dijous, 31 de març del 2016

31/03/2016. Barcelona sota les bombes. Ni perdonem ni oblidem! Tant el Govern alemany com l’italià van generar factures als subjectes del seu ajut, o sigui a l’exèrcit espanyol o el règim franquista. Aquest deute que mai no s’ha explicat oficialment sembla que era molt important i que es va anar liquidant pel règim franquista fins el 1969!

Benvolguts,
Ahir vàrem assistir a una magnífica conferencia de títol Ni perdonem ni oblidem! Barcelona sota les bombes, a L’Anònima, el local de la CUP Sant Martí al Clot.

Barcelona sota les bombes. Els conferenciants foren Jordi Morell i Rolando d’Alessandro. Jordi Morell pertany al Taller d’Història del Clot Camp de l’Arpa i Rolando d’Alessandro és un activista social escriptor i intèrpret italià, que va venir a Catalunya el 1978 i s’hi va integrar.

En Jordi Morell va presentar un vídeo, que no he aconseguit trobar a internet, amb la filmació dels treballs de membres de les forces de Defensa Passiva de Barcelona junt amb personal civil a les poques hores del desastre del Coliseum, per efecte del bombardeig italià sobre Barcelona durant tres dies el març del 1938.


Tanmateix, es poden trobar altres vídeos, alguns fotografiats pels mateixos feixistes des dels avions, i molt material fotogràfic. Per exemple:

Vista de la sala

El conferenciant portava dos llibres sobre el tema de la conferència, l’un era el del meu amic Santiago Albertí i la seva filla, que ja hem comentat en el Bloc Reflexions:

  http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2016/01/25012016-narcis-genis-un-cor-que-canta.html

El nom del llibre és Perill de bombardeig, Barcelona sota les bombes i el seu nom és el que ha estat triat pels conferenciants com a títol de la conferència: Barcelona sota les bombes.
De l’altre llibre que no va dir com es deia i que suposem que era de l’Estanislau Torres, perquè el conferenciant en va llegir fragments anomenant-lo explícitament, en va comentar passatges que explicaven justament Barcelona sota les bombes.

L’altre conferenciant, Rolando d’Alessandro, va explicar com els avions italians venien a bombardejar Barcelona des de les Illes Balears, concretament des de Pollensa. Va explicar la increïble situació de com els italians i els alemanys sense declarar la guerra a Espanya van estar bombardejant Barcelona, Madrid, Alacant, Euskadi, i d’altres indrets des del començament de la guerra. Va parlar concretament del Memorial Democràtic, amb el que ell havia col·laborat des que es va crear en temps del tripartit.
  
Un dels problemes que el Govern de Catalunya va tenir és que els avions italians venien pel mar i per tant no era gens fàcil saber quan vindrien, tenint en compte que el trajecte de Mallorca a Barcelona podia ser de només dues hores i no passaven per sobre de terra. Sí que hi havia vaixells al mar específicament preparats per avisar quan venien avions de Mallorca.

Una de les coses rellevants, que no sabíem, és que tant el Govern alemany com l’italià van generar factures als subjectes del seu ajut, o sigui a l’exèrcit espanyol o el règim franquista. Aquest deute que mai no s’ha explicat oficialment sembla que era molt important i que es va anar liquidant pel règim franquista fins el 1969!

El que nosaltres no havíem mai sentit parlar és dels altres deutes que devia haver de pagar el règim, per exemple a les companyies petrolieres, Texaco? Que els va estar avituallant durant tota la guerra. Aquí se’n parla:


Comentari del llibre Perill de bombardeig

En la contraportada d’aquest llibre s’hi pot llegir aquesta colpidora pàgina:

Atenció barcelonins! Hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis. La Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres. 
Entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de gener de 1939, els barcelonins tingueren ocasió de sentir 385 cops aquest missatge, radiat per les emissores de la ciutat coincidint amb cadascuna de les alarmes per perill d'agressió aèria o naval. Gairebé en la meitat dels casos, l'atac fou efectiu. El resultat: uns 2750 morts, més de 7.000 ferits i 1.800 edificis civils afectats.

Era la resposta al conveni signat a la Haia el 1923 per Gran Bretanya, França, Itàlia, Japó, Estats Units i Holanda que amb motiu de la guerra aèria deia:
Article 22. El bombardeig aeri amb la finalitat d'aterrir la població civil, o de destruir o malmetre la propietat privada sense caràcter militar, o de ferir els no combatents, és prohibit.
Article 24, paràgraf 1er. El bombardeig aeri només és legítim quan va adreçat contra un objectiu militar, és a dir, un objectiu la destrucció total o parcial del qual constituiria per al bel·ligerant un avantatge militar clar.
La violació d'aquestes normes, efectuada en el transcurs de la guerra de 1936-1939, havia de convertir-se en una pràctica habitual durant la subsegüent confrontació mundial i els posteriors conflictes bèl·lics a tot el planeta.




Pel que fa a les bombes del Coliseum us copio un paràgraf del llibre dels Albertí, tret del blog

«A les 14.05 la Gran Via sempre és plena (...). Passen tramvies i autobusos plens de gom a gom amb la gent que va a dinar. (...) Tot d’una sembla com si sentissin unes sirenes (...). Aquest so és cobert de seguida per un formidable i creixent estrèpit de motors i pel lladruc conegut del petit antiaeri de la Universitat. Se sent una explosió fortíssima i seca (una bomba petita que s’avança una mica). Es trenquen vidres només per això. Després ja ve l’eixordament (...). Només xiulets, xiulets, xiulets. Després hi ha la ceguesa (...). L’aire, irrespirable de tantes partícules, s’escalfa i es transforma en un poder gegantí que empeny i ofega, com si volgués esclafar-te el costellam i endur-se volant el que restés de tu. Ara vénen els udols esgarrifosos, davalladissos (això també se sent perquè és molt agut) de persones que s’ensorren amb la casa, allí mateix, paret per paret. I mentrestant et van caient al damunt, dins l’impenetrable núvol blanc que es remou com un cicló, tot de calçobre, encanyissats, motllures, esquinços de l’emparedat, resquills de maó.
Quan tot s’acaba, s’aclareix a poc a poc el núvol. Recuperes de mica en mica la visió, amb els ulls que et cremen; més lentament, també, l’oïda, que trigarà unes hores en normalitzar-se. (...) M’allargaria dient el que vaig veure (...) Només faré una excepció. Al centre de la calçada de la Gran Via hi havia alguns vehicles de transport públic totalment carbonitzats, amb el passatge i tot, (...). Del tramvia (...) un home havia tingut temps de sortir-ne. No li havia servit de res. La metralla li segà les dues cames, que restaren damunt l’estrep. Ell era a sota, ja escolat, panxa enlaire, amb els ulls desorbitats. Els braços li havien quedat mig alçats, rígids, amb els punys apuntant al cel, en un gest de maledicció infinita. Aquella desferra horrible tenia una grandesa punyent, escultòrica. De fet, ens representava a tots, ens expressava a tots.»
Santiago i Elisenda Albertí, Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939), pp. 211-212).

Un altre dels llibres que parlen del tema és República, guerra i revolució, de Ferran Aisa. En el Bloc següent se’n reprodueixen uns fragments:

Bombardeig Barcelona / 16, 17 i 18 març de 1938
AVUI ES COMPLEIX 75 ANYS DELS TERRIBLES BOMBARDEIGS DE L'AVIACIÓ ITALIANA AL SERVEI DE L'ESPANYA FRANQUISTA SOBRE LA BARCELONA REPUBLICANA
ELS BOMBARDEIGS DE BARCELONA DE MARÇ DE 1938
(Fragment del llibre de Ferran Aisa, República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939, Editorial Base-Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2009


(Bombardeig de Barcelona de 1938,  fotos realitzades pels avions italians)


Els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 Barcelona va patir els més violents atacs aeris de la seva història que van afectar gairebé a tota la ciutat. El més mortífer es va produir a les 13,58 hores del 17 de març quan van caure unes bombes a la Gran Via, entre Balmes i Rambla Catalunya, que impactaren sobre un comboi militar ple de munició. La destrucció d’aquella zona de la ciutat fou realment impressionat i les víctimes moltíssimes. La Vanguardia (18-3-1938), publicava a primera plana una editorial contundent contra els atacs aeris que havia patit la ciutat: <<Piensan los bárbaros asesinos inconcebibles que así pueden ganar la guerra y acabarán abrasados por sus propios procedimientos. (...) ¿Dónde irán a parar Roma y Berlín el día que se les apliquen los procedimientos que ellos aplican a Barcelona, espejo sangriento del mundo hoy civilizado?>> 

 El Diluvio (19-3-1937), també esgrimia la seva ira contra l’atac aeri: <<Los crímenes de la aviación extrangera: Esbirros de Hitler y Mussolini realizaron ayer siete agresiones más contra Barcelona y añadieron nuevos nombres a la lista de víctimas civiles de su crimininal actividad.>>


L'alcalde de Barcelona Hilari Salvadó, en unes declaracions fetes al Diari de Barcelona (21-3-1938), afirmava que les víctimes dels bombardeigs dels tres dies de març eren 875 morts (512 homes, 245 dones i 118 infants), i, a més, hi havia uns 1500 ferits. L’alcalde manifestava que la saturació dels hospitals havia produït que molts dels ferits greus acabessin morint.


Anna Murià, al Diari de Barcelona, descriu els terribles bombardeigs patits per Barcelona aquells dies i que ella els ha contemplat des del Guinardó: <<Quina olor escampaven les magnòlies en aquelles nits de bombardeig! Als primers esgarrips de les sirenes, sortíem a les finestres. La ciutat enviava al cel múltiples vies làcties i esquitxava l’aire amb el brollador de llunes vermelles dels indicadors. Olor de magnòlia. Brunzien els motors. Bramulaven els canons i la casa se somovia. A dalt esclataven fabuloses estrelles. A baix sorgien bresques flamarades. Tot feia olor de magnòlia. Allò que xiulava era l’aurora? S’allunyava el brunzir; a poc a poc es calmaven els canons. Desapareixien de l’aire els rosaris de foc, els astres esclatats i les vies làcties. Sortien les petites, humils estrelles. Només quedava l’olor de les magnòlies i dos incendis llunyans.>>
La Humanitat parlava dels terrorífics moments actuals i de la generosa lluita del poble contra el feixisme i sobre l’art d’escriure una epopeia: <<En el seu dia seran resumides aquestes pàgines en un capítol que tindrà per títol: “Epopeia espanyola”.>>


El consistori barceloní va emetre el comunicat següent: <<L’Ajuntament de Barcelona, davant els bàrbars bombardeigs d’aquestes vint-i-quatre hores, en les quals l’aviació alemanya i italiana han assassinat gran nombre de nens, dones i vells, lliurant-se a veritables actes de salvatgisme contra els més elementals principis d’humanitat, per acord del Comitè Municipal Permanent, reunit en sessió extraordinària, alça la seva veu alenadora, per dir al poble que l’únic propòsit de l’enemic és influir damunt la guerra, intentant, inútilment, desmoralitzat la rereguarda. Aquest bombardeig que no persegueixen cap objectiu militar, no han de minvar en res l’entusiasme popular, que vol salvar la seva independència enfront l’agressió estrangera. Sàpiga el poble de Barcelona que l’Ajuntament està portant a terme els treballs necessaris per tal que la ciutat estigui degudament defensada a fi de frustrar en absolut el covard sistema emprat per les nacions que fan el que elles anomenen la guerra totalitària.>>


La Generalitat de Catalunya també publicava un comunicat en les mateixes característiques de protesta pel brutal bombardeig patit per la ciutat de Barcelona: <<El Govern de la Generalitat, unit en un sol pensament, i amb la confiança i la utilitat que li dóna el poble de Catalunya, encoratja la població civil, tan coratjosa en aquestes hores difícils, a perseverar en la seva serena i forta ciutadania, i els soldats del nostre exèrcit, paladins de la llibertat i de la justícia davant el món, a seguir lluitant pels ideals de Catalunya i de la República.>>


L’Ajuntament de Barcelona enviava un telegrama als alcaldes de les principals ciutats estrangeres: <<L’Alcalde de Barcelona, obrant per acord del Comitè Permanent Municipal, convocat en Sessió extraordinària, es dirigeix a vós, com a Alcalde d’una ciutat democràtica, liberal i civilitzada, per a denunciar l’acte salvatge realitzat pels avions alemanys i italians durant les últimes vint-i-quatre hores, en què han causat innombrables víctimes, entre les quals hi ha un gran nombre d’infants, dones i vells. És una terrible tragèdia contra els més elementals sentiments d’humanitat veure una ciutat oberta sofrir aquesta agressió inqualificable que la Història mai no sabrà oblidar. L’Ajuntament de Barcelona sol·licita la vostra generosa intervenció per tal d’arribar a una protesta universal que pugui deturar aquest acte de vandalisme.>>


Els bombardeigs patits per Barcelona van tenir un gran ressò internacional que va mobilitzar la protesta dels intel·lectuals, de la premsa i dels centres oficials, fins i tot el Vaticà va enviar un telegrama a Franco pregant que acabessin els atacs aeris sobre les ciutats obertes. El primer ministre britànic Naville Chamberlain, en la seva intervenció a la Càmera dels Comuns, va denunciar el brutal atac aeri sobre Barcelona; també el secretari d’Estat anglès Lord Halifax, i el dels Estats Units, Cordell Hull, presentaven queixes oficials davant del Govern de Salamanca. L’Ajuntament de Barcelona va rebre milers de telegrames d’arreu protestant pels brutals atacs i mostrant la seva solidaritat amb el poble barceloní. Un dels telegrames de condol pel bombardeig procedia del president de Mèxic, Lázaro Cárdenas, que tanta ajuda va prestar posteriorment als exiliats catalans i espanyols.


La Humanitat (23-3-1938), difonia un escrit d’Antoni Rovira Virgili, “Barcelona”, en què deia: <<Hem vist amb els nostres ulls la ciutat de Barcelona sota la pluja de bombes. Hem vist l’estesa de morts i ferits als carrers, les ambulàncies plenes de ferits, els camions plens de morts. Hem vist les cases esfondrades o rebentades, mentre hom furgava les runes en treure’n víctimes. He vist que, fora dels llocs materials colpits, la gent omplia novament els carrers i les places i se dedicava als seus afers habituals. La breu interrupció d’algunes indústries va ésser motivada, més que per altra cosa, per la mancança de comunicacions a l’hora d’anar a la feina. He vist tot això. I hem vist encara els tramviaires i els conductors d’autobusos, i els treballadors dels serveis públics, i el personal dels diaris, i tants d’altres ciutadans, mantenir-se ferms en els llocs respectius. Oh, sí, mister Chamberlain! Els crims de l’aviació feixista fan horror i fàstic, vistes de Londres estant. I, vistos de Barcelona mateix fan molt més horror i molt més fàstic. Però davant la fermesa, ensems adolorida i infrangible, dels ciutadans de Barcelona, hem sentit orgull, un profund orgull humà i català. La capital de Catalunya pel seu coratge i per la seva serenitat, es mostra a l’alçada de qualsevol altra ciutat del món. (...) Barcelona és verament la torre mestra de Catalunya, com li deien els antics. Torre mestra en la defensa militar de la pàtria catalana, i torre mestra en l’acció contra els seus enemics. ¿Quina ciutat peninsular ha sofert més setges que Barcelona? ¿Quina ciutat peninsular ha vist més sovint davant de les seves muralles o dins dels seus carrers les flamarades vermelles de la guerra i de la revolució? (...) Barcelona, davant la més dura prova dolorosa que fins ara ha sofert, s’ha portat dignament, coratjosament, gloriosament. Els catalans, que saludem el Madrid heroic, alcem ben alt el nom de Barcelona, torre mestra de la Catalunya immortal.>>

Ferran Aisa- Pàmpols
(Fragment del llibre de Ferran Aisa, República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939, Editorial Base-Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2009)

Vídeos i fotos:

http://memorialdemocratic.gencat.cat/ca/

Joan A. Forès
Reflexions

29/03/2016. Pere Cardús. Crònica. La incomoditat d’Artur Mas i la gent que l’escoltava. Les dificultats del procés. Ara o mai? Agosarats contra astuts i intel·ligents. El centre imposible. Corrupció i transparencia. ‘Som al país de les exigències sense aturador i de les indulgències amb un mateix’, es queixava l’ex-president. Totes aquestes no eren les respostes que molta gent semblava esperar.

Benvolguts,

Abans d’ahir hi va haver una conferència-dinar d’Artur Mas, adreçada pel que sembla als incondicionals...

Hi ha diverses cròniques de l’acte. Podia triar entre analitzar la de l’Anna Balbona al PuntAvui i la d’en Pere Cardús al Vilaweb. Com a crònica totes dues són molt semblants, però la d’en Cardús porta més pebre que l’altra. Analitzarem la d’en Cardús.

En Mas va dir: Hem de ser més i hem de fer-ho una mica millor. Va demanar: Una actitud més positiva i més confiança.
Déjà vu...
Convençuts entre el públic. Convençuts els organitzadors. I convençut Mas. Però això que podia fer preveure un dinar tranquil i complaent, va anar d’una altra manera. No hi va haver crispació, però sí una incomoditat constant entre el ponent i el públic.

I així els conceptes que es varen sentir més foren: Incomoditat, dificultats, agosarats, astuts, intel·ligents, dreta-centre-esquerra, corrupció, transparència...

Uns tasts:
Mas digué: L’autonomia s’havia construït durant trenta anys, mentre que la independència s’anava fent amb tan sols tres anys. I que si bé alguns es pensen que es va massa a poc a poc, alguns altres poden pensar que es corre massa...

Mentre se servia el segon plat, es va obrir el torn de paraules entre els assistents. I va ser aquí quan la incomoditat de Mas es va començar a notar, i també la de la gent que l’escoltava. Les primeres intervencions convidaven a fer passes fermes perquè el resultat del 27-S ja donava validesa a la independència. Algú va retreure a Mas que digués que l’autonomia s’havia gestat en trenta anys, perquè s’havia fet entre el 1978 i el 1980. ‘No podem esperar més perquè se’ns covarà l’arròs’, exigia un dels qui va prendre la paraula.

Mas digué: La discussió dreta-esquerra és l’excusa de les cúpules dels partits per perpetuar-se al poder. Al cap de poc un senyor gran el va acorralar: quin sentit tenia definir-se com a centre, quan es deia que la dreta i l’esquerra no existien. Si no hi ha dreta i esquerra, perquè són l’excusa de les cúpules dels partits, això del centre –que és un concepte relatiu– no té gens de sentit. Fou un altre moment d’incomoditat. Mas assentia amb el cap, però l’home tenia raó. Si no hi ha esquerra ni dreta, tampoc no hi pot haver centre.

I el cronista acaba: No està malament. I la incomoditat diuen que és el motor de la creació. Deu ser això. Que Mas està en procés creatiu i es dedica a posar en dubte totes les veritats de l’independentisme i de la catalanitat. I és que molta gent encara vol sentir que això serà ben fàcil i que s’haurà fet en un tres i no res.


 Vegem l'article:

La incomoditat d’Artur Mas i la gent que l’escoltava
Crònica d'un dinar amb l'ex-president de la Generalitat i màxim dirigent de Convergència

 Dimarts  29.03.2016  22:00
Fotografia: ACN.http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico-estrella-b.png 
Sobirania i Justícia va organitzar ahir un dinar amb el president Artur Mas per parlar, teòricament, del futur dels partits polítics, la renovació de CDC i el sistema de partits en un país nou.

Els assistents a aquests dinars són aquells que anomenem ‘els convençuts’. No tots els actes i activitats han de ser destinats a fer nous independentistes. N’hi ha que serveixen per a fer debat entre sobiranistes sobre aspectes determinats, pensant en com s’imagina cadascú la Catalunya independent. També van bé. L’entitat amfitriona va convidar el periodista Francesc-Marc Álvaro per a dinamitzar l’acte amb una intervenció que obrís el debat després de la intervenció inicial de Mas.
Convençuts entre el públic. Convençuts els organitzadors. I convençut Mas. Però això que podia fer preveure un dinar tranquil i complaent, va anar d’una altra manera. No hi va haver crispació, però sí una incomoditat constant entre el ponent i el públic. La intervenció inicial de Mas va ser suau i propositiva. Mas va proposar que la Catalunya independent fos el millor exemple dins d’Europa de com es pot viure el somni europeu. Un somni que ell va resumir en un espai de pau, benestar i oportunitats. I va dir que els catalans estem en una posició immillorable per a simbolitzar aquest somni si aconseguim la llibertat i som capaços de mantenir la tensió i el dinamisme que ha caracteritzat la societat des de sempre.

Les dificultats del procés
També va parlar del procés. Va dir que calia una majoria més sòlida. Que els partits s’anaven adaptant també als nous desafiaments de la independència. Que la proclamació del dret de decidir ja s’havia fet als anys vuitanta i moltes vegades després. I que ara calia exercir-lo, aquest dret, sabent que l’estat espanyol actuava amb molta contundència enfront d’aquesta decisió. També va voler recordar que l’autonomia s’havia construït durant trenta anys, mentre que la independència s’anava fent amb tan sols tres anys. I que si bé alguns es pensen que es va massa a poc a poc, alguns altres poden pensar que es corre massa. I que demanava a tothom de ser conscient d’aquesta velocitat. ‘No demano indulgència’, deia, però sí capacitat de mirar amb perspectiva l’avenç fet en pocs anys.

Mas no es va estar de recordar el consell de Johan Cruyff, per qui va declarar una evident admiració: ‘Si quieres, cógelo.‘ Ho deixem així, en castellà, tenint en compte que l’astre del futbol va ser incapaç de parlar la llengua del país després de quaranta anys. ‘Si això és el que volem, fem-ho’, deia Mas. ‘Però per arribar-hi hem de ser més i ho hem de fer una mica millor’, afegia, sense abandonar la filosofia cruyffista: ‘Cal actitud positiva i més confiança.’

Els excessos de gesticulació
A continuació, en el que s’interpretava com una indirecta a la CUP, Mas deia que era important no posar les pedretes i les roques al camí nosaltres mateixos. Més endavant, en resposta a una pregunta d’un assistent, Mas afegiria que l’estètica de la gesticulació no aportava res de bo. I que aprovar cada tres mesos la mateixa moció ja aprovada no portava enlloc.

Acabada la intervenció inicial es va servir el primer plat —amanida de salmó i mango— i la intervenció de Francesc-Marc Álvaro. El periodista va descriure el canvi generacional que explicava el canvi viscut a Catalunya, com també l’esgotament de la cultura de la transició amb les seves lleis sagrades i intocables. Va parlar dels escàndols de corrupció que havien portat a una crisi de confiança envers els partits, com també l’excés d’endogàmia en partits i institucions. Finalment, va demanar a Mas si creia que hi havia debats tabú en aquest procés, com ara el de la llengua o el de l’exèrcit. I va demanar la seva opinió sobre aquest segon.

Què li han dit els països poderosos?
Mas va respondre que l’exèrcit i la seguretat no era cap tema tabú, sinó una qüestió delicada sobre la qual no hi havia consens entre sobiranistes. Però va avisar: ‘Si Catalunya vol ser estat, ha de saber que hi ha països molt poderosos al món pels quals aquesta qüestió era decisiva. La número 1. Si no ho tenim ben resolt, no ens ajudaran gens i se’ns giraran d’esquena. Parlo de països molt poderosos que m’ho han dit directament.’

A partir d’ací, mentre se servia el segon plat —melós de vedella amb ‘graten’ de patata–, es va obrir el torn de paraules entre els assistents. I va ser aquí quan la incomoditat de Mas es va començar a notar, i també la de la gent que l’escoltava. Les primeres intervencions convidaven a fer passes fermes perquè el resultat del 27-S ja donava validesa a la independència. Algú va retreure a Mas que digués que l’autonomia s’havia gestat en trenta anys, perquè s’havia fet entre el 1978 i el 1980. ‘No podem esperar més perquè se’ns covarà l’arròs’, exigia un dels qui va prendre la paraula.

Ara o mai?
‘Si la majoria absoluta és operativa –deia Mas en referència al suport de la CUP a l’estabilitat del govern– podem avançar fins a una última pantalla democràtica en què s’hauran de comptar els vots i caldrà superar el 50%.’ Aquest ‘ara o mai’ que alguns plantegen no existeix, segons Mas: ‘Hi ha moments propicis i moments difícils. I ara som en un moment dolç que hem d’aprofitar.’ Mas volgué deixar clara la complexitat de la situació: ‘Catalunya pot ser el primer país d’obtenir un estat sense violència i amb l’estat d’origen en contra. Les independències s’han aconseguit sempre amb violència o negociades amb l’estat. Nosaltres fem una cosa realment original, perquè la violència és completament descartada i l’estat espanyol ja sabem com actua.’


A cada pregunta que algú feia, Mas responia mostrant la contradicció de la pregunta. I es va mostrar especialment contundent contra els de la pressa. Els que exigien tirar pel dret. ‘Si haguéssim fet el milhomes, no hauríem arribat on som en el terreny internacional. S’ha fet molta feina discreta.’ Mas avisava: ‘No ens reconeixerà ningú fins que no ho hàgim fet.’ I recordava que al món hi ha interessos i poc amor: ‘Interest and no love.’

Agosarats contra astuts i intel·ligents
En un segon torn de preguntes, li van demanar si seríem prou agosarats arribat ‘el dia D i l’hora H’. La resposta: ‘En lloc de parlar de ser prou agosarats, a veure si comencem a parlar de ser prou astuts i intel·ligents. Serem capaços d’arribar al final? Amb quines condicions hi volem arribar? De qualsevol manera, no. Si hi hem d’arribar amb una Catalunya empobrida, no. Cal fer les coses amb intel·ligència.’ Va recomanar de no caure en el perill de la gesticulació. I ací va arribar la indirecta força directa a la CUP: ‘L’estètica de votar cada tres mesos el que ja s’ha votat no treu cap a res. Tampoc l’estètica d’anar fent pessics a l’estat espanyol, que no li són cap molèstia.’ I va concloure: ‘Podem ser molt agosarats i acabar amb una derrota entre mans.‘

El centre impossible
El col·loqui avançava i la qüestió de la renovació no havia tornat a aparèixer des de la intervenció de Francesc-Marc Álvaro. I va ser el periodista convidat per l’organització qui va tornar a punxar l’ex-president. Li va demanar per la necessària renovació, tenint en compte la motxilla de la corrupció. I també en què consistiria la refundació. Si seria una qüestió de cares, d’idees, o de què. Mas va parlar d’una redefinició de partit de centre ample que havia d’incloure des dels liberals que acceptessin el projecte d’estat de benestar europeu fins als socialdemòcrates que acceptessin el model d’economia productiva europeu. I va afegir que la discussió dreta-esquerra és l’excusa de les cúpules dels partits per perpetuar-se al poder. Ací hi va haver l’únic conat d’aplaudiment dels assistents.

Una estona després d’haver dit això, un senyor gran va dir a Mas que quin sentit tenia definir-se com a centre, quan es deia que la dreta i l’esquerra no existien. Si no hi ha dreta i esquerra, perquè són l’excusa de les cúpules dels partits, això del centre –que és un concepte relatiu– no té gens de sentit. Fou un altre moment d’incomoditat. Mas assentia amb el cap, però l’home tenia raó. Si no hi ha esquerra ni dreta, tampoc no hi pot haver centre.

Corrupció i transparència
Sobre la qüestió dels casos de corrupció al partit, Mas tampoc no satisfeia l’expectativa dels assistents, excepte d’aquells que acudeixen a aquests actes disposats a aplaudir-ho tot. Mas preguntava quin altre partit aguantaria deu anys d’investigacions del dret i del revés sense que es demostrés cap prova de culpabilitat. I després de recordar que Catalunya tenia una de les lleis de transparència més avançades i severes d’Europa –impulsada per un govern seu–, posava en dubte que l’exigència de transparència total anés d’acord amb la manera de fer dels catalans. Posava d’exemple la transparència en el finançament dels partits als Estats Units, on tota donació s’ha de fer pública i el control és molt estricte. Els catalans que col·laboren econòmicament amb un partit, ho voldrien, que es publiqués el seu nom? ‘A veure si volem fer un país que no té a veure amb allò que vol la seva gent’, es preguntava Mas. ‘Als EUA la contribució amb un partit és un actiu del ciutadà. Aquí tothom mira que passi desapercebut i que no se sàpiga.’

Sense voler quedar bé
‘Som al país de les exigències sense aturador i de les indulgències amb un mateix’, es queixava l’ex-president. Totes aquestes no eren les respostes que molta gent semblava esperar. A cada pregunta, Mas responia mostrant les contradiccions del moviment independentista i de la societat catalana. Hi havia un punt d’incomoditat en ell, en les preguntes i en les respostes. No va anar al dinar a fer un discurs per a agradar. Un cop alliberat del compromís de la presidència, Mas ja no havia de quedar bé amb tothom. Té ganes de dir les coses tal com les pensa. Se sent alliberat i ja no vol ser políticament correcte. No està malament. I la incomoditat diuen que és el motor de la creació. Deu ser això. Que Mas està en procés creatiu i es dedica a posar en dubte totes les veritats de l’independentisme i de la catalanitat. I és que molta gent encara vol sentir que això serà ben fàcil i que s’haurà fet en un tres i no res. A favor seu, la frase de Confuci: ‘L’home superior sempre pensa en la virtut; l’home vulgar pensa en la comoditat.’

Joan A. Forès
Reflexions

dimarts, 29 de març del 2016

27/03/2016. Tere Rodríguez. País Valencià. Per la pau lingüística. Després de 15 anys l'entitat normativa al País Valencià inicia una nova etapa allunyada del control polític i amb l'objectiu d'establir relacions normalitzades amb l'IEC. L'intent d'acostament entre defensors i contraris de la unitat lingüística fa covar esperances per posar fi a un conflicte que, alimentat políticament, ha dividit la societat valenciana.

Benvolguts,

Per obra i gràcia dels fatxes valencians i espanyols, de comú acord, els botiflers valencians han fet creure als seus conciutadans (i hi ha abocat diners) des de fa cent anys que la seva llengua no era apta per a entendre’s entre ells i a més a més era diferent del català. Crec que aquesta darrera afirmació no cal ni esmentar-la però encara es troba en els diaris dia sí i dia també que surt algun cafre valencià o espanyol intentant defensar-la.

Encara al Google hi podem trobar textos com aquest:
¿ QUÉ PODEM FER PA EVITAR LA DESAPARICIO DEL VERDADER IDIOMA VALENCIÀ ?
Parlar en orgull en el genui Valencià que ca u deprengue de sos pares.
Y continuar parlantlo als fills, nets, nebots y chiquets en general pa mantindre encesa la flama de la Llengua Valenciana d'una generacio a una atra. 
(Llegir més CONSELLS PERA POTENCIAR L'IDIOMA VALENCIÀ)

Cal tenir sempre present la frase d’en Vicent Partal que podeu trobar explicada a: 

"L'estat i la nació no són la mateixa cosa i si l'estat va d'Alcanar a La Jonquera la nació sempre anirà de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó"

Bé, crec que s’ha de demostrar contínuament com el feixisme espanyol ha fet un gran treball al país Valencià.
Però potser és millor anar a les arrels històriques de la llengua i llegir articles positius com el que presentem, aparegut al PuntAvui:

 27 març 2016 3.00 h


 L'intent d'acostament entre defensors i contraris de la unitat lingüística fa covar esperances per posar fi a un conflicte que, alimentat políticament, ha dividit la societat valenciana
 Després de 15 anys l'entitat normativa al País Valencià inicia una nova etapa allunyada del control polític i amb l'objectiu d'establir relacions normalitzades amb l'IEC


La Societat Coral el Micalet de València , custodia la flama de la llengua catalana. Foto: ACN.
Tere Rodríguez - València

Escrivia fa unes setmanes Abelard Saragossà, president de la Taula de Filologia Valenciana, que “si volem podem acabar un conflicte llarg, que ens ha dividit com a poble i ha dificultat la recuperació de l'ús públic del valencià. Si volem, podem augmentar significativament la unió dels valencians”. Saragossà llançava aquest missatge d'esperança després de saber el canvi d'actitud de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), entitat contrària a la unitat lingüística, que per boca del seu degà, Federico Martínez Roda, defensava un acostament a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), entitat normativa de la llengua, que, amb rang estatutari al País Valencià, defensa la unitat del català.

Els principals perjudicats del conflicte artificial han sigut la llengua, els seus usuaris i parlants potencials

La posició de Martínez Roda –“hem de buscar una entesa entre la RACV i l'AVL”, va dir– va ser aplaudida pels diferents membres del govern valencià, com ara la vicepresidenta del Consell, que va qualificar d'“esperançadora” la iniciativa, alhora que va advocar per “soterrar el conflicte lingüístic”. “Ja n'hi ha prou de conflictes que enfronten uns valencians amb els altres. Encarem això des d'un punt de vista racional”, va insistir. “És un gran pas per a la pau lingüística”, va corroborar el conseller d'Educació, Vicent Marzà. D'altres entitats, defensores de la unitat lingüística, també van sumar-se a aquest nou context d'entesa, com és el cas d'Escola Valenciana o Acció Cultural del País Valencià, el president de la qual, Joan Francesc Mira, ha sigut recentment elegit acadèmic en la primera tria en quinze anys de l'AVL sense la tutela de les Corts.
Però és tan a prop la superació d'un conflicte que, alimentat políticament, ha dividit durant anys la societat valenciana? La negativa no és rotunda, però són moltes les veus que adverteixen que, tot i ser un pas important, la resolució és llunyana. De fet, ara per ara, no hi ha data per a una possible trobada oficial entre ambdues entitats. Fonts de l'AVL confirmen que sí que s'han produït “converses molt discretes i personals perquè són amics” entre el president de l'entitat –Ramon Ferrer, que prové de la RACV– i Martínez, i que s'està cercant el camí perquè aquesta aproximació puga plasmar-se en alguna comissió. “El que no podem aventurar és si això desencadenarà finalment en un document o una manifestació, però que hi ha una ferma voluntat d'acostament és clar”, ratifiquen les mateixes fonts.

L'acadèmic Josep Lluís Domènech confirma que oficialment no s'ha parlat gens del tema i que si ara existeix aquest clima de “cordialitat” és perquè han canviat les persones que dirigeixen l'entitat secessionista. “Això ha facilitat molt les coses i jo sempre he advocat pel diàleg en qualsevol àmbit. I en aquest cas, hem de parlar amb tots perquè els principals perjudicats d'aquest conflicte artificial han sigut la llengua i els seus parlants. Ja n'hi ha prou de discussions”, expressa. Això no obstant, qüestiona el suport que pot tindre internament la proposta de Martínez Roda, molt discutida pel sector més renitent a abandonar una posició històrica i que políticament ha donat molts rèdits al blaverisme i més tard al PP. “Jo no sé si el gest és del cent per cent de l'entitat o sols d'una part. A més, hi ha coses contradictòries”, opina Domènech.

Per començar a parlar, la proposta del degà –plasmada en el discurs de cloenda del XXVIII Dia de la Llengua i la Cultura Valencianes celebrat per la RACV– posa com a condició que l'AVL accepte la normativa de la seua gramàtica i que, a més, reconega que els títols de valencià certificats per Lo Rat Penat puguen ser considerats oficials, és a dir, que servisquen per acreditar administrativament el coneixement del valencià.

Aquest acostament condicionat és el que no ha agradat a la majoria dels defensors de la unitat lingüística. “L'AVL ha de mantindre relacions cordials amb la RACV, Lo Rat Penat o ACPV. Ara bé, és impossible que una entitat normativa, amb rang estatutari i amb esperit científic, puga asseure's a negociar en les mateixes condicions amb una entitat privada que no té cap reconeixement internacional”, argumenta Joan Francesc Mira, que convida a tractar aquesta qüestió amb menys “histerisme” i atribueix aquesta “aproximació” “més a un desig d'alguns que escriuen en certs diaris que a la realitat”.

En aquest sentit, tant Mira com Domènech insten a recuperar la relació amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), cosa que aventuren que no trigarà a produir-se després d'anys en què cap de les parts ha sigut capaç de construir ponts d'entesa. “Tres dels sis nous membres pertanyen a l'Institut, més els acadèmics antics. Això ja indica en quin sentit han de marxar les coses ara”, diu Mira, que reconeix que si va acceptar la proposta és perquè era una oportunitat per significar de forma col·lectiva l'aportació científica de l'AVL. “Per fi podrà demostrar solvència i serietat”, afirma. Un camí que s'ha aplanat amb el canvi polític, ja que segons reconeixen fonts de l'entitat l'última etapa amb el PP va ser “molt complicada”. Tanmateix, ara parlen de relacions “fluides” i bona entesa amb el nou govern de Ximo Puig.

L'interès polític ha sigut cabdal en el manteniment d'un conflicte que fins fa pocs anys ha permès a la dreta valenciana traure rèdit electoral. L'espantall de l'anticatalanisme, però, ha perdut
força entre el seu fidel electorat.

Tere Rodríguez

Joan A. Forès
Reflexions

27/03/2016. Acadèmics espanyols desbarren quan parlen del poble català. RAE: “limpia, fija y da esplendor”. També es dediquen a actuar com a polítics de segona, d’aquests que tot el dia s’omplen la boca de mentides i diuen barbaritats una rere l’altra. A Catalunya, l’educació es troba en mans de talibans. Fanàtic intransigent. És a dir, els mestres i professors de Catalunya són uns fanàtics intransigents.

Benvolguts,

El mestre Joan Lladonet ens parla de la RAE, que “límpia, brilla y da esplendor”, com el Netol. En Lladonet explica que Félix de Azúa, amb motiu de la seva entrada a l’Acadèmia on havia d’ocupar la cadira H, en declaracions prèvies es dedica a dir que a Catalunya, l’educació es troba en mans de talibans. Farem l’exercici que ell hauria d’haver fet. Se suposa que ho diu per la segona accepció del diccionari de la RAE: Fanàtic intransigent. És a dir, els mestres i professors de Catalunya són uns fanàtics intransigents.

I ens parla del Vargas Llosa i del Luís M. Ansón. Tot molt vist…

És interessant i per això ho publiquem perquè ell és mestre i ha estat metre durant 40 anys i ha explicat amb la mateixa fe, en castellà (quan no es podía fer altra cosa) i en català des de fa 25 anys i no troba que el seu mestratge sigui diferent en un cas i l’altre. Ell no és un taliban com el pocasolta del Felix de Azua diu, o és tan taliban com tots els mestres del mon...


Inici del formulari
27.3.2016. 18:44 H
Acadèmics espanyols desbarren quan parlen del poble català


            Sempre havia pensat que els acadèmics de la llengua espanyola eren persones que, a més de dedicar-se a la seva feina habitual, vetlaven perquè la llengua, en la seva contínua evolució fes els canvis necessaris, sense que res pertorbàs la seva unitat, ja que són molts els estats on és llengua oficial.
Sempre havia cregut que es mantenien fidels al lema de la RAE: “limpia, fija y da esplendor”, és a dir, mantenien en bon estat la llengua, la depuraven de vulgarismes, fixaven les paraules necessàries i mantenien la llengua espanyola, com una llengua capaç d’ajudar a comunicar als seus parlants tots els pensaments. Que denunciaven i es preocupaven de corregir les incorreccions que divulgaven els mitjans de comunicació. I també que tenien la intenció d’ampliar la grandiositat de la llengua espanyola (n’hi ha que es posen tensos en sentir aquesta paraula, ja que pensen que només existeix la llengua castellana; es veu que no han consultat mai el diccionari de la RAE, que és de la llengua espanyola i que existeixen altres 21 acadèmies d’aquesta llengua espanyola, per mantenir-ne la unitat).

             Però es veu que aquesta feina no els omple el temps habitual de treball i també es dediquen a actuar com a polítics de segona, d’aquests que tot el dia s’omplen la boca de mentides i diuen barbaritats una rere l’altra. Félix de Azúa, amb motiu de la seva entrada a l’Acadèmia on havia d’ocupar la cadira H, en declaracions prèvies es dedica a dir que a Catalunya, l’educació es troba en mans de talibans. Farem l’exercici que ell hauria d’haver fet. Se suposa que ho diu per la segona accepció del diccionari de la RAE: Fanàtic intransigent. És a dir, els mestres i professors de Catalunya són uns fanàtics intransigents. Això ho diu pels educadors que fan ensenyament en català, ja que és d’això que es queixa.

Els mestres i professors catalans són tan talibans com els d’Extremadura que ensenyen en espanyol, o com els lleonesos, o com els castellans.
Tant els uns com els altres, és a dir, tant els espanyols com els catalans es dediquen a procurar que els seus alumnes realitzin un aprenentatge adient, perquè tenguin una formació suficient per a poder-se convertir en ciutadans lliures. Ho sé per experiència. He ensenyat en castellà durant uns 15 anys, i en català durant més de 25, i sempre he estat el mateix, només canviava la llengua que usava. Era un talibà quan usava el català? Sembla mentida que un acadèmic de la llengua pugui caure tan baix. Igualment quan diu que se’n va anar de Catalunya perquè la seva filla no hagués d’esser escolaritzada en català, quan s’ha dit i no s’ha desmentit, que va ser obligat a anar a Madrid per la seva família, per motius de faldes.

            No sé si hem de treure més exemples de manca de talla intel·lectual de bastants acadèmics de la llengua. Per exemple, Mario Vargas Llosa, que diu que el nacionalisme català és una ficció maligna, o que la independència suposaria que Catalunya fos governada per mediocres fanàtics. Un altre acadèmic que utilitza la mateixa paraula, però se’n guarda com de caure de parlar del nacionalisme espanyol i de la seva malignitat, ni tampoc es refereix als governants espanyols com a fanàtics. Qualsevol persona mitjanament formada pot fer un exercici d’observació i de lectura atenta del comportament dels polítics espanyols que governen i dels polítics catalans que governarien en cas de decidir ser independents. Ara que avaluïn quins semblen més fanàtics. I si el color del vidre de les ulleres no deixa veure-hi amb claredat, es poden seleccionar persones neutrals, francesos, italians, anglesos, etc., que facin la corresponent avaluació.

Fins a més d’un 40% dels acadèmics es dediquen a desbarrar sobre la independència catalana; només citaré Luis María Anson, qui després de la investidura de Puigdemont, va dir que havia començat el cop d’Estat a Catalunya. Quan un cop d’estat l’ha posat en marxa el poble? Des de quan, un president elegit en unes eleccions lliures efectua un cop d’estat, si posa en marxa el que va prometre en el seu programa electoral? Es veu que no ha mirat la definició de cop d’estat que els acadèmics de la llengua han determinat.

És una llàstima que persones que s’haurien de caracteritzar per la seva saviesa es dediquin a desbarrar contra tot un poble... 
Joan Lladonet

Joan A. Forès
Reflexions


28/03/2016. Antoni Infante. A Mònica Oltra. Un article sobre la tragèdia d’Idomeni, de sentiments però amb poca càrrega política. L’idioma de l’article i que sol utilitzar quan es dirigeix al poble: el castellà. La referència de l’article a les deportacions nazis i no esmenta les misèries dels exiliats catalans el 1939. La no distinció entre Europa (dels pobles) i la UE (dels estats), que remarca fortament que no és el mateix.

Benvolguts,
Hem llegit un article del Toni Infante, vell conegut d’aquest Bloc, adreçat a la Mònica Oltra on li retreu que aquesta hagi fet un gran i emotiu article sobre la tragèdia d’Idomeni, però ell considera, i nosaltres també, que la missió de la Mònica Oltra, com a política, no és expressar sentiments sinó anar més endins i veure la podridura del mon occidental però amb un referent molt clar que és el poble valencià, i que en l’article sobre Idomeni no apareix!
Per justificar plenament el cas, presentem l’article del Toni Infante i l’article de la Mònica Oltra que serveix d’estímul al primer per expressar els seus sentiments i els que considera que la Mònica Oltra hauria de tenir...
L’article de la Mònica Oltra de Compromís, té com a títol “En el fango de Idomeni”.
El Toni Infante sap interpretar molt bé el que llegeix i l’estímul el porta a trobar els punts forts i febles de l’autor. En el cas de la Mònica Oltra, n’enumera uns quants en sentit de repte. I creiem que amb molta traça, la destrossa:
·         Un article de sentiments amb poca càrrega política, com s’hauria d’esperar d’una política d’esquerres com la Mònica Oltra
·         L’idioma de l’article i que sol utilitzar quan es dirigeix al poble: el castellà.
·         Una excepció al text en castellà quan escriu “Comunitat Valenciana”, quan podria haver usat “País Valencià”, que comporta una càrrega de valors contraris a tot allò que vostè vol representar i expressa al seu article
·         Que usa com a referència les deportacions de jueus de la II Guerra Mundial, en comptes d’altres referències com l’èxode dels republicans catalans a l’any 39 i els tractes que reberen
·         La no distinció entre Europa (dels pobles) i la UE (dels estats), que remarca fortament que no és el mateix
Bé, llegim amb atenció l’article del Toni Infante (que es mostra a continuació) i acostumem-nos a trobar i denunciar, com fa ell, els punts febles de qualsevol article:

Antoni Infante
directe.cat
28.3.2016. 23:03 H

1. A Mònica Oltra


 Honorable Vicepresidenta, he llegit amb molta atenció el seu emotiu article “En el fango de Idomeni” publicat al diari Levante-EMV,  i he hagut de fer-ho un parell de voltes perquè em costava acceptar el que havia entès a la primera llegida: un article de sentiments on la càrrega política (allò esperable d’una persona amb  càrrec polític important) quedava molt difuminat i a més de manera confusa o enganyosa. Vostè té tot el dret del món a expressar els seus sentiments, com qualsevol altra persona, però crec que el seu càrrec li obliga a alguna cosa més. Vaja per davant que reconec la distància que la separa positivament d’aquests altres càrrecs que romanen en silenci o amagats davant el que passa. La felicite, però sincerament crec que hem d’esperar quelcom més d’una lideressa que vol representar el canvi en si mateix.
El segon “detall” és l’idioma de l’article i que sol utilitzar quan es dirigeix al poble: el castellà. Una decisió que no és gens neutra i que no ajuda a situar el valencià/català al nivell de reconeixement que necessita per a la seva normalitat.  Ja sabem que altres vegades n'ha fet ús i que el domina a bastament però detecte que la tendència a emprar el castellà és inversament proporcional a la necessitat de superar la minorització de la nostra llengua.
Hi ha però una frase a l’article on sí utilitza el valencià per a dir “Comunitat Valenciana” . Ves per on la ideologia com a sistema d’idees i valors imposats i assumits, emergeix amb una definició per al nostre País Valencià, que comporta una càrrega de valors contraris a tot allò que vostè vol representar i expressa al seu article. “País Valencià”, representa llibertat, igualtat, solidaritat, futur... Comunidad ni que siga en valencià representa imposició, dependència, asimetria, egoisme, passat...
Hi ha altres detalls al seu article que m’han colpit. Un d’ells és quan fa referència a les fotos de la segona guerra mundial  per a homologar i fer visible el que passa ara. I tant que sí. Hi ha però altres tan homologables o més i són les referides a la nostra gent tractant de fugir del feixisme el 39. 

Si al nostre País s’haguera fet una ruptura democràtica amb el franquisme, jutjant els seus responsables, s’haguera reconegut i reparat les víctimes i coneguérem tota la veritat, el detall no tindria importància, però això de moment no ha passat i clar, crida l’atenció la selectivitat de la memòria.

I el relat sobre Europa? No és gens innocent i no és admissible que segons qui continuem fent el mateix relat obviant la veritat històrica. Europa i Unió Europea no són el mateix. Els valors fundacionals de l’UE no són altres que la supeditació política als interessos del capital i la subordinació del procés d’integració als EUA i la seva geopolítica i això és demostra fins i tot amb els vincles del “pare”  del procés Jean Monnet als propis EUA. Cal canviar de discurs. 

La UE no és un projecte dels pobles sinó del capital contra els pobles

I això s’ha demostrat cada vegada que la situació ho ha requerit: crisi econòmica, Grècia, persones refugiades...
No és veritat que Europa faça la vista grossa o no done respostes. Simplement és que en Europa (en la UE) mana el capital, mira amb els seus ulls egoistes, espoliadors i explotadors i dona la resposta en funció dels seus interessos. Per la qual cosa el problema no és com sensibilitzar unes elits polítiques que fan la vista grossa o no donen resposta, el tema és com combatre-les. El mateix passa amb les persones refugiades, que sembla que han sorgit del no res per art d’algun il·lusionista. 

Venen fugint d’una guerra que mira per on i malgrat totes les campanyes de confusió informativa, sabem que naix pels mateixos interessos del capital internacional.

Una darrera qüestió Vicepresidenta, tot el que es pot fer quan arribem a dirigir les institucions en un tema com aquest es redueix a fer el mateix que ja fan les persones voluntàries? La gestió política que vostè pot fer del seu viatge es redueix a un article de denuncia? De debò eixe és el límit? 
Per Toni Infante, Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià PDAD

També presentem l'article de la Mònica Oltra, que ha estimulat Toni Infante per fer les reflexions de més amunt. Val a dir que En el fango de Idomeni és un article molt ben escrit, malgrat que no té ni molt menys l'esperit de lluita i patriòtic que té el del Toni Infante. Tots dos junts ens porten a veure les dues cares d'una mateixa moneda. La Mònica Oltra amb el viatge pagat pel pressupost del País Valencià, compleix la funció de periodista que fa la seva feina ben feta (encara que no és per això que la paguen). Tanmateix el Toni Infante li retreu que el seu esperit de lluita, si n'ha tingut mai, i amb els estímuls que una anada a les illes gregues i a Idomeni li haurien d'haver inspirat, no té comparació amb la potència de la seva pròpia reflexió.

Vegem En el fango de Idomeni:

28.03.2016 | 15:51
MÒNICA OLTRA - VICEPRESIDENTA Y CONSELLERA DE IGUALDAD Y POLÍTICA INCLUSIVA 
2. En el fango de Idomeni
Antes del viaje del gobierno valenciano a las islas griegas de Leros y Lesbos escribí un artículo sobre la crisis humanitaria de las personas refugiadas. El texto describía imágenes que a diario vemos en los medios de comunicación, las sensaciones que nos evocan, los paralelismos que recuerdan a las fotos posteriores a la Segunda Guerra Mundial. Nunca lo envié. Después de nuestra estancia en Grecia el relato ya no puede basarse en un conjunto de deducciones o en una recopilación de sensaciones fruto de imágenes prestadas. Hoy tenemos certezas y emociones que se derivan de una experiencia vital.
Al llegar a Leros la primera frase con la que nos recibieron fue: «Tenéis que verlo con vuestros propios ojos». Y vaya que lo vimos. Y escuchamos. Y sentimos. Leros, una isla de 8.000 habitantes, el año pasado llegaron más de 50.000 persona refugiadas. Es importante este dato porque equivale a que a la Comunitat Valenciana proporcionalmente hubieran llegado 30 millones de personas refugiadas durante 2015. ¡Imagínese!
Nos enseñaron los campos de personas refugiadas, los albergues que habían acondicionado, la implicación de las ONG y personas voluntarias. Nos ofrecieron poder ir sin acompañantes para preguntar, para sentirnos libres de ver y escuchar. Vimos la casa de acogida para mujeres que en el trayecto han sufrido violaciones. Desheredadas del mundo. Dolor en estado puro. Y sin embargo han logrado un espacio de silencio y paz.
En los móviles de quienes nos recibieron, los gobernantes del Egeo Sur, no hay fotos de la última cena con amigos, sino de personas muertas, ahogadas en el camino. Son instantáneas que deben enseñar a los familiares supervivientes para que identifiquen los cuerpos. Imágenes de hijos muertos que muestran a padres que no las reconocen porque su alma se niega a aceptar que han perdido lo que más querían cruzando el Mediterráneo. Nos las enseñan entre lágrimas y apartamos la vista porque son insoportables.
Más conocida es Lesbos, la isla a tiro de piedra de la costa turca. Allí llegan barcas abarrotadas, cáscaras de nuez que los traficantes sin escrúpulos tiran al mar a diario a cambio de mucho dinero. De hecho, algunas personas cuando ven las condiciones de la embarcación quieren volver atrás pero las suben a punta de pistola. Esto sucede en Turquía y la Unión Europea, haciendo la vista gorda, soborna al gobierno turco a cambio de silencio y a costa de los derechos humanos.
En estas precarias embarcaciones, sobrecargadas y con motores que se rompen a mitad de travesía, suben personas que soportan horas a la deriva con miedo y con la esperanza de que no zozobre y se hunda, poblando de cadáveres un mar que debería ser puente entre culturas. Los chalecos, supuestamente salvavidas, que también compraron a las mafias a precio de oro, son una trampa mortal porque no flotan. El tejido se empapa y las arrastra al fondo del mar. Muchos habitantes de las islas ya no comen pescado. «El mar está lleno de muertos», nos dicen.
En estas islas también hemos encontrado solidaridad, esperanza y compromiso, encarnado en sus habitantes y personas voluntarias. Les escuchamos, tratamos de responder a sus preguntas angustiadas por la falta de respuesta de la UE. Lo más sobrecogedor, sin embargo, resultó oírles decir que, a pesar de los naufragios y las muertes, lo más duro para ellos es ver la cara de ilusión y felicidad con que las personas refugiadas suben al ferry que las lleva a tierra firme desde las islas. Creen que han superado lo peor. Han sobrevivido a las bombas, al camino desde Alepo a la costa turca, han sobrevivido a las mafias y a la travesía en el mar. Han llegado a Europa convencidas de que lo peor pasó. «No nos da el corazón para decirles que la pesadilla continúa, ni para contarles lo que les espera», relatan los voluntarios.
Y vaya que en ese momento, ellos y nosotros, sólo podíamos imaginar lo que les esperaba, porque durante nuestra estancia allí la noticia que sacudió Grecia fue el cierre de las fronteras balcánicas. La consecuencia no se hizo esperar: Idomeni. De hecho, probablemente refugiados con los que coincidimos en Lesbos, ahora estén atrapados allí, en el lodazal infame y putrefacto que hemos provocado en plena Europa.
Puede que algún día los hombres poderosos que toman las decisiones en la Unión Europea se pregunten dónde quedaron los valores fundacionales de Europa. Puede incluso que alguno se pregunte por qué invirtió más tiempo en debatir si el Tratado de la Unión debía contener la referencia a las raíces cristianas de Europa, que a cumplir con su mandato fraternal. Puede. Si esto ocurre, que busquen. Que busquen los valores fundacionales de Europa donde los enterraron: en el fango de Idomeni. Allí también encontrarán las páginas que extraviaron del Evangelio.
Mònica Oltra

Joan A. Forès
Reflexions