Benvolguts,
Ahir 3 de març va
fer 40 anys de la massacre de Gasteiz,
explicada exactament amb aquest mot per la pròpia policia espanyola. Els més alts
responsables del Gobierno en aquest afer eren Manuel Fraga Iribarne, Ministre
de la Governació, Rodolfo Martín Vila, Ministre de Relacions Sindicals, i el
general Campano, director de la Guàrdia Civil.
He cercat informació
escrita en els diaris d’ahir i m’ha semblat que valia la pena de comentar l’article
de Rafael Borràs publicat en el diari dBalears que
porta de títol Vitoria-Gasteiz, 3 de Març de 1976: No oblidam!
L’article fa
referència, d’entrada, a la cançó que Lluís Llach va compondre la mateixa nit
de la massacre, Campanades a
morts. És un esclat de ràbia, la mateixa ràbia que tots vàrem sentir fa 40
anys, la mateixa ràbia que tots vàrem sentir de veure Franco morir al llit i no
ajusticiat, la mateixa ràbia de Pablo Neruda en el seu poemari España en el Corazón del 1937!
L’article comença
amb els versos del poema d’en Llach, que acaben amb:
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”...
Us afegeixo l’enllaç a un vídeo on Lluís Llach va cantar, a Gasteiz, la seva cançó Campanades a morts, precisament ahir va fer 10 anys:
Lluís Llach. Gasteiz 3 de març de 2005 https://www.youtube.com/watch?v=Dz5cVlXcgYc
En Llach és benèvol i suau en els seus versos. Si cerquem un poema semblant escrit amb la
mateixa ràbia,
de títol El general Franco en los
infiernos, i escrit per Pablo Neruda,
inclòs en el seu llibre España en el
Corazón del 1937 trobarem uns versos molt més punyents, amb moltíssima més ràbia.
Vegem-ne un retall:
Desventurado,
ni el fuego ni el vinagre caliente
en
un nido de brujas volcánicas ni el hielo devorante,
ni
la tortuga pútrida que ladrando y llorando con voz
de
mujer muerta te escarbe la barriga
buscando
una sortija nupcial y un juguete de niño degollado,
serán
para ti nada sino una puerta oscura,
arrasada.
Aquí
estás. Triste párpado, estiércol
de
siniestras gallinas de sepulcro, pesado esputo, cifra
de
traición que la sangre no borra. Quién, quién eres,
oh
miserable hoja de sal, oh perro de la tierra,
oh
mal nacida palidez de sombra.
El general Franco en los infiernos: https://www.youtube.com/watch?v=KB7WCcsBloI
D’aquest llibre encara hi ha un altre
poema, molt emotiu, de títol Explico
algunas cosas, recitat directament per l’autor:
En aquest altre enllaç
podeu trobar-hi el poema complet El general Franco en los infiernos:
Finalment cal saber que en Lluís Llach no va poder ser present a la cerimònia d'aquest dia 1 de març previst per la ciutat per ser-ne anomenat fill adoptiu perquè el PP i el PSOE es van encarregar d'impedir-ho (Com sempre hem dit, el franquisme continua viu!) Aquesta mesquinesa coincidirà amb el discurs de Pedro Sánchez defensant al Congrés dels Diputats el seu pacte amb Ciutadans. Una simbòlica coincidència!
I ara l'article de Rafael Borràs:
Vitoria-Gasteiz, 3 de Març de 1976:
No oblidam!
Rafael Borràs
| 29 febrer 2016
“Qui ha tallat tot l'alè
d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”.
(Campanades a morts.
Lluís Llach)
Aquests dies, a
propòsit de la signatura de l'acord PSOE-C’s,
hem sentit que Albert Rivera -el mateix que l'octubre de 2013 abandonà el Ple del
Parlament de Catalunya en lloc de votar una resolució contra el franquisme- es permet el luxe de divinitzar l'anomenada
Transició, i de posar a Adolfo Suárez com a artífex, gairebé unipersonal, de la
restauració de la democràcia formal a Espanya. Allà ell amb les seves bajanades!
El que em sap greu és que tants companys i tantes companyes “socialistes” (ara
ja els podem anomenar “Ciudadanosocialistes”) li riguin les gràcies. Molts
tenim altres referents, i els tenim en el convenciment que la història és la
que és, i no la que els manipuladors, siguin finançats per l'IBEX 35 o per la
Fundació Francisco Franco, ens vulguin imposar.
Aquesta setmana, el 3 de març, es compleixen 40
anys d'un dels esdeveniments referencials de la lluita per la llibertat del
que, ja en aquells temps, era el Regne d'Espanya. Recordem-ho, encara que sigui succintament:
Durant el mes de gener de 1976 s'inicià una vaga
a Forjas Alavesas en contra del decret de topalls salarials i en defensa de
millors condicions de treball. El moviment vaguístic s'estén de forma massiva i
combativa per tot el País Basc. Després de dos mesos llargs de vaga, el 3 de març estava convocada una jornada d'atur total, que va
tenir una adhesió majoritària dels treballadors, treballadores i ciutadania en
general. Des del
matí, la policia (els “grisos” i la Guardia Civil) va reprimir amb duresa
qualsevol intent de concentració o manifestació, arribant, fins i tot, a
disparar foc real, produint-se els primers ferits de bala.
A les cinc de la tarda
estava convocada una assemblea general informativa a l'església de San
Francisco de Asis del barri de Zaramaga. Es concentraren al voltant de cinc mil persones,
romanent en l'exterior un nombre similar i, al cap de poc, fent cas omís de la
decisió del rector de l’església i del contingut del Concordat, la policia va comminar al desallotjament. Uns segons
després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i abarrotat de gent.
Els primers que van sortir, mig asfixiats i amb mocadors a la boca, van ser
apallissats pels flancs, i als del front els van disparar amb metralletes i
pistoles.
Com a resultat d’aquesta actuació policial, resultaren assassinats: Pedro María
Martínez, treballador de Forjas Alavesas, de 27 anys; Francisco Aznar, operari
de pastisseria i estudiant, de 17 anys; Romualdo Barroso, treballador
d’Agrator, de 19 anys; i José Castillo, obrer de l'empresa Basa, de 32 anys.
Dos mesos després moriria, Bienvenido Pereda, treballador de Grups
Diferencials, de 30 anys. A més d’aquestes morts, s'ha d'assenyalar que es
produirien més de seixanta ferits greus, la meitat amb ferides de bala, i
centenars de ferits lleus.
Aleshores,
Manuel Fraga Iribarne era el Ministre de la Governació, Rodolfo Martín
Villa el Ministre de Relacions Sindicals, i el general Campano era el director
de la Guàrdia Civil. Val a dir que, per aquests fets, la jutgessa argentina
María Servini, que instrueix
l'anomenada “Querella Argentina” contra els crims del franquisme, va
sol·licitar l'extradició de Rodolfo
Martín Villa, al que les “portes giratòries” han
conduït a alguns súper remunerats consells d'administració, però, de moment, no
davant la justícia. Cal dir, també, que hi ha suficients evidències dels fets
ocorreguts en aquella tarda del dimecres 3 de març. A tall d’exemple, la
transcripció de la molt coneguda gravació de la policia és feridora. Acaba
així:
“- Gasead la iglesia. Cambio.
- Interesa que vengan los Charlies, porque estamos
rodeados de gente y al salir de la iglesia aquí va a ser un pataleo. Vamos a
utilizar las armas.
- Seguro, además ¿eh? Charlie a J-1. ¿Ha llegado ya la
orden de desalojo a la iglesia?
-Si,si la tiene J-3 y ya han procedido a desalojar porque
tú no estabas allí. Muy bien, enterado. Y lástima que no estaba yo allí”.
- Intento comunicar, pero nadie contesta. Deben estar en
la iglesia peleándose como leones.
- ¡J-3 para J-1! ¡J-3 para J-1! Manden fuerza para aquí.
Ya hemos disparado más de dos mil tiros. ¿Cómo está por ahí el asunto? Te
puedes figurar, después de tirar más de mil tiros y romper la iglesia de San
Francisco. Te puedes imaginar cómo está la calle y cómo está todo. ¡Muchas
gracias, eh! ¡Buen servicio! Dile a Salinas, que hemos contribuido a la paliza
más grande de la historia. Aquí ha habido una masacre. Cambio.
- De acuerdo, de acuerdo.
- Pero de verdad una masacre”.
La mateixa nit de la
massacre, Lluís Llach compon “Campanades a Morts”, una de les cançons
emblemàtiques d'aquells anys de lluita per la ruptura democràtica i, pot ser,
un dels més imponents himnes moderns de dol. Quaranta anys després, Lluís Llach tornarà a
l'Ajuntament de Vitoria-Gasteiz. En principi aquesta nova visita,
dia 1 de març de 2016, era per ser anomenat fill adoptiu de la ciutat. Però,
com la proposta del govern municipal necessitava majoria de dos terços per ser
aprovada, el PP i el PSOE es van encarregar
d'impedir-ho. Aquesta mesquinesa coincidirà amb el discurs de Pedro Sánchez
defensant al Congrés dels Diputats el seu pacte amb Ciutadans. Una simbòlica
coincidència!
Tanmateix, alguns no
oblidam el que va passar ni el que vam ser, i, encara ara, som: Gent d'esquerres
que, com a conseqüència d’una memòria pública democràtica, ens honoraria tenir
a Lluís Llach com a fill adoptiu de les nostres ciutats.
Rafael Borràs
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada