Benvolguts,
En les efemèrides d’avui hi ha una coincidència interessant ja que en un dia com avui el 1884 començava la Conferència de Berlín, per tal de resoldre els problemes que
creava l'expansió colonial per l'Àfrica i el 1908 el rei Leopold II de
Bèlgica llega al seu país, per testament, el
territori africà del Congo.
Els coneixements de cultura general que teníem sobre la
relació entre Àfrica i Europa passaven precisament pel període de temps que va
des de la Conferència de Berlin de 1884 fins al final del III Reich el 1945.
Com veureu, si seguiu llegint, en el contorn de l’Àfrica s’hi havien establert
diverses colònies (potser en el sentit grec de les colònies) que traficaven amb
productes locals, apart del tràfic d’esclaus que forma part d’una altra
història. En l’Àfrica occidental i del sud els primers europeus devien haver
estat els portuguesos des del segle XIV, que varen establir colònies a Angola i
Moçambic, fins arribar i establir-se a l’Índia. També s’hi havien establert els
britànics i els holandesos. A la part nord i nord oest els francesos hi estaven
establerts des de l’edat mitjana. Napoleó va arribar a Egipte. I Líbia tenia
influència italiana.
Quan els europeus varen adonar-se que a l’Àfrica hi havia negoci va començar l’etapa imperialista i Bèlgica va ocupar el
Congo. Just en la dècada del 1880 els alemanys se’n van adonar que tota Àfrica,
aparentment havia estat ocupada per europeus però ells no hi eren! Per això va
néixer la Conferència de Berlin, que
prèviament s’havia de dir Conferència
sobre el Congo.
Si volem repassar la història de l’Àfrica prèvia a la brutal
expansió europea, l’imperialisme europeu,
hem de llegir el que vindrà a continuació.
15 novembre 2015
2.00 h
Efemèrides / Jordi
Soler I Toni Strubell:
Jordi Soler / Toni Strubell
1884. La conferència de Berlín.
(en alemany:Kongokonferenz)
Convocada pel regne de Portugal i
organitzada pel canceller alemany Otto von Bismark, va iniciar les seves
sessions per tal de resoldre els problemes que creava l'expansió colonial per
l'Àfrica [i resoldre la Cursa per l'Àfrica.]. Hi van
participar els imperis Alemany, Austrohongarès i Otomà, Bèlgica, Dinamarca,
França, el Regne Unit, Itàlia, els Països Baixos, Portugal, Rússia, Espanya i
el regne de Suècia i Noruega. La creació, el 1878, de la Societat Internacional del Congo, amb finalitats econòmiques, va
propiciar les inversions estrangeres en la societat i la consideració d'aquest territori des d'un
criteri més imperialista que no pas filantròpic.
1908.
El rei Leopold II de
Bèlgica llega al seu país, per testament, el territori africà del Congo.
Fins aquí l’Efemèride
del 15 de novembre.
Hi afegim alguns antecedents
trets de la Viquipèdia per comprendre un xic més de què va la història...
Antecedents
El desenvolupament de
la Revolució industrial i el capitalisme a
Europa conduïa
imperiosament a
l'explotació de nous mercats. D'altra banda les teories racistes
estaven en aquell època molt acceptades i per tant es considerava com una cosa natural el domini
dels blancs sobre la considerada inferior població africana.
Fins a 1875 les colònies
europees a l'Àfrica es
limitaven a l'Algèria francesa i la Colònia del Cap britànica. La Conferència de Berlín de 1885, on participaven
els governs de Gran Bretanya, França i Alemanya ja
va definir els conceptes d'"ocupació efectiva" i el de "govern directe" (molt sovint per les
armes) com a drets per la reivindicació d'un territori.
Les exploracions de David
Livingstone continuades per H.M.
Stanley, van obrir l'interior de l'Àfrica Tropical a la penetració europea.
El 1876 el rei Leopold II de Bèlgica va organitzar una "Associació Internacional
Africana" que va obtenir 2.300.000 km² de la
conca del riu
Congo adquirint-lo
a caps locals. Primer va ser una propietat personal del rei però davant dels escàndols per atrocitats
comeses pels seus concessionaris, el 1907 va haver de passar a ser un territori de Bèlgica.
França i
Alemanya ràpidament van enviar agents polítics i expedicions militars a
l'Àfrica per tal d'establir les seves reclamacions de sobirania.
L'ús de la força de
les armes per tal d'imposar el govern directe va
fer que matessin
la meitat de la població nativa, especialment en llocs d'economia de plantació
com el cautxú. Les més fortes
revoltes van tenir lloc a Namíbia els
anys 1904-1907.
Gran Bretanya,
procurant el control del Canal
de Suez, va ocupar formalment Egipte el 1882, i
va passar després a conquerir el Sudan(1896-1898)
i trobar-se a lluitar contra França a Fashoda (setembre de 1898). L'any 1899 els
britànics, que ja havien annexionat el Cap al 1795, van voler completar la conquesta de tota Sud-àfrica envaint les
repúbliques "afrikaner" riques en or de Transvaal i l'Estat Lliure d'Orange[1] a
més de l'actual Zimbabwe aleshores anomenada "Rhodesia" en
honor de Cecil Rhodes alt comissionat britànic a
Sud-àfrica.[2] La pretensió
britànica era fer una colònia contínua que anés des del Cap al Caire unida per
ferrocarril, cosa que fins a la fi de la primera guerra mundial
impedia l'existència de la colònia alemanya de
Tanganyka.
La Primera Guerra Italoetíop (1895-1896)
fou lliurada entre el Regne d'Itàlia i l'Imperi
Etíop. La victòria etíop i el rebuig de la invasió distingeixen la regió
com l'única capaç de resistir la dominació colonial europea durant la Cursa per l'Àfrica, juntament amb Libèria,[3] independitzada
en 1847.[4]
Al final de la
"cursa per l'Àfrica", la Gran Bretanya va aconseguir que el 30% de la població africana estigués sota el seu
control, el 15% per a França, 9% per Alemanya, 7% per
Bèlgica i només l'1% per Itàlia.
Seguirem més endavant amb un altre apunt explicant el paper
que l'Espanya franquista (l’Imperi espanyol?) volia
jugar quan el III Reich estava guanyant, del 1939 al 1942, junt precisament amb el III Reich Alemany i l'Itàlia feixista (els que havien estat els menys actius a l’Àfrica).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada