diumenge, 31 de gener de 2016

31/01/2016. Història. GRISOS. Manifestacions del dies 1 i 8 de febrer de 1976. Records personals. Albert Om. Petita història de la gran foto de la Transició a Barcelona. Web arqueologia. Manifestació proamnistia.

Benvolguts,
Avui publiquem tres apunts sobre les manifestacions dels dies 1 i 8 del 1976: Un meu de títol Grisos, amb els meus records, un de l’Albert Om de nom Petita història de la gran foto de la Transició a Barcelona i un d’un web d’antropologia de nom Manifestació proamnistia.

GRISOS
La setmana passada vaig trobar una foto interessant. Era del dia 1 de febrer del 1976. Dos mesos mes tard de la mort del Franco i de l’espoli que la seva família var fer noliejant dos avions amb diners, joies, quadres, en destí a les Filipines on el dictador Marcos va acollir la família per si de cas.
Avui l’Albert Om ha publicat l’article Petita història de la gran foto de la Transició a Barcelona. Jo havia recuperat la foto en l’entrevista que el PuntAvui havia fet al fotògraf Manel Armengol, la setmana passada i me l’havia penjat al meu estudi, junt amb altre fotos de l’època del franquisme, el Samaranch i el Martin Villa en fotos del final de la dictadura i  també fotos del Franco, del Hitler, del Mussolini dels cardenals feixistes catalans, organitzadors de la Cruzada Gumà, Pla i Deniel i d’altres. Totes les fotos tenen un denominador comú: en totes hi ha els personatges amb el braç aixecat fent la salutació feixista i el Franco, així com el Juanca, sota pal·li.


Avui m’he decidit a escriure breument els meus records de l’època.
El gener del 1976 l’Assemblea de Catalunya havia organitzat la primera manifestació important a Barcelona, que s’havia de celebrar el diumenge dia 1 de febrer, per demanar la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia, consignes de l’Assemblea de Catalunya.
Jo tenia 39 anys, pertanyia a un annex de l’Assemblea de Catalunya que aplegava els tècnics, Assemblea de Tècnics en deien. Tenia una dona i 3 fills de 7, 9 i 10 anys. I amb quatre amics, tots companys d’estudis a l’Escola d’Enginyers vàrem decidir anar a la Manifestació. Dos que vivíem a la part alta de Barcelona vàrem anar al Passeig de Sant Joan. Els altres dos no varen arribar-hi i es varen quedar al carrer Aragó. El company que va anar amb mi al Passeig de Sant Joan va decidir anar-hi amb el seu fill de 7 anys...
Quan els grisos varen acostar-se, pujant pel passeig central del Passeig de Sant Joan el tram entre Rosselló i Còrsega era ple. La consigna era asseure’s a terra quan arribessin els grisos, com varen fer en Xirinachs, que el meu company coneixia personalment i en Garcia Faria que jo coneixia i que eren a la primera fila. Nosaltres érem a la fila 10 o 12. Quan els grisos varen començar a carregar i a pegar, tal com la foto del Manel Armengol mostra, els de les primeres files varen aguantar però els de més endarrere vàrem fugir. I els grisos perseguint-nos. Com que el meu company i jo portàvem el nen de 7 anys entre tots dos no anàvem tant ràpid a fugir com l’altra gent. Ens varen acorralar en un entrant de porteria Passeig de Sant Joan amunt. Entre el meu company i jo vàrem protegir el nen i un gris ens va començar a pegar amb la porra. Jo em vaig protegir el cap amb la ma i un cop va anar a parar a la meva ma. Em va fer mal però a l’endemà tenia tota la ma feta un botifarró! Vàrem aconseguir escapar-nos arrossegant el nen i el meu company el va deixar amb uns familiars que vivien a prop, lluny dels grisos, i nosaltres vàrem continuar intentant trobar-nos amb els altres dos companys. Els vàrem trobar al Passeig de Sant Joan-Llúria tal com havíem previst en cas de problemes i vàrem seguir la manifestació que havia d’anar per Aragó fins a la Model del carrer Rosselló.
De Llúria al Passeig de Gràcia una imponent massa de gent va manifestar-se ordenadament, amb crits i consignes sobre l’Amnistia.
A la cruïlla de Passeig de Gràcia i Aragó es va produir un atac molt més bèstia que el del Passeig de Sant Joan ja que les “tocineres” van avançar a tota pastilla i a la cruïlla es varen posar a donar voltes com a bojos. Tal com explica l’Albert Om, la cruïlla es va buidar i el terra va quedar ple de desenes de sabates...
Nosaltres en la diàspora vàrem pujar amunt fins el 5 d’oros i allà vaig sentir una exclamació d’un xicotet d’uns 20 anys que va cridar tot content: Òstia, hem hagut d’esperar 40 anys per veure això...
Nosaltres ja no vàrem continuar més aquell dia, encara que al diumenge següent hi vàrem tornar.
Aquest diumenge, el 8 de febrer, la consigna era anar-hi en cotxes i bloquejar el centre de la ciutat. La meva família amb la meva dona i els tres nens vàrem anar-hi amb el cotxe que teníem aquell moment, un Citroën 3 cavalls Break. Els cotxes es varen anar concentrant al centre de la ciutat i recordem la marxa lenta, lentíssima, per la Ronda de la Universitat tocant els clàxons. Evidentment no hi havia tants grisos com cotxes i no donaven l’abast. Un gris ens va pegar amb la porra contra la carrosseria i els meus fills recorden que va dir “No me toquen el pito (el clàxon) que me irrito”. Aleshores vàrem seguir amunt anant a parar al Passeig de Gràcia fins al Cinc d’oros. Un dels fill tenia pipí i no ens vàrem atrevir a deixar-lo sortir, voltats de grisos per tot arreu. Vàrem girar pel lateral de la Diagonal, que encara es deia Generalísimo Franco i a la cruïlla amb Claris, que es deia Via Layetana, i Rosselló vàrem assistir a un espectacle dantesc que també va sortir posteriorment en un reportatge on uns quants grisos tenien acorralats un grup de ciutadans bastonejant-los...

1.       Petita història de la gran foto de la Transició a Barcelona

L’1 de febrer del 1976 era diumenge. Un dia gris i fred del primer hivern sense Franco. A mitja tarda, Manel Armengol, un veí de Badalona de 26 anys, remena la premsa internacional en un quiosc de les Rambles. Necessita trobar l’adreça de mitjans estrangers. Es compra tots els diaris i revistes que pot, i comença a escriure’ls. A dins el sobre hi posa les fotos que ha fet aquest matí -ell, que no és fotògraf- i una targeta amb el seu nom: Manel Armengol i Cervera. Algunes cartes les envia per correu i unes altres les dóna en mà a l’aeroport del Prat a passatgers catalans que estan a punt d’embarcar cap a destinacions internacionals. Potser serà més ràpid, potser serà més segur si, un cop allà, els viatgers les deixen a la primera bústia que trobin. Ningú li diu que no. Com aquell qui posa un missatge a dins d’una ampolla i la llança al mar, ara toca esperar a veure què passa. I el que passa és que al cap d’unes setmanes li arriba una carta del New York Times. Li fa un salt el cor. L’obre i, a dins, hi troba el retall d’una pàgina del diari més prestigiós del món amb la seva fotografia firmada amb el mateix nom que consta a la targeta: Manel Armengol i Cervera. També hi descobreix, adjunt, un taló per valor de 150 dòlars.
Però ell no és fotògraf. És periodista. Ha estudiat a l’escola de l’Església i està aprenent a revelar en blanc i negre per poder fer ell mateix les fotos que acompanyin els seus articles. Avui, 1 de febrer del 1976, el seu nas li diu que ha de baixar a Barcelona. Que passaran coses, segur. Que el governador civil, Salvador Sánchez-Terán, ha prohibit la manifestació a favor de l’amnistia i que els convocants estan decidits a sortir igualment al carrer.
Manel Armengol agafa dues càmeres i se’n va amb la seva companya cap al que en el futur es dirà passeig de Lluís Companys, però que, en aquest moment, encara porta per nom Salón de Víctor Pradera, un historiador carlí, assassinat el 1936 i venerat per Franco.
El permís per a la manifestació l’ha demanat la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, amb l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques i desenes de personalitats al darrere. Sense autorització, surten igualment al carrer, però decideixen concentrar-se al capdamunt del passeig de Sant Joan. Hi ha noms il·lustres, com Lluís Maria Xirinacs (que està plantat des del dia de Nadal al davant de la Model demanant l’amnistia, i a qui acaben de proposar com a candidat a premi Nobel de la pau), Joan Reventós, Ramon Trias Fargas, Miquel Roca, Josep Pallach, Xavier Folch, Marta Mata, Pere Portabella, Quico Pi de la Serra i Heribert Barrera. Milers de persones -50.000, diuen- han vingut de tots els barris de la ciutat. Entre ells molts joves, per als quals la d’avui és la seva primera manifestació.
Una fotografia fixa la història
Corre la consigna que, si els grisos intervenen, els manifestants s’asseuran a terra. La policia està nerviosa i desbordada. Per l’emissora demanen més reforços, i agents desbocats, sense cap preparació, arriben amb els Land Rover i les tocineres, el nom popular dels autobusos policials. Comencen les corredisses, les garrotades a tort i a dret. Manel Armengol és a la cantonada de passeig de Sant Joan amb Provença, a punt de fer la fotografia de la seva vida: els grisos estomacant mitja dotzena de ciutadans arraulits a terra. L’única cara que es reconeixerà a la foto és la de Ferran García Faria, advocat pacifista i antifranquista, company de Xirinacs en la seva plantada a la Model, un ancià venerable amb ulleres de pasta i barba blanca, que es protegeix el cap amb les dues mans.

“Com més pegaven ells, més disparava jo”, explicarà Armengol l’any 2016. A cada cop de porra, un clic. A cada pistola que voleia, un clic. A cada culata de fusell que es branda, un clic. Una fotografia fixa la història. Però també l’accelera. O la desmenteix. Quan d’aquí uns dies el món esmorzi amb aquesta foto, el viatge d’Espanya cap a la democràcia serà més tortuós del que el règim (encara) franquista s’encarrega de pregonar.
Però les corredisses no s’aturen i la policia també empaita el nostre fotògraf. Armengol dóna a la seva companya la càmera amb què ha fet les fotos. Que se’n vagi a casa i guardi el carret. Ell continuarà pels carrers de l’Eixample de Barcelona, disparant amb l’altre aparell que porta. La protesta s’escampa per tot el centre de la ciutat i arriba a les portes de la Model, on estan complint condemna els presos polítics per als quals es demana l’amnistia. La ciutat no torna a la calma fins havent dinat. El Diario de Barcelona escriurà dimarts que “ entre los aspectos insólitos observados, figura el gran número de zapatos mocasines que se encontraban perdidos por las calles, después de las intervenciones de las fuerzas del orden”.
Quan Manel Armengol torna a casa, es posa a revelar les fotos. N’està aprenent, tot just, però ja veu que aquell material té molt valor periodístic i també estètic. Es fixa en el fum que envolta l’escena, en la coreografia de porres, pistoles i culates de fusell a l’aire i en la dansa macabra que sembla que interpretin els policies. Satisfet i excitat, se’n va a la Hoja del Lunes, el diari en què col·labora, l’únic que es publica a Barcelona els dilluns. El director es posa les mans al cap, com també se les posa Ferran García Faria a la mateixa fotografia d’Armengol. “Si donem aquestes fotos, demà mateix ens tanquen el diari”. Cap altre mitjà de Barcelona s’atreveix a publicar les imatges més violentes de la repressió policial. Tampoc l’agència Europa Press en vol saber res. És llavors quan el fotògraf decideix anar cap a les Rambles a provar si té més sort amb la premsa estrangera.
I la té: apareixen al New York Times, al Newsweek, a la revista Time, al Paris Match, a Le Nouvel Observateur, a Der Spiegel, a l’ Stern i a molts altres mitjans que escapen al control de l’autor. Que l’impacte és global ho explica molt bé un article del Corriere della Sera : “La foto de la policia carregant sobre els manifestants apareguda al New York Times ha provocat l’anul·lació de mil cinc-centes reserves de vacances a Espanya. Els americans volen estar tranquils”.
Aquí no es publicaran fins al cap d’un any, a Interviú, coincidint amb l’arribada de l’esperada amnistia i amb les primeres eleccions democràtiques. Manel Armengol deixarà el periodisme i es dedicarà a la fotografia. L’octubre del 1977 viatjarà per feina a Nova York i, mentre cobreixi una manifestació trotskista a Washington Square, s’adonarà que en les octavilles que s’hi reparteixen hi apareix la seva fotografia de l’1 de febrer del 1976 a Barcelona. Pensarà que la foto ja viatja sola, que l’ha transcendit.

http://images.ara.cat/societat/manel-armengol_ARAIMA20160129_0257_14.jpg

I tot plegat ho recordarà quaranta anys després, l’any 2016quan el desnonin del pis on viu al carrer Pau Claris. Farà quatre mesos que no pot pagar el lloguer. Un article de Jordi Rovira a la revista digital del Col·legi de Periodistes haurà servit de crit d’alerta per salvar el seu arxiu fotogràfic i perquè l’Ajuntament de Barcelona li ofereixi un pis de lloguer social. “La llibertat té un preu”, dirà. I el periodista que l’escolta no sabrà si parla de la fotografia del 1976 o del desnonament del 2016.
ALBERT OM
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/934162-al-rescat-dun-fotograf.html
http://antropologia.cat/antifranquist










a/fitxa/manifestacio-proamnistia





2.       Manifestació proamnistia
1 i 8 de febrer de 1976
Les fotos són ampliables fent control-click.












Després de la mort de Franco, amb la conseqüent i manifesta debilitat del Règim, l’acció dels partidaris de la democràcia s’intensificà. Mentre l'oposició política es reorganitzava, els treballadors van aguditzar el conflicte a les fàbriques, i la societat civil començava a mobilitzar-se cada cop amb més vitalitat i determinació. La lluita per l'amnistia dels presos polítics es convertí en una de les seves puntes de llança.
A mitjan gener del 1976, un ampli ventall d'entitats ciutadanes ―encapçalades per la Federació d’Associacions de Veïns―, va presentar a les autoritats una petició per realitzar una manifestació pro amnistia, “pacífica i silenciosa”, a la via pública. Després de dies de negociació, el permís va ser denegat. Era massa tard. El rumor sobre la convocatòria havia aixecat tal expectació, que ja era impossible fer marxa enrere. La cita es mantingué.
El matí del diumenge 1 de febrer, dessota d’un sol fred, desenes de milers de persones sortiren al carrer i es dirigiren al punt assenyalat. La intenció era concentrar-se al Saló Víctor Pradera (actual Passeig Lluís Companys), i des d’allí marxar fins la Plaça Catalunya. El desplegament policíac era imponent a tot el centre de la ciutat. Tanmateix, les primeres càrregues es produïen al costat del Palau de Justícia. Davant de la impossibilitat de quedar-se allí, els manifestants decidiren reorganitzar-se més amunt, a la confluència entre Travessera de Gràcia i el Passeig General Mola (actual Sant Joan). Un cop allí, els grisos, amb la porra a la mà, tornaren a tancar-los el pas. Molts, llavors, decidiren asseure’s a terra. S’esdevingué una nova càrrega, més violenta, precedida de bombes de gasos lacrimògens. Però la intervenció policíaca no va acovardir els manifestants, que es disgregaren en desenes de grupuscles decidits a seguir endavant.
La Diagonal, els carrers de Girona, Bruc, Pau Claris, Roger de Flor, la Gran Via… L’Eixample es convertí en un camp de batalla. Es muntaren barricades encreuant i bolcant cotxes, i en molts punts es responia la policia amb pluges de pedres. En resum, i malgrat que l’acció policíaca estigués dirigida per un helicòpter omnipresent, la situació desbordà les forces de l’ordre durant més de cinc hores.

Manifestants motoritzats

Mentre alguns resistien al Passeig de Gràcia, i d'altres anaven pel carrer Aragó, un nombrós grup es va concentrar davant la presó Model. Allí es van registrar noves càrregues, salts i corredisses. Quan els grisos aconseguien desembarassar una zona, apareixien nous focus en una altra, gairebé a l'instant.
Des de les finestres i els balcons de les cases es rebia amb aplaudiments i crits d'ànim el pas dels manifestants. Als carrers, alguns comerços i llocs públics els aixoplugaven quan calia. D’altra banda, centenars de vehicles privats detenien la seva marxa en encreuaments estratègics, dificultant el pas dels jeeps de les unitats antidistiurbis. Els clàxons i el crit “Lli-ber-tat, Am-nis-tía, Es-ta-tut d’Au-to-no-mi-a” es confonien amb l’incessant so de les sirenes. El col·lapse fou enorme. La policia s’acarnissà amb molts automobilistes, destrossant a cops de culata les llunes dels cotxes, obligant-los a sortir o colpejant-los en l'interior dels vehicles. Hi va haver 2 detencions i 18 ferits.

El 8 de febrer

Una setmana després, convocades per l’Assemblea de Catalunya, milers de persones tornaren a prendre el carrer. Les autoritats disposaren més de 8.000 efectius policíacs, que es van emprar amb extrema duresa. Els manifestants tornaven a plantar cara. Hi hagué nombrosos ferits i 30 detinguts.
Les mobilitzacions, les més importants en la lluita antifranquista des del final de la Guerra Civil, van ser una veritable demostració de força de la ciutadania, i un impuls decisiu en el camí cap a la democràcia. A Treball, òrgan del PSUC, es podia llegir: “la presència grandiosa, serena i forta ―sense precedents de la guerra ençà― del poble al carrer. No era la minoria abrivada d’altres vegades. Era el poble de Barcelona, homes i dones de totes edats i condicions, segurs de la seva força, amb el rostre obert de la satisfacció de sentir-se nombrosos, units, victoriosos i envoltats de la simpatia evident dels vianants, dels veïns des de finestres i portals. Aquesta manifestació fa època. Inaugura realment una nova etapa en la lluita democràtica per la presència inequívocament massiva del poble al carrer.” 
Adjunts: 
Enllaços: 


Joan A. Forès
Reflexions

23/01/2016. Notícia directa.cat. Kosovo rep el primer vistiplau de la Unió Europea i crea un precedent per a Catalunya. Ara mateix només hi ha cinc països que no reconeixen Kosovo, un d’ells Espanya els diputats de la qual van abstenir-se en la votació d’ahir. Tanmateix ahir la UE va aprovar l’Acord d’Associació i Estabilitat UE-Kosovo per àmplia majoria de 468 vots a favor, 102 en contra i 81 abstencions...

Benvolguts,
Aquesta era una notícia que tots els periodistes i polítics havien previst amb seguretat. Xevi Xirgo, Vicent Partal, etc. Només era una qüestió de temps, dos anys,  que la Unió Europea hagi torejat els 5 paisos que s’oposaven primer a la independència i després a la integració de Kosovo a la UE.
Al final de l'apunt hi ha altres enllaços sobre Kosovo i la UE.

23 DE GENER DE 2016 05:00 H
L’Europarlament ratifica un acord d’associació amb el nou Estat, declarat independent de manera unilateral el 17 de febrer de 2008, sense la necessitat de demanar l'aprovació als diversos Estats de la UE
Ahir la cambra europea va aprovar l’Acord d’Associació i Estabilitat UE-Kosovo, el que es considera el primer pas formal per a la integració del nou Estat a la Unió. La decisió va ser ratificada per una àmplia majoria de 468 europarlamentaris a favor, 102 en contra i 81 abstencions.

L'acord d'Associació Kosovo-UE ja és una realitat (Foto: @ramontremosa)

Aquesta votació és semblant a la que nosaltres esperem de la UE un cop hàgim declarat la independència i l'entrada a la UE.


L’acord al qual ha arribat la Unió amb Kosovo no necessita de la ratificació dels Estats que conformen la UE.
L’acord entra dins l’àmbit competencial de la UE i, per tant, el vistiplau del Parlament Europeu és suficient. Aquest fet és molt important de cara a una previsible independència de Catalunya, després de les amenaces de veto espanyols. Ara mateix només hi ha cinc països que no reconeixen Kosovo, un d’ells Espanya els diputats de la qual van abstenir-se en la votació d’ahir, segons relatava la corresponsal d’El País, Beatriz Navarro: #Kosovo, voto español: abstención mayoritaria en PP y PSOE, nacionalistas y verdes a favor, IU contra (grosso modo).

L’eurodiputat de CDC, Ramon Tremosa, també es congratulava ahir a Twitter de l’acord assolit. Aquesta entesa suposarà un impuls a les reformes que està duent a terme el país balcànic i enfortirà els llaços amb la Unió Europea, la qual cosa estabilitzarà la regió. Europa es compromet a cooperar amb Kosovo en la majoria dels aspectes bàsics per al funcionament d’aquest nou Estat, com ara el comerç, la justícia, l’energia, competitivitat, governança, afers polítics i econòmics en general.
 Notícia Directe.cat

Altres apunts relacionats amb el tema:

Joan A. Forès
Reflexions

30/01/2016. Solano i Hakobyan. Un acord PSOE-Podem, a costa els 360.000 vots independentistes d’EnComú? Podem es debat entre el pacte d'esquerres, no defraudar els votants d'En Comú o noves eleccions. Sempre que Catalunya està a tocar de la independència Espanya organitza un sidral i tot se’n va en orris. Espanta veure com el Franquisme sociològic, i oligarquies generadores d’odi entabanen una gran majoria d’espanyols...

Benvolguts,

Trobem avui al Vilaweb un estudi amb una sistemàtica i increïble anàlisi de les intencions de vot de Podemos i PSOE, basada en les dades demoscòpiques de les dues darreres eleccions i que en molts casos poden crear un problema amb ECP. Cal tenir present que demoscòpicament es demostra que a ECP varen tenir 360.000 vots d'independentistes el 20-D!

Podemos es debat entre el pacte d'esquerres, no defraudar els votants d'En Comú o noves eleccions.

Sempre que Catalunya està a tocar de la independència Espanya organitza un sidral i tot se’n va en orris.

Espanta veure com el franquisme sociològic, comentat a bastament aquests darrers dies, i fomentat per oligarquies generadores d’odi, entabanen una gran majoria d’espanyols, illetrats i polítics...

Aquesta situació ens produeix ganes de cridar estentòriament cada cop més Bon vent i barca nova!

Vegem l’estudi:

Un acord PSOE-Podem, a costa els 360.000 vots independentistes d’EnComú?
http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico_temps_lectura.png Dissabte  30.01.2016  02:00http://www.vilaweb.cat/wp-content/themes/twentythirteen-child/img/ico-estrella-b.png 



Amb les dades demoscòpiques a la mà, i a grans trets, es pot dir que al voltant d’un 35%-40% dels votants d’En Comú Podem a les eleccions del desembre eren votants que s’havien decantat per formacions independentistes el 27-S, persones que votarien en favor de la independència i que segurament han votat a En Comú Podem, en gran part, per la proposta estrella d’un referèndum sobre la independència pactat amb l’estat.

Per una altra banda, la gran majoria de votants de Podem (i també d’En Comú Podem) volen un pacte d’esquerres. El problema principal d’aquest pacte és que el PSOE està dividit. Però un altre problema és la línia vermella que podria representar el referèndum català, inacceptable pels socialistes. Com que el referèndum català no és una demanda central dels votants espanyols, seria difícil per a Podem d’explicar que renuncia a un pacte d’esquerres (o fins i tot a la negociació) pel referèndum. O donar la culpa del fracàs de la negociació als socialistes.

Sembla, doncs, molt difícil que el referèndum català pugui ser posat sobre la taula com una condició insalvable. Alhora, aquesta estratègia a l’àmbit estatal crea un problema català, per a En Comú Podem: què se’n fa, de l’anunciat ‘encaix català’, tenint en compte que el referèndum era la principal promesa de la campanya. Per a En Comú Podem, renunciar-hi no només seria una deslleialtat clara als votants independentistes que va poder atreure, sinó que, a més, deixaria els contraris a la independència sense un projecte alternatiu i podria ensorrar la seva experiència reeixida.

Les dades: En Comú Podem va obtenir 360.000 vots independentistes
Tot esperant les decisions del comitè federal del PSOE d’avui, el pacte PSOE-Podem sembla una de les alternatives possibles, però ha de comptar amb el suport del PNB i amb la necessària abstenció de Ciutadans o dels independentistes catalans. I en aquest context el referèndum sobre la independència, que va ser la proposta estrella d’En Comú Podem i també una promesa electoral de Podem, ha deixat de ser, segons totes les informacions que hi ha, una condició innegociable, car el PSOE no està disposat ni tan a sols a negociar sobre aquesta qüestió.


En aquest context de renúncia gairebé segura a la promesa electoral, és interessant d’analitzar el perfil del votant d’En Comú Podem, per saber si la promesa del referèndum va ser efectiva a l’hora d’atreure molts votants independentistes, per saber quins són els pactes preferits d’aquests votants i per saber si la voluntat dels votants d’aquest partit coincideixen amb la dels votants de Podem a Espanya. Per això cal observar, primer de tot, d’on va provenir al desembre el vot d’En Comú Podem i també el del PSC, l’altra part negociadora en el possible pacte de govern a Madrid, amb referència a les eleccions plebiscitàries del 27-S.

La primera cosa que podem veure és que un 39% del vot d’ECP havia votat formacions independentistes el 27-S, i això significaria el pas d’uns 360.000 vots independentistes cap a aquesta candidatura, una xifra similar a la que En Comú Podem obté de vots provinents de votants de Catalunya Sí que es Pot al setembre. Més enllà del vot independentista, però, cal tenir en compte que la candidatura liderada per Xavier Domènech va tenir també la capacitat de mobilitzar part de l’abstenció i d’atreure una part dels votants del PSC i Ciutadans. El PSC, en canvi, la majoria de vots que rep ja eren del PSC al setembre, tot i que atreu part de l’abstenció, i fins i tot de CSQP i Ciutadans. Per contrast, la capacitat dels socialistes d’atreure vot independentista ha estat molt reduïda (però no pas nul·la).
Més dubtes a Catalunya que no pas a Espanya



Resulta significatiu que un 44% dels votants del PSC i un 30% dels votants d’En Comú Podem dubtaven si votar unes altres formacions. De cada deu indecisos d’En Comú Podem, quatre dubtaven si votar formacions independentistes (que podria significar uns 115.000 votants) i l’altra meitat, aproximadament, dubtava si votar el PSC o Ciutadans. Per contrast, al PSC, la meitat dels indecisos dubten sobre si votar En Comú Podem, mentre gairebé quatre de cada deu dubtaven si votar la dreta (PP o Ciutadans). El dubte sobre si votar les opcions independentistes només representa el 7%, en el cas del PSC.
Per comparació amb les dades catalanes, les dades espanyoles mostren que la quantitat d’indecisos era més baixa: menys d’un terç tant en el cas del PSOE com en el de  Podem. En el cas del PSOE trobem dos blocs d’indecisos diferenciats: una meitat que dubtava si votar a PP o Ciutadans (51%) i una altra meitat que dubtava si votar Podem o IU (42%). En canvi, entre els votants de Podem, el dubte principal era si votar PSOE (34%). A més distància, una quarta part dels indecisos socialistes dubtaven si votar Unidad Popular (la marca d’Esquerra Unida) i un altre quart Ciutadans, mentre que una exigua desena part dubtava entre votar Podem i votar formacions nacionalistes.

Quin pacte prefereixen els votants de Podem i del PSOE en cas que no hi hagués majoria absoluta?
En el cas de Catalunya, el pacte preferit entre els que volien votar el PSC al desembre era un pacte d’esquerres (53%), encara que un part significativa (35%) ja preferia el pacte amb Ciutadans.  Per contrast, en el cas d’En Comú Podem una gran majoria dels votants (86%) volia el pacte PSOE-Podem. Val a dir que aquest pacte d’esquerres també era el preferit per ERC (93%) i DiLL (65%) en cas d’haver d’escollir un govern a Espanya.
Les dades pel que fa a Espanya són més recents ja que trobem enquestes d’aquesta mateixa setmana. I el primer que cal remarcar és que tant un 85% dels votants del PSOE com un 64% dels de Podemos consideren molt o bastant necessari un acord per evitar noves eleccions.
Però mentre que la majoria de Podemos prefereix un pacte amb IU i nacionalistes, en el PSOE, en canvi, trobem un partit dividit entre l’opció de pactar amb Podemos IU i nacionalistes (34%) i la de pactar amb Podemos i Ciutadans (36%). I fins i tot hi ha una part que preferiria una entesa amb el PP.

Què n’opinen, de la independència i el referèndum?
Sobre la qüestió del referèndum i de la importància que té, no hi ha cap discussió que la majoria de votants d’En Comú Podem volen un govern d’esquerres, però sembla que això no significa que estiguin disposats a abandonar la qüestió del referèndum. Cal recordar que una gran part dels qui al desembre van votar En Comú Podem havien votat partits independentistes el 27 S. També hi ha les dades del CEO, segons les quals un 37% dels votants d’En Comú Podem votarien a favor d’un estat independent en un referèndum (que és un percentatge remarcablement similar al 39% del vot procedent de la CUP i JxSí que detecta el CIS). Per comparació, en el cas del PSC, que no portava el referèndum d’independència en el programa, els favorables a la independència representarien un 12%.
Ara, aquest 37% que votarien a favor de la independència d’ECP, no són ni de bon tros tots els que reclamen un referèndum, sinó que al voltant d’un 80% dels que declaraven votar ECP voldrien que Catalunya fos un estat –bé independent, bé federal. I de nou, per contrast amb el PSC, la voluntat de canvi no és tan clara: mentre la meitat prefereix la situació actual (o fins i tot menys autonomia), una altra meitat voldria un estat federal i els qui tenen preferència per un estat independent no arriben al 10%.
Després de les eleccions, l’enquesta de la cadena SER permet de saber que a l’estat espanyol, sobre la possibilitat de permetre un referèndum o no a Catalunya, una majoria de Podem s’hi mostra a favor i, en canvi, la majoria del PSOE en contra.

Amb tot, per bé que la major part de Podem sigui partidària del referèndum, més de la meitat  dels seus votants vol un model d’estat com l’actual o fins i tot amb menys autonomia, mentre que els que voldrien un estat on hi hagués el dret d’independència són el 16%. El referèndum català és una promesa electoral i la solució a una demanda ciutadana, però resulta significatiu, en canvi, que no seria la solució ideal tampoc per a la majoria dels votants de Podem.

Amb aquestes dades a la mà sembla difícil que Podem i PSOE renunciïn a un govern d’esquerres per defensar un referèndum, que només és una demanda real a Catalunya. 
En canvi, allò que uneix clarament els votants de PSOE i Podem és suspendre la gestió del govern del PP (un 70% en el cas dels votants del PSOE i un 90% en el cas dels votants de Podem) i que la gran majoria de votants se situen ideològicament a l’esquerra.

La qüestió, doncs, és doble:
—Primer, saber si una reivindicació que només és catalana pot convertir-se en l’obstacle a un pacte, quan hi ha molts altres factors a favor d’aquest pacte. Podem i PSOE podrien renunciar a un acord per un referèndum que només els votants d’En Comú Podem consideren clau?
—En clau catalana, la renúncia al referèndum, tenint en compte l’alt nombre d’independentistes que van votar En Comú Podem, podria posar en risc l’èxit d’aquesta operació?

Un darrer assumpte a tenir en compte és que els vots de la dues forces independentistes són fonamentals. Si voten no, el govern PSOE-Podem és impossible, llevat que hi sumessin Ciutadans, opció molt difícil. Si ERC i Democràcia i Llibertat marquen el referèndum com una  línia vermella i En Comú Podem no, les conseqüències en cas de noves eleccions podrien ser importants.

Comentaris dels lectors sobre aquesta notícia.

Joan A. Forès
Reflexions

30/01/2016. Nikola Tesla. Enginyer, científic, filòsof i feminista "avant la lettre". La precisa predicció del mòbil llançada fa quasi un segle per Nikola Tesla. El visionari enginyer nascut a Croàcia va descriure els 'smartphones' en una entrevista publicada el 1926. Serem capaços de comunicar-nos entre nosaltres a l’instant, sense que importi la distància. Els instruments seran increïblement senzills. Hom en podrà dur un a la butxaca de la jaqueta.

Benvolguts,

Apunt dedicat als companys Enric, Joan i Ramon, enginyers elèctrics com jo! 
Jo soc enginyer i no me'n puc estar de comentar la notícia publicada ahir per Vilaweb sobre un altre enginyer infinitament més savi que jo, de nom Nikola Tesla, que va contribuir al progrés de la ciència elèctrica de manera fonamental, i que ahir feia exactament noranta anys va descriure els 'smartphones' en una entrevista per a la revista Collier’s .

Tesla va treballar en el mon de la incipient electricitat i va crear moltíssimes patents sobre aquesta tecnologia, moltes d'elles sobre el transport d'energia elèctrica utilitzant corrent altern (CA), a diferència dels invents ja efectius a l'època, desenvolupats per Edison, el més espectacular dels quals fou la il·luminació nocturna d'un barri de Manhattan, utilitzant corrent continu (CC).

Des d'aquell moment tota l'energia que es transporta al mon no usa el CC d'Edison sinó el CA de Tesla

L'explicació és trivial. Quan es transporta energia elèctrica per cable, l'energia a transportar és proporcional a la tensió aplicada (el voltatge) i a la intensitat del corrent que circula [E=VxI]
Tanmateix, els cables elèctrics s'oposen al pas de l'electricitat o sigui oposen resistència al seu pas i perden tensió i al mateix temps s'escalfen (com una estufa elèctrica). Els matemàtics ho expressen amb una fórmula molt simple: Energia perduda en escalfor = Tensió perduda x Intensitat de corrent, o sigui Eperduda =Vperduda x I. D'altra part segons una llei elèctrica anomenada Llei d'Ohm quan un corrent passa per una resistència produeix una caiguda de tensió proporcional a la resistència oposada i al corrent que circula [V=RxI].
D'aquí en surt que l'energia perduda en forma de calor és E=VxI= RxIxI que s'anomena R per I al quadrat.
Si som capaços de relacionar les dues o tres fórmules de més amunt podem veure que l'energia que es vol transportar, es divideix en dues quantitats:
  • la que arriba feliçment a l'altre cantó
  • i la que s'ha perdut pel camí en forma d'escalfor 
Per optimitzar el procés cal que la pèrdua d'energia sigui mínima. O sigui que en la fórmula E= RxIxI cal reduir al màxim la resistència R i sobretot cal reduir al màxim la intensitat de corrent I. La manera trivial de fer-ho és:
  • Per disminuir la resistència R cal usar uns conductors de poca R. El coure és el de menys resistència i l'alumini en té una mica més.
  • Per disminuir la I cal, d'acord amb la fórmula [E=VxI], augmentar el voltatge o sigui la tensió V.
És per això que des que Tesla ho va demostrar l'energia que es transporta és de corrent altern CA, i es transporta a Molt Alta Tensió (MAT). Això es realitza amb uns transformadors que augmenten la tensió per transportar-la a grans distàncies i uns altres transformadors que la van disminuint segons les necessitats de la distribució.

Quin rotllo, oi?

Ara anem a l'article sobre mòbils i sobre l'emancipació de la dona:

El visionari enginyer nascut a Croàcia va descriure els 'smartphones' en una entrevista publicada el 1926
 Dissabte  30.01.2016  02:00

Nikola Tesla (Croàcia, 1856-EUA, 1943) fou un enginyer, científic i filòsof que es va fer famós per la seva contribució al desenvolupament industrial del corrent altern polifàsic (AC) i per la creació de la bobina que porta el seu nom. A més de la faceta d’inventor i d’haver deixat fins a tres-centes patents, Tesla també fou un visionari en molts terrenys, com el de la telefonia. Una bona prova n’és que avui fa noranta anys exactes va predir, quasi a la perfecció, els mòbils que portem actualment a sobre.
Aquesta és la descripció que en va fer en una entrevista de John B. Kennedy publicada a la revista Collier’s el 30 de gener de 1926:


"When wireless is perfectly applied the whole earth will be converted into a huge brain, which in fact it is, all things being particles of a real and rhythmic whole.  We shall be able to communicate with one another instantly, irrespective of distance.  Not only this, but through television and telephony we shall see and hear one another as perfectly as though we were face to face, despite intervening distances of thousands of miles; and the instruments through which we shall be able to do his will be amazingly simple compared with our present telephone.  A man will be able to carry one in his vest pocket.

O sigui,‘Quan aconseguirem d’aplicar perfectament la tecnologia sense fils, tota la Terra es convertirà en un cervell immens, tal com és de fet, en què les coses són partícules d’un tot real i rítmic. Serem capaços de comunicar-nos entre nosaltres a l’instant, sense que importi la distància. I no sols això, sinó que per mitjà de la televisió i la telefonia podrem veure’ns i escoltar-nos de manera tan perfecta com si ho féssim cara a cara, malgrat que entre nosaltres hi hagi milers de quilòmetres de distància; i els instruments a través dels quals podrem fer-ho seran increïblement senzills en comparació dels telèfons actuals. Hom en podrà dur un a la butxaca de la jaqueta.’

En la mateixa entrevista, titulada ‘When Woman Is Boss’, "Quan la dona és la mestressa" ,Tesla també preveia que el desenvolupament tecnològic acabaria permetent a les dones de desenvolupar tot el seu potencial intel·lectual, reprimit durant segles de societat patriarcal: ‘La lluita de la dona per la igualtat acabarà en un nou ordre sexual, amb la dona com a superior. (…) No serà per mitjà de la imitació física dels homes, que les dones aconseguiran primer la igualtat i després la superioritat, sinó per mitjà del despertar del seu intel·lecte.’
Vilaweb

Joan A. Forès
Reflexions



09/01/2016. Carles Capdevila entrevista la catedràtica d’economia Miren Etxezarreta. Presenta un llibre de divulgació, que explica història de l’economia i els corrents que hi ha i també proposa unes conclusions. Es manifesta rotundament d’esquerres. Si alguna cosa fem malament els economistes és predir.

Benvolguts,

Us presentem una entrevista interessant a una economista que no és liberal com els economistes que coneixem més com Xavier Sala i Martin o Miquel Puig. Una economista que crec que s’inclinaria més per les aproximacions al procés de les CUP que les de Junts pel . És questió de llegir-la amb atenció i treure'n conclusions...

Miren Etxezarreta: “El poder econòmic genera l’economia que li convé”

Entrevista a l'economista autora de '¿Para que sirve realmente la economía?'

Carles Capdevila 

Barcelona  09/01/2016 23:55



MIREN ETXEZARRETA FARÀ 80 ANYS AQUEST 2016. Arriba al plató de l’ARA amb el seu llibre més recent, ¿Para qué sirve realmente la economía?(Paidós), en una col·lecció que fins ara havien estrenat Zygmunt Bauman i Adela Cortina divulgant per a què serveixen la sociologia i l’ètica. Diu que se sent honorada, però que el peatge que hagi hagut de sortir la seva foto a portada la incomoda. És una revolucionària d’esquerres tranquil·la, que de jove tenia pressa i amb els anys ha entès que els processos de canvi són llargs, i si no vénen des de baix no funcionen.

Ara a vegades sembla que perquè l’economia vagi bé no els pot anar tan bé a les persones. Com s’explica?
És un dels problemes. S’interpreta l’economia com una sèrie de variables i de números que representen avantatges per a certes capes de la població i no per a d’altres. I això ho hem identificat amb l’economia. El que està malament és la identificació. Els va molt bé posar el nom d’economia al que són els interessos d’uns quants. Un dels problemes de l’economia actual, com a disciplina, és que s’han agafat els interessos de les classes riques i les dominants i s’ha considerat que són els interessos generals.

És un llibre de divulgació, que explica història de l’economia i els corrents que hi ha. També hi ha unes conclusions. Dius que l’economia no és neutral.
Per descomptat que no. Rotundament. I no ho ha sigut mai si mirem la història de l’economia. Quan es va convertir en disciplina autònoma, Malthus i Ricardo ja es van barallar dins l’escola clàssica. Malthus representava els interessos dels terratinents i Ricardo els de la burgesia. Aquest intent de fingir neutralitat és pur camuflatge. D’aquesta manera la majoria de la població acceptem més fàcilment el que ens diuen que s’ha de fer. Per això dic que l’economia convencional no és més que una cortina de fum per legitimar els interessos dels grups dominants de la societat i convence’ns als altres que ha de ser així. Per sort no és l’única.

Existeix l’economia real?
Sí, però moltes vegades no l’expliquem. Al llibre he fet una diferència. L’economia com a disciplina l’he escrita amb majúscula, i la real amb minúscula, perquè és la de veritat. Existeix perquè mengem cada dia. El problema ve quan la mirem: uns ho fan des d’un prisma i els altres des d’un altre.
Els economistes, com a col·lectiu, sou dels que heu fracassat més. No heu anticipat les crisis, heu fet prediccions equivocades, però en canvi continuem fent molt cas d’alguns economistes. És sorprenent.
Tens tota la raó. Si alguna cosa fem malament els economistes és predir. És curiós com, per exemple, Milton Friedman, pare del monetarisme, deia que els supòsits no importaven, que importava la capacitat predictiva. Però fallem per tot arreu. Tot i això, hi ha una sèrie de mecanismes socials que fan creure a la gent que els economistes tenen raó. I si diuen que s’han d’abaixar els salaris o que s’han de fer retallades s’ho creuen. Crec que el que els economistes no fem explícit és una cosa molt important, parlar del poder. Del poder als llibres d’economia no se’n parla mai. ¿Qui paga els gran projectes d’investigació a les grans universitats mundials? Unes persones que tenen un poder econòmic i estan interessades en un cert tipus de conclusions. Qui potencia els premis per estudiar a tal lloc? El poder econòmic de la societat genera l’economia que li convé. I ens pretén convèncer que això és l’economia. I intenta fer veure que som neutrals. I això no s’hauria de tolerar.

Què decanta els corrents de pensament?
Si treballo per al Banco Santander tinc uns interessos, he de descobrir com el Banco Santander pot guanyar més diners, amb un número aquí o allà. Si treballo per a un sindicat de classe, si és que existeixen avui dia, he de treballar en una interpretació diferent. Veuré el mateix, si els preus pugen o baixen, si la prima de risc puja o baixa, però la interpretació que en faci serà diferent.

Tu tampoc ets neutral. Et defineixes com una persona d’esquerres. Això vol dir que l’esquerra encara existeix.
Crec que sí. Hi ha molta gent que diu el contrari, però jo crec que sí, i desitjo que existeixi. El que passa és que és una esquerra que per ser-ho de veritat s’ha d’adaptar als nous temps. No pot ser la mateixa que al segle XIX.

Les classes existeixen encara? ¿La lluita de classes continua?
La lluita està soterrada. Existeixen les classes i la lluita de classes, però en aquest moment està força debilitada. Venia cap aquí amb l’autobús i pensava en això mateix. Hi ha gent que diu que ha desaparegut la classe obrera. Si viatges en autobús o en metro no ha desaparegut. Si vas en limusina o en cotxe tota l’estona no la veuràs. Les classes existeixen, només cal veure la distribució de la renda.

Ara hi ha molta gent que no treballa.
La gent que està aturada no treballa però és més classe obrera que ningú. Hi ha també els autònoms. Els que tenim una formació clàssica, marxista, on posem els autònoms? No són una classe assalariada però no per això deixen de ser una classe subordinada.

Vaig entrevistar Guy Standing, que parla del precariat. ¿Reconeixes aquesta nova classe?
Sí, i tant. És més quantitativa i se la reconeix. Però de gent en condicions precàries n’hi ha hagut sempre. Totes les dones de la neteja, què són? Les fas fora el dia següent, i què tenen?

Una de les novetats d’ara és que la classe mitjana s’adona que està desapareixent. ¿És un final d’aquest neoliberalisme desbocat?
No sé predir. Diria que encara no. Són turbulències fortes que marquen canvis grans en el capitalisme. Però penso que encara té prou força.

Hi ha gent que creu que el neoliberalisme està a prop del suïcidi, que ha embogit.
Hi ha uns indicadors que diuen que el capitalisme cada cop ha d’acumular més amb menys treball real. Aquesta acumulació cada cop té més de fictici. Hi ha indicadors de turbulència i dificultat, no ho negaré. Pot ser un gegant amb peus de fang, però crec que encara en té per estona. I no caurà sol, l’hem d’empènyer. Si tenim la imatge que hem d’esperar asseguts que passi el cadàver de l’enemic, no caurà. Hem de pensar que necessita sacsejades. L’exemple de la Unió Soviètica és significatiu. Va caure per si sola, però la van empènyer molt. I amb el capitalisme hauríem de fer el mateix.

¿T’expliques que el neoliberalisme hagi generat la crisi i l’hagi gestionat?
És sorprenent. Que l’hagi gestionat no és sorprenent, perquè són els que guien l’economia, però he intentat explicar com pot ser que hagi canviat tan poc el pensament econòmic amb la crisi. Jo creia que amb la crisi econòmica hi hauria una oportunitat molt forta per a l’escola postkeynesiana de fer un pas endavant i dir que els tocava. Que el que havia passat amb l’escola keynesiana l’any 29 i 30 passaria ara amb el postkeynesianisme. I no ha passat. I això m’indica la potència tremenda que té encara el pensament capitalista, que domina molt. Als que no tenim la visió ortodoxa mai ens ataquen pel fons del que diguem, sinó simplement amb menyspreu. Mai m’han discutit, ni molt ni poc, la meva manera d’interpretar l’economia. Però em diuen que sóc del 68, i a més gran i dona; ja estàs marginada totalment.

El sistema genera desigualtat i pobresa.
Fixa’t que actualment alguns dels economistes que tenim més a prop diuen que hi ha 300 milionaris més a la Xina i que la pobresa ha disminuït. A la Xina hi ha molts més pobres que abans i també hi ha rics. Sempre tenen excuses. O és la crisi, i ja passarà, s’acabarà, o ens estem recuperant... És la capacitat enorme del domini de les ments. No és només domini econòmic, sinó domini de valors i de ments. Què ensenyem a les universitats? Competitivitat, competitivitat i competitivitat. Als alumnes els hi deia que si volien triomfar tenien una recepta: allà on anessin havien de dir que s’havien d’abaixar els salaris i disminuir despesa social.

Si t’has d’endeutar per pagar la carrera d’economista vols amortitzar-la ràpidament en llocs ben pagats.
És que el capitalisme és molt llest. I s’ho munta molt bé. Quan era jove podíem estudiar sense endeutar-nos. Jo vaig estudiar a la London School of Economics i la matrícula anual, tot i que fa molts anys i la lliura es canviava al mateix valor, valia 60 lliures. Anar-hi ara sense una beca m’imagino que és absolutament prohibitiu. Si t’has endeutar per estudiar, quan surts has d’anar a guanyar molts diners. És una hipoteca a la teva vida que t’obliga.

I condiciona la teva llibertat.
Sí, formem gent que ha de guanyar diners. El que passa també és que hi ha escletxes. Hi ha llocs on un es pot moure i tenir una vida menys contradictòria. I des del meu punt de vista més satisfactòria. Tot depèn del nivell de vida que et vulguis muntar. Tinc companys que es queixen permanentment que un professor d’universitat guanya poc. Sí, segons com vulgui viure guanya poc. Però comparant-lo amb com viu la immensa majoria de la població en aquest país no guanya poc. Però si els dius això et converteixes en una outcast. Depèn de l’enfocament que tinguis.

Abans has citat Keynes, però les solucions del passat no sembla que siguin útils.
No sembla que serveixin, i les noves estan costant molt d’inventar. Els poders tenen molt pes, i al final, en l’economia, gaires invents no es poden fer. O paguen uns o paguen uns altres. O paga el sector públic o el sector privat. Una altra cosa serà com gestionar el sector públic, com controlar-lo. O que el sector privat canviï cap a una estructura diferent. Treballo en un grup que es diu Seminari Taifa i fem informes. N’hem fet un d’alternatives, precisament. I ens vam adonar que hi ha una gran quantitat d’autors que han escrit sobre alternatives. Però com que contradiuen el poder dominant no surten a la llum. Existeixen, i hi ha possibilitats, però s’ha de revertir el poder.

Parlem de les escletxes. A la segona part del llibre hi són. Ho és l’economia del bé comú?
Tinc una mica d’escepticisme en relació amb totes les denominacions noves, i els plantejaments nous que es fan sense alterar fonamentalment l’estructura de la producció. L’economia del bé comú és interessant, però es deixa la substància del fons de la qüestió. Del que es tracta és d’intentar que fem les coses pensant en el bé comú en lloc d’individualment. Em sembla perfecte. Però tot això sense sacsejar el sistema productiu és molt difícil que canviï… En això sóc ortodoxa. L’economia del bé comú, el decreixement, em fan una mica de por. Em fa la impressió que és bona voluntat sense voler entrar a qüestionar el fons.

Créixer no podem créixer més, oi?
No hauríem de créixer. Però si no creixem el capitalisme és incompatible. És aquí on veig la contradicció amb la gent que parla de decreixement. Si anem en bicicleta, comprem un jersei menys i fem no sé què..., això no és possible en el capitalisme.

Veus possible un món sense capitalisme?
Espero que sí. Jo ja no el veuré, però espero que sí. Pot haver-hi sistemes diferents, i compte perquè poden ser molt dolents. Hi ha pel·lícules molt maques que expliquen com pot ser el món del futur i és terrible. Espero que el capitalisme un dia es destrueixi i no trigui tant, però ha de ser un procés molt permanent, continuat, constant i que s’iniciï a la base.

No veus una revolució des de dalt?
No, avui dia no. He après molt dels llocs on he estat. Vaig ser a Nicaragua poc després de la victòria dels sandinistes. L’entusiasme que hi ha havia no només a Nicaragua sinó al món sencer era espectacular, però en el fons la revolució era una cosa que havia fet una elit de la burgesia nicaragüenca. La gent ho va seguir perquè estava malament amb Somoza. No era la gent la que havia canviat, havien sigut les elits. I en el moment en què aquella revolució no va poder donar a la gent el que volien, condicions materials específiques millors i un model de consum nord-americà, a les primeres eleccions van votar la dreta de Chamorro. El canvi no venia des de baix, i això ho estic veient aquí, ho estic veient ara.

On?
Ada Colau amb la millor de les intencions diu que no poden fer res contra els manters, que no se’ls pot destrossar. S’ha de pensar que és un problema i un tema que s’ha de gestionar. Per això no faré més que alabar-la. I els manters comencen a situar-se a Colom. Ella voldria fer alguna cosa per no fer-los fora d’allà, però llavors tots els comerciants de la zona antiga es posen en contra d’ells. I curiosament no es posen en contra d’El Corte Inglés. Es posen en contra del dèbil. No pots transformar el problema dels manters fins que no hagis transformat la visió del comerciant. És molt més lent del que ens figuràvem, però una societat diferent ha de transformar-se des de baix. Quan es posen a les altures, això els envolta i els ennuvola.

¿Coneixes exemples al món de canvis que funcionin des de baix?
Molt pocs. Experiències petites. Que hagin arribat a mantenir un país no. Per a mi això és un magma que és allà i gradualment un dia arribarà, si ho sostenim i ho aguantem.

El comerç just té futur?
No hi crec gaire, en el comerç just. No hi estic en contra, però no és d’aquest tipus la solució. Crec que s’ha de produir de manera diferent i comercialitzar de manera diferent.

No tothom pot menjar pollastre ecològic. Som molts.
Podríem, però les estructures no ens ho permeten. S’ha de canviar l’estructura d’organització social i de la propietat. Diguem les coses pel seu nom.

Creus en un estat que faci això?
En un estat o en molta gent a la base que forci a fer això. Per exemple, les cooperatives a Catalunya ja tenen una força prou important. No prou com la que els faria falta, però és una experiència molt interessant. I compte, perquè també hi ha cooperatives que s’han convertit en estructures capitalistes molt fortes. Fins i tot s’han convertit en empreses transnacionals. De gent que està intentant fer les coses de manera diferent n’hi ha molta. Si tinguessin estats favorables els podrien ajudar, segurament sí. Però no veig que sigui l’estat qui hagi de començar-ho. Han de convergir de baix. Veig molt clar l’exemple de la PAH. No requereix una estructura. Ha resolt moltes coses perquè la base ha tingut força. Quan els treballadors tenien més força aconseguien convenis col·lectius favorables. Per aquí és per on s’ha d’anar, però cal molta lucidesa per entendre que és un procés llarg.

Com a revolucionària que ets, ¿has tingut molts disgustos a la teva vida? Els fracassos del comunisme, dels sindicats majoritaris, com els has viscut?
He tingut crítiques per fer totes aquestes coses. I tristeses. El neoliberalisme que hi ha al món avui dia m’entristeix. Però, d’altra banda, a nivell personal, penso que viure lluitant per una altra societat és més satisfactori i et dóna una dimensió de la vida més rica. Jo no tinc cap escrúpol per animar els joves que es fiquin pel camí de la ruta de la crítica i la revolució. A nivell personal em sento molt bé.

Et penedeixes de les teves idees del passat?
No. He tingut alguns disgustos, a causa d’això, no només els socials, però crec que compensa. I ho dic des del final.

¿Tens alguna explicació de per què la gent amb l’edat se sol fer més conservadora i alguns com tu no?
Conec força gent que no. Deu ser el poder del domini de les ments. I també s’ha de reconèixer que jo no he viscut en la misèria ni com els revolucionaris del passat, com Babeuf o el mateix Marx, que van viure vides molt dures. He viscut una vida modesta però bona. Tampoc puc donar receptes a gent que està en la misèria.

Ets optimista? Ho arreglarem, això?
Hi ha molts indicadors que alguna cosa ha de canviar. I hi ha molta gent amb ganes de fer coses. Però també crec que el poder del capitalisme és enorme.

La solució és l’educació, però si es torna més classista i elitista ja no ho serà.
No hi crec gaire, en l’educació. Crec en la conscienciació. En el fet que segurament tu i jo hem creuat unes etapes a la vida que ens porten a enfocar la vida d’una manera diferent. Però que l’educació vulgui dir només anar més a l’escola no. La conscienciació sí, hi ha molta gent que està veient que aquest sistema no proporciona benestar.

El discurs de l’emprenedor és que si no tens feina te la inventes.
És terrible. Últimament hi ha hagut alguns programes de televisió sobre economia directament en aquesta línia. Com és de bo i d’important ser emprenedor. Però també cada vegada hi ha més gent que diu que el capitalisme genera pobresa i desigualtat. I fins i tot economistes, fixa’t en l’èxit de Thomas Piketty. I el que ha dit estava dit des de feia 200 anys. Fins i tot Adam Smith parlava de la pobresa. Ara, que un senyor en parli és un símptoma que hi ha interès en el tema. Però no exagerem. D’una banda hi ha això, de l’altra la consciència que aquest sistema està generant pobresa. La frase de Warren Buffett ho diu tot: “Hi ha lluita de classes però guanyem nosaltres”.

Creus en les teories conspiratòries? ¿Hi ha uns culpables?
Culpables sí, però no per teories conspiratòries. Per dinàmiques estructurals. Quan Bush diu que els rics són dolents perquè són massa avariciosos no és així. És perquè la dinàmica del capitalisme no pot ser cap altra. No és conspiració, és lògica. No és que es reuneixin i decideixin. Que es reuneixin a Davos per veure com ho fan millor, segur.

Haurem de treballar sempre? ¿El treball forma part de la nostra condició?
La feina assalariada no. L’activitat personal sí. Crec que les activitats personals són les que ens poden portar a certa dinàmica satisfactòria. Crec que hauríem de treballar moltíssim menys, als països desenvolupats. El mateix Keynes ho deia l’any 36, que no calia treballar tant. I anem cap a una societat on, amb la tecnologia que tenim, haurem de treballar molt menys. Però això té un corol·lari importantíssim, que és com distribuirem la riquesa. El sistema capitalista ha aconseguit distribuir la riquesa només en funció del salari i la feina. Si no hi ha feina, què farem? Fixa’t que ara tenim sis milions d’aturats i Espanya funciona. Produir, està produint igual o més. L’altre dia llegia que a la Xina hi havia 80 milions menys de llocs de treball i havia augmentat la riquesa per 4 o per 5. No necessitem treballar tant. Això és jansenisme cristià pur i dur. Treballaràs amb la suor del teu front. No, això és explotació capitalista pura i dura. Realment hauríem de treballar molt menys. Però necessitaríem un sistema de distribució de la riquesa que no depengués del treball. Això ho dic fins i tot respecte a les pensions, la sanitat i l’educació. Ara està tot vinculat al treball, i no és necessari.

Vols dir una renda bàsica no associada al treball.
Sí, una renda de ciutadania. Com l’educació. Els nens poden anar a l’escola encara que els pares no treballin. No sé fins quan, ja ho veurem. Utrecht!

Hi ha qui diu que la feina domèstica i la de cuidar persones hauria de ser remunerada.
Si tothom tingués una renda bàsica no faria falta. S’ha de desvincular la distribució de la renda i la riquesa social de la feina directa. Potser caldrà que la feina directa tingui una remuneració, també. Però la societat s’ha de regir per altres patrons, crec.

Si quedem d’aquí 10 anys, ¿estarem millorant?
No sé si hi seré, és un avorriment ser per aquí tan vella. La societat millorarà en 10 anys? Com a societat, pel que fa a estructures, no n’estic gaire segura. Tinc els meus dubtes. M’agradaria. Que hi hagi nuclis de canvi cada vegada ho veig més, hi ha gent que intenta fer coses diferents. I aquesta gent ja vivim millor. Estem vivint d’una altra manera. Que l’estructura caigui en 10 anys no ho sé. Tant de bo caigui, però depenent molt del que hi hagi després.

Carles Capdevila 

Joan A. Forès
Reflexions