dissabte, 6 de febrer del 2016

29/05/2016. Portes giratòries. G. Pladeveya. Què se'n va fer doncs dels ministres franquistes? "La meitat van anar a parar a grans consells d'administració de les empreses de sectors estratègics de l'Estat, tant públiques com privades. I l'altra meitat es reparteixen entre gent que va crear o liderar institucions i partits polítics, com UCD, Alianza Popular, Fuerza Nueva, la Fundación Francisco Franco... I una petita part es van retirar aviat, amb pensions gens petites."

Benvolguts,
Aquesta entrevista es va fer pocs dies després de les eleccions municipals del 24-M del 2015. 

Succintament, els ministres franquistes després de la gran enganyifa feta des del 1975 fins al 1978 pels borbònico-franquistes en la creació de l'engendro de Constitució del 78 amb soroll de sabres i similars, així com del gran abandonament del PC, del PSUC, del PSC i del PSOE i amb cireretes posades pels Tejeros, Milans del Bosch Armadas el 23F del 1981, podrien haver-se quedat, amb molta sort, sense feina i engarjolats si s'hagués evitat la conxorxa franquistes-oposicio. Però les forces reaccionàries de dretes i d'esquerres ho varen fer molt bé! Les ultra-dretes franquistes varen entronitzar un Borbó tant criminal com els mateixos franquistes (Nota1), varen crear una llei d'amnistia per a ells mateixos que els eximia de tots els crims del franquisme i les ex-esquerres varen fer una miserable rendició incondicional, de tal forma que encara n'estem pagant les conseqüències...

Què se'n va fer doncs dels ministres franquistes? 

    Segons en LLuc Salellas, "La meitat van anar a parar a grans consells d'administració de les empreses de sectors estratègics de l'Estat, tant públiques com privades. De l'àmbit financer, telefònic, de la construcció, l'alimentació, l'energia, l'aigua... I l'altra meitat es reparteixen entre gent que va crear o liderar institucions i partits polítics, com UCD, Alianza Popular, Fuerza Nueva, la Fundación Francisco Franco... I una petita part es van retirar aviat, amb pensions gens petites."
    Nota1. Un Borbó tant criminal com els mateixos franquistes: Telegrames enviats al Franco el 26 de gener del 1939 quan les tropes franquistes acabaven d'ocupar Barcelona:
  • L’ex rei d’Espanya Alfonso XIII es va afegir a les celebracions amb aquest telegrama: Mi felicitación entusiasta y cordial extensiva a todo ese glorioso Ejército mandado por V.E. y mi gratitud como español con la reiteración de mi adhesión y de mi confianza en el despertar de nuestra Patria.  !! Viva España !! Alfonso XIII.
  • El fill d’Alfonso XIII, Don Juan de Borbón (avi de l’actual rei d’Espanya) igualment va felicitar al general Franco: “Felicito de corazón a V.E. con el orgullo de ser español por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas. Con la emoción que siento ante el heroísmo invencible ejército, Generales y Mando Supremo le saluda afectuosamente. Juan de Borbón.”
Vegem l'entrevista:

29 maig 2015 0.00 h
Lluc Salellas 
AUTOR DEL LLIBRE “EL FRANQUISME QUE NO MARXA

“El franquisme va posar de moda les portes giratòries”


 Lluc Salellas repassa en un llibre quin va ser el recorregut dels 49 ministres franquistes que hi va haver entre el 1970 i el 1975 en acabar la dictadura
 Aproximadament la meitat van ocupar càrrecs públics

Segons la Viqui:
Lluc Salellas i Vilar (Girona, 1984) és un periodista i politòleg, regidor de la CUP-Crida per Girona a la ciutat de Girona des del 2015.[1][2] És fill de Sebastià Salellas i germà de Benet Salellas, ambdós advocats.
Va ser el cap de llista de la regidoria de Girona per la Candidatura d'Unitat Popular a les eleccions al Parlament de Catalunya de l'any 2012, any en què aquesta formació política es presentava per primera vegada a unes eleccions al Parlament i assolia tres regidors per la regidoria de Barcelona però cap per les regidories de Girona, Tarragona i Lleida.[3]
A les eleccions municipals de 2015 va aconseguir ser regidor de la ciutat de Girona com a número dos de la llista de la candidatura CUP-Crida per Girona juntament amb Laia Pèlach com a cap de llista, Ester Costa i Toni Granados.[4]
El 2015 va publicar El franquisme que no marxa, un llibre sobre el franquisme que va sobreviure la Transició.[5]

“El franquisme va posar de moda les portes giratòries”

G. Pladeveya entrevista Lluc Salellas.

Il·luminar llaços.
El setè Memorial Sebastià Salellas es va cloure ahir amb la presentació d'El franquisme que no marxa, d'Edicions Saldonar. Va presentar l'acte Guillem Terribas. Junt amb l'autor, Lluc Salellas, hi va participar el president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, David Bassa, i l'editor Francesc Gil.

Quin camí van seguir les elits del franquisme? En la recol·locació de càrrecs i cadires, el periodista i politòleg Lluc Salellas ironitza que desconeix quan es van inventar les portes giratòries, si bé considera que el règim dictatorial “les va posar de moda a l'Estat espanyol per continuar ocupant espais de poder”. Al llarg de 135 pàgines, ressegueix en el seu primer llibre, El franquisme que no marxa, quin va ser el recorregut d'una cinquantena de ministres de Franco durant la transició, i d'allí en endavant. “Més d'una vintena van tenir un càrrec públic, ja sigui de diputats, professors universitaris, fiscals, jutges, ministres, presidents d'empreses públiques...; i amb aquest engranatge, gairebé l'altra meitat van anar al sector privat.”

Deu haver encaixat moltes peces. Com se li va acudir?
L'assaig forma part de la col·lecció que impulsa Edicions Saldonar i el Grup de Periodistes Ramon Barnils. És el quart llibre al voltant de silencis mediàtics. A partir d'un reportatge en un dels nostres anuaris sobre els ministres franquistes vius, va sortir la idea de mirar què havia passat amb els 49 que hi va haver entre el 1970 i el 1975.

D'entre tants tentacles i llegats, de quin plantejament va partir?
No volia limitar-me als que estan vius, ja que només serien sis o set. Hagués sigut poc representatiu. Faig una introducció del franquisme; una comparativa amb les transicions a Grècia i Portugal i, al cos central, segueixo el fil dels 49 ministres. Com que n'hi havia pocs de catalans, hi he inclòs alguns dels prohoms del franquisme a Catalunya.

A quines conclusions arriba?
La meitat van anar a parar a grans consells d'administració de les empreses de sectors estratègics de l'Estat, tant públiques com privades. De l'àmbit financer, telefònic, de la construcció, l'alimentació, l'energia, l'aigua... I l'altra meitat es reparteixen entre gent que va crear o liderar institucions i partits polítics, com UCD, Alianza Popular, Fuerza Nueva, la Fundación Francisco Franco... I una petita part es van retirar aviat, amb pensions gens petites.

La llista no sembla curta.
Un exemple concret és el de José Manuel Romay Beccaría, actual president del Consell d'Estat, que és el principal òrgan consultiu. En la dictadura, va ser secretari general de sanitat. I, amb posterioritat, ministre de Sanitat en el govern d'Aznar (PP).

Quin recorregut per institucions!
Hi ha el cas pare-fill dels Pío Cabanillas; i tant Chaves com Bono, del PSOE, són fills de figures importants del franquisme. A banda, noms que han sonat: Fraga, Samaranch... i d'altres com el president d'honor de La Caixa, Josep Vilarasau, nomenat el 1969 director general de pressupostos; o la presidenta del Círculo de Empresarios, neboda d'un ministre franquista. I el president d'honor del Círculo, José María López de Letona, és un dels ministres vius del règim.

Hi ha espai per a nous capítols?
El treball d'explicar aquest fil de la història no és una tasca que pugui fer una sola persona, un sol periodista, sinó un treball col·lectiu. He aportat el meu granet de sorra. Hi ha aspectes que la gent més jove no sap. I, als més grans, en el procés de l'oblit fet en la transició, no se'ls han refrescat. Encara hi ha carrers, places i centres educatius amb el nom de franquistes; i em pregunto què passa amb la gent a la qual es va atorgar un títol nobiliari. No han fet un procés públic d'autocrítica. Sempre s'ha parlat del tema en genèric.

Pel què fa a l'actualitat, venim d'unes municipals molt comentades. Un sacseig estructural?

Hi ha hagut opcions molt diferenciades de les que han conduït tant Catalunya com l'Estat els darrers 40 anys. Alguns partits han tingut un creixement molt important. Hi pot haver un canvi de relat general.

G. Pladeveya

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada