dilluns, 29 de febrer de 2016

27/08/2015. Lluís Bou. Treballi-s'ho més, senyor Borrell. Escoltant Borrell es fa evident que el sobiranisme té unes molt bones perspectives davant del 27-S. Utilitza el mateix argument que feia servir el ministre José Manuel García-Margallo quan deia que Catalunya vagarà pels segles per l'espai si s'independitza. "Què no faran per mantenir Catalunya dins la UE, si a més serà un contribuent net a la Unió?"

Benvolguts,
És un article de Lluís Bou a l’ARA de l’agost 2015. Però podria ser fet avui mateix! La teoria que usàvem ahir sobre el Mite de Síssif és vàlida sempre.
Quina diferència hi ha per als interessos de Catalunya entre un espanyol d’esquerres (PSOE, IU?, Podemos?) i un espanyol de dretes (Ciudadanos, PP, Fuerza Nueva)?

Treballi-s'ho més, senyor Borrell

Lluís Bou És periodista i analista polític. Ha sigut cap de Política de l'Avui i ha treballat a Europa Press, en el confidencial de l'agència, la secció municipal i la nominació olímpica de Barcelona. Ha estat redactor de les entrades de política catalana i espanyola de l'Enciclopèdia Catalana, també del resum de l'any. Ha sigut pioner de la informació parlamentària on line.

"Què no faran per mantenir Catalunya dins la UE, si a més serà un contribuent net a la Unió?"

Lluís Bou


L'exministre socialista Josep Borrell va titllar ahir d'"entabanadors" Raül Romeva i Jordi Sànchez, per dir que Catalunya romandria automàticament dins la UE en cas d'independència. "Els independentistes estan explicant moltes mentides, es comporten com a mentiders per tal d'aconseguir que la gent es comporti com ells desitgen, però explicant pures i dures falsedats", ha afegit.

El discurs de Borrell és molt indicatiu no només pel contingut sinó pel to inapropiat que ha usat en una sessió de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. Els exabruptes demostren que ni en un acte acadèmic el dirigent històric de l'ala espanyolista del PSC troba arguments que per si sols siguin suficients a favor de l'unionisme, i s'ha d'escudar en les desqualificacions. Escoltant Borrell es fa evident que el sobiranisme té unes molt bones perspectives davant del 27-S.

El dirigent històric del PSC utilitza el mateix argument que feia servir el ministre José Manuel García-Margallo quan deia que Catalunya vagarà pels segles per l'espai si s'independitza. En l'espanyolisme hi circula el mantra que si es fa por respecte a la sortida de la UE, una part dels sobiranistes poden desdir-se del procés.

El problema per a l'espanyolisme és que la realitat desmenteix aquest discurs de la por. Si la UE, els mercats, els socialdemòcrates, els liberals, els democristians i l'opinió publicada han fregat la histèria davant la possibilitat que Grècia pogués sortir de l'euro, què no faran per mantenir-hi dins Catalunya quan a més serà un país que farà una contribució neta a la Unió? Als dos segons que Catalunya estés fora de la UE, ni que fos per pressió espanyola, ¿els directius de Volkswagen, Basf o Siemens no trucarien a la cancellera Angela Merkel per arreglar-ho perquè les seves fàbriques catalanes no quedessin afectades per aranzels? Aquest sí que són els escenaris reals que ens trobarem després de la desconnexió. La realitat econòmica aquest cop ens va a favor.

Borrell no hauria d'amagar que en política internacional funciona la realpolitik, i aquesta sense que serveixi de precedent afavoreix ara el catalanisme si actua amb unitat. Treballi-s'ho més, senyor ex-ministre, que se li nota l'escenografia de cartró pedra.

Lluís Bou

Joan A. Forès
Reflexions

diumenge, 28 de febrer de 2016

27/02/2016. Antoni Dalmau. El combat de cada dia. Tenim certament moltes causes a defensar, però, i per una qüestió de dignitat, d'orgull i d'identitat col·lectiva, tenim el deure d'ajudar una llengua que és la nostra i que continua en situació de risc. Hauríem de tenir-ho present i no delegar en altres grups o en altres estaments la nostra obligació de defensar-la.

Benvolguts,
En el seu article El combat de cada dia, l’Antoni Dalmau explica que un dels nostres treballs realment importants consisteix a fer surar la llengua i a lluitar contra les marranades que amb un ritme cada cop més frenètic el Gobierno i el TC ens obsequien. Avui, precisament, en l’article d’en Germà Capdevila es parla de les 501 lleis d’una una llista no exhaustiva que forcen sense justificació el dret d'opció lingüística de l'usuari, a favor de l'espanyol, és clar”. I molts cops ho hem escrit, els espanyols tenen molta força, moltíssima força i temps, moltíssim temps, perquè els seus funcionaris són gairebé infinits i la seva principal preocupació, com en Sánchez i el Ribera s’han afanyat a explicar és la lluita contra l’esperit, la cultura, els costums i les lleis catalanes. Nosaltres no podem perdre el temps en lluitar contra els atacs per terra, mar i aire contra Catalunya. Però no tenim més remei que fer-ho mentre no haguem desconnectat totalment, totalment, totalment...

Ja ho hem dit sovint, el nostre treball és idèntic al mític treball de Síssif: pujar una pedra molt grossa rodolant fins al capdamunt d’un cim i que caigui per l’altre costat... i tornar a començar...

L’Antoni Dalmau diu en l’últim paràgraf referint-se al nostre treball col·lectiu de defensa de la llengua que Tenim certament moltes causes a defensar, frase exactament igual que la de Lluís Companys, President màrtir de Catalunya, quan va dir que “Per defensar altres causes hi ha molta gent , per defensar Catalunya nomes hi som els catalans...”

Vegem l’article de l’Antoni Dalmau:

El combat de cada dia

ANTONI DALMAU I RIBALTA - ESCRIPTOR
27 febrer 2016 2.00 h

“La lluita pel salvament de la llengua catalana desborda clarament els àmbits de la política estricta

Diumenge passat vaig tenir el goig de participar en la 47a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. És una iniciativa patriòtica que molts lectors ja deveu conèixer i que vol mantenir ben viu el pacífic combat per la preservació de la llengua catalana. Els actes comencen amb una encesa de la flama davant la tomba de Pompeu Fabra a Prada de Conflent i, acompanyats d'iniciatives paral·leles, culminen a l'atri de la basílica de Montserrat, on hi ha aquella làmpada on figura el lema següent: “L'encengué la fe, la portà l'esforç, la manté la voluntat d'un poble.” Aquest any, l'organització havia recaigut en entitats excursionistes igualadines i van demanar-me si podria adreçar un breu parlament als participants. Aquí teniu el nucli del que vaig mirar d'explicar aquell matí, a la sala de la façana de Montserrat.
La idea central era que, certament, calia reconèixer que els organitzadors primers de la Flama de la Llengua no s'haurien pogut pensar pas que, algun dia no tan llunyà, la renovació anual se celebraria en un context nacional realment extraordinari: han passat unes poques dècades i vet aquí que el món sencer ha pogut veure com centenars de milers de ciutadans d'aquest país baixaven pacíficament a les places i carrers, a les carreteres i les vies urbanes d'una punta a l'altra del seu territori, per mostrar, de manera reivindicativa i festiva alhora, la seva voluntat d'esdevenir un nou estat d'Europa. I el món sencer sap també que, ara mateix, aquest racó petit del món occidental té posada majoritàriament la seva confiança política en un president i en un govern que, a partir del mandat popular –democràticament expressat–, es disposa a dur els passos necessaris per obrir un procés constituent que ens porti a la nostra plena sobirania. Es tracta, realment, d'un moment polític com mai no l'havia viscut el nostre
poble.
Correm el risc, però, de pensar que l'esperança del procés constituent que tenim entre mans i l'obtenció d'un estat propi poden garantir per ells mateixos la preservació de la nostra llengua i de la nostra cultura. I això no és veritat, com ho demostren alguns casos de nacions que, havent esdevingut independents, no han estat capaces de salvar la seva llengua. Cal recordar, un cop més, que ni les institucions, ni els instruments polítics, ni la llibertat nacional plena ens poden oferir la garantia que voldríem, ja que, en realitat, continuem alimentant la flama d'una llengua minoritzada, amb un ús social lamentablement baix i un context general que no li és precisament favorable.
Així, doncs, l'error gravíssim que podríem cometre en aquest moment històric seria creure que l'existència d'un govern sobiranista o la magnitud del gran projecte polític que ara concentra la nostra atenció ens pot permetre de distreure'ns del combat diari i de la tasca fonamental de continuar alimentant la flama de la llengua catalana. Es tracta de recordar que no podem cedir el nostre impuls i la nostra iniciativa a les institucions públiques, ni tan sols en el context d'un hipotètic estat propi. Que la lluita pel salvament de la llengua catalana desborda clarament els àmbits de la política estricta.
És, naturalment, una lluita que se sosté de manera fonamental en la voluntat irrenunciable de la gent, d'un contingent actiu de persones sensibilitzades que l'utilitza cada dia en tota circumstància, a tot arreu, que no transigeix davant de cap mena d'agressió o de renúncia, que guanya nous adeptes d'un en un, que obre bretxa en terrenys o famílies o entorns que s'hi mostren refractaris o fins i tot hostils. Gent que pugna de manera amable i tenaç per fer més present el català en un entorn divers i plural com ho és Catalunya, multicultural, poblat per gent provinent de llocs remots de tot el món i en el qual conviuen més de tres-centes llengües diferents.
Tenim certament moltes causes a defensar, totes legítimes i moltes d'urgents, ja que afecten d'una manera molt més peremptòria les condicions de vida d'amplis sectors de la nostra societat que han estat especialment castigats per la crisi. Això és indiscutible. Però, al mateix temps, i per una qüestió de dignitat, d'orgull i d'identitat col·lectiva, tenim el deure d'ajudar una llengua que és la nostra i que continua en situació de risc. Hauríem de tenir-ho present i no delegar en altres grups o en altres estaments la nostra obligació de defensar-la.
Antoni Dalmau


Joan A. Forès
Reflexions

divendres, 26 de febrer de 2016

26/02/2016. Resum dels articles pujats al Bloc aquesta setmana

Benvolguts,
Us passo les adreces i comentaris dels darrers apunts del Bloc. Us recomano fortament els marcats en vermell:
D’on venen els regnes peninsulars? De l’Asturies visigòtica a ponent i de l’Imperi carolingi a llevant. Amb profussió de mapes històrics mol informatius. Els embrions dels poders actuals:
Més sobre portes giratòries: González, Borrell, Sevilla, Matutes, Narcís Serra, Aznar, Miquel Roca...
Com les forces del mal representades per La Vanguardia ens continua fent mal després de la frase lapidària del 27 de gener del 1939: “Barcelona para la España invicta de Franco. Presente!” o l’altra del Galinsoga “Todos los catalanes son una mierda”. Ara va de que els cognoms catalans més corrents no són els que majoritàriament hi ha en el Parlament de Catalunya:
Els fatxes suren sempre sobre la merda. L’Andrea Levy demostra que té autoodi i que està forta en llengües i en coneixements de la història. A més amb fatxenderia! Però el més important és la història de la transacció del 1977-78 amb la legitimació de la Generalitat republicana en l’actual Consti:
Molt interessant article sobre la tergiversació de la història amb l’intent reeixit d’assimilació dels personatges a les històries que els atorguen. No té pèrdua, perquè és una acció subtil contra la història real:
Article sobre els primers mesos de l’ocupació franquista de Catalunya. Les delacions, els afusellaments, els consells de guerra i els sumaríssims, la posada en funcionament 
dels Tribunals de Responsabilitats Polítiques i la situació als camps de concentració i a les presons. Ens recorda que no hem d’oblidar els camps de concentració i els afusellaments i les delacions, perquè tal com diuen els gallecs de les bruixes “Haberlos, haylos”:
Article que explica com amb una estratègia planificada des del Banc d’Espanya es va aconseguir destruir el teixit bancari de les Caixes d’Estalvi i les Obres Socials catalanes. Amb la inestimable col·laboració dels presidents i altres mangants de les pròpies caixes, que robaven tant com podien:
Fi article de com la UE fa els possibles per ajudar els estats a integrar-s’hi. En contraposició als arguments dels bandarres espanyols del PPSOE que diuen que estarem condemnats a “vagar pels espais siderals i per les Illes de Robinson”:
Conjunt de 10 articles amb la mateixa data desmuntant 10 de les infinites mentides que l’Estat espanyol utilitza contra Catalunya. Són les mentides que es van inventant i que en demostrar-los que són mentides se n’inventen de noves. I al cap d’un temps reciclen les antigues:
Demostració del feixisme intrínsec dels Borbons, d’abans d’ara i de sempre. Telegrama enviat pel Juan de Borbon, que encara té nom en un carrer de Barcelona, al Franco el 26 de gener del 1939 quan els franquistes havien acabat d’ocupar Barcelona: "Felicito de corazón a V.E. con el orgullo de ser español por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas. Con la emoción que siento ante el heroismo del invencible ejército, Generales y Mando Supremo les saluda afectuosamente, Juan de Borbón."
Disquisició sobre les mentides que el Juanca ha explicat en una entrevista en cadena de televisió francesa, que malgrat estar cofinançada per TVE, TVE no ha ofert al públic espanyol:

Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 24 de febrer de 2016

24/02/2016. Sàpiens. Els orígens de Catalunya: formació i organització de la Marca Hispànica. La Reconquesta va dividir la Península Ibèrica en dos sectors clarament diferenciats: l’occidental o cantàbric, amb uns orígens clarament visigòtics i del qual, a partir del nucli inicial del regne d’Astúries, va sorgir el Regne de Castella, i l’oriental o pirinenc, creat per l’Imperi Carolingi i del qual va néixer la futura Catalunya...

Benvolguts,
En el Sàpiens de fa 4 anys va aparèixer aquest article sobre els orígens de la Marca Hispànica. Me l’he llegit, m’han interessat molt els mapes (mapes que dubto que apareguin en els llibres de text dels nostres nets) i sobretot la visió que dóna de la proto-Catalunya en el context del seu ecosistema. Desitjo que us agradi com a mi m’ha agradat!

Els orígens de Catalunya: formació i organització de la Marca Hispànica


La Reconquesta (altrament dit Conquesta) va dividir la Península Ibèrica en dos sectors clarament diferenciats: l’occidental o cantàbric, amb uns orígens clarament visigòtics i del qual, a partir del nucli inicial del regne d’Astúries, va sorgir el Regne de Castella, i l’oriental o pirinenc, creat per l’Imperi Carolingi i del qual va néixer la futura Catalunya.

La Reconquesta va ser un procés històric provocat per la invasió musulmana de la Península. La presència musulmana va trencar la unitat de les terres peninsulars, assolida pels visigots, i va provocar el sorgiment de dos nuclis diferenciats de resistència als invasors, el cantàbric i el pirinenc. Aquests, en diferents etapes que van perllongar-se per espai de segles, lluitarien contra els musulmans fins a derrotar-los definitivament. 


El concepte de reconquesta s’ha d’associar al de repoblació. Aquest consisteix en l’ocupació i explotació de territoris arrabassats als musulmans.
Les dates que la historiografia tradicional dóna a la Reconquesta situen el seu inici el 711, amb la Batalla de Guadalete, i perllonguen el procés fins el 1492, amb l’ocupació del Regne de Granada per part dels Reis Catòlics.

Si ens centrem en el sector oriental, els musulmans, després de dominar la Península, van intentar prosseguir el seu avenç per Europa avançant cap al Regne dels Francs, on van ser derrotats a la Batalla de Poitiers (732). Després d’aquesta derrota, els musulmans van limitar la seva expansió per Europa al control de la Península Ibèrica, mentre que els francs van mantenir una pressió constant sobre la frontera nord d’Al-Àndalus .

Aquest fet, sumat a l’escàs control musulmà sobre la Septimània o Gàl·lia gòtica va portar Pipí el Breu, el primer rei carolingi, a la conquesta d’aquests territoris i a la consolidació de la frontera del seu regne als Pirineus. A la seva mort, l’any 768, Nimes, Besiers, Narbona i Tolosa havien estat ocupades i la frontera traslladada.
Des d’aquesta posició, els francs van oferir avantatges als pobladors que volguessin establir-se en les terres conquerides. Aquesta política va donar prestigi al regne franc entre la població hispano-visigoda que habitava els territoris al sud dels Pirineus i això en va facilitar, més endavant, la seva instal·lació.
A la Península, mentrestant, les lluites internes dels musulmans van impedir la unitat d’Al-Àndalus. Malgrat la implantació de l’emirat independent per part de l’omeia Abderrahman I, alguns sectors de la noblesa musulmana –especialment els més allunyats de Còrdova– aspiraven a independitzar-se.
A la Marca Superior (dins de la qual es trobaven els territoris de l’actual Catalunya) aquests sentiments eren compartits per la població indígena, de tal manera que van buscar (musulmans i hispans) l’ajut dels francs.

Així, l’any 777, el valí de Barcelona-Girona acompanyat, potser, pel d’Osca, va negociar amb Carlemany suport contra els musulmans andalusins i aquest va pensar en crear un districte de frontera, la futura Marca Hispànica, entre els Pirineus i el riu Ebre, amb l’objectiu de defensar els seus dominis de possibles atacs musulmans. En conseqüència, durant el regnat de l’emperador Carlemany (768-814), es van dur a terme diverses incursions carolíngies al sud dels Pirineus.
Pel juny-juliol de l’any 778, el propi Carlemany va comandar una expedició contra Saragossa, però la ciutat no es va lliurar als exèrcits francs, trencant el que havia pactat amb la monarquia carolíngia. Aquest fracàs, atribuïble als recels del valí de la ciutat, independentista però no favorable als carolingis, va comportar la fugida dels hispans més compromesos, temorosos de les represàlies de Còrdova.
Aquestes represàlies van concretar-se en les expedicions de càstig, dirigides pel mateix Abderrahman I, dels anys 781 i 782, però no van impedir que Girona, esperonada per la bona acollida que els hispans van trobar en la cort carolíngia, es lliurés l’any 785 als francs. El seu exemple va ser seguit pels habitants de Besalú, del Vallespir, de Peralada, i d’Empúries i, posteriorment, l’any 789, pels de l’Urgell i la Cerdanya, mentre que els del Pallars i la Ribagorça van cercar la protecció del comte de Tolosa.
L’emirat, malgrat les seves lluites internes, va reaccionar llançant expedicions que van arribar a l’interior del regne carolingi. Aquest fet va acabar de convèncer Carlemany de la necessitat de crear una marca i va encomanar al seu fill Lluís el Piadós la conquesta dels territoris peninsulars fins a l’Ebre.

Els resultats no van fer-se esperar. Després d’un llarg setge, la ciutat de Barcelona va ser ocupada per un exèrcit conduït per Lluís el Piadós, fill de Carlemany, l’any 801 i a partir d’aquesta ciutat els francs van realitzar accions contra Tortosa, Osca i Pamplona que van fracassar, fet que va portar Carlemany, l’any 812, a signar la pau oferta pels musulmans.

D’aquesta manera, la Marca Hispànica quedava constituïda pels territoris compresos pels Pirineus, el Llobregat i el seu afluent el Cardener, el Segre mitjà i la Conca de Tremp. Aquest territori, el nucli més antic de Catalunya, seria conegut amb el nom de Catalunya Vella.

Els territoris de la Marca Hispànica no van configurar-se mai com una unitat administrativa, és a dir, una mena de marquesat, sinó que van organitzar-se com la suma de diferents comtats independents entre ells i vinculats vassallàticament a l’emperador carolingi o als comtes de Tolosa.

Aquests comtats van ser, bàsicament, els de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Barcelona-Girona-Osona, Rosselló i Empúries. A més, els comtats es subdividien, en alguns casos, en demarcacions més petites anomenades pagi, com ara els de Berga, Conflent, Vallespir o Besalú, entre d’altres.

Aquestes divisions territorials (comtats i pagi) no van ser imposades pels francs, sinó que ja existien i, possiblement, el seu origen es remuntaria al regnat visigot o, fins i tot, al període del Baix Imperi Romà.

Les funcions dels comtes eren diverses. Representaven els monarques carolingis i feien aplicar les ordres que aquests els feien arribar a través dels seus representants (missi dominici), administraven els seus béns en el comtat, reclutaven la host, mantenien l’ordre públic i presidien els tribunals de justícia.


Si bé al començament els comtes de la Marca Hispànica eren nomenats d’entre els membres de l’aristocràcia franca, amb el temps, el desinterès i les lluites internes que es van viure en aquell regne van motivar que fossin nomenats comtes els membres del grup local privilegiat. D’aquesta manera, a la pràctica, des de finals del segle IX, els comtes catalans van començar a distanciar-se dels reis carolingis i, ben entrat el segle X i de forma paral·lela a la desintegració de l’Imperi Carolingi, ja van començar a actuar gairebé de forma independent respecte dels monarques francs.

A mitjans del segle X, ja eren quatre les grans dinasties comtals que dominaven les terres catalanes: el casal de Barcelona-Osona-Girona, el casal de Cerdanya-Besalú, el casal d’Empúries-Rosselló i el casal de Pallars-Ribagorça. Les relacions entre elles venien dominades pels forts vincles familiars que les unien, i, per bé que els comtats eren oficialment independents entre si, els forts lligams familiars feien que a la pràctica hi hagués una certa unitat d’acció en el govern.


Sàpiens

Joan A.Forès
Reflexions




dimarts, 23 de febrer de 2016

15/02/2016. Josep Casulleras . De Miquel Roca a Zaplana, els casos més sonats de ‘portes giratòries’. Els casos d'Andrea Fabra a Telefònica i d'Elena Salgado a Pescanova han estat els últims del pas de la política a grans empreses.

Benvolguts,
De Vilaweb trobem més portes giratòries de les que havíem explicat fa uns dies. Ja hem explicat que aquests fitxatges no són pel fet que els ex-ministres puguin aportar gaire cosa sinó pel que puguin aportar en futures negociacions d’alt nivell.
Corrupció!
De Miquel Roca a Zaplana, els casos més sonats de ‘portes giratòries’
Els casos d'Andrea Fabra a Telefònica i d'Elena Salgado a Pescanova han estat els últims del pas de la política a grans empreses
http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_temps_lectura.png Dilluns  15.02.2016  02:00

Aquesta setmana passada hem vist tres casos sonats de les anomenades ‘portes giratòries’ en la política espanyola. N’és un el de l’ex-diputada del PP al congrés espanyol Andrea Fabra, filla de Carlos Fabra i coneguda pel seu ‘que es facin fotre’, que va etzibar quan Rajoy anunciava duríssimes retallades. Fabra ja no és diputada, i ara tornarà a Telefònica, on tenia una excedència des del 2007, quan fou elegida senadora i, després, diputada. Com que ja havia treballat d’advocada al departament internacional de la companyia, això no fóra estrictament un cas de ‘portes giratòries’. Sí que s’ajustaria a la definició el d’Elena Salgado, ex-ministra socialista de Sanitat que ara s’ha incorporat al consell d’administració de Pescanova. Abans, quan feia poc que havia deixat el càrrec, Salgado ja havia estat contractada per una filial xilena d’Endesa.
Aquests són dos dels últims casos, però en la política espanyola i també en la nacional, trobem més casos ben il·lustratius del pas de càrrecs de responsabilitat política a alts càrrecs en grans empreses, molt sovint multinacionals de l’Íbex-35. Heus-ne ací un recull:
Felipe González. L’ex-president espanyol socialista va ser membre del consell d’administració de Gas Natural des del 2010 fins l’any passat. Cobrava 126.500 euros bruts anuals pel càrrec, i el va acabar deixant perquè, segons que va dir, s’avorria molt.
Josep Borrell. L’ex-ministre socialista, precisament de governs de Felipe González, és conseller d’Abengoa, la companyia energètica que és en pre-concurs de creditors. El seu sou duplicava el de González com a conseller a Gas Natural: l’any 2011 va cobrar 300.000 euros, 200.000 dels quals en dietes i els altres 100.000 pel fet de ser membre de comissions del consell.
Jordi Sevilla. Un altre cas d’un membre del govern espanyol que va acabar treballant en una gran multinacional és el d’aquest ex-ministre d’Administracions Públiques de Zapatero. És diferent dels anteriors perquè fou un fitxatge fet poc després de deixar el càrrec de ministre. Sevilla es va incorporar per a fer d’assessor a la consultora Price Waterhouse Coopers el 2009. Fins que l’any passat Pedro Sánchez el va recuperar com a assessor per al partit.
Ángel Acebes. Un dels ministres més recordats de l’últim govern d’Aznar viu uns anys daurats, si més no econòmicament, com a conseller de l’elèctrica Iberdrola, des de l’abril del 2012. La retribució anual que rep és d’uns 317.000 euros bruts. Abans d’anar a parar a Iberdrola, Acebes fou conseller del Banco Financiero y de Ahorros (BFA), matriu de Bankia. De fet, és encausat per suposada apropiació indeguda, falsificació de comptes anuals i administració fraudulenta durant la gestió a Bankia.
Eduardo Zaplana. Un altre ex-ministre d’Aznar, i ex-president de la Generalitat Valenciana, que va anar a para a una de les grans empreses espanyoles. Segurament és el cas més sonat de portes giratòries. El 2008 va deixar el càrrec de portaveu al congrés espanyol arran de la nova derrota del PP a les urnes, i poc després va deixar l’escó per esdevenir delegat europeu de Telefònica, un càrrec que va mantenir fins el 2012 i que li va permetre de multiplicar per deu els ingressos: va passar a cobrar mig milió d’euros anuals. El 2012 va sortir del consell d’administració de Telefònica, per la reducció de membres que hi va haver, però va continuar formant part de la multinacional, com a adjunt a la secretaria general tècnica adjunta a la presidència.
Abel Matutes. El qui fou ministre d’Afers Estrangers amb José María Aznar, i ex-batlle franquista d’Eivissa, va passar a formar part del consell d’administració del Banc de Santander el 2002, i hi va romandre fins l’any passat. Cobrava anualment uns 45.000 euros anuals.
Narcís Serra. Un altre ex-ministre il·lustre, en aquest cas socialista. L’any 2005, retirat ja de la primera línia política, va ser nomenat president de Caixa Catalunya. Va mantenir el càrrec fins el 2010, quan va culminar la fusió amb les caixes de Tarragona i de Manresa. Com a president de l’entitat cobrava uns 250.000 euros anuals. Però el seu sou s’inflava molt més (n’hi ha que diuen que superava el milió d’euros) pels diners percebuts com a membre del consell d’administració de Gas Natural i Applus, amb participació a La Caixa.
José María Aznar. L’ex-president espanyol, el 2011, va començar a formar part de l’elèctrica que va acabar de privatitzar, Endesa. Va entrar-hi com a assessor extern en relacions internacionals; el sou oscil·lava entre 300.000 euros i 400.000 euros anuals.
Miquel Roca. Va abandonar la primera línia política el 1999, després d’haver estat secretari general de CDC, portaveu de CiU al congrés espanyol i havent intentat disputar la batllia de Barcelona a Pasqual Maragall. Roca té càrrecs en diverses empreses de l’Íbex-35, com ara la constructora ACS, de la qual és conseller des del 2003 i per la qual cobra 97.000 euros anuals. També és secretari sense rang de conseller d’Abertis des d’aquell mateix any i conseller d’Endesa des del 2009, un càrrec pel qual cobra uns 300.000 euros. A més, des de l’any 2000 és secretari del Banc Sabadell. A banda, les seves bones relacions amb la casa reial espanyola han portat el seu bufet d’advocats, Roca Junyent i Associats, a defensar la germana de Felipe VI, Cristina de Borbó, en el cas Nóos.
Pel que respecte al cas Noos afegim-hi un xic d’humor. Un acudit del genial Ferreres:

Joan A. Forès

Reflexions

22/02/2016. Quim Sangrà. Desmuntem les mentides de La Vanguardia sobre els cognoms del Parlament. El més normal a Catalunya és no dir-se ni García, ni Martínez, ni López, com tampoc dir-se Torres, Molina o Gil que són ambivalents (català i castellà alhora) o Vila, que és el cognom d’origen només català més freqüent”. Sangrà acusa l’entitat antiindependentista de manipular les dades...

Benvolguts
Presentem 3 articles sobre el mateix tema:
·         LV. Un tal Castro fa una parida sobre la legitimitat i la representativitat dels components dels partits en el Parlament de Catalunya en funció de la pertinença en un conjunt dels cognoms més corrents o no..
·         Vilaweb. Parla de la irritació de la xarxa per l’article de LV
·         Directe.cat. Finalment, es fa una anàlisi estadística i denuncia la mala fe o la ineptitud del Castro, donant resultats més sòlids calculats científicament...

La tesi del Castro és: qüestionar la legitimat i representativitat de Junts Pel SÍ i de la classe política catalana al Parlament.

El problema no és que La Vanguardia Española, subvencionada per la Generalitat, vulgui fer mal a Catalunya, perquè aquesta qüestió està més que demostrada al llarg dels darrers gairebé 80 anys de feixisme militant dels Godó. Podríem posar exemples, començant pels escrits com el Finish Cataloniae? del feixista Carlos Sentís el febrer del 1939 o La Falsa Ruta de Ferran Valls i Taberner de la mateixa època, seguint pel manifest del Galinsoga, i començant, però, amb la portada de l’exemplar del 27 de febrer del 1939, quan els amos Godó varen arribar a Barcelona des de Burgos, on varen usar com a número del diari el que pertocava al 19 de juliol del 1936, amb la intenció de fer veure que durant la guerra d’Espanya contra Catalunya finançada entre d’altres pels putos amos Godó, aquell diari no era seu sinó que era del poble perquè havia sigut confiscat amb el Decret de Col·lectivitzacions del Govern Companys.

Havíem escrit l’any passat en aquest Bloc aquest paràgraf, prou significatiu:
 La pàgina 2 del 25 de gener, darrer dia de La Vanguardia gestionada pel poble, diu: 
“El pueblo y el ejército en defensa del país contra la invasión italogermanofacciosa” 
I el del dia 27 de gener, primer dia publicat un altre cop pels antics propietaris es posava incondicionalment al costat dels facciosos i de les forces d’ocupació i extermini diu: 
“Barcelona para la España invicta de Franco. Presente!”


Vegem ara els articles:
Comencem per LV:
1.   Sólo 32 de los 135 diputados del Parlament lleva algún apellido de los más frecuentes de Catalunya
Junts pel Sí, en el vagón de cola: únicamente 5 de sus 62 diputados cuentan con ese rasgo patronímico
CARLES CASTRO, Barcelona
21/02/2016 02:39 | Actualizado a 21/02/2016 17:52
¿De dónde sale la clase política catalana? ¿Cuáles son los mecanismos de reclutamiento de los representantes del pueblo? Mientras los sociólogos acometen sesudos estudios para responder a estas inquietantes preguntas, las estadísticas del Idescat ofrecen conclusiones aún más sorprendentes. Por ejemplo, sólo 32 de los 135 diputados elegidos el 27 de septiembre pasado para ocupar un asiento en el Parlamento catalán cuentan con algúnapellido que figure entre los 25 más frecuentes en Catalunya. Y lo más llamativo es que el grupo mayoritario, Junts pel Sí, es de los que menos miembros tienen con apellidos que figuren entre los más numerosos. Todo lo contrario de lo que ocurre con Ciutadans o el Partido Popular.
Un repaso, grupo a grupo, arroja pocas dudas al respecto. En el caso de JxSí, la falta de correspondencia con la realidad de Catalunya es abismal. Sólo cinco de sus 62 diputados (Munell García, Rodríguez González, Munté Fernández, Gómez del Moral Fuster y Corominas Díaz) tienen algún apellido que figure entre los 25 más usuales.
Pero si la lista se amplía a los cien apellidos más frecuentes, sólo aparecen diez diputados más adscritos a la coalición soberanista. Y la mayoría, muy abajo. El primero, Morales, ocupa el puesto 29 en el ranking del Idescat; luego, figura un Martí (en el 33), un Puig (en el 42), y tres Solé (en el 51). A continuación aparece un Rovira (en el 69), un Bosch (en el 76), un Reyes (en el 80) y un Ibáñez (en el 90). Los otros 47 diputados de Junts pel Sí cuentan con apellidos que ni siquiera figuran entre los cien más frecuentes. La situación contraria se produce en el caso de Ciutadans, que es el grupo con más diputados (14 sobre 25) cuyos apellidos aparecen entre los más numerosos en Catalunya.
Para empezar, el partido naranja cuenta con tres García (el apellido más usual), un López (el número 3 en el ranking del Idescat), tres Sánchez (el número cuatro) y un González (el número 8, además de otro González cuyo primer apellido es García). El resto son un Gómez, un Ruiz, un Jiménez, un Torres, un Gutiérrez y un Serrano. Además, uno de los Sánchez se apellida también Martín (número 11 del ranking). Sin embargo, en proporción es el grupo popular el que cuenta con más apellidos comunes entre sus diputados: siete sobre once.
Los populares cuentan con tres García (empezando por su cabeza de lista), un Sánchez, un Rodríguez, un Fernández Álvarez y un Gil. Eso sí, este grupo cuenta también con un Pujol, aunque, pese a su notoriedad, este apellido ocupa el número 54 en el índice de mayores frecuencias en Catalunya. Por su parte, los socialistas catalanes tienen sólo cuatro parlamentarios sobre 16 que exhiban apellidos muy comunes (Martínez, Pérez, Moreno y Romero).
Finalmente, los grupos con menos diputados que presenten apellidos muy usuales son Catalunya Sí que Es Pot y la CUP. El mix catalán de Podemos e ICV cuenta con un Martínez, mientras que su otro apellido más común, Vidal, figura ya en el número 27 del ranking, además de un Grau (que se sitúa en el número 95). En cuanto a la CUP, la formación anticapitalista sólo cuenta con uno de sus 10 diputados (Gil) cuyo apellido figure entre los 25 más frecuentes. Del resto, el más común es un Serra (en el puesto 32), mientras que ninguno de los otros aparece siquiera entre los cien primeros de la clasificación.
De hecho, al menos 80 de los 135 diputados del Parlament cuentan con apellidos (cualquiera de los dos) que están fuera de los cien más usuales en Catalunya. Traducido en cifras estadísticas, el resumen es concluyente. Los 32 diputados con los 25 apellidos más frecuentes suponen menos del 24% del Parlament. En cambio, en el conjunto de Catalunya esos apellidos alcanzan a casi el 40% de la población. Vista por grupos, esa realidad presenta aún mayores asimetrías.
En el caso de JxSí, los diputados con los 25 apellidos más frecuentes suponen poco más del 8%, un porcentaje que alcanza al 9% del grupo de CSQP y al 10% del de la CUP. En cambio, ese mismo contingente supone el 25% de los diputados socialistas y, ya con una clara sobrerrepresentación, el 56% de los de C’s y el 64% de los del PP. Y si la lista de apellidos se amplía, algunas de esas desviaciones se acentúan.
Por ejemplo, sólo 15 de los 62 diputados de JxSí cuentan con apellidos que figuren entre los cien más comunes. Eso supone un 24% de los parlamentarios de la coalición, mientras que los cien apellidos más frecuentes abarcan a más del 60% de la ciudadanía catalana. Y en línea con esas cifras, los 47 diputados de JxSí con apellidos que están fuera de los cien más usuales suponen casi el 76% del grupo, en contraste con el porcentaje de población que exhibe esos apellidos más inusuales: menos del 40%.
En conjunto, los 80 parlamentarios catalanes con apellidos poco comunes suponen casi el 60% del Parlament, mientras que –como se ha dicho– ese rasgo patronímico sólo alcanza al 39,7% de la ciudadanía. Por ello, la pregunta es inevitable: ¿es representativa la clase política catalana de la población real del país?

Seguim amb els comentaris del Vilaweb:
2. Irritació a la xarxa per un article de ‘La Vanguardia’ que analitza els cognoms dels diputats del parlament
Un dels primers a mostrar la sorpresa amb l'article ha estat el conseller de Justícia Carles Mundó
http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_temps_lectura.png Diumenge  21.02.2016  18:50
Un article de ‘La Vanguardia’ en el qual s’analitza si els cognoms dels diputats del Parlament de Catalunya són representatius de la societat, ha generat un cert malestar a la xarxa. El text, firmat pel periodista Carles Castro, titula i conclou el següent: ‘Només 32 dels 135 diputats del parlament tenen algun cognom dels més freqüents a Catalunya.’
Aquesta espinosa afirmació es basa en una estatística de l’Idescat que assenyala quins són els vint-i-cinc cognoms més freqüents al Principat. De tots els partits que tenen representació al parlament, l’article diu que Junts pel Sí és el menys representatiu de la societat perquè és la formació que té menys diputats amb cognoms que figurin entre els més freqüents. ‘En el cas de JxSí, la manca de correspondència amb la realitat de Catalunya és abismal’, diu l’article. I afegeix: ‘Només cinc dels seus 62 diputats (Munell Garcia, Rodríguez González, Munté Fernández, Gómez del Moral Fuster i Corominas Díaz) tenen algun cognom que figuri entre els 25 més usuals.’
Fins i tot, si la llista s’amplia als cent cognoms més freqüents, ‘només’ deu diputat més adscrits a Junts pel Sí hi apareixen.
Per una altra banda, en el cantó oposat a Junts pel Sí es troben Ciutadans i el PP, els dos partits més representatius de la societat catalana, diu l’article. ‘Per començar, el partit taronja compta amb tres García (el cognom més usual), un López (el número tres en el rànquing de l’Idescat), tres Sánchez (el número quatre) i un González (el número vuit, a més d’un altre González el primer cognom del qual és García)’, diu l’article. Quant als populars, aquests compten amb tres García (començant pel seu cap de llista), un Sánchez, un Rodríguez, un Fernández Álvarez i un Gil.
Així doncs, segons l’anàlisi, en el cas de Junts pel Sí, els diputats amb els vint-i-cinc cognoms més freqüents representen poc més del 8%. Catalunya Sí que es Pot un 9% i la CUP un 10%. En canvi, el PSC arriba a un 25%, Ciutadans a un 56% i el PP a un 64%.
Un dels primers a mostrar la sorpresa amb l’article ha estat el conseller de Justícia Carles Mundó. Heus ací el piulet que ha fet:
No sóc capaç d'entendre perquè LV es fixa en els cognoms dels diputats del Parlament. ¿També ho ha fet pel Congreso?

I acabem amb un informe del Directe.cat que desmunta la parida feta pel tal Castro i publicada a LV:
22 DE FEBRER DE 2016 05:00 H
La Vanguardia qüestiona la representativitat de Junts Pel Sí perquè segons el diari només un percentatge ínfim dels seus diputats porta algun dels cognoms més freqüents de Catalunya
La Vanguardia ha generat una forta polèmica en publicar un article, en la línia del que en el seu dia va publicar La Razón,  on assegura que segons l’ IDESCAT només 32 de los 135 diputats escollits el 27-S tenen algun cognom que figuri entre el  25 més freqüents a Catalunya. La noticia es basa en l’anàlisi barroera de les dades i sense tenir en compte qüestions fonamentals sobre la distribució de la freqüència i repetició dels cognoms a Espanya i Catalunya. El directe.cat ha preguntat a un expert que dóna les claus per rebatre aquest nou intent de qüestionar la legitimat i representativitat de Junts Pel SÍ i de la classe política catalana al Parlament.

El Conde de Godó i el director de La Vanguardia, Màrius Carol  




Els càlculs interessats de La Vanguardia
Quim Sangrà, membre de l’Associació Pedra Seca d’Estudis Genealògics, fa un seguit de reflexions que desmunten les manipulacions i mentides que La Vanguardia, han llançat sobre els cognoms del diputats del Parlament.  En primer lloc, Sangrà esmena els càlculs de La Vanguardia. El diari assegura que hi ha 32 diputats amb els 25 cognoms més freqüents i que suposen menys del 24% del Parlament, mentre que en el conjunt de Catalunya aquests cognoms són gairebé el 40% de la població. El cert però, és que La Vanguardia erra en els càlculs perquè sumen les dades del primer i el segon cognom i s’obliden que hi ha gent que porta dos dels cognoms més freqüents, que el diari computa com a persones diferents quan són una persona i per tant són repetits. Si s’agafen per separat els primers o segons cognoms, o es fa la mitjana, el resultat és que només un 20% del conjunt de la població porta algun dels cognoms més freqüent, sent generosos no arribaria al 30%. En resum, al Parlament duen els cognoms més freqüents un 24%, el que suposa una desviació estadística irrellevant i més si es té en compte que al Parlament hi ha representats territoris amb major diversitat de cognoms.

“El més normal a Catalunya és no dir-se ni García, ni Martínez, ni López”
En segon lloc, Sangrà assenyala que La Vanguardia interpreta les dades de l’IDESCAT com vol, ja que els percentatges dels cognoms García i els 7 patronímics hiperrepetitius castellans -López, Martínez, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez i González-, sumats arriben només al 23,6%  (amb segons cognoms inclosos) del total de cognoms de Catalunya, mentre que més del 76,4% dels catalans tenen altres cognoms. “Que García, Martínez o López, siguin els noms més freqüents, no vol dir que siguin els cognoms que porta tothom, si no, simplement els més repetits, però amb uns percentatges molt baixos.
El més normal a Catalunya és no dir-se ni García, ni Martínez, ni López, com tampoc dir-se Torres, Molina o Gil que són ambivalents (català i castellà alhora) o Vila, que és el cognom d’origen només català més freqüent”,
assenyala Sangrà que acusa l’entitat antiindependentista de manipular les dades per dir “bajanades i d’utilitzar els cognoms com a arma llancívola”.

Els cognoms castellans són molt repetitius i tenen una variabilitat molt baixa, per això són més comuns
“Els cognoms catalans en canvi són molt més variables, hi ha molts més cognoms catalans, i el sistema basc, per exemple,encara és més variable”, explica Sangrà, que assegura que això justifica que García, Martínez i López siguin els noms més repetits. De fet, Sangrà recomana un cop d’ull al mapa de la concentració de cognoms per províncies a Espanya, fet en bases a les dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE),  la distribució dels cognoms a l’estat espanyol  s’explica pel "sistema" de cognoms castellans, que es basa molt en els cognoms asturlleonesos (de la llengua asturlleonesa) i per això el màxim de concentració es troba en la zona d'Astúries i Castella i Lleó, explica Sangrà.

Els sistemes de cognoms basc, aragonès i català resten ben diferenciats del sistema castellà
 La repoblació cap al sud i el tipus de feudalisme castellà, molt depenent del "senyor" fa que tant a les dues Castelles, com a Andalusia i Extremadura els cognoms que substitueixen els noms moriscos durant la reconquesta i més tard els que quedaven, juntament amb els hebreus, siguin els patronímics castellans dels "senyors feudals" (García, Fernández, López, etc...).  Clarament, els sistemes de cognoms basc, aragonès i català resten encara avui en dia, ben diferenciats del sistema de baixa variabilitat dels patronímics asturianocastellans.

Aquest fet s’evidencia ja a inicis de l'Edat moderna (ss. XV i XVI) quan començà el costum d'afegir-hi un cognom o topònim al cognom (López de Ayala, Martínez de Heredia, etc...) per a poder distingir les diferents branques en poblacions en què la immensa majoria de vilatans tenien el mateix cognom. De fet, aquest és l'origen inicial de que a Espanya (i, en part, a Portugal) s'adoptin els dos cognoms-una raresa a Europa-, i s'oficialitzin quan s'inicia el Registre Civil el 1875, perquè els cal una eina per a poder identificar correctament les persones.

Fins ben entrat el s.XIX Catalunya, a diferència d’Espanya, només feia servir un cognom
 Cal recordar que a Catalunya, diu Sangrà, el sistema originari de cognoms és d'un sol cognom fins a ben entrat el s. XIX –com demostren els registres parroquials- i que no és fins el 1875 també que a Catalunya la gent no comença a fer servir els dos cognoms (cosa que només feien algunes famílies benestants, generalment  per a conservació del cognom de les pubilles). Si Catalunya hagués estat un estat sobirà tot aquest temps, de ben segur que duríem un sol cognom, perquè amb la variabilitat de cognoms d'aquí no hagués calgut aquesta mesura.

Joan A. Forès 
Reflexions

dilluns, 22 de febrer de 2016

22/02/2016. Història. Franquisme. Bernat Ferrer. Una legitimitat que arrenca del 1932. Manual de mentides. La bestial repassada d'Empar Moliner a Andrea Levy (PP). El manual de mentides dels partits feixistes espanyols. "Les institucions d'aquest país no es recuperen amb la Constitució, es van recuperar abans. No li devem res a la Constitució." Forcadell és la catorzena presidenta del Parlament de Catalunya...

Benvolguts, 

Avui hi ha un article a El Mon per tenir emmarcat a cada casa. La cosa comença amb la illetrada o analfabeta funcional Andrea Levy, del PP, dient parides al Parlament de Catalunya. La Levy, amb actitud de perdonavides i d'això-ho-sap-totom diu que la legitimitat del Parlament de Catalunya, com la del Parlament de la Rioja ve de la Constitució...

Les parides de la Levy, que formen part del manual de mentides dels partits feixistes espanyols per desacreditar el Parlament, la Generalitat i els catalans, li són respostes immediatament pel diputat de les CUP Benet Salellas. Recordem que fa uns quants dis varem publicar i comentar algunes de les moltes mentides del manual.

Mostrem l'article de Bernat Ferrer, amb la carta en facsímil i amb els paràgrafs claus intensificats. 

Els feixistes espanyols (i els catalans que també n'hi ha un munt), no paren d'explicar, crec que conscientment aquestes mentides i no volen recordar que Adolfo Suárez que va canviar la legalitat franquista per la nova legalitat (?) borbònica va acceptar que la Generalitat d'en Tarradellas era la mateixa i legítima Generalitat republicana, i que s'integrava en la nova legalitat espanyola.

També publiquem la resposta de l'Empar Moliner, amb vídeo on es veu la Levy dient parides, en Salellas rebatent-les i la Moliner enfotent-se'n. I encara hi afegim els intel·ligents comentaris dels lectors...
  1. Una legitimitat que arrenca del 1932

El Parlament republicà va transferir des de l'exili tots els seus poders al nou Parlament autonòmic el 1980 mitjançant una carta que custodia cada nou president. Dóna el mandat de "presentar al món una Catalunya Estat"
La presidenta Carme Forcadell, amb la carta enviada per Francesc Farreras i Duran el 1980.   |   JORDI BORRÀS / EL MÓN


la carta enviada per Francesc Farreras i Duran

22 de Febrer 2016 a les 08.30 h
Catalunya gaudeix d'un cert grau d'autogovern polític gràcies a la Constitució espanyola, i tant el Parlament com la Generalitat són institucions polítiques que sorgeixen de la Carta Magna. Aquest és el missatge que repeteixen constantment PP, PSOE i Ciutadans (C's), equiparant l'autogovern català amb el de la Rioja, per exemple. De fet, aquesta mateixa setmana, la diputada popular Andrea Levy ho va asseverar així en un debat al ple. El cupaire Benet Salellas li va replicar: 

"Les institucions d'aquest país no es recuperen amb la Constitució, es van recuperar abans. No li devem res a la Constitució."

I és que, de fet, Carme Forcadell és hereva directa de Lluís Companys, primer president de la institució sorgida el 1932 de la legalitat republicana, tal com ho certifica una carta que el president Francesc Farreras i Duran va enviar el 1980 al nou Parlament autonòmic, i que cada president custodia amb la màxima cura. Cada vegada que hi ha canvi de president, l'antic traspassa la missiva al nou, demostrant la continuïtat que hi ha entre una institució i l'altra.

A més, i ben contràriament a l'explicació de Levy, Farreras i Duran va deixar clara quina creia que havia de ser la funció del nou hemicicle i el nou Govern:

"Creiem que les noves institucions que ara comencen faran la labor que calgui per a demostrar que mereixen ésser un poble lliure i que la nova Generalitat és l'única representació de Catalunya."

"Presentar al món una Catalunya Estat" 

Carme Forcadell, en rebre la missiva de mans de Núria de Gispert.   |   PARLAMENT DE CATALUNYA

"Al constituir-se el nou Parlament de Catalunya, creiem els que hem mantingut el primer Parlament, amb penes i treballs i a costa de grans sacrificis, ja podem renunciar al nostre càrrec, amb tota la dignitat que el sostinguérem des de 1932. Així propiciem que, amb el nou Estatut, hi hagi un sol Parlament, amb un nou president i una nova Mesa, i també un nou President de la Generalitat, que nosaltres acceptem i acatem amb l'esperança que puguin emprendre la labor de presentar al món una Catalunya Estat, amb la pròpia llengua, la catalana."
Amb aquesta contundència arrenca la carta que Farreras i Duran va escriure el 15 de març de 1980 des de l'exili a Cuernavaca (Mèxic), dirigida al president del "segon Parlament de Catalunya". Els comicis s'havien convocat el 17 de gener i tindrien lloc el 20 de març, i el nou hemicicle es constituirïa el 10 d'abril. En aquest lapse de temps, l'hereu directe de Companys, primer president del Parlament de Catalunya el 1932, va considerar adient d'enviar aquesta carta carregada de legitimitat a qui seria el seu successor, sense que encara s'hagués escollit formalment.

"Escric quan encara no sabem ni els noms dels nous diputats ni el de les persones que ostentaran els càrrecs d'una i altra presidències. Per això és més escaient, encara, que ens afanyem a dir que acatem les noves institucions. Per mi i, crec que per tots els diputats que ens hem mantingut fidels al mandat que el poble ens donà, els nous presidents són des de la seva presa de possessió els nostres presidents. Per això declaro que renunciem als nostres així que quedi constituït el nou Parlament. Deixo la presidència del primer Parlament de Catalunya de 1932 i passo a ésser un altre simple ciutadà més que acata les noves institucions", va establir.

Així, doncs, Farreras i Duran va soldar una baula que unia nítidament Companys amb el nou president "autonòmic", que acabaria sent el republicà Heribert Barrera.

Una continuïtat nítida 
La legalitat republicana dóna un mandat nítid al nou hemicicle.   |   JORDI BORRÀS/EL MÓN.

En alçar-se en armes l'exèrcit espanyol en contra de la República i iniciar la Guerra Civil, el 1936, qui ostentava el càrrec de president de l'hemicicle era el republicà Joan Casanovas i Maristany, que va pretendre declarar la neutralitat de Catalunya i posar-la sota la protecció dels governs anglès i francès, motiu pel qual va ser perseguit per les autoritats republicanes i es va haver d'acabar exiliant. L'1 d'octubre de 1938, amb bona part del territori català ja ocupat pels franquistes, el Parlament va escollir Josep Irla com a tercer president, en la que seria l'última sessió que es va poder celebrar formalment. El 28 de gener de 1939 també emprendria el camí de l'exili. En tant que president del Parlament, quan el 1940 l'exèrcit espanyol va afusellar el president de la Generalitat, Lluís Companys, Irla va passar a assumir el càrrec, essent nomenat 124è. president català.

A la sessió plenària de l'1 d'octubre de 1938, els diputats també havien escollit Antoni Rovira i Virgili com a vicepresident primer del Parlament. En tant que Irla havia passat a ser president de la Generalitat, Rovira i Virgili passaria a ser president del Parlament. En morir, el 1949, el càrrec va passar a qui havia estat escollit vicepresident segon el 38, el socialista Manuel Serra i Moret.

Serra i Moret va deixar el càrrec el 1954, ja que aspirava a ser nomenat nou president de l'executiu a l'exili, però va perdre contra Josep Tarradellas. Aquell 1954Francesc Farreras i Duran seria nomenat sisè president del Parlament de Catalunya, en una elecció que va tenir lloc a l'ambaixada d'Espanya a Mèxic, habilitada com a territori català per sengles decrets del Govern de la República i de la Generalitat.

Així, doncs, Forcadell és la catorzena presidenta del Parlament de Catalunya, i no pas la vuitena segons els còmputs autonòmics:

1 - Lluís Companys (1932-33)
2 - Joan Casanovas i Maristany (1933-38)
3 - Josep Irla (1938-40)
4 - Antoni Rovira i Virgili (1940-49)
5- Manuel Serra i Moret (1949-54)
6- Francesc Farreras i Duran (1954-80)
7- Heribert Barrera (1980-84)
8- Miquel Coll i Alentorn (1984-88)
9- Joaquim Xicoy (1988-95)
10- Joan Raventós (1995-99)
11- Joan Rigol (1999-2003)
12- Ernest Benach (2003-10)
13- Núria de Gispert (2010-15)
14- Carme Forcadell (2015-actualitat)

* Consulteu íntegra la carta enviada per Francesc Farreras i Duran (pdf)



  1. La bestial repassada d'Empar Moliner a Andrea Levy (PP)

Va ser aquest dijous als Matins de TV3

per Redacció

19 de Febrer 2016 a les 12.54 h
L'escriptora Empar Moliner, en una de les col·laboracions habituals als Matins de TV3 aquest dijous, ha desmuntat el discurs que la diputada del PP, Andrea Levy, va fer fa uns dies al faristol del Parlament de Catalunya. Levy va fer un discurs sobre la democràcia i les institucions de Catalunya i la resposta de Salellas (CUP) també va ser contundent.

Empar Moliner va analitzar el discurs de Levy i va detectar alguna confusió lingüística. Va acabar amb tota una lliçó d'història del Parlament de Catalunya:


  1. Comentaris 


Vergina
 fa 2 hores
Andrea, Andrea..., trepilla engreída, demasiado a menudo olvidas que la vanidad es la hija legítima y necesaria de la ignorancia. Como tu España ayer dominadora, desprecias cuanto ignoras.

Francesc Sabater Margalef fa 13 hores
Andrea Levy, a banda de fatxa és una ignorant. I m'encanta com l'Empar Moliner ho fa evident. #SortQueMarxem #EscamotQueMaiNoRecula

Gilead fa 1 dia
No reconec la Levy parlamentària. A RAC1 era més assenyada i educada. Ara es limita a engolar la veu i a vomitar les mentides de l'ideari del PP. Els que van votar contra la Constitució ara la defensen i li atribueixen miracles. Lamentable el viratge d'Andrea Levy cap al nacionalisme espanyol intolerant i colonialista.

Saixir fa 22 hores
Gilead, és del PP. Què esperaves?

Fat Boy fa 2 dies
Li vol fer la competencia al Cantinflas: "A mi esto me es inverosimil" (El Padrecito).

Carxot fa 3 dies
La Levy té una vanitat immensa, equiparable al seu cinisme. Caldria fer circular la idea que la vanitat no tan sols és estupida per se -per bé que per desgràcia dóna rèdits., ho reconec- sinó que, a més és d'un avorriment mortal