El Procés
Índex de continguts
Escriviu el títol
del capítol (nivell 1)
Escriviu el títol
del capítol (nivell 1)
The Catalan people have
spoken. Will the Spanish government listen?
The case for Catalonia’s independence is now
overwhelming, thanks to the regional election results. Madrid must accept that
this ‘problem’ won’t just disappear
‘The vote was the culmination of an
incredible four years of mass citizen mobilisation.’ Photograph: Action
Press/Rex Features
Monday 5 October 2015 11.30 BST
On 27 September Catalonia’s voters went to the
polls and with a record 77.4% turnout gave a win in every single electoral district to the political forces whose
campaign promise was, if elected, that they would follow a “roadmap” towards
Catalan independence from Spain. Pro-independence lists obtained 48% of the
votes and 72 seats out of 135, whereas unionist lists got 39% of the votes and
52 seats.
These plebiscitary elections were the only way
possible to give the Catalan people the vote on the political future they have
long called for, after the Spanish government’s longstanding refusal to allow
an independence referendum. The vote was the culmination of an incredible four
years of mass citizen mobilisation. Our independence movement is not a sudden
whim, not something dreamt up by a political party, or dominated by a single
figure. It is the people who, on Catalonia’s national day, 11 September, come
out year after year on to the streets in their millions, peacefully
demonstrating with a smile, songs and flags to call for independence; for Catalonia to become
a new state in Europe.
We produce 20% of Spain’s economic output, but
receive only 10% of Spain’s government investments
Our citizens convinced the political parties,
and this year the two main parties in favour of independence, Democratic
Convergence of Catalonia (CDC, centre) and the Republican Left of Catalonia
(ERC), along with other socialist and Christian-democratic parties, joined
together to form the coalition “Together for Yes”. The movement covers the
political spectrum from left to right, and rather than just the usual
politicians, it also includes key leaders from civil society groups crucial to
the citizen mobilisation, as well as cultural figures and respected academics not
usually involved in politics. The Candidacy of Popular Unity (CUP, left) also
tripled their previous number of seats and together with them we have anabsolute
majority in Catalonia’s parliament. That means a robust absolute majority
of MPs are in favour of independence.
I am a Catalan. We have had an independent
identity since the 11th century. We had a parliament before the United Kingdom
did. We have had a president of the generalitat – Catalonia’s government –
since 1359, and I am proud to be the 129th successor to that office. Our
language, Catalan, has been prosecuted since 1714 and was banned during the
40-year Franco dictatorship; but it is now the ninth most spoken
language in the EU, with more speakers than Swedish, Finnish, Danish or
Greek. Our European vocation is strong.
Spain began its transition to democracy in
1975. In 1979 and 2006 some powers were devolved to Catalonia via a statute of
autonomy, but in 2010 the deeply politicised constitutional court struck down
crucial elements of the statute. In 2012 a better financial agreement between
Catalonia and Spain was also refused, and a recentralisation of previously devolved
powers began in earnest. Finally, Catalans began to think that they would be
better off with the tools to manage their own finances and government
outside Spain. It is
natural for people whose rights are in danger to try to protect themselves
within a state of their own.
Catalonia has 16% of Spain’s population. We
produce 20% of Spain’s economic output and 25% of exports with a highly
sophisticated industrial base, including global manufacturers – Catalonia’s
€200bn economy is bigger than Finland’s – and yet we receive only 10% of
Spain’s government investments. Nevertheless our foreign investment went up
400% in the first semester of 2015. Meanwhile Spain’s $1.1tn outstanding
sovereign debt is equal to 100% of its GDP. If Catalonia leaves, that
percentage will go even higher.
Independence will require Catalonia’s
left to reject austerity politics
Luke Stobart
Read more
Despite this, the Spanish government seems to
think that if it pretends nothing is wrong, “the Catalonia problem” will just
go away. However, what was once an internal matter for Spain to resolve has now
taken on an international perspective, as foreign parliaments and even
governments wonder why, despite our calls for dialogue, Madrid refuses to sit
down and talk. My last meeting with President Rajoy was 14 months ago. We have
requested a dialogue over and over again. Our hands are extended, yet the fist
in Madrid is never unclenched.
The people who turned out in historic numbers
to vote on 27 September for pro-independence clearly want to live in their own
country, a free country. As Oliver Wendell Holmes said: “One flag, one land,
one heart, one hand, one nation ever more.” We will administer our victory with
a sense of concord towards Spain, towards Europe and towards
the world. Is Spain now willing to accept the democratic decision of the
Catalan people? Or will it persevere in its intransigence?
1 novembre 2015
2.00 h
FULL DE RUTA
Apagar el foc amb benzina
CARLES MUNDÓ
Rajoy vol assetjar
l'independentisme sobre la base de prohibir, anul·lar, suspendre, negar,
inhabilitar i empresonar
La declaració política
per iniciar el procés per a la constitució de la república catalana, presentada
al Parlament per Junts pel Sí i la CUP, ha encès totes les alarmes a Madrid.
Sense matisos, els grans partits espanyols reconeixen obertament que el desafío catalán és el principal
problema que avui té Espanya. Rajoy ha optat per l'immobilisme i ha situat
aquest repte polític en un carreró sense sortida. Ho ha fiat tot a les
decisions dels tribunals i ha aconseguit el seguidisme del PSOE i Ciutadans. Ha
optat per apagar el foc amb benzina perquè la seva estratègia és assetjar
l'independentisme sobre la base de prohibir, anul·lar, suspendre, negar,
inhabilitar i qui sap si també empresonar. És evident que aquesta és una
estratègia perdedora, que pot donar algun rèdit electoral a curt termini però
que no farà desdir centenars de milers d'independentistes de les seves
legítimes aspiracions. El principal antídot per posar fi als independentistes
és la independència, i aquesta és una qüestió que només poden resoldre les
urnes. Ni el Codi Penal ni el Tribunal Constitucional poden donar una resposta
política ni esborren del mapa dos milions de catalans per art de màgia. A més
d'això, la maquinària per deslegitimar el procés polític de Catalunya continua
ben greixada i funciona dia i nit. D'una banda, continuen dient que la majoria
absoluta del Parlament, sorgida de les urnes, no és legítima ni democràtica i,
d'altra banda, intenten confondre la independència amb la corrupció. No es pot
negar que aquest discurs pot desencantar més d'un indecís, però és evident que
tots els ciutadans estarem satisfets de veure que aquells que s'hagin omplert
les butxaques aprofitant-se dels seus càrrecs són jutjats i condemnats, però no
deixarem de ser independentistes perquè hi hagi persones corruptes, igual com
els ciutadans espanyols no deixaran d'estimar Espanya per la corrupció dels
seus governants. Voler resoldre el principal problema polític que té Espanya
renunciant a fer política és una estratègia perdedora i amb data de caducitat.
+4#1 RAMON B.
Encertada argumentació
sobre l'actitud del nacionalisme espanyol davant del problema que van crear
ells mateixos amb la persecució del Estatut, i el seu desmantellament. Quan es
va crear l'Estatut, el Parlament tenia 23 diputats independentistes, avui en
som 72, el vostre menyspreu als catalans, els insults que hem rebut per part
del nacionalisme espanyol, ens ha portat on som, ara, ja no hi ha cap
possibilitat de tornar enrere, la vostra ceguesa institucional, trencarà
Espanya.
Benvolguts,
1 novembre 2015
2.00 h
DE SET EN SET
La truita
JAUME OLIVERAS
Algú creu que es pot
fer una truita sense trencar ous? La realitat és inqüestionable. Es podrà
discrepar sobre els utensilis a utilitzar, la intensitat del foc i fins l'oli
necessari, però, al final, caldrà trencar els ous per batre'ls amb classe i
abocar-los a la paella. Després ja en veurem el resultat, si és salada o no, si
és torrada o no, si és sucosa de dintre o no... i valorarem el resultat, un pas
posterior a haver trencat els ous i tirat endavant la truita. Pensar que el
procés català pot tirar endavant sense arribar a un desafiament de les lleis
estatals és pura quimera, ja que sense trencament no pot reeixir la Catalunya
independent. Una societat fenícia i pactista com la nostra fins podia pensar
que hi hauria un pronunciament civilitzat, com aquells matrimonis que veuen
acabat el seu projecte comú i decideixen separar-se i repartir-se, amb
generositat, els llençols i la vaixella. Els fills comuns són un altre
problema, que cal administrar amb sensibilitat i eficàcia, perquè el temps
compartit ha establert moltes complicitats que no desapareixen. És la realitat
i cal estar-hi amatents.
En els darrers temps,
Catalunya i l'Espanya oficial han caminat molt per dues vies divergents, a
vegades paral·leles però mai convergents, i ara són massa lluny l'una de
l'altra per pensar en un retrobament polític i/o administratiu. L'Estat
espanyol, ara i aquí, no té capacitat per negociar un procés secessionista i a
Catalunya la voluntat independentista ja no pertany a la classe política sinó
que és gestionada per la societat civil.
Els temps marquen els
passos del procés i tot indica que ara és l'hora de fer la truita. Tot és sobre
el marbre de la cuina (el Parlament) i al menjador reclamen la manduca. Junts
pel Sí i la CUP ja han fet la declaració d'intencions, tot i que la majoria és
prou justa per haver de tenir en compte les peticions de menges més suaus, i
potser conformar-se amb ous durs o passats per aigua. No hi ha temps per a la
pausa: segurament ha arribat l'hora de trencar algun ou i, després, batre'l amb
la confiança que l'hem encertada.
Benvolguts,
En Francesc Marc Alvaro explica com en una
societat lliure de corrupció com la que volem crear amb la revolució catalana
la “motxilla plena de merda” que
alguns partits porten a l’esquena pesa massa...
Diu que la seva idea
també l’ha desenvolupada l’Eduard Voltas.
Un vestit a mida
Francesc Marc Alvaro
26 OCTUBRE 2015
http://www.francescmarcalvaro.cat/ca/2015/10/26/un-vestit-a-mida/
via @fmarcalvaro
Miquel Iceta ha declarat
que CDC no pot adduir que l’Estat
investiga el partit sobiranista per frenar el procés perquè no fa el mateix, en
canvi, amb ERC ni amb la CUP. La fal·làcia és de manual. Però el que interessa és advertir que Iceta
s’ha oblidat d’un adverbi: encara. Perquè arribarà el dia
que la policia i els fiscals investigaran també ERC i la CUP.
Serà per corrupció? Serà pel que sigui.
Pensar que això no va
així és ser ingenu o no entendre res. Si
tens l’Estat al teu servei, fas un vestit a mida al teu enemic, amb totes
les eines a l’abast. I el sobiranisme és
l’enemic de l’Estat espanyol. El
vestit a mida de CDC és la utilització partidista de la corrupció; aquest
vestit és fàcil de fer perquè els convergents han governat durant dècades i han
participat d’un sistema opac de finançament dels partits. Per a la CUP, el vestit a mida que farà
l’Estat serà un altre, i no cal ser gaire espavilat per preveure que serà el terrorisme,
a partir de les relacions amb l’esquerra abertzale. I a ERC, quin vestit li
farà l’Estat? Un de diferent, potser barrejant-ho tot.
Atès que la política
la fan humans i no àngels, l’Estat pot desenterrar el que vulgui, per
presentar-ho com a delicte. O difondre
falsedats, com es va fer amb Trias, o amb Mas l’any 2012. No importen ni la
veritat ni la justícia, només aconseguir
que els informatius obrin amb imatges de l’enemic emmanillat. Una imatge
val més que mil arguments. La maniobra
és senzilla: associar sobiranisme a corrupció, a terrorisme, al que calgui.
Ningú està fora de perill.
Eduard Voltas se m’ha
avançat amb un article molt lúcid sobre això a Mon.cat. El
col·lega expressa una idea, adreçada sobretot a ERC i la CUP: “No era gaire
difícil d’imaginar que un partit del sistema, un guardià de l’ordre durant tres
dècades, hauria participat d’una manera o una altra dels grans vicis del
sistema. I no era gaire difícil d’imaginar que si aquest partit d’ordre se
saltava el guió i s’apuntava a les
files del desordre, l’Estat faria surar la merda”. Per tant, com diu
Voltas, “haver-ho pensat abans”.
L’any 2012, quan CDC gira cap al sobiranisme, republicans i cupaires ja sabien el
que hi havia. Servidor ho havia explicat d’una altra manera: hi ha una contradicció insalvable del
procés; el camí no es pot fer sense el que representa CDC, però això llastra el
sobiranisme amb adherències tòxiques del vell món autonòmic.
Conclusió: calia blindar-se -des del minut zero- contra la tempesta de
porqueria o anunciar que la independència només es faria el dia que tothom fos
immaculat com una verge.
Tinc escrit que CDC ha de procedir a la demolició abans de refundar
res.
El mal és massa gran.
Però també és innegable que -un cop som on som- deixar que les maniobres
de l’Estat divideixin el sobiranisme i ens menin al fracàs del procés seria un
final propi d’aficionats.
Francesc Marc Alvaro
Joan A. Forès
Reflexions
Benvolguts,
29 D'OCTUBRE DE 2015 05:00 H
(Vídeo)David Madí: “el procés acabarà en una DUI”
L’edició digital catalana d’El País es va fer ressò ahir
de la presentació del llibre ‘Zugzwang. El Dietari del Procés’ editat pel
directe!cat i en la qual va participar David Madí (CDC), i Joan Puigcercós
(ERC)
L’edició catalana d’El País ha
publicat un retrat de l’home que va portar Artur Mas a la presidència
de la Generalitat, David Madí. L’empresari independentista i cervell a l’ombra
de Convergència va presentar conjuntament amb l’expresident d’ERC, Joan
Puigcercós, el llibre editat pel directe!cat, ‘Zugzwang. El Dietari del Procés’ –a la
venda a la nostra botiga i a les
llibreries.
David Madí i Joan
Puigcercós van presentar el 'Zugzwang' el mes de juny
La DUI, l’única alternativa possible
El 17 de juny Madí va declarar en la presentació del ‘Zugzwang’ en relació al procés que “En aquesta partida no hi haurà ni taules ni presoners”. Madí feria referència al símil escaquístic amb el que juguen Oriol i Guifré Jordan, els autors de l’obra al llarg de la mateixa. El convergent a qui El País qualifica pràcticament de pare de Junts pel Sí, ja va avançar que el procés acabaria amb una DUI:
“Com que aquest sentit democràtic [a Espanya] no hi és, estàs amb una estratègia de ruptura. Consisteix que les eleccions donin un aval democràtic en clau catalana, espanyola i internacional, que hi ha un aval democràtic a una decisió, que és el punt de partida d'una estratègia rupturista, més o menys pactada, però que acabarà en una DUI. La qüestió és en quin moment passarà això, que ha de ser el moment en què Catalunya estigui més preparada”.
Les declaracions són especialment rellevants quan es té en compte qui és David Madí i quina influència exerceix en els lobbys empresarials i dins la pròpia Convergència. El País explica que l’empresari és el cap del sector liberal de Convergència i, a més, és independentista. La seva família va formar part de la resistència històrica de l’alta burgesia barcelonina al franquisme, i el seu avi va ser un dels fundadors d’Òmnium Cultural.
Sense comentar!
"No es pot guanyar un
veritable referèndum d'autodeterminació en un territori com el nostre de gran,
comencem a acceptar la realitat en la seva justa mesura"
per Marc Gafarot
4 d' Octubre 2015
Si a les eleccions
nordamericanes només votessin els ciutadans de raça blanca, encara majoritaris
en aquell país, Obama no hagués guanyat ni la presidència el 2008 ni la seva
reelecció quatre anys després. Com a dada recordar que un 55% d'americans
blancs feren confiança pels dos candidats republicans, mentre que un 45% per
l'actual inquilí de la Casa Blanca. Vol dir això que aquest fet resta
legitimitat i credibilitat al primer president afroamericà? En cap cas, però si
explica un decalatge significatiu entre les preferències públiques de la
majoria blanca i el de les minories ètniques, negres i d'altres, que han
decantat positivament amb el seu vot l'elecció de Barack Obama. Els estrategues
del president demòcrata ho tenien clar i explotaren aquest fet al seu favor i
finalment s'emportaren el gat a l'aigua. I ben fet que feren, diríem. Aquí
el sobiranisme n'hauria de prendre bona nota. I practicar-ho, per cert.
Probablement, per
molts, una comparança no podria ser més odiosa, però alguna cosa de semblant
presenten les nostre eleccions catalanes del 2015 que ens hauria de fer reflexionar sobre quin país tenim, si
alguns el coneixen prou i què més es pot
fer per fer arribar, amb més eficàcia i convenciment, un missatge
independentista a un públic castellanoparlant encara, majoritàriament, reticent
a acceptar "les bondats" de la independència. El resultat de
les darreres eleccions palesa que queda molt encara per fer i molts per seduir
o convèncer. Pregar, com a l'època de Pujol es feia, que no vagin a votar
ja no és la solució.
Així, una obvietat,
que per altra banda també pot resultar incòmoda rau en el fet que si només
votessin catalanoparlants, amb tota probabilitat, les candidatures de Junts pel
Si i de la CUP serien clarament majoritàries a les darreres eleccions catalanes. Tal vegada, com diu un bon amic
meu, caldria maquillar els resultats no fos cas que els mitjans internacionals
pensessin que es tractés d'una tupinada electoral en tota regla, per ser
resultats més propis de certes democràcies africanes ( o referèndums
franquistes si més s'ho estimen) que no pas de referents occidentals. D'altra banda si només haguessin estat els
castellanoparlants els que s'haguessin atansat a les urnes, ben lògicament, el
resultat hagués diferit significativament de l'escenari anterior, per bé que la
golejada electoral aquí es tornaria victòria còmoda sense arribar, ni de bon
tros, a la contundència anterior.
Contràriament al que
es pot deduir del fins ara aquí escrit, no és només l'element lingüístic el
que importa alhora de la tria del vot; també juga un pes important l'element
socioeconòmic i, amb creixent importància, l'opinió que té la ciutadania
sobre la conducta dels diferents partits en tres eixos avui indissolublement
units:
crisi econòmica, corrupció i regeneració democràtica.
Per una part molt important
de l'electorat castellanoparlant ningú ha representat millor que
Ciutadans/Ciudadanos la vindicació d'aquesta trilogia. Com sabem el partit
de Rivera i ara d'Arrimadas no ha governat enlloc i, en conseqüència, no pot
ser acusat de casos de corrupció, de cap mena de protagonisme en l'erupció de la crisi o de
responsabilitat amb crisis de bancs, bombolles constructores, xarxes
clientelars i llarg etc. No és poca cosa pel moment que vivim i amb tot el
que ha caigut, presentar-se a unes eleccions catalanes amb el doble argument: defensem l'espanyolitat a Catalunya i som
políticament nets com una patena.
Algú altre, a banda d'ells, podria dir el mateix? Aquest clar avantatge estratègic per a Ciutadans els ha estalviat d'haver de parlar de qüestions espinoses per a aquest partit, ideològicament contradictori, com la política econòmica, l'estat del benestar o la moral, on la seva posició és molt menys clara i, sobretot, on el seu electorat es troba molt dividit. D'aquesta manera, i amb gran cautela en aquests àmbits, ciutadans ha pogut pescar amb eficàcia similar a dreta i esquerra de l'anomenat bloc del no.
Algú altre, a banda d'ells, podria dir el mateix? Aquest clar avantatge estratègic per a Ciutadans els ha estalviat d'haver de parlar de qüestions espinoses per a aquest partit, ideològicament contradictori, com la política econòmica, l'estat del benestar o la moral, on la seva posició és molt menys clara i, sobretot, on el seu electorat es troba molt dividit. D'aquesta manera, i amb gran cautela en aquests àmbits, ciutadans ha pogut pescar amb eficàcia similar a dreta i esquerra de l'anomenat bloc del no.
No passem per alt
vàries dades, ara sí incontestables: Ciutadans ha obtingut el 72% dels seus
vots a la comarca del Barcelonès i a les quatre comarques veïnes (el Baix
Llobregat, els dos Vallès i el Maresme), on es concentra el 63% de la població del país. Si
observem els resultats en aquestes cinc comarques, observarem que la pujada de Ciutadans s'explica sobretot
per les pèrdues, d'una banda, dels dos partits d'esquerres no
independentistes (el PSC i ICV) i,
de l'altra, del PP. Posats a dir
incomoditats és a l'espanyola, que ben poc occitana Vall d'Aran, on els
independentistes han tret un pitjor resultat. Per sota del Baix Llobregat i del que vulguin. Dada
també per prendre'n nota. I sort, afegeixo, que nosaltres férem un Estatut per
l'Aran de gran volada nacional i lingüística i que els "retalladors",
recordem-ho, foren els de sempre de Madrid, altrament no sé pas, i encara menys
ho vull saber, el que hagués passat...
Si a França els
antics votants comunistes de les zones urbanes amb més presència d'immigració
no europea des de fa anys voten fidelment pel Front Nacional; aquí a casa nostra i de forma creixent els
catalans de primera generació o no nascuts a Catalunya de llengua castellana,
havent optat històricament pel PSOE
i alguns per PSUC/ICV, opten ara
pel partit unionista i, afegeixo jo, anticatalanista representat per Ciutadans.
Alguns d'ells ho fan per anticatalanisme
militant -ara ho descobrirem?-, d'altres per passotisme vers Catalunya -cosa que és un consol
admetem-ho- i d'altres per participar
d'alguns dels dos idearis anteriors i amanir-ho del discurs regeneracionista
democràtic i anticorrupció. [Autoodi?]
Recordem que la candidatura liderada per Inés Arrimadas va ser la més votada en poblacions tan importants com l'Hospitalet de Llobregat, Sant Boi, Rubí, el Prat, Viladecans, Gavà, Esplugues, Sant Adrià del Besòs, Ripollet i Barberà del Vallès o al districte barceloní de Nou Barris, entre d'altres. No és per prendre-ho a broma i menys encara per fer judicis frívols o d'absurda, per inútil, autocomplaença política. Ahhhh!!! I d'aquestes eleccions, agradi o no és la realitat, ens quedem amb un tràgic fet: Junts pel Sí ha estat clarament incapaç de captar nou vot a l'àrea metropolitana. La llista única ha funcionat, com era obvi d'altra banda, a la Catalunya "profunda" on s´ìnclouen, per cert, molts barris de Barcelona, però ha punxat, com era d'esperar per inexistència de voluntat i d'obres, a la Catalunya castellanoparlant.
Recordem que la candidatura liderada per Inés Arrimadas va ser la més votada en poblacions tan importants com l'Hospitalet de Llobregat, Sant Boi, Rubí, el Prat, Viladecans, Gavà, Esplugues, Sant Adrià del Besòs, Ripollet i Barberà del Vallès o al districte barceloní de Nou Barris, entre d'altres. No és per prendre-ho a broma i menys encara per fer judicis frívols o d'absurda, per inútil, autocomplaença política. Ahhhh!!! I d'aquestes eleccions, agradi o no és la realitat, ens quedem amb un tràgic fet: Junts pel Sí ha estat clarament incapaç de captar nou vot a l'àrea metropolitana. La llista única ha funcionat, com era obvi d'altra banda, a la Catalunya "profunda" on s´ìnclouen, per cert, molts barris de Barcelona, però ha punxat, com era d'esperar per inexistència de voluntat i d'obres, a la Catalunya castellanoparlant.
La pregunta per
fer-se ara és: i si, a partir d'ara, voten els unionistes
més, què passa? votaran més els independentistes, i així successivament, fins
arribar a un empat tècnic ad aeternum, o el que seria igual acabar a un carreró
sense sortida polític? Viktor Frankl al seu extraordinari llibre "L'home a la recerca del sentit"
ens parla dels efectes positius de la voluntat i dels valors entre els homes. Cal examinar les dades acadèmiques,
empíriques i estadístiques, per acte seguit, sortir-ne d'elles amb els deures
fets i la lliçó degudament apresa, ja
que els homes, agradi o no, no som màquines rutinàries com equívocament pensen
els marxistes i alguns liberals i la persuasió o seducció és quelcom humana no
tècnica.
Sense admetre les
realitats incòmodes es pot quedar molt bé davant d'un auditori melindrós amb un
discurs d'impecable correcció política però, no ens fem trampes al solitari, no
es pot guanyar un veritable referèndum d'autodeterminació en un territori com
el nostre de gran, i fins i tot creixent, heterogeneïtat. Comencem per
concedir-nos un favor i a dir les coses pel seu vertader nom i acceptar la realitat en la seva justa i
inequívoca mesura. Altrament no es podrà fer la independència i, menys
encara, fer-la amb garanties plenes per tothom. O no és això el que volem? Especialment,
cal dir-ho i refermar-ho, per tots aquells que ara, ben legítimament, s'hi
oposen, i que forçosament alguns d'ells els caldrà canviar de bàndol per
obtenir la majoria volguda que els sobiranistes anhelem. Ara és l'hora
de començar a fer les coses ben fetes.
Marc Gafarot
Joan A. Forès
Reflexions
Benvolguts,
Josep M. Reniu. La
col·lisió frontal arribarà si el Constitucional suspèn autoritats o funcionaris
Entrevista al
politòleg i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN)
Per: Josep Rexach Fumanya
Dimecres 28.10.2015 02:00
Amb la declaració
d’inici del procés d’independència, Catalunya comença a aplicar el full de
ruta cap a la construcció de la República Catalana. Un dels punts clau de la
resolució que proposen Junts pel Sí i la CUP posa èmfasi en la desobediència de
les institucions espanyoles i, particularment, del Tribunal Constitucional.
L’objectiu és poder fer el procés cap a la desconnexió sense entrebancs.
L’horitzó és incert,
però d’entrada és força clar que la declaració serà impugnada pel Tribunal
Constitucional espanyol. A partir d’aquí poden començar a veure’s els primers
gests de desobediència del govern català. En parlem amb Josep Maria Reniu. És
politòleg i membre del Consell
Assessor per a la Transició Nacional (CATN), l’òrgan encarregat de traçar
la línia del procés de transició i assessorar el govern. Ens explica que
la fi de la supeditació pot portar a un xoc frontal entre Catalunya i Espanya,
però que el govern català té la legitimitat de les urnes per a fer-ho. També
ens detalla els passos previs a la desconnexió de l’estat espanyol.
—La declaració
d’inici del procés inclou una desobediència legal que en el full de ruta no
començava fins després de la declaració d’independència. Els fets han superat
les previsions.
—L’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) no ho preveia. Hi havia una part que deia que podria haver-hi una col·laboració per part de l’estat, que és una hipòtesi poc probable, malauradament. La hipòtesi més probable era la confrontació amb l’estat i aquí havia d’haver-hi una decisió política per veure com es gestionava aquest enfrontament. Però al CATN no li pertocava pronunciar-se sobre aquesta decisió. L’únic que ens pertocava de dir era com enfocàvem el procés.
—L’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) no ho preveia. Hi havia una part que deia que podria haver-hi una col·laboració per part de l’estat, que és una hipòtesi poc probable, malauradament. La hipòtesi més probable era la confrontació amb l’estat i aquí havia d’haver-hi una decisió política per veure com es gestionava aquest enfrontament. Però al CATN no li pertocava pronunciar-se sobre aquesta decisió. L’únic que ens pertocava de dir era com enfocàvem el procés.
—En tot cas, la
declaració diu que els passos no s’hauran de supeditar a les institucions
espanyoles.
—És cert que en un procés com aquest hi ha d’haver diversos moments d’afirmació de la voluntat de dur-lo endavant. Per tant, és inevitable que hi hagi aquest punt sisè que diu que les decisions no se supeditaran a les institucions ni al Tribunal Constitucional espanyol. La desconnexió ve al final. En aquests moments, es diu que del TC, el mateix que va sentenciar el 2010 contra un estatut aprovat per la ciutadania, no en farem cas.
—És cert que en un procés com aquest hi ha d’haver diversos moments d’afirmació de la voluntat de dur-lo endavant. Per tant, és inevitable que hi hagi aquest punt sisè que diu que les decisions no se supeditaran a les institucions ni al Tribunal Constitucional espanyol. La desconnexió ve al final. En aquests moments, es diu que del TC, el mateix que va sentenciar el 2010 contra un estatut aprovat per la ciutadania, no en farem cas.
—Què passarà si
el TC impugna la declaració i el parlament no en fa cas?
—És previsible, sobretot en aquesta administració espanyola conservadora, un procediment administratiu molt pautat. A partir del moment que s’aprovi, es valorarà i es demanarà un informe al consell d’estat, com va passar amb la declaració de sobirania. El consell d’estat ja tindrà l’informe preparat. Es reunirà el consell de ministres i es portarà la impugnació al Constitucional per la via del 160.2. El TC l’admetrà a tràmit i en aquell moment la declaració quedarà suspesa. Aquí hi ha la derivada que amb l’aprovació de la reforma de la llei orgànica del TC és de preveure que el govern espanyol també demani al TC que, a banda la suspensió, dicti alguna mesura concreta.
—És previsible, sobretot en aquesta administració espanyola conservadora, un procediment administratiu molt pautat. A partir del moment que s’aprovi, es valorarà i es demanarà un informe al consell d’estat, com va passar amb la declaració de sobirania. El consell d’estat ja tindrà l’informe preparat. Es reunirà el consell de ministres i es portarà la impugnació al Constitucional per la via del 160.2. El TC l’admetrà a tràmit i en aquell moment la declaració quedarà suspesa. Aquí hi ha la derivada que amb l’aprovació de la reforma de la llei orgànica del TC és de preveure que el govern espanyol també demani al TC que, a banda la suspensió, dicti alguna mesura concreta.
—Com ara quina?
—Que el govern i el parlament s’abstinguin d’admetre a tràmit, per exemple, el punt cinquè, que fa referència a les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública. En aquest moment el TC estaria dient que determinades persones no puguin impulsar determinades lleis. És clar, hem de tenir en compte que la reforma del TC ha convertit aquest òrgan en un instrument polític per a sancionar els incompliments.
—Que el govern i el parlament s’abstinguin d’admetre a tràmit, per exemple, el punt cinquè, que fa referència a les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública. En aquest moment el TC estaria dient que determinades persones no puguin impulsar determinades lleis. És clar, hem de tenir en compte que la reforma del TC ha convertit aquest òrgan en un instrument polític per a sancionar els incompliments.
—Però, i si el
parlament desobeeix?
—Teòricament, el TC, amb aquest patracol de reforma, fins i tot podria suspendre les autoritats i els funcionaris un temps determinat. Si ho fes, es produiria una col·lisió frontal entre els dos sistemes: l’estat espanyol i l’autogovern català.
—Teòricament, el TC, amb aquest patracol de reforma, fins i tot podria suspendre les autoritats i els funcionaris un temps determinat. Si ho fes, es produiria una col·lisió frontal entre els dos sistemes: l’estat espanyol i l’autogovern català.
—La Generalitat i
l’estat espanyol han entrat en un conflicte de legitimitat sobre un territori.
Amb quines cartes juga el govern català per imposar-se?
—Crec que hi ha un element central, que és el principi democràtic. S’han fet unes eleccions que han donat una majoria parlamentària absoluta a dues formacions que portaven precisament aquesta concreció en els programes electorals i, per tant, estan plenament legitimats a portar a la pràctica el seu programa electoral. És la legitimitat emanada del principi democràtic d’un procés electoral. Aquesta és la millor carta.
—Crec que hi ha un element central, que és el principi democràtic. S’han fet unes eleccions que han donat una majoria parlamentària absoluta a dues formacions que portaven precisament aquesta concreció en els programes electorals i, per tant, estan plenament legitimats a portar a la pràctica el seu programa electoral. És la legitimitat emanada del principi democràtic d’un procés electoral. Aquesta és la millor carta.
—La declaració
proposa de començar a tramitar, en un màxim de trenta dies, la llei de procés
constituent, la d’hisenda pública i la de seguretat social. Això implicarà un
conflicte de competències?
—Vas molt enllà. Aquí es parla d’iniciar la tramitació de les lleis. La tramitació es pot elaborar durant els divuit mesos, posem pel cas, i en el moment final s’aprova i és quan es considera que l’estructura d’estat ja pot entrar en funcionament. Per entendre’ns, no és la tramitació per a fer-ho d’aquí a un mes. Aquestes lleis han de vestir les estructures d’estat, que en el moment que siguin vestides, s’apliquin. I aquest serà el moment de proclamar la independència.
—Vas molt enllà. Aquí es parla d’iniciar la tramitació de les lleis. La tramitació es pot elaborar durant els divuit mesos, posem pel cas, i en el moment final s’aprova i és quan es considera que l’estructura d’estat ja pot entrar en funcionament. Per entendre’ns, no és la tramitació per a fer-ho d’aquí a un mes. Aquestes lleis han de vestir les estructures d’estat, que en el moment que siguin vestides, s’apliquin. I aquest serà el moment de proclamar la independència.
—Què passaria si
s’aprovessin abans?
—Aquí sí que tindríem un conflicte importantíssim, perquè afegiríem una legalitat en un marc en què encara predomina la legalitat espanyola, que no et permet de tenir una hisenda pròpia, que no et permet de tenir una seguretat social i que no et permet d’obrir un procés constituent.
—Aquí sí que tindríem un conflicte importantíssim, perquè afegiríem una legalitat en un marc en què encara predomina la legalitat espanyola, que no et permet de tenir una hisenda pròpia, que no et permet de tenir una seguretat social i que no et permet d’obrir un procés constituent.
—Això com es
resoldria llavors?
—Aquí tindríem un xou important, perquè no s’hauria completat el desenvolupament de les estructures d’estat i encara dependríem de la legalitat espanyola. Un estat és el monopoli de la força. Al capdavall és la capacitat que té una organització política de fer complir un ordenament jurídic a uns ciutadans que viuen en un territori. Però si tu no tens aquesta capacitat perquè no t’has desconnectat d’un altre ordenament superior, no pots fer-lo complir.
—Aquí tindríem un xou important, perquè no s’hauria completat el desenvolupament de les estructures d’estat i encara dependríem de la legalitat espanyola. Un estat és el monopoli de la força. Al capdavall és la capacitat que té una organització política de fer complir un ordenament jurídic a uns ciutadans que viuen en un territori. Però si tu no tens aquesta capacitat perquè no t’has desconnectat d’un altre ordenament superior, no pots fer-lo complir.
—Per tant, no
s’aprovaran aquestes lleis fins que no es pugui acomplir aquesta desconnexió.
—És clar. Si jo fos parlamentari no ho faria. Em costa molt de pensar que ho planifiquen d’una altra manera. De fet, el punt de la declaració és molt senzill i només parla d’iniciar la tramitació d’aquestes lleis. Aquest punt és molt important per a transmetre el missatge que ja es treballa en aquestes lleis.
—És clar. Si jo fos parlamentari no ho faria. Em costa molt de pensar que ho planifiquen d’una altra manera. De fet, el punt de la declaració és molt senzill i només parla d’iniciar la tramitació d’aquestes lleis. Aquest punt és molt important per a transmetre el missatge que ja es treballa en aquestes lleis.
—Posem per cas que
la Generalitat també decideix de no fer cas de més suspensions del TC, com
ara el decret de pobresa energètica. De quines eines disposa per a desobeir?
—És una qüestió tan senzilla com mirar de garantir el contingut d’aquell decret. Per tant, això vol dir negociar amb les operadores.
—És una qüestió tan senzilla com mirar de garantir el contingut d’aquell decret. Per tant, això vol dir negociar amb les operadores.
—Però, i si les
companyies elèctriques desobeeixen la Generalitat?
—Sense entrar específicament en els detalls de la resolució, jo entenc que no es tracta de buscar elements de coerció per part de la Generalitat, sinó que es tracta de buscar mecanismes de negociació amb les operadores per part de la Generalitat, com crec que s’ha fet des del mateix moment que es va decretar la suspensió. I si no, ho fan els ajuntaments, que negocien amb operadors, amb una tasca importantíssima d’intermediació. A banda, crec que a les companyies elèctriques i de gas també els interessa no situar-se a l’ull de l’huracà d’una campanya de pressió pública. Serien comportaments irracionals.
—Sense entrar específicament en els detalls de la resolució, jo entenc que no es tracta de buscar elements de coerció per part de la Generalitat, sinó que es tracta de buscar mecanismes de negociació amb les operadores per part de la Generalitat, com crec que s’ha fet des del mateix moment que es va decretar la suspensió. I si no, ho fan els ajuntaments, que negocien amb operadors, amb una tasca importantíssima d’intermediació. A banda, crec que a les companyies elèctriques i de gas també els interessa no situar-se a l’ull de l’huracà d’una campanya de pressió pública. Serien comportaments irracionals.
—El ‘Llibre blanc
de la transició nacional’ inclou un punt molt important, que és la successió
d’ordenament i administracions. Quan començarà?
—Hauria de començar ara, en el moment que s’aprovi la declaració. Una part del procés és això. És gairebé l’estructura d’estat que més s’haurà de començar a treballar. S’ha de començar a fer la llista de totes aquelles qüestions que s’hauran de repartir o negociar entre tots dos estats quan es produeixi la desconnexió. Per exemple, el repartiment d’actius i passius, la successió de contractes i obligacions… Tota aquesta feinada és una de les parts importants del procés i gairebé una estructura d’estat perquè és la que dissenya què passa amb les administracions, què passa amb els actius, què passa amb els passius, el deute… Als departaments que els pertoqui hauran de començar a fer una llista d’actius i passius.
—Hauria de començar ara, en el moment que s’aprovi la declaració. Una part del procés és això. És gairebé l’estructura d’estat que més s’haurà de començar a treballar. S’ha de començar a fer la llista de totes aquelles qüestions que s’hauran de repartir o negociar entre tots dos estats quan es produeixi la desconnexió. Per exemple, el repartiment d’actius i passius, la successió de contractes i obligacions… Tota aquesta feinada és una de les parts importants del procés i gairebé una estructura d’estat perquè és la que dissenya què passa amb les administracions, què passa amb els actius, què passa amb els passius, el deute… Als departaments que els pertoqui hauran de començar a fer una llista d’actius i passius.
Joan A. Forès
Reflexions
Dues tasses cap a Madrid
"Els diputats catalans seran aïllats políticament i ignorats
parlamentàriament, o sigui que, en justa correspondència, han de fer el
possible per entorpir les maniobres d'uns partits que neguen el projecte
polític majoritari al Parlament de Catalunya"
per Salvador Cot
30 de Novembre -0001 a
les 00.00 h
El catalanisme
polític, sota les sigles que sigui, ja no hi té res a fer al Congrés dels
Diputats. El peix al cove fa
anys que es va acabar i no hi ha símptomes de cap tipus de negociació que
tingui a veure ni tan sols amb el dret a decidir. Si el resultat del 20
de desembre és una majoria PP-Ciutadans, el blindatge polític del règim del 78
es reforçarà encara més, que ja és dir. I una hipotètica coalició
PSOE-Ciutadans deixaria el dossier català en mans de Carme Chacón i Albert
Rivera, amb la pressió, des de l'estructura del PSOE, de Susana Díaz. Cap
enquesta li dóna a Podemos la força necessària per derrotar quaranta anys de
transició.
Tot plegat, fa que els partits independentistes busquin l'opció més pragmàtica possible per eixamplar els resultats. Es tracta d'ocupar la màxima quantitat d'escons per posar difícil la constitució d'una majoria estable a Madrid. Els diputats catalans seran aïllats políticament i ignorats parlamentàriament, o sigui que, en justa correspondència, han de fer el possible per entorpir les maniobres d'uns partits que neguen el projecte polític majoritari al Parlament de Catalunya.
De moment, han transcendit els noms de Joan Tardà i Francesc Homs per encapçalar uns grups parlamentaris que, necessàriament, hauran d'actuar en coordinació. Dos polítics d'un independentisme explícit i inequívoc, dues declaracions d'intencions.
Tot plegat, fa que els partits independentistes busquin l'opció més pragmàtica possible per eixamplar els resultats. Es tracta d'ocupar la màxima quantitat d'escons per posar difícil la constitució d'una majoria estable a Madrid. Els diputats catalans seran aïllats políticament i ignorats parlamentàriament, o sigui que, en justa correspondència, han de fer el possible per entorpir les maniobres d'uns partits que neguen el projecte polític majoritari al Parlament de Catalunya.
De moment, han transcendit els noms de Joan Tardà i Francesc Homs per encapçalar uns grups parlamentaris que, necessàriament, hauran d'actuar en coordinació. Dos polítics d'un independentisme explícit i inequívoc, dues declaracions d'intencions.
La paciència de na Forcadell
"El hooliganisme polític ha reportat molt bon resultat a can
Parlament"
per Toni Aira
30 de Novembre -0001 a
les 00.00 h
La paciència de la
nova presidenta del Parlament, Carme
Forcadell, que li'n caldrà, i molta, no serà res en comparació amb la que
haurà de descriure en els pròxims temps al conjunt de la parròquia
independentista. Però serà molta, reitero. I Forcadell sap que abans no hi hagi
president del govern (i més enllà i tot) ella serà una gran peça a
batre. No superarà la prova si cau en la bronca que busquen els qui l'acusaran
de fomentar l'odi fins i tot quan els doni la paraula.
El hooliganisme polític ha reportat molt bon resultat a can Parlament. I així ha estat com Ciutadans ha passat de 9 a 25 diputats. L'estil estripat, el buscar brega i rebaixar el to del debat parlamentari al d'una tertúlia de canal de la tdt amb copa de vi damunt la taula, tot això els ha donat notorietat a la vegada que els ha erigit en referència d'un segment de l'electorat. Xavier García Albiol ja com boig buscant un raconet d'aquest públic. I les provocacions ja han arribat. Creuen que si fins ara aconseguien treure de polleguera a una venerable àvia com Núria de Gispert, ho podran fer fàcilment amb l'activista Forcadell, mare coratge, tot sentiment i emotivitat mal dissimulada en els moments clau. I si salta, ho celebraran com un gran triomf i els seus altaveus ho reproduiran i exageraran fins a l'extrem.
Santa paciència, la que li caldrà a na Forcadell. I una mica més enllà que hi haurà la que li caldrà auna part de la ciutadania que es va il·lusionar amb el procés independentista. Fins on arribarà? Perquè la cosa no avança. Té els seus actors polítics atrapats en el seu passat, en les seves pors, en els seus particulars fantasmes o en totes tres coses alhora segons el cas i el dia. Veurem quan triguen a sorprendre i impulsar allò que la gent espera que facin diferent al de sempre. Perquè van passant coses que pocs esperàvem i que en un context ordinari no haurien arribat mai. Pocs esperaven que realment Forcadell acabés essent presidenta del Parlament. I ha passat, com el 9-N, la llista unitària i tantes altres coses. Ara, a més, si la nova presidenta sap assumir el seu rol institucional a totes i no cau en les moltes provocacions que vindran, el seu exemple d'autocontrol i de paciència malgrat els molts elements en contra haurà d'obligar més si s'escau Junts pel Sí i la Cup, que ja fa massa dies que posen a prova la capacitat de resistència del respectable.
El hooliganisme polític ha reportat molt bon resultat a can Parlament. I així ha estat com Ciutadans ha passat de 9 a 25 diputats. L'estil estripat, el buscar brega i rebaixar el to del debat parlamentari al d'una tertúlia de canal de la tdt amb copa de vi damunt la taula, tot això els ha donat notorietat a la vegada que els ha erigit en referència d'un segment de l'electorat. Xavier García Albiol ja com boig buscant un raconet d'aquest públic. I les provocacions ja han arribat. Creuen que si fins ara aconseguien treure de polleguera a una venerable àvia com Núria de Gispert, ho podran fer fàcilment amb l'activista Forcadell, mare coratge, tot sentiment i emotivitat mal dissimulada en els moments clau. I si salta, ho celebraran com un gran triomf i els seus altaveus ho reproduiran i exageraran fins a l'extrem.
Santa paciència, la que li caldrà a na Forcadell. I una mica més enllà que hi haurà la que li caldrà auna part de la ciutadania que es va il·lusionar amb el procés independentista. Fins on arribarà? Perquè la cosa no avança. Té els seus actors polítics atrapats en el seu passat, en les seves pors, en els seus particulars fantasmes o en totes tres coses alhora segons el cas i el dia. Veurem quan triguen a sorprendre i impulsar allò que la gent espera que facin diferent al de sempre. Perquè van passant coses que pocs esperàvem i que en un context ordinari no haurien arribat mai. Pocs esperaven que realment Forcadell acabés essent presidenta del Parlament. I ha passat, com el 9-N, la llista unitària i tantes altres coses. Ara, a més, si la nova presidenta sap assumir el seu rol institucional a totes i no cau en les moltes provocacions que vindran, el seu exemple d'autocontrol i de paciència malgrat els molts elements en contra haurà d'obligar més si s'escau Junts pel Sí i la Cup, que ja fa massa dies que posen a prova la capacitat de resistència del respectable.
Joan A. Forès
Reflexions
L’independentisme mana. No hi haurà cinturó de ferro. Cal generositat. Tres
apunts bàsics sobre una sessió parlamentària històrica
Per: Vicent
Partal
Dilluns 26.10.2015 13:45
Una de les polèmiques més intenses de la passada campanya electoral la
va protagonitzar Xavier Garcia Albiol. Recordaran que el candidat del PP se’n
va anar a Madrid a capitalitzar l’aprovació de la reforma del Tribunal
Constitucional, per endurir les seues funcions. I no se li va ocórrer una altra
cosa que resumir el que havia passat amb una frase tan poc elaborada com
directa i comprensible: ’s’ha acabat la broma’ va dir. La llàstima per a ell és que
s’equivocava. No s’ha acabat en absolut ‘la broma’ i en aquesta històrica
sessió parlamentària de la qual n’hem estat testimonis avui tot ha quedat ben
clar. Propose tres apunts urgents al respecte.
–Primer apunt:
l’independentisme mana. I aquest és un canvi històric. Carme Forcadell
és la presidenta del parlament només tres anys després del seu discurs allà
mateix com a convidada, el dia de la històrica manifestació de l’11 de setembre
de 2012. I tres anys després pot acabar el seu discurs de proclamació amb un
visca a la república catalana que deu haver retronat, i de quina manera, a
Madrid. Després de les eleccions alguna gent ha intentat per tots els mitjans
negar el resultat de les urnes però la realitat és tossuda i més val que
comencen a acostumar-se. L’independentisme ja té al seu abast tots els ressorts
legals necessaris per a fer la independència i les fantasies es queden en això.
(Sobre Carme Forcadell i el que significa en parle més a bastament al meu editorial
publicat aquest matí.)
-Segon apunt: ha
caigut el cinturó de ferro. Des del mateix moment que es van saber
els resultats electorals es van activar tres maniobres per a impedir que el
resultat de les urnes es traslladés a la realitat política:
- l’atac als líders,
- l’exageració de les
diferències internes
- i l’obsessió per dir que
aquest no és un parlament legítim que representa tothom.
Molt activament, especialment des de Ciutadans i el PP, s’ha intentat
aquestes setmanes una maniobra consistent en negar que el parlament actual
represente tothom. La maniobra era dir que aquest és un parlament no democràtic
perquè només serveix als independentistes. I el perill greu en aquest sentit
era que sistemàticament i en tot hi haguera els 72 vots independentistes contra
contra els 63 altres. Alguns parlaven fins i tot de construir un bel·licós
‘cinturó de ferro contra l’independentisme’ que hauria d’haver agrupat des del
PP fins a Catalunya Sí que es Pot. Però en això també han fracassat. Carme
Forcadell ha estat escollida presidenta amb 77 vots —cinc més dels que sumen
Junts pel Sí i la CUP. I aquesta és, segurament, la dada clau de la jornada.
Han estat cinc diputats de Catalunya Sí que es Pot els qui han votat
Forcadell, evitant d’aquesta manera l’aparició del front anti-independentista.
Ho han fet com un gest de grup, conscient, complementat també amb el seu suport
a Ciutadans a la mesa. Però cal remarcar que aquest és un gest que té un valor
enorme. Ells han votat pel pluralisme i contra els fronts però el cert és que
en fer-ho han trencat l’únic front que es plantejava de debò, el front que
amenaçava el desenvolupament normal de la legislatura.
-i Tercer apunt.
Això mateix que ha passat reclama generositat. El nou parlament només
podrà complir les funcions històriques que està cridat a tenir si és capaç de
ser generós. Generositat en primer lloc amb tots aquells que estan disposats a
explorar les noves vies que s’obren al davant. Junts pel Sí ha de ser
especialment generosa amb la CUP però també ho ha de ser amb Catalunya Sí que
es Pot o com a mínim amb aquella part de Catalunya Sí que es Pot que ha
demostrat avui que no està segrestada pel nou nacionalisme espanyol. Ara bé,
també la CUP ho ha de ser. Per aportar l’estabilitat necessària en el tram de
camí que serà comú i per fortificar aquesta conquesta democràtica que avui s’ha
expressat al parc de la Ciutadella. Els anticapitalistes han de saber quan les
seues obsessions serveixen a l’adversari més que no als ciutadans que els han
votat. I tots dos grups han d’aprofitar les circumstàncies per a eixamplar
encara més el perímetre d’aquells qui estan per una república catalana lliure.
El gir evident els últims dies d’una part de Catalunya Sí que es Pot ha de ser
acompanyat i agraït com mereix, sense fer càlculs mesquins. Perquè en definitiva
el que importa, i això és el que ha quedat clar en aquesta primera sessió, és
que avui a Catalunya hi ha una majoria política legal, indiscutible i més que
suficient per a tirar endavant el procés d’autodeterminació.
I aquesta notícia fa dècades, si no segles, que l’estàvem esperant.
Joan A. Forès
Reflexions
El lector escriu
21 octubre 2015
2.00 h
Segons tothom, tot va molt bé en el procés
Teresa Calveras Barniol
Cada dia quan llegeixo els diaris esperant a veure si hi ha alguna
cosa, algun acte que desencalli el procés, només hi trobo bones paraules.
Tothom és molt bo, tothom es manifesta d'una manera tan políticament correcta,
tothom creu tant en els partits, tothom es manifesta de manera tan
esperançadora i tothom està tan segur que tot anirà molt bé que a mi ja em
comencen a cansar aquestes opinions tan neutres que sembla que en realitat el
que em vulguin dir és que calli i m'esperi. Però jo no tinc ganes de callar i
ja començo a estar tipa de veure que no passa res després de la majoria
aconseguida en les darreres eleccions. Jo estic emprenyada. Estic emprenyada
per molts motius. El primer és perquè m'he mobilitzat durant molt de temps. Amb
l'ajuda de moltes altres persones hem participant en moltes accions diverses,
tant al carrer com intentant fer sentir la nostra veu als mitjans de
comunicació i hem contribuït a fer arribar el procés allà on està ara. Bé,
rectifico, vam contribuir a fer arribar el procés a aconseguir la majoria en
les passades eleccions; arribar on som ara només ens hi estan portant els
partits. Junts pel Sí calla, la CUP no mou ni una coma i les propostes que fa
són molt semblants a les que va fer Junts pel Sí en el seu acord de candidatura
on s'hi poden trobar els dotze punts prioritaris encaminats a solucionar
prioritats socials. Per tant això no hauria d'impedir que ara mateix
estiguéssim ja iniciant el camí cap a la independència del país i no entenc per
quin motiu no està passant. I per acabar-ho d'arreglar es parla que potser no
hi haurà govern fins després de les eleccions espanyoles! Algú em pot explicar
què passa? Jo ja en començo a estar molt tipa, d'aquesta inacció.
Teresa Calveras Barniol
Joan A. Forès
Reflexions
Benvolguts,
Tota la carn a la graella
per Lluís Bou
20 d' Octubre 2015 a les 20.54 h
L'Estat ha variat d'estratègia en el seu intent d'aturar el procés
sobiranista. Fins ara ho fonamentava tot en el discurs de la por i dedicava a
això la seva artilleria televisiva. Però aquest intent va fracassar amb les
eleccions catalanes del 27-S. I ara ha començat una ofensiva que es recolza en
l'aparell judicial. El govern
espanyol té un peu dins el que està succeint aquests dies, com demostrava
ahir Jofre Llombart fent una detallada cronologia de fets, i intenta
construir un nou terreny de joc.
El desplegament d'aquests dies és independent del que hagi succeït realment amb el finançament de CDC. És independent de si els acusats són culpables o innocents. L'Estat ha decidit que ara serà aquest el seu relat i ha premut l'accelerador. Ha enviat fiscals antiterroristes de Madrid, mentre ha situat l'operatiu al nivell 10 amb escorcolls sota els focus i una allau de detencions. El poder polític sempre té un cert marge de discrecionalitat en la justícia espanyola, i l'utilitza. És tan evident aquesta situació, que quan un policia local d'Olot la va ridiculitzar al multar per mal aparcament els vehicles de la Guàrdia Civil desplaçats a l'Ajuntament va saltar la irritació.
Les televisions espanyoles completen el discurs intentant fragmentar al bloc independentista, amb l'argument que Artur Mas i CDC han quedat tacats pel que ha succeït. Esperen que Mas dimiteixi, o que la CUP ja no vulgui pactar amb CDC, i somien que també ERC se'n separi. Ho hauran escoltat en qualsevol tertúlia i llegit en alguns articles de diari. Hores d'ara tota la pressió és sobre aquesta frontissa, aquesta ròtula, perquè interpreten que és la més delicada.
A Madrid tenen preparat un segon obús en el cas d'acord final entre Junts pel Sí i la CUP -perquè no l'acaben de descartar-, que constarà en un atac frontal contra aquesta segona formació relacionant-la amb el terrorisme. A 13TV ja van analitzar fa uns dies la CUP com si fos una formació delictiva, amb les suposades explicacions del representant d'una associació de guàrdies civils. Ho podeu veure aquí a partir de 1:22. Intenten relacionar-la amb ETA, de moment a nivell de declaracions.
L'Estat ha tret els canons perquè ha arribat l'hora de la veritat. Ningú no és capaç de predir hores d'ara si el procés superarà aquesta doble ofensiva. Ara ja no es poden fer servir tancs ni fer intervenir soldats. Ara les batalles són mediàtiques, i han situat aquí el terreny de joc. Tota la carn a la graella.
El desplegament d'aquests dies és independent del que hagi succeït realment amb el finançament de CDC. És independent de si els acusats són culpables o innocents. L'Estat ha decidit que ara serà aquest el seu relat i ha premut l'accelerador. Ha enviat fiscals antiterroristes de Madrid, mentre ha situat l'operatiu al nivell 10 amb escorcolls sota els focus i una allau de detencions. El poder polític sempre té un cert marge de discrecionalitat en la justícia espanyola, i l'utilitza. És tan evident aquesta situació, que quan un policia local d'Olot la va ridiculitzar al multar per mal aparcament els vehicles de la Guàrdia Civil desplaçats a l'Ajuntament va saltar la irritació.
Les televisions espanyoles completen el discurs intentant fragmentar al bloc independentista, amb l'argument que Artur Mas i CDC han quedat tacats pel que ha succeït. Esperen que Mas dimiteixi, o que la CUP ja no vulgui pactar amb CDC, i somien que també ERC se'n separi. Ho hauran escoltat en qualsevol tertúlia i llegit en alguns articles de diari. Hores d'ara tota la pressió és sobre aquesta frontissa, aquesta ròtula, perquè interpreten que és la més delicada.
A Madrid tenen preparat un segon obús en el cas d'acord final entre Junts pel Sí i la CUP -perquè no l'acaben de descartar-, que constarà en un atac frontal contra aquesta segona formació relacionant-la amb el terrorisme. A 13TV ja van analitzar fa uns dies la CUP com si fos una formació delictiva, amb les suposades explicacions del representant d'una associació de guàrdies civils. Ho podeu veure aquí a partir de 1:22. Intenten relacionar-la amb ETA, de moment a nivell de declaracions.
L'Estat ha tret els canons perquè ha arribat l'hora de la veritat. Ningú no és capaç de predir hores d'ara si el procés superarà aquesta doble ofensiva. Ara ja no es poden fer servir tancs ni fer intervenir soldats. Ara les batalles són mediàtiques, i han situat aquí el terreny de joc. Tota la carn a la graella.
per Lluís Bou
Joan A. Forès
Reflexions
Benvolguts,
En Xevi Xirgo ens
proposa una endevinalla. Qui ha dit què?
Penseu una mica i
endevineu.
Com a tota bona endevinalla, al final es dóna el resultat.
Vegem-ho:
1 novembre 2015
2.00 h
Endevina endevinalla
Xevi Xirgo
Eleccions espanyoles
20-D
A pràcticament un mes
de l'inici d'una nova campanya electoral, la de les eleccions del 20 de
desembre, ahir el ministre Jorge Fernández i l'exministra Carme Chacón van fer
els seus primers actes preelectorals a Barcelona. Es veu que entre els uns i els altres hi hem de
veure una gran diferència. Doncs apa, jo els proposo que les
descobreixin a partir de les frases que ahir es van pronunciar en els actes que
van fer: el
PP, a Barcelona, amb la presència de Jorge Fernández Díaz i Alícia
Sánchez-Camacho; i al Prat de Llobregat, en un acte del PSOE amb Pedro Sánchez,
Carme Chacón i Miquel Iceta.
Agafin paper i llapis i endevinin on es va
pronunciar cada frase, si a l'acte del PP o al del PSOE.
1)
“El que està fent Mas és un despropòsit descomunal.”
2)
“La Constitució s'ha de complir i es complirà.”
3)
“Trencar la llei és del tot antidemocràtic.”
4)
“Cal aturar la fractura emocional del secessionisme.”
5)
“Mas és el gran culpable de la situació actual.”
6)
“El que està fent Mas és un error històric.”
7)
“Artur Mas no ha après res de la història.”
8)
“Recorrerem de manera immediata contra la declaració d'inici d'independència si
la fa el Parlament.”
9)
“Diguem les coses clares: el 70% de catalans no volen Mas de president, i
l'únic percentatge que a Mas li interessa és el 3%.”
10)
“No hi ha llibertat quan la minoria imposa els desitjos a la majoria.”
11)
“La majoria dels catalans no volen la independència.”
12)
“El que estan fent els independentistes és desconnectar de la democràcia i del
món civilitzat.”
13)
“A Mas, l'únic que li interessa és el tres per cent.”
14)
“Els catalans ara depenen de l'extrema esquerra radical i això els preocupa.”
I
15) “La independència de Catalunya seria un fracàs.”
Vostès mateixos, comprovin les grans diferències:
“Els candidats del PP i del PSOE van
coincidit ahir en fer actes a Catalunya”
1) PP; 2) PP; 3) PSOE;
4) PSOE;
5) PSOE; 6) PSOE; 7) PP; 8) PP;
9) PSOE; 10) PSOE; 11) PSOE;
12) PP; 13) PSOE; 14) PP i 15) He fet trampa, aquesta és d'Albert Rivera, de Ciudadanos.
5) PSOE; 6) PSOE; 7) PP; 8) PP;
9) PSOE; 10) PSOE; 11) PSOE;
12) PP; 13) PSOE; 14) PP i 15) He fet trampa, aquesta és d'Albert Rivera, de Ciudadanos.
2 novembre 2015
2.00 h
ANÀLISI
‘Cop d'estat', patent de Guerra
DAVID PORTABELLA
L'aglomeració de dies
històrics que colonitza l'actualitat política a Catalunya obliga a sintonitzar
el llenguatge d'acord amb el clímax del moment. Així, el que un dia no tan
llunyà va ser observat i descrit culinàriament com “el suflé català” va
esdevenir aviat “el desafiament” i, més tard, va derivar en “el órdago”. Els termes no eren
innocents. Suflé és
un gal·licisme de soufflé i
remet a un primer plat lleuger i inflat fins a aparentar un volum que no té.Desafiament permetia evocar un
esperit aventurer inconscient.Órdago,
en canvi, prové del mus, un joc de cartes d'origen basc que és molt popular al
País Basc i a Madrid, que evoca la fatxenderia –real o fingida– d'apostar-ho
tot i que a les sobretaules catalanes no té predicament. Però, quan ja havia
calat que el que al nord de l'Ebre era “el procés” es traduïa com
“el órdago” al sud de l'Ebre, una nova nomenclatura ha nascut ara amb la resolució de desconnexió pactada per Junts pel Sí i la CUP: “el cop d'estat”.
“el órdago” al sud de l'Ebre, una nova nomenclatura ha nascut ara amb la resolució de desconnexió pactada per Junts pel Sí i la CUP: “el cop d'estat”.
Alfonso Guerra va idear l'expressió “cop
d'estat a càmera lenta”, que ara han fet seva el PP i Ciutadans
L'‘órdago', extret del mus basc, i la
gracieta d'escriure ‘prusés' passen de moda i s'imposa evocar el 23-F
El nou terme tampoc és
innocent i, a diferència dels anteriors, de paternitat difusa, aquest té un
autor intel·lectual reconegut: el socialista Alfonso Guerra. En un article a la
revista Tiempo titulat
“Elecciones trucadas” i publicat al setembre, Guerra arrencava amb el lament
que els partits polítics a Catalunya “participen del desafiament sobiranista i
fan cas omís de la càrrega antidemocràtica de tal violació de les lleis”. Fet
el tribut a la vella nomenclatura, però, a continuació inaugurava l'esment al
colpisme: “Estem davant l'anunci d'un veritable cop d'estat que esqueixaria una
part de la nació [...]. Davant d'aquesta normativa constitucional, les
autoritats de la comunitat estan practicant una mena de cop d'estat a càmera
lenta, amb la complaença dels partits polítics, els mitjans de comunicació, els
sindicats, la patronal i fins i tot alguna entitat esportiva”, diagnosticava
Guerra.
Que l'inventor del
concepte de colpisme made in
Catalonia fos Guerra té un prestigi inherent, perquè el sevillà té
el rècord de longevitat al Congrés, amb un escó en propietat des del 1977 fins
al 2013; per tant, va viure in
situ l'intent de cop d'estat que va protagonitzar el tinent coronel
Antonio Tejero el 23 de febrer del 1981. Guerra, que aleshores tenia 40 anys,
es va amagar sota l'escó en sentir l'esclat del primer tret de Tejero al sostre
de l'hemicicle. Curiosament, tot i considerar-lo un episodi “terrible” de la
història espanyola, amb el pas dels anys el veterà socialista s'ha permès
frivolitzar sobre el cop d'estat aplicant-hi aires folklòrics. “Va ser una
operació barroera orquestrada per uns senyors zarzueleros i amb llenguatge de La Celestina”, ironitzava Guerra en
declaracions a TVE el 2011, coincidint amb el trentè aniversari de l'episodi.
La irrupció de Guerra
amb la patent del nou terme, que subliminarment remet als trets al Congrés i a
la imatge dels tancs al carrer en l'imaginari col·lectiu, va ser rebuda amb
anticossos al PSOE de Pedro Sánchez i ningú la va incorporar al diccionari. Al
seu dia, tampoc cap dirigent socialista va aplaudir que es vantés d'haver
“raspallat” (“cepillado” en la
versió original castissa) l'Estatut quan presidia la comissió constitucional
del Congrés.
L'invent guerrista del
colpisme, però, aviat va ser assumit pel PP. En l'acte de presentació de la
reforma del Tribunal Constitucional per convertir l'alt tribunal en l'executor
de les seves pròpies sentències, el portaveu del PP a la comissió
constitucional, Pedro Gómez de la Serna, va parlar “d'armar jurídicament” les
institucions davant “un cop d'estat a càmera lenta”. Al seu costat, aquell 1
d'octubre, hi havia Xavier García Albiol, que aleshores va sentenciar un “s'ha
acabat la broma” i que aquesta última setmana ja s'ha abonat al lèxic colpista.
“Estem davant d'un cop d'estat sense armes”, avisava García Albiol dimecres des
del Parlament, com si l'armament fos un detall anecdòtic i menor en un cop
d'estat clàssic. “És un cop contra la democràcia”, va afirmar la futura cap de
l'oposició i líder de Ciutadans, Inés Arrimadas. Qui no va necessitar ni veure
la resolució pactada per Junts pel Sí i la CUP és Rosa Díez, d'UPyD, que trenta
dies abans ja assenyalava: “A Catalunya hi ha un govern despòtic que es creu
que està per sobre dels tribunals. No complir les resolucions dels tribunals és
un delicte i, des de la perspectiva política, és un cop d'estat.”
Una virtut d'imposar
l'al·lusió al cop d'estat és que obre la porta a penes amenaçadores, perquè ni
la Constitució ni el Codi Penal tenen cap article que condemni el suflé.
“Guerra va dir que és un cop d'estat a càmera lenta i té raó. Des del punt de
vista polític, és un cop d'estat, i no obeir seria un delicte de rebel·lió”,
abona l'exmagistrat del TC Ramón Rodríguez Arribas. El triomf de les referències
colpistes per enfocar la situació catalana fins i tot ha eradicat dels textos
en castellà la gracieta d'escriure “prusés”,
un mot que no existeix en cap diccionari i que aspirava a ridiculitzar
fonèticament la grafia de procés.
La juguesca va tenir com a padrí el filòsof Fernando Savater, però no era
monopoli dels no catalanoparlants, sinó que la incorrecció ha tingut
entusiastes locals com el barceloní Ignacio Vidal Folch.
Ara que órdago (derivat del basc hor dago, que significa allà està),suflé i prusés han
passat de moda i ja no són tendència, el cop d'estat ja camina sol com si no tingués autor i ningú
té la cortesia de citar Alfonso Guerra. Però els drets d'autor del quadre Paisatge català amb cop d'estat al fons,
irònicament, els té qui als anys vuitanta ja va advertir que “a Espanya no la
coneixerà ni la mare que la va parir”.
+2#1 GERARD PALACIN ARTIGA
Realment trist haver
de parlar d’un individu com Alfonso Guerra. Ja s’ha vist els detalls de la seva
covardia i també de la seva actuació corrupta que per misericordia no se li
recorda sovint. Tampo se li recorda que ha estat un vividor de la política,
estat assegut al Parlament sense fer res. Aquest senyor és el que ha de
qualificar de “colp d’estat” la demanda pacífica d’independència d’una nació
que no està a gust amb els seus veins perquè els seus governs són uns
impresentables?
Pel que fa al “prucés” aquests personatges, la majoria periodistas, que s’apunten a la gracieta (José Alejandro Vara, Ignacio Vidal Folch, Fernando Savater, i molts d’altres), suposo que cap d’ells s’atreviria a fer al mateix amb una paraula anglesa, per més que està clar que no dominen aquesta llengua, el seu tracte és reverencial, mentre que amb el català es permeten les manques de respecte que calgui
Pel que fa al “prucés” aquests personatges, la majoria periodistas, que s’apunten a la gracieta (José Alejandro Vara, Ignacio Vidal Folch, Fernando Savater, i molts d’altres), suposo que cap d’ells s’atreviria a fer al mateix amb una paraula anglesa, per més que està clar que no dominen aquesta llengua, el seu tracte és reverencial, mentre que amb el català es permeten les manques de respecte que calgui
Dilluns, 2 novembre
2015 9.09
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada