dimarts, 14 d’abril del 2015

14/04/15. De quan l’esvàstica penjava al Parlament de Catalunya, Nazis, feixistes i franquistes. Hitler, Mussolini i Franco. El Fuhrer, el Duce i el Caudillo. I el film Woman in Gold amb el complement de les fotos escaients,,,

Benvolguts,
Ahir tocava cinema i vàrem anar al Verdi a veure Woman in Gold (La dama de oro)
He de dir que el vaig trobar molt interessant, sobretot per les analogies entre com varen tractar els nazis als jueus i com els feixistes nacionalcatòlics espanyols ens varen tractar a nosaltres, catalans.
Les analogies són evidents, eren els mateixos anys (1933-1945), eren els mateixos assassins que a Alemanya i a tota l’Europa ocupada es deien nazis, que a Itàlia es deien feixistes i a Espanya franquistes, es feien dir de la mateixa manera, Fuhrer, Duce, Caudillo, usaven la mateixa simbologia (braços alçats, estendards i draps romans), lluitaven contra els comunistes, els jueus i els catalans (España, antes roja que rota). Amb la mateixa passió la Luftwafe nazi i els feixistes italians quan es tractava de bombardejar societat civil basca i catalana ho feien de la mateixa manera. Tot igual, amb una notable diferència, però: Els nazis i feixistes italians varen perdre la guerra davant els aliats i foren jutjats i condemnats, l’espanya franquista la va guanyar davant de les forces republicanes i els feixistes espanyols no han sigut mai jutjats i encara mostren els mateixos instints assassins del 1936 al 1954.
Altres analogies que surten al film, la constatació que Àustria va esdevenir nazi amb la íntima col·laboració de les famílies potents econòmicament excepte si eren jueves. Aquesta constatació surt al film i també en l’article De quan l’esvàstica penjava al Parlament de Catalunya que incloem a sota.
L’analogia més potent és, però, com els nazis a Àustria (i a altres llocs), i els franquistes a Catalunya varen practicar el genocidi físic i cultural i la depredació més brutal i escandalosa imaginable. Tal com els nazis a Viena, els franquistes a Catalunya varen buidar museus, biblioteques i ateneus i varen cremar al mig del carrer tot el que varen voler i el producte del robatori que els interessava per a poder després venjar-se dels seus propietaris se’l van endur a Salamanca on encara hi roman. La depuració (mot que utilitzaven en aquests casos) var consistir també en l’assassinat dels catalans que havien romàs a Catalunya si eren periodistes o escriptors com en Carles Rahola i d’altres o si s’havien exiliat i les SS nazis els havien capturat i portat a Espanya com el dirigent d’UDC Manel Carrasco i Formiguera i el president Companys.

Vegeu el resum de Woman in Gold (La dama d’or) de filmaffinity.com:

(10/04/15)  
http://www.filmaffinity.com/imgs/countries/GB.jpg Reino Unido
Director
Reparto
Productora
Coproducción GB-USA; BBC Films / Origin Pictures
Género


Sinopsis
Basada en una historia real. Maria Altmann (Helen Mirren), una mujer judía que huyó de Viena durante la II Guerra Mundial (1939-1945), regresa sesenta años para reclamar las propiedades que los nazis confiscaron a su familia, entre las que se encuentra el célebre 'Retrato de Adele Bloch-Bauer I', de Gustav Klimt . El joven abogado Randy Schoenberg (Ryan Reynolds) le ayudará en esta lucha ante el gobierno austriaco y la Corte Suprema de los Estados Unidos. Al mismo tiempo, Maria deberá enfrentarse a las terribles verdades de su pasado. (FILMAFFINITY)

Cercant informació per internet del període nazi-feixista-franquista, concretament jo cercava esvàstiques penjades als edificis com a la Viena de la pel·lícula, he trobat aquest interessant reportatge:

De quan l’esvàstica penjava al Parlament de Catalunya
04/01/2015 • ( 0 )
“La Barcelona de Postguerra” mostra l’organització de la ciutat des de la victòria franquista fins a l’acabament de la II Guerra Mundial.

Parlament de Catalunya

Nazis alemanys i feixistes italians desfilant amb total impunitat per Barcelona, esvàstiques gegantines penjant de l’edifici de la Universitat de Barcelona o de l’actual Parlament de Catalunya, o un retrat immens de Hitler al Palau de la Música. Són algunes de les imatges que es varen poder viure a Barcelona entre 1939 i 1945. També hi havia un llibre de condol pel suïcidi de Hitler, que encara no s’ha trobat, però que en fer-ho donaria una idea de tots els dirigents que signaren a la Plaça de Catalunya lamentant la mort del dictador alemany.
Universitat de Barcelona. 1941.
Són només algunes de les perles que els investigadors responsables de La Barcelona de Postguerra, 1939-1945 amb Eulàlia Pérez Vallverdú al capdavant han trobat en els diferents arxius en els quals han investigat per tal de veure com es va organitzar la ciutat de Barcelona des del primer moment després de l’entrada de Franco i els seus exèrcits a la capital catalana fins al final de la II Guerra Mundial. El llibre (editat per Efadós i l’Ajuntament de Barcelona) es va presentar dissabte passat a la llibreria La Memòria del barri de Gràcia i és molt més que el simple catàleg de la gran exposició que encara es pot veure al castell de Montjuïc.
I és que el que havia començat essent una recerca de la vida cultural barcelonina sota el mandat de l’alcalde Mateu i Pla (l’arxiu polític i personal del qual es troba a Peralada) s’ha convertit en una radiografia completa de com es va estructurar la ciutat en aquests anys gràcies a fons com el de l’Arxiu Contemporani, el de Ca l’Ardiaca i el Fotogràfic, que conserva l’obra de Carlos Pérez de Rozas, el cronista gràfic de l’Ajuntament de Barcelona, del qual se serven més de 300.000 negatius.
El llibre, doncs, treu a la llum una de les etapes més desconegudes de la ciutat de Barcelona. Pel que fa a la caiguda i ocupació de la ciutat, Pérez Vallverdú afirma que “l’entrada a la ciutat no va ser en cap cas fruit de la improvisació, sinó que tot va estat molt ben pensat i es va posar en marxa un mecanisme sistemàtic de depuració de funcionaris, llengua, carrers i monuments públics en els quals també participaren nombrosos ciutadans barcelonins”.
Un segon objectiu de l’administració franquista va ser el de visualitzar la victòria i per això “hi ha nombroses desfilades de la victòria i es produeix el fet curiós que els italians, que són els qui més han bombardejat la ciutat, els responsables més directes de la seva destrucció i de la mortaldat, són felicitats i honorats i desfilen amb tota impunitat pel carrer”. A la vegada l’església catòlica recupera el seu espai i això es pot veure en “les comunions massives presidides pels fletxes falangistes” amb un objectiu molt clar:
Calia espanyolitzar de nou Barcelona, però també recristianitzar-la.
La investigació ha dedicat un capítol dels més fructuosos a veure com es va organitzar aquest ajuntament i “ha estat sorprenent veure qui eren els regidors i on són els seus descendents, moltes de vegades a les mateixes àrees”. Però el llibre també ha volgut fer història des de baix i una de les troballes estrella han estat els partes dels bombers que “expliquen com estava realment la ciutat, la devastació que s’hi havia produït i com s’anava reconstruïnt”. I una altra de les joies trobades és que el novembre de 1945 continuaven creant-se nous refugis antiaeris, amb la II Guerra Mundial acabada, preparant-se, qui sap, contra un atac dels aliats que mai no es va produir. El període de Miquel Mateu com a alcalde també va suposar la creació de Barcelona com a capital a la Mediterrània i ell va ser el responsable directe que no fos una simple capital de província més. També “cal destacar que la feina als arxius ens acosta a la realitat, la premsa de l’època està censurada i no informa de pràcticament res, com en el cas del tifus de 1942/1943 que va afectar a un terç de la ciutat i que la premsa quasi va obviar”.
Pel que fa a la política d’ensenyament i cultural,
l’equip ha descobert bans i documents que demostren la prohibició total de l’ensenyament i ús de la llengua catalana,
però també de com s’organitzava la migrada vida cultural oficial a la ciutat, com per exemple a través de la fira de mostres i exposicions de Belles Arts.
Però és clar, una de les cireretes del pastís ha estat veure fins a quin punt els nazis i els feixistes italians es passejaren amb total impunitat per la ciutat de Barcelona, i en aquest sentit destaca la sèrie de fotografies que testimonien la visita de Himmler a Montserrat, però que es podran veure en un segon volum.
Heinrich Himmler a l’aeroport del Prat de Barcelona.
En definitiva, surt a la llum una de les èpoques més ocultes de la ciutat de Barcelona, això sí, des de la perspectiva oficial, la dels qui es podien permetre menjar sumptuosament cada dia. L’altra encara està per descobrir i sistematitzar.
Sebastià Bennasar

A més de les fotos de l’article he trobat algunes altres fotos molt escaients per explicar millor la pel·lícula i l’article.

Franco, Hitler i les portades dels diaris franquistes





Heinrich Himmler a l’aeroport del Prat de Barcelona



Franco i Juanca a la Plaza de Oriente en l’aniversari de l’Alzamiento del 18 de juliol
   





Juanca i Felipe6


Les ninetes russes



El franquisme


Reflexions


COMENTARIS:
#1 Hola Joan Antoni,

Anirem a veure la peli que comentes. Estem plenament d´acord amb les similituds que senyales. El desplegament de banderes de l´article em recorda, entre altres, unes enormes esvástiques que vaig veure penjades a la façana  de la farmacèutica Merck,  al matí del día que els alemanys van entrar a París.

Joan X

#2 Com sempre, Joan Anton, interessant, clar i oportú. Les fotos, les de les svàstiques escruixidores i la de les nines russes genials!!
Moltes gràcies!!

Eulàlia








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada