dilluns, 28 de març del 2016

19/03/2016. Francesc Abad. CEO març 2016. L'estabilitat com a fet polític més rellevant: abast, naturalesa i conseqüències (I). 20/03/2016. 2a part anàlisi CEO: partits polítics, tendències de vot i ideologies.


19/03/2016. 00:00 H
CEO març 2016. L'estabilitat com a fet polític més rellevant: abast, naturalesa i conseqüències (I)

1. INTRODUCCIÓ

Avui hem tingut un nou lliurament del Baròmetre del CEO, sens dubte la millor enquesta de totes les que es fan a Catalunya. Però és això, una enquesta, que estem obligats a analitzar relacionant-la amb el nostre coneixement o visió de la realitat, per poder-ne treure lectures i un relat de la situació política del país i de les claus subjacents en l'opinió expressada pels enquestats.

Intentaré fer això, traslladar-vos la lectura que en faig de les moltes coses que a criteri meu, ens està explicant, però també de les incerteses que ens planteja i dels que considero són els elements políticament més rellevants de la visió que sobre la situació política del país expressen els enquestats.

El baròmetre del CEO és una enquesta que es fa presencialment a unes 1.500 persones, seleccionades per obtenir una mostra representativa del que és la nostra societat. Des d'aquest punt de vista, i amb totes les reserves pròpies de l'instrument, l'opinió que expressa té intenció de recollir l'opinió de la societat. Com sempre dic, no té valor veure si en relació a enquestes prèvies una dimensió puja o baixa un punt o dos. Tot això està dintre del marge d'error. El que és més important i interessant és observar les tendències. El post d'avui, ja només pel que m'he menjat en aquesta introducció, serà dels llargs, perquè té més vocació analítica que d'una opinió meva sobre un tema determinat. I el CEO tracta molts temes i molt interessants tots ells.

Evidentment a mi el que em preocupa i m'ocupa és tot el que té a veure amb el procés independentista, per tant per fer l'anàlisi el que he fet és seleccionar les principals qüestions que crec ajuden a entendre o explicar la situació política del país des d'aquesta perspectiva.

Som-hi

2. L'ESTABILITAT S'HA CONVERTIT, ELLA MATEIXA, EN EL GRAN FET POLÍTIC

Comencem per la pregunta clau des del punt de vista independentista: "vol que Catalunya sigui un Estat independent?"

Un 45,3% dels enquestats responen que Sí, i un 45,5% que No. Un empat total.

El Sí porta molt de temps amb suports al voltant d'aquest 45% (44,1, 42,9, 46,7, 46,6, 45,3). És a dir, l'independentisme porta molt de temps sense créixer, sense guanyar nous suports. Això és un fet.

El No també porta temps movent-se en aquests valors del 45%, tot i que si ho mirem en perspectiva anual potser sí és apreciable una molt petita pèrdua de suports. El febrer del 2015 el No tenia un 48%, i el juny 2015 un 50%. Ara està en aquest 45,5%, per tant sembla s'apunti una petita tendència a la baixa, en la mesura que la variació supera el marge d'error de l'enquesta. Però és quasi inapreciable, i en la mesura que engreixa el "No ho sap" ens fa pensar que és poc rellevant, atès que el no ho sap normalment amaga més "Nos" que sí.

Dues consideracions en relació a aquest "empat tècnic" tan estable en el temps:

- el referèndum és més necessari que mai. Només amb una consulta clara, que permeti posicionaments clars, i concentrar la decisió en aquesta opció, hi ha alguna possibilitat d'alterar aquests percentatges i aquesta estabilitat en l'empat tècnic.

- en paral·lel hem de reflexionar sobre la dificultat política que implica gestionar un procés de la naturalesa de l'independentista amb un país tan igualat en relació al Sí i al No. És evident que el 50,1% dels vots ja són suficient legitimitat democràtica per al que sigui, també per a la independència, però no podem ignorar, ni nosaltres -els independentistes- ni els unionistes aquesta realitat. Requereix de molta política. I requeriria, en un país amb molta política i política bona, d'uns compromisos mutus per garantir que aquesta divisió sobre quin ha de ser el futur polític del país es gestionarà sempre amb respecte democràtic en relació a l'altra posició.

Això lamentablement està lluny de que passi, sobretot des del punt de vista unionista, que nega sistemàticament aquest 45,3% del país que vol la independència. Així, l'independentisme no té al davant cap partit polític ni cap líder polític unionista amb qui "pactar" aquests compromisos. Només té negació, prohibició i repressió per part de l'estat espanyol.

Al meu entendre, a falta d'interlocutor polític en el bàndol unionista, l'independentisme (els seus líders i partits polítics, malgrat que tots ens hi hem de sentir implicats) hauria de fer un esforç imaginatiu per traslladar aquest compromís de respecte democràtic directament a aquest 45,5% de la nostra societat que ara està en el No. Si els líders unionistes intoxiquen i la seva estratègia és el menyspreu i la brega, el nostre gran repte polític és fer tot el possible per arribar directament al votant unionista i fer-lo partícip d'aquest compromís i garantia de profund respecte democràtic en qualsevol escenari possible dels que hauran de venir.

Una altra dada, no sé fins a quin punt més curiosa que no pas rellevant políticament, és veure el creuament entre la intenció de vot al Parlament (en unes futures eleccions) i el posicionament en el Sí/No.

El 90% i el 86,3% dels qui volen votar (en unes futures eleccions), respectivament, Junts pel Sí i CUP, volen que Catalunya sigui un Estat independent. Però un 7,8% dels que votaran Junts pel Sí, no el volen, com tampoc el volen un 4% dels de la CUP, que també tenen un 4,8% que no ho saben i un 4,8 que no contesta.

Curiosament, encara un 8% dels qui volen seguir votant PSC volen Sí a la independència, i un 20,3% dels de Catalunya Sí Que Es Pot (en endavant CSQEP). I encara més curiós, també un 3,2% dels votants de C's i un 5,1% dels del PP. Jo crec que estem davant exotismes del marge d'error de les enquestes, del marge d'error no tan tècnic, sinó de la confusió que moltes vegades tenen els enquestats, per això sempre dic que no val la pena fixar-se en evolutius de % petits, de fins a aquest 5%.

L'única conclusió política possible d'aquestes dades és que posen de manifest que encara ara l'actual escenari polític des del punt de vista dels partits i el posicionament dels seus votants en relació a la independència és prou complexe com per fer necessari un referèndum o similar.

L'estabilitat, també en la pregunta amb resposta múltiple sobre quina ha de ser la relació de Catalunya amb Espanya

Una primera pregunta en aquesta dimensió és la que planteja a l'enquestat quin és el nivell d'autonomia assolit per Catalunya.

Doncs bé, el 68,1% creu que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d'autonomia. És una dada políticament molt rellevant. Pràcticament el 70% dels catalans es mostren insatisfets amb el nivell d'autonomia assolit. És una dada inqüestionable, que evidencia el col·lapse constitucional i de l'estat de les autonomies en relació a Catalunya.

D'aquesta pregunta tenim una sèrie molt llarga. Fixem-nos doncs que ara fa 10 anys, Novembre del 2006, "només" un 51,6% s'expressaven en aquests termes d'insuficiència d'autonomia. Avui, març del 2016 som un 68,1%, és a dir, gairebé 17 punts més. A més a més en els últims anys aquesta dada és força estable: va tenir un punt màxim d'insatisfacció el juny del 2013, amb un 72,5%, que va minvar fins al 63% el juny del 2015 i que des de llavors torna a tenir tendència a l'alça, fins arribar a aquest 68,1% aquest març 2016.

En termes de tendència sembla clar que hi ha una gran estabilitat en la dada de gairebé 3 de cada 4 ciutadans de Catalunya insatisfets amb el que consideren insuficient nivell d'autonomia de Catalunya.

Fixem-nos que mentre la immensa majoria de catalans considera insuficient la autonomia de Catalunya, l'estat espanyol, totes les seves institucions, fa anys que caminen en el sentit invers, d'involució democràtica recentralitzadora. No hi ha cap setmana que del Consejo de Ministros no en surti una nova agressió a l'autogovern de Catalunya. El xoc polític és, per tant, inevitable.

Què és el que passa amb aquest 68% de catalans que compartim diagnòstic d'insuficiència amb l'autonomia de Catalunya? Que tots no compartim la mateixa "recepta política" per veure satisfetes les nostres aspiracions polítiques. Veiem-ho.

En aquest mateix mòdul de "relacions Catalunya-Espanya" es pregunta als enquestats què creu que hauria de ser Catalunya, i s'ofereix una resposta múltiple: una regió d'Espaya, una Comunitat Autònoma d'Espanya, un Estat dins una Espanya federal o un Estat independent.

Doncs bé, la resposta majoritària és un Estat independent, amb el 38,5% de les respostes. A continuació l'opció amb més suports és un Estat dins una Espanya federal, amb el 26,3% dels enquestats. Un 25,1% creuen que ja estem bé com a Comunitat Autònoma i un 4,1% creuen que tenim massa autonomia i que hauríem de ser una regió.

Si ens fixem, la suma dels que volen un estat independent i dels que volen un estat federal és de 64,8, gairebé coincident amb el 68,1% que creu tenim una autonomia insuficient. Per tant la insatisfacció amb la insuficient autonomia encara ara té dos grans opcions polítiques per ser superada: la indy i la federalista.

L'estat independent ha anat guanyant suports de manera clara aquesta última dècada. El març del 2006 només un 13,9% dels enquestats l'expressaven com la seva opció en aquesta resposta múltiple. I ara estem en el 38,5%, 25 punts més. En aquests 10 anys molts dels que creien que Catalunya havia de ser una Comunitat Autònoma o un Estat dins una Espanya federal han evolucionat políticament i han vist que l'única opció de futur per a Catalunya és un Estat independent. Per això ara és l'opció amb més suports, 10 punts per sobre dels autonomistes i dels federalistes.

Però fa temps que estem aquí, i sembla que ja no hi ha més basculacions cap a la posició independentista. És una altra mostra de l'estabilitat en la que estem. Els indys ja no captem nous suports, però tampoc els perdem.

Com gestionem convertir la insatisfacció amb una insuficient autonomia, diagnòstic que compartim el 68% dels catalans, en una proposta política comuna és la clau del nostre futur, és la clau d'una majoria social inqüestionable, capaç de fer el que sigui, d'assolir el que sigui. I aquí, novament, la política és la clau.

A diferència de la falta d'interlocució que tenim amb l'unionisme, en aquest espai polític amb el que els indys compartim diagnòstic amb els federalistes sí sembla haver-hi una interlocució política amb la que caldrà treballar molt. De fet bona part de l'electorat així ho ha vist, i això és el que explica la tendència alcista de CSQEP. No sé què s'ha de fer per confluir, avançar i generar aquesta majoria social que trenqui l'empat en el que estem. Només sé que cal fer molta, molta, molta política. I en aquest espai, per sort, tenim interlocutors.

Fixem-nos que del 38,5% dels que volen que Catalunya sigui un estat independent a la resposta múltiple passem al 45,3% que votarien Sí en una resposta dicotòmica (Sí/No). El Sí arrossega 6 puntets que arriben dels que en la múltiple volen el tema federal, és a dir, ara com ara, només 1 de cada 4 "federalistes" posats a escollir entre independència o seguir com estem, votaria independència, tot i compartir diagnòstic amb insatisfacció del nivell d'autonomia. Com dic, cal política, molta política, perquè aquí hi ha clarament una de les claus del nostre futur.

Per acabar aquest apartat, altra vegada no sé si amb termes de curiositat més que de rellevància política, quan ens fixem en el posicionament en aquesta pregunta de resposta múltiple sobre el que ha de ser Catalunya amb la intenció de vot, ens trobem amb algunes sorpreses.

Els qui més clar ho tenen són els votants de Junts pel Sí, un 82% diuen un estat independent. Seguits dels de la CUP, amb un 78,2%, però un 12,3% de JxSí i un 14,5% de CUP optarien per un estat dins una Espanya federal.

El "federalisme" es concentra, com a opció més estimada, en els votants de CSQEP, amb un 56%, seguits dels del PSC, amb un 36,5% (tot i que l'opció majoritària dels votants PSC és la de ser CA).

L'espanyolisme més ranci es concentra en el PP: un 18% creuen que no hauríem de tenir cap autonomia política i ser una simple regió administrativa, i un 72% seguir sent una CA. M'ha sorprès el 18,5% de votants de C's que voldrien que Catalunya fos un Estat dins una Espanya federal. El programa del partit al que voten ho vol arreglar tot amb una recentralització massiva, però un 20% voldrien ser un estat dins una Espanya federal. Curiós. Alguna cosa no estem explicant bé. O la capacitat d'intoxicació dels mitjans de masses supera tot intent racional d'aproximar-se a les propostes polítiques.

3. PROCÉS INDEPENDENTISTA COM A PROJECTE ESTRÍCTAMENT POLÍTIC EN UNA SOCIETAT D'IDENTITATS COMPARTIDES

Fins ara hem analitzat preguntes que demanen a l'enquestat sobre un posicionament polític o de projecte de país.

El CEO planteja històricament una pregunta diferent al que és el posicionament polític: la pregunta sobre el sentiment de pertinença de l'enquestat. Estem també davant una pregunta amb resposta múltiple, en la que s'interpel·la a l'enquestat sobre el seu sentiment d'identitat.

La resposta majoritària, de sempre, és la dels que se senten "Tan espanyol/a com català/ana", amb un 33,8% de les respostes.

I tot i ser la segona opció de més enquestats, únicament un 26,3% se senten "només català/ana". Fixem-nos que un 38,5 en la resposta múltiple volen que Catalunya sigui un estat independent, i un 45,3% en la dicotòmica. Els diferencials d'aquests tres percentatges són, senyors, el gran èxit, el gran assoliment, del que ens hem de sentir més orgullosos d'haver-ho sabut fer, del procés independentista. Que aquest 26% "només catalans" vulguin l'estat independent és una conseqüència lògica d'un sentiment d'identitat. Però que la naturalesa del procés és estríctament política i no identitària, l'evidencia aquest 12% que responen "estat independent" a la múltiple des d'un sentiment d'identitat compartida catalana/espanyola, o aquest gairebé 20% que votarien Sí i ho farien també des d'un sentiment d'identitat compartida catalana/espanyola.

Aquest és el gran patrimoni del procés. I això és el que, de manera incessant l'unionisme busca trencar por lo civil o por lo penal.

Fixem-nos que un 63,7% dels enquestats manifesten aquest sentiment d'identitat compartida (amb diferències, però compartida). A banda del 33,8% que la tenen igual catalana que espanyola, un 24,2% la tenen més catalana que espanyola (però identifiquen com a espanyola una part de la seva identitat) i un 5,7% més espanyola que catalana (però igualment identifiquen com a catalana una part de la seva identitat.

Si abans ens referíem a aquell 68% que es manifesta insatisfet amb la insuficient autonomia que tenim com una contundent expressió política de la gran majoria de la societat catalana, aquest 64% de la societat que s'expressa amb una identitat compartida són també el nostre gruix social. I haver sabut gestionar un procés independentista com a una opció política i no identitària és el nostre gran èxit.

Dit això, aquí també fa falta política, molta política i política d'alçada. Perquè tot i que ho hem fet molt bé fins ara, cal seguir avançant i cal fer encara més coses en aquest àmbit.

Necessitem fer una proposta de nou país, del nou estat català, que sigui modèlica en el respecte i la gestió d'una societat com la nostra, amb la força que té aquest sentiment d'identitats compartides. Perquè el procés independentista pugui recollir més suports i superar l'estancament en el que ara estem, cal anar molt més enllà en traslladar al conjunt de la societat, però especialment a aquest gruix de la societat que comparteix identitat catalana i espanyola, totes les garanties de que tot el que té a veure amb la identitat serà exemplarment respectat i posat en valor. Individualment i col·lectivament. No es tracta d'oferir garanties en relació a com el nou estat català gestionarà aquest tema perquè no ens quedi més remei que fer-ho. En absolut. Cal oferir aquestes garanties i aquesta proposta de gestió de les identitats des del convenciment que ens fan un país millor i que formen part de la nostra identitat col·lectiva. I especialment, singularment, el castellà. Perquè la llengua és l'expressió més íntima de la nostra identitat. No és només que el castellà tindrà rang de llengua oficial al nou estat, és que cal dir ben alt i ben clar que el castellà forma part de la nostra identitat, de la identitat de la majoria de nosaltres, i és un patrimoni al que no només no pensem renunciar, sinó que el posarem en valor. Individual i col·lectivament.

Sí, ho hem fet molt bé fins ara, i hem d'estar molt orgullosos. Però ara cal molta política, i de la bona, per anar més enllà i que aquesta realitat social tan excepcional i potser tan única d'un país amb la força d'aquestes identitats compartides, la gestionem per fer créixer el suport a la indy allà on encara hi ha resistències vinculades al que implicarà en relació a la identitat espanyola que d'una manera o una altra comparteix el 64% de la població de Catalunya.

4. APUNT LACÒNIC SOBRE LA PROJECCIÓ ELECTORAL

Amb l'anàlisi que he fet de tots aquests elements vinculats al procés independentista tanco aquesta primera anàlisi del Baròmetre del CEO. Deixo per un segon post l'anàlisi d'altres elements més estríctament electorals, d'intenció de vot, de valoració dels partits, dels governs, etc.

Només un apunt lacònic, per no deixar-vos en cap incertesa: també en aquesta dimensió l'estabilitat és molt alta, altíssima, amb l'única excepció de la tendència alcista de CSQEP.

El CEO fa una projecció a la baixa de la intenció de vot a Junts pel Sí, de la que crec no n'hem de fer gaire cas. Fixem-nos que JxSí és l'opció política que té una més alta fidelitat de vot, del 83%, gairebé 20 punts superiors, p.ex., a la que té la CUP. I no té pràcticament fugues de vot significatives cap a altres forces polítiques (només uns irrellevants 2,9% cap a CSQEP i un 2,7% cap a CUP, tots dos percentatges dins el marge d'error de l'enquesta).

En canvi la CUP té la fidelitat de vot més baixa (només un 65,3%) i significatives fugues de vot en diverses direccions: un 15,8% cap a Junts pel Sí i un 11,6% cap a CSQEP.

Altres fugues significatives són que segueix la sagnia del PP cap a C's, amb un 10,8% i que el PSC alimenta a CSQEP amb un 6,5%.

Com us dic, jo crec que la posició electoral i de marca de Junts pel Sí és molt sòlida, i per la resta d'indicadors que hem pogut veure, es demostra que és el gran motor del procés, el que li aporta una solidesa política que sovint no hem valorat, però que el CEO posa molt de manifest.

Però totes aquestes coses les tractarem amb una mica més de profunditat en un futur post, que serà la segona part de l'anàlisi d'aquest CEO.

Inici del formulari
DIUMENGE, 20.3.2016. 21:25 H
2a part anàlisi CEO: partits polítics, tendències de vot i ideologies.


En aquesta segona part de l'anàlisi del CEO em centraré en tot el que té a veure amb el posicionament dels diferents partits polítics i les tendències de vot que a criteri meu se'n dedueix. Al final de l'article analitzaré alguns elements vinculats al posicionament ideològic dels enquestats, en la mesura que són un reflex de la societat i que poden explicar algunes coses que afecten no només als partits, sinó, i això és el més rellevant, al procés independentista.

1. Partits polítics, posicionament i tendències de vot

Junts pel Sí és la força política que té una més alta fidelitat de vot, del 83%. Fixem-nos que CSQEP, tot i la tendència alcista, té una fidelitat de vot lleugerament inferior, del 81,2% (dins el marge d'error).

La fidelitat de vot és per a mi un dels millors indicadors que tenim per valorar el posicionament d'una força política. I el de JxSí és molt bo, molt alt.

Seguint amb l'anàlisi del posicionament de JxSí, veiem -un altre indicador bàsic- que pràcticament no té fuga de vot apreciable cap a altres forces polítiques. Uns irrellevants 2,9% cap a CSQEP i 2,6% cap a CUP, tot dos dins "marge d'error". En termes demoscòpics, res.

La lectura d'aquests dos indicadors és clara: no es perd el vot propi i cap altra formació política amenaça, per ara, en "robar" vots a JxSí. Això aferma una posició molt sòlida.

Un altre indicador de la fortalesa de la posició política de JxSí és que pràcticament és la formació política amb un menor nombre d'indecisos entre els seus ex-votants, només un 7,2 (únicament inferior el % de la CUP, de 5,4, però que com veurem no és una bona dada de la CUP, sinó que obeeix al molt vot que tenia que ja ha decidit no tornar-los a votar).

Finalment un últim indicador per a JxSí és el potencial de captar vot d'altres formacions. Aquí l'indicador no és tan positiu, tot i que no és dolent. La principal transferència de vot cap a Junts pel Sí, i és la més alta de tots els moviments entre opcions polítiques, és la de la CUP cap a JxSí, del 15,6% dels vots que va tenir la CUP el 27S. És una dada rellevant, tant en termes demoscòpics com de significació política. És evident que estem davant el "retorn" del vot estupendista que va tenir la CUP el 27S i que es va mostrar esgarrifat amb la gestió que els antisistema van fer del seu vot. Junts pel Sí també arrossega un 9,7% d'abstenció el 27S, un 2,2 del PSC i un 1,9 de CSQEP, així com un 8,5% dels que no recorden què varen votar (dada "rellevant" per contextualitzar que les enquestes no són una ciència exacta, sinó una aproximació a la realitat social, i no podem donar-li més valor que aquest). I, finalment, un 6,7% del vot a altres formacions que no varen obtenir representació, cal suposar que vot que va tenir Unió; d'aquest col·lectiu també JxSí és el segon destí de vot, després de CSQEP.

En resum, Junts pel Sí està en una posició política molt forta. Té la fidelitat de vot més alta, pràcticament no perd vot cap a altres formacions, és qui menys indecisos té i està rascant vot d'altres posicions posicions polítiques i de l'abstenció.

Ah! I, com si no tingués "importància", m'oblidava que és també la força amb una més alta intenció directa de vot, del 30,9%, més de 10 punts per sobre de la segona força en intenció directa de vot, que també són els CSQEP. Anem a analitzar la posició d'aquest grup.

Catalunya Sí Que Es Pot assoleix un 17,7% d'intenció directa de vot, gairebé 10 punts per sobre del resultat que varen tenir el 27S (8,94%). És sens dubte, per si sol, l'indicador que explica perquè CSQEP és la força que presenta una tendència a l'alça més clara i més forta. Sí, els QWERTY clarament estan a l'alça.

El posicionament de CSQEP té els seus fonaments en l'alta fidelitat de vot en relació al 27S, del 81,2%, només superats per JxSÍ, i en la capacitat que estan tenint de captar vot de gairebé la resta de totes les formacions polítiques. La transferència més alta que tenen és provinent de la CUP, amb un 11,6% del vot que aquests varen tenir el 27S. Aquest és un fenomen que podia passar, atès que la CUP (aquesta va ser la seva gran contribució -i pràcticament única- el 27S) va arrossegar molt vot que abans estava votant ICV-EUA. Va ser, tant en termes de volum com percentuals la més alta transferència de vot que va tenir la CUP el 27S. I va ser molt positiva perquè era un vot que abans no es podia llegir en termes de Sí, però que amb aquest canvi de vot, sí, esdevenia un vot inequívoc per la independència. Si algú recorda les meves anàlisis des que es va configurar Junts pel Sí i es varen convocar eleccions, aquest era l'argument pel qual des d'un bon començament vaig defensar que la CUP no estigués dintre de Junts pel Sí. El que no em podia pensar mai és que hi hauria aquest gruix d'estupendistes entre antics votants de CiU i d'ERC, capaços amb la seva frivolitat i estupidesa de posar-ho tot en perill com ho van fer, de fer tan difícil, per no dir gairebé impossible, "fer la independència".

Tornant a CSQEP, veiem que a més d'aquesta transferència de la CUP, la més alta percentualment, té també un 2,9% de transferència des de JxSí, un 1,7 de C's, un 6,5 de PSC, un 15,6 d'altres formacions extraparlamentàries, un 17,7 de l'abstenció i un 4,3 dels que no recorden què varen votar. És a dir, que excepte del PP, té transferència de la resta de formacios polítiques, i això sempre evidencia una situació de fortalesa i de potencial de creixement.

I a més a més les pèrdues de vot cap a altres formacions són pràcticament irrellevants: un 1,9% cap a JxSí, un 0,9% cap a C's, un 2,3% cap a PSC i un 0,9 cap a CUP. Tot en el marge d'error. És a dir, sense significació política.

Aquesta intenció directa de vot tan alta, la fidelitat de vot entre els seus antics votants, el rascar vot de gariebé totes les formacions i la irrellevància de les possibles fugues cap a altres forces és el que explica la solidesa demoscòpica de la projecció electoral de CSQEP.

En termes polítics ja hem vist que el factor retorn d'una part del vot que el 27S va anar a la CUP és un dels fets destacats. Però n'hi ha més, tot i que per valorar-los hàgim de recórrer al nostre coneixement de la realitat. És evident que la candidatura de CSQEP del 27S era molt fluixa i no va saber trobar en cap moment el seu lloc polític, estaven tota l'estona amb el pas canviat, i fins i tot cometent errors greus com aquella apel·lació a l'origen que va fer Pablo Iglesias durant la campanya per arrossegar vot. A banda, és clar, de que la Colau no hi donava suport.

La campanya del 20D en canvi va ser tot el contrari. D'entrada, la Colau, que és clarament el lideratge més fort en aquest àmbit a Catalunya, hi donava suport. El candidat era capaç d'articular un discurs, era molt més sòlid. I a més a més van fer una campanya agosarada, des del punt de vista que van defensar el mateix a Barcelona que a Madrid, i això que defensaven no era una cosa menor, era un referèndum per a Catalunya. El resultat va ser que per aquests encerts propis i perquè l'independentisme va preferir fer el ruc, "els comuns" van ser la força més votada a Catalunya.

Tots aquests factors configuren l'altra part de l'explicació, política, que no deriva directament de la demoscòpia, però que és la que a criteri meu explica el que ens reflecteixen les dades de l'enquesta.

Per acabar amb l'anàlisi de CSQEP només hi ha una dada de l'enquesta que crec que ens convida a tenir una certa prudència, no sobre la tendència alcista d'aquesta opció, que és clara, sinó sobre el seu abast, sobre que sigui tan forta com ha sortit en aquest CEO. I aquesta dada és que CSQEP és l'opció més sobrerepresentada en el record de vot que manifesten els enquestats i en relació al que va ser el vot real el 27S. Així, CSQEP va tenir un 8,94 de vot vàlid, que sobre cens representa un 6,89, mentre que un 14,2% dels enquestats diuen que van votar-los. Si això fos així, la sobrerepresentació seria molt clara, i això podria afectar a diferents dimensions de l'enquesta. Però tots els que remenem enquestes també sabem que aquesta pregunta, que es fa en totes les enquestes, és "estructuralment" feble, perquè és una en les que els enquestats més "menteixen". Però és una dada a tenir en compte, sobretot perquè el votant de CSQEP no és dels que se n'amaga, com acostuma a passar amb el votant del PP i en menor mesura, però també, de C's.

L'unionisme extrem que representen C's i el PP sembla té tendència a retrocedir. La seva intenció de vot directa baixa, així com la projecció que se'n pot fer. Tots dos presenten una fidelitat de vot menor, del 75%, i potser en termes polítics el més rellevant demoscòpicament és que continua la transferència de vot del PP cap a C's, amb un 10,8%, un percentatge significatiu.

Un altra dada que crida l'atenció, tot i que ara mateix sigui de menor impacte, és que C's sigui el partit té més ex-votants que han decidit no votar les properes eleccions, abstenir-se: el 5,2%. Aquesta dada és interessant no tant per aquest 5%, sinó perquè C's va ser, el 27S, el partit que més es va beneficiar del vot provinent de l'abstenció. Si el que està passant fos indici que el que estan fent o com evolucionen les coses "torna" aquests abstencionistes a l'abstenció, enlloc de que C's els fidelitzi, no seria una mala notícia per al procés indy...

El PSC, el partit que sempre sembla que ha de baixar més del que finalment baixa, tot i que elecció rere elecció segueixi baixant, el partit del que diuen si presentés un sofà de candidat tindria els mateixos vots. Doncs bé, aquesta és una mica la tònica del que ara mateix ens expliquen les dades del CEO per al PSC: un 74,1% de fidelització d vot, per tant segueix perdent votants. I una situació confusa, en la que per una banda perd vot cap a diferents forces polítiques, significativament CSQEP, amb un 6,5%, però també cap a JxSí amb un 2,2 o C's amb un 2,9. Però tot i que demoscòpicament estigui en el marge d'error, també hi ha un 1,7 d'antics votants de C's que ara diuen votarien PSC, un 2,3 dels CSQEP i fins i tot un 2,7 del PP.

Jo crec que el PSC apunta una tendència a quedar-se més o menys com està, segons com vagin les coses, perdent una mica més o una mica menys, en direcció bàsicament cap a CSQEP. Sense descartar que la transferència cap a C's sigui més alta de la que detecta l'enquesta, i ho dic per una dada que m'ha cridat l'atenció: entre els votants del PSC, el líder més ben valorat (no del PSC) és Albert Rivera, amb un 5,06, seguit de la Inés Arrimadas amb un 4,85, i clarament per sobre de Junqueras, Puigdemont, Rabell, Domènech, etc. És a dir, quan gratem una mica veiem que entre els votants del PSC la frontera amb C's continua existent, i "recollint" simpaties. I això, ni que en la transferència de vot ara no es vegi, jo ho interpreto de manera inequívoca com una potencial amenaça de fuga de vots.

La CUP. Bé, la CUP és l'opció política que, d'acord al que ens explica l'enquesta, va més a la baixa i d'una manera molt clara. De fet és la que té una posició política més amenaçada, més feble.

De totes les opcions polítiques, la CUP és la que presenta una més baixa fidelitat de vot, de només el 65,3%. És molt baixa i està a molta distància de la fidelització de la resta de formacions polítiques (gairebé 20 punts de JxSí i 10 del "penúltim, el PSC i el seu 74,1).

A més a més és la formació política que presenta les dos més importants, en percentatge, transferències de vot decidit cap a altres opcions: un 15,6% cap a Junts pel Sí i un 11,6% cap CSQEP. Això sí, la CUP és la que té menys vot indecís, és l'única bona notícia, però és perquè és l'opció política que té més votants el 27S que ja han decidit votar altres opcions. I excepte aquell 2,7 de JxSí, no arrossega vot de cap altra formació.

Per tant, tenint en compte a més que a l'enquesta la CUP també està una mica sobrerepresentada, jo diria que la seva tendència de vot és clarament a la baixa, probablement més del que el CEO finalment els hi atorga. I que la seva posició política és feble, per la baixa fidelitat i per les dues fugues de vot que té, en sentits molt diferents. En termes polítics, a més, l'esquerda d'aquestes dues fugues de vot en direccions tan diferents s'alimenta de la política de gesticulació de la CUP al Parlament. No sembla en cap cas que un antic votant que ara digui votarà JxSí o CSQEP s'impressioni gaire d'aquest postureo polític permanent de l'actual grup parlamentari de la CUP, tan i tan allunyat del que va ser l'actuació parlamentària de la legislatura passada, amb un dels millors parlamentaris que ha passat pel Parlament, com en David Fernández, però també de la solidesa d'en Quim Arrufat.

2. L'ocàs de les ideologies?
He volgut mirar el que ens explica l'enquesta del CEO des d'un punt de vista diferent als que fins ara he analitzat: què ens explica el posicionament ideològic dels enquestats en relació al mapa polític de Catalunya?

I potser l'única resposta clara que hi trobo és una: desconcert.

Hi ha, sens dubte, en aquesta situació, un factor que condiciona totalment el mapa polític: el procés. El fet que Catalunya estigui immersa en un procés polític de l'extraordinària força i transcendència del procés independentista ho condiciona absolutament tot, fins i tot el pes de les ideologies, els posicionaments personals i la seva expressió electoral.

Però també hi ha altres coses, més enllà del procés, que m'han cridat l'atenció i que avui, per no fer-ho massa llarg, només apuntaré, i és el "garbuix" ideològic que es palesa quan contrastem les respostes a diferents preguntes de l'enquesta. Digueu-li garbuix, digueu-li embolic, digueu-li prejudicis, digueu-li confusió, digueu-li que potser fa molt temps que ningú, més enllà del que representa el procés, no fa política.

Ideologies, procés i partits polítics.

L'encert de la proposta de Junts pel Sí en el context de fase final del procés independentista en el que estem queda palès en que el 66,6% dels seus votants es defineixen com a "independentistes". Contrasta aquesta dada en que entre els votants de la CUP només un 48,4% ho fan. La segona posició ideològica que més expressen els votants de JxSí és "progressista", amb un 20,7%, és a dir, ja molt lluny del valor que dona sentit a la proposta. Després ja ve "nacionalista" amb un 16,8%.

Una dada interessant és que un 11,9% dels votants de Junts pel Sí es defineixen com a liberals, el que converteix aquesta força política en la força hegemònica a Catalunya d'entre tots els que es consideren liberals. Cal prendre'n nota.

I cal fer-ho també per una altra cosa: un 20,2% dels votants de C's es defineixen així, liberals. És una evidència que l'extraordinari resultat que va obtenir C's el 27S, amb aquests 734.000 vots el va assolir per dos motius i mig:
El primer, i més important, perquè va ser el partit del NO, l'escollit per tots els unionistes que van entendre el caràcter plebiscitari de les eleccions i van voler fer valer el seu No.
 L'u i mig restant de motius ve determinat perquè d'alguna manera C's va aconseguir anar una mica més enllà, ni que fos tímidament, del fins ara el seu únic posicionament polític, l'etnicisme. Així, si bé és cert que la força de C's es basa en el seu discurs etnicista, apel·lant impúdicament a l'origen de les persones per determinar el seu vot, també és cert que aquest 27S aconsegueix altres votants. En aquest 20% de votants de C's que es defineixen com a liberals hi ha aquest salt que van donar en les zones més benestants de Barcelona, i que va votar a C's perquè al ser el partit del No era qui millor garantia el seu statusquo de privilegiats davant les "incerteses" o "amenaces" del procés indy.
En aquest mateix espai liberal també hi trobem un 12,1% de votants de C's que es defineixen com a "democratacristians". Això palesa una dada i un fenomen que alguns ja havíem estudiat. El 27S Junts pel Sí va tenir, entre d'altres, una gran virtut i assoliment: davant el caràcter plebiscitari de les eleccions i de la identificació de JxSí amb el Sí, hi havia una bossa molt gran de votants, aproximadament uns 300.000 que el 2012 havien votat CiU però que deien que ells no volien la independència. La possibilitat de perdre aquest vot moderat era real i hauria estat un cop molt dur per al resultat electoral. Doncs bé, Junts pel Sí va aconseguir "salvar-ne" 200.000, un èxit total. Se'n van perdre uns 100.000, que en un 60-65% van anar a Unió, mentre que la resta, uns 35.000 vots, van anar cap a C's.

Aquests 35.000 vots (aprox) no es regien per un posicionament etnicista. Havien votat la CiU més sobiranista de la història el 2012, però el 27S aquest votant va entendre que el Sí ja passava una línia que ells no volien passar perquè fer-ho (passar-la) amenaçava directament el seu statusquo, i van votar C's perquè era el vot més clarament de No a la indy.

Així, C's va aconseguir ser votat per dos extrems de la nostra societat: aquest vot metropolità que es guia únicament per criteris ètnics, d'origen, i per al que no l'importa res que no sigui "yo soy español", i són els més perjudicats per la crisi, per l'espoli fiscal, els més castigats per l'atur, per la disciminació estatal amb les polítiques de solidaritat i benestar... en definitiva, els més "desposseïts" en termes de nivell de vida, i que consideren (aquesta és la vergonyosa gran victòria de C's) que "només" tenen la seva "identitat", que pensen que "el procés" els vol robar, treure.

I a l'altra banda el vot dels que ho tenen tot, i que han votat C's perquè han cregut que és el vot que millor defensava el seu statusquo privilegiat. I aquest és un vot que es defineix com a liberal o democratacristià. I és un vot que com vam veure en la primera part de l'anàlisi fins i tot diuen que estan insatisfets amb nivell d'autogovern i voldrien que CAT fos un Estat en una Espanya federal. Però el 277S era una línia que ells entenien posava en perill el seu status quo, i no la van passar, i van votar C's.

Junts pel Sí ha de gestionar ser el partit de la independència amb el fet que, justament per aquest paper, la seva transversalitat és enorme, i hi conviuen des de "progressistes i socialistes" fins a "liberals, conservadors i demòcrata-cristians", en uns percentatges molt importants a banda i banda. Qualsevol basculació cap a un dels extrems pot fer cruixir les costures de l'altre extrem, i implicar pèrdua de suports. És un tema delicat. Cal política i cal intel·ligència.

És una evidència inqüestionable que Junts pel Sí és el vot de la independència i l'instrument per fer-la possible, i que hauria de mantenir-se en totes i cadascuna de les eleccions que hi hagi fins que el procés com el coneixem ara no finalitzi (o amb la independència o amb un fracàs que ens obligaria a tornar a començar des d'altres bases). Però també és una evidència que és un "invent" que no pot durar un minut més un cop assolida la independència, més enllà de la fase de desplegament del nou estat, que requerirà un govern de màxima unitat. La diversitat ideològica a JxSí només s'explica i és sostenible, per la intensitat del procés. Í això, mentre estiguem en el procés, requereix de molta política i sensibilitat per part de tots per gestionar-ho sense provocar descosits.

Sobre el "garbuix" ideològic del país
Només un apunt en relació al que al començar aquest apartat us deia. No és normal, crec jo, que en una escala del 0al 10, on el 0 és l'extrema esquerra i el 10 l'extrema dreta, la mitjana d'autoubicació del conjunt dels enquestats, és a dir, de la societat, sigui del 3,87!!!!!

No és normal que només un 4,9 se situin en el 6, un 2 en el 7 i un 1,5 en el 8.

És evident que en aquest país, per la nostra història, autoubicar-se com de "dretes" arrossega una càrrega de "mal", associada al franquisme, a la repressió, al caciquisme, etc. Fixem-nos que en elements de definició ideològica un 8,8 s'autoqualifiquen com a "conservadors", un 4,1 com a democratacristians, un 11,4 com a liberals, etc. I els resultats electorals tampoc no constitueixen mai - PER SORT!!!!!- parlaments que expressin aquestes majories ubicades en aquest 3,8 en un eix de 0 a 10.

Hi ha, com deia, un evident pes del procés que trasllada a un segon pla el tema ideològic, però també hi ha altres fenòmens polítics subjacents que avui només apunto.

SEGUIM!!! Donec Perficiam

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada