Benvolguts,
Abans d’ahir vaig trobar 4 articles d’opinió interessants en
el PuntAvui del dia. I vaig explicar
que els comentaria i publicaria. Ja he publicat el de la Caputxinada, el del
Manel Mesquida sobre l’amagar i la carta de la Rosamaria Cendrós sobre el
morreig, els pactes i el més potent dels pactes, aquell que passa per no
acceptar cap referèndum per Catalunya. Quedava el de l’Ignasi Riera, de títol Trencar o rompre i el
comento avui.
L’Ignasi Riera comença amb la semàntica del trencar i rompre i passa ràpidament a
preguntar ¿Per què, en aquest debat pre- o postelectoral,
els partits més corcats (PSOE-PP), i amb
l'anuència d'alguns altres, posen un límit a les seves intencions de vot: “No
als partits que volen la ruptura d'Espanya”?
I fa unes quantes elucubracions sobre aquest tema amb unes
altres preguntes: ¿Qui ha trencat, fins ara, allò que porta
el nom d'Espanya?
·
Qui va trencar el pacte amb Portugal al segle
XVI?
·
¿No han estat els que han aconseguit que el seu
país sigui un dels que tenen més precarietat laboral entre els joves?
·
¿O els que s'han sotmès, en les lleis dites
educatives, als preceptes retrògrads de la jerarquia eclesiàstica?
·
¿O els que han cisellat les llibertats bàsiques,
aconseguides amb tants esforços i amb el ròssec de tantes víctimes al llarg
dels anys?
·
¿No l'estan esmicolant:
o
els que afavoreixen la corrupció,
o
els que retallen les prestacions sanitàries
o
o a favor de la dependència...
o
o els que han llençat al cove lleis de veritat
recuperada com la de la memòria històrica?
Vegem com s’ho manega:
9 març 2016 2.00 h
Trencar o rompre
Ignasi Riera
Dos verbs catalans que
Fabra defineix així. El primer: “fer trossos o fragments (alguna cosa dura)
colpint-la, prement-la”. I com a verb intransitiu: “canviar bruscament de
direcció. Allí el camí trenca a l'esquerra”. Pel que fa a rompre: “dividir (alguna cosa) en
dues o més parts o fragments, destruir en un o més punts la continuïtat
(d'alguna cosa), per l'acció d'una força l'efecte de la qual es distribueix en
una àrea relativament ampla”. Pregunto: ¿per què, en aquest debat pre- o postelectoral, els
partits més corcats (PSOE-PP), i amb l'anuència d'alguns altres, posen un límit
a les seves intencions de vot: “No als partits que volen la ruptura d'Espanya”? ¿No demostren un cert cinisme? ¿Qui ha trencat, fins ara, allò que porta
el nom d'Espanya? ¿No han estat els que han aconseguit que el seu país sigui un dels que tenen
més precarietat laboral entre els joves? ¿O els que s'han sotmès, en les lleis
dites educatives, als
preceptes retrògrads de la jerarquia eclesiàstica? ¿O els que han
cisellat les llibertats bàsiques, aconseguides amb tants esforços i amb el
ròssec de tantes víctimes al llarg dels anys? ¿Qui trenca aquesta Espanya... que un dia van
trencar els monarques quan perdien Portugal i per això Gaziel pot parlar de la Península inacabada? ¿No l'estan esmicolant els que afavoreixen la
corrupció, els que retallen les prestacions sanitàries o a favor de la
dependència... o els que han llençat al cove lleis de veritat recuperada com la
de la memòria històrica?
Josep Pla ho explicava
així: “A Espanya, un governant
no és més que un opositor momentàniament triomfant que aplica i realitza les
seves idees d'oposició.
(...)
La principal
característica dels governs del país és més una finalitat destructiva que
constructiva.”
Ignasi Riera
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada