscripció incondicional a l’essència del País Valencià sembla una idea de molt risc, especialment si tenim en compte que, al mercat polític del nacionalisme valencià, Compromís no té competidors mentre que el mercat de les ‘confluències’, ara mateix, deu ser el mercat electoral més congestionat de tot el planeta Terra...

Benvolguts,

Si ho he entès bé, ‘kingmaker’ es pot assimilar a ‘partit frontissa’.

En Partal explica què li agrada de Compromís, dóna consells i es dol que Compromís hagi oblidat el que Podemos sí que manté i també es dol que Compromís no vagi assistir institucionalment a la manifestació i a l’acte del dissabte 23 d’abril, commemoració de la batalla d’Almansa del 25 d’abril del 1707, principi de la fi de la Confederació Catalano-Aragonesa, que havia nascut el segle XIII.
Hi ha un consell important, de gat vell, quan diu que Descurar-la [l’adscripció incondicional a l’essència del País Valencià] sembla una idea de molt risc, especialment si tenim en compte que, al mercat polític del nacionalisme valencià, Compromís no té competidors mentre que el mercat de les ‘confluències’, ara mateix, deu ser el mercat electoral més congestionat de tot el planeta Terra...

Vist aquest article i altres mencions d’El Temps al País Valencià i a les seves activitats de ressuscitació, crec que ja és hora que ens fixem en el País Valencià, que fins ara ha estat segrestat, des del nom fins als fets, pels enemics del poble català des de la transacció (que no transició): PSOE al començament i PP en els darrers 20 anys.

Per cert, quan rehabilitaran els valencians el nom de País Valencià, que els fou tramposament eliminat en el simulacre de creació de l’Estatut d’Autonomia?

Per això he publicat i comento l’Editorial d’en Vicent Partal i he copiat com a Annex parts fonamentals de l’entrada Coalició Compromís  de la Viquipèdia.

Editorial
Vicent Partal

dilluns, 25 d’abril de 2016

22/04/2016. L'AVE Barcelona-París, un altre negoci fallit (no per a tothom) de Florentino Pérez que pagaran els contribuents. L'empresa constructora va fer fallida i el futur de la línia és incert. En aquest projecte s'hi han invertit prop de 1.200 milions d'euros, dels quals "600 eren subsidis públics de fons de la UE i 400 de crèdits bancaris amb el BBVA, Bankia i Caixabank. Els accionistes només van posar uns 108 milions d'euros i això és només el que perdran. Tota la resta ho assumirà el contribuent".

Benvolguts,

En aquesta “crònica d’una mort anunciada” s’expliquen els nyaps de l’administració espanyola que va sempre contra els molts administrats pobres i a favor del pocs administrats rics.

El cas exposat és la història per a no dormir, o sigui l'AVE Barcelona-París, un altre negoci fallit (no per a tothom) de Florentino Pérez que pagaran els contribuents

Un antecedent és el conte d’Alí Babà de Les mil i una nits
Un altre antecedent és el ja explicat per Germà Bel en el seu llibre del 2011 Espanya, capital París. Hi ha un paràgraf inquietant en el capítol 5 quan Germà Bel presenta la modernització ferroviària:
L’elecció de la línia Madrid Sevilla com la primera per a la implantació de l’AVE a Espanya va tenir un element sorprenent, un element paradoxal i i un element mai vist fins aleshores:
·         L’element sorprenent va ser que la primera línia elegida per a l’AVE no fos la que tenia més densitat de trànsit-tant aleshores com ara-, és a dir, la línia Madrid-Barcelona.
·         L’element paradoxal va ser que després d’haver triat l’ample internacional de via amb l’objectiu d’integrar la xarxa espanyola amb l’europea, es configurés una illa peninsular d’alta velocitat (a l’any 1992!), en loc de començar la modernització per alguna de les conesxions amb França (no resoltes encara).
·         L’element mai vist va ser que per primer cop des de les carreteres reials del segle XVIII, la modernització estructural de les infraestructures terrestres va començar des del quilòmetre zero, un fet que en la implantació del ferrocarril al segle XIX no es va donar fins després de la Llei General de 1855.

En el cas de l’AVE Madrid-Paris també hi ha elements sorprenents, paradoxals i mai vistos.

Tanmateix el llibre del Germà Bel i la realitat que supera la ficció ens fa veure que les ments dels governants espanyols només es poden interpretar si prèviament penses en els objectius de qualsevol governant, excepte els espanyols, evidentment! Els governants, per principi haurien de tenir com a objectiu el bé del poble, i en canvi els governants espanyols només tenen com a principi el robatori del poble. La corrupció i el caciquisme de “la casta” té molt a veure amb això.

Per completar el comentari i deixant-nos de filosofia, en els anys 70 jo estava a Brussel·les precisament el dia que es feia una cursa de centre de ciutat a centre de ciutat entre Brussel·les i Paris amb cotxe, tren i avió. Es va fer perquè s’havia estimat que els temps serien molt similars i tant podia guanyar una opció o una altra. El Paris Match el va anunciar i va fer-ne el reportatge amb bombo i platerets. No recordo qui va guanyar però els temps eren molt similars, al voltant de 3 hores. Hi ha info al núvol:


Hi ha 264,27km de distància en línea recta entre París i Brussel·les i 305km per carretera. Vol dir que en aquestes distàncies del voltant de 300km amb un temps de 3 hores hi ha el límit entre tren i avió. En els processos d’aquest tipus la bondat d’un mètode respecte a l’altre es valora amb el que s’anomena la velocitat frontera, que en aquest cas és de 300km / 3 hores = 100km/h. Si hi ha més de 300km l’avió és més ràpid i el tren més lent i si hi ha menys de 300km el tren és més ràpid i l’avió més lent...

L’aplicació al cas actual és per tant el mateix: que per sobre de 300km de distància l’avió és més eficient que el tren, i estem parlat de 1000km!

Com que el tren calia construir-lo per donar carnada a la fera (de nom genèric els Florentinos) es va procedir de forma habitual: no es va estimar correctament la futura ocupació, algun funcionari eixerit (en el bon sentit de la paraula) va legitimar la bondat de l’operació i va estimar la bondat del temps d’execució que va doblar-se o triplicar-se, al mateix temps que un altre funcionari, o el mateix, va acceptar de començar a pagar els peatges del Pertús al cap del temps estimat de finalització quan s’havia d’haver vist que era impossible de complir, i algun banc ple de càrrecs i accionistes del PPSOE, va acceptar de finançar el nyap. Apart d’aquests nyaps la cadena de funcionariat de supervisió i control “no estaba por la faena” i potser “no estaba ni se le esperaba”.

Vegem la crònica d’Alèxia L. Ferret:

diumenge, 24 d’abril de 2016

21/04/2016. Pau Garcia Fuster. TTIP contra Goliat. Només hi haurà acord quan els 28 estats i el Parlament Europeu donin el seu sí. No hi ha cap garantia que el TTIP hagi d’implicar la creació de molts llocs de treball. “Tenim estudis que ho confirmen i altres que diuen el contrari”. “Si quedés clara l’exclusió dels serveis públics ja seria un gran pas endavant, tot i que potser aleshores a alguns ja no els interessaria el tractat”

Benvolguts,

En aquest Bloc s’ha parlat més d’un cop del TTIP. Avui hi ha un article interessant fruit d’una conversa del periodista de Viaempresa Pau Garcia Fuster amb Pablo Sánchez, director de l’àrea de Relacions Internacionals de l’Ajuntament de Barcelona. La conversa no és en clau d’humor però recorda aquell vers satíric català que usa la doble tornada de “Doncs au casat Francisquet” i “Doncs no et casis Francisquet”. Del mètode també se’n pot dir “Una de calç i una d’arena”.
Sembla que el TTIP és un tractat comercial i polític entre els EUA i Europa per afavorir les grans empreses, arribant a tenir dret a usar tribunals comercials per resoldre dilemes comercials, prescindint de l'empara dels jutges dels països europeus afectats.

Tal com us he dit més amunt, tant pot ser bo com dolent per Europa. D’altra part sembla que pot afavorir més o menys a les empreses segons la seva mida i també segons la mida del país...

Vegeu l’article i opineu:

divendres, 22 d’abril de 2016

21/04/2016. El Premi Cervantes: “L’idioma espanyol va ser imposat a Mèxic a sang i foc”. Sí, però això va ser fa molts anys i l'espanyol ja ens pertany. "Em preocupa aquesta immensa pobresa del meu país. Mèxic té una mentalitat de país colonitzat i cal que ens en desfem". Juanca: "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes ".

Benvolguts,

Si ens pensàvem que els habitants dels Països Catalans érem els únics a haver sofert el genocidi cultural que ens ha estat administrant la Corona de Castilla des de fa 500 anys, estàvem equivocats. Mèxic, que segons el darrer Premi Cervantes continua tenint una mentalitat de país colonitzat, també va patir l’anorreament de les llengües aborígens. I és evident que totes les colònies espanyoles americanes, asiàtiques, africanes o europees del 1492 fins al 1975 van rebre el mateix tracte. I devia haver-hi centenars o milers de llengües autòctones a tota la geografia americana que varen ser eliminades “a sang i foc” com Fernando del Paso no s’està de proclamar. Podria ser que pel fet de ser Premi Cervantes es moderi, però seria interessant saber si en publicacions més antigues en parlava més del mestissatge, de l’evangelització, de la sang, del foc i de la destrucció, per activa o per passiva, de les llengües aborigens (mals col·laterals inevitables en una colonització a sang i foc...).

També seria interessant conèixer les opinions sobre el tema d’altres escriptors sud americans i centre americans. I seria interessant un estudi sobre personatges famosos com la Rigoberta Menchú i d’altres per veure si arrosseguen també la consciència d’aquesta motxilla del genocidi amb el que neixen i que pot ser que alguns com el Fernando del Paso reconeguin.

Pel que fa als catalanoparlants i als catalanopensants (segons l’expressió de Marta Rojals fa poc en aquest mateix Bloc) , si no actuem amb rapidesa i coratge, podria ser que d’aquí 50 o 100 anys sortís un habitant de l’actual territori català, territori que podria haver mutat i que eventualment es podria anomenar Castilla del Noreste, o Castilla la Novísima, que s’expressés, en castellà evidentment, de manera idèntica al Fernando del Paso. I reconegués que en el seu país hi havia hagut una “mentalitat de país colonitzat”, encara que tenia un enorme respecte pels idiomes aborígens, dels quals no recordava els noms, però que ell era un escriptor espanyol...

Pel que respecta a la sang, al foc, al castellà i als idiomes aborigens val la pena de recordar el parlament del Juanca fa uns anys a Barcelona, en la celebració del Dia de la Raza (versió franquista) o de la Hispanidad (versió borbònicofranquista):

" Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes ".

Vegem la notícia de l’acte a la Biblioteca Nacional on Fernando del Paso va fer aquest parlament:

19/04/2016. Júlia Manresa. Catalunya ja exporta un 65% més a l’estranger que a Espanya (???). Segons dades de l’Icex, l’Institut de Comerç Exterior, que depèn del ministeri d’Economia, Catalunya concentra més d’un 34% de totes les empreses exportadores de l’Estat. Catalunya té el teixit d’empreses exportadores regulars més potent d’Espanya, una fita que “no és fàcil”.

Benvolguts,
Les dades ens diuen que el teixit empresarial català funciona i està fent el correcte que és anar passant paulatinament de la venda a Espanya a la venda a la resta del mon. Els gràfics no enganyen i precisament no sembla que l’evolució de les vendes a Espanya i a la resta del mon no estiguin en absolut afectades per la crisi. El professor d’Esade Mendoza així com el nostre conegut Guinjoan i com  Núria Betriudirectora general d’Indústria de la Generalitat, reafirmen aquesta opinió.

Vegem l’article:

Catalunya ja exporta un 65% més a l’estranger que a Espanya (???)

Les vendes a la resta de l’Estat ja gairebé suposen només un terç de l’exportació de les empreses catalanes
Júlia Manresa 
Barcelona 
19/04/2016 00:00

Catalunya ja exporta un 65% més a l’estranger que a Espanya

  En el millor moment de la història per al sector exterior català, que bat rècords tant en milions d’euros venuts com en nombre d’ empreses exportadores, hi ha un àmbit que sí que perd pistonada: el pes que el mercat espanyol té en les vendes de les empreses catalanes.
El punt d’inflexió va ser l’any 2008, quan per primera vegada a la història les vendes de Catalunya al món i a Espanya van igualar-se. Des d’aleshores, la dinàmica s’ha invertit i l’Estat ha anat perdent importància com a comprador de producte català en comparació de la resta de països. L’últim any va ser de rècord: només un 37,7% de les exportacions catalanes van anar a parar a la resta d’Espanya, la meitat del que suposaven fa dues dècades. Així ho mostren les dades elaborades per Acció (l’agència per a la competitivitat de l’empresa de la Generalitat) a partir de les dades de C-intereg a les quals ha pogut tenir accés l’ARA.
L’any passat el volum de vendes catalanes a la resta de l’Estat va créixer, però només un 0,7%, i es va situar en 38.648 milions. Però les exportacions a l’estranger van disparar-se un 6% fins a la xifra rècord de 63.800 milions. En total, les vendes a l’estranger van ser un 65% més altes que les d’Espanya. “Aquestes dades demostren que l’empresa catalana ha vist clar que el seu mercat és el món”, proclama Núria Betriu, directora general d’Indústria de la Generalitat. “L’empresa catalana ha canviat d’estratègia”, afegeix.
“De la necessitat virtut”
Si es pren l’any 2008 com a referència, Catalunya ha augmentat més d’un 26% les seves vendes a l’estranger en milions d’euros [???]. En canvi, ha reduït un 23% les vendes a l’Estat. Segons el professor de direcció general i estratègia d’Esade, Xavier Mendoza, “l’economia catalana és una economia tradicionalment oberta a l’exterior i amb l’ afebliment de la demanda interna provocat per la crisi econòmica, les empreses de Catalunya van fer de la necessitat virtut”.
En la mateixa línia apunta l’economista Modest Guinjoan, que l’any 2014 va elaborar un informe per a l’Observatori de la Pimec que ja analitzava aquest canvi de tendència de la dependència de les empreses catalanes. “Aquestes xifres només fan que confirmar un sorpasso que ja és implacable i que és el resultat d’una inèrcia que el sector comercial català arrossega des de fa anys”, conclou Guinjoan.
Els 63.800 milions d’euros que Catalunya va exportar el 2015 fora d’Espanya van suposar un 25,5% de tota l’exportació estatal. Però el professor Xavier Mendoza destaca que aquest percentatge encara és més gran si es té en compte el pes de les anomenades empreses exportadores, és a dir, aquelles que han exportat cada any dels últims quatre. Segons dades de l’Icex, l’Institut de Comerç Exterior, que depèn del ministeri d’Economia, Catalunya concentra més d’un 34% de totes les empreses exportadores de l’Estat.
“Ja no és qüestió de crisi, perquè el consum a Espanya també s’ha recuperat, sinó que és més aviat un factor estructural”, afirma Mendoza. Segons aquest professor d’Esade, Catalunya té el teixit d’empreses exportadores regulars més potent d’Espanya, una fita que “no és fàcil”. Aquest professor d’Esade aclareix que el mateix Icex indica que “el percentatge d’empreses que abandonen l’intent de vendre a l’estranger després del primer any és pròxim al 50%”, perquè “cal un model de negoci competitiu i la capacitat d’assumir els costos que implica exportar”.
Les indústries que més exporten a Cataluya són la química, la de l’automoció i la de l’alimentació, i la imatge que el producte català projecta a l’exterior hi té molt a veure. “S’està millorant molt en l’aposta per la venda de productes com ara l’alimentació: hem deixat de vendre low-cost per apostar per la qualitat i la diferenciació”, assegura Modest Guinjoan, fent referència explícita al sector del vi i el cava. Aquest economista creu que el repte no és millorar les vendes de productes tecnològics, identificat com una de les qüestions pendents de la indústria catalana, sinó saber donar valor afegit a la resta.
De fet, des del 2006 fins al 2014, l’únic tipus de productes catalans que van registrar descensos de vendes a l’estranger van ser els d’alt contingut tecnològic. El 2015, però, es va aconseguir remuntar la tendència i incrementar un 10,5% la venda d’alta tecnologia fins a arribar als 6.167 milions d’euros, un registre que no s’assolia des del 2008, segons les dades de l’Idescat.

“En serveis i tecnologia, per exemple, la marca Barcelona està jugant un paper diferencial”, conclou 

Mendoza.

També et pot interessar:


Júlia Manresa 

Joan A. Forès

Reflexions

dijous, 21 d’abril de 2016

20/04/2016. Monarques. A Espanya ja els va bé perquè el cos social està infectat i abduït per un virus fonamentalista anomenat franquisme sociològic i és que després de 80 anys de franquisme franquista i borbònic, acompanyat de les immenses mentides històriques que propaguen les escoles del règim, el franquisme sociològic ja els va bé, ja els complau, ja els droga, ja els narcotitza adequadament...

Benvolguts,

Amb molt d’ironia en Josep Vallverdú ens explica “coshas” sobre les monarquies decadents o sobre la decadència de les monarquies, institucions de temps passats que han superat la Revolució Francesa, les testes encara s’aguanten sobre les espatlles, però ja s’albira el final…

En aquest dies que l’usurpador del paper de cap d’estat espanyol i usurpador de la màxima autoritat de l’exèrcit franquista, apareix sovint en els telenotícies, un hom es pregunta què hi pinta un militaret fent d’uixer i obrint i tancant les portes del palau d’Ali Babà?

En Vallverdú didàcticament ens explica que la monarquia és una institució medieval, antiquada, “rocs incrustats en l'argila del cos social”, passada a absolutista i que en general ja no s’estila. Excepte en algun país europeu, entre ells el Reino de España que llueix una monarquia franquista, entronitzada pel dictador (Caudillo de España por la gracia de Diós) abans de morir-se. A Espanya ja els va bé perquè el cos social està infectat i abduït per un virus fonamentalista anomenat franquisme sociològic i és que després de 40 anys de franquisme franquisme i de 40 anys més de franquisme borbònic, acompanyat de les immenses mentides històriques que propaguen les escoles del règim, per acció i per omissió, el franquisme sociològic ja els va bé, ja els complau, ja els droga, ja els narcotitza adequadament. Els que vàrem viure i patir el franquisme ens fem creus que la gent jove i no tant jove que no varen viure en temps de Franco, no hagi estudiat, ni sàpiga que hi va haver una guerra de 3 anys i una dictadura de 40. Com a exemple de la mala manera d’educar, per omissió, podeu veure l’apunt:


I heu de saber que els Borbons eren amagats al darrere de la dictadura, esperant millors temps per tornar a esdevenir monarques i per tornar a robar com sempre havien fet i com s’està veient amb els papers de Panamà, el Juanca, la Pilar, la Corinna i la mare que els va parir....

En Josep Vallverdú, que no ha llegit la nostra introducció al franquisme sociològic, acaba preguntant-se perque no han aparegut partits republicans, i segueix explicant, molt suaument, quines pintoresques circumstàncies van portar l'actual monarquia a instal·lar-se a Madrid: un dictador, il·luminat segons ell mateix pel mateix Déu, instaura la monarquia. Tassa i mitja.

Vegem l’article d’en Josep Vallverdú:

21/04/2016. Vicent Partal. Hi ha hagut 107 referèndums d’independència al món i a nosaltres ens havia de tocar Madrid… La diferència, lamente haver de dir-ho així, és que la reunió d’ahir entre Rajoy i Puigdemont va passar a Madrid… Catalunya no és un cas estrany, però Espanya sí que és un cas estrany i patològic...

Benvolguts,

Avui tots estem de conya, abans amb el Sòria i l’Aznar i ara en Partal!

Ara en Partal! Tanmateix, com tots els seus editorials, aquest és genial! L’enumeració dels referèndums d’independència li fa exclamar: Haurien reconegut que tenien, tots dos, un problema polític a les mans i s’haurien posat d’acord a resoldre’l,  que l’única manera de resoldre’l era fent que les urnes parlassen en llibertat, que calia resoldre el conflicte. Amb un referèndum, tal com va passar. 

La diferència, lamente haver de dir-ho així, és que la reunió d’ahir entre Rajoy i Puigdemont va passar a Madrid…

I ens ha de fer comprendre que:

Catalunya no és un cas estrany, però que Espanya sí que és un cas estrany i patològic...

Vegem l’editorial:

20/04/2016. Rajoy sobre l'exministre Soria: "És un bon amic". Comentaris: Hay que joderse !!!!! Perdoneu, però algú ho havia de dir. Ni Aznar... ni el Rato, ni la Barberà, ni tants i tants centenars de delinqüents que militen en les seves files han estat reprovats. Sé fuerte, Jose Manuel!

Benvolguts,
Una mica d’humor entre tanta misèria espanyola. Comentaris genials:
·         Hay que joderse !!!!! Perdoneu, però algú ho havia de dir.
·         Ni Aznar... ni el Rato, ni la Barberà, ni tants i tants centenars de delinqüents que militen en les seves files han estat reprovats.
·         Sé fuerte, Jose Manuel!

Vegem la notícia d’Europa Press:

Rajoy sobre l'exministre Soria: "És un bon amic"
Soria, que ha dimitit per la seva implicació als Papers de Panamà, "té un nivell d'exigència que no han demostrat altres dirigents"
per Europa Press 20 d' Abril 2016 a les 21.53 h

21/04/2016. La Catalunya independent reduiria el deute a la meitat. En una separació entre Catalunya i Espanya , altrament dita secessió, o restitució, o devolució, cal tenir en compte el repartiment d’actius i també de passius. Negociant adequadament i d’igual a igual, al revés de “mas vale honra sin barcos que barcos sin honra”, Espanya pot estalviar-se el següent naufragi, el 15è en la història d’Espanya dels darrers 500 anys.

Benvolguts,

Avui comentem l'article d'M. Moreno de títol La Catalunya independent reduiria el deute a la meitat. Els criteris de repartiment de l’actiu i el passiu entre Catalunya i Espanya, els tenim molt clars a partir del curós estudi publicat per l’Albert Pont, fa gairebé quatre anys quan encara no era el president del CCN, en el llibre Delenda est Hispania. 
La part del repartiment està inclosa en el Capítol XIII “El repartiment dels bens de l’Estat”. A partir de la lectura d’aquest llibre, diem, ens ha quedat a tots claríssim que en una separació entre Catalunya i Espanya , altrament dita secessió, o restitució, o devolució, cal tenir en compte el repartiment d’actius i també de passius. Del llibre se’n treuen molts conceptes del mecanisme de liquidació de la relació entre Catalunya i el que quedi d’Espanya (ROS, Rest Of Spain).
En aquest quatre anys han aparegut altres llibres i articles explicant com funcionarà el procés de repartiment. L’estudi que comentem avui actualitza i posa xifres a tots aquests criteris. Ja en el “Delenda” quedava molt clar el que potser cap dels manaies espanyols no han entès encara (recordem l’entrevista de tu a tu i no d’amo a esclau que varen escenificar ahir Puigdemont i Rajoy) i és que estem obligats a entendre’ns. Com es veu a l’article d’avui, degudament quantificat, Espanya entraria en fallida amb tota seguretat si amb la seva fatxenderia habitual es neguen a negociar. Només negociant adequadament i insisteixo d’igual a igual, pot Espanya rescabalar-se parcialment del que fins ara s’ha pensat que era totalment seu però era de tots (mia o de la tumba fria, diuen els maltractadors) i que forçosament s’ha de repartir proporcionalment analitzant cada partida, com quadres i obres d’art al Prado o al reina Sofia o deute demencial adquirit per Espanya per realitzar el seus somnis de grandesa de ferrocarrils AVEs, o com el malbaratament dels Fons de Cohesió Europeus, 140.000M€, que la UE ha donat graciosament a Espanya des del 1986 i del que no n’ha sortit cap millora en industrialització o similar, o com els més de 340.000M€ que és la suma, només, del dèficit fiscal (de l’espoli) de Catalunya, sense comptar els dèficits del País Valencià i de les Illes. Si Espanya es tanqués de banda, fes l'orni, com s’explica a l’article, Catalunya en sortiria molt beneficiada i per tant Espanya molt perjudicada i en canvi si se li abaixen els fums i si per un cop compren que la frase “mas vale honra sin barcos que barcos sin honra” queda molt bé però no és massa pràctica en les condicions actuals, pot estalviar-se el següent naufragi, el 15è o així en la història d’Espanya dels darrers 500 anys. L’article La BBC recorda que l'Estat que ha patit més fallides és Espanya ho aclareix!

Fixeu-vos i assimileu el quadre El deute de Catalunya, molt aclaridor! 

Vegem doncs l’article d’M. Moreno, publicat al PuntAvui:

dimecres, 20 d’abril de 2016

20/04/2016. Pere Bosch i Cuenca. Inestabilitat congènita. Prou d’eufemismes! El règim actual no és “de normalitat democràtica” sinó d’”anormalitat no democràtica”. No és normal que es passi sense solució de continuïtat d’una dictadura feixista a un règim democràtic sense que els col·laboradors, falangistes, militars, jutges, i institucions com l’Esglesia, no hagin de rendir comptes dels crims i les atrocitats que varen perpetrar..

Benvolguts,

Tothom en el Reino de España fa trampa. I no parlem només dels polítics, dels monarques i dels banquers. Per què els comentaristes, inclosos els catalans, i entre ells periodistes tant brillants com en Pere Bosch i Cuenca parlen amb eufemismes i s’empenyen a definir l’actual règim polític espanyol com a democràtic, de normalitat democràtica”? Jo més aviat el definiria com a Règim d’anormalitat no democràtica. No crec que el mot normalitat ni el mot democràtica siguin en absolut aplicables en aquest cas!

·         És normal i democràtic que una monarquia (batejada com a hereditària!) sigui entronitzada directament pel dictador usurpador de les funcions de Cap d’estat durant quaranta anys Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la gracia de Diós?
·         És normal i democràtic que es passi sense solució de continuïtat d’una dictadura feixista a un règim democràtic sense que els col·laboradors, falangistes, militars, jutges, institucions com l’Esglesia no hagin de rendir comptes de les atrocitats que varen perpetrar?
·         És normal i democràtic que els franquistes no vagin ser jutjats i eventualment condemnats per un Tribunal Internacional com el de l’Haya pels crims comesos durant la guerra i els quaranta anys següents?
·         És normal i democràtic que a la mort de Franco no es revertís al règim anterior (la II República Espanyola) que ell i els seus sicaris, amb armes, amb togues, amb casulles, havien destrossat?
·         És normal i democràtic que les nacions, com Catalunya, subjugades i anorreades pel règim franquista durant quaranta anys no tinguessin cap compensació, com per exemple retornar a les condicions del juliol del 1936, o fer un referèndum per tal que els seus ciutadans decidissin si volien esdevenir independents i al mateix temps decidissin si volien dictadura, monarquia o república?
·         És normal i democràtic que es no jutgi internacionalment els actes del franquisme, com la creació de centenars de camps de concentració i centenars de presons amb presos castigats durant anys sense judicis de cap mena i afusellats sense cap consideració?
·         És normal i democràtic que els assassinats dels seus enemics quedessin sense càstig?
·         És normal i democràtic que es vagi passar per alt el genocidi que el règim franquista va cometre a Catalunya, amb l’ocupació militar, civil i eclesiàstica, amb la prohibició durant quaranta anys de la llengua i la cultura catalana, amb la crema i l’espoli de milers de llibres i documents de les institucions republicanes, i és normal i democràtic que el règim borbònico-franquista nascut en la transacció (que no transició) encara no hagi revertit als seus legítims propietaris el que el règim franquista els va robar?
·         És normal i democràtic que no es vagin castigar els assassinats de polítics contraris al franquisme, com el President Companys, en Carles Rahola, en Joan Peiró, el Salvador Puig Antich, en Julian Grimau, i milers d’altres, sense ni esment de les atrocitats que s’havien comès durant quaranta anys?
Per tant siguem clars i res d’eufemismes. El règim franquista es va transmutar a partir del 1975 en règim borbònico-franquista i d'acord amb el que hem exposat l’única denominació que es mereix aquest règim és el de:

Règim d’anormalitat no democràtica...


Vegem l’article d’en Pere Bosch i Cuenca i siguem conscients del que ell en diu Inestabilitat congènita espanyola, que és el producte, només en el segle XX, de:

 45 anys de dictadura, 3 de guerra, 29 de govern inestable i 23 d’anormalitat no democràtica:

dilluns, 18 d’abril de 2016

17/04/2016. Berta Roig / Emili Bella. Un model de finançament insuficient. Els representants polítics i el catedràtic Guillem López Casasnovas , reunits per El Punt Avui, coincideixen en què el sistema és millorable per a Catalunya. Tenir en compte el cost de la vida o l'ordinalitat són alguns dels punts amb consens…

Benvolguts,

Us afegeixo i comento l'article de Berta Roig / Emili Bella de títol Un model de finançament insuficient, sobre la Taula Rodona amb el professor López Casasnovas. Explica el va i ve dels diners entre Catalunya i Espanya.

La síntesi del treball és el senzill i esfereïdor gràfic on es demostra l'espoliació institucional de Catalunya, any rere any. El gràfic és molt entenedor. Fixem-nos-hi! Els Ciutadans (o sigui els milions de Contribuents catalans representats amb els petits ninotets) paguen uns pocs impostos directament a la Generalitat (Impostos propis de la Generalitat, Impost de Successions? 170M€) i tota la resta o sigui els Altres Impostos de titularitat estatal (IRPF, Impost de Societats, IVA, Impostos especials, els paguen a l’Administració Central 36.000M€). D’aquesta quantitat l’Administració Central en traspassa una part a la Generalitat (17.943M€).

Els prestidigitadors solen treure un conillet d'un barret de copa buit. Aquesta operació del gràfic és com la del prestidigitador amb el barret de copa i el conillet, però al revés ja que hi entren 36.000M€ i només en surten 17.943M€!

La diferència, o sigui pràcticament la meitat, 18.057, es fan fonedissos, desapareixen a les entranyes de l’Estat, com si se’ls hagués menjat la bruixa del conte de Hänsel i Gretel!

En resum, Catalunya només rep la meitat de les contribucions pagades pels catalans.

En un article comentat de fa mig any, el conseller Andreu Mas-Colell explicava que així com l’Estat espanyol, i tots els estats, tenen milions de contribuents (milions de ninotets), Catalunya només en té un: l’Administració Central de l’Estat Espanyol!

I això comporta tots els mals, imaginables i per imaginar, perquè la decisió està en les mans de la part més poderosa i sense escrúpols, i a més que és el nostre enemic!

Com ja sabem, i l'article ho demostra, Catalunya deixa d'entrar la meitat de les seves contribucions. I aquest fet prové d'una llei que fou creada el 1.980, anomenada la LOFCA (Ley Orgánica de Financiación de las Comunidades Autónomas). 


La darrera vegada que va ser discutida i modificada pel Consejo de Política Fiscal y Financiera, CPFF de las Comunidades Autónomas fou el 2009 durant el Gobierno de Rodríguez Zapatero, sent el negociador del Tripartit l'Antoni Castells del PSC. 
Recordem com l'Antoni Castells va tornar eufòric de les negociacions a Madrid i va explicar, 

entusiàsticament, que era el millor finançament que mai havia tingut Catalunya!

Les explicacions exhaustives les vàrem publicar a:

02/12/2015. Quin és el dèficit fiscal català? 16.000M€/any! Impostos. Recaptació d’impostos per l’Agència Tributaria Espanyola. “Consejo de Política Fiscal y Financiera”. Emili Valdero. Racó del xerraire. Pressupostos de la Generalitat. Espoli fiscal, Retallades. Ministerio de Hacienda. Montoro. FLA, FLAtulències.


En línies generals, explicat en detall per l'economista Emili Valdero, les contribucions de Catalunya pugen, en milions d'Euros, més o menys 16.000 en IRPF, 10.000 en IVA, 4.000 en Impost de Societats, i 6.000 en Impostos Especials. En total 36.000M€. Dels 16.000 i dels 10.000, segons la llei, la Hisenda espanyola se'n queda la meitat, els 4.000 se'ls queden tots, i dels 6.000 se'n queda el 42% o sigui uns 2.600M€. En total es queden al voltant de 18.000M€.

La Capacitat fiscal, és a dir, la capacitat que té una CA de generar riquesa, en Euros per habitant, es defineix com els ingressos fiscals de la Generalitat (o la CA) respecte al nombre d'habitants. 18.000M€/ 7.833.000= 2.298 €/habitant.

Un cop efectuat el lladronici automàtic, Catalunya no pot arribar cap mes a final de mes i aleshores el Gobierno s'ha inventat el FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic, que hi ha qui l'anomena Fons de Liquidació de les Autonomies!) per fer-nos préstecs (dels nostres propis diners), amb considerable interès, que produeix un dèficit d'entre 3.360 a 8.000 M€ cada any i que ens fa augmentar vertiginosament el deute públic que actualment deu estar cap als 70.000M€!
Tots aquests números són el resultat de les fabuloses negociacions del Govern socialista de José Montilla amb el Govern socialista de Rodríguez Zapatero. 

S'havia de revisar aquest model ja fa quatre anys però el Gobierno de Rajoy no ho va considerar ni ho ha considerat oportú!

En resum, com que el model no respecta l'ordinalitat Catalunya passa de rebre 2.298€/h teòrics a rebre'n 1.912€/h i per tant recula de la segona posició a la catorzena. I segons els mateixos càlculs Extremadura passa de tenir teòricament 1.482€/h i estar en posició 14 a tenir-ne 3.202€/h i passar a la primera posició, que vol dir que té més del doble de finançament per habitant que Catalunya!!!

Vegem l’article molt ben explicat:

dissabte, 16 d’abril de 2016

15/04/2016. Gemma Aguilera entrevista Lluís Llach: "Si detectés qualsevol indici de retrocés a JxSí, plegaria". "Gràcies a la CUP hem fet avançaments que haurien estat impossibles", i fa una crida a la ciutadania perquè "prengui consciència que el veritable poder és al carrer". Sí, és un any i mig, però jo ja en tinc 67 o 68, no és la mateixa mesura del temps quan en tens 30. Ara bé, vaig començar amb molt d'entusiasme i encara el conservo...

Benvolguts,

El dijous passat en Lluís Llach, com a representant de JxS va venir al Poblenou, a Can Felipa a respondre preguntes de les 350 persones que ens hi vàrem aplegar. És un exercici que està fent des de fa setmanes, anant allà on el demanen!

Els temes que es varen preguntar eren de rabiosa actualitat i en Llach els anava responent, sempre positivament. Per exemple va dir dues o tres vegades que no eren els polítics sinó el poble els qui estàvem tirant endavant aquest procés. Hi va haver alguna pregunta-parany sobre les relacions entre JxS i les CUPs i va respondre molt positivament dient que JxS no tenia suficient diputats per fer res i que per arribar a la majoria independentista que hi ha en aquest moment com a resultat del 27-S ens necessitem els uns als altres, les CUPs i JxS.

El nostre cameràmen del GOAL, en Cris, ens ha passat l'enllaç a un youtube exquisidament ben editat que mostra les preguntes i respostes de tots els temes tocats. Vegeu-lo:


A l’endemà sortia a la premsa aquesta entrevista que us oferim de la Gemma Aguilera precisament a en Llach i aquí hi trobarem moltes de les respostes que ens havia avançat a Can Felipa...


Vegem-ho:



14/04/2016. El Dèficit Públic de 2015 o de quan els arbres no ens deixen veure el bosc. La fal·làcia dels arguments del Ministre Montoro. El repartiment discriminatori dels objectius de deute. Bloqueig de les iniciatives d’ingressos de la Generalitat. La Centrifugació de despeses a les Comunitats Autònomes. Infravaloració en el càlcul de les bestretes. El canvi de criteri comptable. La rebaixa electoral de l’Estat Espanyol. Les balances fiscals...

Benvolguts,
Publiquem dos documents del CCN referents a les hisendes de les Comunitats Autònomes. El primer explica les enganyifes del departament del ministre Montoro respecte al Dèficit fiscal CCAA 2015. El segon també.

No cal fer massa comentaris perquè les explicacions del CCN són prou clares...

1. El Dèficit Públic de 2015 o de quan els arbres no ens deixen veure el bosc


Data : 14 d'abril de 2016 / Tema: Dèficit públic /


El passat 31 de Maig, el Ministerio de Economía y Hacienda va publicar que el Dèficit d’Espanya de l’any 2015 va ser del 5,16% del PIB, excedint l’objectiu acordat amb la Comissió Europea del 4,2%. Segons el Ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, les principals culpables d’aquesta desviació van ser les Comunitats Autònomes.
Dèficit fiscal CCAA 2015
Font: Ministerid’Hisenda
Mentre que l’Estat Central va tenir un dèficit del 2,7% -inferior a l’objectiu del 2,9%- i les corporacions locals van assolir un superàvit de 0,44%, les Comunitats Autònomes van tenir un dèficit de l’1,66% en comptes de l’objectiu del 0,7%. A més a més, el Ministre Montoro no es va estalviar de citar Catalunya com la regió amb un dèficit més alt, amenaçant en emprar totes les mesures coercitives que contempla la Llei d’Estabilitat i que inclou sancions i intervencions.


En vista d’aquest nou intent de desprestigiar la Generalitat de Catalunya, el Cercle Català de Negocis torna a denunciar la fal·làcia dels arguments del Ministre Montoro, així com l’ús partidista que es fa des del Govern Central dels càrrecs públics:

1. El repartiment discriminatori dels objectius de deute
El 2013 es va acordar el Programa d’Estabilitat amb la Comissió Europea, que establia un límit de dèficit públic d’Espanya del 4,2% per al 2015.
El Ministre d’Hisenda va reservar la majoria d’aquest dèficit per a l’Administració Central -el 2,9%-, deixant només un 0,7% per a les Comunitats autònomes i un 0,6% per a la Seguretat Social.
El Conseller Mas-Colell, el Setembre del 2014, ja va denunciar la mala distribució dels objectius de dèficit, i va establir com a un repartiment equitatiu l’1,6% per a les Comunitats Autònomes.
Precisament, el dèficit del conjunt de les Comunitats Autònomes s’ha situat el 2015 en l’1,6%.
Entre el 2011 i el 2015, l’esforç de l’Estat Central de reducció del deute va ser de 0’4 punts, mentre que les Comunitats Autònomes van fer un esforç, en el mateix període, de 3’5 punts (quasi 9 vegades més).
A més d’això, cal tenir en compte que les Comunitats Autònomes són les que suporten la despesa social (salut, ensenyament entre d’altres), pel que aquestes majors retallades han afectat en major mesura als serveis públics essencials i prestacions socials.

2. Bloqueig de les iniciatives d’ingressos de la Generalitat
Per tal de poder assolir més ingressos, la Generalitat va crear un seguit de nous impostos, com la taxa als dipòsits bancaris. Aquesta va ser recorreguda al Tribunal Constitucional per part del Govern Central, al·legant que ja existia un impost estatal similar.
Cal recordar que el Govern Central va establir la mateixa taxa en un 0%, just després que la Generalitat portés a terme la seva iniciativa.
Curiosament, en altres Comunitats Autònomes aquesta taxa ja existia anteriorment i no va ser fins que la Generalitat de Catalunya va anunciar que la volia implementar, que el Govern Central no va iniciar els tràmits per crear una taxa nacional de dipòsits bancaris.

3. La Centrifugació de despeses a les Comunitats Autònomes
En els últims anys hi ha un intent sistemàtic de recentralització de competències traspassades a les Comunitats Autònomes, a través de lleis com la Ley del Mercado Único del 2013.
Amb l’argument que cal harmonitzar el mercat per reduir costos de duplicitats, es busca laminar les competències de les comunitats autònomes.
A més a més, l’Administració ha centralitzat les compres internes concentrant-les en pocs proveïdors i poder reduir costos. La majoria d’aquests proveïdors són a Madrid.
Altres exemples d’aquesta centrifugació de despeses són la Llei de la dependència, elaborada per l’Administració central sense un pressupost associat, l’administració de la vacuna de la Hepatitis C o l’augment dels sous de funcionaris.

Totes aquestes iniciatives del Govern Central es carreguen als pressupostos de les Comunitats Autònomes.

4. Els deutes històrics acordats però no abonats
El Govern Central va reconèixer una contínua falta d’inversió pública a Catalunya, pel que es va signar un acord en la Comissió Bilateral Estat-Generalitat pel període 2007-2013, garantint una inversió estatal en infraestructures en la mateixa proporció que el pes del PIB Català (Disposició addicional 3ª de l’Estatut).
En realitat, el Govern Central només en va complir el primer any, al·legant que aquesta era de caràcter voluntari, i segons la Audiència Nacional “la deuda no existe, pues para que el Estado estuviera obligado a abonar esa deuda, debería haber habido un acuerdo de la Comisión Mixta de Infraestructuras”.
El deute acumulat per aquest concepte s’acosta al 4.000 milions d’Euros.

5. El sistema de finançament de les CCAA
El sistema de finançament a Espanya és molt complex, amb moltes excepcions i clàusules especials que fan difícil la seva transparència.
Aquest és especialment desfavorable en aquelles comunitats de l’arc mediterrani (Catalunya, València, Illes Balears).
El 2014 va caducar el sistema de finançament, pel que calia haver-ne negociat un de nou, però l’Estat Central, malgrat estar–hi obligat per llei, no ho va fer. Va al·legar que no era un bon moment per a iniciar-ho.
Així doncs, al 2014-2015, les Comunitats autònomes més perjudicades per l’antic sistema de finançament (entre elles Catalunya) van seguir infrafinançades.

6. Infravaloració en el càlcul de les bestretes de transferències a les Comunitats Autònomes
El sistema de finançament actual fa que el 95% dels ingressos els recapti l’Estat Central. Per tal que les Comunitats Autònomes puguin disposar de recursos, l’Estat fa una estimació del que li correspondrà a cada una i realitza bestretes en base a aquests càlculs.
No obstant això, aquestes estimacions sempre són a la baixa, pel que les bestretes que les CCAA reben per fer front a les seves despeses corrents són inferiors a les que els correspon. Aquesta situació provoca fortes tensions de tresoreria a les CCAA.
· El Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA)
Per tal de fomentar el crèdit, el Banc Central Europeu va establir unes polítiques monetàries, on els governs estatals podien disposar del crèdit necessari en unes condicions quasi gratuïtes.
D’altra banda, el fet que la Generalitat només recapti el 5% dels ingressos que es generen a Catalunya, fa que els mercats financers estiguin tancats i, per tant, que no es pugui accedir al finançament.
De resultes d’això es va crear el Fons de Liquiditat Autonòmic, on l’Estat demana crèdit al Banc Central Europeu per poder donar, a la vegada, liquiditat a aquelles CCAA que tinguin problemes en aquest aspecte.
Aquest mecanisme financer seria el més racional entre administracions d’un mateix Estat, però a Espanya s’ha emprat com a arma política i, en el cas concret de Catalunya, en una forma de control abusiu i amenaçador, fins al punt que el Conseller Mas-Colell hagués de sentenciar “si ens hem de posar de genolls ho farem, però que paguin”.

7. El canvi de criteri comptable
L’Eurostat (l’oficina europea d’estadística) va forçar a fer un canvi de criteri comptable, i a imputar el 2015 unes despeses antigues del 2011 que no s’havien considerat per un import de 1.300 milions d’Euros.
El secretari d’economia de la Generalitat, Pere Aragonès, ha estimat que si no s’hagués considerat aquest apunt comptable, el dèficit del 2015 no hauria estat del 2,7% del PIB, sinó de l’1,75%.

8. La rebaixa electoral de l’Estat Espanyol
Tot i les reiterades demandes de la Comissió Europea per a reduir el deute, el Ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro no va dubtar en aprovar una rebaixa d’impostos en any electoral, restant més de 7.000 milions d’euros a les arques públiques.
Curiosament, aquest import és aproximadament el desfasament que hi ha hagut sobre l’objectiu de dèficit marcat per Brussel·les.

9. Les balances fiscals
Però si hi ha un motiu principal del per què Catalunya no ha assolit l’objectiu de dèficit públic marcat per Brussel·les, no són (que també) els anteriors 9 punts. El principal escull és l’endèmic deute fiscal entre CCAA que pateix Catalunya.
Tots els estudis acadèmics estipulen que el dèficit fiscal de Catalunya és d’ aproximadament un 8% del PIB (Les famoses balances fiscals dels 16.000 milions d’Euros).
Els últims estudis del Ministeri d’Hisenda van rebaixar el dèficit fiscal de Catalunya en un 4,35% (8.500 milions d’Euros) emprant una nova metodologia denominada “cuentas públicas territorializadas” (que ni el seu dissenyador, el Sr. Ángel de la Fuente, va gosar anomenar-les Balances Fiscals)
El Ministre Montoro denuncia que el dèficit de Catalunya ha estat el 2,7% PIB (5.532 milions d’euros), i que s’ha sobrepassat en 2 punts l’objectiu de dèficit estipulat en 0,7% (4.093 milions d’Euros),
Si contraposem aquest excés de 4.093 milions d’euros amb el dèficit fiscal endèmic de Catalunya de 16.000 milions d’euros (o els 8.500 milions del Ministeri d’Hisenda, tant li fa), ens adonem que intenten que mirem els arbres per no veure el bosc.
Dèficit fiscal CCAA 2015
Font: Ministerid’Hisenda
Finalment, si re-elaboréssim la gràfica inicial dels dèficits fiscals de les Comunitats Autònomes tenint en compte les mateixes pseudo-balances fiscals del Ministeri d’Economia, obtindríem novament que aquelles Comunitats més endeutades són precisament les que pateixen un greuge fiscal més gran.

Dèficit fiscal CCAA 2015 re elaborat segons “las cuentas públicas territorializadas”
Cercle Català de Negocis
Departament d’Estudis


2. Parlem del deute tot responent a Cristobal Montoro

Data : 7 d'abril de 2016 / Tema: Generalindependència / Etiquetes: deute públicmontoro /
L’any 2010 Catalunya tenia un deute de 22.000 M€, un 85% del qual l’havíem contret amb les entitats bancàries i en un 15% amb el govern central. Després d’una crisi sense precedents i tota una dècada de retallades en serveis socials i inversions públiques no han servit per contenir l’endeutament de la Generalitat.
A març de 2016 Catalunya tenia un endeutament de 74.000 M€. Però la proporció dels nostres creditors s’ha invertit. Mentre el deute amb les entitats financeres s’ha contingut substancialment, continua augmentant l’endeutament amb el govern central a raó de 9.000 M€ anuals. En 2016 l’Estat espanyol és el creditor del 65% del nostre deute. Si mantenim aquest ritme, en 2020 Catalunya tindrà un endeutament de 110.000 M€, el 85% del qual l’haurem contret amb el govern central.
CCN


Joan A. Forès
Reflexions


COMENTARI

Del directe.cat:

ENGANY. La Comissió europea ha reaccionat amb indignació (encara més gran que la d’Esperanza Aguirre pel cas Aznar) davant la constatació del falsejament per part del Govern espanyol de les dades del dèficit públic. Aquesta setmana, gràcies a un altre estudi de la mateixa Intervenció General de l’Estat, hem sabut que l’administració central de l’Estat és l’única que gasta més ara (un 4%) que en 2010; en el mateix període, les comunitats autònomes han retallat per valor d’un 13% i els ajuntaments d’un 21%. Certament, la càrrega del subsidi d’atur i de les pensions a través de la Seguretat Social hi té un pes important, sí, però, i la despesa militar? I la follia inacabable de l’AVE? Aquests dies hem sabut que el Govern espanyol gasta 3.000 MEUR en la construcció de quatre submarins, el primer dels quals ha hagut de ser reformat d’entrada per excés de pes. Esperpèntic.