Benvolguts,
Del feixista Marhuenda
n’hem parlat moltes vegades. Avui, però hem sabut que pertany a la sinistra secta de l’Asociación
Católica de Propagandistas (ACdP).
I n’hem de fer una
mica d’història!
Els Propagandistas
varen néixer a Madrid l’any 1909, com a associació ultracatòlica.
En aquest Bloc hem explicat moltes vegades diferents facetes
dels Propagandistas com ells
mateixos s’anomenen, com veureu si seguiu les pistes (o enllaços) que us
afegeixo al final de l’apunt.
Els Propagandistas
varen transmutar-se en una entitat més potent que anomenen CEU, que fa de paraigües de les
altres activitats delictives i a l’ensems pretén oblidar el sinistre
nom Propagandistas, que d’altra part
sempre ha sigut difuminat.
El CEU, Centro de Estudios Universitarios, fue creado en el año 1933, en Madrid, por la Asociación Católica de Propagandistas, a iniciativa de su primer Presidente, el Siervo de Dios Ángel Herrera Oria.
Varen actuar durant la República
com a brou de
cultiu d’on sortirien una munió de ministres i ideòlegs
feixistes dels primers governs franquistes.
Varen ajudar a la preparació de la guerra, l’Alzamiento, etc. I la seva col·laboració fou premiada pel règim.
La cartera d’Educació
fou un feu privilegiat dels Propagandistas
durant els 18 primers anys de franquisme. Per tant les polítiques ultra-nacionals-catòliques i les polítiques genocides contra el català foren inspirades,
treballades i arrodonides per ells. I el seu efecte encara dura en l’actual franquisme
sociològic i en l’odi contra la
diferència que han cultivat i aplicat
en el genocidi del català...
Un detall curiós és que els franquistes sociològics odien les diferències, per
exemple el català respecte al castellà, idioma del imperio, però estan encantats i han
empès que les llengües no castellanes sí que tinguin diferències, català, valencià, mallorquí,
eivissenc, LAPAO, LAPAPIP, i també gallec respecte al portuguès. Ara
segons ells no hi ha cap diferència entre les diferents varietats dels castellans
de la península i del mon: tots són iguals...
D’entre els Propagandistas
a més de ministres en varen sortir
cardenals com l’Herrera Oria.
El CEU té un
centre a Barcelona:
La Universitat
Abat Oliba CEU de Barcelona es una de las tres universidades
promovidas por la Fundación San Pablo CEU bajo la inspiración de
la Asociación Católica de Propagandistas. Por este motivo, y desde
su fundación, la aspiración de nuestra universidad y el empeño de quienes
formamos parte de ella es la formación de una comunidad universitaria en
el pleno sentido de la palabra: una comunidad de saber capaz de
proporcionar a la sociedad profesionales con criterios de excelencia
académica implicados en la realización del bien común y la búsqueda de la verdad.
El colofó la búsqueda de la verdad en una sinistra organització delictiva i
ultra ens fa veure els dimonis que porten a dintre (dime de que presumes y te diré de lo que
adoleces).
D’entre els periodistes i tertulians coneguts hi ha el Marhuenda, el Joan López Alegre i
segurament d’altres...
L’article del 2012 del
directe.cat que ve a continuació explica la vida i miracles del tal Marhuenda:
2 de juliol de 2012
04:00 h
Són moltes les persones que es demanen quina classe de ment es capaç de perpetrar portades com les de La Razón, un dels mitjans de l’odi. Un repàs a les conviccions i a les afinitats del seu director, Francisco Marhuenda, pot ajudar a comprendre part del perquè d’unes portades considerades per moltes persones infames.
Pel que fa a les conviccions, cal tenir en compte un fet altament determinant; Francisco Marhuenda és membre actiu del centre de Barcelona de l’Asociación Católica de Propagandistas (ACdP), fundada el 1909 pel pare jesuïta Ángel Ayala. L’associació ultracatòlica i monàrquica, en el seu web es defineix com “una agrupació de seglars amb una profunda espiritualitat i una marcada vocació cap al apostolat en la vida pública en les més diverses facetes: els mitjans de comunicació, l'educació, la política, la cultura, el sindicalisme, l'acció social, etcètera”. El director de La Razón, en una conferència sobre «Present i futur dels mitjans de comunicació a Espanya», a la Tribuna Herrera Oria – en honor al primer president de l’ACdP- va deixar clar que era fidel als postulats d’Herrera i que la seva missió era informar i crear opinió pública i alhora difondre la cultura i el pensament catòlics.
Per fer-se una idea de quina podria ser la cultura i el pensament catòlic que parla Marhuenda, cal mirar quin és el llegat de l’ACdP. En la llarga història de l’entitat han estat membres propagandistes tot un rosari de ministres de Franco, i personatges com Gil Robles o Blas Piñar. També durant la transició, l’executiu de Suarez va incloure alguns ministres propagandistes, com Marcelino Oreja o Landelino Lavilla. En els últims anys han estat destacats propagandistes Jaime Mayor Oreja -ministre de l'Interior i cap de llista al Parlament Europeu pel PP- o el president executiu de la cadena COPE i l'expresident de la ACdP, Alfonso Coronel de Palma. Pel que es veu un club d’ultres amb molta història.
Quan a les seves afinitats, per entendre la seva devoció al PP i a don Mariano, cal saber que Marhuenda es va afiliar al Partit Popular el 1995, i el mateix any va ser diputat al Parlament de Catalunya durant cinc mesos i escaig, perquè el maig de 1996, després de la victòria electoral del PP d’Aznar, va ser nomenat director del gabinet del ministre d'Administracions Públiques, primer, i del ministre d’Educació i Cultura després, en ambdós casos el titular del ministeri era Mariano Rajoy. En el segon Govern Aznar, Mariano Rajoy ostentà el càrrec de ministre de la Presidència, i Marhuenda va ser nomenat director general de Relacions amb les Corts, càrrec que va exercir durant una mica menys d'un any. L’any 2001 s’incorporà a la subdirecció del diari La Razón, fins que l’any 2008 va passar a ocupar la direcció del diari.
Com a bon propagandista, Marhuenda, també s’ha dedicat a la docència universitària, des de 1993 ha estat professor de Comunicació i Dret de la Informació a la Universitat Abat Oliba, una de les obres de l’Associació Catòlica de Propagandistes, que inspirà la Fundación San Pablo CEU que promou diferents universitat, entre elles, la Universitat Abat Oliba CEU de Barcelona.
Ara bé, per entendre les portades no n’hi ha prou en fer un tast del perfil del director, cal també saber què hi ha més enllà, quina classe de propietari promou i/o tolera unes portades sense crèdit ni honra. Deixarem per un altre dia la vida i obra del gloriós José Manuel Lara Bosch, propietari del Grup Planeta, accionista de referència de La Razón.
Vegeu uns quants tasts
sobre CEU- Asociación Católica de Propagandistas:
La Universidad CEU San
Pablo niega la persecución del catalán en el franquismo:
No s’amaguen de dir que los
propagandistas constituyeron una de las familias
más influyentes del régimen…
Aquí es veu
la participació no gens subtil del Vaticà en el govern espanyol…
I d’aquí en
surt la creació de la COPE, 13TV, Intereconomia, etc.
Aquí se’n
treu que: Salvo
contadas excepciones, la inmensa mayoría de los propagandistas apoyaron la
sublevación militar activamente.
En
1945 es nombrado Ministro de Asuntos Exteriores el propagandista Alberto Martín
Artajo. Otros ministros propagandistas de Franco fueron José Larraz López
(Hacienda), José Ibáñez Martín (Educación),
Joaquín Ruiz-Giménez (Educación), Fernando María Castiella (Exteriores) y
Federico Silva Muñoz (Obras Públicas). Alberto Martín Artajo fue el artífice
del Concordato con la Santa Sede del año 1953 que rompió el aislamiento de
España y supuso una extraordinaria plataforma para la Iglesia Católica en
España. Se puede decir
que hasta el año 1957 el tono político de los consejos de ministros de Franco
lo marca la ACNdeP bajo el liderazgo primero de Fernando Martín Sanchez y luego
de Francisco Guijarro y Alberto Martín Artajo:
Tras la destitución de Pedro Sainz
Rodríguez, José Ibáñez Martín desempeñó
el cargo de Ministro de Educación Nacional entre 1939 y 1951. Durante este periodo,
aplicó la política de someter la educación española a los intereses del régimen[3]
y de la Iglesia Católica,[4] continuó la depuración del Magisterio español.
Els processos de depuració eren humiliants, forçant els mestres a
delatar altres mestres, i podent els depuradors investigar sobre la conducta
religiosa (misses als diumenges) durant la República i durant la guerra, amb
consultes a les autoritats franquistes, Alcaldes de Barrio, Guardia Civil, etc. Els càstigs
anaven des del Consell de Guerra,
passant per la inhabilitació perpètua,
el trasllat forçós a altres províncies
o eventualment sense càstig.
I si l’església no tenia cap culpa del
genocidi contra el poble català que demostri que s’hi va oposar
aferrissadament...).
Sobre la Asociación
Católica de Propagandistas:
Els bisbes espanyols troben
moralment inacceptable la 'desintegració unilateral de la unitat d'Espanya'
Consideren que atempta
'contra el bé comú.
Sobre el Vaticà i la Cruzada:
La
"cuestión religiosa" fue el problema político que tal vez más
contribuyó a polarizar la vida política durante la Segunda República Española. El conflicto
se produjo entre los republicanos y socialistas que defendían el Estado
laico que quedó plasmado en la Constitución de 1931, y especialmente en su
artículo 26 (en cuyo debate de octubre de 1931, Manuel
Azaña, pronunció la frase "España ha dejado de ser católica",[1]
que luego sería sacada de contexto y tergiversada)[2]
y la Iglesia católica en España, cuyo sector integrista
mayoritario encabezado por el cardenal Pedro
Segura y después por el cardenal Isidro
Gomá, defendía a ultranza el "Estado confesional" "que impusiera por la fuerza a todos sus súbditos la profesión y la
práctica de la religión católica
y prohibiera cualquier otra", oponiéndose
frontalmente a cualquier forma de Separación de la Iglesia y el
Estado.[3]
http://es.wikipedia.org/wiki/Iglesia_cat%C3%B3lica_y_Guerra_Civil_Espa%C3%B1ola,
incloent la "Carta colectiva del Episcopado
Español".
Sobre la Carta col·lectiva de l‘Episcopado Español:
La Carta
Colectiva del Episcopado español a los obispos del mundo entero fue un
documento de los obispos españoles, cuyo objetivo era informar a los católicos
de fuera de España de la postura que había tomado la Iglesia Católica en
España en la Guerra Civil Española.
Llevaba fecha de 1 de julio de 1937
En teniu prou?
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada