Benvolguts,
En Xavier Sala i Martin
ens ofereix un resum de les conclusions del seu llibre ÉS L’HORA DELS ADÉUS?
Llibre que paga la pena de llegir, ni que sigui fullejar-ne extractes
per internet: https://books.google.es/books?id=RNQeBAAAQBAJ&pg=PR179&lpg=PR179&dq=Resumint,+Catalunya+s%E2%80%99enfronta+a+una+s%C3%A8rie+de+grans+reptes&source=bl&ots=ze0iDlRRj6&sig=0FnM6N39LcmL_JVCJh0RKz_tv5o&hl=ca&sa=X&ei=BQdhVcbRA4H2UvCwgpAB&ved=0CCEQ6AEwAA#v=onepage&q=Resumint%2C%20Catalunya%20s%E2%80%99enfronta%20a%20una%20s%C3%A8rie%20de%20grans%20reptes&f=false
Difereixo en algun aspecte del resum d’en Sala i Martin:
Quan ell diu:
1.
Això sempre ha estat
així i sempre serà així.
Ja es veu que està mal plantejat. És allò que els castellans en diuen dels “lodos i del fangos”. A l’edat mitjana el
Regne de Castella tenia una visió imperialista de la vida i la Confederació
Catalano-Aragonesa tenia una visió federal i fenícia de la relació entre
pobles. Va començar a ser així en temps de la guerra dels dos peres el 1359. Va
empitjorar en temps dels reis catòlics a finals del segle XV, va empitjorar
moltíssim després del 1714, va millorar una mica el 1916, va empitjorar el 1924,
va millorar el 1931, va empitjorar moltíssim el 1939, i ara som al final de l’etapa
borbònico-franquista i no tenim altra sortida que la independència...
Quan ell diu:
2.
Ells volen...
I nosaltres diem:
I nosaltres no...
És com a la cançó:
I say either, you say either...
Finalment, no es pot acceptar
la solució fatalista de dir:
3.
A dia d’avui, jo no
sé si som majoria. Si no ho som, ho hem d’acceptar i ho acceptarem.
Ja que les circumstàncies de la guerra, ajudada per les
potències nazi-feixistes, la oligarquia, el nacionalcatolicisme, el règim
franquista i els Borbons, ens ha dut a una situació inaguantable quan no en
teníem cap culpa. Per tant no ho hem d’acceptar! I tard o d’hora ho
aconseguirem. Aquesta no és l’última batalla!
I ara el resum final
del llibre d’en Sala i Martin:
ÉS L’HORA DELS ADÉUS?
Resumint, Catalunya
s’enfronta a una sèrie de grans reptes que actualment frenen les nostres
aspiracions econòmiques i socials.
Tot indica que aquests reptes no es podran
adreçar dins Espanya. Amb això no vull dir que els espanyols siguin dolents,
siguin irracionals o estiguin constantment maquinant maneres de perjudicar
Catalunya. No és això. El que passa és que, en molts aspectes de la vida, ells
tenen interessos diferents. Ells volen tenir estructures radials i nosaltres no. Ells
volen que a les escoles catalanes es parli una determinada llengua i nosaltres
volem que se’n parli una altra. Ells volen tenir un sistema judicial o
tributari i nosaltres en volem un altre. A ells els interessa un determinat
sistema de finançament autonòmic i a nosaltres un altre. No cal dir
que ells tenen tot el dret a tenir els seus interessos de la mateixa manera que
nosaltres tenim el dret de tenir els nostres. El problema és que, sense un sistema de
garanties que protegeixi les minories, quan el que volen ells, que són majoria,
difereix del que volem nosaltres (que només som el 16%), nosaltres sempre
perdem. I, per tant, a Espanya
s’acaba implementant el que els interessa a ells i no pas nosaltres. Això
sempre ha estat així i sempre serà així. L’Estatut havia de ser una manera de
blindar i protegir els nostres interessos i, de nou, el rodet de la majoria espanyola
el va tombar malgrat que la majoria catalana l’havia aprovat.
Abans d’acabar deixeu-me recordar altre cop la
frase més repetida del llibre: la independència, per si sola, no és la solució als nostres
problemes. La independència, però, és l’oportunitat
per fer les coses que dins Espanya no podem fer. Un cop siguem independents,
serem un país normal i, com tots els països normals, escollirem els nostres
líders i votarem les nostres lleis. I quan prenguem aquestes decisions, potser
ens equivocarem. Els catalans no som millors que els espanyols
(tampoc no som pitjors) i, per tant, no està assegurat que farem les coses bé i
que escollirem governants que no són ni incompetents, no corruptes, ni dolents.
Ara bé, el
que sí sabem és que no ens aniran sistemàticament en contra. No tindrem uns
dirigents que sistemàticament defensaran uns interessos que no són els nostres
i això beneficiarà els interessos dels nostres ciutadans.
La
independència, doncs, no és la solució màgica a tots els nostres problemes però
sí que és la garantia que tindrem les eines per trobar aquesta solució. Suposo que és per això que, a Catalunya, cada
cop som més els que volem caviar les coses. A dia d’avui, jo no sé si som majoria. Si no ho
som, ho hem d’acceptar i ho acceptarem. Però
si ho som, aleshores entre tots hem de fer la pressió i el soroll que calgui
per demostrar a espanyols i europeus que la nostra marxa es irreversible i que
el millor que podem fer és negociar-la... igual que el pare negocia amb el fill
que es vol emancipar.
I això ens porta de nou a Montgomery, Alabama. Fa seixanta anys, als Estats Units, tothom trobava normal que
negres i blancs s’asseguessin separats a l’autobús. Avui ho veiem
com una relíquia medieval incomprensible gràcies al fet que Rosa Parks, aquella noia negra, jove i
fràgil, es va negar a acceptar-ho i no va cedir el seu seient. Avui tothom
troba normal que totes les institucions reconeguin els països nascuts arran de
les guerres violentes i que, en canvi, amenacin amb l’exclusió qui intenta
crear un país a través dels vots. Espero
que d’aquí a seixanta anys, aquesta situació també sigui vista com una relíquia
medieval incomprensible que va deixar de ser-ho perquè un petit poble del sud
d’Europa va negar-se a acceptar el que tothom trobava normal.
Com a català que pensa que el dret a la
felicitat ja no es pot aconseguir dins d’Espanya i com a ciutadà del món que
defensa el dret a triar les fronteres a través de les urnes, jo votaré SÍ a
la independència. Ha arribat l’hora dels adéus.
Sala i
Martin
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada