dimarts, 30 de juny del 2015

30/06/2015. O.A.-Etxearte. El govern llista les reformes pendents per ser un estat

Benvolguts,

El govern llista les reformes pendents per ser un estat

El comissionat per a la Transició Nacional elabora un estudi amb els flancs a desenvolupar per a la independència

El TC suspèn els plans per dissenyar les estructures de l'acord pressupostari

O.A.-ETXEARTE
El govern disposa d'una llista exhaustiva de les estructures pendents a desenvolupar perquè Catalunya sigui un estat independent. El comissionat per a la Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer, ha elaborat l'estudi Estructures d'estat. Anàlisi de situació, beneficis, riscos i propostes, de 256 pàgines i al qual ha tingut accés aquest diari. Es tracta d'un compendi de fitxes elaborades pels departaments que detalla les principals estructures que falten per desenvolupar per assumir les plenes competències sobre les matèries que afecten les conselleries. El Tribunal Constitucional va suspendre ahir la vigència dels plans per elaborar el pla director de la futura hisenda pròpia, el catàleg d'infraestructures estratègiques o l'avantprojecte de llei de l'Agència Catalana de la Protecció Social, acordats per CiU i ERC i inclosos en la llei d'acompanyament del pressupost.
El pròxim afectat per l'ofensiva de Mariano Rajoy contra tots els passos empresos pel govern o el Parlament sobre les anomenades estructures d'estat serà Viver i Pi-Sunyer, pendent que l'alt tribunal suspengui el decret de creació del comissionat per a la Transició Nacional després del conflicte de competències presentat per La Moncloa. Però el conseller de la Presidència, Francesc Homs, va voler advertir ahir des d'Els matins de TV3 que la impugnació arriba “tard” perquè Viver ja ha fet el gros de la feina que tenia encomanada.
L'estudi sobre els deures pendents de cada departament per fer viable la desconnexió amb Espanya és una versió del mes de febrer d'un treball definitiu que encara està en procés d'elaboració interna. S'hi analitza la constitució d'un ministeri d'Afers Estrangers i de la Unió Europea, la regulació electoral, la constitució d'un Banc Central i la supervisió de les entitats de crèdit, els sistemes educatius i de salut de Catalunya, les infraestructures i els serveis de mobilitat, la Seguretat Social, el mercat energètic i l'administració de Justícia, entre moltes altres àrees. En tots els casos se sospesa la situació actual, els beneficis que comportaria exercir-ne les plenes competències com a estat independent, els punts febles en cada cas si es hi hagués una separació no negociada amb Madrid, la legislació a modificar o adoptar i els organismes internacionals associats als quals s'hauria de demanar l'adhesió.
Homs, de fet, va avançar que l'última versió d'aquest document es presentarà en els pròxims dies tot i que el propòsit del govern espanyol és que “no s'expliqui”. “Hi ha una cosa que no poden aturar, que és la llibertat d'expressió”, va sentenciar el conseller de la Presidència.
Precisament ahir el TC admetia a tràmit el recurs de La Moncloa contra els preceptes pressupostaris relacionats amb les estructures d'estat i en suspenia la vigència, tal com havia sol·licitat el govern espanyol. L'alt tribunal haurà de decidir en cinc mesos si els manté en stand by fins que resolgui el recurs o si aixeca la mesura cautelar. Després de la preceptiva reunió del Consell de Ministres, la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, va denunciar que aquests òrgans trenquen els principis de constitucionalitat i la igualtat de tots els espanyols. “No poden ser possibles”, va advertir lacònicament.
El Constitucional, per tant, no va entrar ahir a fons en la qüestió jurídica i eximirà els arguments durant els pròxims mesos sense data límit. El ple, reunit ahir, també va acordar suspendre l'article que preveia que el servei de meteorologia de Catalunya pogués donar servei a la navegació aèria i també el que pretén blindar el comerç minorista. “Fins ara el TC sempre ha anat declarant inconstitucional tots els elements del full de ruta de Catalunya”, recordava Santamaría.
L'alt tribunal, per contra, també va admetre a tràmit un recurs que havia presentat la Generalitat contra l'executiu espanyol referent a una ordre que regula les subvencions en cas de catàstrofe.
LA XIFRA
15
dies
tenen les parts afectades per poder personar-se en el procediment i formular al·legacions al TC.
COMENTARIS  
+4#1 ÒSCAR BETRIAN
Qualsevol dia declaren Catalunya i als catalans, inconstitucionals. Si no els agradem, que ho diguin clar i que es deixin de romanços. Anar de pressa és el quid per a què tot ens surti bé. Salut.
Dimarts, 30 juny 2015 13.21

dilluns, 29 de juny del 2015

28/06/15. Oriol Jordan. ICV ens vol esborrar la memòria, amb una nova "reconciliación" com la de 1978. “No vull fer broma amb allò de la Punset perquè em sent molt insultat, però quin gust vore hui el Palau de l’Aldea ple de gent parlant valencià!...”

Benvolguts,
L’ Oriol Jordan ens recorda el que tots els poders fàctics des de fa 38 anys ens intenten fer oblidar. Que hi va haver una “reconciliación” amb soroll de sabres i que varen parir un nyap de Constitució (amb l’aprovació entusiasta dels poders fàctics catalans) que realment els ha servit durant tota una generació. Durant 20 anys el PP ha manat al País Valencià i han destrossat el poc sentiment valencianista que quedava. Per això la feixista Carolina Punset va poder dir impunement al Parlament valencià en la cerimònia d’investidura de Ximo Puig "allá donde triunfa la inmersión lingüística estamos volviendo a la aldea".
Com a mostra de la degeneració que aquests 38 anys han portat, a uns més que a altres, vegem les paraules del valencià Paco Piera que a la xarxa ha dit: “No vull fer broma amb allò de la Punset perquè em sent molt insultat, però quin gust vore hui el Palau de l’Aldea ple de gent parlant valencià!”
Suposo que el Paco en conya substitueix Palau de la Generalitat per Palau de l’Aldea. I suposo que el sentiment és el del valencià que havia esperat 38 anys per poder tornar a sentir parlar valencià a València! Més aviat hauria de dir 78 anys, que també cal afegir-hi els 40 anys de franquisme!
Hem parlat de “reconciliación” al País Valencià però el tema de l’article de l’Oriol Jordan es refereix a com ICV ha anat caient pel pendent en aquests 38 anys, renegant de l’herència catalanista i antifranquista de les formacions anteriors de les quals són hereus, Nacionalistes d’Esquerra, PSAN, PSUC...

Vegem l’interessant article:

28.6.2015. 20:12 h
ICV ens vol esborrar la memòria, amb una nova "reconciliación" com la de 1978

El pacte de 1978: González, Suárez, Fraga rient... els catalans anul·lats, i tots contents perquè aquí no ha passat res, que els franquistes no ho van fer amb mala fe!

Els més grans, i els que hagin estudiat aquell període recordaran que el 1978 hi va haver un pacte constitucional entre els vencedors de la guerra i els perdedors. Amb el fusell militar apuntant el nou cap de govern espanyol, Suárez, els perdedors de la guerra acceptaven l’oferiment del postfranquisme de “democràcia” a canvi de silenci i oblit. El nacionalisme català majoritari de la mà de Pujol també l’acceptava. La “reconciliación” en varen dir, de fet l’excusa per mantenir legalitzats partits franquistes, les seves manifestacions, el Valle de los Caídos, i un futur procés recentralitzador. Una nova victòria a llarg termini. Amb el pacto del 78, Espanya també pretenia que Catalunya oblidés les seves reivindicacions i se sumés a la “revolució democràtica espanyola”. 37 anys després, Iniciativa pretén que els catalans tornem a oblidar del camí realitzat fins ara –al qual hi han tirat totes les pedres que tenien-, i ens tornem a sumar a un pacto constitucional que, de moment, ni s’albira. Una nova “reconciliación”. Vegeu el genial acudit del JAP!
 

Dolors Camats i Iniciativa ja han assolit el cim de la demagògia populista tal i com reclama la seva aliança amb Podemos. Com bé saben i no podia ser d’altra manera, ICV s’ha posicionat a favor del referèndum grec –tema en el que no entrarem- “#JovaigambGrècia” diuen des d’ahir a twitter. Avui la Meritxell Budo, a la microxarxa li ha etzibat a Camats: “i per què no demaneu el mateix per a Catalunya? #JovaigambCatalunya”. La resposta de la dirigent ecosocialista ha estat de traca: “Es exactament el que fem. Tsipras fa un referèndum, no fa colar unes eleccions al parlament com a plebiscit.” Budo es deu haver sorprès, i ha contraatacat: “perquè hi ha un Estat que ens ho prohibeix”. Camats, aleshores ha respost amb un últim comentari que ho ha destruït tot: “no se'l guanya dividits i amb estratègies enfrontades. El plebiscit del 27s és sobre Mas i així no es guanya el referèndum”. L’audiència ha flipat literalment, la pròpia Camats es deu haver adonat de l’error i ja no ha piulat més. A hores d’ara encara està rebent bastonades merescudes a tort i a dret.
 
La punyalada que ha clavat Iniciativa al procés (que ja es veia venir) i, en conseqüència, a Catalunya és èpica i històrica. De cop, obliden que Espanya ha impedit un referèndum que els catalans hem decidit substituir amb unes plebiscitàries, perquè no tenim més remei. Ens tracten d’imbècils, i nosaltres, per més INRI, hi caiem de quatre potes, com comentàvem l’altre dia. Tinguin en compte que ICV és un dels partits més endeutats del Principat amb la banca, per cert, i un dels primers partits a aplicar retallades quan la crisi començava.
 
ICV fa mesos que va baixar de la nau aprofitant el soroll de sabres al timó, amb un discret bot salvavides. Després de mesos de naufragi, han estat recollits per Podemos, que ha variat la seva estratègia autonòmica només per aturar el plebiscit independentista català. Ah! El bombarder populista, amb ICV ja a bord, ha començat a llençar el seu atac a la nau que semblava haver tornat a posar velocitat de creuer per arribar a Ítaca el 27 de setembre. Però malgrat les esquerdes, el nostre vaixell no ha estat enfonsat -encara.
 
Ahir Òmnium va emetre un comunicat on bàsicament deia que havia decidit acceptar el repte del president, i que donaria suport per igual a les tres candidatures, si així es configurava la cursa electoral finalment, amb gent o bé amb la marca “Ara és l’hora”, i que seguirien treballant per esdevenir un punt de confluència, si cal, amb una taula d’entitats independentistes. Ho feia mentre una gran motorada amb prop de 5.000 motocicletes independentistes omplia el Circuit de Catalunya a favor de la independència i de manera transversal.
 
Avui, el Moviment d’Esquerres (MES) que ha triat la seva nova líder, Magda Casamitjana, ja ha insinuat que, com Miquel Iceta, podrien anar a trucar a la porta de Podemos, el partit de moda a Catalunya. Si hi van tots, el deute de la candidatura resultant amb els bancs serà estratosfèric i, el projecte revolucionari que se’n derivarà, en conseqüència, estarà a l’altura, finalment, de Felipe González. Casamitjana ha tingut la dignitat de reconèixer però, que l’aliat natural –i amb el que han confluït en les darreres eleccions tant europees com municipals- hauria de ser ERC. Els republicans, per la seva banda, s’haurien de preguntar si amb socis d’aquesta mena a data d’avui sumen alguna cosa o més aviat baixen, que és el que diuen les enquestes. D’aquí hauria de sorgir una reflexió sobre si val la pena reconsiderar la seva estratègia, ara que les coordenades han canviat, Duran ja no és obstacle, i l’enemic real ha confluït. Però d’això, en parlarem un altre dia.

 
Article escrit  per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs 
aquí

Joan A. Forès

Reflexions

diumenge, 28 de juny del 2015

Quico Sallés. Entrevista al David Companyon: "Cal mig milió de vots que haurem de treure dels 'sí se puede'". El procés sobiranista és un procés constituent per a una República catalana. Un procés que no és subsidiari d’un procés constituent espanyol...

Benvolguts,
Us envio una entrevista feta pel Quico Sallés al parlamentari David Companyon. Els comentaris són d’en Sergi Alcon.
Darrerament estan apareixent moltes entrevistes als diaris catalans que ens ajuden a saber amb qui ens podem jugar les virolles i amb qui no! Benvingudes siguin!

Continuant amb el nostre Recull del Procés d’Independència avui us faig arribar una magnífica entrevista que ElSingular ha fet al Diputat d’EUiA al Parlament de Catalunya, en David Companyon, i que encertadament ens ha fet arribar el company dels GOAL Carles Cosialls.
De la Viqui:
David Companyon i Costa (Barcelona, 6 d'octubre de 1960) és un polític català, militant d'EUiA.
Activitat professional
De 1986 a 2007 va treballar a Adigsa com a director de màrqueting i projecció exterior. De 2007 a 2012 va ser director de comunicació i relacions externes a l'Institut Català del Sòl, lloc del qual actualment està en excedència.
Activitat política
Afiliat al Partit Obrer Revolucionari des del 1981 i a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) des que es va fundar. És membre del consell nacional d’EUiA. Ha estat conseller per Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) del districte de Gràcia de Barcelona de 2007 a 2012. Està també afiliat a Comissions Obreres des del 1983.
A les eleccions del 25 de novembre de 2012, va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya per la coalició ICV-EUiA. Al crear-se la Mesa del Parlament, va ser nomenat Secretàri Quart.

És d’una Claredat Meridiana (mai millor dit!) i ajuda a desfer molt nusos gordians que s’estan creant actualment al voltant del sobiranisme. Aquest és el missatge que hem de fer arribar, especialment a les nostres zones metropolitanes.

La Independència és una gran oportunitat de bastir una República Catalana (el nom de República i NO Monarquia ja sona bé eh?!) des de 0 i també des de la Societat Civil, on tots ens sentin partíceps, una majoria independentista però també tots els sectors federalistes i confederalistes de Catalunya, i fins i tot els pocs partidaris del No a la Sobirania. També és una oportunitat magnífica d’ajudar a la Revolució a Espanya, com bé diu en David, però mai des de la Subsidiarietat, sinó des de la nostra Unilateralitat.

Un cop estigui redactada, 18 mesos després del 27S, la comparació d’una més que segura Constitució Catalana moderna i adaptada als nous temps posarà en evidència la carrinclona i pseudo-democràtica Constitución Española. Serà llavors quan la gran i àmplia Majoria Social de Catalunya la ratificarà de ple!

Salut i Procés Constituent
Sergi Alcon i Gibert


25/06/2015
DAVID COMPANYON
Companyon: "Cal mig milió de vots que haurem de treure dels 'sí se puede'"
Entrevista al prohom independentista d'EUiA i secretari de la mesa del Parlament. "Sempre li dic a en Cayo Lara: l manera més ràpida d'arribar a la República espanyola és que primer arribi la República catalana", assegura
Quico Sallés (Parlament)
David Companyon, (Barcelona, 1960), aquest diputat d'EUiA i membre de la Mesa del Parlament va nèixer un Sis d'Octubre. Potser per això és un independentista visceral. De fet, està convençut que Catalunya serà independent però vol aglutinar més majories. Fins i tot, assegura que el "procés no es pot fer contra CDC" però tampoc sense el poble que ha esperonat l'ànim independentista. Un dels pocs polítics que cita Andreu Nin constantment, el seu referent polític. Crític amb tots els protagonistes del procés però amb l'esperança que el millor instrument de transformació social és la independència.

-Què li sembla la proposta de Mas? 
-(Llarg silenci) La meva primera impressió és que
veig un perill de divisió a l’ANC o Òmnium. En el cas de l’ANC és el millor instrument que hem tingut per canalitzar la voluntat popular del procés i veig un possible trencament. Em neguiteja. I em preocupa que l’oferiment s’hagi fet en un acte d’una CDC contenta pel trencament amb Unió. En aquest cas, l’ordre dels factors altera el producte: no és una oferta de les entitats als partits sinó a l’inrevés, del president a les entitats. Crec que Mas s’ha ficat en un embolic.

-Parlant d’embolics, l’embolic de les esquerres per entomar el procés sobiranista tampoc no és poc

A EUiA van fer una conferència política el 2013 en la que es va concloure que
el procés sobiranista és un procés constituent per a una República catalana. Un procés que no és subsidiari d’un procés constituent espanyol.

-Vol dir que no?
No, no, EUiA i els seus dirigents defensen
un procés constituent unilateral, no subsidiari, que ara també defensen altres organitzacions. Ara bé, també afecta el que passi a l’Estat espanyol. Però no hem d’esperar aquest procés constituent espanyol.

-Com aniria aquest procés constituent?
Esperem que el 28 de setembre, el Parlament faci una declaració d’inici de procés constituent, cridi al poble de Catalunya a construir des de baix una constitució de república catalana i després sigui refrendada en un referèndum. Un procés obert a federalistes, o confederalistes partint de la base que per confederar-te o federar-te les dues parts han d’estar d’acord. És exercir la plena sobirania i negociar amb l’Estat espanyol des de la sobirania.

-Quan diu “des de la sobirania” vol dir des d’un format d’Estat independent?
La sobirania l’hem de començar a exercir des del moment que iniciem el procés constituent, que implica dir-li al poble que és sobirà i que anem a redactar una constitució per al poble de Catalunya.

-Perdoni, però no li veig el sentit a obrir un procés constituent si nó és per bastir una independència...
El que no té cap sentit és obrir un procés constituent per no exercir la sobirania, i aquesta sobirania ens portarà a un Estat independent o a on decideixi el poble de Catalunya que poden ser espais amb altres pobles de l’Estat espanyol. Hem de decidir de tu a tu, la nostra sobirania, que encara no la tenim reconeguda. I perquè hi pugui haver una proposta seriosa de federalisme (???) només es pot fer des de l’exercici ple de la sobirania, formalment des de la independència, una altra cosa és si és un Estat amb fronteres, jo crec que acabarà així perquè és pràcticament impossible reformar la constitució espanyola. Si canviés l’Estat espanyol, ja ens ho plantejaríem, però el dia que canviï, no ara!

-Considera les eleccions del 27-S com a plebiscitàries?
M’agrada més qualificar-les de constituents. Però el 28 de setembre no només fem un plebiscit sobre la independència sinó com es gestionaran els serveis públics que hauran de continuar funcionant

-Però obrir un procés d’aquestes característiques des d’una autonomia és molt revolucionari... justificaria aquest objectiu un govern de concentració?
Prefereixo parlar de
govern constituent per construir una legalitat catalana que en algun moment toparà amb la legalitat espanyola. El 9-N va deixar palès que calen mig milió de vots més que haurem de treure dels “sí se puede”, al contrari del que diu Mas. Com podem pensar que aconseguirem la independència contra Barcelona, contra l’alcaldessa que va votar sí-sí el 9-N? No és possible! No ho estem fent bé...

-Per què no ho fem bé?
No pot ser que es posi l’ANC en aquest problemes, no pot ser que ERC es torni a sentir enganyada, no pot ser que la CUP pensi que això no va amb ells, no pot ser que ICV-EUiA se’ns situï al marge. Tornem a la idea pujoliana de bons i mals catalans.
La independència és una eina de transformació social i això els hi ho dic als meus companys d’Izquierda Unida: la manera més ràpida que arribi la república espanyola és que arribi la república catalana. Li he dit a en Cayo Lara tot sovint.

-Cal la confluència de les esquerres abans del 27-S?
Les esquerres haurien d’entendre que el cotx
e el condueix en Mas i ens agradaria que deixés el volant i posar-lo al cantó. Una visió d’una Catalunya, lliure, justa i neta que dirigís el procés. Aquest procés no pot anar contra Convergència, una altra cosa és que ens haguem de subsumir als idearis de CDC perquè el procés segueixi endavant.

-La República catalana serà d’esquerres o no serà?
No, això és reduccionista. La República catalana serà el que el poble de Catalunya vulgui i CDC té tot el dret, només faltaria, a voler portar el volant igual que les esquerres.

-Però la confluència ha de ser abans del 27-S o no?
Sí, perquè el 28-S s’ha de seguir governant i no vull que es governi com s’està governant. Tenim l’oportunitat de fer història i les esquerres, si volen dir que el procés és d’esquerres, s’hi han d’implicar.

-M’ha d’admetre que la seva formació ICV-EUiA no ha estat del tot clara amb el procés. Joan Herrera va dir que no aniria a votar el 9-N i després hi va anar...
Sí, va rectificar.
Però Mas va dir que el 9-N seria un èxit col·lectiu o un fracàs personal, crec que el 9-N al vespre Mas va capitalitzar l’èxit, hauria d’haver sortit amb Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez. Ara bé, ICV-EUiA viu en un espai ambivalent, entre el sí-no, i això és una fortalesa(???) perquè també volen una ruptura. ICV no ha dit mai que no vol un Estat independent, però creuen en un canvi a l’Estat espanyol... en qüestions de fe cadascú té les que té.

-Es veu en una llista amb Teresa Forcades?
Sí, i amb molta més gent.
David Companyon, al parlament, en un moment de l'entrevista. - QS/ElSingular
Quico Sallés

Joan A. Forès

Reflexions

30/05/15. Enric Juliana. El 24-M y la Corona de Aragón. L’Espanya de l’Est, o l’Espanya que parla català, i el Rest of Spain (ROS) o l’Espanya que no parla català. L’Espanya subsidiadora contraposada a l’Espanya subsidiada,..

Benvolguts,
L’Enric Juliana en La Vanguardia en castellà (la de català no la col·loquen a internet) dóna la seva lúcida explicació actual sobre  la relació entre la Corona d’Aragó i el 24M!
Hi ha una frase i un concepte bàsic que potser ha sortit en altres articles però que jo no havia vist:
Por primera vez desde la restauración de la democracia, ninguno de los territorios hispánicos que hace siglos conformaban la Corona de Aragón será gobernado por el Partido Popular, organización política de carácter nacional español, de notable matriz castellana.
El PP deja de gobernar en las principales autonomías de la España del Este.
Trobo molt interessant aquest concepte de La España del Este. És un concepte que jo he usat repetidament en aquest Bloc i en el Racó del Xerraire, tret precisament d’un article de l’Enric Juliana del març del 2011.
En aquest Bloc hi trobareu sovint conceptes com L’espanya de l’Est, o l’Espanya que parla català, contraposada al Rest of Spain (ROS) i a l’Espanya que no parla català. Són conceptes clars i molt explicatius...
El territori de l’Espanya de l’Est també es pot explicar com l’Espanya mediterrània, contraposada a l’Espanya atlàntica, i l’Espanya dels pocs funcionaris, contraposada a l’espanya dels molts funcionaris, l’Espanya poblada en contraposició a l’Espanya despoblada, l’Espanya amb PIB per habitant alt contraposada a l’Espanya amb PIB baix, l’Espanya subsidiadora contraposada a l’Espanya subsidiada, etc.
Podria servir també l’Espanya de l’Oest, però recorda massa com al començament de l’expansió dels Estats Units cap a l’Oest, es parlava justament de l’Oest referint-se a territoris com Chicago (Illinois) que estan molt més a prop de l’Est que de l’Oest...
També és contundent el concepte:
Será la primera vez que el partido fundado por Manuel Fraga Iribarne no presida ninguna autonomía con las cuatro barras en su bandera…
Un altre paràgraf interessant és:
En las tres comunidades de la España del Este en las que el PP acaba de perder la mayoría absoluta en beneficio de posibles coaliciones de izquierda –sin que Ciudadanos pueda actuar de partido bisagra–, los gobiernos salientes de centro derecha han adoptado estos últimos años iniciativas para caricaturizar la lengua catalana (caso del Lapao en Aragón), para volver a poner en cuestión la unidad lingüística del idioma catalán (catalán, valenciano y balear) y aminorar su presencia en la escuela pública, especialmente en Baleares, donde la política del Gobierno presidido por José Ramón Bauzá ha generado un importante conflicto del poder político con la comunidad educativa. (I al País Valencià…)
Sortosament el Bauzá ja ha abandonat la Comunidaz balear i al Fabra li queden tres telenotícies per plegar…

Vegem l’article complet:
El 24-M y la Corona de Aragón
El PP puede quedar, por primera vez, fuera del gobierno de todos los territorios que pertenecieron a la corona aragonesa | La política de tensión con el catalán ha aportado muy pocos réditos electorales en Valencia y Baleares
Política | 30/05/2015 - 01:26h | Última actualización: 30/05/2015 - 01:37h

Mapa de los distintos reinos hispánicos antes de la definitiva expulsión de los musulmanes ARCHIVO
Hay un interesante dato de las elecciones del día 24 que merece ser subrayado. Por primera vez desde la restauración de la democracia, ninguno de los territorios hispánicos que hace siglos conformaban la Corona de Aragón será gobernado por el Partido Popular, organización política de carácter nacional español, de notable matriz castellana. En la primera mitad de los años ochenta, cuando empezaron a elegirse los parlamentos autonómicos, el mapa era el siguiente: El nacionalista Jordi Pujol presidía la Generalitat de Catalunya. El socialista Joan Lerma, la Generalitat valenciana. El socialista Santiago Marraco encabezaba la Diputación General de Aragón. Y el mallorquín Gabriel Cañellas, regionalista de la vieja Alianza Popular, presidía el Gobierno Balear. Ha habido muchos cambios desde entonces, pero si los pactos entre las izquierdas no naufragan en las próximas semanas en Aragón e Illes Balears, será la primera vez que el partido fundado por Manuel Fraga Iribarne no presida ninguna autonomía con las cuatro barras en su bandera.
Hasta aquí la nota historicista. El mapa también puede interpretarse de la siguiente manera: el PP deja de gobernar en las principales autonomías de la España del Este. La expresión la tomo prestada del geógrafo valenciano Josep Vicent Boira Nota, colaborador habitual de La Vanguardia, uno de los intelectuales que más y mejor han trabajado en favor de la idea del Corredor Mediterráneo. España del Este: los territorios que basculan sobre el Mediterráneo y que tienen en común, además de sus viejos lazos históricos, no depender del fondo de solidaridad interterritorial. Sociedades sin régimen foral que contribuyen con su esfuerzo a la igualación interna española. Comunidades que no reciben subsidio territorial, pero que han sufrido la crisis con mucha intensidad, dadas las características de su tejido socio-económico: lejos de los ministerios y muy cerca de la fragilidad de la pequeña y mediana empresa cuando se estrangula el crédito. El derrumbe electoral del PP es más acentuado en la España del Este –muy especialmente en el País Valencià e Illes Balears–, que en el Gran Madrid y en las tierras de Castilla y León.
Y aún hay otra interpretación posible. En las tres comunidades de la España del Este en las que el PP acaba de perder la mayoría absoluta en beneficio de posibles coaliciones de izquierda –sin que Ciudadanos pueda actuar de partido bisagra–, los gobiernos salientes de centro derecha han adoptado estos últimos años iniciativas para caricaturizar la lengua catalana (caso del Lapao en Aragón), para volver a poner en cuestión la unidad lingüística del idioma catalán (catalán, valenciano y balear) y aminorar su presencia en la escuela pública, especialmente en Baleares, donde la política del Gobierno presidido por José Ramón Bauzá ha generado un importante conflicto del poder político con la comunidad educativa.
En Valencia se dice desde hace unos años que el anticatalanismo ha dejado de ser un buen negocio. El 24-M viene a demostrar que también está dejando de ser un buen recurso electoral. Las políticas de tensión con el significante catalán, constantemente agrandadas por buena parte de los medios de comunicación de Madrid, de nada le han servido a Bauzá, y tampoco le han sido útiles a Alberto Fabra, que comenzó moderado y terminó excitado.
El más anticatalanista de los dirigentes del PP valenciano, Serafín Castellanos, fue detenido ayer por presunta corrupción.


Joan A. Forès

Reflexions

dissabte, 27 de juny del 2015

27/06/15. Sergi Picazo i Marià de Delàs. Entrevista a Pablo Iglesias. “Que es quedin la bandera roja i ens deixin en pau. Jo vull guanyar”.

Benvolguts,
El divendres 26 de juny havíem preparat i comentat una entrevista del dia anterior de Sergi Picazo a Pablo Iglesias.
L’entrevista fou feta a Madrid amb Sergi Picazo, periodista de “Crític” i Marià Delàs, periodista de “Público”. I es va publicar en català a Crític i en castellà a Público.

Jo vaig estar estudiant-me a fons l’entrevista i vaig comprendre que calia molta dedicació perquè era una entrevista profunda. Tanmateix vaig notar que Pablo Iglesias s’havia deixat anar una mica més del compte...
Dos dies més tard surt aquesta nota de Directe.cat, que hi posa una mica de pebre i de “bitxo” i fa més interessant l’entrevista:

27 de juny de 2015 05:00 h
El líder de Podemos diu que “tan de bo en un futur sigui capaç de seleccionar millor les entrevistes que concedeix”, en referència a l’entrevista que li va fer Sergi Picazo publicada a “Crític”

Pablo Iglesias, en una entrevista d’aquest dijous a la Cadena Ser, ha acusat Àngels Barceló de fer un “flac favor al periodisme” per fer una  falsa interpretació de l’entrevista simultània que Público i Crític publicaven quest mateix dijous. El motiu de l’andanada a Barceló ha estat els exabruptes que Iglesias llança al líder d’IU, Alberto Garzón, a l’entrevista i que considera s’han mal interpretat. Davant l’atac d’Iglesias, Barceló li ha citat frases textuals de l’entrevista, i el líder de Podemos ha sortit del mal pas assegurant que a l’entrevista va estar “molt més dur” del que li hauria agradat i ho atribueix al fet de no sentir-se massa a gust durant l’entrevista, i a que el to del periodista Sergi Picazo no li va agradar perquè “sentia que m’havia entrevistat un dirigent d’IU”. 

Cara dura i rebequeria d’un líder fet als platós de TV

Iglesias assegura el que havia de ser una entrevista “normal” va acabar amb una “discussió entre dues persones” i que “és clar” que quan una discussió entre dues persones amb criteris polítics diferents es converteix en una entrevista en la que el que diu l’entrevistador no apareix, el resultat és una entrevista que pot confondre. Malgrat reconèixer que el seu to podia haver estat més amable, insisteix que “això no canvia el fet que s'ha manipulat notablement el contingut”.

Sergi Picazo és coordinador de Crític, professor de periodisme a la UAB i membre del col·lectiu de periodistes Contrast

Vegem l’entrevista inicial:

Entrevista a Pablo Iglesias.
“Que es quedin la bandera roja i ens deixin en pau. Jo vull guanyar”
  • Sergi Picazo i Marià de Delàs
  • dijous, 25 juny 2015
Pablo Iglesias (Madrid, 1978), secretari general de Podem, inicia avui l’etapa catalana del que ha anomenat la Ruta del Canvi. Va arrencar a Cadis i fa la segona aturada a Barcelona: dues ciutats amb alcaldes amb el suport de Podem, José María González ‘Kichi’ i Ada Colau. El líder de Podem rep 'Público' i CRÍTIC al seu despatx a la seu del partit a Madrid. El local crida l’atenció per l’absència total de decoració i de símbols. Ni un logotip, ni un pòster. “És un espai per treballar-hi, on es comença molt d'hora i s'acaba molt tard", reivindica Iglesias. L’entrevista, que es publica simultàniament en català i en castellà, vol aprofundir més en les idees polítiques que en qüestions urgents.

"Si Podem guanya les eleccions espanyoles, la majoria dels catalans no voldrà marxar"


Què és la Ruta del Canvi? Per a què serveix?

És l’inici de la cursa cap a les eleccions espanyoles. Entenem que no ho podem fer sols. Podem és un instrument que ha nascut per presentar-se a les eleccions espanyoles, però que ha de trobar-se amb actors de la societat civil i ha de seguir treballant en un tipus de relació amb la gent molt especial. Hem de ser capaços d’entendre que hem de ser un instrument, de molta gent, i jo he de ser no només el candidat d’un partit, sinó el candidat de molta gent. També respon a un moment de maduresa i creixement del partit. El millor que podem fer nosaltres és obrir les portes. Hem après molt, després d’un any en què hem rebut molts cops de colze. Per exemple, amb la relació amb els mitjans de comunicació.

Per què ho dius?

Sempre poso l’exemple dels partits de l’NBA: quan ets un ‘rookie’, et donen cops de colze a la cara i l’àrbitre no els veu. Nosaltres hem patit molts d’aquests cops i, a més, hem estat massa novells, hem fet coses malament i hem comès errors. La Ruta del Canvi planteja una relació amb la gent i amb els mitjans diferent, que presumeixi del que som per dins. M’han fet pensar molt les imatges de les eleccions autonòmiques i municipals, la pinta que té la nostra gent en els parlaments i en els ajuntaments. Em sembla que és una imatge potentíssima.

“Estic a favor d’una candidatura de confluència a Catalunya, però no ha de ser una coalició de partits d’esquerres, perquè amb això no es guanya“


Abans de les eleccions espanyoles hi haurà probablement eleccions catalanes, convocades com a “plebiscitàries” per al 27 de setembre, davant la prohibició de fer una consulta. És encara en l’aire la fórmula amb la qual Podem concorrerà als comicis. Com veu Pablo Iglesias el procés de negociació o de converses per formar un ‘Ara Catalunya’ o un ‘Catalunya en Comú’ amb ICV, EUiA, Procés Constituent…?

“El veig bé”, diu, però rebutja de ple el plantejament de qualsevol candidatura en forma de coalició de partits. Ho fa amb especial obstinació, amb èmfasi creixent. “Barcelona en comú no va triomfar perquè allà hi fossin EUiA, ICV i altres partits polítics. Va triomfar perquè hi era Ada Colau i perquè era una referència d’una cosa nova. Tenia molt a veure amb aquell Podem de les eleccions europees. Aquesta és la clau de l’èxit de Barcelona en Comú o d’Ara Madrid. No té a veure amb els partits que hi ha dins. Per exemple, a Ara Madrid no hi era Esquerra Unida, que presentava una candidatura per fora. Serem partidaris del que es munti a Catalunya, tot i que per a nosaltres el nostre logotip i el nostre nom és important. Entenc que Podem a Catalunya té molt d’espai, però sí que veiem positiu establir un diàleg per no ser una coalició de partits d’esquerres, perquè no és que tingui jo cap problema ideològic amb això. Em sembla genial, però amb això no es guanya.”

Foto: David Sabadell

“Hi ha una part de l’esquerra que s’avergonyeix del seu país. Considera que la gent és idiota, que mira televisió porqueria”


Què opines sobre la idea de presentar-se com un front d’esquerres?

Hi ha un cert fetitxisme en l’esquerra. Molta gent em diu: el que tu estàs plantejant és d’esquerres. Sí, ja ho sé. Sí, tot el que nosaltres diem a l’esquerra l’encanta. Però, per canviar aquest país, no n’hi ha prou que a l’esquerra l’encanti. No n’hi ha prou que hi hagi una identificació simbòlica amb la paraula esquerra i els símbols de l’esquerra. Cal una majoria social que s’identifiqui amb el teu discurs i amb les teves propostes, i en aquesta majoria social hi haurà sectors que diguin: el de l’esquerra no forma part de la meva identificació. Ho hem demostrat aquest any: amb propostes amb les quals l’esquerra se sentia molt a gust, però amb un discurs diferent i amb unes formes diferents, es podia guanyar, es podia desafiar el poder. Això implica fer les coses al contrari de com les feia l’esquerra.
Un escriptor molt conegut, que és un home d’esquerres, deia fa poc en un article: a Espanya la gent no vol un canvi, sinó un recanvi. La gent vol Ciutadans. Podem es fotrà una hòstia. En realitat, el que deia implícitament és que els espanyols prefereixen Ciutadans abans que Podem. Això ho deia abans de les eleccions autonòmiques i municipals. I al mateix temps aquest escriptor deia: “I jo seguiré votant Esquerra Unida”. Això és molt revelador del que són alguns. Menyspreen el país. (???)

A què et refereixes?

Hi ha una part de l’esquerra que s’avergonyeix del seu país i del seu poble. Considera que la gent és idiota, que mira televisió porqueria i que no sé què… però que ells sí que són molt cultes. Els encanta reconèixer-se en aquesta mena de cultura de la derrota. El típic esquerranós trist, avorrit, amargat. La lucidesa del pessimisme! No es pot canviar res; aquí la gent és imbècil i votarà Ciutadans. Aquesta gent prefereix quedar-se el seu 5% de vots, la seva bandera roja i el seu no sé què. Em sembla superrespectable, però a mi deixeu-me en pau. Nosaltres no volem fer això. Volem guanyar. Deixeu d’estar tan preocupats amb el que nosaltres fem i amb el que nosaltres proposem. Seguiu vivint en el vostre pessimisme existencial. Però no t’acostis a mi! Perquè sou precisament vosaltres els responsables que en aquest país no canviï res. Sou uns malastrucs. No vull que malastrucs polítics, que en 25 anys han estat incapaços de fer res, no vull que dirigents polítics d’Esquerra Unida, i jo vaig treballar per a ells, que són incapaços de llegir la situació política del país, s’apropin a nosaltres. Seguiu en la vostra organització. Presenteu-vos a les eleccions, però deixeu-nos en pau. Heu estat incapaços en moltíssims anys d’entendre el que estava passant, de fer-ne una lectura coherent. Quedeu-vos en el vostre lloc. Podeu cantar “La Internacional”, lluir les vostres estrelles roges. Jo no em ficaré mai amb això. Fins i tot reconec que a mi això també m’emociona i m’agrada, però no vull fer política amb això. Deixeu-nos viure! (Només ells posseeixen la veritat, com tots els Messies, Mas, Colau, Forcades, Duran, Junqueras)

“Crec que Teresa Forcades no seria una bona candidata d’una confluència en la qual participi Podem a Catalunya”

Però, tornant sobre Catalunya i la candidatura de confluència a la qual doni suport Podem, el candidat de la confluència hauria de ser Albano Dante Fachin o pot ser una altra persona?

Això ho decidirà la nostra gent a Catalunya. Jo et puc dir que a mi l’Albano m’encanta i que Teresa Forcades em sembla que no seria una bona candidata. Però aquesta és només la meva opinió, i crec que és bo que en això jo no m’hi fiqui. Jo haig de dir als catalans quin candidat ha de ser? Crec que ells triaran molt millor.

“Tant Herrera com Nuet són llops vells de la política. Crec que ells reconeixerien que en un moment com aquest el paper que tindran no pot ser gaire protagonista”


Hi ha algun problema que hi hagi candidats d’èpoques anteriors d’ICV o d’EUiA com Joan Herrera i Joan Josep Nuet?

Tenen una enorme experiència i poden aportar moltes coses. Jo els conec, i tots dos són molt intel·ligents i valuosos. És fonamental comptar amb quadres amb experiència. Això no es pot menystenir. A Barcelona en Comú, estic convençut que la gent d’Iniciativa, precisament per la seva experiència, hi té molt a aportar. Quan selecciono els equips que treballen amb mi, m’agrada treballar amb gent que té experiència política. Però és veritat i crec que ells ho reconeixerien, perquè tant Herrera com Nuet són llops vells de la política, que segurament, en un moment com aquest, el paper que ells podrien tenir no podria ser gaire protagonista, de cara a constituir la imatge de la candidatura. Si dius… Pablo Iglesias veta que siguin en una llista? Ni de bon tros. Jo comptaria amb gent així políticament. Però també hauran de demostrar on són exactament. Si Nuet treballa per a la direcció d’IU, no hi ha acord possible. Això ho han d’entendre. Si EUiA és la federació catalana d’IU i actua com a federació i basant-se en el projecte polític de Garzón, no hi ha acord possible amb nosaltres. Però sí hi ha possibilitats d’acord en tant que força política catalana, a través d’Iniciativa.

Però precisament ICV i EUiA van saber veure a Barcelona que calia posar Ada Colau dalt de tot, no?

Parlo amb Nuet des de fa anys. Si la direcció d’IU hagués tingut gent com Nuet, seria tota una altra història. És una persona intel·ligent i que entén les coses. Precisament per això estic convençut que no es proposaria a si mateix per encapçalar res, que assumiria per a si mateix un paper d’acompanyament. No vull dir que no hagi de ser a la llista, però la imatge d’això ha de ser diferent.
Foto: David Sabadell

“És viable una declaració unilateral d’independència? No. Ni David Fernàndez ni Quim Arrufat es creuen això”


Vas dir que el procés constituent és l’única alternativa al règim del 78. Procés o processos constituents? El procés català és subordinat a l’espanyol o és punta de llança com els agrada dir als de Barcelona en Comú?

És igual. La noció és la de processos constituents.

En plural?

Sí. El problema no és el que un pensi, sinó el que es pot fer políticament. Si algú em diu… És viable una declaració d’independència unilateral de Catalunya? No. Ni David Fernàndez ni Quim Arrufat es creuen això. Per cert, on votarien aquesta DUI? A Catalunya o als Països Catalans? Perquè si voten als Països Catalans…

Plantegem la hipòtesi que ets president del Govern espanyol i un Parlament català aprova una declaració unilateral d’independència. Què respondries?

Els diria que no és jurídicament viable.
No perquè a mi em sembli malament, sinó perquè la Constitució que van negociar els nacionalistes catalans amb els espanyols fa més de 30 anys no ho permet. Però llavors hi afegiria: el que cal fer és un procés constituent. A escala estatal? Doncs és clar que a escala estatal. I després els proposaria, per què no fem un referèndum a tots els Països Catalans alhora? I em diran: no, home, no. Sóc partidari del dret a decidir, però crec que només és articulable en el marc d’un procés constituent en l’àmbit de tot l’Estat, on es plantegi la qüestió territorial. Ho diu algú que no vol que Catalunya se separi d’Espanya, però que entén que els catalans tenen dret a decidir. L’altre camí no és viable, i no depèn de la voluntat d’un president del Govern. Si em pregunten: tu ens concediries la independència si fossis president del Govern? Hi ha una legalitat en aquest Estat, com existiria una legalitat en un eventual Estat català. (Faria igual que Rajoy o Aznar o Sánchez o Franco...)

Aquest procés constituent seria com reformar la Constitució?

No. Una reforma de la Constitució no és un procés constituent. Un procés constituent implica una àmplia discussió en l’àmbit social que pot concloure en la redacció d’una nova Constitució. En aquest marc, en aquest procés, jo crec que la qüestió territorial s’ha de plantejar amb totes les opcions al damunt de la taula. Una altra cosa és que em diguis que als de Convergència els agradaria fer-ho d’una altra manera.

Gerardo Pisarello, un dels ideòlegs de Barcelona en Comú, explicava en una ocasió que una derrota del procés sobiranista a Catalunya ho seria també per als moviments de tot l’Estat. Hi estàs d’acord?
No ho sé. No sé a què es refereix exactament.

“El procés sobiranista català ha obert un espai de discussió política positiu, i crec que és bo que a Espanya es conegui l’opinió de Catalunya”


Entenc que vol dir que, si el poble català no pot exercir el seu dret a decidir, això és dolent per a la democràcia espanyola.

Jo crec que és bo que es pugui votar sobre totes les coses. Crec, a més, que el procés sobiranista català ha obert un espai de discussió política positiu, que ha obert la discussió a altres temes, i crec que és bo que a Espanya es conegui l’opinió de Catalunya. Crec també, per introduir un element nou en l’equació, que, si nosaltres guanyem les eleccions espanyoles, la major part dels catalans no se’n voldrien anar.

Tu creus que, si guanya Podem, el procés sobiranista acabaria? Que la gent se n’aniria a casa seva, retiraria les estelades dels balcons…

Fer un procés sobiranista no significa anar només en una direcció. El dret a decidir pot ser per quedar-se també.

Ens referim als independentistes.

Sempre hi haurà independentistes a Catalunya, però el que ha alterat l’equació anterior ha estat el Partit Popular, perquè la dreta espanyola ha estat una fàbrica d’independentistes. Crec que amb nosaltres, que tenim una concepció plurinacional de l’Estat, la realitat seria diferent. Jo vull treballar per això, perquè hi hagi una majoria de catalans que no se’n vulgui anar.

Foto: David Sabadell

“Vaig mamar la política a casa. Amb 12 anys portava a l’escola la carpeta folrada amb retrats de Bakunin i Durruti”


La imatge de Pablo Iglesias abans de llançar-se a la candidatura a presidir el Govern espanyol era la d’un noi de Vallecas, de barri, amb el puny en alt i un discurs de professor universitari d’esquerres. La teva politització va venir per aquí?
Jo vaig mamar la política a casa. Tot té molt a veure amb els meus avis. Sóc nét tant per part de mare com de pare de perdedors de la Guerra Civil. El meu avi va ser un dels homes d’Indalecio Prieto durant la guerra. Va ser condemnat a mort i finalment la pena va ser commutada per 30 anys de presó. Va passar-n’hi cinc i després van patir una situació molt difícil, com bona part dels excarcerats republicans. Per part de mare, també. Sempre vaig sentir la meva àvia parlar del seu germà que van afusellar a València després de la guerra. Els meus pares van militar en la clandestinitat. El meu pare, a les Joventuts Comunistes, i la meva mare, al PCE. El meu pare va estar gairebé dos mesos a la presó amb 19 anys per repartir propaganda antifranquista. Recordo perfectament de petit anar a les manifestacions anti-OTAN de l’any 86, a Sòria, on vivien els meus pares. Després ells van participar en la fundació d’Esquerra Unida. El meu pare va ser candidat al Congrés en aquelles eleccions de l’any 86. Amb 12 anys portava a l’escola la carpeta folrada amb retrats de Bakunin i Durruti i coses d’aquestes, i després, ja a segon de BUP, em sentia més proper al “comunisme”, entre cometes. Amb alguns amics de l’institut ens afiliem a la Joventut Comunista. Allà vaig estar set o vuit anys, em vaig vincular al moviment estudiantil, i aleshores vaig fer un Erasmus a Itàlia que em va canviar molt.

Un Erasmus a Bolonya on coincideixes amb Gemma Ubasart, la líder de Podem a Catalunya.

Sí, amb la Gemma, a ‘Bologna la Rossa’ [‘Bolonya la Roja’]. Quan hi vam arribar nosaltres, el vell PCI, ara ja anomenat PDS, n’havia perdut l’alcaldia. Érem un grup d’estudiants espanyols interessats en l’autonomia italiana. L’experiència dels centres socials ocupats em va marcar. Quan vaig tornar de Bolonya, vaig participar en la creació del Moviment de Resistència Global a Madrid, exactament igual que la Gemma Ubasart a Barcelona. Vam estar junts en les mobilitzacions de Praga, vam participar en els Tutti Bianchi… En aquella època, després d’haver deixat les Joventuts Comunistes, vaig conèixer en un centre social de Madrid, El Laboratorio, Ada Colau, Jaume Asens, vaig conèixer alguns dels que avui són regidors i companys de viatge.

I després et vas ficar a Esquerra Unida, fins i tot com a assessor de Cayo Lara. Quin paper tens allà?

Mai vaig militar a Esquerra Unida. Vaig militar a les Joventuts Comunistes fins a l’any 2000. A l’estiu de 2011, en tenir amistat amb algunes persones d’IU, com Manolo Monereo, a qui considero com un dels meus pares intel·lectuals, i amb Marga Ferré, que sabia que alguns de nosaltres havíem treballat com a assessors a l’Amèrica Llatina, ens van proposar treballar amb ells. Em van proposar fer un equip, i jo, l’única persona en la qual confiava per fer un equip solvent en això era Íñigo Errejón. Ens van contractar durant un parell de mesos, en les eleccions generals de 2011, per a la campanya electoral. I fèiem papers de comunicació per a Cayo Lara.

Escrivíeu discursos per a Cayo Lara?

No. Cayo no funcionava així, no llegia discursos. Funcionava amb fitxes, papers. No és el mateix escriure discursos a algú que informes sobre coses. Ens feia poc cas. Crec que es notava. La vinculació amb IU, encara que hi havia simpatia per la meva banda, era professional, perquè considerava que no era un espai en el qual jo voldria militar, tot i que és l’organització política que sempre vaig votar, amb la qual he simpatitzat, i amb la qual m’uneix el vincle emocional.
Foto: David Sabadell

“Em considero marxista. Faig una lectura de Gramsci. Responc a l’arquetip d’algú que ve de l’esquerra”


Et sents còmode amb aquest passat?

És clar que sí.

No et provoca incomoditat? Ho diem perquè alguns mitjans de comunicació busquen aquesta imatge del puny aixecat i del teu passat comunista.

No és una cosa que jo hagi pretès amagar mai i, a més, és una trajectòria molt coherent. No hi ha gaires diferències. L’anàlisi que ens porta fins a Podem és el resultat d’experiències polítiques, incloent-hi aquesta, i no només no em produeix incomoditat, sinó que em sento orgullós de venir d’on vinc i de la tradició de la qual procedeixo. Només cal llegir les coses que escric per percebre clarament quines són les meves referències teòriques, fins i tot les meves referències culturals i sentimentals.

Per exemple…

En termes teòrics, pot sonar una mica pretensiós, però em considero marxista. Els pressupòsits teòrics i sobre comunicació de Podem són fruit d’una lectura específica de Gramsci. I en termes culturals i emocionals responc a un arquetip d’esquerres, d’algú que ve de l’esquerra.

Fa anys vas explicar una anècdota per riure del típic clixé de professor universitari, que escolta Silvio Rodríguez i Ismael Serrano i intenta lligar amb Neruda, Galeano, Benedetti…

Volia fer autocrítica. Hem de tenir capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos. És molt difícil burlar-se de l’esquerra sense venir de l’esquerra. Hi ha un tipus de bromes que cal ser d’esquerres per entendre-les. Què és un professor d’esquerres insuportable? El ‘tio’ amb camisa de quadres, barba, que vol lligar-se una noia jove, li posa Silvio Rodríguez i intenta tocar-li els pits. Per entendre la càrrega d’aquest acudit, cal ser d’esquerres. Precisament, de vegades a Podem tenim un problema entre el nucli fundador i gent que hi ha arribat després, perquè a vegades no ens entenen els acudits.
Foto: David Sabadell

“Hi ha una cosa crucial perquè nosaltres guanyem les eleccions: que no ens convertim en un partit a l’ús”


Què és Podem? En l’entrevista que et va fer Jacobo Rivero en un llibre vas dir que Podem no era un partit, en una entrevista al diari ‘Público’ vas dir que Podem era partit per imperatiu legal, Monedero diu que Podem encara està per teoritzar.

Podem es va convertir en partit després de l’assemblea de Vista Alegre. Fins llavors no érem partit, no teníem ni estructura ni òrgans de partit. Ens vam convertir en un partit molt especial, amb característiques que el diferencien de la resta dels partits, algunes d’òbvies com els processos de primàries oberts a la resta de la ciutadania, la selecció dels òrgans directius i totes aquestes coses. Hi ha una cosa crucial perquè nosaltres guanyem les eleccions: que no ens convertim en un partit a l’ús, que fem compatible l’eficàcia, que té a veure amb el fet de tenir dispositius organitzatius durs, que funcionin bé, amb aquest element d’instrument, que Podem sigui alhora una estructura organitzada i eficaç i una eina que serveixi per assegurar el protagonisme ciutadà. Això és de vegades difícil d’aconseguir.

Et sembla que Podem té ja una estructura de quadres suficient per gestionar la cosa pública?

La clau està en el fet que nosaltres no ens vegem mai autosuficients per a això. No vull que el Govern de Podem sigui el Govern d’un partit, sinó el dels més preparats, pensant en la societat civil. Jo no crec que tingui sentit que, potser, el ministre de Justícia hagi de ser un dirigent de Podem. Potser ha de ser un jutge. Potser la ministra d’Habitatge ha de ser una activista de la PAH. Potser el ministre de Sanitat ha de ser un activista de la Marea Blanca. Hi haurà altres que hagin de tenir un perfil més polític, però a nosaltres ens sembla que la societat civil ha d’assumir el protagonisme; això ens ho creiem. L’aposta per metodologies per fer les llistes tan obertes com les que plantegem té a veure amb el fet de ser coherents en veure’ns com a instrument.

En els teus mítings de campanya, per parlar del PP i del PSOE, sovint utilitzaves el símil de la diferència entre la Coca-Cola i la Pepsi-Cola. Sembla que després de la irrupció de Ciutadans sigui una mica més difícil recórrer a aquest discurs. En el moment polític en què som, Podem sembla que no farà acords de govern amb Ciutadans ni amb el PP. Però sí que s’han establert acords amb el PSOE.

El que passa és que nosaltres hem fet que es moguin. Quan nosaltres dèiem “Us heu posat d’acord per pactar la reforma de la Constitució”, estàvem assenyalant que s’assemblaven molt. Encara més: tan preocupat està Pedro Sánchez d’haver-se mogut, d’haver arribat a acords amb Podem, que s’han embolicat en la bandera d’Espanya i ha sortit com si fos el general Patton a dir, ei, ei!, que jo en realitat no sóc tan diferent de Ciutadans i del PP. Arribar a acords amb nosaltres implica parlar de com posem fi als desnonaments sense alternativa habitacional, de mesures de regeneració contra la corrupció i de plans de rescat ciutadans. Quan el PSOE ha de cedir, ha d’assumir el nostre discurs i propostes. La prova que en realitat el discurs de la Coca-Cola i la Pepsi-Cola segueix operant és que el següent moviment que fa el PSOE és dir: “Veuen com jo no sóc tan diferent de Ciutadans i del PP? Que poso una bandera enorme per mostrar com m’he moderat?”. Nosaltres pensem que la política té a veure amb les relacions de poder. Els pactes polítics no tenen res a veure amb la cultura democràtica. Els pactes tenen a veure amb la necessitat. A Catalunya us entesteu a dir que teniu un caràcter molt propens al pacte, i el problema dels pactes no té res a veure amb el caràcter. Té a veure amb la necessitat. Convergència i Unió no han anat de la mà pel caràcter pactista de la burgesia catalana. Més els valia anar junts, i ara que aniran separats les conseqüències seran imprevisibles.

“Un front d’esquerres, com el 36, no funcionaria. El que funciona és la unitat de la gent. No la unitat de partits. No acords per dalt”


Amb Esquerra Unida, queden opcions d’un pacte previ a les eleccions espanyoles?

Cap. Zero. Fi de la citació. Zero.
…?
És veritat que hi ha gent de bones intencions, gent d’esquerres, que ens diu: “Els d’esquerres esteu sempre barallats; per què no us uniu i així serà més fàcil guanyar la dreta?”. Tots els que diuen això ho fan amb la millor intenció del món. Ho diuen de cor. Diuen: “Imagina’t Alberto Garzón i Pablo Iglesias junts”. Però això no serveix per guanyar les eleccions. Un front d’esquerres, el front popular, a molta gent l’encantaria anar-se’n al llit a la nit dient: caram, febrer del 36, una altra vegada junts. Això és genial per a certs somnis d’algunes persones d’esquerres, però electoralment no funciona, no serviria… Això és el que voldria la dreta, el PP, i el PSOE. El PSOE estaria encantat de dir: el meu rival és una coalició de partits entre Podem i Esquerra Unida. Els mitjans de comunicació no paren de preguntar per aquesta aliança. Per què ‘El País’ i ‘El Mundo’ estan ara tan preocupats perquè ens unim amb IU i amb la Unitat Popular? Amb tot el respecte, el que pensem és que s’ha demostrat que el que funciona de veritat és la unitat de la gent. No la unitat de partits. No acords per dalt. No acords entre elits. Una coalició de partits no funcionaria electoralment. Una altra cosa és que la nostra mà estigui estesa a tots aquells que vinguin de molts llocs. Jo estaré encantat que gent que ve d’IU s’incorpori al nostre projecte. Una part dels dirigents de Podem han militat en el passat a IU. Dirigents d’IU porten un any dient que ho hem fet tot malament. I ara volen pactar? Per què et vols presentar a unes eleccions amb algú que ho fa tot malament? Per què us ha anat malament a vosaltres en les autonòmiques?

Consideres que heu rebut moltes crítiques des d’una part de l’esquerra?

Tot el que hem fet nosaltres ha rebut crítiques duríssimes per part de totes les esquerres. Fins i tot en tots els diaris d’esquerres. La cara a la papereta, el discurs, tot estava malament… Nosaltres vam dissenyar un full de ruta de cara a les generals i seguirem amb aquest full de ruta. Els que en van dissenyar un altre, que siguin coherents. El que no té gaire sentit és plantejar: renuncieu vosaltres al vostre nom, renunciem nosaltres al nostre i ja tenim un front d’esquerres. Ho plantegen així tot i que els hem dit per activa i per passiva que l’eix esquerra-dreta no és la clau per canviar les coses en aquest país. Si tenim projectes polítics diferents, presentem-nos amb candidatures diferents.

Foto: David Sabadell

“Som una força política plurinacional. M’agradaria arribar a acords amb ERC, amb Compromís o amb Anova. Però amb Bildu, no”


Després de les eleccions espanyoles, com veus la possibilitat de pactar amb partits que estan a l’alça i que tampoc són de l’esquerra més clàssica, com són ERC, Anova, Compromís, Bildu?

A mi m’agradaria que amb alguns d’aquests actors poguéssim arribar a acords després de les eleccions. Nosaltres som una força política plurinacional. Partint del que per a nosaltres és innegociable i és que el logotip i el nom de Podem sigui a la papereta en tots els col·legis electorals d’Espanya, en les eleccions espanyoles a Catalunya jo sí veuria la possibilitat que Podem tingui després un guió i després d’aquest guió aparegués una altra cosa, que pogués agrupar altres sectors tant de la societat civil com altres actors polítics. Jo això no ho veuria malament. El mateix al País Valencià, amb Compromís. El mateix a Galícia, amb sectors que tinguin a veure amb les marees i amb Alternativa Galega de Esquerda. Si a ells els interessa. Si a ells no els interessa i entenen que volen tenir una representació pròpia i independent de qualsevol formació estatal, ho veig perfectament legítim. Amb Bildu, no. Per diferents motius. Bildu està fent un camí positiu, de normalització i de rebuig de la violència, però per tal que es doni un nivell d’empatia equivalent al que tenim amb altres sectors hauria de passar molt de temps. No es donen les condicions per a això.

Segons les enquestes, tots aquests partits d’esquerres de Galícia, d’Euskadi, del País Valencià o de Catalunya poden tenir bon resultat electoral i, de fet, podrien arribar servir de suport per desbancar el PP.

En termes d’escenaris electorals, crec que bàsicament hi ha dues possibilitats:
·         Nosaltres superem el PSOE, sent primera o segona força.
·         O no superem el PSOE.
Aquests són els grans escenaris. Un pacte entre Podem i les altres esquerres sobiranistes no dóna els números ni de broma. Però aquest escenari electoral no és un escenari de Govern. Un escenari de Govern possible seria que nosaltres haguéssim de votar la investidura al Partit Socialista. Això seria duríssim per a Podem i no m’agradaria viure l’escenari posterior amb una responsabilitat política com la que tinc ara. O una altra opció és si el PSOE hagués de triar entre lliurar el Govern al PP o votar-nos la investidura a nosaltres. Aquests crec que són els escenaris fonamentals.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.

6 comentaris
  • Josep m 25 de juny de 2015 - 13:26
Entrevista ben interessant, directa i que dóna tot el que pot de si. Com sempre, el problema respecte al nostre país és que, simplement, el bo i millor de la intel·lectualitat política d”Espanya no el coneix en absolut. L’univers en què es mouen és espanyol, ergo de matriu castellana imperial, i, per tant, l’espai mental decisori és impossible, perquè es mou per quantitats i no per qualitats: 7’5M d’habitants vs 39M. La referència als “països catalans” per menystenir la CUP fa riure. Com no fa gens de riure que Iglesias no tingui ni idea de la llengua única o del Corredor Mediterrani. Dit tot això,….un abisme respecte al PP…i al PSOE. Tot es mou, i nosaltres també ho farem.

  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 25 de juny de 2015 - 13:34
Lamento escriure aixó, doncs vaig esser un del primers a signar i a fer aportacións de tot tipus a l’inici del projecte Podemos, que inicialment semblava que no tenia pas com objectiu fer un curios partit que sembla renegar de ser-ho: Te raó, molts es varen equivocar i és continúen equivocant, com les gents de I,U. ; pero ell te un greu problema: està absolutament convençut de que l’unica veritat és la d’ell i el seu projecte; Passa , pero, que el seu projecte seria ben poca cosa sense ell. La historia ens ha demostrat, sobradament, a quins lamentables nivells és pot arribar amb la formula dels mesies que es creuen escollits. Si hem de dependre mes dels liders que dels projectes, i mes dels estudis de comunicación que dels programes d’actuació, assolirem l’absoluta perpetuació del sistema, amb els deguts “maquillatjes” , clar és.

  • SubscriptorMaria L. Sciascia 25 de juny de 2015 - 14:09
Nois ,
Felicitats. Un “bombazo” aquesta entrevista.

  • PereRovira 25 de juny de 2015 - 19:09
Bueno, :), es passa 3 pobles amb la gent d’IU, sembla que l’estil “xungo” s’imposa arreu per sobre la linia “clara” -una divisio dels anys 80 sobre els comics, en l’epoca que aquest noi diu que anava a Soria a les manis antiOtan amb el seu pare.
Pero em sembla bé l’estil, malgrat sigui arrogant i malrotllero. Pero anem a pams:
Sobre el fet nacional i el respecte a la legalitat espanyola, llastima que a mes de forrar-se la carpeta amb les fotos de Bakunin i Durruti no s’hagues llegit alguna cosa del primer sobre la questió nacional o del segon n’hagues aprés alguna practica. Sempre pot trucar als companys de Negres Tempestes que li enviin.
Tampoc entenc massa bé la formació “autonoma” que té a veure amb el respecte a la legalitat constitucional (podriem parlar amb els autonoms locals del MIL). I el discurs ni dretes ni esquerres, una de les marques latents al 15m, que tampoc em van agradar en aquell moment.
Si em quedo amb la irreverencia i no amb el autobombo retroalimentant-se de molta esquerra, inclosa molta esquerra radical o independentista: el 15m va passar força per sobre de tot aixo, els mals vicis d’anar de partidet referent, grupuscle d’avantguarda o corrent illuminada, tant li fa, incloent el de mitjà amatent a la realitat contestaria i subversiva. En preten ser l’hereu segurament d’aquest taranna.
Sobre la unitat popular -la real- no hi estic massa d’acord, l’estant pifiant, De totes maneres a Catalunya no crec que pugui dinamitar-la massa, aquesta feina ja l’han fet altres i em sembla que no han reeixit.
Sobre les referencies a l’autonomia son molt interessants, algunes coses es poden veure a Podemos, altres gens. Pero també esta bé recordar ja a nivell teoric que després de les “multituds” (tants debats a Indymie-media! tant May day i una memorable xerrada a la Torna on el mateix Negri es va carregar sense voler els idolatres del nou concepte-subjecte politic) el mateix Negri es va fer un abanderat de … la Unio Europea!

  • SubscriptorCristian 26 de juny de 2015 - 0:52
Felicitats per l’entrevista. Molt reveladora.

  • SubscriptorFrancesc Magrinyà Torner 26 de juny de 2015 - 6:59
Felicitats per l’entrevista. Com totes les que heu fet en aquests darrers mesos. Em sento agraït i privilegiat de participar en el projecte de crític com a lector.
Aquesta entrevista m’ha generat una sensació de vertigen. El Pablo Iglesias va fort. Diuen alguns que a Grècia el canvi es va produir quan els militants del PASOK es van passar en massa a Siriza. Això és el que hi ha en ment a Podemos. De moment s’estant deglutint a IU. Per això aquest plantejament tant radical amb la gent de ICV i EUIA. De moment Podemos s’ha quedat en el 15% de vots. Encara no ha fet el sorpasso que defensa. I evidentment Catalunya es una peça clau. A Catalunya la realitat és alhora rica i complexa. Amb personatges potents i diferents com el Dante, Forcades, David Fernandez, Ada Colau. Em fa pensar en la segona república. Personatges com Peiró, Federica Montseny en un mateix escenari amb Indalecio Prieto. Els escenaris de la història es repeteixen. A veure quin serà el desenllaç!. En qualsevol cas me’n alegro del rol de Crític!!

Joan A. Forès

Reflexions