dimarts, 24 de febrer del 2015

24/02/15. Oriol Izquierdo. L'arbitrarietat en l'estat de dret. Reivindiquem almenys, l'oportunitat de refundar l'administració i donar tot el sentit al concepte de servei públic...

Benvolguts,

El nostre conegut Oriol Izquierdo utilitza l’excusa d’unes declaracions de la Montserrat Tura per lamentar-se dels que en diuen estat de dret quan es refereixen a l’ordenament constitucional espanyol. Ell se’n queixa, però se’n queixa poc!
Jo me’n queixaré més i ho argumentaré. Poca gent es recorda de com es va fer la Consti, el 1978, amb soroll de sabres. I de com l’AP i els seus successors PP i el PSOE es varen fer una Consti a mida, alternança de poders entre els dos grans partits estatals, condicions impossibles de complir per canviar la Consti a no ser que els dos grans partits deixin de posar-se d’acord. Per tant els partits sobiranistes catalans (CDC + ERC + CUP), sumant-hi els sobiranistes del País Valencià, els sobiranistes de les Illes, els sobiranistes gallecs, els sobiranistes bacs i navarresos, i d’altres que hi pugui haver per les Espanyes mai no tindran força suficient per modificar la Consti, ni per fer un pacte per aconseguir la independència! I aquesta trista realitat és el que varen crear els redactors de la Consti (recordem que hi havia dos blasmables catalans, Jordi Solé Tura i Miquel Roca i Junyent, entre els set pares de la pàtria)!
A partir d’aquesta trista realitat el PSOE va desar les seves aspiracions a retornar al règim republicà que l’Alzamiento, la guerra i el franquisme havien conculcat, el PC i el PSUC van desar també les seves aspiracions i els espanyols tenen Consti per anys. Ja s’ho faran, ja que nosaltres no tenim altra solució que la independència, la devolució de les nostres Constitucions eliminades pels Borbons el 1714, la restitució de la nostra República Catalana del 1931,  eliminada pel franquisme el 1939, el nostre estatus de país lliure i republicà, el nostre procés d’independència al que els PPSOEs en diuen secessió...
I com a conseqüència han de ser conscients (nosaltres ja hem desconnectat) que el que els franquistes actuals (el franquisme sociològic), PP, PSOE, Podemos, etc, en diuen estat de dret no és res més que una merda lligada amb un cordill...
Un aclariment. He afegit Podemos ja que segons les declaracions del Pablo Iglesias i els seus no qüestionen la transició franquista del 1978 i per tant accepten que hi va haver un Alzamiento feixista, una guerra, un exili de centenars de milers de catalans i d’espanyols, una ocupació franquista,  un simulacre de transició, una nova entronització dels Borbons, una Consti amb soroll de sabres i aquí no ha passat res...
I finalment, si el règim borbònic-nacional-catòlic que tenim té res de democràtic, jo em tallo la coleta...
D’altra part, en castellà hi ha una dita que fa "dime de que presumes y te dire de que careces". Doncs tots els franquistes del Gobierno (i de l’oposició) no paren de presumir de que som en un estat de dret!

I l’Oriol Izquierdo, que en aquest cas és la moderació en persona, n’assenyala unes quantes mancances, referides a l’estat de dret:

L'arbitrarietat en l'estat de dret
 Oriol Izquierdo
23.02.2015

Fa uns dies que vaig sentir Montserrat Tura en una tertúlia, i em va agradar, com gairebé sempre: m'agrada el seu aplom i el seu tacte quan parla sense ambigüitats, sense por, de les qüestions més delicades. Però això no vol dir que hi estigui d'acord: aquest dia, en concret, li hauria rebatut la majoria dels arguments. N'agafo un d'exemple.

Els tertulians debatien sobre el contracte de Neymar. I treien conclusions del fet que el Barça hagi pagat a Hisenda els 13,5 milions d'euros que el jutge Ruz ha establert com a import d'impostos presumptament eludits. Tura, en concret, va afirmar que el pagament implicava assumpció de culpa. D'això del Barça i l'embolic amb el senyor Neymar pare no en sé res, ni ganes: potser han actuat de bona fe, potser s'han equivocat, potser s'han volgut passar de llestos, ara tant se val. A mi m'interessa que la conclusió de Montserrat Tura és genèricament errònia. M'explico.

Com suposo que tants i tants ciutadans, jo també he rebut algun requeriment d'Hisenda. I no tenien raó. La primera vegada presentar-hi un recurs i demostrar-ho em va costar més diners que no hauria pagat si simplement hagués acceptat la diferència que Hisenda m'exigia. Per això quan l'any següent l'error es va repetir, vaig decidir fer un paga que és gata, i llestos. Tot sovint, acceptar el requeriment i pagar no necessàriament vol dir assumir l'error o la falta que Hisenda t'atribueix, sinó, només, estalviar-te temps i diners.

Anem més enllà, a les qüestions de fons. Ens agrada dir que vivim en un estat de dret, i prou que en molts aspectes ho és. Però cal admetre que, en alguns altres, les situacions d'indefensió i aparent arbitrarietat sovintegen massa. Sobretot en les relacions amb tota mena d'instàncies de l'administració. De les administracions, totes, des de les de l'Estat fins a les dels municipis. I això deu ser per alguns vicis fundacionals.

·        N'és un que l'administració tracti els ciutadans com a sospitosos per defecte. Per exemple, Hisenda dóna per fet que li amagaràs ingressos. O els ajuntaments ja preveuen que quan intentes donar d'alta una activitat els enganyaràs (que declaris la meitat de les neveres, posem-hi). I si no ho fas se'n riuen i et tracten de poca-pena. Sense dissimular.

·        Un altre: l'autoreferencialitat i la sacralització dels procediments administratius. Aneu a fer una consulta i quan hàgiu explicat què us du a la finestreta corresponent us diran, amb menyspreu, ah, vostè vol fer un assabentat, o això és un 111, o un 347, o on es pensa que va sense el TC. I no vulguis saber què hi ha rere la identificació cabalística: això no es pregunta, vostè què es pensa, se sap. Reivindico el dret del ciutadà de peu pla a ignorar el nom en clau dels impresos amb què ensopegarà en l'estúpida dimensió administrativa de la seva pobra existència.

En dono fe: quan et trobes dins l'administració has de fer un veritable esforç per no oblidar que, si tot allò té cap sentit, és el servei al ciutadà. I no oblidar-te'n i recordar-ho a aquells funcionaris de vocació que més aviat se n'han anat descuidant segur que t'hi fa quedar bastant antipàtic. Doncs també és per aquestes coses que necessitem un estat de debò, propi: per a tenir, almenys, l'oportunitat de refundar l'administració i donar tot el sentit al concepte de servei públic. De manera que, aleshores sí, les afirmacions que va fer Montserrat Tura en aquella tertúlia siguin, totes, indiscutibles.

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada