24/04/2015. Pelai Pagès i Blanch. 1939, l’Ocupació franquista de Catalunya. Situació política, econòmica i social que vivia Catalunya durant els primers mesos de l’ocupació franquista, concretament el juny de 1939. Especialment significatives són les informacions que ofereix sobre la repressió que estava sofrint la societat catalana.

Benvolguts,

Amb 8 mesos de retard ( o amb 5 anys de retard o amb gairebé 80 anys
de retard) us presento aquest document de títol 1939, l’ocupació 
franquista de Catalunya. És un document avalat per el Departament 
d'Història Contemporània de la Facultat de Filosofia i de Geografia i 
Història de la Universitat de Barcelona.

Un dels paràgrafs més eloquents i que mesura la criminalitat sense fi de
 l'Ocupació franquista de Catalunya és el que diu: repassa amb detall 
tots els aspectes referits a la repressió: les delacions, els afusellaments, 
els consells de guerra i els sumaríssims, la posada en funcionament 
dels Tribunals de Responsabilitats Polítiques i la situació als camps de 
concentració i a les presons.

Com que jo he viscut aquesta situació tinc consciència des dels 3 o 4
anys de l'ambientde por que l'ocupació franquista provocava en la gent.
Ja he explicat que a casa meva, a dues travessies de la Presó Model de
Barcelona, hi havia por. El meu pare de tant en tant arribava al vespre a
casa transtornat i explicava que aquell matí havien afusellat l'amic tal i tal...
Ell que en aquell moment tenia 36 anys, que era pèrit elèctric i que havia
treballat des dels 16 anys a l'empresa Regs i Força de l'Ebre (nom 
en aquell moment de la societat pionera de l'electricitat a Catalunya La 
Canadenca), i que acabada la guerra havia estat sotmès a depuració, un
mes de suspensió de sou (i encara gràcies), temia que el deportessin a
Andalusia com els rumors feien córrer que estaven fent (un altre paràgraf
explica l’ofensiva que el règim franquista estava portant a terme amb 
l’objectiu de desballestar la capacitat econòmica de Catalunya).

Els franquistes han anat tapant els rastres de les seves accions criminals
de la millor manera possible que és com els monos xinesos, amb les 
orelles tapades, amb els ulls tapats i amb la boca tapada. O sigui
no parlant-ne, no publicant cap document, mantenint els arxius segellats,
no autoritzant ni publicant llibres de text on s'expliqui la veritable història
de la guerra d'Espanya contra Catalunya, no explicant les seves criminals
accions a les escoles, no parlant dels 40 anys de franquisme-franquisme
i dels altres 40 anys de franquisme-borbònic...

Es comenta aquest document que fou escrit just en els primers temps de
l'ocupació franquista de Catalunya. 

EBRE 38 5 1 1-2011

1939, l’ocupació franquista de Catalunya

Departament Història Contemporània.

Facultat de Filosofia i de Geografia i Història.

Universitat de Barcelona. c/ Montalegre, 6. 08001. Barcelona.

p.pages@ub.edu

Rebut: 20/05/2009

Acceptat: 30/06/2011

Resum

El present article reprodueix l’informe 
d’un autor anònim sobre la situació política, 
econòmica i social que vivia Catalunya 
durant els primers mesos de l’ocupació 
franquista, concretament 
el juny de 1939. 

Especialment significatives són les informacions 
que ofereix sobre la repressió que estava 
sofrint la societat catalana.

Paraules clau: Ocupació franquista, repressió, Catalunya.

Abstract

This article reproduces the report of an 
anonymous author on the political, 
economic and social situation of Catalonia 
during the first months on the Franco 
occupation, specifically in June of 1939. 

Of special significance is the information 
relative to the repression suffered by the 
Catalan society.

Keywords : Franco occupation, repression, Catalonia.

Sumari: Els primers mesos d’ocupació franquista; 
L’entrada dels feixistes a Barcelona; 
“El Cristianismo y los asesinos”,

per José Pla.

1- 2011 5 2 EBRE 38

Pelai Pagès i Blanch

Ebre 38 Num 6: 51-79

1939, l’ocupació franquista de Catalunya

Els primers mesos d’ocupació franquista

El mes de juny de 1939 feia ja quatre mesos que Catalunya 
havia estat ocupada per l’exèrcit de Franco i escassament en 
feia dos des de la fi de la guerra civil. Barcelona, 
la capital catalana, caigué en mans del 
règim el dia 26 de gener; tan bon punt es posà 
en evidència la impossibilitat  de dur a terme una 
defensa numantina de la ciutat –
l’ocupació es produí sense trobar-hi resistència–, 
la pèrdua de Catalunya per part de  la República fou 
ja irreversible, com irreversible 
va acabar essent també la derrota republicana.

Setanta-dos anys després d’aquella derrota que va marcar de manera 
decisiva la història posterior del conjunt de pobles de l’estat espanyol 
i que va significar la perpetuació de la dictadura franquista durant 
gairebé quatre dècades, resulta rellevant donar a conèixer un document 
que se centra en la situació que estaven vivint Barcelona i Catalunya 
sis mesos després de l’ocupació. Es tracta d’un document anònim 
i mecanografiat que es conserva a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i 
Macià, a Poblet, i que fa un repàs exhaustiu i ampli sobre tots aquells 
aspectes que configuraven la realitat catalana immediatament després 
de l’ocupació de l’exèrcit franquista.

Sorprèn, en primera instància, la quantitat d’informació transmesa i 
la preparació de la persona que emet l’informe. Indubtablement, es 
tracta d’una persona que no només tenia un bon nivell de coneixements 
sobre la realitat catalana del moment, sinó també prou contactes i 
fonts d’informació com per aconseguir dades molt complertes sobre 
el conjunt d’aspectes que estaven configurant la vida política, social 
i econòmica de Catalunya. Una personalitat, ens atrevim a aventurar, 
que si va romandre a Catalunya –de fet, per les informacions que 
aporta, sembla indubtable– fou pel seu caràcter eminentment 
conservador, en la perspectiva d’un catalanisme moderat, crític amb 
el règim republicà de l’etapa bèl·lica, però que de seguida ho va ser 
també amb el nou estat de coses imposat pel franquisme.

Amb voluntat d’exhaustivitat i amb una narrativa que volia ser clara 
i contundent, l’informant inicia el seu text amb l’“entrada dels 
feixistes a Barcelona” tot posant de manifest tant la “passejada 
militar” que constituí l’ocupació com els disbarats que cometeren 
bàsicament les tropes mores en alguns barris de la ciutat. 

Després de fer una referència molt general a la situació militar 
en què va quedar Catalunya un cop completada l’ocupació, a la 
precarietat econòmica que vivia el país després de l’anul·lació de 
la moneda republicana i a l’expansió que va experimentar la 
Falange com a partit únic, el document se centra especialment 
en la repressió que el franquisme estava duent a terme a Catalunya. 

Es tracta d’una de les parts més interessants i al mateix temps més 
exhaustives de l’informe, ja que repassa amb detall tots els aspectes 
referits a la repressió: les delacions, els afusellaments, els consells 
de guerra i els sumaríssims, la posada en funcionament dels 
Tribunals de Responsabilitats Polítiques i la situació als camps de 
concentració i a les presons. Tot plegat amb l’objectiu de posar en 
evidència la voluntat d’“eliminar els obstacles per a l’estabilització 
del nou Estat”. El diagnòstic que fa l’autor sobre la situació 
repressiva és que la intensitat d’aquesta agafà per sorpresa i 
indignà fins i tot als sectors més conservadors de la societat catalana, 
que simplement aspiraven a un retorn a la situació d’“ordre” 
anterior a 1936.

Sobre la situació econòmica que vivia Catalunya els primers 
mesos de la postguerra, l’autor de l’informe tampoc en tenia gaires 
dubtes: la manca de recursos financers – un cop anul·lada 
la moneda republicana– , la impossibilitat de disposar de 
divises i de recórrer a les importacions situava la indústria 
catalana en una situació de marasme complet.

Mentre la situació social anava de mal borràs –amb una inflació 
galopant i uns sous al nivell de 1936– i l’estraperlo estava 
a l’ordre del dia, l’“Auxilio Social” havia de satisfer la 
gana d’una població creixent a la qual subministrava 
diàriament un plat de sopa, una mica de pa i una sardina. 
Per la seva banda, els franquistes catalans –com ara Pere 
Gual Villalbí o Josep Mª Tallada– preconitzaven des de la 
premsa una política autàrquica i intervencionista en el terreny 
econòmic per part del govern. La situació de l’economia 
en general –amb moltes infraestructures del transport 
encara destruïdes per la guerra– fa afirmar a l’autor 
de l’informe que “el problema econòmic és el més greu q
ue té plantejat Franco i la incertesa més absoluta regna 
sobre el seu descabdellament ulterior”.

Juntament amb la denúncia sobre la situació de l’economia 
catalana, el document planteja l’ofensiva que el règim 
franquista estava portant a terme amb l’objectiu de 
desballestar la capacitat econòmica de Catalunya. Amb una 
política planificada, lluny d’afavorir la reconstrucció 
industrial de Catalunya, el règim intervenia els estocs 
productius per vendre’ls sense condicions fora de Catalunya, 
mentre es venien màquines i fàbriques senceres. Fins a 
tal punt s’havia degradat la situació –només treballava el 
20% de la població activa– que la burgesia catalana havia 
elaborat un front econòmic per evitar que l’ofensiva prosperés.

En l’ordre polític, a Catalunya, com a la resta de l’estat, 
l’hegemonia del partit únic –la “Falange Española 
Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional-
Sindicalista”–és absoluta i indiscutible, per bé que l’informe 
assenyala l’heterogeneïtat dels membres que hi convivien 
i que sovint generaven conflictes i contradiccions, sobretot 
entre falangistes i carlistes. El predomini del sector 
falangista – la parafernàlia feixistitzant del partit–, 
la seva organització jeràrquica i sobretot la tendència 
a l’adoctrinament i a la formació de la joventut 
són altres elements que es destaquen 
de manera preocupant, fins al punt que l’autor ressalta 
la seva preocupació escrivint en majúscules:

“cal evitar en tot el possible que puguin 
formar una generació d’imbècils”.

En aquest punt introdueix les vinculacions entre el feixisme 
i l’Església a fi de diferenciar l’actitud de la clerecia rural –
que havia intentat atenuar la repressió–de la de les dignitats 
eclesiàstiques extraordinàriament compenetrades amb el 
règim i el partit únic. Aquesta compenetració es concretava 
en tot un seguit d’actes rituals i cerimònies públiques 
típicament medievals. L’informe no s’està de denunciar 
l’actitud que algunes persones – cita concretament 
l’escriptor Josep Pla i un article seu, que hem reproduït 
a l’Annex– han mantingut en contra del catolicisme 
europeu i democràtic.

En relació a les vinculacions internacionals del règim 
franquista, existeixen pocs dubtes respecte les complicitats 
amb la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, la primera 
més aparatosa però la segona més hàbil i eficient 
sobretot des d’un punt de vista econòmic. 

Mentrestant, les relacions amb Anglaterra i França 
no podien ser més dolentes, entre d’altres raons perquè 
el projecte de reconstruir l’imperi espanyol –present entre els 
objectius immediats del nou règim– passava per 
l’ensorrament dels imperis anglès i francès. L’informe 
posa especial èmfasi en les constants crítiques a què 
són sotmesos els francesos i la pròpia França de la mà 
de nombrosos dirigents franquistes durant els contenciosos 
derivats de la guerra –com el tema de l’or espanyol a 
Mont-de-Marsan–; també es remarca la insistència dels 
franquistes en recordar que, davant la catòlica 
Espanya, França seguia essent la pàtria del liberalisme 
i el lliure pensament.

En el marc d’unes relacions internacionals tan tenses 
com les que s’estaven vivint a començaments de l’estiu 
de 1939, l’informe no s’està de destacar el pànic 
generalitzat existent davant d’un imminent conflicte 
bèl·lic internacional en la mesura en què totes 

evidències assenyalaven la inevitable participació 
espanyola en cas de guerra.

A tall de conclusió –i abans de la “nota final” que 
clou el document–, l’informe posa especial èmfasi en què 
el “problema específic” de Catalunya rau en la 
persecució sistemàtica a què ha esta sotmesa tota 
forma de catalanitat i que manifesta la voluntat

explícita del règim de posar fi a la identitat 
nacional de Catalunya. De tota manera, aquesta 
ofensiva ha acabat provocant un estat latent de 
protesta i rebel·lia entre molts sectors de la població 
catalana que, si bé no poden atacar el règim d’una 
manera oberta “pel sistema de terror existent”, 
subsistiran “per a tot el que pugui considerar-se com a

propaganda anti-estatal”.

A la “Nota final” hom constata el ràpid canvi 
d’actitud d’aquell sector de la població catalana 
que de bon principi havia acceptat l’entrada de 
les tropes franquistes; aquest viratge es produí 
arran de la brutalitat de la repressió, dels 
problemes econòmics existents i de la fòbia 
anticatalana, a més de l’alineació del règim 
amb les potències de

l’Eix. 

L’autor acaba proposant una actuació propagandista 
a l’interior de Catalunya basada en els següents punts:
 “sentit de catalanitat, concepció liberal i humana 
de la vida, abandó del bel·licisme a ultrança i de 
les nicieses totalitàries, projecte clar d’un Estat

que sabés reunir un respecte a la llibertat i a la 
iniciativa privades, a una eficiència i a unes 
possibilitats d’estabilització...”. 

Tot un programa d’actuació, conscientment ambigu, 
en el qual l’autor hi posa moltes esperances de 
redreçament, valent-se també de “l’estupidesa” 
dels individus que ocupaven el poder de manera 
eventual i seguint unes directrius molt distanciades 
de la manera d’ésser dels catalans.

Al marge, però, d’aquesta darrera conclusió, que sens 
dubte cercava elaborar una estratègia de lluita en 
contra del franquisme, l’interès del document que 
publiquem – i que he intentat sintetitzar en les seves 
línies més generals– rau en el detall de les informacions 
que aporta i que, sens dubte, el converteixen en un 
interessant testimoni coetani sobre la situació i sobre 
les penalitats que estava experimentant Catalunya 

durant els primers mesos de l’ocupació franquista.

Una darrera observació: s’ha considerat del tot 
imprescindible acompanyar el document amb notes 
explicatives sempre que el propi text ho ha requerit. 
També s’ha fet servir l’escriptura cursiva quan 
s’ha volgut remarcar la importància d’algunes 
paraules del text.

D’aquesta manera s’enriqueix un 
document ja valuós per ell mateix que, 
setanta-dos anys després de la derrota, 
posa de manifest la transcendència 
que tingué per a Catalunya la

victòria de Franco en la contesa.

Pelai Pagès i Blanch

Joan A. Forès

Reflexions