dimarts, 14 d’abril del 2015

150414. EL MITE D’ESPANYA S’ESTÀ ESMICOLANT

EL   MITE   D’ESPANYA   S’ESTÀ   ESMICOLANT


1.- Un invent castellà


   L’inventor del terme “Espanya” com a entitat que engloba diversos territoris, però sotmesos a Castella i destinats a ser totalment assimilats a Castella, amb l’eliminació de qualsevol diferència (especialment la llengua), és sens dubte el Conde Duque de Olivares.

   L’any 1624 Don Gaspar de Guzmán y Pimentel y de Fonseca, Conde Duque de Olivares i “valido” o sigui primer ministre del rei Felipe IV, li presenta el seu programa de govern, amb el títol de “Gran Memorial”, on entre altres coses s’hi diu:

   “Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquia el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos Reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia...”.

   Per aconseguir aquest objectiu, Olivares proposava diferents mètodes, alguns de pacífics, però la via que finalment aconsella és l’ús de la força: “...y hacer que se ocasione algun tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos”. Cal aclarir que “meter la gente” vol dir invasió i ocupació militar.

   El designi de sotmetre els veïns i assimilar-los a Castella ja havia estat formulat abans i l’havia intentat assolir el rei de Castella Don Pedro el Cruel.  Els extensos territoris de la Corona d’Aragó que havia invadit i ocupat entre 1356 i 1369 (gairebé tot Aragó i gran part de València)  els va batejar amb el nom de Castilla la Nueva.  Aquest projecte de moment va fracassar gràcies a les encertades mesures de defensa organitzades per en Pere III el Cerimoniós i a l’esforç econòmic dels territoris de la Corona d’Aragó, especialment de Catalunya, i el nom el varen haver d ‘aplicar a d’altres territoris.

   De fet el designi és el mateix, però l’invent d’Olivares ha tingut un èxit extraordinari com a instrument de propaganda i de confusió especialment per a ensibornar les mateixes víctimes.  Amb l’etiqueta “España” es dissimula l’evidència tan directa del “Castilla la Nueva” utilitzat per Don Pedro el Cruel.

   Una secular operació de rentat de cervell (combinada periòdicament amb repressions tan sanguinàries com ha convingut) procura continuament convèncer els pobles ocupats i annexionats de què en realitat no estan ocupats, sinó que formen part d’una cosa meravellosa que és “la nación española” oEspaña”, mitificada com una entitat sagrada, que prové dels temps més remots, i que és una i indivisible.  Els que no volen renunciar a la seva personalitat i a la seva llengua, i no es deixen assimilar i volen recuperar la llibertat i intenten fugir de l’Estat espanyol, són presentats per la propaganda espanyola com  uns insensats, uns desagraïts, uns “malos españoles” i uns “mal nacidos”,  i etiquetats com “separatistas”, o agents de “pulsions separadores” (segons expressió de Don José Montilla)  és a dir uns delinqüents contra l’Espanya eterna i indivisible.


2.- La “nación española” i la geometria variable

  En resum, l’invent d’Olivares, o sigui “España” és tot aquell territori que està sotmès a Castella en cada moment històric. Ara bé, el contingut territorial de “España” és un cas notable del que en diuen geometria variable o evolució acordeònica.  Tot seguit s’exposa  una síntesi d’aquesta evolució.

   Per a Olivares es tracta bàsicament de la Península Ibèrica, perquè Portugal hi és inclòs.  Però el 1640 Portugal va fugir de la meravellosa Espanya, i des de llavors ha aconseguit mantenir la independència, en molta part gràcies a la protecció d’Anglaterra. Els successius gestors de l’invent espanyol han procurat oblidar aquest incident desagradable, però de tant en tant apareixen confusions entre “España” i “Península”.

   La conquesta d’Amèrica va fer créixer espectacularment la “geometria variable” espanyola. (Més de vint milions de quilòmetres quadrats en el moment de màxima extensió).   Un text molt interessant sobre aquesta qüestió és el de la Constitució de Càdis, de 19 de març de 1812, anomenada “la Pepa”.

   En el Títol I  (De la Nación española y de los españoles) hi llegim:

    “Artículo 1.  La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”.

   En el Títol II (Del territorio de las Españas, su religión y gobierno y de los ciudadanos españoles) hi veiem:

    “Capítulo I. Del territorio de las Españas.   Artículo 10.-  El territorio español comprende en la Península con sus posesiones e islas adyacentes: Aragón, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada, Jaén, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y Valencia, las Islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de África.  En la América septentrional: Nueva España con la Nueva Galicia y península de Yucatán, Guatemala, provincias internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo y la isla de Puerto Rico con las demás adyacentes a éstas y al continente en uno y otro mar.  En la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico. En el Asia, las islas Filipinas, y las que dependen de su gobierno.”

És curiós comprovar que, essent aquesta Constitució del 1812, els seus redactors fan veure que no saben que Xile i “las provincias del Río de la Plata” ja havien aconseguit la independència  de fet el 1810, i inclouen aquests països en el territori espanyol, com si no hagués passat res.

També crida l’atenció que s’apliqui el criteri del que ara se’n diu el “café para todos” quan, en parlar del territori espanyol en la Península, es posa en peu d’igualtat i en el mateix sac Córdoba, Granada, Jaén, Sevilla, etc. i Catalunya, Navarra , i “Provincias Vascongadas”.

   Quan es redacta la Constitució de 1837, moltes de les possessions espanyoles a Amèrica ja havien aconseguit la independència o hi estaven en camí, i aquestes pèrdues consumades o previsibles fan que el text no concreti els noms dels territoris espanyols, i es limiti a parlar de “las provincias de Ultramar”.

   “Titulo I.  De los españoles. Artículo 1. Son españoles: 1. Todas las personas nacidas en los dominios de España.  2.-......... Artículos adicionales. Artículo 2.- Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales.”

   En promulgar-se la Constitució de 1845 les possessions espanyoles d’Amèrica seguien evolucionant cap a la independència.  L’article 1 és igual que a la Constitució de 1837, i hi ha un article addicional 80 que és igual que l’article addicional 2 de la Constitució de 1837.

   El projecte de Constitució de 1856 és de caire progressista-jacobí, i a més d’aquest matís s’hi reflecteix que continua l’evolució de les possessions americanes cap a la independència, i per tant no es concreta sobre el contingut de les “Provincias de Ultramar”.

   En el títol I (“De la nación y de los españoles”), l’article 1 diu: “Todos los poderes públicos emanan de la Nación, en la que reside esencialmente la Soberanía, y por lo mismo pertenece exclusivamente a la Nación el derecho de establecer sus leyes fundamentales.”

   L’article 2 és igual que en els dos textos precedents (“Son españoles: 1. Todas las personas nacidas en los dominios de España .....”).  Un article 86 estableix “Las Provincias de Ultramar serán gobernadas por Leyes especiales”.


3.- La “nación española de ambos hemisferios” s’ha anat encongint

   En el text de la Constitució de 1869 s’observen alguns canvis significatius.  En l’article 1 ja no es parla de “dominios de España”, sino de “territorio español”. Pel que fa a les “Provincias de Ultramar”, com que el procés d’independència ja ha avançat molt, s’opta per concretar el que queda:  Cuba, Puerto Rico i Filipines.

   En el Títol I  (“De los españoles y sus derechos”), l’article 1 diu “Son españoles: 1. Todas las personas nacidas en territorio español.”

   El Títol II  (“De los Poderes Públicos”) conté un article 32 amb aquest redactat: “La Soberanía reside esencialmente en la Nación, de la cual emanan todos los Poderes.”

   En el Títol X  (“De las Provincias de Ultramar”), l’article 108 exposa: “Las Cortes constituyentes reformarán el sistema actual del gobierno de las Provincias de Ultramar, cuando hayan tomado asiento los diputados de Cuba y Puerto Rico, para hacer extensivos a las mismas , con las modificaciones que se creyeren necesarias, los derechos consignados en la Constitución”.  L’article 109 diu: “El régimen por el que se gobiernan las provincias españolas situadas en el archipiélago filipino será reformado por una Ley.”

   El projecte de Constitució federal de 1873, en el seu Títol I  (“De la Nación española”) fa constar:

   “Artículo 1. Componen la nación española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja, Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico, Valencia, Regiones Vascongadas.-  Los Estados podrán conservar las actuales provincias o modificarlas según sus necesidades territoriales.”

   “Artículo 2.  Las islas Filipinas, de Fernando Poo, Annobon, Corisco, y los establecimientos de África, componen territorios que, a medida de sus progresos, se elevarán a Estados por los Poderes públicos.”

   En el Títol II (“De los españoles y sus derechos”) l’article 3 diu “”Son españoles: 1.  Todas las personas nacidas en territorio español .....”

   Com s’ha vist, aquest Projecte , pel que fa als “dominios” d’Espanya també opta per fer constar el que queda.

   La Constitució de 1876, impulsada per Cánovas del Castillo, en el Títol primer(“De los españoles y sus derechos”) conté l’article 1, que diu:

“Son españoles: primero. Las personas nacidas en territorio español ...”

   En el Títol XIII  (“Del gobierno de las Provincias de Ultramar”), l’article 89 estableix:
“Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales, pero el Gobierno queda autorizado para aplicar a las mismas, con las modificaciones que juzgue convenientes y dando cuenta a las Cortes, las leyes promulgadas o que se promulguen para la Península.  Cuba y Puerto Rico serán representadas en las Cortes del Reino en la forma que determine una ley especial, que podrá ser diversa para cada una de las dos provincias”.

   Hi ha dues coses que criden l’atenció en aquest article.  Una és la utilització del terme “la Península”, oblidant que a la Península Ibèrica hi ha un altre Estat que és Portugal.  L’altra és que no es fa cap menció de Filipines, que igual que Cuba estava en insurrecció gairebé permanent, però encara dominada per Espanya.  No va ser fins a 1898 que Espanya, després de perdre la guerra, va haver de renunciar a Cuba, Puerto Rico i Filipines, territoris que varen quedar sota el control dels Estats Units.

   La liquidació gairebé total de las “Provincias de Ultramar” va ser naturalment una sotragada molt forta.  Recordem que hi va haver un conjunt d’intel.lectuals espanyols que va ser batejat amb el nom de “generación del 98”, i es va parlar i escriure moltíssim sobre la “crisi del 98”.  Pel que fa a Catalunya podem esmentar per exemple que el poeta Joan Maragall es referia en alguns textos a Espanya com “la Morta”, i que la “Oda a Espanya” s’acaba amb un contundent “Adeu Espanya!”.

   Però no és fins al 1914 que Catalunya aconsegueix una minsa autonomia amb la Mancomunitat, mitjançant la unió de les quatre Diputacions provincials.  De tota manera, sota la direcció d’Enric Prat de la Riba es varen aconseguir nombrosos avenços en infrastructures, ensenyament, cultura, etc.

   La Mancomunitat de Catalunya va durar poc, perquè va ser suprimida per la Dictadura del General Primo de Rivera.  Després de la desaparició  de la Dictadura va caure la Monarquia: el rei Alfonso XIII es va haver d’exiliar i es va proclamar la segona República espanyola el 14 d’abril de 1931.  Aquesta nova sotragada va comportar també una recuperació d’autonomia a Catalunya, amb l’Estatut de 1932.


4.- El que queda dintre de “los límites irreductibles“ de l’Estat espanyol

    De la Constitució de la República Espanyola de 9 de desembre de 1931, en el Títol Preliminar  (“Disposiciones generales”) és interessant veure els articles 1 i 4.

“Artículo 1.  España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de libertad y de justicia.   Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo.  La República constituye un estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones.  La bandera de la República española es roja, amarilla y morada.”

“Artículo 4.  El castellano es el idioma oficial de la República.  Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones.  Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional.”   .........

   Pel que fa a la qüestió territorial,  en el Títol I  (“Organización nacional”), hi ha l’article 8, que diu:

“El Estado español, dentro de los límites irreductibles de su territorio actual, estará integrado por municipios mancomunados en provincias y por las regiones que se constituyan en régimen de autonomía.  Los territorios de soberanía del Norte de África se organizan en régimen autónomo en relación directa con el Poder central.”

   En l’article 1 hi veiem un altre precedent de l’actual “café para todos”, quan fa referència a “un estado integral, compatible con la autonomía de los municipios y las Regiones”.  Respecte a la qüestió de l’idioma, l’article 4 ens demostra que seguim més o menys igual.  Pel que fa a l’organització territorial, destaca la referència  al “Estado español, dentro de los límites irreductibles de su territorio actual ...”.  L’adjectiu “irreductibles” denota que encara cou molt l’evaporació de Cuba, Puerto Rico i Filipines. També observem que es fa referència només als territoris de sobiranía del Nord d’Àfrica, és a dir Ceuta i Melilla, i no es diu res del Sahara espanyol ni de Fernando Poo i Rio Muni, ni tampoc de la part del Marroc sota l’ocupació colonial espanyola.  Durant el franquisme aquests territoris varen tenir un tractament molt diferent.

   La guerra de 1936 a 1939 es va saldar amb la caiguda de la Segona República i la instauració de la dictadura del “Generalísimo” Franco.  L’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser suprimit, i es va desfermar una repressió duríssima contra Catalunya.  Recordem només que, entre molts altres, varen ser afusellats el President del Barça, Josep Suñol i Garriga, i el President de la Generalitat, Lluis Companys. (Un resum de la persecució secular contra Catalunya es pot trobar en el document “Cronologia de les actuacions genocides espanyoles contra Catalunya”).  Pel   que fa a la llengua catalana, l’Espanya franquista va aplicar el programa d’Olivares, intentant eliminar l’ús del català.

   El Règim franquista es va dotar d’una mena de succedani de Constitució, el “Fuero de los españoles”, que es va promulgar el 17 de juliol de 1945, i va ser modificat el 20 d’abril de 1967.  L’única referència que hi ha respecte a la qüestió territorial és l’article 33, que diu: “El ejercicio de los derechos que se reconocen en este Fuero no podrá atentar a la unidad espiritual, nacional y social de España.”


5.- Els “límites irreductibles” s’amplien i es tornen a encongir

   Ara bé, durant el franquisme es varen produir diversos episodis de l’evolució acordeònica del “territorio nacional” .

   L’Estat espanyol controlava la part nord del Marroc sota la forma jurídica del Protectorat, és a dir una colònia maquillada, i també controlava, sense maquillatge, el Sahara Occidental i la Guinea Equatorial, que comprenia Fernando Poo i les altres illes, i Rio Muni al continent.

   El procés internacional de descolonització que va començar després de la Segona Guerra Mundial va obligar a reconèixer la independència del Protectorat espanyol del Marroc a l’abril de 1956, si bé  l’Estat espanyol va retenir l’enclavament d’Ifni (envoltat de territori marroquí procedent del Protectorat francès).

   Pel que fa als territoris del Golf de Guinea, el govern espanyol va tenir la brillant idea de declarar-los províncies espanyoles.  A l’agost del 1956 es varen crear les dues “Provincias del Golfo de Guinea”:  Fernando Poo amb les altres illes, i Río Muni al  continent.  Al juliol de 1959 varen rebre la denominació oficial de “Región Ecuatorial Española”, que tenia els seus “Procuradores en Cortes” i tot.  La teoria dels autors de la brillant idea era que com que es tractava de províncies espanyoles, i no de colònies, ni l’ONU ni cap potència estrangera els podia pressionar reclamant que es portés a terme la descolonització.  Les pressions varen ser prou fortes perquè la comèdia s’acabés el 1968Es va reconèixer la independència de la Guinea Equatorial, i es varen acabar en sec els Procuradores en Cortes i els Documentos Nacionales de Identidad..

   Pel que fa a Ifni i el Sahara Occidental, el gener de 1958 també varen ser declarades províncies espanyoles.  Però la part nord del Sahara Occidental (anomenada Cabo Juby o Tarfaya) va ser cedida sense fer gaire soroll al Marroc.  També sense fer gaire soroll l’enclavament d’Ifni va ser cedit al Marroc l’any 1969. (I adéu província espanyola, Procurador en Cortes i DNI.).



   En canvi la part sud del Sahara Occidental, dividida en les províncies de Saguia el Hamra i Río de Oro, va continuar formant part de l’Estat espanyol i gaudint dels Procuradores en Cortes i del Documento Nacional de Identidad.  Això va durar fins al novembre de 1975, és a dir, més de 17 anys.  La pressió de la Marxa Verda organitzada pel Rei Hassan II del Marroc va conduir el Govern espanyol (amb el Caudillo Franco agonitzant) a cedir aquestes dues províncies (que sobre el paper eren tan espanyoles com Sevilla o Barcelona o Girona) al Marroc.  Aquí també es varen acabar de cop els Procuradores en Cortes i el DNI.

   Aquest és el darrer episodi de la geometria variable o moviments acordeònics de “la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles.”  No sabem si el proper encongiment de la “Madre patria” es produïrà a causa de Ceuta i Melilla, o Euskadi, o Catalunya .....  El que és evident és que la història no s’ha acabat, tot i que cal tenir present que després de la mort del Generalísimo Franco es va aprovar la Constitució de 6 de desembre de 1978, que deixa molt clar que els propòsits de dominació i extermini  segueixen tan vigents com sempre.


6.-  “Si intentais huir, os dispararemos”

   La Constitució espanyola de 6 de desembre de 1978, en el seu article 2, proclama que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomia de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

   Queda ben palès que la solemne proclamació de “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” està en la mateixa línia de  “los límites irreductibles de su territorio actual” que recalcava la Constitució de la República de 1931.  D’altra banda, què és la “Nación española” i què són “las nacionalidades y regiones que la integran” fa més de trenta anys que genera disquisicions inacabables.

   Respecte a la llengua, l’article 3.1 de la Constitució vigent disposa que “El castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.”  El paràgraf 2 concedeix que “Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades autónomas ...”   L’hegemonia de la llengua castellana queda ben clara.   És interessant constatar que la Constitució no esmenta quines són “las demás lenguas españolas”.  Així ha quedat oberta la porta per crear contínuament els confusionismes, especialment contra el català, proclamant idiomes com “el mallorquín, el menorquín, el ibicenco y el formenterense”, el “valenciano”,  i el “LAPAO”, i el “LAPAPIP”.

   Ara bé, el que aclareix de què va això d’Espanya és l’article 8 de la Constitució, que estableix que una de les missions de l’Exèrcit espanyol és “defender su integridad territorial”. És a dir l’amenaça de sempre:  “Catalanes y vascos, si intentais huir, os dispararemos”.


7.-  Els efectes devastadors d’un rentat de cervell i una violència seculars 

   Sembla, en principi, que si es reflexiona sobre l’evolució històrica de les relacions entre Castella i Catalunya hauria de quedar clar que la voluntat castellana d’annexionar-se Catalunya i de fer desaparèixer el català com a llengua d’ús social està nítidament documentada des de fa més de 650 anys.

   Ja hem parlat del propòsit de Pedro I el Cruel en envair la Corona d’Aragó, durant tretze anys, entre 1356 i 1369, que era ben explícit: va batejar els territoris envaïts com a “Castilla la Nueva”. Hem vist el programa del Conde Duque de Olivares (1624): “como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla”.

   Cal afegir que cinc anys després del Memorial d’Olivares, el duque de Feria, virrei de Catalunya, proposa a Felipe IV (1629) la mutilació de Catalunya, separant-ne el Rosselló, a fi de dominar més a fons la part del Sud dels Pirineus.

   Tot això es va executar a partir del 1640. Primer el Tractat dels Pirineus (1659) cedeix el Rosselló a França i es consuma la mutilació (recordem que la segona capital de Catalunya era Perpinyà). Després, al 1714 ve la “nueva conquista”, amb la supressió de totes les institucions polítiques i la persecució a mort contra el català.

Uns quants exemples del rentat de cervell i la violència eficaçment combinats

a)     Joan Maragall

Doncs bé, a finals del segle 19 i principis del 20 quan ja s’estaven patint dos segles de persecució contra la llengua, i amb tota la legislació repressora vigent, Joan Maragall (1860-1911) si bé acaba l’Oda a Espanya (1898) amb un “Adéu Espanya!”, l’ha començada amb un “Escolta Espanya - la veu d’un fill/ que et parla en llengua - no castellana”. És a dir, que considera que entre Espanya i Catalunya hi ha una relació materno-filial!.

Però és que amb motiu de la Solidaritat Catalana (1908) escriu el text “Visca Espanya”, on parla de la llibertat dels pobles espanyols i de la “solidaritat espanyola contra la falsificació d’Espanya”!!

b)     El canonge Collell

Modernament aquestes reaccions tan anòmales s’han qualificat com a “síndrome d’Estocolm”, una espècie d’adoració de la persona segrestada envers el segrestador.

Aquesta reacció patològica també la veiem en un contemporani de Joan Maragall. Es tracta del canonge Collell (Jaume Collell i Bancells, 1846-1932) que en el seu poema “Sacramental – Catalunya i avant” hi diu

“No captem lo dret de viure
dret que no es compra ni es ven;
poble que mereix ser lliure
si no li donen, s’ho pren

  Però al final acaba dient

“Visca lliure Catalunya
dintre del reialme espanyol”

c)      Prat de la Riba

També en textos d’Enric Prat de la Riba (considerat amb raó un exponent del catalanisme més irreductible) hi trobem expressions d’aquesta deformació provocada per segles d’aplicació de les violències més sanguinàries, combinada amb un rentat de cervell hàbil i persistent.

En l’obra cabdal de Prat de la Riba, “La nacionalitat catalana” al capítol VIII “El nacionalisme polític” i en l’apartat “Estat català i Federació Espanyola” hi podem llegir:

“Del fet de la nacionalitat catalana neix el dret a la constitució d’un Estat propi, d’un Estat Català. Del fet de l’actual unitat política d’Espanya, del fet de la convivència secular de diversos pobles, neix un element d’unitat, de comunitat, que els pobles units han de mantenir i solidar. D’aquí l’Estat compost.

Aquests dos fets primaris, fonamentals: el de la personalitat nacional de Catalunya, i el de la unitat d’Espanya, enfortits per dues lleis correlatives; la de la llibertat que implica l’autonomia i l’espontaneïtat socials, la de la universalitat que porta a la constitució de potències mundials, es resolen en una fòrmula d’harmonia que és la Federació Espanyola.

Així el nacionalisme català, que mai no ha estat separatista, que sempre ha sentit íntensament la unió germanívola de les nacionalitats ibèriques dintre de l’organització federativa, és aspiració enlairada d’un poble que, amb consciència del seu dret i de la seva força, marxa amb pas segur, pel camí dels grans ideals progressius de la humanitat”

d)     Salvador Espriu

Publicat el 1960, el llibre de Salvador Espriu que ha tingut més difusió és “La pell de brau”.

Molts catalanistes de bona fe es varen il·lusionar amb les propostes de diàleg que conté el llibre, i també s’hi van afegir molts “progres”, sempre amatents a la moda de cada moment. Després, quan la transició organitzada amb motiu de la mort del dictador Franco, els textos d’Espriu varen  ser aprofitats des del cantó dels opressors per fer empassar una reconversió del sistema, mantenint, però, allò essencial:  “la unidad de España”.

La proposta de diàleg, una mica ensucrada, és ben clara:

“Diversos són els homes i diverses les parles
i han convingut molts noms a un sol amor”
...
“Diverses són les parles i diversos els homes
i convindran molts noms a un sol amor”

XLVI
“Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira bé de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.”

Aquí hi tornem a veure la suposada relació materno-filial en aquests precs adreçats a Espanya-Sepharad. Certament cal molt desig de diàleg per fer aquestes propostes quan no havien passat ni 25 anys dels afusellaments perpetrats pel “Glorioso Ejército Español”: el president del Barça, Josep Suñol i Garriga; el president de la Generalitat Lluís Companys; Manuel Carrasco i Formiguera; Carles Rahola, etc.

De tota manera, i per fer justícia a Espriu cal dir que deixa traslluir en el mateix llibre que no se n’acaba de refiar del tot:

“Vigila despert
on jeu amagada
l’olla del diner.
Si vols el poder
fes que sigui teva
i mana després”

Però és en un poema del 1968 (“El meu poble i jo” dedicat a Pompeu Fabra), vint anys després, on hi recull una visió aspra i desenganyada:

“Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.”
... 
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
...
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.”


Passats més de quaranta anys, els bords i els lladres ens continuen dominant, si bé “l’encesa espera” de l’independentisme permet pensar que ens en podrem sortir un dia o altre.

e)     Joan Margarit

L’arquitecte i poeta Joan Margarit va ser l’encarregat de llegir el pregó de les Festes de la Mercè 2010 a Barcelona (23 de setembre).

En Joan Margarit reflecteix en el seu parlament el sentiment popular de la profunda onada que s’estava iniciant:

“Potser ha arribat el moment d’acceptar que cal canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la llengua materna que parlem, volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca en aquest nou ordre mundial que, sobretot arran de l’última gran crisi econòmica, s’està configurant”.

Però abans d’arribar a aquesta reflexió, manifestava:

“Perquè som ben poca cosa sense la nostra llengua, ja que ella és també el nostre pensament i la nostra sentimentalitat. Així ho sent aquest poeta català que avui es dirigeix a tots vostès en la festa de Barcelona, la capital d’aquesta nació que és Catalunya, que fa molt de temps va pactar amb una altra nació que era Castella formar una unitat que es va acabar dient Espanya.”

Fa esgarrifar que una persona honesta,universitària, s’hagi cregut que en algun moment de la nostra història Catalunya va pactar amb Castella formar una unitat que s’ha acabat dient Espanya.

Aquests són els efectes devastadors de la “Escuela Nacional de niños”, un “Instituto de Enseñanza Media” i una Universitat alienada. Esperem que el futur alliberador que ja albirava Joan Margarit el setembre de 2010 faci que aquestes coses no tornin a passar mai més.

8.- El mite d’Espanya s’està esmicolant

   Com hem dit abans, les referències a aquestes cinc personalitats són simplement un exemple dels efectes dels segles de repressió i de rentat de cervell i no poden considerar-se cap demèrit especial, perque s’hi podrien afegir centenars d’altres exemples.

   Però ara s’ha produït un canvi que no es podia imaginar fins fa pocs anys. És la presa de consciència de centenars de milers de catalans i catalanes que ha madurat amb una rapidesa espectacular des de 2010. S’ha estès la consciència de l’espoli fiscal de l’Estat espanyol contra Catalunya (15.000 milions d’euros l’any 2011, últimes dades conegudes en el moment de redactar aquest document l’abril de 2015). Any rera any, quantitats similars són saquejades per l’Estat espanyol i destinades a subvencionar altres territoris i a les despeses dels deliris imperialistes: trens AVE que circulen sense gairebé passatgers, aeroports sense avions, etc.

   També s’ha estès la consciència que aquest espoli permanent està asfixiant l’economia de Catalunya i deteriorant el nivell de vida de la població assalariada. Una Catalunya independent disposarà d’uns recursos més que suficients per a evitar qualsevol tipus de retallades, millorar la sanitat i l’ensenyament, impulsar la recerca i el desenvolupament, ampliar i modernitzar les infraestructures, i millorar les prestacions socials i les pensions. En definitiva, assegurar un estat del benestar just i sostenible.

   D’altra banda, igualment s’ha estès la consciència que l’Estat espanyol continua obsessionat en fer desaparèixer la llengua i la cultura catalanes (“Hay que españolizar a los niños catalanes” diu el ministre Wert).

   Per això el clam per la independència ha crescut i s’ha generalitzat en pocs anys. I quan un poble assoleix aquest grau de consciència nacional i centenars de milers de persones es posen en marxa per reclamar l’exercici del dret d’autodeterminació, s’acaba aconseguint la llibertat.

   A més, l’actual Estat espanyol ja no està en condicions d’utilitzar la violència que ha estat durant segles el seu argument contra la llibertat de les seves ex-colònies. Ara haurà de resignar-se a perdre les darreres colònies que li queden, en territori europeu, i el mite de la “España eterna, una e indivisible” quedarà definitivament esmicolat.

Abril de 2015



























APÈNDIX

S’adjunten mapes extrets del treball “Imperium fail”


   





 
  


  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada