Benvolguts,
Avui el bon amic Joan,
per molts anys, m’ha fet notar aquest article de Francesc Marc Àlvaro. Com
sempre, fa una fotografia del personatge, com fan també l’Hèctor López Bofill o en Jordi
Graupera, en casos similars. O sigui fotografiar un personatge en un
escenari concret en un moment concret, fent un travelling endarrere quan cal...
Francesc Marc Àlvaro
Aclarir i arriscar més
22 JUNY 2015
Mas –que coneix quines misèries ens frenen- no espera un “sí” com a
resposta. Aleshores, ¿per què ha perdut un temps tan preciós? Per deixar –com dèiem- les coses ben clares
abans de la batalla.
Per comprendre la
darrera proposta d’Artur Mas cal
tenir present tres coses sobre aquest polític:
·
Primera:
l’han donat per mort moltes vegades des dels temps en què Pujol el va designar
successor al capdavant de CDC i el tripartit el va enviar a l’oposició.
·
Segona:
l’han menyspreat amb ostentació molts dels seus adversaris, des de Maragall a
Rajoy, passant per Montilla, Zapatero, Junqueras i Duran, d’una manera tan
estúpida i temerària que no s’han adonat que el convergent és un jugador més
perillós del que s’havien imaginat.
·
Tercera:
està fent tot de coses imprevistes que no quadren amb la seva imatge de bon noi
d’ordre, com plantar cara als poders de l’Estat, enfrontar-se a les elits econòmiques
que volien dictar-li el guió, desmarcar-se del seu pare polític i enterrar el
pujolisme, assumir la ruptura de CiU per remarcar el seu projecte o demanar als
càrrecs convergents que sacrifiquin les seves ambicions per fer una llista no
partidista. Totes aquestes característiques han descol·locat molta gent i també
li han donat un prestigi que arriba a ciutadans molt allunyats de l’espai de
CiU.
Mas s’ha construït
sota la sospita permanent. Sospitós de ser només el masover de Pujol, el que guardava la
tanda a Oriol Pujol. Sospitós d’enganyar el poble de Catalunya –com
van dir alguns- quan va pactar l’Estatut amb Zapatero. I, finalment, sospitós
de ser el traïdor suprem a la causa sobiranista –com encara difonen amb
reiteració i mala fe alguns entorns- que acabarà rendint-se davant de Madrid, com correspondria a
un convers de darrera hora a la independència, un trampós que ha agafat
l’estelada per amagar les retallades i les corrupcions. En aquestes
difamacions construïdes a consciència –pareu atenció- coincideixen veus molt
diverses i antagòniques.
Ara, a tres mesos de les eleccions del
27-S, les coses es van aclarint. S’acaben les sospites
prefabricades, tothom apareix com allò que és. I Mas vol aclarir les coses
encara més, xutant la pilota a aquells que s’han investit del paper de guardians del
procés (en López Bofill usa el terme
de guardians o
vigilants del gueto, en situacions similars), no sempre neutrals: ANC, Òmnium i AMI. El darrer
moviment presidencial vol consolidar el caràcter plebiscitari dels comicis i
subratllar el pes de la societat civil, alhora que busca deixar en segon terme
l’eix esquerra-dreta, que ERC amplifica.
És molt difícil que l’ANC i OC acceptin la proposta de Mas perquè a les
juntes d’aquestes entitats i a les seves bases hi conviuen sensibilitats
confrontades. Diria
que Mas –que coneix quines misèries ens frenen- no espera un “sí” com a
resposta. Aleshores, ¿per què ha perdut un temps tan preciós? Per deixar –com
dèiem- les coses ben clares abans de la batalla.
Mas, el convers que tanta nosa fa a alguns,
l’home contra qui l’Estat ha posat una querella i podria inhabilitar aviat,
demana que tothom arrisqui més, com ho fa ell. I qui vulgui peix que es mulli
el cul.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada