dimarts, 3 de març del 2015

02/03/15. Vicent Partal i La Vanguardia. Piñol i les armes de cadascú. Que no el comprem, que no en parlem, que on l'ofereixen de franc no l'agafem, que no hi anunciem, que no consultem el seu web, que els que hi estiguin subscrits es donin de baixa i que els propietaris de quioscs el posin en un lloc secundari fora de la vista.

Benvolguts,
Ahir vàrem tornar a publicar l’article polèmic d’en Sánchez Piñol i el Museu Militar. I també hem publicat en diversos apunts diverses crítiques al capteniment de La Vanguardia Española en aquest afer de censura. Com en el franquisme amb en el feixista Galinsoga. Com l’església en els 400 anys d’inquisició amb l’atac als científics com Galileu i amb la crema de més d’un com Jan Huss, Giordano Bruno o Miquel Servet.
Crec que paga la pena assabentar-se de com tractava l’església els intel·lectuals, els científics i els savis: Hi havia dos mètodes principals: la censura i la foguera, per llibres i per persones.
Avui fem aquest preàmbul i després comentem l’Editorial d’en Vicent Partal sobre el cas.
Tret de la Viquipèdia:
Jan Hus. También conocido como Juan Huss o Juan de Hussenitz (Hussenitz, Reino de Bohemia, c. 1370 - Constanza, Sacro Imperio Romano Germánico, 6 de julio de 1415), fue un teólogo y filósofo checo. Rector de la Universidad Carolina de Praga. Como reformador y predicador se le considera uno de los precursores de la Reforma Protestante; sus seguidores se conocen como husitas. Murió quemado en la hoguera, al ser condenado por hereje en el Concilio de Constanza.
Giordano Bruno: Sus problemas comenzaron durante su adoctrinamiento, al rechazar tener imágenes de santos, aceptando sólo el crucifijo. 
El 27 de enero de 1593 se ordenó el encierro de Giordano Bruno en el Palacio del Santo Oficio, en el Vaticano. Estuvo en la cárcel durante ocho años mientras se disponía el juicio —bajo el tribunal de Venecia—, en el que se le adjudicaban cargos por blasfemia, herejía e inmoralidad; principalmente por sus enseñanzas sobre los múltiples sistemas solares y sobre la infinitud del universo. Durante la ocupación napoleónica se perdieron la mayoría de los folios de ese juicio (com passa encara a Espanya).
El 8 de febrero fue leída la sentencia en donde se le declaraba herético, impenitente, pertinaz y obstinado. Fue expulsado de la Iglesia y sus trabajos fueron quemados en la plaza pública. Durante todo el proceso fue acompañado por monjes de la Iglesia. Antes de ser ejecutado en la hoguera uno de ellos le ofreció un crucifijo para besarlo pero Bruno lo rechazó, diciendo que moriría como un mártir y que su alma subiría con el fuego al paraíso.
Fue quemado el 17 de febrero de 1600 en Campo dei Fiori, Roma. 

Miguel Servet Sus intereses abarcaron muchas ciencias: la astronomía y la meteorología, la geografía, la jurisprudencia, la teología y el estudio de la Biblia, las matemáticas, la anatomía y la medicina. 
En Vienne, Servet se dedica a proseguir sus estudios y publicaciones y prepara en secreto la que será su obra cumbre. Prosigue su correspondencia con Calvino, a quien envía una primera versión de su libro, Christianismi Restitutio (Restitución del Cristianismo), de carácter fundamentalmente teológico, en espera de sus comentarios (1546). El concepto de cristianismo ahí expuesto es cercano al panteísmo. Cristo está en todas las cosas. El mundo está lleno con él. Se mostraba también contrario al bautismo de los niños, ya que el bautismo debe ser un acto maduro y consciente de discipulado cristiano, lo que le acerca a las posiciones anabaptistas. Sobre la edad adecuada para recibir el bautismo, sugirió seguir el ejemplo de Jesús: Jesucristo fue él mismo bautizado cerca de los treinta años.
Curiosamente el libro pasaría a la posteridad por contener en su «Libro V» la primera exposición en el Occidente cristiano de la función de la circulación pulmonar o menor: según Servet, la sangre es transmitida por la arteria pulmonar a la vena pulmonar por un paso prolongado a través de los pulmones, en cuyo curso se torna de color rojo y se libera de los vapores fuliginosos por el acto de la espiración. Servet sostenía que el alma era una emanación de la Divinidad y que tenía como sede a la sangre. Gracias a la sangre, el alma podía estar diseminada por todo el cuerpo, pudiendo asumir así el hombre su condición divina. Por tanto, los descubrimientos relativos a la circulación de la sangre tenían un impulso más religioso que científico. De ahí que la descripción de la circulación pulmonar esté dentro de una obra de teología y no de una de fisiología. Para Servet no había diferencia entre ambos ámbitos, ya que todo obedecía a un mismo gran designio divino.
Finalmente, Christianismi Restitutio es publicado anónimamente a principios de 1553, nuevamente con gran escándalo. Posiblemente mientras iba rumbo a Italia, por alguna razón Servet acaba haciendo una estancia en Ginebra, donde fue reconocido en la iglesia donde predicaba el propio Calvino (13 de agosto). Tras ser detenido y juzgado por hereje (por su negación de la Trinidad y por su defensa del bautismo a la edad adulta), fue condenado a morir en la hoguera (26 de octubre de 1553).
La sentencia dictada en su contra por el Consejo (Petit Counseil) de Ginebra dice:

Contra Miguel Servet, Alcolea del Cinca (Baix Cinca que pertany a la Franja de Llevant o de Ponent) del Reino de Aragón, en España: Porque su libro llama a la Trinidad demonio y monstruo de tres cabezas; porque contraría a las Escrituras decir que Jesús Cristo es un hijo de David; y por decir que el bautismo de los pequeños infantes es una obra de la brujería, y por muchos otros puntos y artículos y execrables blasfemias con las que el libro está así dirigido contra Dios y la sagrada doctrina evangélica, para seducir y defraudar a los pobres ignorantes.
Por estas y otras razones te condenamos, M. Servet, a que te aten y lleven al lugar de Champel, que allí te sujeten a una estaca y te quemen vivo, junto a tu libro manuscrito e Impreso, hasta que tu cuerpo quede reducido a cenizas, y así termines tus días para que quedes como ejemplo para otros que quieran cometer lo mismo.
El día siguiente, 27 de octubre de 1553, Miguel Servet muere en la hoguera.

En Sánchez Piñol ha tingut la sort de néixer en el segle XX i abans que Espanya caigui un cop més en l’integrisme d’Estat i la inquisició agiornada torni a cremar heretges.
Respecte a l’afer Sánchez Pinyol i els militars i la casposa La Vanguardia i el seu caspós director Mario Carol, que ja hem comentat més d’un cop, avui hi ha l’Editorial del Vilaweb amb els seus magnífics comentaristes que resumeixen i paguen molt la pena de llegir opinions diverses sobre l’afer...
En l’Editorial, molt optimista, hi apareix la censura (com a mètode de la inquisició o de la Vanguardia per castigar els infidels). Creiem que Espanya hauria de tornar a posar en marxa la institució de l’Índex, per censurar i cremar llibres o per censurar i cremar autors. Seria més guai que es diu ara...
Hi afegim tasts dels comentaris que més m’han agradat. Per cert que el darrer dels comentaristes proposa el boicot que jo proposava ahir però molt més complet:
·        Potser que n'aprenem una mica. Nosaltres no hem de caure tan baix de fer servir les seves mateixes armes. Però potser que ens hi tornem. Nosaltres no hem de censurar cap diari. Que escriguin el que vulguin. Però potser que no el comprem, que no en parlem, que on l'ofereixen de franc no l'agafem, que no hi anunciem, que no consultem el seu web, que els que hi estiguin subscrits es donin de baixa i que els propietaris de quioscs el posin en un lloc secundari fora de la vista. Si per dir que els catalans són una merda quan era director en Galinsoga es va muntar un daltabaix que Deu n'hi do, ara, per jugar brut contra la llibertat del país, potser que fem alguna cosa. Tenim organitzacions per convocar actes festius i reivindicatius. Potser que comencem a muntar organitzacions per coordinar també actes defensius davant d'aquestes agressions.
I algun altre comentari potent:
·        Parlem de nosaltres. Sabrem fer quelcom més que sortir al carrer a manifestar-nos o anar a votar? Sabrem estar com els manifestants de Kiev, El Cairo o Hong Kong... ocupant amb determinació i valentia els carrers de Catalunya o els centres de poder del govern central aquí, p.ex.?
·        la nostra resposta ha de ser total:  contra la repressió de la nostra economia (l’espoli fiscal), de les nostres infraestructures, de la nostra llengua i cultura, de les nostres lleis, de les relacions amb l’exterior, de la pròpia autonomia, etc.
“La historiografia d’Espanya és la historia de la censura a l’Europa del sud occidental i la de les societats de l’Àfrica septentrional” Nihil nuovo sub sole.
·        Potser hem de deixar el lliri a casa i acceptar d'un cop que l'Estat espanyol és capaç de tot. I que, sobretot, és aquesta la raó més poderosa per no creure cap dels seus cants de sirena, si algun dia els fa, deixar de jugar el seu joc i abandonar-lo.

Vicent Partal
02.03.2015
Piñol i les armes de cadascú
Reprimir. Reprimir Piñol, reprimir Ponsatí, reprimir Vidal, reprimir Fontana, reprimir Rodríguez Sol… No saben fer sinó això?

Ahir a La Vanguardia no hi va eixir l'article d'Albert Sánchez Piñol que hi havia d'eixir. Com el lector sap, no és pas la primera vegada. Va passar fa poques setmanes, però el director del diari va acabar cedint a les pressions del carrer i el va publicar, per bé que abans va expressar unes quantes curioses teories sobre l'ofici de portar un diari. Podem suposar que avui passaran coses. Que el director de La Vanguardia ens tornarà a il·lustrar sobre les raons de la censura i que probablement l'escriptor prendrà l'única decisió raonable que pot prendre si no el convencen les explicacions. Que seria deixar d'escriure-hi. Però veurem com acaba tot plegat. Sé que la majoria dels periodistes del diari no avalen l'actuació del seu director. I no parlem dels col·laboradors, companys de Piñol, que potser es demanen quin sentit té de continuar posant la seua signatura en aquell paper. Voler actuar com un senyor feudal a l'era de Twitter no és precisament fàcil i La Vanguardia potser no ha calculat bé l'impacte d'això que fa.

No cauré en la temptació de discutir sobre aquesta qüestió des del punt de vista periodístic, des del punt de vista dels mitjans, dels drets dels col·laboradors o dels límits de les empreses. M'agradaria molt, però em sembla que avui seria confondre el fons veritable de l'afer. Perquè, de fet, parlem de com els uns i els altres fan política. És evident que l'afer Piñol s'emmarca, també, en l'enfrontament polític entre un estat espanyol que no vol perdre el Principat i una Catalunya que vol independitzar-se.

I en aquest context el cas Piñol torna a posar en relleu on és cadascú i quines armes fa servir cadascú. Que no sol ser mai una elecció anecdòtica.

Sánchez Piñol ha tastat la censura, si més no, per dues bandes diferents: a La Vanguardia i en el famós episodi d'Utrecht. No ha estat l'únic. Recordeu que l'economista Clara Ponsatí fou sotmesa a una purga política? El ministre Margallo en persona fou capaç de dir que l'estat espanyol retirava el seu suport a la càtedra que ocupava a Harvard perquè era 'secessionista'. La llibertat intel·lectual, fins i tot de càtedra, va ser negligida. El cas del jutge Vidal, que va tenir la setmana passada el desenllaç primer, és un altre cas notable. Ha fet milers de sentències, però el Consell General del Poder Judicial no ha pogut trobar-hi ni una errada. De manera que l'han expulsat perquè mantenia unes idees. Tot això ja ho denunciaren historiadors de valor indiscutible, Josep Fontana per exemple, en un congrés científic sobre la repressió contra Catalunya,
 la repressió d'aquests darrers tres-cents anys, que només es pot negar des de la complicitat amb els repressors,
i potser ni així. Si fins i tot s'atreviren a remoure el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, només perquè va opinar que el 9N era legal.

Reprimir. Reprimir Piñol, reprimir Ponsatí, reprimir Vidal, reprimir Fontana, reprimir Rodríguez Sol… No saben fer sinó això? Aquestes són les armes que un estat com l'espanyol pensa que pot triar per a guanyar en ple segle XXI, en plena era de les xarxes socials, en plena Europa? Doncs, encara que puga semblar sorprenent, sí, és així. Aquestes són les seues armes, les armes que ells volen usar. Aquestes i les sentències del Tribunal Constitucional i els recursos contra qualsevol mesura de la Generalitat que implique una política pròpia. Siguen les ambaixades o la pobresa energètica, siguen els horaris comercials o l'ús de la llengua a l'escola. Ni una sola proposta política, ni un sol gest d'aproximació. Només reacció a la contra, descontrolada, en forma de repressió, de repressió contra tot i contra tothom.

I ací és on som. Els qui tenim davant han triat aquestes armes: la llista ja és massa llarga i no admet dubtes. I jo, tot i ser conscient del dolor personal que poden arribar a crear-nos en algun moment amb aquesta mesura o aquella, només puc dir que cometen un greu error ja que, actuant amb tanta ceguesa i amb tan poca visió del món on viuen, s'asseguren la derrota.
Que no sé si cal recordar que, amb aquestes armes que ells han escollit per a la batalla, ni Franco no ens va poder vèncer.
Vicent Partal

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada