dimarts, 24 de febrer del 2015

20/02/14. Antoni Rovira i Virgili La capacitat de Catalunya (1937). Condicions de patiment extrem -com les de la guerra- també eren aprofitades des de fora per afeblir l'ànim de la gent de Catalunya.



Si pregunteu al jovent que passa pel carrer si els sona el nom Rovira i Virgili, en trobareu molts que us diran que sí, que hi ha una universitat a Tarragona que es diu Rovira i Virgili.
Però cal saber-ne més. Antoni Rovira i Virgili era un periodista, lingüista i polític català que fou actiu del 1900 al 1949. Vegem-ne una sinopsis biogràfica:
Antoni Rovira i Virgili (Tarragona 1882 - Perpinyà 1949) fou un periodista, lingüista i polític català, militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i president del Parlament de Catalunya a l'exili. Fou periodista i redactor en diverses publicacions especialitzat en política estrangera i en història nacional catalana. Col·laborà, entre altres, a El Poble Català, L'Esquella de la Torratxa, La Mainada, La Nació, La Veu de Catalunya, La Publicitat,[4] Mirador, La Humanitat i Meridià i fundà i dirigí la Revista de Catalunya (1924) i el diari La Nau (1927). També col·laborà en la revista aliadòfila Iberia i redactà el «Manifest dels Catalans», un document de caràcter francòfil. Fou autor d'un munt de llibres sobre el fet nacional, entre els quals cal remarcar la Història dels moviments nacionals, El nacionalismo catalán, Nacionalisme i federalisme i Història nacional de Catalunya. L'any 1937 obtingué el premi Valentí Almirall, concedit a la millor recopilació d'articles periodístics. La seva activitat com a polític començà amb la fundació a Tarragona de la Joventut Federal. Al cap d'uns anys de militància en la Unió Federal Nacionalista Republicana, l'abandonà arran del Pacte de Sant Gervasi. El 15 d'octubre de 1914 pronuncià una conferència al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria on reivindicà «la necessitat de que tot nacionalisme tingui una política internacional». Col·laborà amb Enric Prat de la Riba a la Mancomunitat de Catalunya i fundà, l'any 1922, Acció Catalana, partit del qual se separà per divergències doctrinals. L'any 1930 fundà Acció Republicana de Catalunya i, finalment, el 1932 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya. Fou elegit Diputat al Parlament de Catalunya, del qual esdevingué membre de la Diputació Permanent, de les Comissions permanents de Peticions, de Reforma del Reglament, de Governació, de Cultura i de Justícia i Dret, així com de les Comissions de Reglament Interior, de Constitució i de Llei Municipal. L'1 d'octubre de 1938 fou elegit vicepresident Primer del Parlament, la qual cosa li comportà la Presidència interina de la Cambra, quan Josep Irla hagué d'ocupar, també interinament, la Presidència de la Generalitat, després de l'assassinat de Lluís Companys.
A la fi de la Segona Guerra Mundial formà part, a França, del Govern del President Irla, i el 1946 s'instal·là a Perpinyà, des d'on continuà escrivint un seguit de llibres que aparegueren pòstumament. També va escriure un seguit de llibres sobre la prehistòria a Catalunya.

I ara vegem l’article d’en Rovira i Virgili que ens va proposar Josep Maria Casasús a l’ARA el maig del 2013:
Condicions de patiment extrem -com les de la guerra- també eren aprofitades des de fora per afeblir l'ànim de la gent de Catalunya.

De l'article d'Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) publicat a La Humanitat el 8 de maig de 1937. 

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús | Actualitzada el 03/05/2013 00:00
350x366 La capacitat de Catalunya

1 / 1
La capacitat de Catalunya(1937)

Cal sortir tot seguit al pas dels qui, massa impressionables o massa tendenciosos, volen treure dels tristos fets d'aquests últims dies a Barcelona, la conseqüència que Catalunya no té capacitat per a regir la seva pròpia vida. [...]http://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_de_maig_del_1937
Que un fets es descabdellin geogràficament a Catalunya, no és prou motiu per culpar el poble català. [...]
Defensem Catalunya sense amagar els seus pecats. Estimem Catalunya sense tancar els ulls davant els seus defectes. Encoratgem Catalunya sense estar-nos de dir-li que, en algunes coses, s'ha d'esmenar ràpidament.
A Barcelona hi ha hagut tres dies de guerra civil. Una guerra civil injustificable, inconcebible, terriblement folla. La ràfega del mal vent ha ajagut als carrers de la ciutat centenars d'homes que no arribaven a saber per què queien, com ho sabien els caiguts del 19 de juliol. Ai, aquests dies 4, 5 i 6 de maig, en què els germans es mataven els uns als altres en un segon per a plorar-se després tota la vida!
Quina culpa hi té Catalunya en aquesta tragèdia? ¿És una culpa que damunt la seva terra s'hagi vessat aquesta sang que no s'havia de vessar? Quin ideal, quin sentiment, quin amor o quin odi català ha alçat els braços dels lluitadors -catalans o no- d'aquesta lluita absurda? Què ha fet Catalunya en tot això, sinó mirar-ho amb els ulls plens d'esglai i de llàgrimes?
Prou que sentim les veus que diuen, desolats o indignats: Catalunya no ha pogut mantenir l'ordre públic! És veritat. Tampoc no l'han pogut mantenir en certs moments Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, els Estats Units de Nord-Amèrica, ni els altres Estats de totes les parts del món. És que no sap tothom els desordres antics i recents dels altres pobles? ¿Mereixerà Catalunya la desqualificació definitiva per un esclat convulsiu localitzat a Barcelona, que ha durat tres dies i que ha estat resolt finalment per un magnífic i gairebé miraculós esforç de superació?

¿No veieu la contradicció enorme que hi ha en el fet de declarar incapacitada Catalunya per una guerra -profundament deplorable- de tres dies, mentre fa prop de deu mesos que dura la guerra d'Espanya? 
Antoni Rovira i Virgili

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada