20/02/2016. Salvador Cot. Caixes foradades. Res de tot això no hauria estat possible sense una estratègia pensada i planificada des del Banc d'Espanya, des de la política. Fins fa molt poc, en aquest país hi havia deu caixes d'estalvis. Ara només en queda una. Arrasades, per una combinació letal d'avarícia, especulació, connivència partidista, corrupció urbanística i absència culpable dels organismes de regulació.

Benvolguts,

En Salvador Cot en l’article Caixes foradades explica la destrucció del teixit de Caixes d’Estalvi catalanes, amb el corol·lari de la destrucció de les seves Obres Socials, a diferència d’altres països com Alemanya que continuen coexistint amb els Bancs. També suggereix que tant hi ha hagut destrucció des de l’exterior (el Gobierno) com autodestrucció (els directius-lladres de les pròpies caixes). I amb aquest episodi Espanya és més liberal, hi ha més pobres molt més pobres i hi ha menys rics (molt més rics).

Avui el diari explica els casos del lladre (o no) Narcís Serra i el lladre (o sí) Rodrigo Rato, que estan declarant aquests dies als jutjats tenint en compte que la Caixa Catalunya va haver de ser rescatada amb 12.000M€ i Bankia amb 23.000M€ (1.000 euros per cada “españolito” jubilat o nen de bolquers). I espanta pensar què hauria pogut fer la màfia Cristina-Iñaki and his boys si haguessin muntat una caixa...

Vegem l’article:

20 febrer 2016 2.00 h

Caixes foradades

SALVADOR COT

Res de tot això no hauria estat possible sense
una estratègia pensada
i planificada des del Banc d'Espanya, des de la política

Fins fa molt poc, en aquest país hi havia deu caixes d'estalvis. Ara només en queda una, La Caixa, convertida en un banc convencional que, això sí, en comptes de dividends, inverteix en obra social. De les altres nou, pràcticament no en queda ni rastre, com si no haguessin existit mai.

La majoria d'aquestes entitats tenien una implantació territorial fortíssima. Els terrassencs, per exemple, sabíem que hi havia una entitat que, amb tots els defectes del món, era capaç de garantir que unes quantes accions socials quedarien sempre preservades. El mateix passava a Girona, Mataró, Sabadell, Manresa, Tarragona, Vilafranca, Manlleu… En la majoria dels casos aquestes caixes venien del segle XIX i havien sobreviscut a la Guerra Civil tot aconseguint mantenir tant els dipòsits com la funció social/territorial.

Tot això va quedar destruït, arrasat, per una combinació letal d'avarícia, especulació, connivència partidista, corrupció urbanística i absència culpable dels organismes de regulació. La majoria dels responsables d'aquestes caixes se'n van aprofitar fins al llindar del saqueig i dels reguladors de l'època ningú no se'n recorda, ningú no els demana res.

Hi va haver una comissió al Parlament que va servir per poca cosa més que per consolar moralment els que volien escoltar com deien “cleptòman” o “gàngster” a alguns dels personatges més característics de les elits del règim del 78. I hi ha alguns processos judicials oberts. Res més.

Això no pot quedar així, és massa gros. Ha costat massa diners i posa en qüestió el sistema de vida i el futur de famílies vulnerables. 

¿Qui es responsabilitzarà d'aquí a un temps de la davallada inexorable de les fundacions que ens van deixar aquelles caixes? Qui suplirà la funció d'aquelles obres socials, avui sense suports?

I una dada important. Res de tot això no hauria estat possible sense una estratègia pensada i planificada des del Banc d'Espanya, que vol dir des de la política. Des d'aquelles institucions que fan de l'Estat espanyol una terrible excepció d'Europa.

Salvador Cot

Joan A. Forès

Reflexions